En aquest tercer post sobre les esglésies romàniques de la Vall de Boí (Lleida), li toca el torn a les esglésies de Sant Joan de Boí i de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall.
Esglésies romàniques de Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall (La Vall de Boí) (3)
Municipio: La Vall de Boí. Comarca: Alta Ribagorça. Provincia: Lleida. Com. Autónoma: Cataluña
Web: centreromanic
Patrimoni Mundial de la UNESCO (2000)
Visita: 2022-2023
Índex
Esglésies romàniques de Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall. La Vall de Boí. Lleida
Continuant el recorregut per les esglésies romàniques de la Vall de Boí, dedicaré l’atenció a les esglésies de Sant Joan de Boí i Santa Eulalia d’Erill-la-Vall, complementant-ho amb les obres originals de pintura i escultura que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Església de Sant Joan de Boí
Coordenades: 42°31′21″N 0°50′01″E. Altitud: 1.269 msnm. Població habitants de Boí: 28 (1719), 149 (1900), 205 (2000), 229 (2022)
L’església de Sant Joan de Boí és una de les tres esglésies de planta basilical del conjunt de la Vall de Boí, juntament amb Sant Climent i Santa Maria de Taüll. És l’església parroquial de la localitat de Boí, que dona nom a la vall, de la qual s’ha mostrat la seva arquitectura popular en un altre post.
Situada a l’extrem nord del primitiu poble, fora muralla. L’orientació de l’església està molt esbiaixada en direcció sud-est. Les dimensions exteriors de la nau del temple són de 14,55 metres d’amplada per 18 metres de fondària sense comptar els absis.
Una primera etapa de construcció sembla correspondre al segle XI i la finalització de l’obra romànica al segle XII. Posteriorment s’hi van fer reformes i, en algun moment determinat, possiblement a causa d’un esllavissament de roques de la pendent posterior, l’absis va quedar destruït i va ser transformat en un absis de planta trapezoidal. Com la resta del conjunt, l’església de Sant Joan respon a l’estil romànic rural català llombard.
L’exterior
El cos de l’edifici és clarament el que jo consideraria una “casa gran”, amb les característiques arquitectòniques populars de la vall. Només els absis i la torre li confereixen l’aspecte religiós.
La fàbrica segueix l’estil comú de fàbrica de carreuó. S’observa amb facilitat diferents fases de construcció i intervenció per la forma i qualitat de carreuó dels murs, tots ells molt rústics.
El temple té una teulada a dues aigües, sustentada per una estructura de fusta. Totes les cobertes estan fetes de pissarra.
A la capçalera del temple trobem un absis i dues absidioles, i una torre-campanar quadrada adossada a l’extrem de llevant del mur lateral meridional.
Presenta dues entrades, una pels peus del temple i un altre pel lateral nord. La portada pels peus es va obrir un cop feta la construcció, tapiant-se la porta d’entrada lateral del costat nord. Amb les reformes s’han deixat accessibles les dues portes. Com a quasi tota la resta d’obertures, estan rematades amb arcs de pedra rústica disposats en forma d’arquivolta.
La torre-campanar
La torre-campanar situada a l’extrem sud-est, adossada exteriorment al mur, amb l’entrada per l’interior del temple. La base rectangular es de 4,40 x 5,40 metres, amb una alçada d’uns 21 metres.
Presenta quatre nivells de dimensions molt diferents. Al mateix temps, mostra tres fases de construcció clarament diferenciades per la qualitat de la fàbrica.
Una primera fase, de qualitat constructiva contemporània de la construcció dels murs, superant l’alçada de la coberta, contínua i sense cap obertura.
En una segona fase, es va elevar encara més fins arribar al primer nivell, amb una finestra d’arc de mig punt per cara. Aquí es troba un carreuó més elaborat.
Per sobre de la finestra, cinc arcuacions cegues llombardes sense cap fris decoratiu, mentre que als angles de la torre s’inicien lesenes.
Al capdamunt, un tercer nivell, aquesta vegada de finestres geminades amb columnes interiors rectangulars i capitell trapezoidal. Per sobre cinc arcuacions cegues i, en aquest cas un fris d’un dentat molt lleuger.
En cert moment, del que no es coneixen les causes exactes, el campanar va quedar mutilat. Va ser reconstruït amb una forma arquitectònica més simple, amb criteri purament funcional d’aconseguir major elevació de la torre i dotar-la de campanes, sense massa interès per l’estètica. S’hi obren quatre finestres de mig punt més amplies, una per cara, cobertes pel clàssic teulat piramidal de pissarra de la zona. D’aquesta manera va poder continuar amb les seves funcions de crida als feligresos i de vigilància sobre la vall, en coordinació amb els campanars de les altres esglésies.
És l’única església de la vall en que es conserven pintures murals a l’exterior. També queden les restes de la traça d’un porxo, actualment ocupat per una estructura moderna, que, al temps que refugi pels feligresos, protegia les pintures.
Els absis
A llevant, la capçalera del temple presenta tres absis. Un de central més gran i dues absidioles laterals semicirculars.
L’absis central mostra una forma trapezoidal, on el mur del fons te una posició obliqua respecte a l’eix, escapçant el que previsiblement devia ser una forma semicircular. Una hipòtesi per explicar aquesta estranya forma seria que una esllavissada de terres hauria destruït l’absis.
Pel primitivisme i la poca elaboració de les arcuacions llombardes, al igual que la qualitat dels carreuó, la impressió que dona és que l’obra o bé és anterior a les de Taüll, o va ser realitzada per uns artesans de menor qualificació.
L’interior
Creuem una vella porta per accedir al temple.
La planta
La planta basilical del temple esta formada per tres naus i quatre trams. Les naus estan separades per arcs formers que es sostenen en dos pilars quadrats al primer tram, i quatre columnes circulars, tots ells de poca alçada i massissos, d’obra arrebossada.
L’església va ser objecte d’importants modificacions de l’interior al segle XVIII. La coberta de fusta va ser substituïda per falses voltes de maons; les naus laterals van ser dividides en capelles amb la construcció de murs perpendiculars a la nau central, que amagaven les columnes i servien de contrafort. Després de la restauració realitzada l’any 1972, les voltes de maons van ser eliminades i els contraforts enderrocats, permetent de recuperar així les naus laterals i les columnes.
El croquis realitzat per J. Puig i Cadafalch el 1907 permet apreciar l’estructura en capelles en aquell moment. Ressaltar com assenyala amb un interrogant l’absis central i els dubtes en el seu dibuix, com si estigues plantejant una hipòtesi, ja que no es correspon amb la forma plana i obliqua del mur del fons existent.
El presbiteri està format per dos arcs triomfals. La coberta de l’absis, en la seva forma actual, també és d’arc de mig punt.
Als peus, la portada i una finestra d’il·luminació, ambdues d’arc de mig punt.
S’ha aprofitat el primer tram per enquibir-hi la recepció de la visita al temple.
L’estructura de la coberta a dues aigües es de fusta, recoberta de pissarra.
La il·luminació natural s’efectua per diverses finestres, quasi totes d’arc de mig punt, repartides especialment pel mur dels peus i el septentrional.
Les absidioles estan cobertes per quarts d’esfera.
A la nau lateral de l’epístola s’hi ha col·locat una sèrie de fotografies i explicacions del moment de la Missió Arqueològica de 1907, així com de cada una de les esglésies que formen el Patrimoni Mundial.
Les pintures. Les pintures al MNAC
Com ja s’ha explicat, les pintures murals originals que encara es conservaven a principis segle XX van ser arrencades i traslladades al Museu d’Art de Barcelona.
En el procés de rehabilitació de l’església de Sant Joan es va optar, com a la de Santa Maria de Taüll, per la instal·lació de còpies dels originals conservades al MNAC.
Aquesta església conservava pintures de l’interior del temple i, excepcionalment, de la portada exterior lateral. De l’interior només han subsistit les pintures de les naus laterals i dels intradós dels arcs formers, per bé que tot el conjunt del temple devia anar policromat.
És molt probable que, tal com es presenta actualment l’església de Sant Joan de Boí, sigui la que ens mostra amb major fidelitat com devia esser l’interior d’un temple romànic.
Els criteris en matèria de restauració del segle XIX eren de considerar que els murs s’havien de deixar de pedra vista, i d’aquesta manera ho trobem repetidament en la majoria d’esglésies restaurades. Però cal tenir en compte que, en realitat, en l’època del romànic la pedra estava camuflada sota d’una capa de protecció a l’exterior, i a l’interior d’una capa de preparació i a sobre la pintura mural.
Les pintures de l’interior es daten als voltants de l’any 1100, i correspondrien a la primera etapa de pintures de la Vall de Boí i, per tant, abans de rebre la influencia bizantina a través de la pintura llombarda. Mentre que les de l’exterior serien posteriors, del segle XII.
Pintures de l’Interior
Per suplir les originals, s’hi han instal·lat còpies exactes, amb els mateixos tons de les pintures murals arrancades, però més vius que les restes històriques de les parts que es conservaven, mentre que la resta de les parets estan cobertes d’una capa blanca.
Datades del tombant del segle XI-XII, el seu particular estil té poc a veure amb altres conjunts catalans i es vincula, en canvi, a la cultura artística del centre i el sud de França. El caràcter dinàmic de la representació o l’ús de colors plans i de formes ben siluetejades són pròxims als procediments de la il·luminació de manuscrits, d’on també sembla que provenen alguns motius iconogràfics. Aquestes pintures de Sant Joan de Boí revelen un programa iconogràfic molt ric i original.
En la seqüencia de fotografies que segueix, es combina la presentació de l’església de Boí amb les pintures del MNAC. No hi haurà confusió, car les reproduïdes al temple adquireixen una tonalitat més intensa, pressuposant que estaria més pròxima a com deurien veure-les els feligresos de l’edat mitjana.
Al MNAC s’ha reproduït un espai que evoca el del temple amb el màxim de fidelitat de les naus laterals, amb les arcades que les separen de la nau central, situant cada fragment al lloc que ocupava a l’església. Recordar que de la nau central no es conserva cap pintura.
La part més gran conservada correspon al mur de la nau de l’evangeli, on hi havia la primera porta d’entrada al temple. Per contra, del mur del costat de l’epístola no hi ha restes.
A la part central del mur nord de Sant Joan de Boí, entre les dues finestres de la nau, es conserva una escena amb joglars i saltimbanquis, representació poc habitual dins d’un edifici religiós. Sobre un fons en bandes de color vermell, negre i ocre hi ha tres joglars tocant música i fent malabarismes. El de l’esquerra està cap per avall amb una espasa a la boca mentre fa malabars amb altres dues espases. El del centre, que sembla estar sobre unes roques, ha tallat a l’aire una peça amb un ganivet llarg, i el de la dreta toca l’arpa enfilat en una petita construcció.
El conjunt estava totalment emmarcat per sanefes de les quals es conserva un motiu floral a la part superior i una sanefa ampla en ziga-zaga a la part inferior, sota la qual corria una inscripció, avui desapareguda.
Els altres punts amb pintures corresponen als murs interior de les naus laterals i, especialment, als intradós dels arcs formers.
Podrem anar veient a les fotografies exemples del magnífic bestiari situat als intradossos dels arcs de separació de les naus, un dels més amplis i singulars de tot el romànic català.
Estan representats animals reals i animals fantàstics, entre d’altres un lleó, un elefant, un ocell de dos caps, un esplèndid híbrid d’ocell i peix, un gran quadrúpede amb una espècie de flor de lis a la boca.
Es pot interpretar la representació d’aquest bestiari pictòric en un sentit simbòlic i moralitzador que il·lustra per mitjà d’exemples els vicis i les virtuts del comportament humà.
Com devia afectar als feligresos de l’època aquestes imatges de monstres d’aquest bestiari a la llum oscil·lant de les llànties d’oli?.
Dos dels fragments més valorats son la lapidació de Sant Esteve (a) i el quadrúpede en flor de lis (b).
La seva localització original era a la part superior de la nau de l’evangeli, sobre el mur d’arcs formers, a tocar del la capçalera del temple.
En el museu estan situats fora de context, per tal de que es puguin observar amb més atenció.
La lapidació de Sant Esteve es considera una de les escenes més destacables de la decoració mural de Boí. L’interès en la narració i el dinamisme són característics d’un estil pictòric que remet a la pintura francesa de la regió de Poitiers, i que s’ha vinculat també amb la rica miniatura llemosina de finals del segle XI. Des del punt de vista iconogràfic, l’escena és un exemple primerenc de l’interès de l’art romànic per les vides de sants.
La sensació de moviment s’aconsegueix per mitja de la disposició seqüencial dels tres lapidadors, en contraposició a l’actitud serena del sant.
Malgrat les dificultats per fer una lectura simbòlica dels animals de Boí, el quadrúpede amb flor de lis és un dels que es podria associar més fàcilment a alguns dels texts de referència. Tot i que no hi ha cap inscripció que l’identifiqui, els trets amb què és representat, especialment la flor de lis que li surt de la boca, recorden els atributs relacionats amb la pantera. Quan la pantera rugeix deixa anar un alè ple d’aromes perfumats que atrau les altres feres. A partir d’aquest suposat tret distintiu, es vincularia la pantera amb Jesucrist, perquè la paraula de Déu que aquell proclama també atrau i reuneix els cristians.
Com a les altres esglésies, els pilars també estaven pintats.
En un primer moment, abans de ser executades les pintures, una primera decoració romànica s’efectuava rejuntant les pedres del murs amb una argamassa blanquinosa, com la que s’ha deixat a la vista en un dels pilars del temple.
La part interior de la nau de l’epístola i l’intradós dels arcs, conserven amplis fragments de mural.
La pintura exterior
La portada del mur septentrional va ser tapiada després d’obrir-se la dels peus. I així estava a principis segle XX. Però el més interessant és que al seu voltant quedaven restes de pintura mural, segurament dins dels límits d’un porxo. L’existència de portades pictòriques en el romànic és poc coneguda. Devien ser freqüents, però, com que la pintura quedava a la intempèrie, la majoria han desaparegut.
Aquesta pintura és posterior a la decoració mural de l’interior, i estava presidida per un crismó (desaparegut) sostingut per quatre figures angèliques, representant una Teofania.
En aquesta zona també s’han reproduït les pintures originals. A més, a gran part d’aquest mur exterior s’ha mantingut l’arrebossat protector, el que ajuda a fer-se una idea de com devia ser tot el conjunt exterior original.
A la part més baixa, cal observar la presència d’abundants grafits de tema bèl·lic, de datació imprecisa.
Pujada a la torre-campanar
Cal aprofitar la possibilitat que ens ofereixen algunes esglésies de poder pujar a la torre-campanar.
A més d’observar la construcció interna constitueixen unes talaies magnífiques per contemplar el territori circumdant de la vall, que en aquells moments significava capacitat de vigilància sobre l’entorn, així com per constatar la capacitat de comunicació que existia entre elles.
Per exemple, observar la simplicitat de les finestres geminades, la columna rectangular interior i el simple capitell trapezoidal.
Hi ha quatre campanes entre 27 y 89 centímetres de diàmetre. La més antiga és la més gran, de l’any 1863.
Cal estar previngut per no portar-se un ensurt si es posen a tocar les hores quan ets a aquest nivell.
Estructura interior de la teulada de la torre.
Entre les vistes més interessants es perfectament visible Erill-la-Vall, amb la seva torre, a l’altra banda de la Noguera de Tor.
Perspectiva sobre la Vall de Boí.
Mirant cap al caseriu s’observa el monument al pastor.
Altres elements a l’església
A l’absidiola del costat de l’evangeli es troba un altar de pedra, de base tronco piramidal invertida, amb un crismó tallat a la base.
També una pica de aigua beneïda prop de la porta de entrada.
Al centre de la nau lateral de l’epístola es conserva al terra una gran caldera de pedra per als olis.
Església de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall
Coordenades: 42°31′29″N 0°49′32″E. Altitud: 1.243 msnm. Població (habitants): 20 (1719), 81 (1900), 85 (2000), 108 (2022)
A uns 700 metres lineals de l’església de Sant Joan de Boí, a l’altra banda de la Noguera de Tor, a la localitat d’Erill-la-Vall, s’alça l’església de Santa Eulalia d’Erill-la-Vall; amb una perfecte comunicació visual entre les torres d’ambdues esglésies i dels respectius veïnats.
La seva construcció correspon al primer romànic llombard rural, efectuada en diverses fases en els segles XI-XII. D’una sola nau, es diferencia de la resta del conjunt de la Vall de Boí en tres absis a manera de trèvol. La primera nau va ser allargada i, posteriorment, se li va afegir el campanar i un porxo al portal nord.
Té unes dimensions exteriors d’uns 7 metres d’amplada per uns 20 metres de llagada de la nau i uns 25 metres de llargada total.
La torre-campanar és la més esvelta de tota la vall, amb sis nivells i una alçada d’uns 25 metres.
L’exterior
Ubicada en el marge sud-oest del nucli urbà, amb el cementiri adossat a la cara nord.
Pica de la font pública exterior.
Els absis
L’originalitat dels absis de l’església de Santa Eulàlia es que adopten una disposició trevolada. L’absis central constitueix la capçalera del temple, mentre que les dues absidioles s’obren sobre els dos murs laterals quedant, a l’interior, encarades entre sí.
L’absis central actual correspon a una reconstrucció per atorgar a l’església la forma romànica original després de que, cap al 1910, s’hagués enderrocat per construir-hi una sagristia quadrada, desmantellada per la restauració.
Hi ha indicis de que aquest absis disposava dels elements decoratius propis de l’estil llombard, que no s’ha reproduït, però es desconeix quines obertures i decoració devia tenir. A la reconstrucció de la forma exterior semicircular s’ha optat per un mur llis, aprofitant carreuat original de la rehabilitació.
L’absidiola del costat nord disposa de dues finestres d’arc de mig punt.
Mentre que l’absidiola del costat sud no mostra cap obertura.
Els peus del temple està format per un mur llis que uneix la nau amb el porxo, amb una única obertura rectangular d’il·luminació.
La torre-campanar
La torre-campanar de l’església de Santa Eulàlia està considerada la més esvelta de tot el conjunt de la vall. De base rectangular de 4,20 x 3,70 metres i una alçada de 24,80 metres.
Les dues primeres fotografies permeten comparar l’estat en que es trobava a principis del segle XX amb l’actualitat, després de les rehabilitacions.
El conjunt de les quatre fotografies mostra la torre des de diverses perspectives.
Presenta sis nivells, el primer a la base, de construcció massissa, amb una única finestra d’il·luminació a la cara nord. Els altres cinc nivells són tots idèntics, amb una finestra geminada per cada cara.
En aquesta torre tots els nivells tenen la mateixa estructura, idèntica a cada cara, amb finestres geminades molt esveltes d’arcs de mig punt i pilars rectangular d’un sol bloc de pedra i un capitell en forma de trapezoidal de pedra tosca.
Només al primer nivell al costat exterior, una finestra d’arc de mig punt que amaga una obertura d’espitllera per il·luminar l’entrada interior a la torre.
Per sobre de les finestres sis arcuacions cegues d’estil llombard sota d’un fris dentat. Lesenes angulars al quatre angles de la torre.
De coberta, la típica piràmide de base més ampla de tots els campanars de la vall, recoberta de pissarra.
El porxo
A la cara nord, perllongant la torre-campanar, es va afegir un porxo que protegeix l’entrada al temple. Quatre arcs sostinguts per dos pilars als extrems i tres columnes de pedra de carreuó intermèdies.
Al davant es troba el recinte del cementiri.
Cada columna remata amb un simple àbac sobre el que reposa l’arc.
Les piques baptismals s’han traslladat a l’exterior. Pel que sembla, no es coneixia exactament quina era la ubicació dins del temple.
L’interior
Des del porxo s’accedeix a l’interior del temple per una portada d’arc de mig punt amb dovelles irregulars, i vestigis de pintura mural a l’intradós. Les dovelles més amples a mesura que s’eleven recorden formes califals, fet que no hauria de sorprendre tenint en compte la influència del Califal de Còrdova a Catalunya en aquella època, en contrast amb el mossàrab al centre de la Península.
A l’entrada hi ha una espècie de capella moderna amb un altar de pedra.
La planta
Entre els segles Xi-XII la petita església romànica es va anar transformat i ampliant. L’edificació que veiem en l’actualitat, després de les restauracions del segle XX, no és gaire diferent de la construcció romànica original final, que va resultar de la successió d’obres.
La construcció inicial del segle XI era d’una sola nau i més curta, amb tres absis en forma de trebol, amb les absidioles situades sobre el murs laterals, i coberta de fusta (1). L’església estava arrebossada per dins i per fora, segons vestigis conservats al mur nord.
Al segle XII la nau es va allargar (2) i es va cobrir amb una volta de canó amb arcs torals i pilastres adossades als murs (3). Als peus, s’hi va a col·locar una pica baptismal.
Es va construir el campanar i, poc després encara en època romànica, s’hi va afegir el porxo de la façana nord (4).
Entre els segles XV-XVI si va instal·lar un retaule gòtic, i un cor elevat als peus de la nau per al clergat i els cantors, que ara acull una mostra explicativa.
El retaule gòtic va ser retirat el 1936, i conservat en part al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
Mentre que la següent és la imatge que oferia l’interior del temple a mitjans segle XX, amb la volta de canó.
En l’estat actual, la planta d’una sola nau presenta un gran absis central al front, i les dues absidioles sobre els murs laterals, la disposició en forma de trebol esmentada. Tots tres absis semicirculars estan precedits d’arcs presbiterals.
La coberta s’ha reconstruït amb una armadura de fusta a dues vessants.
Pot observar ‘se la disposició de la copia del davallament en la posició que es suposa en que devia estar situat.
De la pintura mural que la decorava, en queden alguns fragments al nord i la representació d’una serp a l’arc de la porta d’entrada. A la rehabilitació s’ha optat per deixar totes les parets nues amb la pedra vista, sense cap arrebossat. Nomes l’absis presenta els murs i la volta de quart d’esfera blancs.
Al peus s’hi construí un cor de fusta entre els segles XV-XVI.
El sostre reprodueix la coberta a dues aigües sobre una armadura en fusta.
Les absidioles formen petites capelles d’avant del presbiteri.
La diferent fàbrica del mur deu correspondre a l’allargament del temple en la primera fase de modificacions.
L’absis reconstruït s’ha deixat llis i blanc per l’interior, amb un altar d’una llosa de pedra sobre un pilar.
Imatge barroca de Santa Eulàlia del segle XVIII, restaurada.
El Davallament
A l’interior hi havia el conjunt escultòric romànic del Davallament de Crist. Les peces originals del segle XII es troben ara repartides entre el Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona.
Aquest era l’estat del Davallament el 1907. Com es pot constatar, les set figures que l’integren estaven fora d’ús, mal emmagatzemades i no tenien cap reconeixement artístic.
El primer romànic va plasmar Crist crucificat en majestat, vencedor de la mort i sense dramatisme, però a partir del segle XII la seva imatge va prendre un caràcter més humanitzat i realista, sofrent a la creu i inspirant compassió. En aquest sentit, destaquen les representacions escultòriques del Davallament o l’acte de baixar el cos de Crist del suplici de la Creu.
L’any 1997 es va procedir a la instal·lació d’una reproducció íntegra, en talla i de mida gairebé natural. La nova presentació, a més d’agrupar les figures que es troben en els dos museus, les situa dalt d’una biga en l’arc triomfal de l’absis central, tal com se suposa que devien estar originalment, per bé que aleshores les figures estaven policromades.
L’estil és fàcilment identificable: cossos esvelts en lleugera torsió, anatomia esquemàtica i desplegament rítmic de les vestimentes.
El 1911 cinc d’aquestes figures es van dur al Museu Episcopal de Vic i les altres dues es van incorporar el 1932 al Museu d’Art de Catalunya de Barcelona. Aquestes dues són les que podem observar a la fotografia següent.
Pujada a la torre-campanar
És molt aconsellable pujar fins l’últim nivell del campanar, tal com vàrem fer a Sant Joan de Boí, tant per veure la seva estructura constructiva interior com per admirar les vistes panoràmiques de l’entorn.
El primer serà observar les finestres geminades amb la columna interior rectangular d’una sola peça i el capitell poligonal trapezoidal, sense cap tipus de decoració.
Interior protegit de la teulada. La disposició de quatre campanes entre 40 i 75 centímetres de diàmetre, és a l’interior, ja que les finestres no faciliten la seva col·locació, malgrat que son més aviat petites.
Es pot observar que es manté el repic manual en aquest campanar. Quina filigrana de nusos!
Cap a ponent la teulada nord que forma una unitat amb la del porxo.
En direcció a llevant el poble de Boí i, més al fons sobresurt Taüll. La comunicació visual era perfecta.
Al sud, la Vall de Boí.
El gruix dels murs forma un corredor de pas entre el temple i la torre.
Elements museístics
D’alt del cor s’ha instal·lat una petita exposició que conté elements del temple, amés d’informació sobre la seva història.
Els retaules conservats a l’església són mostra de l’evolució dels cultes i dels estils artístics entre els segles XVI-XVIII. Són de fusta i mantenen la policromia en diferents graus de conservació.
Un retaule molt malmès de finals del segle XVI, d’estil gòtic tardà, segurament dedicat a Sant Miquel i presidit pel Crucifix, a dalt. Al plafó central hi havia la Mare de Déu del Roser, una devoció que fou molt Popular a partir del 1570.
El retaule del Roser, del segle XVII, és d’estil renaixentista. Presenta en la seva estructura motius de tradició clàssica. Presidit a dalt pel tema del Calvari, a la part inferior hi ha les escenes de l’Anunciació, la Coronació i l’Adoració.
El següent és un retaule del segle XVIII. Com és propi del època barroca, en comptes d’explicar els fets més rellevants de la vida d’un sol sant, aquest retaule conjuga nombroses imatges sagrades í fa possible acollir múltiples devocions, sense que sigui conegut quin era el sant titular.
Un altre objecte exposat és un monument de Setmana Santa d’estil barroc del segle XVIII amb motius al·legòrics de la Passió de Crist. Fins a mitjan segle XX un dels actes més rellevants de la Setmana Santa era l’exposició del Monument o altar, en el qual durant els dies de Dijous i Divendres Sant s’exhibia l’urna sagrari representativa del sepulcre de Crist. Dues figures d’armats o soldats romans hi feien guàrdia simbòlica, i als arcs de fusta pintades s’hi afegien cortinatges i unes escales cobertes de mais o rams fets d’espigues de blat o ordi, ciris, papers de colors, canelobres i flors.
Una característica de l’organització parroquial de la Vall de Boí des d’època medieval era una administració especial i autònoma respecte del bisbat.
Les esglésies estaven regides col·lectivament per sacerdots anomenats co-rectors, que havien de ser nascuts a la Vall. Entre ells es distribuïen les funcions del culte i els ingressos parroquials. El final d’aquesta organització va ser imposat al 1770, i a partir de llavors cada parròquia va tenir un sol rector i un nombre de beneficiaris d’acord amb la renda disponible.
A l’arca o caixa de principis del segle XX es poden veure diversos objectes litúrgic i religioses de la parròquia: un encenser del segle XX; un canelobre de fusta del segle XVIII; un canelobre metàl·lic del segle XIX; el Manual de piadosas meditacions. Barcelona. 1766; així com una col·lecció de llibres dels segles XVII-XIX.
El Centre del Romànic
A Erill-la-Vall s’ha creat el Centre del Romànic de la Vall de Boí en un edifici de nova planta seguint l’estètica de l’arquitectura tradicional, situat al costat de l’església de Santa Eulàlia.
La seva funció és fer accessibles les esglésies al públic, i presentar el patrimoni de manera que el visitant experimenti el significat del conjunt. Des del Centre del Romànic s’ofereixen tres serveis principals: l’obertura al públic de les esglésies, el servei de visites guiades i l’espai d’interpretació i d’acollida del visitant.
Al mateix temps, acull la seu del Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí, l’entitat encarregada de la gestió d’aquest bé.
Dissortadament, el dia de la nostre visita el Centre estava tancat, pel que ens vam haver de conformar amb mirar-lo des de l’exterior.
