Fermoselle (Zamora) és una vila d’origen medieval que evoluciona amb els temps fins als nostres dies revitalitzada per la viticultura i la preservació de la natura, i que ofereix al visitant autenticitat.
Fermoselle (Zamora)
Comarca: Sayago (Arribes del Duero). Província: Zamora. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: 41°19′03″N 6°23′42″O. Altitud: 669 msnm. Població: 1.146 habitants (2024)
Web: ayuntamiento
Conjunt Històric Artístic (BIC)
Visita: 2024
Índex
Fermoselle. Sayago. Zamora
A la comarca del Sayago, on la província de Zamora fa frontera amb Portugal al riu Duero, es localitza la vila de Fermoselle, capital de la zona i de la Denominació d’Origen DO Arribes. Un poblament medieval que va tenir gran importància estratègica a l’Edat Mitjana en la configuració de la frontera entre el Regne de Lleó i el de Portugal.
Serà el nostre punt de referència des de la Posada de Doña Urraca per conèixer aquest impressionant territori.
El territori
Fermoselle s’alça sobre l’espinada d’un promontori rocós que avança sobre la vall i que acaba en forma de turó sobresortint, sobre el qual es va assentar el castell i el primer nucli de caseriu.
El seu territori es caracteritza per un relleu accidentat, on els rius Duero i Tormes han esculpit impressionants canons i congostos que dibuixen un paisatge de gran bellesa i valor ecològic.
El clima de la zona és mediterrani continentalitzat, amb hiverns freds i estius calorosos, marcats per una notable amplitud tèrmica i precipitacions moderades. Els sòls, majoritàriament granítics i pissarrosos, han condicionat l’activitat agrícola tradicional, destacant el cultiu de vinyes, oliveres i ametllers, que aprofiten les terrasses formades als vessants del terreny.
La vegetació combina espècies pròpies del bosc mediterrani, com alzines i sureres, amb un matoll dens de estepes i altres plantes adaptades a l’aridesa del clima.
Aquest entorn natural es veu reforçat per la seva situació al cor del Parc Natural de Arribes del Duero.
Aquestes característiques del medi natural, juntament amb la seva ubicació estratègica a la frontera amb Portugal, confereixen a Fermoselle un caràcter singular, on la història, la geografia i la tradició s’entrellacen en un paisatge de gran riquesa i contrast.
Si relacionem la posició de Fermoselle al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcada Fermoselle.
Una mica d'història
La història de Fermoselle es remunta a temps antics, amb evidències de colònies des de l’Edat del Bronze.
Durant l’època romana, va formar part de la Lusitania i la seva ubicació estratègica al Duero va afavorir la seva importància a les rutes de comunicació i defensa.
Amb la invasió musulmana al segle VIII, el territori va passar al seu control fins que, al segle IX, els regnes cristians van iniciar la seva reconquesta, encara que el domini de la zona va oscil·lar durant anys entre musulmans i cristians. Finalment, al segle XI, Fernando I de León va consolidar la seva recuperació per al Regne de Lleó.
Al segle XII, Fermoselle va cobrar gran rellevància com a enclavament fronterer amb Portugal. En aquest context, va destacar la figura de Doña Urraca de Portugal, esposa de Fernando II de León. Després de l’anul·lació del seu matrimoni per motius de proximitat de parentiu atès que eren cosins segons, Urraca es va refugiar al castell de Fermoselle, que en aquella època era una fortalesa clau en la defensa del regne lleonès. Durant el regnat de Fernando II, la vila va rebre privilegis i es va impulsar la repoblació, consolidant la seva importància militar i estratègica.
La independència portuguesa el 1143 va convertir Fermoselle en un enclavament crucial en els conflictes entre tots dos regnes, reforçant-se la seva muralla i el seu castell sota Alfonso IX.
Durant el segle XIII passa diverses vegades a dependre alternativament de la Corona i del bisbat de Zamora. En aquest període, el 1221 Alfonso IX li concedeix Carta Foral.
Amb Alfonso XI, al segle XIV, es van enfortir encara més les seves defenses a causa de les constants disputes amb Portugal. I va ser al segle XV, amb els Reis Catòlics que van consolidar el seu control, incorporant Fermoselle definitivament a la Corona de Castella.
Va ser baluard Comuner al segle XVI i, després de la derrota d’aquests, l’emperador Carlos I ordenarà destruir el castell i les muralles.
Els segles XVII i XVIII van transcórrer amb relativa estabilitat, encara que la vila va patir les conseqüències de conflictes com la Guerra de Restauració Portuguesa i la Guerra de Successió Espanyola. Al segle XIX, la Guerra del Francès va portar enfrontaments als seus carrers, on guerrillers espanyols van combatre contra les tropes napoleòniques.
Durant el segle XX, la despoblació i l’emigració van marcar la seva història, especialment a les dècades dels 50 i 60, quan moltes famílies van buscar oportunitats fora de la regió.
Tot i això, en els darrers anys, Fermoselle ha ressorgit gràcies al seu valor patrimonial, la seva tradició vitivinícola i la seva inclusió al Parc Natural de Arribes del Duero, convertint-se en una destinació turística de gran interès, on encara es poden apreciar els vestigis de l’antic castell que al seu dia va protegir la vila i que, va servir de refugi del moments convulsos de la vida d’Urraca.
Tot i que no hi ha cap pont d’enllaç amb Portugal des de Fermoselle, sempre ha estat un pas fronterer mitjançant barques, havent disposat de duana.
Fermoselle al Diccionario de Madoz
“V. con ayuntamiento, aduana terrestre de primera clase (…). SIT. sobre un peñasco éntre los r. Duero y Tormes; los muchos cerros que se elevan por sus alrededores cubiertos de viñedo, forman una vista agradable y basta cierto punto deliciosa (…); su CLIMA es algo templado.; sus enfermedades mas comunes pulmonías, pleuresías, tercianas y fiebres tifoideas. Tiene 750 CASAS distribuidas en varias calles; entre aquellas se cuenta la consistorial y cárcel; la escuela de niños y la de niñas (…). Hay un ex-convento de Franciscos descalzos que sirve en la actualidad de hospital; este es de fundación particular (…). A la orilla ízq. del Duero en su confluencia con el Tormes, é inmediato á la población se ve un desmantelado cast., en que antes hubo gobernador, y 2 compañías de inválidos para su guarnición(…).
“Se encuentra á orillas del mencionado Duero, un cas. llamado Mucena, donde viven los arrendatarios de la barca que da paso á Portugal; y una casita para los carabineros. (…)
“Los CAMINOS dirigen á Zamora, Ledesma y Salamanca; todos en lastimoso estado; para los pueblos limítrofes hay unas veredas bastante penosas (…). PROD. : vino , centeno, trigo, cebada, aceite, buenas frutas y pastos ; cria ganado lanar, vacuno y cabrio; caza de conejos y perdices; y pesca de barbos y anguilas. IMP.: unos 24 telares de lienzos gruesos, 8 molinos de aceite, una máquina destilatoria de aguardiente, I y varios molinos harineros, COMERCIO: esportacion de aceite, vino , frutas, aguardiente y lana, é importación de centeno, cebada, garbanzos, jabón, queso y otros efectos de consumo.
“POBL.: 782 vec, 2,501 almas “
La visita a Fermoselle
Com es veu a la fotografia zenital, el castell i el caseriu inicials es van situar sobre l’extrem d’un sortint de l’altiplà orientat en direcció nord-oest que forma una espinada rocosa de granit.
Aquesta orografia condicionarà una estructura urbana de carrers sinuosos vinculats a la morfologia irregular i als afloraments granítics, alhora que propiciarà l’existència de quatre miradors urbans sobre tota la línia de arribes: el del Castell, el Torojón, del Terraplén i Las Peñas.
D’altra banda, aquesta morfologia és la que haurà permès històricament la proliferació dels cellers subterranis perforats als pendents que li atorguen una de les particularitats de la vila que permet turísticament qualificar-se com el poble dels 1.000 cellers. Gairebé es pot dir que, a més dels cellers als quals s’accedeix des del carrer, cada casa en té un al seu interior. Pel que s’especula, la xifra estaria més propera als cinc-centes, però no se sap exactament quants existeixen. Amb la particularitat, comú a aquests pobles foradats, que molts es comuniquen internament entre si.
El recorregut proposat és circular, partint de la Posada de Doña Urraca i, de fet, des de l’inici del carrer Requejo (1), al costat de la carretera CL-527.
Carrer Requejo
L’entrada pel carrer Requejo (1) ja ens dona la idea de quina serà la morfologia urbana. A l’esquerra, recolzant-se sobre el pendent de la muntanya, les entrades als cellers seran una de les imatges recurrents, alternant amb cases d’una o dues plantes.
A la dreta, sobre el pendent exterior, s’hi acumularan les edificacions residencials de 2 o 3 nivells, amb nombroses construccions d’arquitectura impersonal pròpia de la segona meitat del segle XX fins ara.
Destaca un dels elements de l´arquitectura popular de la zona en forma d´escales de pedra massisses exteriors. També observarem predominar els carreus de granit perfectament tallats que es combinaran amb la maçoneria de pedra.
Les petites obertures allargades, generalment protegides per reixes, moltes arran de terra, constitueixen els respiradors de les coves dels cellers.
A nombrosos llocs, la formació granítica típicament arrodonida pels efectes erosius arriba fins al límit del carrer; o potser seria millor dir que els carrers es van anar adaptant als afloraments rocosos naturals, i els intersticis que deixaven s’anaven emplenant amb construccions urbanes.
Són nombroses les construccions amb portes d’arc de mig punt de carreuat amb dovelles. I a la primera planta balcons amb barana de ferro.
Com constatarem en arribar a la plaça Major, les cruïlles del carrer principal estan dotades de proteccions metàl·liques enreixades movibles per tancar el pas del carrer als braus durant els tancaments típics de les festes patronals. Altres parts dels enreixats es munten i desmunten per a cada ocasió.
Porta del Villar o L'Arc
La Porta del Villar, coneguda com El Arco (2) seria la porta principal d’entrada al recinte emmurallat. Sembla que existia una altra porta pel sud-oest vers Portugal.
És d’arc apuntat de carreuat amb un balcó cobert a la part superior, és l’únic vestigi de la muralla que envoltava la vila medieval; mentre que el mur de llenç estava construït en maçoneria de pedra.
Entrem a la vila d’origen medieval pel carrer que localment es coneix com a carrer Abajo.
La casa de l’interior que continua pel costat esquerre es considera que és una de les més antigues de Fermoselle, amb dos grans arcs de mig punt que formen una porxada.
L’arquitectura tradicional que va formant els carrers de l’interior històric mostren els elements de fàbrica en què domina el carreu fi en les diferents obertures dels edificis, amb alternança de llindes de pedra o arcs de mig punt amb la funció d’arc de descàrrega, a l’interior dels quals s’allotgen porta, finestres i accés al soterrani del celler.
Els murs de maçoneria de pedra i balcons amb baranes metàl·liques. Sent propi d’aquesta arquitectura que els sortints dels balcons se sustenten en grans mènsules de pedra.
L’edifici històric conegut com “La Capella” exhibeix un gran arc amb les dovelles llaurades formant un lleuger abotzinament.
Església de Nuestra Señora de la Asunción
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Al final del carrer, abans d’entrar a la plaça Major, hi ha l’església de Nuestra Señora de la Asunción (3). D’origen romànic del segle XIII, va ser remodelada diverses vegades.
Tot el conjunt presenta una bona fàbrica de carreuat fina.
La primera perspectiva és de l’absis recte, sobresortint el transsepte, i una petita edificació auxiliar a la cantonada.
En arribar vam tenir la sort de trobar José Luis, el sagristà, que acabava de tancar, el qual, amablement, va tenir la gentilesa d’obrir-nos el temple per a una ràpida visita a l’interior.
El primer mur que s’observa correspon al lateral de l’evangeli on, en època dels Reis Catòlics, es va remodelar amb una portada d’estil renaixentista.
El mur sud i els peus del temple són les úniques restes d’estil romànic.
La testera dels peus conté una portada d’arc apuntat i a sobre un lleuger fris sense cap motllura. Una finestra d’arc escarser d’il·luminació i una altra de més petita al costat de l’epístola. Culmina amb una petita espadanya d’una obertura.
La portada d’arc apuntat de transició romànic-gòtica, de doble esqueixada amb tres arquivoltes sobre columnes i una xambrana exterior. Tant els capitells com les arquivoltes i xambrana estan decorats amb motllures geomètriques i florals.
En el costat de l’epístola hi ha, junt a l’absis, la torre-campanar, i sobre el mur l’altra portada de transició romànic-gòtica.
Al segle XVI es va incorporar davant de la portada un atri quadrangular adossat a la torre, amb dos grans arcs apuntats d’accés i volta de creueria.
La portada també d’arc apuntat de transició romànic-gòtica, de doble esqueixada amb tres arquivoltes sobre columnes i una xambrana exterior i el mateix tipus de decoració.
La torre-campanar és també del segle XVI. Està formada per quatre cossos, amb el superior amb doble obertura per banda per a les campanes.
La coberta és plana amb balustrada de pedra i, al costat de ponent, s’eleva una petita espadanya d’una obertura, relativament similar a la dels peus.
L´interior, amb planta de creu llatina d´una nau, està formada per grans arcs gòtics que es recolzen en columnes adossades als murs. La volta amb llunets proporciona una excel·lent il·luminació.
Sobre el creuer una volta senzilla sense il·luminació ni decoració.
Plaça Major
Del vèrtex nord-occidental de l’església s’obre la cantonada d’entrada a la plaça Major (4). És un espai quadrangular irregular on destaca al costat nord l’edifici de l’Ajuntament acompanyat, en general, de nobles edificis de pedra.
Com indica la informació municipal, durant el mes d’agost es converteix en protagonista absoluta de les festes de Sant Agustí. Seguint el seu perímetre es munta la graderia d’una plaça de braus on acaben els tancaments taurins. A les fotos en procés de lent desmuntatge.
L’Ajuntament
El semi amagat edifici de l’Ajuntament (5) ens deixa intuir un edifici de dos nivells, el superior amb obertures d’arc de mig punt i un balcó corregut amb balustrada de ferro forjat. Per sobre sobresurt la torre del rellotge rematada amb un elaborat campanar de ferro forjat.
Castell de Doña Urraca de Fermoselle BIC i Mirador del Castell
Bé d’Interès Cultural (BIC)
De l’altra sortida de la plaça Major pel costat oest sorgeix el carrer Antonio Regojo, que fent una ziga-zaga ens eleva fins a l’entrada del castell.
El castell de Doña Urraca (6), era una edificació defensiva de gran importància en una localitat estratègica a la frontera entre Lleó i Portugal. El seu origen correspon al segle XII, amb reformes successives fins al segle XVI. Com veurem a continuació, actualment gairebé no queden restes visibles, però es constata la seva posició estratègica territorial en construir-se en un emplaçament privilegiat sobre un promontori rocós, cosa que permetia un control visual sobre la vall del Duero.
Es creu que el seu origen pot remuntar-se a la repoblació lleonesa de l’Alta Edat Mitjana, quan el Regne de Lleó consolidava les seves defenses davant de les incursions musulmanes i, posteriorment, davant de la creixent influència del Regne de Portugal.
Al segle XII, sota el regnat de Fernando II de León (1157-1188), Fermoselle i el seu castell van adquirir major importància com a plaça defensiva a la frontera amb Portugal.
Per reforçar una aliança entre ambdós regnes, Fernando II de León en 1165 va contreure matrimoni amb Doña Urraca de Portugal, infanta portuguesa filla del rei Alfonso I Enríquez i de Mafalda de Savoia. No obstant això, el matrimoni va ser anul·lat el 1175 pel Papa Alexandre III per raons de consanguinitat com a cosins segons, fet que va generar conflictes sobre les possessions territorials que ella havia rebut.
Després de l’anul·lació del matrimoni, Urraca va escollir el castell de Fermoselle com a lloc de residència.
El carrer costerut desemboca en una petita porta d’accés al castell.
Per tipologia, seria un castell d’altiplà, però en posició de castell roquer, atesa la seva orografia particular a l’extrem de l’espinada rocosa.
Com a resposta de Carlos I a la posició de Fermoselle favorable als Comuners, en finalitzar en conflicte, amb la derrota d’aquests, l’emperador va fer destruir el castell.
Amb el seu deteriorament, l’any 1822 la diputació va autoritzar que s’aprofitessin les seves ruïnes a les construccions de la vila, per exemple, com a arcades de cellers.
Aquesta elevació de Fermoselle se la considera alhora com el mirador del Castell (7).
En la visita, el dia havia començat plujós i amb boira. Va ser un espectacle de la natura veure com anava aclarint i apareixia el paisatge progressivament.
Vist l’enclavament del castell des del costat sud, queda perfectament clar el seu emplaçament roquer sobre una surgència granítica espectacular.
Carrer Isidro Cabezas
Prossegueix el recorregut des de la plaça Major pel carrer Isidro Cabezas (8), que pel costat meridional de l’espinada ens ha de portar al carrer Nogal. Hem deixat de banda el mirador del Terraplèn (9).
Continuem apreciant les nombroses restes d’arquitectura tradicional, a més d’un dels nombrosos creuers.
Creuer (10) al carrer Isidro Cabezas a la confluència amb el carrer de La Laguna.
Carrer Nogal
Just abans d’arribar a la plaça de Francisco Galiana s’obre a l’esquerra un carrer costerut. Es tracta del carrer Nogal (11), un dels més significatius del traçat antic.
Al principi és un carrer de vianants ample i amb escales, però, en arribar a meitat de recorregut s’obre un corriol a la dreta per vorejar una immensa massa rocosa, recuperant novament la forma de carrer al tram final.
Val la pena anar aturant-se per observar les diverses construccions tradicionals que es troben per tot el recorregut, i com es van obrint successius cellers.
En aquest cas, la sortida del balcó està formada per una gran llosa de pedra.
Parem atenció a l’estructura d’aquesta porta de celler. Sobre els brancals de carreu s’assenta una llinda amb la forma particular que, per salvar la important dimensió del buit, està format per dues grans pedres rectangulars amb una clau al centre, com si fos un arc de mig punt.
Per disminuir la càrrega sobre la llinda, l’arquitectura popular va recórrer a crear un arc de descàrrega amb pedres de carreu desbastat, també amb la seva clau.
Aquí l’arc és de forma carpanell.
Viarany que s’obre a la dreta per vorejar la massa rocosa. Per cert, hauria d’estar millor senyalitzat i cuidat.
Un celler casolà
Una sorpresa pel camí va ser retrobar-nos al final del carrer amb José Luis, el sagristà, acompanyat del seu amic Eloi.
Com és lògic amb gent tan amable, ens aturem a xerrar una estona. Així, ens explica que en aquest lloc té un petit celler per a ús propi i ens convida a visitar-lo. Hi produeix especialment aiguardent.
Impressiona veure la solidesa de l’estructura d’arcs de carreuat. Veiem també que devia ser molt gran i ara està sòlidament dividit.
Abans d’anar-nos-en, l’Eloi ens aconsella que visitem les fonts com un dels llocs de més interès de Fermoselle. Seguirem el consell i no ens penedirem.
Carrer Peñas
Des d’allà continuarem ascendint pel carrer de Peñas, nom molt descriptiu, cap a un dels miradors més interessants.
Mirador El Torojón o del Torrejón
El mirador El Torojón o del Torrejón (12) ens ofereix l’espectacle de la vista de l’espinada del caseriu fins al castell, així com una amplia visió sobre els Arribes.
Carrer Torrejón
El descens pel carrer Torrejón (13) continua fent aflorar la massa granítica en què s’assenta el conjunt, alhora que oferint belles imatges.
Així com també imatges d’abandó.
Carrer Subida a Santa Colomba
Deixem de banda pujar al mirador de Las Peñas (15), per dirigir-nos directament al carrer Subida a Santa Colomba (14), l’altre carrer principal de Fermoselle que porta des de la plaça Major cap al sector sud-oriental pel flanc meridional de la vila, formant una “V” amb el carrer Requejo.
Continua mantenint-se l’ambient tradicional de les construccions, algunes de ben rehabilitades, encara que altres propietaris hagin optat per la construcció moderna impersonal.
La llinda de la casa del número 106 ens informa que la seva construcció data del 1892.
Església de Santa Colomba
En aquesta zona alta de la localitat, s’alça l’església de Santa Colomba (16) els orígens de la qual es remunten al romànic del segle XII com una ermita separada del poble.
Com és perfectament visible, l’edifici ha patit remodelacions importants, amb una arquitectura d’estil eclèctic, on sobresurt una torre del rellotge rematada amb un altre campanar de ferro forjat elaborat, de l’estil del de l’ajuntament.
Al costat de l’evangeli, un mur més antic amb porta de carreuat de mig punt es localitza una petita espadanya de tres obertures.
La informació turística ens diu que al seu interior rep culte el Crist del Humilladero, popularment el beneït Crist de Santa Colomba, talla romànica del segle XII-XIII en fusta, el tresor artístic més important de la vila.
Moltes vegades m’he queixat en aquest Blog de l’escassa consideració que els ajuntaments donen a l’entorn d’edificis històrics. És particularment indignant com són utilitzats com a ubicació de contenidors, en aquest cas fent guàrdia a cada costat de l’entrada del temple. Deu ser el lloc més còmode i menys conflictiu amb relació als veïns, però quan es vol vendre un lloc com a atracció turística, caldria millorar aquests detalls, així com mantenir una mínima dignitat cultural respecte al passat històric.
Carrer Barrancos
Resseguint pel carrer Barrancos (17), entre blocs de pedra granítica i murs de maçoneria de pedra, ens dirigirem cap a un altre dels miradors de la vila.
Mirador de los Barrancos
El mirador de los Barrancos (18) ens ofereix una nova panoràmica, aquesta vegada sobre l’àrea nord dels Arribes.
També descobrim una estructura metàl·lica en forma de copa. S’haurà d’anar a veure de què es tracta.
Carrer Subida Fontanicas
La tornada des del mirador ens porta fins al carrer subida Fontanicas (19). Es la zona de major concentració de cellers comercials de Fermoselle.
Aquí es troba el celler que hem triat per visitar, la bodega Pascual Fernández, Siete Escalones. Deixo per a un altre Post estendre-m’hi, encara que podem deixar constància visual de les seves instal·lacions externes i una mostra d’una de les seves caves, encara que fos d’ús.
Ja he assenyalat que l’estat ruïnós del castell va portar la Diputació de Zamora a autoritzar l’aprofitament de les restes per part dels veïns. Les voltes d’alguns cellers procedirien d’aquestes restes.
En una placeta d’aquest carrer (20), en estat d’obres, hem trobat l’estructura metàl·lica visualitzada des del mirador, que representa una copa de vi. És una escultura d’Àngel Luis Julián.
L’escultura de la copa i una placa ens informen que està destinada a homenatjar Maria Isabel Mijares García Pelayo (1942-2024) per ser la primera dona enòloga d’Espanya exercint la professió i dirigint un celler i alma mater del concurs internacional més gran de vins d’Espanya i Portugal.
Entre els elements d’arquitectura popular que hem anat observant al nostre recorregut aportem una darrera mostra d’escala exterior massissa de pedra. La porta de la casa a sobre, el celler a sota.
Descendint pel carrer Subida Fontanicas arribarem al carrer Requejo, gairebé al punt d’inici del nostre recorregut pel nucli històric de Fermoselle.
Extraradi
Pels voltants de la vila històrica de Fermoselle valdrà la pena dirigir-se a alguns altres llocs amb interès.
Convent de San Francisco, Casa del Parc de Arribes del Duero
Al costat sud del nucli urbà, encara que fora de la part històrica, hi trobem l’edifici d’un antic convent de San Francisco (21) que com era molt habitual, l’orde franciscana acostumava a construir extramurs dels llocs on s’assentaven.
Convent aixecat segons sembla al segle XVIII, sobre les ruïnes d’una ermita romànica del segle XII de la qual encara perduren els murs, mènsules i una ventada agitada originals.
D’una sola nau de planta cruciforme a què es va adherir el convent en forma de “U” amb claustre al centre. Al seu interior es venera el Crist de Santa Colomba.
Actualment acull la Casa del Parc de Arribes del Duero on es pot conèixer la història i dades d’interès dels Arribes, com a Centre d’Interpretació.
Just al costat del convent un altre dels creuers de Fermoselle.
Des d’aquí disposem de perspectives sobre el flanc sud de l’espinada on s’assenta la part central de la vila, amb la torre de l’església destacant.
A dalt del turó apareixen un conjunt de cases penjades.
Ermita de la Soledad
Als afores, a la carretera CL-527 se situa el cementiri al costat de l’ermita de la Soledad (22).
És una ermita romànica del segle XIII, destacant la porta que dona accés al cementiri i figures ornamentals.
S’atribueix a un miracle el fet que caigués un llamp que va desmuntar una pedra de grans dimensions que no va caure sobre la teulada de l’Església, i va quedar suspesa i desplaçada del seu assentament.
Al costat de l’ermita es conserven creus de pedra que pertanyen a un antic via crucis.
Ermita del Santo Cristo del Pino (Santa Cruz). Mirador de las Escaleras
A 2,3 quilòmetres del cementiri, al camí cap al mirador de les Escaleras sobre el Duero, es troba l’ Ermita del Sant Crist del Pi (Santa Creu) (23). És una senzilla construcció de període visigòtic i mossàrab dels segles XI-XIII.
Sobre la porta es pot llegir una inscripció gòtica “Por la señal de la Cruz líbranos de nuestros enemigos“, així com altres interessants símbols
Recomanen venir a gaudir de la romeria del dilluns de Pentecosta, durant la qual és tradició esmorzar xocolata amb bescuits i xurros i berenar el clàssic rostit fermosellà.
A la porta apareix una placa amb la inscripció “Ramon Ramos Funcia”, intueixo que ha de ser l’amo de l’ermita. Mentre que a sobre una altra placa ens informa que és una “Ermita conservada y atendida por un grupo de fermosellanas devotas del Santo Cristo del Pino”.
L´entorn ofereix unes vistes de gran bellesa.
A poc més d’un quilòmetre el camí porta al mirador de las Escaleras sobre el riu Duero.
Fonts de María Abril i de la Noria
Seguint els consells de l’Eloy, recorrerem un tram del camí de les fonts que forma part de la diversitat de fonts que es prodiguen pels Arribes del Duero.
Tornem al punt de partida de la nostra primera visita a l’entrada del carrer Requejo (1). Al davant, a l’altra banda de la carretera, en direcció nord, al camí descendent s’inicia el sender de les fonts.
La font de Maria Abril, la font de la Noria, el pou Mergúbez, la font del Penao, el pou del Seco, la font les Mueles, la Noval… la localitat de Fermoselle té nombrosos representants d’aquests petris contenidors d’aigua repartits pel nucli urbà i el seu entorn de diferents antiguitats i tipologies.
Originades després d’excavar les zones on aflora l’aigua retinguda per les roques i protegir-la amb murs de pedra. De forma quadrangular, cobertes amb una sostrada de granit o un arc més treballat; aconsegueixen mantenir el líquid vital net i protegit del Sol, que evapora i fomenta el creixement d’algues i llenties d’aigua.
Al parc natural de Arribes del Duero moltes fonts es troben en estat d’abandó, des que l’aigua potable va arribar a poc a poc als habitatges a partir de mitjans segle XX. Actualment hi ha un moviment creixent de valorització del patrimoni arquitectònic local que ha suposat l’augment de les activitats de restauració i millora.
La primera, la font de Maria Abril (24) la trobem a 150 metres.
Una gran cavitat de coberta de mig punt en perfecta fàbrica de carreuat de pedra fina allotja la bassa de la font.
550 metres més endavant se situa la font de la Noria (25). Amb una estructura de volta similar a l’anterior a l’entrada, uns esglaons porten a un cos perpendicular que dona forma de “T” a la bassa de la font.
Creiem que amb aquestes dues fonts ens hem fet una idea d’aquest tipus de construcció rural.
Pel camí podem veure un altre element d’arquitectura tradicional, en aquest cas aplicat a una obra pública. Per salvar petits rierols o rambles a la zona es va adoptar el model de situar pedres rectangulars com a pilar al centre de la llera per recolzar-hi blocs pedra formant llindes sobre les quals assentar el camí. Si el buit a salvar era massa ample i elevat es construïa un muret com el de la fotografia.
El passeig de tornada aporta noves perspectives sobre la vila.
Fi de la visita
La conclusió que obtinc de la visita a Fermoselle és que té ben merescuda la qualificació de Conjunt Històric (BIC) per la seva autenticitat.
La gran diferència amb altres llocs que busquen potenciar-se per ser històricament bonics és que Fermoselle és autèntic. D’una banda, és una vila viva, amb un potencial basat en el vi de la DO Arribes. D’altra banda, el que és històric és autèntic en moltes de les seves edificacions i coves-celler, i que, encara que s’hagi hagut d’assumir la reformulació de moltes edificacions basada en el model d’arquitectura impersonal amb materials moderns, allunyats del treball de la pedra, el conjunt és funcional.
Com ells mateixos reconeixen, no tenen grans monuments artístics, sinó que tenen autenticitat històrica.
És una vila tan viva com que, producte de la pandèmia es va posar de moda elaborar a les cases una mena de tapets manuals omplint el cèrcol d’un hula-hoop. Els va agradar, i han adoptat aquestes peces artesanals col·locant-les a balcons i baranes, com un símbol propi de vida social. El que és important no és l’estètica, sinó el sentiment social de vida col·lectiva que impregna la seva orgullosa exhibició pública.
En resum, una autèntica vila d’origen medieval evolucionant amb els temps fins avui revitalitzada per la viticultura i la preservació de la natura.
Bases d’informació
Webs
ayuntamiento
ayuntamiento-historia
ayuntamiento-gastronomía
wikipedia
losarribesdelduero
arteguias
entornodefermosselle
Webs academic
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850)
Gil Crespo, Adela (1966). Estructura agro-social del Sayago (Zamora) en el siglo XVIII (según el Catastro del Marqués de la Ensenada)
González Vallvé, José Luis (1984). El Duero internacional
Caldero Fernández, Jesús (1991). El cultivo de la vid en Fermoselle a mediados del siglo XVIII
Carrete Parrondo, Carlos (1991). Asentamientos judíos en la provincia de Zamora
Martín Ferrero, Mª de los Ángeles (1997). El bajo Sayago: una subcomarca zamorana en el Parque Natural de los Arribes del Duero
Ferrero Ferrero, Florián (2001). La documentación zamorana de la época de Femando III
Martín Viso, Iñaki (2002). La formación de la frontera con Portugal y su impacto en el occidente zamorano (siglos XII-XIII)
Potente Castro, Marta et alt. (2023). Turismo y patrimonio como motores de desarrollo rural el caso de las bodegas históricas de Fermoselle (Zamora)