Ayerbe, a la Hoya de Huesca, conté els elements d’una vila aragonesa de la zona, amb el Palau de Ayerbe, cases senyorials i arquitectura popular. Compta amb un Centre d’Interpretació Santiago Ramón i Cajal.

Ayerbe (Osca)

Ayerbe (Google earth 2019-06-24)

Ayerbe. La Hoya de Huesca. Osca

Ayerbe. Comarca: La Hoya de Huesca. Província: Osca. Com. Autónoma: Aragò

Coordenades: 42°16′36″N 0°41′21″O. Altitud: 582 msnm. Població: núcli 972 habitants, municipi 1.041 habitants (2018)

Web: Ayuntamiento

Visita: 2019

Mapa de situació de Ayerbe (Google maps 2019-06-24)

Ayerbe. La Hoya de Huesca. Osca

Ayerbe és una vila de la província d’Osca pertanyent a la comarca de la Hoya de Huesca, a 582 msnm.

Va ser motiu per a una de les sortides des del Hotel con Encanto Restaurante. El Corral de Concilio.

El territori

Està emplaçada entre les serres de Loarre, les Penyes de Riglos i l’embassament de la Sotonera, a la llera del riu Gállego.

Com a pas de la calçada romana que conduïa de Caesaraugusta (Saragossa) a Summum Portus (Somport) a la frontera amb França, ha constituït des de sempre el “llindar del Pirineu”.

És una localitat de 972 habitants, que juntament amb els agregats de Fontellas i Losanglis arriba als 1.041 habitants (2018). Es correspon amb el típic assentament aragonès al Somontano pirinenc.

La línia fèrria entre Saragossa i Canfranc té estació a Ayerbe.

Una mica d'història

En el turó situat al sud-oest de l’assentament actual a la plana, va estar localitzat un castell musulmà en el límit septentrional del seu avanç, en una posició que controlava el camí de pas cap als Pirineus, alhora que es mantenia vigilant sobre el castell de Loarre , a les muntanyes del fons. Per tant, cal atribuir al primitiu Ayerbe un origen militar musulmà, sense que hi hagi evidències de poblament anterior en el lloc.

Panoràmica des del castell de Ayerbe (Foto: Ayuntamiento)

En 1083 el castell és conquistat per Sancho Ramírez donant lloc al nucli primitiu de la localitat de Ayerbe.

A partir de l’època de Alfonso I El Batallador, i de la conquesta de Saragossa (1118), s’inicia la construcció de Ayerbe a la localització actual en forma de reialenc propiciat per Alfonso I com a centre de descans i avituallament dels viatgers, donada la seva posició intermèdia entre els Pirineus i Saragossa. Va ser un lloc d’assentament de francs dedicats al comerç, així com diversos instituts religiosos.

L’Església parroquial romànica que s’havia construït al costat del castell des de finals del segle XI, va ser relegada a la funció d’ermita que, molt modificada, constitueix l’ermita de Sant Miquel actual.

La bonança econòmica d’Aragó en el segle XVI es reflecteix en Ayerbe amb la construcció de diverses residències senyorials. D’aquesta època prové la fisonomia actual de Ayerbe.

L’edificació més destacada correspon al palau que els marquesos de Ayerbe van construir al centre de la localitat. Amb posterioritat van manar construir el convent dels Dominics.

L’arribada del ferrocarril al 1891 obre una època de rellançament, especialment del comerç, i es desenvolupa un petit nucli al costat de l’estació amb activitat industrial, especialment a partir de 1920.

Però quan en els anys 70 del segle passat es tanca l’estació internacional de Canfranc, significa un cop a l’economia i l’ocupació, perdent gairebé la meitat de la població, fins als poc més de mil habitants actuals.

Recorregut per Ayerbe

La morfologia urbana de Ayerbe s’articula sobre un eix nord-sud als peus de llevant de la muntanya San Miguel, per on travessa la carretera.

A la part sud-est el nucli s’expandeix, seguint la carretera, en direcció a l’estació de ferrocarril.

L’eix central de la part nord, a esquena del palau de Urrié, forma la plaça Aragón (Plaça Alta) (A), mentre al sud del palau, cap a la qual s’orienta la seva entrada principal, el forma la plaça Ramon i Cajal (plaça Baixa) (B). En aquesta plaça s’assenta el centre de la vida ayerbense, com a lloc de fires, mercats i celebracions públiques i populars.

Al final de la plaça, la carretera fa un gir de 90o cap a l’est per apropar-se a l’estació del ferrocarril (D). És en aquest lateral que s’ha assentat primordialment l’activitat industrial.

En canvi, la continuació lineal de la Plaça Ramón i Cajal (E), ens endinsa en el nucli residencial més antic de la vila, amb nombroses cases senyorials en ell.

El recorregut que proposo serà de nord a sud, començant per la Torre de San Pedro.

Torre de la Col·legiata de San Pedro

La Torre (1) que es conserva, pertany a l’antiga Col·legiata de San Pedro del segle XII d’estil romànic, que va ser demolida al segle XIX en amenaçar ruïna.

La torre romànica, declarada Monument Nacional en 1924, consta de tres cossos, sent els dos últims els cossos de campanes.

L’interior de la torre està recorregut per una escala de pedra. Aquest últim pis es cobreix amb una volta de canó reforçada amb nervadures creuades.

Dos dels fronts de la torre estan oberts amb arcs geminats superposats recolzats en diferent nombre de columnetes. Els capitells són llisos i en el front oest els arcs s’emmarquen per una motllura de escacat jaqués, igual que la cornisa sobre la qual es recolza la teulada.

Plaça Alta i Plaça Baja

L’espai desocupat a esquena del Palau de Urriés s’ha urbanitzat formant la Plaça Aragón (o Plaça Alta, o Plaça Nova) (A), a l’extrem nord hem vista la Torre de Sant Pere. A ella dóna l’esquena al Palau.

Per la seva banda, al front del palau s’articula una veritable plaça en l’entramat urbà presidida pel palau. Tot i que el resultat actual fa l’efecte que el Palau s’hagi interposat entre les dues places en la seva configuració actual.

La plaça Ramon i Cajal (Plaça Baja) (B), és el centre de la vida ayerbense, on s’han celebrat al llarg dels segles fires i mercats, actes civils, religiosos i festius.

Palau dels Marquesos de Ayerbe o de Urriés

Monument Històric Artístic des de 1931

Un dels millors exemples d’arquitectura palacial renaixentista a Aragó és el Palau dels marquesos de Ayerbe o d’Urriés (2), dels segles XV-XVI. Els Urriés van ser els últims propietaris.

Murs de carreus, porta de mig punt amb grans dovelles a l’estil aragonès. Galeria superior d’arcs aragonesos i una mena de merlets que vol donar-li un aire de castell, però només a la façana i en l’esbós de torres laterals.

Actualment la porta principal és l’entrada a un carreró que travessa el palau i desemboca a la plaça de Aragón.

Torre del rellotge

Al lateral esquerre de del nord de la plaça, s’observa una torre exempta, construïda per a albergar el rellotge del Consell.

La Torre del Rellotge (1798-1799) (3), guarda semblances en el seu estil arquitectònic amb altres torres d’esglésies de la zona.

Des de l’Edat Mitjana els tocs de campanes de Ayerbe han estat determinants per al desenvolupament de la vida quotidiana de la Vila: marcaven les hores dels resos, el ritme de treball, la jornada laboral, l’horari dels comerços, els avisos d’incendi , etc.

En origen, el rellotge era mecànic, accionat per un pes que penjava d’una cadena. El 1960 es va substituir per un d’elèctric i el 2006 es va instal·lar un d’electrònic.

Antic Ajuntament

Darrere de la Torre del rellotge es troba l’edifici de l’antiga seu del Consell de Ayerbe (4), on també va estar situada la seu de Justícia i la seua Cort.

La Cárcel és el nom amb què es coneix a aquest edifici de la Vila de Ayerbe. Va ser construït el 1616 per ser la seu del Consell municipal i presó local. Entre 1776 i 1777 va ser remodelada. Va funcionar com a Ajuntament fins a finals del segle XIX i com a presó fins a meitat del segle XX. En l’actualitat alberga la Notaria i les oficines de la Societat de la Sarda.

Arquitectura civil. Passeig per la zona vella

Ayerbe compta amb un magnífic conjunt d’arquitectura civil que segueix el model establert al segle XVI que es manté fins al segle XIX. Les formes d’aquesta arquitectura són comuns a tot el Somontano altaragonès, la zona d’Osca situada a les portes del Pirineu.

Endinsem-nos en la continuació lineal de la Plaça de Santiago Ramón i Cajal (Plaça Baja), pels carrers Luis Espada i Rafael Gasset (Carrer Nou) (E), són els espais urbans de Ayerbe amb els millors exemples d’aquest tipus d’arquitectura civil .

Carrer de Rafael Gasset
Carrer de Luis Espada

Aquests exemples són cases pairals de famílies nobiliàries i infanzonas i de propietaris pagesos que, tot i que no comptaven amb un títol nobiliari disposaven de fortes rendes i patrimonis. Els models constructius, d’una elegant simplicitat, es conformen al segle XVI, època en la qual es construeixen els millors exemples. Al segle XVIII hi haurà un important fenomen de renovació de les mateixes amb dimensions, acabats i organització interior que pretenien emular als palaus dels grans senyors.

Distribució interior en tres nivells. Planta baixa, després de creuar generalment un arc de mig punt, s’obre un espaiós vestíbul que dóna pas a les quadres i al celler. A la primera planta es disposa la sala principal amb la llar al voltant de la qual s’organitzen les alcoves. L’última planta estava destinada a graners i falses.

Acabaments de grans ràfecs volats de fusta, en alguns casos amb esplèndids treballs de fusteria, o amb cornises de composicions de maons.

Galeria d’arcs aragonesa, és a dir, d’arcs de mig punt, generalment de totxo.

Sobre l’arc, en molts casos, es disposa l’escut d’armes dels propietaris.

A la cantonada del carrer Rafel Gasset es troba la casa Ponz o Palau de los Luna (5), renaixentista aragonès.

A la cantonada del carrer Luis Espada s’alça la Casa Normante (6), amb el seu corresponent escut d’armes, com la gran majoria.

Els exemples de cases pairals i escuts es repeteixen al llarg d’aquests carrers, intercalades amb cases d’arquitectura popular (E).

Església Parroquial de San Pedro

Al final de la plaça, el carrer principal fa un revolt de 900 al carrer Joaquim Costa. A mig carrer es troba l’Església Parroquial de San Pedro (7).

Es tracta de l’antic convent de Dominics que els marquesos de Ayerbe, Don Hugo de Urrié i donya Greyda de Lanuza, van fer construir entre 1543 i 1548, amb una portada en pedra i carreus, del segle XVII.

Com ja he indicat, davant el perill d’enfonsament de l’església romànica de San Pedro, a mitjan segle XIX es va convertir l’església del convent en parròquia.

Fàbrica de farines i Electra Ayerbe

En arribar al primer revolt del carrer Joaquim Costa es troba una primitiva edificació industrial corresponent a la Fàbrica de farines i Electra Ayerbe (8). L’edifici està molt transformat al reconvertir-lo en apartaments. Realitzat en pedra, maó i forja, exemple de patrimoni industrial.

Centre d'Interpretació Santiago Ramón i Cajal. Oficina de Turisme

Situem-nos de nou al carrer de Rafel Gasset. Al número 19, una casa simple d’un cos, allargada i amb quatre nivells, va viure els seus anys d’infància i joventut el que seria Premi Nobel de Medicina, Santiago Ramón i Cajal.

La casa acull un Centre d’Interpretació Santiago Ramón i Cajal (9), dedicat a la vida i obra del premi Nobel, inaugurat el 1999.

A través del recorregut per les diferents plantes recorrem també la seva infància i joventut, les seves investigacions i descobriments científics, així com els múltiples reconeixements, homenatges i premis amb els quals va ser guardonat al llarg de la seva vida, com el premi Nobel que li va ser concedit en l’any 1906.

Així mateix, el museu disposa d’una pantalla tàctil on es mostren experiments i la biografia del premi Nobel. Es tracta d’un mòdul interactiu en el qual, a través de la pantalla tàctil amb diferents jocs, es descobreixen diverses facetes de Ramón i Cajal.

Ens introdueix en la seva vida fragments de les seves memòries escrits a les parets.

L’entrada a l’edifici acull l’Oficina de Turisme.

Castell i ermita de San Miguel

Sobre el turó de San Miguel, als peus del qual s’estén la població, s’erigia un important castell musulmà oponent del cristià de Loarre en la pugna pel control de la Sotonera, amb capçalera en Bolea. En 1083 Sancho Ramírez va prendre el castell i el va refer.

El turó és compartit per les restes del castell, i la seva església, i l’ermita de San Miguel que és el que es conserva de la primitiva església parroquial de finals del segle XI i principis de XII

A les restes del castell d’origen musulmà se’ls anomena “os muros”.

Cito aquest indret, tot i que no el vaig visitar.

Fi de la visita

La visita m’ha permès reconèixer una típica vila aragonesa de la Hoya de Huesca, en els límits històrics del domini musulmà a les terres d’Aragó.

L’emplaçament a la plana, a la via entre Saragossa i els Pirineus com a lloc de parada, marcarà la seva història i la seva morfologia al servei del comerç i del transport.

Pels seus carrers podrem constatar la combinació entre noblesa, riquesa i base popular de les seves edificacions.

Va ser el lloc on es va formar el caràcter juvenil de Santiago Ramón y Cajal.

Bases d’informació

Google academic

Antonio Ubieto Arteta. Ayerbe: notas y sugerencias

Manuel Medrano Marqués, María Antonia Díaz Sanz. El topónimo, el castillo y los recintos ganaderos de Ayerbe

Miguel Dolç. Ramón y Cajal en Ayerbe

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.