La muralla romànica d´Àvila ha merescut formar part del Patrimoni Mundial per la UNESCO. Efectuem un recorregut per tot el perímetre i per l’adarb.
Muralla romànica d’Àvila
Àvila. Comarca: Comarca d’Àvila. Província: Àvila. Com. Autònoma: Castella i Lleó
Coordenades: 40°39’20″N 4°41’50″O. Altitud: 1.130 msnm. Població: 58.111 habitants (2024)
Web: muralladeavila
Ciutat Patrimoni Mundial per la UNESCO (1985)
Visita: 2025
Índex
Muralla romànica d’Àvila
La muralla romànica d’Àvila és un extens recinte fortificat d’origen medieval que envolta completament el nucli històric de la ciutat d’Àvila. Es tracta del monument més emblemàtic d’Àvila i d’un dels recintes emmurallats millor conservats d’Europa.
La seva extraordinària integritat i el valor històric-artístic d’Àvila van portar que, l’any 1985, la UNESCO inscrigués la Ciutat vella d’Àvila i esglésies extramurs a la llista de Patrimoni Mundial.
La declaració es fonamenta en dos criteris principals: el (iii), que reconeix Àvila com a testimoni excepcional d’una civilització desapareguda, i el (iv), que subratlla la seva condició d’exemple sobresortint d’arquitectura militar medieval representativa de la repoblació de Castella després de la reconquesta de Toledo. Alhora, es valora l’excepcional conservació, la densitat monumental i la integració d’elements civils i religiosos dins i fora del recinte emmurallat que situen Àvila com a referent universal de ciutat fortificada medieval.
Sens dubte, l’element patrimonial més destacat del conjunt és la integritat de la seva muralla.
Una mica d’història
L’origen d’Àvila es remunta a la prehistòria, de la qual s’han trobat indicis a la zona. Ja dins del primer mil·lenni aC, fou poblada pels vetons.
En època romana, encara que la ciutat romana (possiblement identificada amb la Obila esmentada per Ptolemeu) no assolí una gran dimensió, és probable que existís aleshores alguna muralla primitiva de perímetre menor que l’actual —potser una empallissada o tanca modesta—, destinada a protegir un nucli romà-vetó a la meitat oriental del turó. No es conserven trams definits d’aquesta hipotètica tanca anterior, però excavacions prop de la porta de San Vicente i del Alcázar van trobar indicis de murs antics i escultures zoomorfes vetones (verracos) in situ, cosa que suggereix l’existència d’un accés fortificat ja en època clàssica.
Durant els segles de dominació musulmana la ciutat va perdre població i probablement les defenses quedaren reduïdes o enrunades fins a l’ocupació cristiana.
La construcció de la muralla medieval d’Àvila
La construcció de la muralla s’emmarca en la campanya de repoblació de la frontera central de Castella encetada a finals segle XI. Cap als anys 1088-1090, després de la conquesta de Toledo, el rei Alfonso VI encarregà al seu gendre el comte Raimundo de Borgoña la fortificació de diverses places estratègiques —entre elles Àvila, Segòvia i Salamanca— per assegurar els territoris acabats de guanyar.
És possible que els repobladors aprofitessin trams d’antigues defenses
Fins i tot el traçat d’un campament romà) en alçar la nova tanca medieval, però en qualsevol cas la muralla adquirí el seu perímetre actual d’uns 2,5 km en aquella època, consolidant-se com a element indispensable de la ciutat.
Durant els segles medievals posteriors, la muralla es mantingué en ús constant i fou objecte de reparacions i millores.
A finals segle XIII i al segle XIV, davant els avenços en tècniques militars, s’emprengueren reforços significatius: s’alçaren alguns llenços fins a l’alçada de les torres (arribant en certs punts als 15 metres) i es renovà la protecció de les portes. En aquest període s’afegiren elements defensius addicionals, com barbacanes davant les entrades més exposades, i s’adaptaren parts de la muralla a l’ús de les primeres armes de foc (espitlleres per a arcabussos, etc.). Un element tardo-medieval afegit fou l’imponent absis fortificat de la Catedral (cimorro), que a finals del segle XIV es recobrí amb un folre petri i merlets per donar-li aspecte de torrassa militar, integrant-lo plenament en el sistema defensiu de la muralla.
Amb l’inici de l’Edat Moderna i la pacificació interior de Castella, la funció bèl·lica de les muralles disminuí. Tanmateix, al segle XVI la tanca encara complia comeses importants (control del territori i de les entrades a la ciutat, fiscalització de mercaderies, etc.), per la qual cosa es continuà invertint en el seu manteniment.
Des de finals del XVI i al llarg dels segles XVII-XVIII, Àvila entrà en decadència i gairebé no realitzà obres a la seva muralla: només s’atengueren reparacions urgents, mantenint l’estructura dempeus amb un mínim de cures.
Al segle XIX, les muralles —ja sense funció militar— travessaren un punt crític. Hi hagué ensulsiades parcials i reconstruccions puntuals, però començà a créixer la sensibilitat envers el seu valor històric. L’any 1884, les Muralles d’Àvila foren declarades Monument Nacional, fet que motivà les primeres restauracions sota supervisió d’arquitectes i de l’Estat.
Des d’aleshores, en diverses etapes es procedí a la seva restauració monumental, enderrocant, per exemple, les cases i edificacions que durant segles s’havien adossat als murs, deixant a la vista l’estructura completa en tot el seu perímetre.
El resultat final ha estat la pervivència del recinte complet de traça romànica medieval visible en tot el seu perímetre exterior (excepte un petit tram del costat de llevant entre la porta de las Carnicerías i el cub de la Mula).
Estructura i descripció general
La Muralla d’Àvila configura un recinte poligonal, lleugerament trapezoidal allargat, orientat de llevant a ponent, adaptat a l’orografia de la llengua de altiplà sobre la qual s’assenta la ciutat vella. Aquesta llengua descendeix des del punt més alt, on s’assentà la catedral, en direcció a ponent en un pla descendent fins a la vora erosionada de la vall del riu Adaja. Les vores d’aquest terreny aplanat descendeixen en forma de glacis pels costats nord, oest i sud, una mica més abrupte en els dos darrers, sobre els límits dels quals s’alçaren els llenços de muralla. El quart costat, el de llevant, enllaça amb la part plana al mateix nivell del terreny aplanat. Com veurem, aquesta disposició orogràfica afectà les característiques constructives dels murs de cada part.
En la perspectiva fotogràfica s’observa clarament la disposició esglaonada descendent, amb la zona de la catedral —límit de la muralla de llevant— en el punt més alt.
El perímetre emmurallat actual abasta 2.516 metres de longitud, tot encerclant una superfície d’aproximadament 33 hectàrees. El mur presenta una alçada mitjana de 12 metres i un gruix de 3 metres, i està jalonat per torres o cubs semicirculars i poligonals —originalment 88, amb 87 conservats actualment—, disposats a intervals regulars d’uns 20 metres.
Compta amb 9 portes monumentals, repartides pels quatre costats, destacant per la seva fortalesa i monumentalitat les del Alcázar (E) i San Vicente (C) al llenç oriental, que protegia el front més vulnerable.
El sistema defensiu es complementa amb merlets —uns 2.500 en total—, passadissos i adarbs, així com poternes i accessos menors, avui generalment cegats.
Per l’interior, en part del traçat se li adossen edificacions religioses i palatines rellevants, especialment en el seu sector oriental, integrant elements arquitectònics de diverses èpoques.
Característiques constructives generals
La construcció de la muralla es basa principalment en maçoneria, en general formant filades superposades, massissa al seu interior amb pedra i morter de calç, si bé a la base de molts trams (especialment visible al llenç oriental) apareixen grans carreus de granit gris col·locats en filades irregulars, així com làpides i elements funeraris romans trobats als sectors orientals, probablement d’època romana. Per sobre d’aquest sòcol antic, la muralla continua amb maçoneria de blocs de granit més petits i tosques, d’un to ataronjat característic (conegut com a pedra “caleña”).
En certs punts (especialment en verdugades, arcs de descàrrega o parts altes) també s’emprà maó com a complement estructural, encara que la seva presència és puntual.
Tota la muralla està recorreguda per un camí de ronda o adarb, originalment accessible mitjançant escales adossades, on el mur té com a coronament superior merlets de maçoneria.
Al llarg de la muralla es distribueixen de manera aproximadament equidistant 87 torrasses defensives. Els dels tres costats oest, nord i est són de planta en forma de cub en “D” allargada que sobresurt uns 8 metres del mur principal.
Retinguem l’observació del cub cantoner, més gran que els adossats als llenços, i amb una disposició en què sobresurt de la muralla per un dels seus angles rectes, cosa que el converteix alhora en torrassa defensiva del llenç posterior. D’aquestes dimensions majors i disposició mig sortint de la base n’hi ha cinc cubs: els quatre cantoners i el semicantoner (4) del costat de llevant.
Els del costat sud, més protegits per l’escarpament, són cubs semicirculars més petits de diverses mides.
Només els sis de les portes del Carmen, del Rastro i de la Santa són quadrangulars.
Aquestes torrasses són majoritàriament massisses. Només uns pocs cubs de més grandària tingueren cambres internes.
El sistema defensiu mostra influències tècniques de l’àmbit andalusí, especialment en la configuració de les portes i els dispositius de defensa vertical, com matacans i merlets.
La visita a la Muralla d’Àvila
Farem un recorregut, primer per tot el perímetre exterior de la muralla, visible en la seva totalitat sense elements que n’impedeixin la visió, com podrien ser zones arbrades o conjunts construïts. És una situació de privilegi que ofereix aquesta ciutat: completa i visible.
En una segona part recorrerem l’adarb de la muralla des de la meitat del costat de llevant i tot el costat nord.
El recorregut exterior
Dividiré el recorregut en quatre trams, un per cada costat, començant pel costat nord, des del cub 41 o de San Segundo, el més occidental, i seguint la direcció de les agulles del rellotge.
Aquest recorregut personal no segueix el criteri de moltes propostes turístiques, però el considero adequat per a una presentació en un Blog.
En les descripcions utilitzaré la numeració d’aquest plànol, que és la que fa servir l’Ajuntament per a les seves actuacions.
La muralla en perspectiva des de ponent
Per a més privilegi en l’observació d’aquesta muralla, a l’altra banda de la vall del riu Adaja, hi ha dos punts d’observació que ofereixen unes panoràmiques excepcionals sobre Àvila i la muralla.
Començarem la visita des d’aquests dos punts, per continuar després amb el recorregut urbà. Des d’ells s’observen clarament els costats nord i oest sobre el riu Adaja, així com la disposició descendent des del punt més alt en què se situa la catedral, així com els glacis sobre els quals s’alça el terreny aplanat en què s’assenta la ciutat vella.
La primera imatge, que ja hem vist, l’obtenim des del Mirador d’entrada a Àvila a la N-501 (40°39’48.9″N 4°42’41.7″O).
Disposem d’una imatge completa dels costats nord i oest del recinte, cosa que equival a la meitat de la muralla.
Aquestes fotografies ofereixen una de les imatges més emblemàtiques d’Àvila, amb la successió de cubs a intervals més o menys regulars, sense construccions modernes adossades que n’entorpeixin la visió. Al mateix temps, reflecteixen la concepció militar romànica de defensa passiva.
Al centre, l’angle nord-occidental dels dos costats.
Ressortint a dalt, al límit de llevant, la Catedral.
A 400 metres al sud del punt d’observació anterior, es troba el Humilladero de los Cuatro Postes, el punt d’observació més popular i concorregut (40°39’35.8″N 4°42’39.9″O).
Ens hem situat una mica més a prop i amb millor domini visual del costat de ponent, sobre el riu Adaja.
Costat nord de la muralla: del cub de San Segundo al cub de la Mula
Entre el cub de San Segundo (41) a l’extrem de ponent i el cub de la Mula (11) a l’extrem de llevant es troba el que anomenaré costat nord de la tanca.
Amb una longitud d’uns 820 metres, la cortina contínua del costat nord segueix una línia sinuosa adaptada a l’orografia escarpada i rocosa d’aquest vessant.
Dues portes, la porta del Carmen (A) i la porta del Mariscal (B) divideixen el costat en tres llenços que contenen 30 cubs amb separacions aproximades de 20 metres.
Tots els cubs d’aquest costat, excepte els dos quadrangulars de la porta del Carmen, són del tipus “D” allargada amb lleugeres diferències en la dimensió de la seva base.
Descrivim, breument, cadascuna d’aquestes parts.
Llenç a
Començo el recorregut pel llenç (a) des del cub 41 o de San Segundo fins a la porta del Carmen (A), amb 11 cubs, del 40 al 30.
En aquest tram occidental del costat nord la muralla s’eleva lleugerament en alçada a mesura que ens allunyem del riu i ens acostem al centre històric. L’exterior es caracteritza pel terreny abrupte i la presència de formacions rocoses que serviren com a base natural per a una fortificació més sòlida i elevada. La disposició del cub 41 cantoner, de format “D” semi sortint per la base, no només facilita la vigilància sobre el riu i el seu pont, tradicionalment mal anomenat “romà”, sinó també sobre el primer tram de llenç.
L’alçada del mur varia adaptant-se al desnivell, concretant una alçada d’aproximadament 12 metres i 3 metres de gruix, amb cubs que sobresurten prop de 8 metres de mitjana. Tant la muralla com els cubs són emmerletats.
A la primera meitat d’aquest llenç nord (aproximadament fins a la meitat del tram) les torrasses mantenen el disseny romànic original, amb base semicircular i tram recte interior en forma de “D”. Conserven fins i tot detalls decoratius sobris: alguns cubs mostren restes de frisos de maó sota la seva coronació, un ornament mudèjar freqüent a la muralla d’Àvila.
Des de la base d’aquest cub de San Segundo és possible apreciar diversos fites del patrimoni abulense extramurs. Al peu de la muralla, es troben les restes de l’antic pont medieval sobre l’Adaja (popularment anomenat “romà”), que comunicava amb els ravals occidentals. També s’hi ubicaven les antigues adoberies medievals, tallers d’adobat de pells els vestigis arqueològics dels quals subsisteixen a la rodalia. Una mica més enllà s’alça l’ermita de San Segundo (s. XII), dedicada al patró de la ciutat; la seva presència dona nom al cub i fou tradicional lloc de romiatges el 2 de maig.
Porta del Carmen
En arribar a la torrassa 29 la muralla fa un trenc d’angle de 90o on s’obre la porta del Carmen (A) flanquejada al costat exterior pe la torrassa 28.
El trenc de la muralla disposa la porta en colze, cosa que dificulta l’atac en impedir un assalt frontal directe. A més, en aquest cas, s’hi arribaria per un fort pendent, creant una dificultat ofensiva addicional.
La porta del Carmen fou oberta al segle XIV, cap a l’any 1330, amb la finalitat de facilitar l’entrada i sortida de carros cap a la zona nord de la ciutat. Consta d’un senzill arc rebaixat pel qual es travessa el gruix del mur.
Està flanquejada per dues torrasses de planta quadrangular que trenquen la tònica semicircular de la resta, donant al conjunt de la porta una aparença diferent. Aquesta configuració recorda la tècnica romana, la qual cosa suggereix que possiblement va reutilitzar o imitar elements d’alguna estructura anterior. En qualsevol cas, els cubs 28 i 29 foren reformats expressament per a la porta adoptant aquesta planta quadrangular reforçada.
Vista des de l’interior.
Llenç b
Entre la porta del Carmen i la porta del Mariscal, el llenç (b) està defensat per 10 torrasses, de la 27 a la 18, i adopta una forma sinuosa d’adaptació a l’orografia. Fora d’aquesta sinuositat no ofereix cap detall particular.
Porta del Mariscal
La porta del Mariscal (B), anomenada així en honor d’Álvaro Dávila, mariscal del rei Juan II, qui en finançà la construcció al segle XV. És la segona d’aquest costat nord.
Aquesta porta, oberta entre dues torrasses tipus de la muralla, és d’un senzill arc apuntat i, per la fàbrica del mur, es nota que fou oberta amb posterioritat, quan les amenaces exteriors devien ser menors, perquè no disposa de torrasses de defensa propis. S’obrí per connectar la ciutat amb les terres al nord i a l’est.
És una porta senzilla, d’arc apuntat, practicada al centre d’un llenç recte de la muralla entre els cubs 18 i 17. A diferència del Carmen, aquí les torrasses adjacents, ambdues de planta tipus en “D”, no foren sobredimensionats ni modificades per a la porta, ni disposa de bastions propis, de manera que es tracta simplement d’un buit obert al mur amb una lleugera volta interior, suficient per al pas de persones i cavalcadures. Roman pràcticament igual des de la seva construcció medieval, havent evitat transformacions posteriors significatives.
A l’interior es troben el barri de picapedrers i l’església romànica de San Andrés, que testifiquen la relació entre la muralla i la vida urbana medieval.
Des de l’interior podem observar la forma massissa de les torrasses fins arribar a la plataforma superior per una escala que parteix de l’adarb.
Llenç c
El llenç (c) continua amb sis cubs característics, del 17 al 12, i seguint igualment la línia sinuosa imposada pel terreny fins arribar al cub cantoner de la Mula (11).
Al tram següent de la porta, entre els cubs 17 i 18, s’observa a la part alta del mur un matacà. Per lògica constructiva, els matacans tenien la funció de defensar des de l’alçada un buit obert a la base de la seva vertical. Actualment aquest buit no existeix, però si s’observa amb detall la fàbrica del mur s’entreveu que allí hi podia existir un portell.
A la resta del llenç no s’observen altres detalls diferencials. Solament verificar que el pendent del terreny s’acosta al nivell del terreny aplanat que configura la cara de llevant.
El cub 11 final de tram ofereix en aquest punt la forma de torre en angle, ja que hem vist abans que la disposició de les torres cantoners les feu sobresortir per la base de la “D”, donant lloc a aquest angle recte.
L’absència de construccions a l’exterior ens ha permès observar la visibilitat defensiva i un aspecte imponent i net per a aquest costat nord de muralla romànica de la segona meitat del segle XII, sostinguda per materials locals com el granit, morter i calç, però adaptada sempre a les condicions singulars del terreny escarpat del flanc nord de la ciutat a partir del cub 11.
Costat est de la muralla: del cub de la Mula al cub de l’Espinal
El tram oriental de la muralla d’Àvila, comprès entre el cub 11 o de la Mula i el cub 81 o de l’Espinal, s’estén sobre una zona plana i accessible que condicionà l’estructura defensiva i el ritme constructiu dels seus elements. Tractant-se de la part de l’altiplà, aquest sector manca d’accidents geogràfics abruptes, de manera que aquí la muralla es degué reforçar amb una major alçada i gruix dels seus llenços, incrementant la monumentalitat dels cubs, tot i mantenir la mateixa forma romànica en “D”, i adaptant les portes a un entorn més obert i urbanitzable.
Per reforçar la defensa de tot aquest llenç a nivell del sòl, estava precedit d’una forta barbacana amb el seu fossat.
En aquest front oriental es concentren les portes més transitades per la seva connexió amb ravals i camins de l’exterior: San Vicente, San Pedro o Alcàsser, el Postigo del Arzobispo (clausurat 1597) i, ja en època moderna, la porta de la Catedral.
En aquest sector és destacable l’abundància de spolia romans visibles i els recreixements tardo medievals de panys. El llenç oriental manté torres de major alçada que altres fronts, coherents amb el seu reforç defensiu històric per l’accessibilitat topogràfica.
Accessos a l’adarb
Ingressos operatius situats a la Casa de las Carnicerías (al costat de la porta de la Catedral) i a la porta del Alcázar, segons condicions de visita.
El costat est té un traçat dividit en dues parts. Des del cub de la Mula fins al cub 4 té una forma còncava. A partir d’aquí, fins al final del costat al cub 81, el traçat és aproximadament rectilini. No existeix una explicació per al traçat corb reculat del primer tram. Una hipòtesi amb què s’especula és que s’hagués adaptat a la forma d’una necròpolis romana que existia en aquell lloc, i de la qual alguns restes es van aprofitar com a spolia (làpides, cupae, cistes) a la muralla.
Alguns dels panys d’aquest costat foren recrescuts al segle XV fins a l’alçada dels cubs.
En tot el traçat rectilini, el front de muralla entre cubs fou ocupat per construccions, de les quals s’han eliminat les de menor prestància.
Llenç d
El primer tram de llevant (d) l’inicio al cub 11 o cub de la Mula al qual hem arribat pel costat nord, situat a l’angle de 90o de transició entre els costats nord fins a la porta de San Vicente (C).
El cub de la Mula marca una fita amb la seva planta en “D”, dimensions robustes (entorn dels 12 metres d’alçada) i llegendes històriques associades.
Un detall interessant d’aquest cub fa referència a la incrustació del cap d’un verrac a la part alta, fet que ha motivat que se l’anomeni cub de la Mula.
Al mateix temps, podem veure un exemple de l’aportació mudèjar en forma d’esquinilles, sardinals, espigues i encintats que podem trobar en diverses parts de la muralla.
Detall d’una spolia al mur.
Porta de San Vicente
Pocs metres després del cub 11 es troba la porta de San Vicente (C) una de les principals del costat est i una de les més monumentals del conjunt emmurallat. Rep aquest nom per trobar-se davant la basílica de San Vicente.
Ens trobem davant d’una de les dues portes icòniques de la muralla d’Àvila, les que són el símbol reconeixible a tot el món.
El seu accés exterior està flanquejat per dos enormes torrasses de més de 20 metres d’alçada, unides per un pont d’arc de mig punt que sosté un adarb–pont, amb mènsules sota el tauler, que uneix les terrasses de les dues torres. Al mateix temps, s’hi podia hostilitzar des de dalt les tropes que s’acostessin a la porta.
La porta d’accés és una senzilla obertura d’arc de mig punt.
Com a mostra del simbolisme d’aquesta muralla i les seves portes, recordem que l’any 1929 es feu una reconstrucció com a porta d’entrada al recinte del Poble Espanyol de Barcelona, creat per mostrar l’arquitectura popular durant l’Exposició Universal de 1929.
Llenç e
La continuació del llenç (e) segueix la forma còncava amb tres cubs (7, 6 i 5) fins al cub amb posició cantonera 4, a partir del qual el mur adopta la forma lineal fins a la porta de la Casa de las Carnicerías (D).
Entre els cubs 4 i 3 es manté exteriorment la Casa de Misericòrdia o del Caballo.
Queden lladroneres o els seus vestigis a la porta de Montenegro, a la de la Catedral (sembla indicar que hi havia una porta que funcionà quan es tancà la de l’Arquebisbe i abans d’obrir la de la Casa de les Carnisseries), a la zona de San Vicente i cap al nord.
Porta del Peso de la Harina, de los Leales o de la Catedral
Entre el cub 2 i el cimorro de la catedral hi havia la porta del Obispo, tancada en construir-se la capella de Velada; s’obrí aleshores l’actual porta de la Casa de Carnicerías, anomenada de la Catedral o del Peso de la Harina (D), que apareix dissimulada com a porta d’edifici.
La porta de la Catedral (D) és un accés tardo-medieval–modern del llenç est del segle XVI, vinculada a les reformes de l’entorn catedralici i a la substitució d’un pas anterior.
S’atribueix la seva construcció a l’època de Felipe II. A l’edifici s’hi instal·là la Casa de las Carnicerías (1590–1591, atribuïda a Francisco de Mora, avui Oficina de Turisme i accés a l’adarb visitable de la zona est-nord), que recorrerem posteriorment. És la porta que dona accés a la zona de més rellevància comercial i històrica de la ciutat antiga.
Per l’exterior és l’única porta amb llinda, mentre que, per l’interior, sobre la muralla s’obre un buit de mig punt de carreus.
Llenç f. Cimorro de la Catedral
Ja hem vist en altres ocasions com els murs d’un temple serveixen de llenç d’una muralla (Montfalcó Murallat, Cuéllar).
En aquest cas el resultat és espectacular, ja que la Catedral del Salvador integra el seu absis fortificat (cimorro) a la línia de muralla, constituint el bastió més fort del recinte.
L’obra principal se situa entre 1160–1180, i a finals del segle XIV es folrà l’exterior del cimorro, reforçant el seu caràcter militar i ocultant absidioles. L’adarb discorre sobre un matacà corregut amb grans merlets i barreres matacanades superiors, de manera que el temple queda integrat al sistema defensiu.
Al tram següent fins al cub 87 finalitza la presència d’edificacions adossades a la muralla exterior, amb la capella de San Segundo i la sagristia de Velada.
Aquest tram de llenç segueix una línia lleugerament trencada fins al cub 84, a la porta del Alcázar (E).
M’agradaria saber amb quin criteri s’ha col·locat una filera d’arbres davant de la muralla, que no fan res més que entorpir i dificultar la visió completa del monument que, per les seves dimensions, requereix una àmplia perspectiva visual.
Porta del Alcázar
Com el seu nom indica, la porta del Alcázar (E) donava entrada a l’antic Alcàsser Reial situat a l’interior de l’angle sud-est del recinte emmurallat.
D’estructura arquitectònica idèntica a la porta de San Vicente, la major separació interior entre les torrasses, i la incorporació posterior d’un frontó, la converteixen en l’accés més solemne del recinte.
Igualment, les torrasses estan unides per un adarb–pont, amb mènsules sota el tauler. Històricament disposà de fossat i barbacana (avui desapareguts) per la seva condició de punt més exposat; el 1907 s’executà una restauració amb emmerletat. Intramurs s’estenia l’Alcàsser Reial, enderrocat entre 1927–1930.
Llenç g
Fins a la torre de la Esquina, del Baluard o de l’Espinal (cub 81), on acaba aquest costat de llevant, només s’alça la majestuosa Torrassa del Alcázar (82), que, com el seu nom indica, formava part de l’antic complex defensiu de l’alcasser.
Al centre d’aquest llenç la coneguda com a torrassa del Homenaje (82).
Al darrer tram s’hi observa la poterna de l’alcasser que devia comunicar amb la barbacana defensiva que tot seguit citaré.
El cub del Espinal (81) ocupa l’angle sud-est i marca el tancament del llenç oriental i la transició al front sud.
Unes defenses simplificades
En el recorregut pel costat de llevant hem constatat la seva monumentalitat, reforçada per la manca d’accidents geogràfics i la seva exposició a les zones de més trànsit i activitat comercial de la ciutat premoderna.
Alhora que hem observat que la muralla continua responent al cànon defensiu medieval i a les exigències d’una fortificació davant terreny pla, combinant funcionalitat bèl·lica, monumentalitat i relacions urbanes i religioses en la seqüència d’elements singulars.
Però el que hem de tenir present des d’un punt de vista defensiu és que la muralla que veiem actualment era el darrer baluard defensiu en aquesta zona, ja que, al davant, on ara hi ha el carrer, s’alçava una extensa barbacana amb el seu fossat que suposadament ocupava tot aquest front de llevant.
És a dir, que aquest costat aplanat, més desprotegit orogràficament per a la seva defensa, estaria defensat per una doble barrera formada pel fossat i l’avantmuralla de la barbacana en primer terme, i els alts murs, torres i porta de la muralla, que és el que ara veiem, que no és més que una defensa simplificada del que realment era el sistema defensiu de muralles.
És una llàstima que, en cap de les informacions turístiques que jo hagi vist, es suggereixi com devia ser realment l’estructura defensiva de la ciutat d’Àvila, i se’ns deixi amb la impressió que el que ara se’ns mostra era tot el sistema defensiu. El mateix passa amb les barbacanes que, segons s’explica, van existir davant d’alguna altra de les portes.
Costat sud de la muralla: del cub de l’Espinal al cub de la Malaventura
L’exterior del costat sud de la muralla d’Àvila entre el cub 81 o del Espinal i el cub 53 o de la Malaventura, amb una longitud gairebé lineal d’uns 900 metres, s’alça sobre una plataforma granítica que afavoreix el reforç defensiu.
En aquest costat s’articulen diversos elements singulars que, pel seu interès històric i arquitectònic, mereixen ser situats específicament en el recorregut per aquest costat durant el trajecte.
Aquest front domina la vall d’Amblés i recolza part de la seva defensa en una cornisa més agresta que l’oriental; en aquest costat s’observen torres de menor mida, tendència circular i major espaiament de cubs, especialment cap al sector occidental proper al riu Adaja.
Llenç h
El cub del Espinal (81) marca la transició del pla al costat sud de la muralla per l’extrem oriental, amb un gir de 90o de la muralla. Com tots els cubs cantoners, la base de la “D” sobresurt per aquest costat.
El nom d’aquest cub està associat al barri homònim.
Una primera consideració estratègica. Gran part d’aquest costat està ocupat actualment pel primer tram del passeig del Rastro fins a la porta del Rastro, que discorre amb un suau pendent, fruit de la construcció cap al 1775 del passeig, canviant-ne la topografia en eliminar el roquissar del pendent, cosa que debilita la percepció de la potència defensiva d’aquest costat en comparació amb la planura davant el costat de llevant que acabem de deixar. El que era una disposició en pendent o roquera fins al carrer Bajada del Peregrino, es convertí en la simple planura del passeig.
Des d’aquest vèrtex, l’alcasser assumeix una posició dominant sobre l’entorn meridional de la ciutat.
Juntament amb aquest cub i en els trams següents apareix un dels elements singulars del recorregut: l’ús de carreus i materials reutilitzats d’antigues construccions romanes i visigodes, embeguts a la base del mur i de les torrasses, visibles especialment fins al cub 78. Aquests vestigis evidencien l’existència d’una primitiva muralla anterior a la medieval, important per a la comprensió arqueològica del recinte.
El cub 78 és semicircular i de dimensions més grans, i degué ser una obra posterior de caràcter artiller relacionat amb l’angle interior de l’alcasser. De fet, és una torrassa afegida entre dues de disposició medieval.
Com es veu a la fotografia, la seva posició s’ha d’interpretar en relació amb el límit interior al servei de l’alcasser.
Els tres trams de mur entre el cub 77 i el 74 presenten unes particularitats diferents de la resta de tota la muralla.
Veiem com s’hi actuà sobre el mur fins a atorgar-li una aparença palatina, inclosa la llanterna sobre el cub 75, corresponent al palau de Navamorcuende. Actualment és el palau Episcopal Nou.
A més dels nombrosos balcons i finestres, s’obrí una poterna per al palau, actualment cegada.
Els tres trams següents fins a la porta del Rastro, d’aparença normal, només mostren la poterna dels Dávila, que s’obria cap a l’exterior des del palau adossat al seu interior.
Porta del Rastro, de l’Estrella o dels Dávila
La primera porta (F), la dels Dávila o las Navas i també del Grajal o de la Estrella, i en els plànols actuals del Rastro (entre els cubs 70-71), s’obre entre el que foren les cases d’Esteban Domingo i el palau del marquès de les Navas o Dávila. És la porta més important d’aquest costat.
Apareix flanquejada per dues torres de planta quadrada que sostenen un balcó conegut com de dona Guiomar, construït al segle XVI.
Les seves torrasses quadrades evidencien moltes reformes i semblen construïts amb material reutilitzat: romà a la part baixa d’ambdós, especialment al més occidental (70), i carreus romànics a la part alta de l’altre (71).
El buit de la porta és de carreus de mig punt, amb l’obertura descentrada, fet que manifesta la preexistència del Palau dels Dávila, i sobre l’arc encara s’hi veu l’empremta que deixà un gran escut del marquès de les Navas.
El gran arc escarser entre les torres acull una galeria o mirador, amb columnes toscanes, de poca prestància militar en relació amb la resta de la muralla.
Des de l’interior queda clara la justificació del desplaçament de la porta per adaptar-se al mur del Palau dels Dávila.
Llenç i
A partir de la porta del Rastro s’accentua el pendent descendent del terreny i es fan més importants els afloraments rocosos sobre els quals reposa la muralla.
En aquest llenç no apareix cap element destacable; si de cas, que els cubs van perdent potència defensiva, reduint el braç recte de la “D”.
Porta de la Santa o de Montenegro
Avançant cap a ponent, entre els cubs 65 i 64, es troba la porta de la Santa (G), accés meridional associat a la plaça de Santa Teresa i al convent erigit sobre la casa natal de Santa Teresa. La porta figura en les relacions municipals amb la denominació alternativa de porta de Montenegro.
Aquí, les torrasses defensives són de tipus quadrangular, amb un matacà sobre la porta romànica d’arc de mig punt de carreus.
Llenç j
Al tram occidental entre cubs sobresurt una altra galeria palatina, corresponent al Palau de Blasco Núñez Vela, primer virrei del Perú, construït cap a 1541. Actualment és l’Audiència Provincial.
Vinculat a la major presència roquera del terreny, veurem que els cubs perden potència, reduint-se progressivament a cubs semicirculars, així com augmentant la distància que els separa.
Porta de la Malaventura, de la Mala Dita o del Matadero
La tercera porta d’aquest costat és en realitat una simple obertura d’arc de mig punt de carreus obert al mur entre els cubs 58 i 59, descentrat més a prop del 59 i sense cap protecció específica, oferint l’aparença de portell. És l’anomenada porta de Malaventura, de la Mala Dicha, de los Gitanos o del Matadero (H).
Juntament amb la porta hi hagué l’escorxador construït al segle XVI, que donà el nom de El Rastro (de la sang) a tot el passeig que es construí al costat de la muralla, fins al cub de la Esquina (81).
Llenç k
El recorregut conclou al cub 53, anomenat de la Malaventura, que constitueix el vèrtex sud-occidental del recinte.
Aquest tram, constructivament, no ofereix cap particularitat respecte a la resta de la muralla.
L’exterior mostra paraments de granit en aparells de maçoneria/pedruscall, amb cubs de planta circular i separació relativament àmplia respecte d’altres fronts. La continuïtat del talús cap al llit fluvial explica la menor necessitat de torres de gran alçada que al front oriental.
Només cal esmentar que el penúltim cub 54 recupera la forma de “D” allargada com a signe de reforç defensiu d’aquest vèrtex meridional.
Vist aquest darrer tram del llenç de muralla per la part interior, destaca la seva topografia en forma de turó que descendeix bruscament, fet que sembla haver dificultat l’ocupació d’edificacions en el caseriu en aquest tram.
Costat oest de la muralla: del cub de la Malaventura al cub de San Segundo
L’exterior del costat occidental de la muralla d’Àvila, des del cub 53 o de la Malaventura fins al cub 41 o de San Segundo, on es tanca el nostre recorregut, ofereix una seqüència d’elements arquitectònics i defensius condicionats pel fort pendent cap al riu Adaja i la singularitat de les construccions medievals.
Per les seves dimensions, aquest llenç rectilini suaument ondulat d’uns 300 metres és el més petit del recinte, formant el costat estret d’un aparent trapezi amb el qual hem definit la forma del recinte emmurallat d’Àvila.
Està format per dos llenços separats per una única porta, la porta del Puente (I).
Allò rellevant és considerar el paper del riu Adaja, que discorre per la vall, com a element de defensa natural actuant de fossat natural.
L’estructura i la distribució dels cubs recupera el model normal en forma de “D” allargada i separacions d’uns 20 metres, amb adarb corregut i coronaments emmerletats d’acord amb la resta del recinte.
Llenç l
El cub 53, de la Malaventura, marca la transició entre el llenç sud i l’oest, amb un altre gir de 90o de la muralla. La seva base està cimentada en un potent aflorament rocallós que reforça la resistència del recinte en aquesta zona, on la muralla inicia l’adaptació al pronunciat pendent descendent cap al llit del riu Adaja.
Les fàbriques d’aquest cub integren granit local, maçoneria i restes de maó mudèjar utilitzat en restauracions.
El recorregut des del cub 53 prossegueix descendint per un tram on la muralla s’adapta fortament al desnivell natural cap a l’oest. El mur s’assenta directament sobre afloraments petris, la qual cosa dificulta l’assalt i redueix la necessitat de talussos artificials; l’alçada mitjana és una mica menor que a la resta del recinte, però compensada per la verticalitat del terreny. El discórrer del carrer actual que segueix el mur dissimula aquest pendent i el paper defensiu de l’orografia.
En observar la muralla des de l’interior podem apreciar allò que és una fàbrica de maçoneria a mirall: tècnica constructiva en què ambdós costats del mur presenten un acabat visible i simètric, com si l’un fos el reflex de l’altre. El terme “a mirall” fa referència a la simetria visual entre les dues cares del mur, on habitualment l’interior s’omple de terra i pedres, cosa que permet grans gruixos de mur, com en aquest cas d’uns 3 metres, per sobre dels quals discorren l’emmerletat i l’adarb.
Porta del Pont o del Adaja
La porta del Pont (I) (cubs 59-58) constitueix l’únic accés d’aquest front. Controla la comunicació amb el pont sobre l’Adaja i el camí de ponent, orientada cap a la baixada al pont.
La seva importància rau en ser el punt d’entrada per a qui arribava des de l’oest a través del pont. Les reformes entre els segles XV i XVI dissimulen el pas medieval original conservat a l’interior de la obertura.
La porta destaca per la seva integració a la fàbrica contínua de la muralla i la senzillesa del seu arc de mig punt. És d’estructura similar a les dues del costat oposat de llevant (les de San Vicente i del Alcázar), flanquejada per cubs en “D” allargada, de 9 metres de profunditat davant dels 13 d’aquelles, però sense l’arc volat entre les dues torres, fet que li resta monumentalitat.
Un buit sobre la porta indica que hi degué existir un blasó en aquell lloc.
En observar-la des de l’interior, despullada d’edificacions, es pot apreciar l’estructura juntament amb la dels cubs defensius i els seus accessos a la part alta de la terrassa.
Llenç m
Arribem al darrer llenç (m) del nostre recorregut per tota la muralla d’Àvila, comprès entre la porta del Puente i el cub 41 de San Segundo.
El llenç va elevant el seu perfil adaptant-se a l’orografia, com ha succeït al llarg de tot el perímetre.
Al nord de la porta, es manté el mateix tipus de trams i cubs que al llenç sud anterior, encara que l’abrupte del terreny en aquest tram permeté augmentar lleugerament la distància entre els cubs per la dificultat d’assalt.
El cub 41 marca l’angle nord-occidental i el canvi d’orientació cap al llenç nord.
Com sabem, pren el seu nom per la referència a l’ermita de San Segundo (BIC), situada extramurs a la ribera. Al mateix marge exterior, aigües avall, es localitza el conjunt arqueològic de les Antigues Tenerías del Arrabal de San Segundo (BIC), factoria medievals lligades a adobatge, tints i batanes, la ubicació de les quals depenia del subministrament d’aigua. La concentració d’instal·lacions artesanals en aquest tram explica la funcionalitat històrica del marge fluvial.
A l’altra banda del riu Adaja veurem el mirador del Humilladero de los Cuatro Postes, d’on hem obtingut la primera vista de la muralla.
Recordem que al cub 41 la muralla girarà 90o per adoptar la direcció cap a llevant.
Per l’interior, sense edificacions, continuem veient el mur a mirall, amb l’adarb i els cubs.
Amb aquesta vista del costat interior de ponent, amb una extensa visual, tanquem el recorregut per la base de la muralla.
Ara podem dirigir-nos cap a les altures, per recórrer parcialment l’adarb.
Recorregut per l’adarb
Un dels atractius de l’estat actual de la muralla d’Àvila és que es pot recórrer gran part de l’adarb que la coronava. Està habilitat el recorregut de tot el costat est i de tot el costat nord i gran part del costat oest. S’hi accedeix a través de quatre entrades. L’accés més freqüentat és per l’Oficina de Turisme, entrant per la porta de l’antiga Carnisseria, a la dreta de la porta de la Catedral.
Les previsions són que en un futur pròxim es pugui recórrer completament.
Presentaré el recorregut des del Cimorro fins al cub de la Mula i el costat nord de la muralla. Ens aturarem en alguns detalls constructius, així com especialment en la perspectiva sobre l’interior de la ciutat que defensava, on podrem contrastar la divisió social-jeràrquica en què està estructurada, i també hi farem una ullada sobre l’entorn immediat.
Les imatges que observarem de l’interior ens situaran històricament a prop dels moments més significatius de la història d’Àvila. Percebre aquestes imatges històriques és possible perquè l’interior no es renovà excessivament durant els segles passats, i actualment està protegit d’edificacions modernes. Mentre que l’exterior ha canviat més profundament com a conseqüència de les expansions i de la modernització de la ciutat extramurs.
Aquesta vegada el recorregut l’efectuem en sentit contrari al recorregut exterior de la muralla.
Adarb del costat est
S’entra a l’adarb pel cub 3, amb la qual cosa tenim una primera imatge del que és la coberta d’un cub en forma de “D” allargada.
La primera i potent imatge que es rep en sortir a l’adarb és la del cimorro de la catedral que envolta els absis reforçant la seva funció defensiva.
Cap a l’interior, el cos de la catedral amb la capella de Velada que, amb la seva construcció, ocasionà el tancament de la porta de l’Arquebisbe, obrint-se l’actual porta de la Casa de las Carnicerías.
L’adarb té uns 2 metres d’ample, amb un mur emmerletat cap a l’exterior i, sembla ser, sense paradós o ampit intramurs. Unes baranes metàl·liques afegides exerceixen de protecció per als visitants.
De la forma del caputxó dels merlets no en podem fer gaire cas perquè són de construcció moderna sense rigor ni qualitat.
Fins a la porta de San Vicente (C), l’emmerletat de l’adarb i dels cubs es troba al mateix nivell, com a conseqüència de l’elevació d’aquests llenços per reforçar aquesta part defensivament més feble, com s’ha assenyalat en el recorregut exterior.
En alguns dels llenços d’aquest costat de llevant hi trobem a mig recorregut matacans o restes de matacà.
Un altre model de matacà a la muralla. Al mateix temps, la fotografia mostra la perspectiva que tenien els defensors de la muralla a protegir, amb el cub 8 més elevat de la porta de San Vicente al fons.
La porta de San Vicente (C) des de l’interior és un dels punts espectaculars del recorregut.
L’arc superior de l’adarb que uneix l’exterior dels dos cubs, i la vista sobre la plaça i l’església de San Vicente extramurs.
Cap al nord, el cub de la Mula (11) cantoner marcarà el canvi de direcció de la muralla cap a ponent.
Si observem amb atenció la fotografia, podrem veure el verrac incrustat a la part superior.
Adarb nord oriental
A partir d’aquí la muralla no fou recrescuda i els cubs sobresurten sobre l’adarb, per la qual cosa, per assolir la coberta del cub, s’obre una escala pel centre del costat recte.
Girant la mirada cap a l’interior apareix una de les característiques de disposició residencial pròpies de la baixa edat mitjana a les ciutats emmurallades amb importants assentaments de la noblesa local en forma de palaus urbans.
Es tracta de l’autorització a la noblesa d’adossar els seus palaus a les muralles i, en molts casos, al costat de les portes, a canvi que es fessin responsables de la defensa de la porta i de la franja de muralla que ocupaven amb les seves hostes.
Apareix com a primer exemple el Palau de Don Diego del Águila o Palau Sofraga (actualment hotel) adossat a la muralla al segle XVI, a qui, a canvi, li corresponia defensar aquesta porta i tot l’angle de la muralla.
El que és clar és que aquests palaus ocupaven una gran superfície dins les restringides dimensions de la superfície interior emmurallada.
Encara que a l’edifici actual amb prou feines en resten elements originals, se’n manté l’estructura palatina amb pati central.
A l’esquerra de la primera edificació veiem una porta que dona a la muralla des de l’interior de l’edifici particular.
En aquest cas, la sobrealçada de l’edificació de l’ala de ponent del palau, que s’observa a la fotografia anterior, donà lloc a la construcció d’un passadís cobert a l’adarb que, al seu torn, és una manera de protegir l’accés als teulats del palau des de l’adarb.
Per damunt del palau apareix l’església de Mosén Rubí.
L’adarb prossegueix seguint els successius cubs fins a la porta del Mariscal (B). Com sabem, aquesta porta no ofereix cap particularitat constructiva defensiva, obrint-se al mur entre cubs uniformes.
Constatem la no existència de paradós interior.
A la plaça Fuente del Sol veiem al davant el costat de l’evangeli i l’absis de l’església de Mosén Rubí.
A llevant, la plaça limita amb un altre palau, el palau de Bracamonte o palau de la Creu, que també s’adossa a la muralla, mentre que ocupa, igual que el palau anterior, una gran superfície.
Mentre que al costat de ponent serà el palau de Serrano (seu actual) Col·legi Oficial d’Arquitectes) el que s’adossa a la muralla.
Cap a l’exterior, encara que modificat pels carrers actuals, constatem el pendent sobre el qual s’alça aquest costat de la muralla que descendeix fins a un torrent que conflueix al riu Adaja a ponent des del parc de la Encarnación i el monestir extramurs de la Encarnación.
L església de San Martín, un dels temples romànics extramurs del nord sortint per l’arc del Mariscal.
En la continuació del recorregut fan presència cubs amb trets mudèjars més visibles, mentre que l’ascens s’efectua per una escala a través d’una porta, de manera que la terrassa superior queda totalment envoltada de merlets.
Ens acostem a la porta del Carmen (A) mentre la muralla va fent un gir per adaptar-se a la posició perpendicular de la porta respecte a la muralla.
Les dues torrasses quadrangulars que es perceben des de l’exterior (28 i 29), per l’interior, veiem que formen una àmplia estructura defensiva.
Al costat est de la plaça Concepción Arenal que es forma davant de la porta, un nou palau que, si bé no s’adossa com a construcció palatina, sí que ho fa quant a propietat del terreny adjacent. En aquesta ocasió és el Palau dels Benavides, adaptat com a Parador Nacional d’Àvila.
És un dels exemples que es troben a Àvila de la llicència reial per construir un palau amb torrassa a l’interior del caseriu, com a manifestació de poder.
Fins aquí, l’orografia forma un pla relativament planer, amb una lleugera tendència ascendent cap a la zona de la catedral. A partir d’aquest punt, seguint el carrer de Jimena Blázquez que enllaça amb la porta de la Santa (G), al costat sud, cap a ponent, el terreny descendeix formant dos plans de major inclinació que confluiran al punt més baix de tot el recinte on se situa la porta del Puente (I).
El terreny pla i elevat de la zona de llevant era el millor i més apte per ubicar les estructures palatines i representatives des de posicions territorialment més dominants, així com l’activitat comercial. Mentre que la zona occidental, de major pendent i abrupta descendent, fou reservada per a les activitats artesanals i residencials de les classes baixes.
Adarb nord occidental
L’espadanya que sobresurt al costat de la torrassa (29) és una relíquia arquitectònica conservada de les inicials funcions religioses de l’edificació històrica adossada a aquesta part de la muralla. Primer fou l’església de San Silvestre, més tard Convent del Carmen Calzado, fundat el 1361, i des de 1852, després dels processos desamortitzadors del segle XIX, presó provincial. És un edifici amb declaració monumental actualment rehabilitat amb incorporació de parts noves, destinat a Arxiu Històric Provincial.
L’extrem interior de l’espadanya s’assenta sobre l’adarb de la muralla, i es foradà una petita porta d’estil mossàrab per unir els dos costats de l’adarb.
Per l’exterior s’observa el lloc defensiu respecte a l’accés a la porta de la muralla a l’àrea de gir que haurien d’efectuar uns atacants per encarar-se amb l’entrada.
Tornem la mirada a l’interior. Cap a la part alta de la ciutat, el lleuger pendent de la zona alta, amb la catedral al fons.
Cap al fons sud, la línia sobre la qual aproximadament s’inicia el descens orogràfic més pronunciat cap a ponent, amb la part posterior de l’edifici de l’Arxiu Històric com a referència.
Cap a ponent veiem descendir amb més pendent el teixit urbà, ara exempt de palaus. La morfologia urbana, encara que moderna, respon al model de cases de dos nivells adossades formant illes.
Aquí es compleix la norma de deixar lliure la part posterior de la muralla, mentre l’adarb va descendint progressivament.
Al límit occidental del costat sud, els dos murs descendeixen cap a la porta del Puente sobre el riu Adaja, que hauria de ser la sortida natural d’aigües.
Pel carrer interior Marqués de Santo Domingo, hauríem arribat a l’accés a la muralla anomenat de la porta del Puente, confirmant el pendent repetidament assenyalat d’aquesta zona.
En aquest punt, i sense haver passejat per la muralla meridional, podem finalitzar la visita a la muralla d’Àvila.
Fi de la visita
El recorregut complet per la muralla d’Àvila permet observar la seqüència contínua dels seus elements defensius i la seva relació amb la topografia urbana i històrica de la ciutat.
Al mateix temps, podrem diferenciar l’estructura jeràrquica dels espais urbans, eclesiàstics i nobiliaris de l’interior de la ciutat.
La seva pervivència com a monument romànic que manté el recinte emmurallat complet, l’ha feta mereixedora, juntament amb el llegat també bàsicament romànic de les seves esglésies i monestirs, de la consideració de Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Bases d’informació
Webs
muralladeavila
wikipedia
urbipedia
turismoenavila
turismocastillayleon
ayuntamientodeavila
arteguias
castillosnet
redjaen
megaconstrucciones
Webs academic
Gutiérrez Robledo, José Luis. Las murallas de Ávila
Ruiz Entrecanales, Rosa y Sanchidrián Blazquez, Cristina. La muralla de Ávila
González de la Granja, María Estela. Construcción y evolución temporal de la muralla de Ávila: últimas aportaciones historiográficas
Ingeoexpert. La Muralla de Ávila: historia y construcción
Patrimonio Cultural de Castilla y León. Ciudad antigua de Ávila. Plan de Gestión
Remolina Seivane, José Miguel. Morfología y significado simbólico de las murallas medievales castellanas: los casos de Ávila y Burgos