Chodes (Saragossa) es pot considerar un dels pocs exemples conservats a Espanya d’assentament senyorial programat de l’Edat Moderna, sota un model totalment original formant una plaça de dotze costats.
Chodes, poblat programat (Saragossa)
Comarca: Valdejalón. Província: Zaragoza. Com. Autònoma: Aragón
Coordenades: 41°29′13″N 1°28′48″O. Altitud: 412 msnm. Població: 102 habitants (2024)
Web: ayuntamiento
Conjunt històric (BIC)
Visita: 2025
Índex
Chodes, poblat programat. Valdejalón. Saragossa
la Plaça de España de Chodes com a Conjunt Històric (BIC).
Quan arribo a Chodes, a la comarca de Valdejalón, a primera vista sembla que l’atractiu principal —i gairebé exclusiu— sigui la seva plaça poligonal de dotze costats, repetida una vegada i una altra en articles divulgatius i guies turístiques. Però la meva visita a Chodes està motivada per observar sobre el terreny un exemple d’assentament programat del segle XVII.
Un assentament programat del segle XVII a la vall del Jalón
Sabia que no es tractava únicament d’una plaça atractiva, sinó d’un poble concebut d’una sola vegada sota un disseny urbanístic i amb una intenció senyorial i demogràfica definida, en un moment del segle XVII.
L’experiència directa va confirmar aquesta impressió, ja que el traçat de Chodes conserva encara avui gairebé intacta i molt clara tota la seva lògica geomètrica i social, poc habitual en el medi rural aragonès.
De la seva estructura original de dotze costats de dodecàgon, només un, el corresponent a les cases números 10 i 11, ha estat modificat, convertit en un únic habitatge sobrealçat amb una terrassa sobre la plaça. Malgrat això, continua predominant l’estructura i la imatge original d’aquesta plaça tancada.
Amb aquesta visita amplio les mostres i models d’assentaments programats que vaig aportant al Blog, en aquest cas amb un projecte d’urbanisme programat, concebut a la dècada de 1670, en un context històric precís i amb una intenció clara: reordenar un territori senyorial, repoblar un terme despoblat després de l’expulsió morisca, reallotjar la població permanent des d’un lloc inhòspit al vessant d’un castell (a), i expressar, mitjançant la geometria, un ordre social i polític.
Context històric i gènesi del projecte
Chodes es troba al tram mitjà de la vall del Jalón, en una àrea de pas entre Aragó i Castella, on l’explotació agrícola i els enllaços amb Calataiud i Saragossa van ser crucials des de l’Edat Mitjana.
L’assentament original de Chodes —avui denominat Chodes Viejo— se situava en un esperó rocós de difícil accés, com a caseriu del castell de Chodes (des).
Després de l’expulsió dels moriscos el 1610, aquell nucli va quedar pràcticament despoblat i en molt mal estat, com tants d’altres a Valdejalón.
Al mateix temps, la pèrdua de funció defensiva dels castells ja a l’Edat Moderna feia que els pobladors que romanien al caseriu al costat del castell quedessin desplaçats respecte a les zones de conreu al pla, a la vega del Jalón, a més amb cases molt deteriorades en un emplaçament de difícil accés.
Aquesta situació afectava de manera directa l’agricultura i, amb ella, les rendes del senyoriu. Com es descriu al Diccionario de Madoz a mitjan segle XIX, que no devia ser molt diferent del segle XVI, l’activitat productiva de Chodes es basava en la “Producción (de) toda especie de granos, legumbres, cáñamo, lino, aceite, vino, hortaliza y frutas; se cría ganado lanar; caza de perdices, liebres y conejos; pesca de barbos, madrillas y alguna anguila, IND. un molino harinero, COMERCIO extracción de trigo, vino y cáñamo.”
És en aquest context quan apareix la figura del promotor d’un nou projecte, Francisco Sanz de Cortés, marquès de Villaverde i comte de Morata i Atarés, membre d’una família aragonesa econòmicament ascendent, representativa d’aquella burgesia que al segle XVII adquireix títols nobiliaris i busca consolidar la seva posició mitjançant l’acumulació de terres i la reorganització dels seus dominis. Això l’havia portat a la construcció d’un palau a Morata d’Aragó (b), la seva localitat senyorial, el 1671, on ja va introduir la nova tipologia de palau barroc.
En aquest marc, la fundació d’un nou nucli al pla, el 1676, pot interpretar-se com una resposta calculada a la necessitat de dotar de millors condicions els pobladors residents, atraure nous veïns, assegurar el conreu de les terres i materialitzar una determinada idea d’ordre senyorial.
Per això, planteja la creació d’un nou Chodes situat en una posició que permeti ocupar el mínim espai agrari possible, recolzat a la base de la muntanya, al costat de la franja de major productivitat agrícola.
El 1676 se signa la capitulació per a la fundació del nou Chodes. Els encarregats d’edificar el nou lloc seran Juan de Marca, mestre saragossà d’origen bearnès, arquitecte de les diverses obres del comte a Saragossa i Morata, i el tapiador Julián de Yarza, veí de Morata, que haurà de reproduir el model de la seva pròpia casa de Morata. En el document senyorial es defineixen les característiques del projecte: la construcció de 24 habitatges homogenis; la seva distribució al voltant d’una plaça regular “ochavada” amb tres portals; la presència d’una església integrada en el conjunt; i la dotació d’horts i corrals per garantir l’autosuficiència agrícola. L’obra es taxa en 2.690 lliures jaqueses i un període d’execució de dos anys.
L’objectiu, com dèiem, no era únicament urbanístic, sinó econòmic, demogràfic i polític: crear un poblat estable que consolidés el senyoriu i per atreure nous habitants.
En definir des del principi un límit clar a la mida de l’assentament en 24 cases al voltant d’un nucli compacte, sembla quedar plantejat un assentament tancat i sense vocació d’expansió.
La plaça dodecagonal i la lògica dels seus costats
en la seva concepció general, però amb matisos significatius en l’articulació dels seus costats. Durant la visita es pot observar que els trams situats als portals d’entrada són més amples, de manera que faciliten el pas de carruatges i articulen millor la relació entre l’espai interior i l’exterior. De la mateixa manera, el costat ocupat per l’església presenta la mateixa amplada que els portals, en coherència amb el caràcter institucional de l’edifici. A cadascun dels dotze costats s’hi allotgen 2 habitatges, en total 24.
Fins on arriba la bibliografia, no es coneix a la Península Ibèrica cap altra plaça poligonal regular d’aquestes característiques. Les places vuitavades espanyoles que se citen habitualment solen procedir de retalls als cantons de places preexistents o es generen al voltant d’edificis de planta octogonal, però no constitueixen polígons regulars complets com el que s’aprecia a Chodes.
L’únic antecedent europeu clarament comparable és Palmanova, al Vènet italià, fundada a finals del segle XVI (1593) com a ciutat-fortalesa de planta estrellada, on la forma poligonal respon a una lògica defensiva. A Chodes, en canvi, el dodecàgon s’inscriu en un context estrictament rural i agrari. Aquesta diferència reforça la singularitat del cas aragonès i fa versemblant, encara que no comprovable documentalment, una certa afinitat amb els models urbans idealistes difosos pels tractadistes italians dels segles XVI i XVII, als quals una elit senyorial ambiciosa com el comte de Morata podria haver tingut accés pels seus vincles comercials.
Un altre exemple d’urbanisme a partir d’una plaça ortogonal es va aplicar a Grammichele, a Sicília, però és posterior a Chodes, ja que s’executà el 1693, quan Chodes ja estava construït des del 1673.
Com he dit, el traçat del conjunt s’atribueix al mestre d’obres saragossà Juan de Marca, actiu al tercer quart del segle XVII. Però és raonable suposar que l’orientació conceptual del model —l’elecció d’una plaça poligonal, el caràcter tancat de l’assentament, el nombre exacte d’habitatges— procedís en bona mesura del mateix comte de Morata, mentre que la responsabilitat tècnica de convertir aquella idea en realitat construïda recauria en Juan de Marca.
Les cases
L’únic objectiu de l’actuació era construir 24 habitatges per a agricultors i una església, amb l’entrada a totes les construccions -habitatges i església-, des deh l’interior de la plaça.
Sense cap altre tipus de serveis. Amb Morata a una distància de poc més d’un quilòmetre i mig, qualsevol altra necessitat que no fos la subsistència, que cada família s’havia de procurar amb el camp, l’hort i els animals domèstics de què disposava, tindria la seva resolució a la vila senyorial.
El model de casa era estàndard. Segons es deia a la capitulació, reproduïa el model de la pròpia casa de Morata del tapiador Julián de Yarza.
Són cases d’estructura constructiva austera i força regular, amb murs de maçoneria i tàpia i arrebossats de blanc. De dues alçades, balcó a la plaça i coberta de teules corbes a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. A més, amb celler i, per la part posterior, corral i hort.
Encara que desconec quin devia ser el model de façana, i si n’hi havia un de sol o presentaven lleugeres variants, de l’observació actual es pot induir que tenien una porta d’accés a l’habitatge, un balcó al pis superior amb barana metàl·lica simple. Amb un finestrell o respirador sota la coberta. Seria el model de les dues imatges següents.
Els límits de cada habitatge queden definits per una pilastra amb basa i capitell simples de pedra i fust de maó, rematada per sobre de la teulada amb un pinacle decoratiu de bola de pedra sobre base cònica.
Cada pilastra marca el pas d’una unitat a la següent, i la seva repetició al llarg del perímetre reforça la lectura del dodecàgon com a suma de vint-i-quatre mòduls residencials i permet reconstruir mentalment l’estructura inicial, més enllà de les transformacions posteriors en portes i finestres.
El llenç de cada casa es remata amb una cornisa del mateix maó que el fust que uneix els capitells.
Les bases del llenç al costat de la porta acostumen a estar ocupades per bancs correguts.
En l’actualitat, moltes de les cases han introduït una portaló, que en la majoria dels casos sembla respondre a una entrada de garatge. El cert és que cadascuna va a la seva, sense cap criteri unificador, igual que passa amb els balcons.
En planta, l’extensió dels radis del dodecàgon que delimiten les mitgeres de cada casa els atorga una forma trapezoidal allargada, més estreta al front de la plaça i més ampla a la part posterior.
En el moment de la construcció, la part posterior de totes les cases donava al camp. Cal suposar que hi hauria l’entrada al corral per aquest costat. En l’estat actual de tota la localitat construïda, no és possible apreciar aquest aspecte, com veurem en el recorregut.
L’absència de documentació directa sobre la distribució interior dels habitatges obliga a moure’s en el terreny de la interpretació prudent. Per analogia amb altres tipologies rurals aragoneses de l’Edat Moderna, es pot plantejar que la planta baixa hauria estat vinculada a les activitats agrícoles, amb espais per a emmagatzematge, estabulació o eines de treball, mentre que la planta superior es destinaria a la vida domèstica. Un finestró a la part superior suggereix l’existència d’una golfa.
Durant la visita resulta fàcil percebre les tensions que l’evolució i el creixement van introduir en un traçat tan tancat. Cal pensar que Chodes va arribar a tenir més de sis-cents habitants.
En planta, la extensión de los radios del dodecágono que delimitan las medianeras de cada casa les otorga una forma trapezoidal alargada, más estrecha en el frente de la plaza, y más ancha en la parte posterior.
En el momento de la construcción, la parte posterior de todas las casas daba al campo. Cabe suponer que tendría la entrada al corral por ese lado. En el estado actual de toda la localidad construida, no es posible apreciar este aspecto, como veremos en el recorrido.
La ausencia de documentación directa sobre la distribución interior de las viviendas obliga a moverse en el terreno de la interpretación prudente. Por analogía con otras tipologías rurales aragonesas de la Edad Moderna, puede plantearse que la planta baja habría estado vinculada a las actividades agrícolas, con espacios para almacenamiento, estabulación o aperos, mientras que la planta superior se destinaría a la vida doméstica. Un ventanuco en la parte superior sugiere la existencia de un desván.
Durante la visita resulta fácil percibir las tensiones que la evolución y el crecimiento introdujo en un trazado tan cerrado. Pensar que Chodes llego a tener más de seiscientos habitantes.
La visita i les tensions de creixement
a la plaça, que és el reclam per desplaçar-se fins a Chodes. Però, després, efectuarem un recorregut per l’entorn de la plaça, per observar l’urbanisme al qual ha donat lloc quan va anar creixent més enllà de la proposta original de les 24 cases projectades.
Hi apareixeran les dificultats de creixement urbà que el model tancat va plantejar.
La plaça de Chodes
Al segle XVI s’arribava a Chodes des de Morata de Jalón pel carrer/camí Arrabal, que partia del nord-est de Morata (b) i travessava el riu Jalón pel pont de Capurnos (c), que el marquès de Morata va fer construir pel mateix Juan de Marca, facilitant l’enllaç entre els dos enclavaments.
Aquell recorregut s’ha convertit en una via ferrata, i actualment s’hi arriba per l’A-2302 que, fins fa poc, creuava el poble per l’interior de la plaça, tal com ho feia l’antic camí.
Amb els anys, l’augment de la mida dels vehicles de transport va fer evident la inadequació d’aquells accessos, concebuts en origen per a carros i no per a camions, que fàcilment ocasionaven desperfectes als portals. Una carretera de circumval·lació construïda recentment ha permès recuperar una escala d’ús més d’acord amb el plantejament original de l’espai central.
És interessant observar que el recorregut antic (línia groga) seguia exactament per la línia d’unió de la planura agrícola de la vall del Jalón amb el conjunt muntanyós que defineix la vall. De la mateixa manera, Chodes va ser assentat sobre una plana en el mateix límit, a l’altre costat nord de la vall davant de Morata, de manera que no es malbaratava gens de terreny agrícola. Recuperarem aquestes idees en tractar del desenvolupament urbanístic.
L’arribada a Chodes no mostra cap característica arquitectònica particular. Només al fons s’observa el buit de la portada d’entrada a la plaça, mentre que el poble sembla créixer en oblic cap a la dreta. El que pot cridar la nostra atenció és que totes les construccions d’aquest trajecte se situen exclusivament al costat dret de la carretera fins al conjunt que dona entrada a la plaça.
El recorregut pel nucli revela amb bastanta nitidesa que el projecte no estava pensat per créixer de forma orgànica. Els habitatges formen un anell continu, tots adossats entre si, sense espais intermedis ni sortides laterals a les cases, i només existeixen tres accessos al centre de la plaça que funcionen com a portes de pas més que no pas com a inici de futurs eixos urbans. L’església de San Miguel tanca completament el costat oriental del polígon, el vessant limita el desenvolupament cap a llevant, i la voluntat de preservar les terres de conreu condiciona l’expansió cap a la vall. Tot plegat dona la imatge d’un organisme urbà tancat, concebut per a una mida precisa i sense previsió clara d’ampliacions successives. Vegem-ho.
L’accés a l’interior de la plaçà de España, nom que rep la plaça, s’efectua pel portal sud (A).
Com es comprovarà per les fotografies, el dia de la visita la plaça estava en plenes obres de remodelació. Compartirem amb la maquinària i els operaris les nostres imatges.
El primer que sorprèn és que el conjunt edificat que dona accés a la plaça a través del portal no presenta una estructura arquitectònica que condueixi cap a la plaça, sinó que ofereix més aviat la impressió d’un corraló cap a un túnel. No és, per dir-ho així, una entrada que dignifiqui l’accés. El mateix succeirà amb els altres dos portals que té la plaça.
Passat el portal sud (A) s’obre una visió de conjunt de la plaça i la seva originalitat. La fotografia mostra la meitat de la plaça amb el portal nord (C) al fons.
En la primera visió de conjunt ens adonem que la plaça constitueix la unitat veïnal exclusiva. Totes les entrades als habitatges conflueixen sobre un espai comú. D’una banda, es creava un espai de veïnatge, no excloent ni jerarquitzat. De l’altra, aquest urbanisme no permetia cap mena d’intimitat, i el control social havia de ser absolut.
Des del portal nord tenim una altra visió clara de la meitat sud, amb el portal pel qual hem entrat. La torreta metàl·lica amb una campana i un rellotge a la paret assenyala l’habitatge que es va convertir en l’ajuntament.
El portal (A) està format per un arc de mig punt de maó, amb un àmbit superior habitable obert amb una finestra cap a la plaça, i una altra cap al camí d’entrada per la part posterior, que es veia a les fotografies d’entrada.
A l’esquerra, l’habitatge reconvertit en ajuntament, que es distingeix per la porta d’arc de mig punt de maó, construïda recentment amb aquesta forma, suposo que per donar-li més rellevància, diferenciant-la de les portes rectangulars dels habitatges.
Com he dit, al projecte no estava previst cap local públic, atès que el règim de senyoriu atribuïa totes les funcions al senyor.
L’abolició dels senyorius jurisdiccionals el 1837 va suposar la desaparició efectiva del règim senyorial i la integració del lloc a la xarxa municipal liberal.
A mitjan segle XIX, el Diccionario de Madoz ja descriu Chodes com: “Villa con ayuntamiento (…). Tiene 50 casas inclusa la municipal y cárcel; escuela de instrucción primaria concurrida por 12 alumnos, dotada con 12 cahíces de trigo y un campo; iglesia parroquial (San Miguel).”
En aquell moment el poble s’havia doblat en nombre de cases (de 24 a 50, amb 210 ànimes). Una casa de la plaça serà reconvertida en local municipal. No em consta el lloc ocupat per la presó i l’escola.
Avançant cap a l’esquerra pel costat de ponent se’ns mostra amb claredat l’estructura urbana.
A les plantes baixes veiem l’obertura de portalades de diferent mida i disposició, amb la porta d’entrada a l’habitatge. L’alçada d’aquest primer nivell era considerable, ja que una de les opcions de les reformes sembla ser la creació d’un altell amb finestra a l’exterior. Dedueixo que aquesta alçada estaria vinculada a un ús d’espai agrícola d’aquest nivell, en el qual pogués entrar, per exemple, un carro per la part posterior.
Es manté el nivell d’alineació dels balcons i l’estil de barana, forjada simple, encara que canvia la disposició del buit i les dimensions del balcó, fins a esdevenir corregut en tota l’amplada del llenç. Les finestretes superiors fan suposar l’existència d’una golfa sota la coberta.
Al centre del costat de ponent s’obre el segon portal (B).
L’estructura del portal és idèntica a la del portal anterior, d’arc de mig punt de maó. Però se li ha afegit un frontó també de maó a la part superior de la coberta, amb la bola corresponent de remat de cada pilastra, i una tercera sobre el vèrtex del frontó, que conté un òcul aparentment cec.
Aquesta sortida porta directament als camps de la vall.
Des de l’exterior la porta és d’arc carpanell, igual que la volta del túnel, i l’arc de maó.
El quadrant occidental porta fins al tercer portal (C).
La casa 16, al centre, suggereix respondre a la façana original amb una porta, balcó i finestreta sota la coberta. Presenta un banc corregut que cal pensar que fos molt usat en la vida de veïnatge. Aquests bancs d’obra es repeteixen a totes les façanes de les cases.
La sortida nord (C) cap a les terres occidentals de la vall del Jalón és idèntica a la d’entrada (A). A la dreta, l’única modificació en alçada del conjunt, amb dues cases que han elevat dos nivells l’alçada, el superior en forma de terrassa i àtic endarrerit. Es van mantenir, no obstant això, la basa i el fust de la columna central.
L’orientació septentrional va donar lloc al fet que es col·loqués un rellotge de sol a la façana.
En el següent tram arribem al quart espai central destinat a la façana de l’església (D), que correspon als peus del temple.
L’església de San Miguel i el poder senyorial
L’església de San Miguel Arcángel (D) ocupa un dels costats més amples de la plaça i actua com a tancament del conjunt. La seva volumetria compacta i la seva fàbrica de maó s’integren amb naturalitat en el llenguatge constructiu de la resta del nucli. Vist en el seu context original, el temple era la única institució formalment establerta al poble ja que l’administració local depenia directament del senyor.
La façana estreta del temple, de l’amplada d’una casa, es veu potenciada per una torre-campanar de la mateixa amplada, que s’eleva dos cossos per sobre de les teulades.
Els dos cossos superiors del campanar presenten cadascun dos vans d’arc de mig punt en igual disposició, que allotgen campanes al superior.
Entre la portada i el campanar hi ha una franja més estreta entre dos frisos amb un òcul d’il·luminació al mig.
La torre es remata amb un frontó de mida similar, però més simple arquitectònicament, que el del portal (B) del davant.
S’accedeix al temple per una escalinata i una portada de mig punt de maó amb un senzill treball artístic en maó formant l’arc. Per sobre, una fornícula amb la figura de l’arcàngel Sant Miquel.
La forma de l’arc de maó de l’entrada de la casa contigua, similar a la de l’ajuntament, fa pensar que es tracti de la casa parroquial.
Pel que es pot veure a la imatge zenital, després d’una entrada de l’amplada de la façana de la plaça, el cos del temple passa a ser de forma quadrada amb una cúpula octogonal a la part central. L’orientació queda una mica esbiaixada respecte a la canònica, desviada en direcció nord-est.
Per la part posterior del temple, en el poc que se’n pot veure, la capçalera del temple és de fàbrica d’encofrat amb reforços de cantonada i centrals de maó similars a l’aparell toledà.
Com es pot deduir fàcilment de la figura de la imatge anterior, al temple com a edifici, al quedar tancat dins d’un pati, no se li atorga cap prestància. Es tracta com una casa més amb corral.
Tornant a la plaça, davant de l’església hi ha un piló artístic de pedra.
Arribem al quart i últim tram, entre l’església i la porta d’entrada on hem iniciat aquest recorregut interior.
Ens retrobem amb l’ajuntament al costat de l’entrada sud.
El poblat tancat i el creixement urbà posterior
Reflectim sobre el mapa zenital les línies de creixement de Chodes (en groc) des del projecte original fins a l’actualitat, on podem distingir tres trams.
El primer trajecte (1), des de l’entrada des de Morata pel carrer/camí Arrabal que entra a Chodes pel carrer Libertad, presenta, fins a la confluència amb l’A-2302, el clàssic traçat lineal al llarg d’un carrer, molt habitual en el creixement urbà de molts pobles d’Espanya.
Als darrers metres, sobre la carretera, les cases només se situen al costat de muntanya, com havia assenyalat en comentar l’arribada al poblat.
El trajecte (2) de sortida de la plaça es dirigeix en direcció nord-oest pel carrer Molino.
A la salida del núcleo central podemos fijarnos que históricamente todas las casas se asentaban en el lado norte de montaña, y ninguna en el lado sur sobre terrenos de cultivo. Hagamos abstracción de las construcciones deportivas de estos últimos años (edificación blanca y campo de fútbol marrón.
En tot el recorregut des de Morata i per dins de Chodes estem veient que el màxim aprofitament dels sòls de conreu sembla haver estat un objectiu clar en la implantació de la localitat i en la seva evolució, destinant a edificacions la zona més o menys escarpada de la línia de contacte muntanyosa.
En aquesta mateixa línia d’aprofitament de sòls agraris, al voltant de la plaça es produeix el mateix plantejament en el trajecte (3). Al costat de ponent, sobre els camps de conreu, no s’hi expandeix cap edificació, de manera que les parts posteriors de la meitat de les cases s’obren directament al camp, sent el portal (B) l’encarregat de dirigir el flux de treballadors agraris cap a les seves tasques. Mentre que el creixement pel costat de llevant es produeix, primer, recolzant-se sobre les parts posteriors de les cases d’aquest costat de la plaça, formant una illa semicircular, i després sobre el carrer que circumval·la per aquest costat.
Primer el carrer Trevedes, que forma la placeta triangular, que continua amb el significatiu nom orogràfic de carrer Calvario cap a la zona de les Eras. Deixo aquest recorregut obert, perquè el carrer Eras, que porta fins al carrer Molino, és, en realitat, un carreró poc transitable per a vehicles.
Placeta del carrer Trevedes. A les cases del fons veiem que es va seguir el mateix model arquitectònic que les de la plaça.
El carrer Calvario ascendeix cap a la zona muntanyosa a la qual està adossada la plaça.
En arribar a la part posterior de l’església veiem que ha quedat lliure de construccions, dins d’un pati.
A partir d’aquí el carrer comença a ser més aviat un carreró que no pas un carrer de veritat.
Baixant pel carrer Eras arribem al trajecte de sortida sobre el portal (C). Apreciem en aquestes imatges per què no he tancat el circuit circulatori per aquest carrer poc apte per tràfic rodat.
Fem ara l’exercici d’entrar a la plaça i sortir pel portal (B) en direcció a la vega del Jalón.
Adossada al fons de la casa 20 de la plaça es prolonga la construcció de la Herrería (de color marró). Aquesta casa, que actualment és l’única oferta d’allotjament rural de Chodes, considera el seu propietari que devia ser la primera edificació prèvia a la construcció del recinte, a partir de la lògica que la ferreria va ser necessària per abastir la construcció del conjunt. Queda dit.
Passada la casa de la Herrería ja som fora del poble. A l’esquerra, un mur tanca el pas cap a la part posterior del quadrant sud-oest (entre els portals A i B).
Mentre que cap a la dreta un camí de ciment voreja la part posterior del quadrant nord-oest (entre els portals B i C). La forma rectilínia dels fons de les cases es reprodueix per l’exterior, tot i que el que actualment es veu són ampliacions respecte a la mida original.
En arribar a l’enllaç amb el carrer Molino, al portal (C) davant del carrer Eras, on havíem acabat el recorregut anterior, ens sorprèn l’aprofitament constructiu amb un passatge cobert.
D’aquest recorregut exterior per Chodes em queda un dubte sobre un aspecte funcional de les cases en relació amb l’accés d’animals, carros i estris de llaurança a les cases, ja que sempre les cases agràries necessiten entrada a l’habitatge i als corrals.
Pel costat de llevant, les cases adossades a les parts posteriors del carrer Calvario tanquen la possibilitat d’aquestes entrades. Pel quadrant sud-occidental no es veu cap camí. Només en aquest últim quadrant que acabem de recórrer s’ofereix aquesta possibilitat. Tampoc no és clar que poguessin estar per la part davantera, ja que m’ha semblat que només tenien porta d’accés als habitatges. Em quedo amb aquesta incògnita.
Un urbanisme sense volum
L’urbanisme proposat per Juan de Marca és, de fet, barroc, en la mesura que planteja una plaça amb les façanes com a decorat. És un urbanisme sense volum. Tot comença i acaba a la plaça com una gran “corrala”, com un gran pati de veïns, fins i tot amb l’església com si fos un veí més.
El recinte es manifesta com un dodecàedre sense volum. La part del darrere de les cases, podríem dir que no existeix; fins i tot l’església, com hem vist, no té volum: la part del darrere, la capçalera, queda inserida dins d’un corral més, com els que tenien les cases, cosa que es fa evident fins i tot en la qualitat de la fàbrica del cos del temple, com hem vist.
Quan els fullets turístics ens diuen que anem a veure una plaça, és veritat, només és una plaça, no un poble com a conjunt volumètric. En intentar envoltar per l’exterior el Chodes dissenyat per Juan de Marca ja hem vist que no era significativament possible: no existeix un darrere que configuri un tancament estructural de les cases conformant una unitat urbanística significativa i uniforme.
Era clar que ens trobàvem davant d’un projecte urbanístic tancat en si mateix, sense altra possibilitat que el creixement en forma de «carrer urbà» seguint el camí que el travessa. D’una banda, els camps agrícoles no s’havien de construir; de l’altra, la muntanya a la qual s’adossa la plaça no ofereix precisament bones condicions d’assentament, com hem vist en les fotografies del carrer Calvari.
Per mi ha estat molt interessant descobrir aquesta plaça que forma un poble, i retrotreure’m al segle XVI, a un senyoriu de base burgesa que és capaç de dissenyar un assentament de repoblació simplement econòmica per millorar els seus interessos, però que ho fa sobre un model urbanístic propi i original sota un disseny d’“arquitecte”. Podia haver construït 24 cases de qualsevol manera i disposició, o al llarg d’un carrer, o d’una forma ortogonal, com en altres casos del moment al propi Aragó. Però va triar una forma que semblen entroncar amb les idees urbanístiques del renaixement-barroc italià predominant en la cultura europea.
Un poble amb un altre particular: la cursa del «Mundial del Pollo»
Canviant a un terreny més anecdòtic i de la vida social, vull assenyalar un aspecte de l’evolució social d’aquesta població on sembla que la forma urbana ha influït significativament.
Entre els elements contemporanis que dialoguen amb la forma històrica de la plaça, destaca una curiosa cursa pedestre en un circuit no menys original: donar voltes al dodecàgon de la plaça, de 90 metres de corda. Té lloc el diumenge de setembre-octubre de cada any, durant les festes patronals de Sant Miquel.
Es tracta d’una cursa, almenys, des de 1907 i probablement des del segle XIX, i per la qual han passat els millors corredors d’Espanya: des de Mariano Haro o Santiago Delaparte fins al campió del món de marató, Abel Antón, que, per cert, va quedar segon, a qui li han dedicat el nom d’un dels portals. Però en diuen “mundial” perquè atrau també atletes internacionals.
Eren 120 voltes a la plaça (uns 11 quilòmetres), per a la qual cosa els arbres plantats al seu voltant fan de tanca de la pista.
Des de la pandèmia s’ha desdoblat en una cursa masculina i una altra de femenina, ambdues de 100 voltes (uns 9 quilòmetres).
Se l’anomena del pollo perquè en moltes ocasions els premis van ser: tres pollastres per al guanyador, dos per al segon i un pollastre per al tercer.
Queda subratllada així la singularitat del dodecàgon com a escenari col·lectiu que ha influït en la vida social de la comunitat.
Una curiositat d’urbanisme invers al de Chodes
Una curiositat. Un segle més tard, a Almadén (Ciudad Real) s’aplicà el mateix model urbanístic, però en sentit invers.
Amb la finalitat d’obtenir recursos permanents per al manteniment de l’hospital, es va idear la construcció d’una plaça de braus hexagonal amb cases adossades per fora del mur, obertes a l’exterior. Així podrien obtenir rendes dels festeigs taurins i dels lloguers de les cases.
L’he anomenat urbanisme invers al de Chodes, perquè el polígon interior configura un espai tancat, mentre que les entrades als habitatges es projecten cap a l’exterior sense formar un àmbit de vida social intens.
Fi de la visita
Chodes es pot considerar un dels pocs exemples conservats a Espanya d’assentament senyorial programat de l’Edat Moderna. La seva estructura tancada, el caràcter excepcional de la seva plaça dodecagonal i la llegibilitat actual del traçat el converteixen en una peça singular de l’urbanisme rural aragonès.
En haver-se plantejat com un urbanisme tancat i delimitat a un nombre de cases per a les quals no es preveia un creixement, ha fet difícil la integració urbana que ha dut fins a la població dels nostres dies. L’element visual de la planta de la plaça no es reflecteix en una unitat estructural del conjunt construït, que ofereix una imatge esmicolada, sense integració, ni de pla ni d’estil.
La visita permet comprovar sobre el terreny l’efecte d’una decisió política, econòmica i cultural senyorial de finals del segle XVII que ha quedat fixada per sempre en la forma mateixa del poble.
Acabo aquí amb la presentació d’un altre model d’assentament programat aplicat al llarg de la història a Espanya. Durant l’època Moderna hi va haver altres assentaments programats a Aragó vinculats a la repoblació, però aquests adoptaren formes més clàssiques d’urbanisme de tipus ortogonal. Cap amb l’originalitat, i potser ambició cultural, de Chodes.
Bases d'informació
Webs
ayuntamiento
wikipedia
turismodearagon
comarcaacomarca
valdejalon
elviajedelalibelula
enjoyzaragoza
Webs academic
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-historico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850)
Borrás Gualis, Gonzalo M. (1988). La plaza ochavada de Chodes (Zaragoza). Contribución al urbanismo del siglo XVII
Almería, José Antonio et alt. (1983). Las artes en Zaragoza en el último tercio del siglo XVII (1676-1696). Estudio documental
Urbipedia. Juan de Marca
Clemente, Juan. Estudio sobre Urbanismo en la Ciudad del Renacimiento
Invstigart. El Barroco del Poder: arquitectura y urbanismo al servicio de papas y reyes
Sobrón García, Ignacio (slideshare). Características del urbanismo barroco en España y evolución de la arquitectura
OpenCourseWare (OCW) de la UPV/EHU. La ciudad renacentista y barroca