Plantejo en aquest Post una proposta de tipificació dels castells medievals espanyols que ajudi, quan els visitem, a situar-los en el seu moment i en les seves funcions, per a una millor comprensió del significat polític, social i estratègic de cadascú.

Els Castells medievals a Espanya: tipologies

Castillo de Peñafiel
Castillo de Peñafiel (Valladolid). A la foto de portada Castelo de Pambre (Lugo)

Els Castells medievals a Espanya. Tipologies

Els Castells medievals a Espanya. Tipologies

Abans de de la presentació d’algun castell o muralla em sembla d’interès efectuar una petita reflexió sobre què són els castells i els recintes murats (poble o ciutat), el que podríem anomenar en sentit generic fortificacions. Acostumem a considerar d’entrada als castells com un tot, però si ens endinsem una mica en la seva anàlisi observarem, primer que no hi ha dos castells iguals, després que podem distingir diferències segon el lloc d’assentament, la funció, el moment de la seva construcció, o canvis de funció i d’estructura al llarg del temps, entre d’altres.

Com que en aquest Blog em limito a presentar llocs dins de la Península, és pot reduir la presentació de la tipologia al que ha succeït en aquest territori en relació a la implantació de castells.

Procés d’implantació dels castells

El procés d’implantació deriva d’un transcurs històric molt particular en relació als altres països europeus, que podem dividir en tres grans períodes:

1) Des de l’antiguitat ibèrica fins a la ocupació sarraïna.

2) El període de recuperació del territori peninsular per part de regnes diversos durant vuit segles, amb conflictes entre aquests regnes i, molt sovint, dins de cada un d’ells.

3) Després de la unificació en un Estat, moment que coincideix amb els canvis en l’art de la guerra i la expansió de l’artilleria.

El més important en la història dels castells serà el 2on període, el corresponent a l’edat mitjana, on es dona una elevadíssima proliferació de castells sobre el territori. Es considera que  hi va haber més de 2.500 fortificacions.

Els antecedents els trobem en el poblats ibers, sovint voltats de muralles i en època romana en forma de turres o torres, aïllades, oppida o recintes fortificats, castra (campament fortificat amb guarnició permanent), i castellums.

La ocupació de quasi tota la península pels sarraïns obre una nova etapa d’establiment d’una frontera entre cristians i musulmans que, amb vicissituds diverses, anirà desplaçant-se de nord a sud durant un llarg període de vuit segles. Al mateix temps, el model de reconquesta des de diversos regnes cristians diferenciats, cobrint la cornisa cantàbrica i els Pirineus va creant unes fronteres entre ells en constant competència territorial. No oblidem, que pel nord dels regnes pirinencs existirà una altra frontera amb França, on es manté permanentment un estat de conflictivitat competitiva pel territori. Per últim, l’estructura política dins de cada un d’aquests regnes durant el període feudal es de forta tensió interna entre el rei i els senyors feudals, i entre les diverses cases feudals entre sí, pel domini del territori intern, que propicia innumerables lluites entre senyors que han de defensar els seus territoris al temps que han de mostrar el seu poder sobre els pobladors dels seus feus.

En aquest context geopolític, el castell esdevindrà una forma constructiva fonamental en aquest triple joc de pugnes territorials.

En el moment de la unificació dels regnes hispànics durant del regnat d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, amb l’excepció de Portugal, diversos factors modificaran aquest panorama. S’elimina la frontera amb els sarraïns. Queden establertes les fronteres amb França i Portugal. El territori entre els antics regnes hispànics es consolida, i desapareixen les fronteres entre ells com a font de conflicte per modificar els límits territorials. Els nous reis avancen cap al model absolutista, amb la progressiva pèrdua de poder dels senyors feudals. La cort es consolida com a centre territorial de poder i els nobles desplaçaran la seva residencia a la cort, per tenir-hi influència, amb el que el castell deixarà de ser la residencia habitual. Pel que fa al model constructiu dels castells, l’expansió de la artilleria i les armes de foc porta a una modificació profunda d’aquest model de fortificacions, que ara queden vinculades essencialment a la defensa de les fronteres amb França i Portugal, i al extens front marítim.

Distinció dels castells segons la seva funció

Resumint, podem dir que per la seva funció es poden classificar els castells i recintes fortificats en aquest període en:

Castells de frontera. Construccions a les fronteres entre cristians i sarraïns i entre regnes cristians a partir del segle IX. De la banda sarraïna serà en forma de alcassabes, alqueries, castells (husun) i torres de vigia. En queden poques mostres per que a mesura que eren conquerides eren reconvertides al model cristià. En el costat cristià ciutats fortificades, castros, castells i torres.

Castells de repoblació i consolidació. A mesura que avança la frontera s’implanten les fortificacions de repoblació i consolidació. Els castells senyorials assumiran el doble paper de mostrar el seu poder davant dels altres nobles amb que competeixen, i per sobre dels súbdits, constituint-se en castells residencials i de domini social. També es formen noves viles com a pobles i ciutats fortificades organitzades independentment del poder feudal

Castell-convent. Al segle XII s’introdueix la figura de les ordes militars, que aportaran la figura del castell-convent.

Castell-palau residencial. A partir del segle XV, i més quan es determini una ciutat com a capital del regne, els nobles, per mantenir el seu paper d’influència sobre el rei, desplaçaran la seva residència permanent a la cort i els castells evolucionaran cap a palaus, perdent el seu paper militar. El que suposarà la transformació parcial dels edificis.

Recintes emmurallats. La defensa de pobles i ciutats podia exigir la construcció de muralles formant recintes emmurallats. D’altra banda, un castell pot estar vinculat al domini territorial, amb la qual cosa haurà servir-se d’una població per a realitzar les diverses activitats econòmiques, administratives o militars. El seu allotjament concentrat al costat del castell requerirà la seva defensa, per la qual cosa es formarà el recinte emmurallat en què el castell ocuparà generalment un dels seus costats. Les muralles també podran servir per acollir els pagesos i els seus animals en casos d’atacs.

Alcassaba. L’alcassaba és el model de recinte emmurallat i fortificat introduït en les ciutats hispanomusulmanes, format per tres elements defensius clarament diferenciats. Recinte exterior o circuit emmurallat que defensa tot el caseriu; alcassaba, almudena o ciutadella, que correspon al barri fortificat, que sol trobar-se en un extrem del recinte emmurallat, i castell (no sempre existeix) en general en un extrem de l’alcassaba. La alcassaba i el castell tenen sortida cap a l’exterior i l’interior de la ciutat, però el recinte exterior està tancat a l’alcassaba. Pel seu origen són típiques dels segles XI i XII. En la transformació que van patir les alcassabes àrabs en passar a mans cristianes de vegades es parla da alcázar.

Aquest model permetia la defensa de l’exterior, però també dels residents de l’alcassaba davant de conflictes de la població del recinte exterior, al qual se li tancaven les portes de l’alcassaba.

Segons l’emplaçament del castell

Una altra manera de classificar els castells pren en consideració el seu emplaçament en el territori:

Castells roquers. Emplaçats sobre una gran roca o cingle. La forma s’adapta a les característiques del terreny.

Castell d'Almansa (Albacete) de tipus roquer i turó
Castillo de Peracense
Castell de Peracense (Terol) de tipus roquer iniciativa reial
Castillo de Peracense- Torre del homenaje
Detall del roquer del Castell de Peracense (Terol)
Castell roquer d'iniciativa reial de Loarre (Osca) dominant sobre l'Olla d'Osca

Castells montans. Emplaçats al final d’un altiplà per controlar visualment un territori inferior o per controlar territoris amplis.

Té, si més no, un costat de fàcil accessibilitat.

Posición del Castillo de Mequinenza (Google earth 2018-05-27)
Posició del castell de Mequinensa (Saragossa) de tipus montà (d'altiplà) dominant sobre la confluència dels rius Segre, Cinca i Ebre. D'origen àrab

Castells de turó. Mota. Emplaçats al cim d’un promontori per defensar el territori circumdant. En general són castells de mota quan estan emplaçats sobre un turó de terra, natural o artificial, en una plana. Més fàcils de minar que un roquer.

Castilo de Castrojeriz
Castell de Castrojeriz (Burgos) de tipus castell de turó i mota
Morella i castell
Castell de Morella (Castelló de la Plana). Tipus de turó i vila amb castell
Morella i castell (Google-earth-2018-05-28)
Morella (Castelló de la Plana) poble i castell. El conjunt forma un semicercle
Morella i castell
Morella (Castelló de la Plana). La muralla tanca el recinte amb el castell

Castells de plana. Principalment dels segles XIV i XV, generalment voltats d’un fossar per dificultar l’atac. Molts són residencials.

Castell de Perelada (Girona). Esmentat ja al segle IX

Castells urbans. En nombrosos casos el castell no és un element aïllat, sinó que forma part d’una vila o ciutat fortificada. Alçats dins d’un poble o d’una ciutat a fi de defensar-la o vigilar.

Alcázar. En diverses ocasions, després de la conquesta d’una alcassaba musulmana, es va reconvertir el castell en un alcázar, donant-li el sentit de castell palau o palau fortificat.

Alcázar de Sevilla
“Alcázar de Sevilla”
Castell de Peratallada
Castell del poble de Peratallada (Girona). Model de castell de poble emmurallat amb funció residencial

Castells de badia o de costa. Habituals al segle XVI, de manera que un costat quedava protegit pel mar. Per defensar ports o ciutats costaneres.

Castell de Peñiscola
Castell de Peníscola (Castelló de la Plana) tipus castell de costa

Els castells segons el seu origen

Per últim, classificarem els castells per qui va ser el promotor de la seva construcció. Per al període de l’edat mitjana podem distingir quatre grans grups promotors dins dels dos camps en conflicte.

Castells i fortificacions d’origen àrab. Es van construir per tota la Península. El que passa és que d’acord amb els esdeveniments històrics, van ser progressivament ocupats pels regnes cristians que, en la majoria de casos, els van revertir al seu servei, incorporant canvis successius adaptats a la cultura cristiana i al procés d’evolució funcional a mesura que perdien la funció defensiva per passar a residencial, o bé eren abandonats. Les alcassabes van ser molt importants en les construccions d’origen àrab.

Castells cristians. A l’altre costat de la frontera es construïren castells cristians, o bé es reconvertien d’àrabs, amb quatre grans grups d’origen:

Castells reials. Van ser castells promoguts directament pels reis successius. Les decisions de construcció responien a estratègies generals de l’estat en la seva lluita contra un altre estat (Al-Andalus) al servei d’una estructura territorial concreta, sobre tot en base a les successives fronteres que es van anar configurant. Per exemple, frontera del Duero primer, frontera del Tajo després en el cas del regne de Castella-Lleó o frontera del Llobregat-Cardener a Catalunya. Molts castells reials amb les seves terres de la primera etapa de reconquesta, especialment a partir del segle XIII, seran cedits a la noblesa en pagament als seus serveis. En aquests casos els castells passen a convertir-se i transformar-se en castells senyorials.

Castells senyorials. Que obeïen a interessos personals en funció dels territoris que havien rebut. Solien estar dedicats mes aviat a residencia d’un grup familiar, d’una cort institucional, o dedicar-se per la defensa personal o del grup.

Castells-convent de les ordres militars. A partir del segle XII s’instauren les successives ordres militars. Aquests edificis seran construïts per ser utilitzats com a seu per a la seva doble funció, militar i religiosa. Per tant, a més de la seva estructura militar i defensiva, afegeixen espais per a les funcions religiosa (església) i conventual.

Castell i Sacreconvent de Calatrava la Nueva (Ciudad Real)

Viles murades amb castell protector. Quan hi ha castell, aquest es situa, normalment cantoner en relació al recinte emmurallat amb diverses portes o entrades protegides per torres, que constitueix la vila. La posició adossada a les muralles permet la sortida directa a l’exterior des del castell.

Les alcassabes, que a mesura que es conquerien eren transformades, van ser un element important d’aquest tipus de defenses.

Molina de Aragón (Guadalajara), vila emmurallada amb castell protector (foto: A. Barra, Wikipedia commons)

Bases d’informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.