Aquest és el primer de cinc Posts que dedicaré a les Esglésies Romàniques de la Vall de Boí (Lleida), Patrimoni Mundial. Començarem per una presentació de conjunt d’aquest patrimoni.
Esglésies romàniques de la Vall de Boí (Lleida). Patrimoni Mundial (1)

Municipi: Vall de Boí. Comarca: Alta Ribagorça. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Web: consorcipatrimonimundialdelavalldeboi
Patrimoni Mundial per la UNESCO (2000)
Visita: 2022

Índex
Esglésies romàniques de la Vall de Boí. Alta Ribagorça. Lleida
Amb aquesta entrada, inicio una sèrie de cinc posts dedicats a presentar el conjunt -ja que ho hem de considerar com un conjunt-, de les nou esglésies que conformen el Patrimoni Mundial romànic de la Vall de Boí.
Aquestes presentacions es complementen amb el contingut del post Arquitectura tradicional a La Vall de Boí, on faig referència als mateixos set pobles que formen el municipi de la Vall de Boí on es troben totes les esglésies.
El document extens presentat per a la Demanda d’inscripció al Patrimoni Mundial del Paisatge cultural romànic de la Vall de Boí, em servirà de suport per a gran part de les descripcions que seguiran. També és important el document de Decision 24 COM X.C.1. The Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí (Spain), de l’any 2000, on es va aprovar la inscripció com a Patrimoni Mundial, en el qual es reflecteixen els valors que aquest llegat històric aporta i que el fan merèixer la categoria de bé de la Humanitat.
Per la seva banda, el Centre del Romànic a Erill-la-Vall proporciona sintetitzada informació, de la que també em serviré.
Un últim aspecte important és que, ja que la part més important de la pintura romànica d’aquestes esglésies va ser traslladada als anys 1920 a Barcelona, i actualment allotjades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), vaig considerar oportú visitar aquest museu per tal de cercar els originals. Per aquesta raó, el contingut de la presentació de cada església inclourà l’arquitectura i aquells elements pictòrics i decoratius que es poden visitar in situ a la Vall de Boí, complementat amb la presentació de les pintures originals que es troben al Museu de Barcelona, de les esglésies que van ser protegides i les seves pintures traslladades.
Amb aquestes dues informacions disposarem d’una visió completa del conjunt de cada església monumental.
Les Esglésies Romàniques de la Vall de Boí, Patrimoni Mundial
La justificació de la petició de reconeixement les Esglésies Romàniques de la Vall de Boí com a Patrimoni Mundial a l’UNESCO es fonamentava en la voluntat de preservar les localitats i les magnífiques esglésies d’origen medieval que, situades en un paisatge aïllat i d’accés difícil, han mantingut el mateix aspecte que tenien a l’Edat Mitjana. L’aïllament secular de la Vall fins a temps recents ha estat un dels motius d’aquesta preservació.
Per això, les set localitats actuals coincideixen exactament amb les set viles mencionades en els documents del segle XI. Aquesta invariabilitat dels llocs és remarcable, ja que durant gairebé mil anys no s’ha produït cap cas d’abandonament ni d’aparició d’altres viles a la vall.
El valor de l’arquitectura de la Vall de Boí sembla indiscutible, ja que la qualitat artística de les esglésies, considerades com l’únic conjunt del seu gènere a Europa, s’inspira en l’estil romànic-llombard de caràcter rural, que aquí adquireix la seva pròpia personalitat.
Al mateix temps, es dona un fet excepcional, com és la separació entre les esglésies i la seva decoració mural. Aquest fet excepcional es fonamenta en el perill de degradació o d’exportació d’aquestes pintures, al qual podien estar sotmeses quan, des de final del segle XIX, es va produir el redescobriment i la revaloració de l’art romànic. En aquell moment, els experts i afeccionats catalans van divulgar el valor de l’art romànic confinat i oblidat a les zones rurals, desplaçat per l’estil barroc. Després d’un intens debat a la Junta de Museus de Catalunya, aquest organisme va decidir arrancar i traslladar les pintures a Barcelona per protegir-les, i actualment es poden admirar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
La construcció de les esglésies s’inscriu en el marc d’esdeveniments culturals significatius d’origen aristocràtic i religiós, així com a la importació arcaica d’un estil estranger. Aquest estil, combinat amb l’habilitat dels artesans autòctons o immigrants de la vall, li dona una expressió particular.
En contrast amb els grans edificis religiosos i monàstics romànics que la historiografia ha destacat i que podem trobar per tot Europa, la Vall de Boí aporta un model d’arquitectura rural en un entorn aïllat, concebut per senzills pagesos i construït amb el suport dels senyors de la guerra, que volien consolidar un territori hostil i aïllat. Aquest caràcter rural és el que confereix la major especificitat a aquest conjunt.
Un fet interessant a tenir en compte és que, malgrat que el culte a l’interior de les esglésies va anar evolucionant amb el temps i els canvis de concepció artística i plantejament de la religió catòlica en el culte i els valors a transmetre (especialment durant els períodes gòtic, renaixentista, barroc i fins i tot al segle XIX), l’edificació romànica, probablement per manca de recursos econòmics i pressió demogràfica, mai no va perdre les seves característiques originals o ho va fer en molt menor mesura. Això ha comportat un manteniment estructural de l’edificació pràcticament inalterat des de la seva construcció original.


El reconeixement per la UNESCO com a Patrimoni Mundial
En la declaració de reconeixement de les Esglésies romàniques de la Vall de Boí com a Valor Universal Excepcional queden reflectits els valors pels quals son reconegudes, dels que faig un extracte a continuació.
La importància de les esglésies de la Vall de Boí rau en el seu valor com a conjunt: no hi ha cap altre lloc a Europa amb un conjunt d’esglésies tan notables construïdes durant el mateix període de temps, relativament curt. Tampoc hi ha cap altre grup que il·lustri tan vívidament la transmissió d’un moviment cultural capaç de superar una alta barrera de muntanya i establir-se, amb elevats estàndards tècnics i artístics, en un altre territori. Per tant, el conjunt pot ser considerat una obra mestra de l’època i un exemple de gran creativitat humana.
La Convenció del Patrimoni Mundial de la UNESCO te establerts deu criteris d’ordre cultural o natural, dels qual se n’ha d’acomplir com a mínim un. En el nostre cas, el conjunt d’esglésies compleix dos dels sis criteris d’ordre cultural.

La Declaració els recull en aquests termes::
Criteri (ii): Els importants desenvolupaments en l’art i l’arquitectura romànics de les esglésies de la Vall de Boí donen testimoniatge d’un profund intercanvi cultural a través de l’Europa medieval i, en particular, a través de la barrera muntanyosa dels Pirineus.
Criteri (iv): Les esglésies de la Vall de Boí són un exemple especialment pur i coherent de l’art romànic en un entorn rural pràcticament intacte.
Integritat
Les esglésies individuals són totes components d’aquest bé conjunt i tot el bé està contingut dins d’una única zona de protecció. Totes les característiques del Valor Universal Excepcional, com les influències llombardes a l’arquitectura i la decoració escultòrica, el pla de planta, l’acurat treball de pedra a la superfície de les parets, el pla de planta quadrada dels campanars o la decoració escultòrica amb arcs cecs, així com l’ús continuat de les esglésies per part de la comunitat, estan incloses dins dels límits del bé.
S’han realitzat treballs de conservació a totes les esglésies, però en algunes més que en altres. Moltes van ser objecte de programes extensos de restauració i conservació durant la segona meitat del segle XX, i les restauracions recents s’han dut a terme, i continuaran duent-se a terme, mitjançant un programa continu de manteniment que no afecta la integritat del bé. Les principals pintures murals i la majoria dels objectes antics van ser traslladats a principis del segle XX al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) de Barcelona per raons de seguretat, per evitar que fossin remoguts, saquejats i exportats posteriorment a Amèrica, com havia succeït amb pintures d’altres esglésies de Catalunya.
Les esglésies de Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall, la Nativitat de Durro, Sant Feliu de Barruera, l’Assumpció de Coll, Santa Maria de Cardet i l’ermita de Quirc de Durro conserven la seva forma arquitectònica, estructura i materials, així com el seu ús religiós, mentre que l’església de Sant Climent de Taüll conserva íntegrament totes les característiques originals i s’utilitza amb fins turístics/culturals. Actualment, no sembla haver-hi factors adversos, tot i que el turisme excessiu seria problemàtic si es permetés desenvolupar-se.
Autenticitat
No hi pot haver cap dubte sobre l’autenticitat bàsica de les esglésies, els pobles o el paisatge circumdant. No obstant això, tots ells han experimentat canvis recents que podrien, en major o menor mesura, ser considerats com a modificacions d’aquesta autenticitat bàsica. No obstant això, aquest fenomen és observable en tots els edificis de culte que han estat utilitzats de manera contínua amb fins espirituals des de la seva construcció. Cap de les intervencions, amb l’excepció de la lamentable, però totalment justificable, remoció de gran part dels tresors artístics a Barcelona, ha reduït l’autenticitat de cap de les esglésies en una mesura inacceptable. La conservació de l’estructura de les esglésies ha implicat remoció, renovació, substitució i nova construcció. Ara, només Santa Maria a Durro, fins a cert punt, i només Santa Maria de Cardet, que també es distingeixen en diversos altres aspectes, ofereixen, en el seu estat no conservat, una bona idea del desenvolupament de l’església i un interior en èpoques tardo medieval i post medieval.
El rescat de l’art mural a la dècada de 1920 va ser un èxit notable i ha produït resultats impressionants, que es poden veure al MNAC de Barcelona. No obstant això, aquest èxit no pot alterar els cursos fets que les pintures estan ara fora del context en què es van concebre per ser vistes i que aquest context ara manca del seu màxim esplendor. Tot i que això no minva la reclamació d’atenció mundial de les esglésies, es podria argumentar que això disminueix en certa mesura la seva autenticitat. En la seva ubicació actual, les pintures no poden ser considerades per a la inscripció a la Llista de Patrimoni Mundial.
Les esglésies de Santa Maria de Taüll, Sant Climent de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall, Nativitat de Durro, Sant Feliu de Barruera i Santa Maria de Cardet, així com l’ermita de Quirc de Durro, han estat recentment sotmeses a una restauració general per consolidar els teulats, l’estructura, els campanars i els interiors d’una manera que posa de manifest l’autenticitat de les seves característiques arquitectòniques i decoratives, així com per millorar el seu ús amb finalitats religioses i culturals.
A més, es consideren suficients els Requisits de protecció i gestió a que es comprometen les entitats promotores de la declaració.
Al llarg d’aquesta presentació podrem veure fotografies amb exemples de comparació entre algunes d’aquestes obres al 1907 amb l’estat actual.
El territori i les arrels històriques
El fet territorial més característic és el de ser una vall tancada a la vessant sud dels Pirineus, i per tant, aïllada dels circuits de comunicació generals i a la que, fins fa poques dècades, era difícil accedir-hi.
Per no repetir la presentació d’aquest aspecte, podeu consultar la informació al territori de la Vall de Boi i les arrels històriques.

Només recordar que en el seu inici històric, a la Vall de Boí, la configuració del nou ordre social feudal ve ser portada a terme pels senyors d’Erill. Des d’Erillcastell, el seu lloc d’origen, van iniciar a finals segle XI una ràpida ascensió social, participant en les campanyes de repoblament i reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó.
Els senyors d’Erill van utilitzar els recursos obtinguts dels botins de guerra per promoure la construcció de les esglésies de la Vall de Boí, una manera de mostrar el seu poder i adquirir prestigi social. Ens trobem a l’inici del segle XII, just abans de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Les esglésies i el romànic
El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro. A més, cal mencionar l’ermita de Sant Quirc de Taüll, tot i que no forma part del catàleg oficial d la UNESCO.
Una de les seves característiques principals és la unitat d’estil arquitectònic basat en l’estil llombard. Al primer quart del segle XI, entra a Catalunya aquesta nova fórmula constructiva que aviat tindrà una gran difusió, a partir de colles de picapedrers, els magistri lombardi, que procedents del sud-est de França i del nord Itàlia, recorregueren les diverses contrades de Catalunya. Aquest estil de construcció es van dur a terme durant els segles XI i XII.
L’estil llombard es caracteritza per la seva austeritat ornamental, reduïda a les fornícules en els absis i les arcuacions cegues en l’exterior, la funcionalitat de les construccions, l’acurat treball de la pedra i els esvelts campanars.
Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d’una societat estructurada al voltant de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en els senyors d’Erill i el bisbat de Roda d’Isàbena, els promotors dels temples de la Vall.
Dins d’aquesta societat medieval, les esglésies tenien un paper important no només com a centre religiós, sinó també com a punt de trobada i refugi per al poble. A la Vall de Boí, aquesta funció social dels temples es fa evident en l’ús dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància.


El redescobriment del romànic. La Missió Arqueològica de 1907
L’interès pel món medieval a Catalunya s’inicia al segle XIX amb els viatges històrico-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, seguint la tendència que es va iniciar a tot Europa amb el romanticisme. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres exposicions d’art romànic i gòtic i es creen els primers museus i col·leccions.
Amb la voluntat de conèixer i estudiar els monuments romànics del país, l’any 1907 l’Institut d’Estudis Catalans organitza la “Missió arqueològica-jurídica a la ratlla d’Aragó”. Durant el mes de setembre, visiten la Vall de Boí, recorren els seus pobles i “descobreixen” les esglésies i les pintures murals que s’hi conservaven.

Les fotografies, els dibuixos i els plànols que fan en aquest viatge seran la base de les posteriors publicacions de l’Institut. L’any 1911 s’edita el quart fascicle de l’obra “Les pintures murals romàniques”, que recollia, entre d’altres, els tres conjunts de la Vall de Boí.

Pocs anys més tard, a l’estiu de 1919, la Junta de Museus descobreix la compra i l’arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), però no pot frenar la seva venda al museu de Boston, a causa de la manca de lleis de protecció del patrimoni. Per evitar que aquests fets tan greus es tornin a repetir, s’organitza la campanya d’arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu català per conservar-les al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona. Els primers arrencaments s’inicien a la Vall de Boí al desembre de 1919. L’any 1924 es van inaugurar les col·leccions d’art romànic a la Ciutadella.
L’arrencament de les pintures murals
Per a l’arrencament de les pintures murals es va fer servir la tècnica Strappo, que consisteix a aplicar diverses capes de teles mullades amb cola orgànica soluble a l’aigua sobre la pintura. Un cop les teles estan seques, s’arrenquen del mur utilitzant una escarpa i un martell. Juntament amb la tela, s’arrenca també la capa pictòrica. Quan les teles arriben al museu, s’efectua el trasllat de la pintura a un nou suport i es dilueix la cola amb aigua calenta per tal de separar la tela de la pintura.



El dossier “El (re)descobriment del Romànic de la Vall de Boí. La Missió Arqueològica de 1907” proporciona una aproximació concisa al projecte que va tenir com a objectiu la recuperació d’un patrimoni en una situació crítica.
Visites a les esglésies i ermites romàniques de la Vall de Boí
Vaig tenir l’oportunitat de visitar totes les esglésies de la Vall de Boí, excepte l’ermita de Sant Quirc de Durro, que només vaig poder contemplar des de la distància. Per motius meteorològics, em van aconsellar no anar-hi ja que només es pot accedir-hi a peu. A més de les esglésies que he mencionat anteriorment, també incorporaré l’ermita de Sant Quirc de Taüll, que completa el conjunt d’esglésies de la Vall.
En Posts successius les presentaré en quatre grups en l’ordre següent:
- Esglésies de Sant Climent, Santa Maria i ermita de Sant Quirc de Taüll (2)
- Esglésies de Sant Joan de Boí i de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall (3)
- Esglésies de Sant Feliu de Barruera, Nativitat de Durro i ermita de Sant Quirc de Durro (4)
- Esglésies de Santa Maria de Cardet i L’Assumpció de Coll (5)
Consideracions generals sobre el conjunt de les esglésies de la Vall de Boi
Com a marc de referencia per presentar cada una de les esglésies de manera individual, pot ser interessant destacar alguns dels trets generals que caracteritzen el romànic de la Vall de Boí i que li atorguen la particularitat de ser un conjunt homogeni i diferenciat respecte a altres construccions romàniques. Cal recordar que aquesta singularitat com a conjunt va ser un dels elements més valorats a l’hora de considerar-les com a “un exemple especialment pur i coherent de l’art romànic en un entorn rural pràcticament intacte”, la qual cosa els confereix un “valor universal excepcional”.
Dins del període dels segles XI-XII en que es van construir totes les esglésies, es considera que l’església de Sant Joan de Boí data del segle XI, mentre que les dues esglésies romàniques de Taüll, Sant Climent i Santa Maria, pertanyen al segle XII, segons la data de consagració el 1123.
En relació amb l’entorn i el poble
Van ser esglésies al servei dels caserius. Van ser construïdes quan els pobles ja existien i no tenen voluntat de centralitat, per la qual cosa la majoria estan situades en els marges del nucli habitat. Encara no ha arribat el moment històric en que l’església es converteix en l’eix vertebrador de la vida local, cercant el punt més elevat en el territori i, per tant, dominant sobre el caseriu i prefigurant la plaça major com a punt central. Aquesta manca de centralitat és una característica que es pot observar en molts altres indrets amb esglésies romàniques (Villaciervitos i Villaciervos, Aldealpozo, Barberà del Vallés, Siurana, Peratallada, Santa Maria de la Peña, Triste, Sangüesa).


L’exterior dels temples
Un tret dominant que caracteritza a aquest conjunt d’esglésies és la simplicitat rural, sense escultures a les portades i sense capitells.
Es tracta d’una edificació feta com si construïssin una “casa gran per Déu”, utilitzant els mateixos materials del país i la mateixa tècnica constructiva. L’únic que les diferencia és l’estil arquitectònic aportat pels llombards, que es fa notar especialment a l’exterior dels absis.
Els artesans que venen de fora, els “llombards”, sembla que s’adaptin a les formes i tècniques de construcció rurals pròpies del país, aplicant la seva estètica.
Forma, murs i materials
La forma rectangular d’aquestes esglésies, amb cobertes a dues aigües, les confereix una aparença similar a la de cases grans, com s’ha dit anteriorment. No obstant això, són els absis i les torres els elements que les diferencien dels habitatges comuns.

Els materials utilitzats en la construcció d’aquestes esglésies són principalment la pedra, la fusta i la pissarra. La major part de l’estructura dels edificis està realitzada amb maçoneria, és a dir, pedra sense llaurar, i també s’utilitza el carreuó. L’ús de carreus és menys freqüent. Els murs de la nau són llisos, sense elements arquitectònics ornamentats o decoratius.


La façana i la portada
La portada de les esglésies està ubicada als peus del temple o al mur lateral, gairebé sempre al costat de l’epístola i orientada cap al migdia. Aquesta portada s’obre en un mur llis de carreuó i està rematada amb un arc de mig punt, sense cap motiu escultòric o decoratiu.

Només l’església de l’Assumpció de Coll, que havia estat un antic monestir, presenta una portada més elaborada i amb capitells.

Porxos
En dos casos, Nativitat de Durro i Santa Eulalia d’Erill-la-Vall, s’hi va incorporar un porxo lateral que servia com a protecció de l’entrada principal.

Absis
Totes les esglésies de la Vall de Boí presenten una capçalera amb absis a la nau central i absidioles a les capçaleres laterals en els casos de plantes basilicals. És en aquests absis on es manifesta clarament l’estil llombard amb la presència d’arquets cecs. A l’exterior dels absis, els arquets es troben situats a la part superior, sota la teulada, i recorren tot el perímetre de l’absis. A vegades, aquests arquets poden estar acompanyats de lesenes o pilars rectangulars poc sobresortints, adossats al mur a manera de reforç i alhora donar un toc decoratiu a l’estructura.

Coberta i cimbori
Tots els temples tenen la coberta a dues aigües amb recobriment de pissarra, excepte a l’Assumpció de Coll, que és l’únic amb una coberta de teula corba. És important destacar que, tot i que en algunes fotografies antigues es poden veure cimboris, aquests no formaven part de l’estructura original de les esglésies i han estat eliminats durant les actuals rehabilitacions per retornar-les al seu aspecte original. Això s’ha fet amb l’objectiu de preservar i restaurar les característiques autèntiques i l’estil romànic de les esglésies de la Vall de Boí.


Torre campanar
Un dels elements que atorga més personalitat a les esglésies de la Vall de Boí són els esvelts campanars, generalment adossats als murs per la part exterior de l’església.
Són torres quadrades i poden tenir fins a set nivells, mostrant una estètica molt similar entre ells. La majoria de les esglésies tenen campanar, mentre que Santa Maria de Cardet i les dues ermites dedicades a Sant Quirc presenten espadanya.
No obstant això, són els campanars de les esglésies de Taüll i d’Erill-la-Vall els que destaquen per la seva esveltesa i són molt apreciats per la seva característica singular. Amb els seus fins a set nivells, aquests campanars són considerats autèntiques joies de l’arquitectura romànica.

Cada nivell del campanar està definit per una imposta que marca la seva separació. Els campanars alberguen les campanes a l’últim nivell de la seva estructura. La part superior de la torre està rematada per una coberta piramidal de quatre aigües, igualment construïda amb pissarra, com la resta de la coberta. En algunes torres, és perceptible que el nivell superior és d’una construcció posterior a la resta de la torre.
Resulta interessant observar com les necessitats tècniques constructives han contribuït a donar forma estètica al resultat final, generant una gran bellesa. Els nivells de la base, que han de suportar el pes total de la torre, són construïts de manera massissa i sòlida. A mesura que s’avança en els nivells superiors, es requereix menys reforç per suportar el pes progressivament més lleuger d’aquests nivells. Això s’aconsegueix reduint al màxim el pes de cada nivell sobre els inferiors. Per aquest motiu, es mantenen sense obertures a nivell de la base, es disposa d’una sola obertura al primer nivell, i es tendeix a augmentar la grandària de les finestres als nivells superiors. Això es pot apreciar en les finestres geminades o fins i tot en finestres de tres arcs, creant una disposició semblant a un triangle invertit de les obertures en cada costat de la torre. Aquesta disposició aporta una sensació de lleugeresa i esveltesa admirable a les torres.


Pràcticament totes les torres del conjunt tenen una comunicació visual amb una altra torre. L’única excepció és la torre de l’església de l’Assumpció de Cóll, que queda aïllada i no té un punt de contacte visual directe amb cap altra torre del conjunt. Aquesta característica de comunicació visual entre les torres és notable i contribueix a la singularitat i la cohesió dels pobles de la vall.

L’interior dels temples
La característica fonamental d’aquestes esglésies rurals és la seva construcció interior senzilla. No obstant això, el que els atorga major personalitat són les pintures murals que es troben a les esglésies més importants.
Planta
Pel que fa a la planta dels temples, la forma dominant és la d’una sola nau amb un absis semicircular a la capçalera. No obstant això, tres esglésies, Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boi, presenten una planta basilical de tres naus amb absidioles a les naus laterals.
Al dibuix estan representades les plantes de tots el temples del conjunt de Boí.

Les de planta basilical són de quatre trams, i les naus estan separades per pilars o columnes que suporten arcs formers.


Amb els anys, la planta dels temples van anar evolucionant i ampliant-se. A continuació, és mostra l’evolució de l’església de Santa Eulalia d’Erill-la-Vall en quatre fases entre els segles Xi i XIII.


Sostre/volta
En origen els sostres eren de fusta, sota la teulada de dues aigües.

Posteriorment, a les esglésies de l’Assumpció de Durro i de Sant Feliu de Barruera, es va incorporar una volta de canó de pedra amb arcs torals.

Pintura i escultura estructural: frescos, capitells, portades
El que atorga un valor i una personalitat especial a aquestes esglésies és la presència de pintures murals que omplien tot l’interior del temple, i a vegades també part de l’exterior al voltant de la portada.
Cal tenir en compte que la major part de la pintura romànica que es conserva a Catalunya procedeix de petites esglésies rurals com les de la Vall de Boí. Aquesta circumstància, que no es dona en altres arts, contribueix a la possible originalitat i personalitat de la pintura romànica catalana en relació amb molts altres conjunts europeus i la pintura bizantina que l’inspira. L’estil de la pintura romànica catalana pot considerar-se com a autòcton, encara que segueixi les corrents italo-bizantines, i sembla que va ser realitzat per uns pocs tallers, probablement autòctons, com els mestres de Boí i de Taüll.
Els pintors de la Vall de Boí estaven al corrent de les tendències artístiques de l’època, on imperava un estil influït per les corrents procedents de Bizanci, que eren molt difoses en aquell moment per la Mediterrània occidental i tenien una gran influència.
La decoració pictòrica de les esglésies es concentra principalment a l’interior, tot i que en pocs casos també es troba a l’exterior, com és el cas de Sant Joan de Boí.


La zona principal de l’interior de l’església és l’absis de la capçalera, i l’estructura de les representacions pictòriques és sempre la mateixa. El quart de cercle de la volta de l’absis està ocupat per una màndorla o “ametlla mística” amb la figura de Crist Majestat (Maiestas Domini) o de la Verge Maria. Crist està flanquejat pels tetramorfs, que són els símbols dels quatre evangelistes. A la conca absidal també es representen figures d’àngels i arcàngels, disposades simètricament respecte al centre. En el cas de la màndorla amb la Verge Maria, aquesta està envoltada pels Reis d’Orient, com es pot veure a Santa Maria de Taüll a partir de la fotografia.
A sota de la volta, a la part superior del tambor de l’absis, normalment s’hi situen les figures de la Verge i els apòstols, o bé profetes i, de vegades, sants. El registre inferior sol estar ocupat per elements ornamentals de tipus geomètric i vegetal, i sovint es representa també cortines figurades en aquesta zona de l’absis.

Les altres dues zones de decoració de l’absis, paral·leles a la volta, es troben al presbiteri. A més, trobem decoració pictòrica als murs laterals i als murs de divisió de les naus. Les diferents escenes es distribueixen en registres separats per motius ornamentals, i el registre inferior està totalment decorat amb ornamentació. A més de temes religiosos, apareixen elements no religiosos com escenes procedents del calendari i de bestiaris.

El resultat d’aquesta decoració mural que ocupa totes les parets de l’església fa pensar que, per a un habitant d’aquella època, entrar al temple seria com entrar en un escenari on els decorats de l’obra t’envolten pels quatre costats, amb l’efecte emocional que aportava la brillantor i el simbolisme de les seves imatges, reforçat per les prèdiques dels capellans durant els oficis religiosos.
Com ja s’ha assenyalat, una part important de la pintura mural romànica catalana va ser rescatada a principis del segle XX i traslladada al Museu d’Art de Barcelona. En les dues fotografies següents, podem veure la reproducció que se n’ha fet a l’església de Santa Maria de Taüll i l’original tal com es conserva al MNAC a Barcelona.
A través d’aquestes imatges, podem visualitzar l’efecte de la pintura sobre totes les parets del temple. A la primera fotografia, veiem l’església de Santa Maria de Taüll amb les pintures reproduïdes sobre els murs.

Els originals de les pintures esmentades es poden admirar al MNAC, on estan muntades sobre una rèplica que recrea la forma del temple de Taüll. Aquesta recreació permet als visitants apreciar i estudiar les pintures en un context semblant al de l’església original, proporcionant una experiència més completa i immersiva. Així, es pot gaudir de la grandesa i la bellesa de les pintures romàniques en tot el seu esplendor. És una oportunitat única per contemplar aquesta obra d’art singular i comprendre la seva importància en el context de la història de l’art.

A l’arribar a l’Edat Moderna després del Concili de Trento (1545-1563) i la Contrareforma, l’Església Catòlica imposarà noves normes en els plantejaments dels continguts religiosos, apel·lant especialment als sentiments i al sentimentalisme, que serà desenvolupat estèticament pel barroc i envairà totes les esglésies. En aquest context, el realisme de les imatges que es va començar a introduir durant el gòtic i, sobretot, durant el barroc, desplaça dels temples el simbolisme romànic, que ja no serveix com a expressió del sentiment religiós.
Amb poques excepcions, com la Nativitat de Durro, on es va esquarterar l’absis per aconseguir una forma recta, els retaules renaixentistes i barrocs es van superposar a les pintures romàniques, cobrint-les total o parcialment. Aquest fet potser va ser la salvació d’aquest llegat artístic.
A la imatge de 1907 es pot veure clarament com el retaule “amaga i salva” les pintures de l’absis de Sant Climent de Taüll, demostrant com les noves corrents artístiques havien influït en la manera de valorar i presentar les obres d’art religioses.

Alguns d’aquets retaules renaixentistes i barrocs es poden admirar situats als laterals d’algunes esglésies, o fins i tot en la seva ubicació original, com és el cas de la Nativitat de Durro, on l’absis va ser reformat per a acomodar aquest nou retaule.

L’Altar
Els oficis religiosos es celebraven amb el capellà situat darrere de l’altar, cara als feligresos. D’aquesta manera, l’altar es convertia en el focus principal de l’atenció.
S’aprofitava la superfície frontal de l’altar com a lloc adient per narrar o testimoniar principis religiosos als fidels. En aquests frontals o antipendis, així com en els laterals de l’altar, solien representar-se figures religioses seguint determinades normes. L’espai central del frontal era reservat per a la figura de Crist, la Verge Maria o un sant localment venerat. A banda d’això, sovint es dividia en dues parts per representar apòstols, profetes, escenes de la vida de la Verge Maria o escenes de sants o màrtirs locals.
Els frontals són obres que pertanyen a mitjans segle XIII, com el frontal de Santa Maria de Taüll, que és una talla realitzada sobre fusta. En les imatges es pot veure l’estat en què es trobava el 1907 i la seva posterior restauració (MNAC).


Escultures exemptes
L’escultura en pedra no forma part de l’estètica del romànic rural de la Vall de Boí.
No obstant això, hi ha exemples d’escultura exempta en fusta que representa diversos moments religiosos. Aquests moments inclouen creus, imatges de Crist i de la Verge en posició sedent, així com representacions del davallament de la Creu.
A l’església de Sant Climent de Taüll, s’exhibeix una creu de fusta de la qual no se sap amb exactitud la seva procedència.
Aquesta imatge de la Mare de Déu amb el Nen, que data dels segles XII-XIII, sembla que era venerada originalment a l’església de Santa Maria de Taüll. Actualment, aquesta imatge es troba exposada a l’església de Sant Climent de Taüll.


El Davallament de la Creu és un tema comú a l’estil romànic, situats ja dins l’estil de tendència realista. Aquest tema sol presentar les figures de Crist, la Verge Maria, Sant Joan, Josep d’Arimatea i Nicodemus, i en ocasions, també els dos lladres crucificats amb Crist. Aquestes representacions es distingeixen per la seva estilització i tendència cap a un estil realista, amb influències que en ocasions semblen provenir d’orient.
Un exemple d’aquest tema és el Davallament de l’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall, del qual es té constància de l’estat en què es trobava el 1907. Actualment, s’ha situat una reproducció en el que es considera el seu lloc original a l’església. Cal tenir en compte que en aquella època les figures estaven policromades, i que en gran part dels casos han perdut el color.


Altres objectes
D’altres objectes que podem trobar en aquestes esglésies poden ser piles baptismals, o d’altres que formarien part del parament mobiliari. Però, en conjunt, la varietat d’objectes que s’han conservat és relativament limitada.


Uns elements necessaris a cada església eren la pica baptismal i d’oli. Aquestes piques eren recipients especials utilitzats per dur a terme els sagraments del baptisme i de la unció d’oli sagrat.
La pica baptismal era utilitzada per realitzar el baptisme, que és el sagrament d’iniciació cristiana mitjançant l’aigua. Aquesta pica solia ser un recipient amb forma de copa o de bassa, i es trobava a prop de l’altar o en una zona específica de l’església.

Zona museística
En algunes de les esglésies s’ha posat interès en incorporar-hi una part museística i explicativa de la seva història, acompanyades d’alguna peça museística.
En la vista a les diverses esglésies serà interessant dedicar un temps a seguir les explicacions exposades i les obres museístiques que s’han programat.
Per exemple, a l’església de Santa Eulalia d’Erill-la-Vall, la zona del cor és la que ha estat habilitada per exposar-hi la zona museística.

Bases d'informació
Webs
UNESCO
WHC Nomination Documentation: Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí (2020)
Advisory Bodies Evaluations (2000)
Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí – maps of inscribed property
Decision 24 COM X.C.1. The Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí (Spain) 2000
Llibres, publicacions
Cirici, Alexandre (1975). L’arquitectura Catalana. Ed. Teide
Carbonell, Eduard (1976). El romànic català. Edicions 62
Carbonell, Eduard et al. (1997). Guia art romànic, MNAC
Junyent, Mons Eduard (1980). La España románica: Cataluña / 1. Encuentro Ediciones
Coma Quintana, Laia et al. (2009). La Vall de Boi. Mil anys d’art romànic.Llibres de Matricula
Olaguer-Feliu, F. de (1989). La pintura Románica. Ed. Vicens-Vives
Centre del Romànic de la Vall de Boí. El Conjunt Romànic de la Vall de Boí. Patrimoni Mundial
Centre del romànic de la Vall de Boí. La Vall de Boí. Mil anys d’art romànic. Dossier educatiu