Albarracín (Teruel). La combinació de l’enclavament geogràfic i el conglomerat urbà i les muralles, en fan un lloc únic. Com ja va dir Azorín: “Visiti una de les ciutats més boniques d’Espanya, visiteu Albarracín“.

Albarracín

Albarracín (Google earth 2018-08-18)

Albarracín (Sierra de Albarracín, Terol)

Comarca: Sierra de Albarracín. Província: Terol. Com. Autònoma: Aragó

Coordenades: Altitud: 1.171 msnm. Població: 1.008 habitants a la ciutat, 1.044 al municipi (2017).

Monument Nacional

Visita: 2018

Mapa de situació d’Albarracín (Google earth 2018-08-18)

Albarracín (Sierra de Albarracín, Terol)

Aquesta visita ens porta a terres de Terol, a la zona sud-occidental del Sistema Ibèric, a un penyal sobre el riu Guadalaviar, a un enclavament cobejat per moros i cristians, i sobre tot entre aquests darrers en la pugna territorial entre els Regnes d’Aragó i de Castella a l’edat mitjana.

La ciutat d’Albarracín és el lloc escollit.

Com en molts altres casos que ja he presentat en aquest Blog, la decadència fins a mitjan segle XX ha permès mantenir intocat el seu patrimoni arquitectònic, històric i popular. L’interès per la recuperació patrimonial des de mitjans del segle passat ha permès que, actualment, tinguem al nostre abast un conjunt urbà del màxim interès turístic.

En aquest cas, Albarracín està considerat com un dels pobles més bonics d’Espanya, amb el que comporta d’atractiu turístic individual u organitzat.

Comencem fent una mica de situació històrica.

Una mica d’història d’Albarracín

Les restes de pintures prehistòriques, els poblats de l’Edat del Bronze i del Ferro, així com els celtibèrics, reflecteixen la continuïtat del poblament humà a la Sierra de Albarracín al llarg de la prehistòria. De l’època romana destaca l’aqüeducte de Albarracín-Gea-Cella, una de les majors infraestructures hidràuliques de la Península Ibèrica.

Es considera que Albarracín va néixer com petit llogaret visigoda entorn de l’església preromànica de Santa Maria, al lloc que avui ocupa l’Església de Santa Maria (del segle XVI).

Després de la conquesta musulmana de la Península Ibèrica, al 711, aquestes terres no van trigar a ser sotmeses pels invasors nord-africans, que aviat van apreciar el valor estratègic del penyal del meandre del riu Guadalaviar, sobre el qual s’assentaria Albarracín.

Entorn de l’any 965, durant l’ocupació musulmana, es desenvolupa el primer recinte defensiu. Comprenia l’església de Santa Maria i l’alcassaba.

Amb la descomposició del poder musulmà central, Albarracín, coneguda com Santa Maria d’Orient, pasa a convertir-se en un regne d’una taifa independent a principis del segle XI, sota el govern de la família dels Banu Razin i es dirà Santa Maria d’Ibn Razin. En 1104 pasa a mans almoràvits integrant-la en el Regne de València. A mitjan segle XII, es va integrar en la nova tarifa de Múrcia.

Per part cristiana va ser patent l’ambició dels reis d’Aragó i del bisbe de Saragossa de considerar Albarracín i la seva terra zona d’expansió del regne, però també entra en els plans de la política del regne de Castella i en les ambicions eclesiàstiques de l’arquebisbe de Toledo.

En 1170 s’atribueix la independència del senyoriu d’Albarrasí a mans del cavaller navarrès Pedro Ruiz d’Azagra com a resultat de la donació de la ciutat feta pel rei Llop de Múrcia a canvi dels seus serveis. Això significa la implantació d’un senyoriu independent d’ambdós regnes. Tan sols dos anys després (1172) es creava el bisbat d’Albarrasí, dependent de l’arquebisbe de Toledo.

Aquest senyoriu va haver de fer front a les ambicions dels aragonesos i dels castellans per mantenir la seva independència.

Després del setge de la ciutat per Pere III d’Aragó en 1284, aquest lliura el senyoriu al seu fill il·legítim Ferran d’Aragó, atorgant-li un fur semblant al de la ciutat de Terol.

La indefinició i els vaivens en l’estatus d’Albarracín persistiran fins que, en 1379, Pere IV d’Aragó, després de signar un pacte amb els representants del senyoriu, en el qual es reconeixen els furs de la Ciutat (títol que li havia atorgat en 1300 el rei Jaume II d’Aragó), és annexionada al Regne d’Aragó.

Els Furs van perviure fins a la seva parcial abolició per Felipe II en 1598 i la seva desaparició total en 1707 amb els decrets de nova planta signats per Felip V, En aquest moment es desmantella el castell, encara que no les muralles i les torres principals de l’Andador i Doña Blanca .

Durant la Guerra de la Independència es va convertir en un centre de resistència enfront del poder invasor. L’exèrcit francès va bombardejar la plaça, destruint tot el barri dels teixidors, així com els batans i molins, resultant clau en la decadència econòmica de la ciutat.

En 1833, la Serra d’Albarracín va quedar integrada a Terol, d’acord amb la reestructuració d’Espanya en províncies.

El territori també es va convertir en reducte dels carlins, el que va fer que, el 1851, durant la primera Guerra Carlista, perdés al seu últim bisbe, i passant a ser regida per vicaris capitulars. Actualment depèn del bisbat de Terol.

Des de mitjan segle XX Albarracín ha estat intensament recuperada i rehabilitada al ser declarada Monument Nacional del 1961. La primera fotografia que segueix mostra una perspectiva general a l’actualitat i es por comparar amb la fotografia següent que correspon a l’any 1950.

Imatge del 1950 (Font: Albarracín. Ciudad histórica y monumental)

Elements d’arquitectura i constructius

La morfologia urbana

Des de la perspectiva de la morfologia urbana, la ciutat d’Albarracín present uns trets específics.

L’estar constrenyia dins d’un recinte murat, amb una limitació important de terreny sobre l’estret penyal rocós, exigeix la intensificació constructiva típica, com en altres pobles i ciutats d’aquestes característiques. Carrers estrets i edificacions que al guanyar alçada van avançant la seva construcció sobre el carrer fins els alers que quasi es toquen, deixant un petit perfil d’accés a la llum i a la visió del cel.

L’edificació avança sobre el carrer a mesura que s’eleva. Carrer Azagra

Al ser un estret penyal amb la necessitat d’aprofitar el sòl disponible ha portat les construccions fins als límits de la paret del costat est, que és el que dona accés al recinte. Aquest aprofitament límit ha donat ocasió a la construcció de cases penjades, d’altra banda igual que a altres llocs propers, com a Conca.

Observis les cases penjades

El color “albarracín” de les edificacions

El que li confereix una forta personalitat és la uniformitat del color de la majoria de les construccions, que en fan un poble de tonalitat vermellosa salmonada. Encara que els materials siguin diferents, el resultat final dona una semblança de color al conjunt del pobles del Parc Cultural d’Albarracín, tots d’aquest color vermellós, en els altres casos pel color de la pedra sorrenca de “rodeno” (vermell).

S’han conservat els models i materials constructius tradicionals. Són cases d’irregulars murs de fàbrica de maçoneria i entramats de fusta i tàpia, utilitzant-envans d’escaiola (majoritàriament de color vermell salmonat) i teulades de teula àrab. El  yeso rojo asalmonado d’Albarracín és un material de construcció popular i tradicional, compost per un 86% d’anhidrita (que en contacte amb l’aigua es transforma en guix), la resta és calç, argila, quars, hematies i trossos de basanita (que li atorguen el color característic). L’avantatge és que és impermeable i resistent d’ús en interiors i exteriors, i en parets i paviments, amb color natural que no cal pintar.

El color vermellós salmonat li confereix una personalitat pròpia

Cases nobles i edificacions populars

Els avatars històrics han fet que es succeïssin famílies nobles que han deixat la seva empremta en palaus i cases senyorials. Carreus, portalades, blasons, forjats metàl·lics els diferencien de les cases populars.

Com en tota població, sempre trobarem diferències entres les cases dels adinerats i les populars, com es pot veure en l’apartat següent.

La magnificència de les cases senyorials

Elements constructius: balcons, porxos i finestres. Fusta i forja

La fusta haurà estat un dels materials de base. A més de servir d’entramat en les parets de tàpia i en les bigues, estarà present en balconades i porxos

Parets de fusta i tapia de les cases populars

La fusta en balconades i porxos.

En l’arquitectura de la zona, l’aplicació de la forja marcarà la diferencia entre classes socials i el corresponent poder econòmic.

I també una competència en la serralleria de les portes.

La ciutat d’Albarracín

És la capital de la Comunitat d’Albarracín, constituïda per 22 nuclis, a més del propi. La ciutat es troba a 37 km. de la capital, en plena serra d’Albarracín.

Dividida en tres zones. La part antiga i elevada es la Coneix com “la Ciudad”. A la base, seguint la carretera, i al costat del riu, “el barrio”. I més enllà, en direcció a Terol, “el Arrabal”, a la l’altre costat del riu Guadalaviar. Al nucli central només hi resideixen persones vinculades als serveis d’allotjament, mentre que el conjunt diversificat de població ho fa a l’Arrabal.

El recinte murat: la muralla i la alcassaba

Un dels elements més característics d’Albarracín és la seva fortificació, formada per dos elements: la muralla i l’alcassaba. Del web de Patrimonio Cultural de Aragón, obtenim part de la informació que segueix.

L'alcassaba i el recinte emmurallat

L'alcassaba

A partir de l’any 965, durant l’ocupació musulmana, es desenvolupa el primer recinte defensiu. Comprenia l’Església de Santa Maria i l’alcassaba.

De l’alcassaba musulmana (AL), situada en un dels extrems de la població, dominant el riu Guadalaviar, es conserven les restes dels basaments de la muralla i de les torrasses.

Tipològicament se la pot considerar de doble classificació com a castell roquer i castell urbà pel seu emplaçament morfològic i en la seva dimensió d’emplaçament social.

Plànol del recinte emmurallat de l'alcassaba i distribució interior

Seguint el perfil del roquer sobre el qual s’assenta, s’aixeca la muralla, amb onze torres de planta circular, que en el seu costat oriental es troben obertes cap a l’interior, i una única torrassa quadrada al sud, en el tram mural d’edat cristiana i aspecte diferent, ja que no s’utilitza com a aglomerant el guix vermell de l’època musulmana anterior.

El Castell quedava protegit per tres portes de les quals només es conserva amb claredat la porta actual inserida en el mateix recinte.

Aquesta perspectiva de la alcassaba en la seva cara est, dominant sobre el poble, ens permet veure com la forma irregular dels murs s’adapta a la forma del rocall sobre el que va ser construïda
Punt (5) sobre la banda oest
Llenç oest, des de les torres (5) a (7)
Des de la torrassa (7) en direcció nord. Al centre la porta d’accés

La muralla

Al tractar-se d’una alcassaba, aquesta està situada dins d’un recinte murat, que inclou al seu torn les cases de la població resident.

També de finals del segle X data la Torre de l’Andador (M1), que en principi va ser una torre albarrana, que es va incloure al recinte fortificat al començament del segle XI, quan l’augment de població i la conversió de la ciutat en capital de la taifa governada pels Banu Razin, va fer necessària una ampliació de la muralla.

Torre del Andador (M1)

Pel fet de la gran ampliació, el primitiu Portal de Hierro va quedar dins el nou recinte, en el què es van obrir tres portals: a l’est, el Portal de Teruel, avui desaparegut; al sud, el Portal del Agua; ia l’oest, el Portal de Molina.

El Portal del Agua (M2), construït per facilitar una sortida semi amagada de la ciutat en cas de setge o necessitat de proveïment d’aigua, està adossat a una de les torrasses de la muralla i protegida originalment per la Torre de la Muela (actualment no conservada). Consta d’un arc de carreus de mig punt cap a l’exterior i arc rebaixat a l’interior. Sobre l’arc es va disposar una petita edificació de cos de guàrdia, amb balcó cap a l’exterior i galeria intramurs; una escala des de l’interior del recinte permet l’accés a la torrassa contigua, de planta quadrada i gruixuts murs de maçoneria rematats amb merlets.

Portal del Agua (M2)

El Portal de Molina (M3) està format per dos torrasses de planta quadrada i entre tots dos un arc de mig punt de gran dovellatge de carreus.

Portal de Molina (M3)

Des del Portal de Molina part el llenç de muralla que s’eleva fins a la Torre del Andador.

Exterior del llenç oest ascendent (de M3 a M1)
Interior del llenç oest ascendent fins a la Torre del Andador
Vista del conjunt de la muralla nord-oest
Conjunt de la muralla exterior amb la Torre del Andador a la cúspide

La muralla descendeix fins a la torre circular (M4)

Última torre (M4) de la muralla exterior a la zona aquest

Quan en 1284, Pere III conquesta Albarracín. el recinte va ser rehabilitat en la seva major part.

Del segle XIII data la Torre de Doña Blanca (M5) situada al costat de l’Església de Santa Maria, a la punta sud d’Albarracín. Amb ella es va completar el sistema defensiu de la ciutat.

Torre de Doña Blanca (M5), a la punta sud d'Albarracín

Serà en el segle XIV quan es duguin a terme importants obres de rehabilitació per Pedro IV. Es van condicionar les muralles anteriors i es van prolongar cap al nord-est. Es van fer en maçoneria, amb murs de 1,60 metres de gruix i 12 d’alçada, les torrasses prismàtiques estan separades per uns 40 metres i tenen una alçada de 16 metres. D’aquesta etapa són les restes que avui es contemplen.

La seva importància defensiva es va perdre al segle XVIII, quan Felip V va desmantellar la fortalesa. Felip V va abolir els furs d’Aragó i va manar desmantellar el castell, encara que no les muralles i les torres principals, com la del Andador o la de Doña Blanca.

El 1984 el Govern d’Aragó inicia treballs de restauració en el llenç nord de la muralla i es recuperen completament els murs oest i sud.

El Recinte Fortificat d’Albarracín està inclòs dins de la relació de castells considerats Béns d’Interès Cultural del Patrimoni Cultural Aragonès.

L’inici de la visita: Arribada a Albarracín

A l’arribar a Albarracín es aconsellable deixar el cotxe a un dels pàrquings que hi ha a “el barrio”.

Com a primera imatge, mirant al front en direcció oest, se’ns apareix el penyal que forma el meandre i, a sobre, la visió imponent del poble. A la base veiem també el túnel que travessa el penyal, construït al segle XIX.

Si girem la vista cap el nord-est es manifesta, també enlairat, el final de la muralla exterior i, en primer terme, el gran edifici de l’antiga escola dels Escolapis, avui reconvertida en hotel.

Aquestes imatges són l’aperitiu del que ens espera a mesura que anem ascendit cap a “la ciudad”.

Rutes per Albarracín

En l’exposició que segueix presentaré 6 rutes, més la visita a la Catedral, que ens proporcionaran una idea força completa de com és en l’actualitat Albarracín.

Al plànol estan indicades en colors les 6 rutes, acompanyades d’una xifra romana, segons l’ordre del recorregut seguit.

Rutes: I. Carrer Azagra; II. Plaça Major; III. Carrer Catedral i Plaça Palacio; IV. Ronda oest; V. Carrers Sant Joan i Catedral; VI. Portals del Agua i de Molina i Muralla (Google Maps 2018-08-23)

I. Carrer Azagra

La pujada cap el recinte històric la començarem pel carrer Bernardo Zapater, al costat del major edifici de tot el poble: l’antic col·legi dels Escolapis, del segle XVIII, actualment adaptat a hotel.

L’ascensió ens l’hem de prendre amb calma per l’empinat carrer, o “cuesta de Teruel”. I entrarem al recinte pel desaparegut Portal de Teruel, que era el més important de la ciutat.

Entrant, de seguida apareixerà a l’esquerra el Palau dels Navarro de Azuriaga, també coneguda com “casa Azul” pel color diferencial que li van voler donar els seus propietaris. Es tracta d’un dels palaus més significatius d’Albarracín. El contrast de colors serà encara més evident  quan finalitzem la visita, i la nostra retina s’hagi saturat del color “albarracín” omnipresent a la resta de les construccions, junt amb la pedra calcària.

Els seus orígens són al segle XVII, transformada el segle XVIII quan la família era la més influent. Els elements de tipus andalús de la seva decoració s’atribueixen a les influències degudes a la transhumància amb aquelles terres.

Palau dels Navarro de Azuriaga o “Casa Azul”

Seguim pel carrer Azagra i de seguida, a l’esquerra, surt el carreró Calleja del Postigo i ofereix una de les primeres imatges amb tots els elements de l’arquitectura popular d’Albarracín: l’aprofitament de l’espai, tant en la construcció entre façanes del carrer com en l’avanç progressiu sobre el carrer a mesura que s’enlairen els pisos de les cases, així com en l’estretor dels carrers; en el color “albarracín” omnipresent; en l’ús de la fusta en balconades i en la construcció de les façanes amb tapia.

Aquest carrer comunica amb “el barrio” per unes escales que comencen al costat del túnel. És un altre via d’accés.

Carrer Postigo

Les característiques d’estretor dels carrers i d’ocupació dels espais superior es manifesta més clarament seguint pel al carrer Azagra, un dels més importants de la vila i que ens porta a la Plaça Major.

Carrer Azagra

II. Plaça Major i Ajuntament

El carrer Azagra desemboca a la Plaça Major, de forma quasi rectangular.

El costat sud està presidit per l’edifici de l’Ajuntament. Els seus orígens corresponen al segle XIV, però la forma actual correspon a la reforma del segle XVI. L’edifici en forma de U, és porticat, amb l’escut d’armes de la ciutat.

Edifici de l’Ajuntament a la Plaça Major

La meitat nord de la plaça és el punt de partida de la xarxa dels carrers principals, que fan d’ella el punt central de la vila.

A l’esquerra, fora de la imatge, s’inicia el carrer que seguirà longitudinalment el traçat urbà fins a la punta del penyal, al cementiri i la Torre de Doña Blanca, que el primer tram rebrà el nom de carrer Catedral. Enfront a l’esquerra surt el carrer Portal de Molina, que com el seu nom assenyala, portava a una de les portes de la Ciutat. A les escales del centre desemboca el carrer Santiago, que ve des de l’Església de Santiago, de la que sobresurt la torre. La rampa vers la dreta és l’inici del carrer del Chorro. Per la dreta hem arribat fins aquí per carrer Azagra.

La casa de la finestra acantonada (segle XVI) està reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona.

III. Carrer de la Catedral

Continuarem la ruta pel carrer principal, en aquest tram carrer Catedral que ens portarà a la plaça Palacio. Al segle X aquí es trobava la única porta de la muralla.

El darrer edifici del costat esquerra allotja la casa de los Monterde,

Casa de los Monterde

A la dreta es presenta el Palau Episcopal, i a continuació sobresurt la silueta de la Catedral de San Salvador.

Si girem la vista enrere en el punt de contacte de carrer amb la plaça Palacio, a l’esquerra, observem l’entrada del carrer Catedral, amb la casa de los Monterde a la dreta, i la imatge de la muralla exterior que s’enfila per la muntanya, amb la torre del Andador al cim.

Plaça Palacio

IV. Camí de ronda oest sobre el riu Guadalaviar

Com que deixarem la visita a la Catedral pel final de tot, proposo un recorregut menys convencional per la part posterior per l’oest seguint des de dalt el congost del riu Guadalaviar, al meandre que envolta Albarracín.

Passada la Catedral pujarem per un carreró fins a la plaça de la Seo, passant per davant de l’altre entrada a la Catedral i ens dirigirem al fons per prendre el camí oest sud, fora muralla, que fa de camí de ronda.

Hem sortit per l’obertura del fons en direcció sud. A la dreta ja tenim la base (7) de l’alcassaba.

Vorejant l’exterior de la muralla i observant el fons del riu Guadalaviar formant el meandre que envolta el penyal. Queda clar que constitueix un fossar natural pràcticament inaccessible per als exercits medievals.

Al fons del congost es veu un camí pel que discorre la ruta del Passeig Fluvial.

Una part de la muralla l’ocupa un dels murs de la catedral, de la que sorgeix el campanar.

A la fotografia es veu perfectament el costat oest del recinte emmurallat i, al capdamunt, la torre del Andador. En els seus orígens havia estat una torre de vigilància albarrana (o exempta) abans d’integrar-se en l’última ampliació de la muralla, tal com perviu fins avui.

A l’esquerra, extramurs, el barri de los Palacios. S’explica que fou la zona de campament de les tropes de Pere III durant el setge de 1284.

Per sobre de la muralla es mostra el llenç sud de l’Alcassaba.

Arribem a l’extrem sud del penyal. De la muralla en queda la Torre de Doña Blanca, al fons de la fotografia.

En primer terme, l’edifici de l’antic Hospital, avui Museu Municipal.

Entrant pel carrer del Museu apareix l’Ermita de San Juan.

Estem en la zona dels orígens de la creació de l’Albarracín en època visigoda, ja que seguint fins la punta es troba l’Església de Santa María, del segle XVI, amb acabament mudèjar, i la Torre de Doña Blanca que ja hem vist al fons, i el cementiri.

Església de Santa María (Foto de Alfredo Sánchez Garzón)

V. Carrer de San Juan

A partir d’aquí retornarem pel costat est del penyal, seguint pel carrer San Juan i continuant pel carrer Catedral fins a la plaça Palacio, tancant aquest recorregut.

En aquest punt estem a la base de l’Alcassaba musulmana que he descrit anteriorment.

Situats a la porta de l’ermita de San Juan, al carrer de San Juan, es troben les primeres cases (o les darreres si es mira des del centre de la ciutat) d’arquitectura típica.

Des d’aquesta part disposem d’unes vistes sobre la cara est d’Albarracín i a la base “el barrio”. La zona nord de la muralla exterior amb la torre del Andador al cap damunt, i el gran edifici dels Escolapis a la base.

Avançant cap al centre ens anirem endinsant en l’Albarracín compacte i atapeït.

Al passar davant de la Catedral a la dreta hi ha un gran mirador que permet veure la banda est d’Albarracín. A l’esquera tot el recinte murat exterior. A la base una part de “el barrio,” al costat del riu Guadalaviar. Al fons, passat l’estret, “el Arrabal”, allà on resideixen el habitants d’Albarracín.

De fet, l’Albarracín turístic, el que estem visitant, és un poble museu, on hi resideixen exclusivament les persones indispensables per donar servei als allotjaments turístics. És com un gran hotel-museu.

VI. Portals del Agua i de Molina i Muralla

Per recórrer el darrer trajecte continuarem pel carrer Catedral fins la Plaça Mayor. A l’esquerra comença el carrer Portal de Molina. És un típic carrer d’Albarracín, estreta, on els ràfecs de les cases sembla que es toquin.

Més endavant, en un eixample, es troba la Plazuela de la Comunidad, anomenada així per trobar-se allà la senyorial mansió d’aquesta típica institució de la Sierra.

Aquesta institució està integrada per la ciutat i 22 pobles propietaris de grans àrees de la Serra, que es regia d’acord amb els seus furs i privilegis medievals que reconeixien el dret consuetudinari o tradicional que va establir l’explotació en comú de les pastures i boscos (d’aquesta característica de ser de tots-universals- prové el nom de Montes Universals), principal riquesa del país. Les institucions i privilegis medievals van quedar derogats després de les alteracions polítiques esdevingudes al segle XVI a Aragó, tot i que la propietat comunal de la major part de les muntanyes s’ha conservat fins avui. La Casa de la Comunidad deu ser un dels edificis més antics de la ciutat i destaca el seu arc de mig punt de la porta principal i el forjat de les seves reixes amb decoració d’aus estilitzades.

Aquest racó permet observar una de les imatges curioses d’Albarracín, que és la casa del abanico, sota el model d’aprofitament de l’espai en alçada. El nom se li ha donat per la forma que prenen els sortints dels pisos a mesura que s’eleven.

Des de la Plaça de la Comunidad baixem a l’esquerra per observar el Portal del Agua, que permetia la baixada al riu pel costat sud. D’ell es conserva el seu arc i una torre adossada al recinte interior, que el defensava.

Retornant al carrer Portal de Molina arribarem al Portal que li dona nom. La vista en la fotografia és des de l’interior. En l’epígraf de descripció de la Muralla es pot veure una perspectiva des de l’exterior.

El Portal de Molina, dit així perquè d’ell partia el camí que anava a la ciutat de Molina de Aragón. Està format per dos sòlides torrasses quadrades i posseïa un matacà, avui destruït, per llançar objectes als atacants.

Al Portal conflueix amb el carrer Santiago. En aquest punt es troba un altra de les cases típiques de la ciutat: la casa de la Julianeta. Com se sol dir, una casa d’arquitectura impossible. Aquesta imatge és inevitable que aparegui en qualsevol presentació que parli d’Albarracín.

En les visites guiades retornaríem fins la Plaça Mayor pel carrer Santiago, però el que farem serà continuar per l’exterior de la muralla.

Passat el Portal de Molina s’entra a l’anomenat barri de la Palacios. En aquest terreny van acampar les tropes durant el setge de Pere III, qui va ordenar, abans que arribés el cru hivern, aixecar uns edificis per expressar la seva ferma voluntat de continuar el setge fins rendir-la .

A l’esquerra tenim un altra Casa de los Navarro Arzuriaga.

El que farem serà enfilar-nos per la dreta ascendint cap a la muralla, fins arribar a un camí que dona accés a una “porta moderna”. Es tracta d’una obertura ”a lo bestia”, que permet accedir a l’interior del recinte.

Aquí disposarem d’una imatge  de la part del recinte sense construccions.

Des d’aquest mateix punt, girant la vista vers la ciutat disposem d’una esplèndida imatge del conjunt històric fins a la punta del penyal.

En primer terme, l’església de Santiago i al centre la Catedral de San Salvador.

Si hi posem atenció al fons, al costat de la torre de Santiago, s’observa el campanar de l’església de Santa María i, al seu costat, la torre de Doña Blanca.

A la iglesia de Santiago, les obres van començar cap a 1600 però que després de patir una interrupció no van acabar fins al segle XVIII. És conjectura que l’advocació de Sant Jaume es va triar per l’especial amistat que els Azagra van tenir amb l’Ordre Militar de Santiago.

La baixada ens portarà al carrer Santiago, entre l’església y la casa Santiago. La tradició popular recull que aquest darrer edifici, avui reconvertit en hotel, fou la casa dels Caballeros de la Orden en Albarracín.

El carrer acaba en unes escales que ens porten de nou a la Plaça Major.

La Catedral de El Salvador

La visita a la Catedral és guiada, i cal dirigir-se al Centro de Información de la Fundación Santa María de Albarracín, situat a les cavallerisses de l’antic Palau, al carrer de la Catedral, al costat de la portada neoclàssica d’accés al Palau Episcopal per adquirir el tiquet d’entrada.

La Catedral de El Salvador mereix un tractament específic, amb el que clouré la visita a la ciutat de Albarracín

La catedral domina l’espai aeri d’Albarracín amb el seu campanar de colors. Es tracta d’un edifici desmesurat en relació al conjunt. Arquitectònicament no és edifici especialment remarcable en sí mateix, però que acaba quedant perfectament integrat en la morfologia general, suma de la morfologia física i la morfologia urbana del conjunt. Diguem que arrodoneix la topografia del conjunt, li atorga plasticitat.

Si avancem pel carrer Catedral a l’arribar a la plaça Palacio veiem a la dreta  el Palau episcopal i, darrera, apareix la mola elevada de l’edifici.

Del Palau Episcopal el que destaca és la portada neoclàssica, del segle XVIII, amb el blasó del bisbe Juan Francisco Navarro Salvador i Gilaberte, promotor de l’obra.

L’església és de nau única amb capelles entre contraforts i un cor als peus. La seva orientació és lleugerament nord-est, amb el claustre al lateral nord, i forma mitgera amb el palau episcopal amb el que es connecta a través del claustre.

Planta de la Catedral

Si observem l’edifici de l’església en donarem compte d’una altre particularitat de la relació de l’Església amb l’entorn urbà. Es tracta d’una Catedral sense façana, ja que al costat de la torre es troba l’absis. Segurament per mantenir al màxim la orientació est de les esglésies catòliques, el que s’aboca sobre el carrer principal i sobre la vista dominat de la ciutat, és l’absis, mentre que el cor de l’edifici s’integra a la muralla posterior del recinte.

El mur del cor de l’església s’integra a la muralla oest

La Catedral del Salvador es va construir entre 1572 i 1600, sobre un temple anterior romànic i mudèjar. En la seva construcció van participar els mestres de Castañeda, Quinto Pierres Vedel i Alonso del Barri Dajo.

La torre campanar, datada el 1595, de quatre cossos, tres de planta quadrada i una rematada final octogonal. Està edificada amb carreus i en cada costat s’obre mitjançant dues obertures.

L’accés principal a la Catedral es realitza per la porta del claustre. Per salvar el desnivell entre el carrer i el recinte l’entrada s’ha de fer per unes escalinates que permeten l’accés al claustre on, al final del costat sud disposa de la porta d’accés al temple.

Catedral d’Albarracin. Escales d’accés a la porta principal (Foto: Archivo Gobierno Aragón)

Continuant pel carrer, passat l’edifici puja un carreró que condueix a una segona porta d’accés al lateral sud per la plaça de la Seo, davant de la que vàrem passar en la ruta pel camí de ronda.

La nau i el seu claustre van ser redecorades al començament del segle XVIII en estil barroc. Aquesta intervenció li va conferir l’aspecte que avui presenta. El claustre, expliquen, que va ser tancat per fer front als freds hiverns d’aquesta regió, per que el bisbe passes del Palau Episcopal al temple.

Claustro

La nau única de l’Església, amb capelles entre contraforts i un cor als peus, es cobreix amb volta de creueria policromada i estrellada de tradició gòtic tardana. Es sustenta per pilastres i cornises, d’estil barroc, que formen part de la redecoració que en aquesta catedral es va dur a terme al començament del segle XVIII.

El Retaule de l’Altar Major va ser realitzat per Cosme Damià Bas cap a 1566.

El Retaule de Sant Pere de la Capella de Santa Magdalena, és d’estil renaixentista, en fusta de pi tallada sense policromar, obra de l’escultor Gabriel Yoly (o Joli), igual que el retaule de l’altar mayor de l’Església de San Pedro de Teruel.

Capella de Santa Ana, decorada en 1857 amb un retaule eclèctic i les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna presentant a la Verge al temple.

El retaule barroc de la Capella de la Mare de Déu del Pilar va ser realitzat en 1657, inclòs després de l’ampliació realitzada entre 1735 i 1739.

Capella del baptisme, antigament Capella de la Pietat. En la restauració van aparèixer unes pintures tardo-gòtiques amb escenes que representen el despreniment de la creu. Es daten al segle XV i serien de l’antiga Església abans de la remodelació del segle XVI.

Al costat del cor es troba un òrgan d’autor anònim del segle XVIII

A la sagristia contigua, capella de les Ànimes, la sala es cobreix amb voltes nervades de creueria amb tercelets i claus decorades amb escuts i que donen suport directament en els murs, els punts d’unió llueixen escuts. Presideix la sala un Retaule de la Circumcisió de Jesús. Els murs estan decorats amb pintures murals de tonalitats monocromes que fins al present moment eren completament desconegudes, havent-se redescobert en les últimes obres de rehabilitació.

Museus

Albarracín disposa de quatre museus: Museu Municipal; Museu Diocesà; Museu de la Forja i Museu del Joguet, així com de la Casa Museu Pérez y Toyuela.

Fi de la visita

El paisatge resultant és una massa arquitectònica uniformitzada, amalgamant el vermell salmó del guix i el gris de la pedra. Un “niu d’àligues” com algú va definir Albarracín.

Ja ho deia fa anys Azorín: “Visiti una de les ciutats més boniques d’Espanya, visiteu Albarracín“, avançant-se als eslògans turístics actuals.

Una darrera consideració per si voleu menjar a Albarracín. La ciutat és plena de restaurants i bars on poder reposar forces en general de cuina turística. Si voleu menjar cuina actual de qualitat podeu anar a Tiempo de Ensueño, al carrer Palacios, amb l’empremta de la Maria José Mena, primera xef amb estrella Michelin de la província de Terol. Al Post El Batan. Sierra de Albarracín podreu saber per que ho dic.

Bases d’informació

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on pinterest
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.