“Estructures territorials a l’Espanya peninsular” és un Post que qualifico com conceptual. Presento una síntesi d’estructures territorials en forma de mapes, que puguin ajudar a contextualitzar els llocs que triem a les nostres visites turístiques.
Estructures territorials a l'Espanya peninsular
Estructures territorials a l'Espanya peninsular
Índex
Estructures territorials a l’Espanya peninsular
Estructures territorials històriques
Sistema urbà de la Hispània romana
Els regnes cristians i l’ocupació territorial a la “reconquesta”
Estructura territorial de la xarxa de transport
Ciutats i comunicacions de la Hispània romana
Distribució territorial de la població
Patrimoni cultural en el territori
Conjunts territorials de paisatge
Estructures territorials a l'Espanya peninsular
A les nostres sortides, ens dirigir-nos a un punt concret o una zona amb la intenció d’apreciar algun dels aspectes continguts en aquest territori. Sigui algun aspecte físic del seu paisatge, algun aspecte cultural, en la majoria de casos vinculats a la seva història, alguna activitat que té lloc en ell, o, simplement, a descansar en aquest entorn.
En qualsevol cas, anem a la recerca d’algun fet diferencial respecte al nostre lloc de residència habitual. Volem aprofitar-nos de les diferències físiques o humanes que tenen els altres territoris o, dit en altres paraules, les particularitats diferencials de cada territori i lloc concrets.
Però el particularisme de cada lloc no vol dir que el seu contingut sigui aleatori, que puguem trobar qualsevol cosa en qualsevol part. Cada lloc està vinculat i condicionat per les característiques físiques geogràfiques de la seva localització i per l’esdevenir de la seva història particular en el marc de la història general.
Si això és així, em sembla que pot ser d’interès reunir diversos aspectes de les estructures territorials en què està articulat el conjunt de l’Espanya peninsular, atès que és l’àmbit territorial en què se centra aquest Blog.
Situar el lloc que visitem en el marc d’aquestes estructures hauria de servir per interpretar millor cada territori.
Per a la presentació gràfica em serviré de dues publicacions lliures a Internet. L’Instituto Geográfico Nacional ha editat la publicació España en mapas. Una síntesis geográfica,
un volum de 620 pàgines que pot descarregar-se en format PDF. Per a qui estigui interessat, i vulgui aprofundir i ampliar en els aspectes que proposo, i molts més que afecten el medi físic i a l’organització social i econòmica d’Espanya i de la seva situació en el Món, en aquesta publicació es pot trobar una amplíssima informació.
Per la seva banda, Cinco Días – El País ofereixen a Internet Lifestyle. Mapas de España para descargar e imprimir completamente actualizados. A més de mapes generals d’Espanya, conté un desglossament per comunitats autònomes.
Abans de continuar, vull demanar disculpes anticipades per la simplificació de les estructures que presentaré. Un Blog no és un document acadèmic. Simplement m’agradaria incitar a globalitzar la visió del que anem trobant en els nostres viatges, tant al llarg dels recorreguts pels que anem passant, com en cada visita concreta.
Les estructures territorials
Entendré per estructures territorials la forma com està organitzat i distribuït el territori com a resultat dels processos geofísics i històrics. La posició de cada lloc en aquestes estructures ens hauria d’ajudar a interpretar les característiques actuals que el configuren, i a entendre millor, en la mesura del possible, el que trobem i el que veiem.
Em centraré en unes poques estructures al voltant d’aquests temes:
- Medi físic
- Història
- Transports
- Població
- Patrimoni cultural
Estructures del medi físic
Sintetitzaré en cinc aspectes les estructures que determinen el medi físic de l’Espanya peninsular.
Regions geològiques
A la Península és poden delimitar una sèrie de grans unitats geològiques, que representen terrenys amb característiques i evolució similars.
Conformen tres grans grups: l’Espanya silícia, l’Espanya calcària i l’Espanya argilosa.
De les característiques dels materials geològics de la seva rocalla resulten modelats i cobertes vegetals diferents. A grans trets:
L’Espanya silícia o Massís Ibèric (en colors lila), està formada pels materials primaris més antics de granits i pissarres de naturalesa silícia, amb morfologies suaument ondulades i amb important cobertura vegetal. Ocupa la part occidental de la Península.
L’Espanya calcària o cadenes alpines (colors verdosos), en forma de Z invertida, en la meitat oriental de la Península i les Illes Balears. Es mostren en muralles i formes abruptes de les regions muntanyenques calcàries, havent estat plegades en l’Era Terciària pels plegaments alpins. Amb misèrrima coberta vegetal.
L’Espanya argilosa (en color groc), formada per materials moderns quaternaris i terciaris, de tova consistència, fàcilment erosionables per la pluja. Correspon a les àmplies planures de les Mesetas, i de les valls de l’Ebre i del Guadalquivir.
Relleu
Per a la Península, el relleu i els materials geològics que afloren, són els elements fonamentals de la seva estructuració i la seva gran diversitat.
Aquests condicionaran la hidrografia, el clima, la vegetació i les tendències d’assentament en cada circumstància històrica, així com els recursos en sòl agrari, minerals i físic-turístics.
Esquematitzem les seves característiques bàsiques:
Tota la Península està creuada per una successió de sistemes muntanyosos.
Cinc sistemes muntanyosos, més o menys paral·lels oest-est: Serralada Cantàbrica, Sistema Central, Monts de Toledo, Sierra Morena i Sistemes Bètics.
Al nord més occidental la Serralada Cantàbrica, que arrenca de la confluència entre el Massís Galaic i les Muntanyes de Lleó. Mentre que a la zona aquest Pirineu i el Prepirineu, ocupen l’istme peninsular amb el continent.
La Submeseta septentrional queda delimitada a sud pel Sistema Central.
La Submeseta meridional ocupa fins a Sierra Morena. Travessada per les Monts de Toledo. Al nord d’aquests discorre la Vall del Tajo. Mentre que a la zona meridional discorre la Vall del Guadiana.
A sud de Serra Bruna, la Depressió del Guadalquivir, fins als Sistemes Bètics. Aquests subdividits en Serralada Subbética i Serralada Penibética, que forma la barrera marítima.
De nord a sud-est, un gran conjunt forma el Sistema Ibèric, que, com veurem, haurà estat de gran transcendència en l’articulació geopolítica d’Espanya des de la Reconquesta.
Entre el Sistema Ibèric i els Pirineus es va formar la Vall de l’Ebre, amb un difícil accés a la mar Mediterrània, a través del punt de reunió entre la part mediterrània el Sistema Ibèric i la Serralada Costanera Catalana, que dóna forma a la costa catalana fins a entroncar amb els Pirineus orientals.
El conjunt fa que l’altitud mitjana de la Península sigui elevada, degut principalment a l’existència dels altiplans (mesetas) que formen un planell, dividida en dues submesetas. La submeseta nord amb altitud entre els 700 i 800 msnm. I al voltant dels 500-600 msnm de la submeseta sud.
Encara que l’altitud mitjana és elevada, es donen grans superfícies de terreny pla o amb poc pendent, en les Mesetas i a les valls dels grans rius fora de les Mesetas: Ebre i Guadalquivir.
El mapa de pendents anterior mostra les grans superfícies planes o de poc pendent que corresponen a les zones acolorides en blau. Més planes en color blau més intens.
Hidrografia
El complement del relleu el constitueixen les Conques Hidrogràfiques. La seva representació ens permet conèixer la complementarietat del conjunt total de tots els àmbits territorials de la Península a partir de direcció cap a la qual aboquen les seves aigües. De fet, dibuixen el mapa seguint la cresta dels grans sistemes muntanyosos, que per cada costat s’aboquen a la conca que forma la vall amb el següent sistema, pel qual transcorre el llit fluvial principal.
En uns casos es tracta de diverses vies que conflueixen en un riu principal al llarg del seu recorregut, i que acaba abocant les seves aigües a la mar, el que forma una gran conca fluvial.
La proximitat dels sistemes muntanyosos a la línia de costa porta al fet que lleres de curt recorregut, gairebé sense afluents, aboquen directament a la mar, sense arribar a formar una conca en sentit ampli. En la majoria de casos són de règim pluvial.
La possibilitat de les conques endorreiques, que aboqui a l’interior d’un continent, sense sortida a la mar, no s’ha de considerar en el cas de la Península.
En el nostre cas, les grans conques les formen els rius que aboquen a l’Atlàntic: Miño, Duero, Tajo, Guadiana i Guadalquivir desembocant a l’Atlàntic; i a la Mediterrània: Ebre, Xúquer i Segura.
Les petites conques litorals es troben sobretot en la Cornisa cantàbrica i Galícia; a la penibètica; a la franja mediterrània del Sistema Ibèric i a la costa nord de Catalunya.
Les Demarcacions hidrogràfiques que reflecteix el mapa anterior correspon a una síntesi i agrupació de conques a l’efecte administratiu i de planificació dels recursos hídrics.
Clima
Sintetitzaré el clima general mitjançant la distribució de les precipitacions plujoses.
Els moviments atmosfèrics generals, predominantment de sentit oest est, en combinació amb l’estructura orogràfica, mostra tres grans tipus de clima a la Península.
L’Espanya humida, a Galícia, la Cornisa Cantàbrica i els Pirineus; els cims i crestes dels Sistemes muntanyosos. I una espacial menció a les Serres de Cadis i Màlaga.
L’Espanya seca, afecta sobretot els Altiplans, a la Vall de l’Ebre i la zona sud del litoral mediterrani. En el cas dels altiplans el seu aïllament en relació a la mar i l’altitud li atorga un caràcter de clima continental, amb hiverns freds i estius calorosos i secs.
Finalment, la part més septentrional de la costa mediterrània, a Múrcia i Almeria, el clima arriba a ser semiàrid.
La resultant de la combinació dels fenòmens atmosfèrics amb l’orografia i posició de cada territori es concreta en els climes sobre la superfície terrestre que els habitants percebem.
Aquesta síntesi és la que es visualitza al mapa següent.
Vegetació
La combinació entre característiques dels sòls, clima, morfologia i exposició al Sol a les zones muntanyoses, segons sigui de solana o obaga, són determinants per a la distribució de les espècies vegetals i de possibilitats de cultiu i de ramaderia.
Prenc com a referència estructural genèrica la distribució de la superfície forestal arbrada.
En aquest cas fa aparèixer els sistemes agroforestals, en els quals s’inclourien les zones de devesa, amb les seves potencialitats turístiques.
Un exemple, d’aquestes estructures territorials de medi físic ens ajudaran a interpretar un fet important en la història d’Espanya, amb conseqüències que s’estenen fins a les seves possibilitats turístiques, com ha estat la transhumància de llana i el paper de la Mesta.
No cal dir que aquests grans trets es matisen en cada territori amb els microclimes específics.
Estructures territorials històriques
En la relació entre territori i història vaig a prendre quatre moments de referència que ens poden ajudar a entendre com les estructures territorials han influït en l’articulació geo-política de l’Espanya peninsular actual.
Sistema urbà de la Hispània romana
És conegut que un dels aspectes crucials de la colonització romana va ser esser essencialment urbana, articulant un sistema de ciutats organitzador de tot el territori peninsular.
Aquest potent sistema urbà, es va mantenir essencialment durant el període visigot. Al seu torn, també es va mantenir en gran mesura durant l’ocupació musulmana que, com sabem, també es va recolzar essencialment en l’estructura urbana.
Al llarg dels segles d’aquest període, nombroses ciutats es van constituir en cap de regnes de taifes.
Els regnes cristians i l'ocupació territorial a la "reconquesta"
El transcendent i nou des del punt de vista històric és que la unitat política territorial de la Península que es va mantenir fins als primers anys de l’ocupació musulmana es va fragmentar en el procés de “reconquesta”.
En el primer moment, els àrabs ocupen de forma unitària gairebé tot el territori, excepte una petita franja del nord peninsular, on la Serralada Cantàbrica i els Pirineus, amb la seva abrupta i fragmentada estructura orogràfica, possibilitarà la lenta expansió de diversos grups cristians supervivents que, de manera aïllada i independent entre si, va iniciar amb més o menys fortuna i lentitud, la seva expansió cap al sud.
D’aquesta manera, diversos regnes van avançant de forma més o menys paral·lela de nord a sud. En aquest punt el relleu apareixerà com un condicionant en les possibilitats d’expansió. És a dir, el flux històric de desplaçaments paral·lels en direcció nord-sud mostrarà un tipus de disposició de l’orografia com a barrera.
A la part occidental de la Península, els sistemes muntanyosos i els llits fluvials “horitzontals” aniran determinant línies de frontera durant aquests segles.
El Sistema Ibèric actuarà de frontera natural a l’expansió entre els regnes d’un i altre costat. De manera que, al què esdevindrà Regne de la Corona d’Aragó se li “acabarà” el territori quan el Sistema Ibèric arriba a la Mediterrània.
L’expansió particular de cadascú determinarà que la línia de contacte “vertical” amb el regne veí es converteixi al seu torn en frontera que generarà conflictes entre ells.
Els historiadors consideren que, al llarg d’aquests segles, hi va haver més situacions conflictives entre els regnes cristians i les taifes musulmanes entre si, que no entre moros i cristians.
Al seu torn, els models de repoblació que es van anar succeint, també van deixar la seva empremta en forma de territoris paral·lels “horitzontals” a la zona occidental. I en “vertical” en l’estreta franja llevantina.
Cal remarcar la presència del Regne Nazarí de Granada que van romandre pràcticament estables durant dos segles, segles XIV i XV fins a 1492. Per part castellana es va organitzar un potent entorn de frontera al seu voltant durant aquest temps. Consolidant ciutats com Baeza, Úbeda, Jaén o Priego de Córdoba.
L'Espanya de les Autonomies
Arribo al mapa que per a mi té un espacial interès, en què història i orografia es sintetitzen, donant lloc al mapa de l’actual Espanya de la Autonomies.
La “verticalitat històrica” de la seqüència de la reconquesta, sumat al paper de frontera natural dels sistemes muntanyencs, han donat com a resultat final un mapa en què el medi geogràfic físic mostra la seva rellevància explicativa.
Retocs durant la seqüència històrica, o amb posterioritat, amb alguns importants com la independència de Portugal, tot i que s’hagués configurat com a unitat dins el mateix procés, ens situarà en els nostres dies.
Constatar i prendre consciència d’aquest procés pot ajudar a la comprensió de les particularitats de cada comunitat, el molt que tenen en comú, però també lo molt en què es diferencien.
Al seu torn, el substrat geològic complex i fragmentat, amb gran diversitat de materials i de morfologia, i les tendències climàtiques generals, seran matisades per la morfologia, induint diferències en els climes particulars, així com una variada vegetació resultat de la combinació de tots els factors. Aquest conjunt de diferències dota de diferents graus de riquesa i de potencialitat econòmica en recursos geològics, mediambientals i paisatgístics a cada comunitat, tant en relació a les altres, com en el seu interior.
Així mateix, serà interessant notar que no apareix cap comunitat homogènia, i quan aquesta homogeneïtat és més gran, com en les comunitats de la cornisa cantàbrica -Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, Navarra- la complexitat del seu caràcter muntanyenc porta implícita en si mateixa importants diferències internes.
També val la pena aturar-se a comparar els dos mapes anteriors en la relació entre els models d’àrees repoblament i comunitats autònomes. O en el paper de cruïlla orogràfica, amb els seus avatars històrics pel seu control, acaba constituint una comunitat uniprovincial com La Rioja.
Estructura territorial de la xarxa de transport
Ciutats i comunicacions de la Hispània romana
Abans feia referència al paper del sistema de ciutats romanes a la Península. Però, com és ben conegut, un sistema de ciutats té el seu complement en la xarxa de transports que les uneix, articulant el territori en el seu conjunt. Reprodueixo novament el mapa.
Els romans van estructurar la xarxa a partir d’un centre que és Tarraco (Tarragona), des d’on enllaça amb Roma.
Mostra les facilitats que ofereixen les conques fluvials, i les dificultats que oposa el Sistema Ibèric, que deixa importants buits en el territori que es mantindran al llarg del temps per les mateixes causes de les dificultats que oposa el medi.
Xarxa d'autopistes i autovies
Al canviar la centralitat, i atorgar-la a Madrid, es produeixen els consegüents canvis.
Prenent la xarxa d’autopistes com a referència podem apreciar que l’estructura romana, adaptada a les condicions del relleu, es manté.
Sobre ella se sobreposa una estructura radial amb centre a la capital de l’Estat.
Si ens atrevim a considerar que les autopistes de peatge són indicador de major flux de transport, com a mitjà d’amortitzar la seva construcció privada, a excepció de les de Madrid (amb els seus problemes), la resta discorren sobre les parts més dinàmiques del traçat romà.
Distribució territorial de la població
Un resum final de les estructures territorials el podem sintetitzar en la forma de distribució de la població sobre l’Espanya peninsular i en les dinàmiques de creixement / regressió de l’ocupació del territori.
Un tema candent, el de la despoblació d’àmplies zones rurals, queda reflectit en àmplies zones de variació negativa de densitat de població que es representen pels municipis acolorits en blau-verd, especialment intensos a la meitat nord i al quadrant nord-oest, amb especial incidència a Galícia.
Patrimoni cultural en el territori
En els nostres interessos turístics i viatgers els mapes també ens mostren certes formes d’estructures territorials.
Per a cada aspecte, la importància del territori i / o de la història serà diferent.
La superposició dels mapes que segueixen, posaria en evidència el que els turistes i viatgers sabem i apreciem: Que qualsevol lloc de la Península posa a la nostra disposició una immensa riquesa paisatgística i històrica.
També observem una cosa que no he esmentada fins ara, i és el paper històric de la Conca Mediterrània que, sobretot en les primeres etapes prehistòriques i històriques, incidirà sobre el litoral Mediterrani i la costa atlàntica del sud.
Els mars sempre van ser la gran autopista de la història. Els intercanvis comercials i culturals van tenir a la mar com a destacat protagonista. L’estructura costanera serà una altra de les grans estructures territorials a considerar. I més quan s’ha donat valor als àmbits territorials propicis per practicar un turisme de platja.
La seqüència dels següents mapes s’ha de considerar únicament com una aportació informativa complementaria. No considero que sigui el moment ni el lloc per estendre-s’hi.
Conjunts territorials de paisatge
Aquí es reflecteix la síntesi del medi geogràfic. Es posa de manifest la diversitat en el conjunt peninsular.
Zones arqueològiques, paleontològiques i art rupestre
Monuments i castells
Conjunts històrics
Patrimoni de la humanitat
Només destacar el paper del Camí de Sant Jaume com a articulador del primer període d’avanç cristià nord sud. En aquest període, la vall del Duero va actuar com a terra de ningú i frontera.
Bases d'informació
Webs
El Instituto Geográfico Nacional (IGN) ofereix a Internet dues fonts documentals complementàries:
España en mapas. Una síntesis geográfica
Publicació de 620 pàgines, organitzada temàticament per capítols, amb profusió de mapes i extens text explicatiu de cada temàtica.
El mateix contingut de la publicació anterior, però sota un altre format de presentació. El seu interès resideix en que els mapes poden descarregar-se en format JPG.
Publicació conjunta dels diaris Cinco Días i El País que, com el seu nom indica, poden descarregar-se i imprimir gratuïtament.
Una primera part presenta mapes d’Espanya organitzats temàticament. Un segon bloc organitzat per Autonomies presenta mapes de l’Autonomia i de les províncies que la formen.
