Almadén (Ciudad Real) una vila que es va anar desenvolupant al servei d’una de les més importants explotacions mineres d’Espanya, dedicades a l’extracció de cinabri i a la producció de mercuri. La seva catalogació com a Patrimoni Mundial de la UNESCO mereix una visita.
Almadén (Ciudad Real)
Almadén. Alcudia. Ciudad Real
Municipi: Almadén. Comarca: Alcudia. Província: Ciudad Real. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 38°46′00″N 4°49′00″O. Altitud: 589 msnm. Població: 5.312 habitants (2019)
Web: ayuntamiento
Patrimoni Mundial de la UNESCO, el 2012
Visita: 2019
Almadén. Alcudia. Ciudad Real
Amb aquest Post complemento el presentat sota el títol de Parc Miner d’Almadén.
Efectuaré un únic recorregut per la vila d’Almadén en què recolliré, identificats amb números els monuments reconeguts dins de la categoria de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Amb referència en lletres incloure altres elements patrimonials d’interès que es va trobant en el recorregut.
Una primera part serà un recorregut pràcticament lineal partint de la plaça Waldo Ferrer, al costat de la Plaça de Toros, recorrent de llevant a ponent el carrer Major i el carrer Major de San Juan fins a l’extrem del turó en què es troba assentada la població, sobre el Parc Miner, des de l’Església de San Sebastián.
La segona part del recorregut em portarà a la zona sud, al carrer Felipe Asensio, per visitar dos dels àmbits més importants vinculats directament amb la mina, com són el Reial Hospital i la Reial Presó. Amb ells quedarà completada la visita.
La vila d’Almadén
Ja sabem que Almadén està situat a l’extrem sud-occidental de la província de Ciudad Real, en el vèrtex amb les províncies de Badajoz i Còrdova a 589 msnm. A la comarcalizacón de la Diputació de Ciudad Real, se la inclou a la comarca d’Alcúdia.
La seva estructura morfològica urbana és allargada, seguint la carena del turó sota el qual discorren els túnels de la mina.
A la part vella, la disposició dels carrers principals segueix la disposició est-oest, però amb forma irregular, que apareixen més adaptades a les corbes de nivell en aquest sentit. Tot articulat sobre l’eix que forma el carrer Major i el carrer Major de San Juan.
Una mica d'història
A la zona de la comarca d’Alcúdia, i a Almadén, s’han trobat vestigis d’ocupació humana de forma destacada des de l’Edat del Bronze (3500-2500 aC), incloses pintures rupestres en abrics en els quals se suposa que els colors vermells dels seus dibuixos ja procedien del cinabri.
Els romans seran els següents pobladors vinculats a la que anomenaven regió Sisaponense, trobant vestigis de viles romanes dins el terme d’Almadén.
L’explotació de cinabri pels romans va haver de començar al segle II aC, amb una important implantació per obtenir el preuat cinabri que utilitzaven, sobretot, com a colorant.
Passat el període romà, encara que va haver d’existir presència visigoda, s’entra en un període de decadència.
La recuperació vindrà de la mà dels àrabs, que van atribuir importància al cinabri i l’azogue (argent viu), entre d’altres per a la seva aplicació en alquímia. Els àrabs van deixar un llegat de paraules a la zona, inclòs el mateix nom d’Almadén –hins al madin-.
Els primers forns de jabecas van ser dissenyats sota influència àrab.
Amb la conquesta cristiana es passa a dependre de l’Ordre de Calatrava, com a part de Maestrat de l’Ordre en aquesta terres de Calatrava. Però el veritable període d’expansió correspon a la seva utilització per a la amalgamació de la plata a les mines d’Amèrica.
El lloguer de les mines als Fugger alemanys, entre 1525 i 1645, farà que aquests estableixin a Almadén un factor, de qual es conserva la seva mansió, la Casa dels Fúcares, sent gestionat tot el seu patrimoni a la zona des d’Almagro.
La població creixerà vinculada a les necessitats de la producció de mineral. D’una banda, com a lloc de residència dels treballadors. De l’altra, establint instal·lacions directament al servei de les mines, com una primera Presó per forçats, La Crujía, que ja funcionava en 1525, en la qual hi havia una infermeria. Va ser substituïda per una altra de més gran en 1754.
El creixement del nombre de treballadors, i les epidèmies per amuntegament en els habitatges, on podien viure 4 o 5 famílies per casa, van portar a construir l’Hospital de Miners de San Rafael, per als treballadors i les seves famílies, al segle XVIII.
Per ajudar al finançament i el manteniment de l’Hospital el superintendent D. Francisco Javier De Villegas va promoure la construcció d’una Plaça de Toros, que per la part exterior era ocupada per 24 habitatges, el lloguer era destinat a l’Hospital. També li estaven destinats els ingressos de les celebracions de la Plaça de Toros.
Una altra instal·lació que es construirà a Almadén serà l‘Acadèmia de Mineria i Geografia Subterrània d’Almadén, al 1777 per part de Carlos III, dirigida per l’alemany Enrique Cristóbal Störr.
A partir de 1835, es concedeix l’exclusiva de comercialització del mercuri a la Banca Rothschild fins a 1921, en què novament passen a ser explotades per la Hisenda espanyola, fins al seu tancament definitiu el 2003.
La decadència en la segona meitat de segle XX, i el tancament farà entrar a la Vila en una època de dificultats econòmiques i socials, promovent-se diversos plans és aquests anys.
Una oportunitat per a Almadén vindrà de la mà de la seva consideració com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2012, que comparteix amb la ciutat eslovena de Idrija com a Patrimoni del Mercuri. Almadén i Idrija.
Recorregut per la vila d'Almadén
Com he indicat, la primera part del recorregut serà lineal d’est a oest, començant per la Plaça de Toros fins al límit del turó a l’Església de San Sebastián. Per al segon tram del recorregut em desplaçarà al carrer Felipe Asensio, a l’Hospital i la Presó.
En aquest recorregut s’alternaran localitzacions que estan incloses en el catàleg del Patrimoni Mundial, a les que he referenciat amb un nombre, amb aquelles altres de significació més local, però d’interès, assenyalades amb una lletra.
Plaça de Toros
Un dels edificis més emblemàtics d’Almadén és la Plaça de Toros (1). Va ser una construcció plenament integrada en l’activitat minera, com veurem a continuació, pel que queda plenament justificada la seva inclusió com a Patrimoni Mundial. Prèviament, s’havia declarat Monument Nacional el 1979.
A més, és l’única plaça de toros hexagonal, i una de les més antigues d’Espanya, amb una capacitat per a unes 4.200 persones.
Va ser el superintendent Francisco Javier de Villegas qui va decidir, en la segona meitat de segle XVIII, construir 24 cases de dues plantes delimitant una plaça hexagonal, coincidint en el temps amb la del Reial Hospital de Miners de San Rafael.
Aquesta iniciativa tenia un doble objectiu. D’una banda, obtenir el finançament necessari per a la construcció de l’Hospital mitjançant el lloguer dels immobles i l’organització de curses de braus, i de l’altra, intentar així captar treballadors per atendre els plans expansionistes de les mines d’Almadén.
La decisió de construir una plaça de toros va venir també motivada per que les tasques de la mina s’havien estès fins a la plaça de l’Ajuntament, construint un pou de mina davant de la porta de l’Església de San Juan, que impedia que es pogués continuar celebrant les festes taurines a la plaça.
Les obres van començar el 1752 i van finalitzar el 1765. Així i tot, la Plaça estava sent habitada des de 1755 per, si més no, 200 persones, i des de 1752 s’havien començat a organitzar festes taurines, per avançar en l’obtenció de recursos.
Un incendi a la mina el 1755 va ser aprofitat per ocupar els miners en la construcció de la Plaça, i també de l’Hospital.
El conjunt hexagonal i de doble alçada, està integrat per habitatges per tot l’exterior i per la pròpia plaça de toros a l’interior.
El 1754 aquesta Plaça era una de les poques autoritzades a Espanya per a la celebració de curses de braus. S’havia prohibit la celebració de festes taurines a tot el Regne per a la recuperació de la cabanya ramadera delmada per la sequera i les epidèmies. Aquesta ordre només va afectar parcialment a Almadén ja que Villegas, argumentant la destinació dels ingressos, va obtenir una dispensa per a la celebració de curses.
Monument al miner
Enfront de la Plaça de Toros, el 2003 es va aixecar un Monument al miner (A), amb una placa que diu: “El pueblo de Almadén en reconocimiento póstumo a todos los que perdieron su vida en la mina”.
Església Parroquial de Nuestra Señora de la Estrella
Agafo el carrer Sacerdot Àngel Muñoz cap a l’Església parroquial de Nuestra Señora de la Estrella (A). És la principal església d’Almadén. Inicialment, en el lloc s’aixecava l’Ermita de Nuestra Señora de la Soledad. El 1709 li va ser afegida una capella per a col·locar una nova imatge de Jesús Natzarè, passant a denominar-se Ermita de Jesús Nazareno, ampliant-se el 1747 gràcies a les almoines dels miners.
L’any 1812, després de la destrucció de la parròquia d’Almadén sota l’advocació de Santa Maria de la Estrella, actual església de San Sebastián, durant la Guerra de la Independència, l’Ermita de Jesús Nazareno va passar a acollir les funcions de parròquia com Església parroquial de Nuestra Señora de la Estrella.
La portada principal és d’estil renaixentista, acabada al segle XX. El 1885 l’Ajuntament va construir sobre l’espadanya una torre-rellotge rematada en ferro.
Un incendi el 1954 va provocar que es cremés la imatge de 1799. Una rèplica va ser pagada mitjançant subscripció popular.
Prossegueixo pel carrer Mayor (C) fins a la plaça de la Constitución (D).
Església de San Juan
En front s’alça l’Església de San Juan (E).
Construïda en època desconeguda se sap que, durant l’estada de la família Fúcar a Almadén, existia un capellà en aquesta ermita que celebrava tres misses setmanals “por el buen suceso de esta Real Mina y Fábrica“. A l’establiment miner, com a propietari de l’immoble, li corresponia nomenar anualment capellà de la Presó de Forçats i de l’Ermita de San Juan.
La façana de maó i maçoneria, amb una espadanya amb una campana.
A l’interior es veneren les imatges del Crist dels Miners i de Sant Joan Baptista.
Als peus de l’escala d’accés hi ha un pou de mina conegut com a Torno de San Juan, a conseqüència de l’extensió de les labors mineres al segle XVIII fins a aquesta zona. Això va suposar un motiu més per a la construcció de la Plaça de Toros, ja que fins a la data es realitzaven festes taurines en aquesta plaça. Es tracta de les tasques més orientals de la mina d’Almadén.
Un panell informatiu al costat de la placa que assenyala l’entrada al pou, ens informa que, a l’igual que en altres zones de la població, la localització de mostres de cinabri superficials a l’entorn de la plaça va propiciar la recerca de material. Aquesta recerca es va produir des de les dues vessants del turó que ocupa la població. Al nord des del socavón de la Fuente Vieja i al sud enllaçant des de la galeria de forçats.
Aquestes tasques d’exploració es realitzaven a la recerca de mineral. Si no es trobava eren abandonats o utilitzades com a sistema de desguàs, ventilació o accés.
La infografia ens mostra com tot el turó que ocupa la localitat d’Almadén està foradat, de nord a sud, per diverses entrades a l’igual que amb pous verticals. L’entrada més a la dreta correspon al torno de San Juan.
Ajuntament
A la mateixa plaça de la Constitució es troba l’Ajuntament (F). Segons sembla, un edifici de finals de segle XX.
Carrer Mayor de San Juan
A la dreta de la banda de l’Església de San Juan surt el carrer Major de San Juan (G). Pel que constataré, va haver de tractar-se del carrer noble de l’antiga vila d’Almadén.
Al costat de les cases més nobles i institucionals, en el conjunt del carrer poden observar les mostres d’arquitectura popular històrica.
En general cases simples de dos nivells, amb balcons. El traçat curvilini, adopta una forma d’adaptació a la corba de nivell de el terreny.
Jutjat d'Almadén
El primer edifici que destaca és una obra d’arquitectura moderna amb la qual s’ha construït l’edifici del Jutjat d’Almadén (H).
Davant el nº 25, en el paviment de la vorera, una placa assenyala a la superfície el límit d’exploració arqueològica de la mina.
En el nº 39 s’observa la Casa Betancourt, casa senyorial del segle XIX de trets renaixentistes. Dedicada a D. Agustín de Betancourt i Molina, enginyer que el 1783 va redactar les memòries de les Reials Mines d’Almadén.
Casa Acadèmia de Mines
Avançant pel carrer Major de San Juan, es troba l’edifici de la Casa Acadèmia de Mines (3).
Durant l’etapa d’arrendament de les Mines als Függer en els segles XVI i XVII havien vingut a Almadén tècnics alemanys que van contribuir a l’aplicació de noves tècniques de treball, trencant-aquest contacte amb la seva partida.
L’enginyeria alemanya al segle XVIII estava a l’avantguarda en els avenços miners i metal·lúrgics, de manera que a mitjan segle XVIII es va tornar a incorporar, de manera que quan Carlos III va dictar una Reial Ordre, amb data 14 de juliol de 1777 , disposant la fundació de l’Acadèmia de Mines d’Almadén, la direcció de les Mines estava a càrrec de l’alemany Enrique Cristóbal Storr. Es crea l’Acadèmia per ensenyar als joves matemàtics la Geometria Subterrània i Mineralogia. Així es va crear la primera Escola de Mines d’Espanya i la quarta del món.
Un cop fundada l’escola, calia trobar un lloc per impartir l’ensenyament teòric i allotjar els alumnes pensionats a costa de la Reial Hisenda. Encara que al principi es va disposar l’allotjament en cases arrendades i les classes s’impartien en la residència de el mateix director Storr, la incomoditat de la situació va provocar que una Reial Ordre de 1781 disposés la construcció d’un immoble adequat a aquesta finalitat, que va ser inaugurat 4 anys després.
Al principi aquest centre va ser conegut com a Casa Acadèmia, per servir de residència i de centre d’estudis als cadets que estaven sota la tutela del seu professor.
L’edifici de l’Acadèmia de Mines és d’estil neoclàssic i presenta una estructura rectangular amb un costat més gran en la seva façana. Té dues plantes al carrer, a les quals s’uneixen dos més a la part posterior, a causa del desnivell del terreny.
Casa dels Fúcares
Una mica més endavant del carrer es troba la Casa dels Fúcares (I), de fet, la casa del factor dels Fúcar.
Aquest edifici va ser construït a la fi de segle XV per l’Ordre dels Dominics. Es creu que va ser utilitzada per la Inquisició, servint posteriorment d’allotjament al factor de la família de banquers alemanys Fúcar mentre van tenir arrendada la mina.
Destaca la seva portada en pedra amb llinda i l’escut fent referència a l’ordre dominica.
A l’esquerra s’observa la Casa Acadèmia de Mines.
Església Parroquial de San Sebastián
El carrer Major de San Juan desemboca a la plaça de los Donantes de Sangre i és el límit de turó sobre el Parc Miner. En aquest extrem es troba l’ Església Parroquial de San Sebastian (J) que fins a la seva destrucció el 1812 pels francesos havia estat l’Església Parroquial de Santa María de la Estrella.
En el Post sobre el Parc Miner d’Almadén havíem tingut ocasió de veure aquesta Església dominant sobre el pou de San Aquilino.
L’Església parroquial original datava de segle XVIII, a la qual s’accedia des del Cerco de San Teodoro. Possiblement la seva vinculació amb la mina sigui la que expliqui que l’orientació de la capçalera sigui en direcció oest, la contrària a la norma canònica que els temples catòlics estiguin orientats a llevant.
Després de la destrucció napoleònica, va ser reconstruïda al segle XIX amb dimensions més reduïdes. En la seva reconstrucció es va afegir una cadireta de maó.
Els murs són de maó i maçoneria, amb les cantonades de carreus. La portada de mig punt amb frontó semicircular, d’estil neoclàssic amb elements barrocs.
A la imatge, a la dreta les restes del Palau de Superintendència, de què parlaré a continuació.
En aquesta imatge de l’absis, es veu al fons el Castell de Retamar.
Actualment no té culte.
Reial Palau de la Superintendència
En una imatge anterior acabem de veure que al costat de l’Església de San Sebastian estava situat el Reial Palau de la Superintendència (K).
Era la casa destinada a habitatge dels superintendents i com oficines de comptabilitat i pagament. La seva ubicació al costat de la mina permetia el superintendent un control més gran dels treballs.
En els anys 1920, data de la fotografia, encara es conservava l’edifici.
És del segle XVIII, d’estil barroc i només queda el tancament i part de la porta principal, de pedra formada per doble pilastra i llinda.
Castell de Retamar
Retorno per on he vingut, pel carrer Major de San Juan, i a la segona cantonada, pujo per la subida Castillo Norte que, com el seu nom indica, em portarà al Castell de Retamar (2). Forma part del catàleg del Patrimoni Mundial.
Es tracta de les restes de la fortalesa construïda pels àrabs al segle XII per defensar les mines d’Almadén anomenada Hins Al-Madin (Fort de la Mina).
El castell va ser reforçat i ampliat el 1467 pel Clavero de l’Ordre de Calatrava, ocupant una bona part de la plaça i cases confrontants. Al segle XVIII va ser reparat i se li va afegeir una torre amb rellotge i campanar, sent aquesta torre l’únic element que perdura.
A la fotografia s’aprecia clarament la disposició vertical de les betes geològiques en aquest territori.
Des del mirador del Castell, a la part més alta de la localitat, es pot observar a esquerra i dreta la situació dels castellets dels pous de San Teodoro i de San Joaquín, i en primer terme l’Església de San Sebastian sobre el Cerco de San Teodoro de Parc Miner (4).
A l’esquerra, al costat sud, sense que es vegi, es troben les xemeneies de ventilació del pou San Miguel (L).
Acabo en aquest punt el recorregut per la part vella d’Almadén.
Baixaré fins al costat sud de la localitat, on es troben ubicats els edificis de la Reial Presó de Forçats i del Reial Hospital a la zona de l’eixample, els dos al mateix carrer Felipe Asensio.
A la part posterior del Castell s’observa una casa catalogada com d’arquitectura popular, que va reutilitzar la pedra original del Castell.
Reial Presó de Forçats
Durant l’època de control de les mines per part dels Fúcars, van aconseguir que l’Emperador, davant la falta de mà d’obra per al treball en les mines, determinés el 1566 el trasllat a Almadén de 30 galiots.
Es va utilitzar com a presó una casa gran de la localitat, encara que poc segura, anomenada La Crujía o Presó de Forçats. Més tard, les dependències de la mateixa van anar ampliant-se i completant-se amb altres espais: infermeria, capella, cuina. Al voltant del presidi es van situar les cases del seu personal: alcaid, majordom i sotoalcaid.
A la Crujíia eren enviats forçats, gitanos, moriscos i presos comuns. A ells calia sumar una xifra més o menys similar d’esclaus comprats pels administradors o enviats allà pels seus amos per a la seva “correcció” com a mà d’obra igualment no lliure.
Va arribar un moment en què la presó no va tenir prou capacitat, agreujat el 1750 a l’extingir-se les galeres i tots els delinqüents ser enviats al servei de les mines o a les presons africanes.
L’amuntegament va provocar una epidèmia entre els presos, possiblement a causa de la manca de ventilació.
Davant aquesta situació es va proposar la construcció d’una nova presó, la Reial Presó de Forçats (6), conclosa a finals de 1754. D’aquest mateix any és la galeria de forçats, d’uns 400 metres de longitud, que conduïa als presos fins la mina evitant el risc de fuites i el seu contacte amb la població lliure. Als forçats i esclaus se’ls encomanaven les feines més dures com el desguàs de les mines i l’obtenció d’azogue en els forns.
Es va tancar el 1800 quan es va suprimir la pena de mines el 1799 i els reus van ser traslladats a Ceuta. Posteriorment, el 1916 va ser destinada a Presó Provincial Correccional i Presó Preventiva. Tornarà a utilitzar-se amb la finalitat d’albergar a treballadors forçats a treballar en les mines després de la Guerra Civil.
El disseny i l’execució de la Reial Presó van ser confiats a l’enginyer militar Silvestre Abarca, qui va aixecar un immoble de dues altures estructurat al voltant d’un pati central.
La Reial Presó va ser enderrocada cap a 1969 per aixecar l’Escola Universitària Politècnica d’Almadén. Només s’han conservat les cel·les de càstig i les galeries de recollida d’aigües subterrànies i de pluja. Aquestes ruïnes arqueològiques han estat recuperades i integrades a l’edifici actual.
Vaig arribar a l’Escola fora d’horari de visita. Donada la significació d’aquesta instal·lació he optat per utilitzar fotografies del web de l’Ayuntamiento de Almadén.
Reial Hospital de Miners de San Rafael
El creixement de la demanda de mà d’obra de la mina a mitjan segle XVIII, per augmentar la producció de mercuri, i les epidèmies provocades per l’amuntegament a les cases de la localitat, va provocar un augment del nombre de treballadors malalts que va convèncer al superintendent Francisco Javier de Villegas de la necessitat de construir un hospital per atendre’ls, el Reial Hospital de Miners de San Rafael (7).
El projecte es va encarregar a Everando Pavis, Mestre Major de les Mines. Les obres de l’edifici van començar el 1755 i van acabar divuit anys més tard, el 1773, finançades en part amb els ingressos obtinguts, com sabem, per l’arrendament dels habitatges de la plaça de toros i per les festes taurines.
L’Hospital va entrar en servei el 1774 i va estar actiu fins a l’any 1.975, data en la qual va quedar en estat de semi-abandó, fins a la seva rehabilitació entre els anys 2.002 i 2.003.
Situat al mateix carrer que la Reial Presó, amb la mateixa orientació cap al nord, dues illes més cap a l’est. Està qualificat com a Bé d’Interès Cultural des de 1992 i forma part del catàleg del Patrimoni Mundial.
Bàsicament és un gran edifici en forma de “L”, amb dues plantes i un semisoterrani a la zona occidental. La L s’omple amb un gran pati-jardí assolellat. A la banda oriental s’estén un annex adossat a mig recorregut.
La façana emblanquinada és simple, amb finestres i balcons a la planta superior, i una portada de dovella, lleugerament descentrada, en pedra i el balcó i la part superior amb una espadanya d’una campana en maó, i la imatge de Sant Rafel.
Al fons, el pati-jardí interior està format per dos nivells, amb una gran escalinata.
Les parets de la planta superior de l’edifici principal que aboquen al patri disposen de grans finestrals.
El jardí es perllonga pel costat occidental, donant accés al semisoterrani en què es va situar la sala-calabós per als presos malalts.
A l’interior un gran distribuïdor, amb la porta d’accés al jardí al fons i al costat una gran escalinata per accedir a la planta superior. Els braços de cada banda estan formats per un gran passadís central amb dependències a cada costat. Les que donen al carrer formant una gran sala longitudinal.
A la planta superior una gran nau al costat del carrer i grans finestrals vers el pati.
L’edifici alberga en el seu interior l’Arxiu Històric de les Mines d’Almadén i tres sales museu: el Museu del Miner, el Museu Hospitalari i una tercera dedica a la societat d’Almadén.
Museu del Miner
L’ala de l’esquerra de la planta baixa està dedicada al Museu del Miner.
Una sèrie de panells informatius i d’objectes expliquen la metal·lúrgia del mercuri i la seva evolució des d’Almadén.
El recorregut comença amb l’extracció del cinabri: continua tractant l’azogue a Amèrica; mentre que el tercer bloc presenta el mercuri com a metall estratègic; per a finalitzar amb l’auge i declivi de l’explotació.
No insistiré en el contingut d’aquest Museu, del qual em vaig servir a l’escriure el Post del Parc Miner d’Almadén.
Museu Hospitalari
L’ala dreta de la planta l’ocupa el Museu Hospitalari, dedicat a explicar la història d’aquest edifici com Hospital i les malalties derivades de l’exposició al mercuri en les mines i durant el seu tractament metal·lúrgic.
Segueixo les fases expositives del Museu.
Infermeria de la Crujía. L’origen de l’Hospital es remunta a la Infermeria de la Crujía que, recordem, va ser la primera presó de forçats al segle XVI.
El principal problema derivat dels treballs a la mina era la constant inhalació dels vapors mercurials que aquesta desprenia. La toxicitat d’aquests vapors incidia en gran manera en els forçats, als quals s’obligava a executar les feines més dures a la mina i en els forns. Va ser per a pal·liar aquestes intoxicacions que es va instal·lar a La Crujía una infermeria.
Naixement de l’Hospital. La influència de les idees il·lustrades de segle XVIII en matèria de sanitat va promoure la introducció de considerables millores higièniques i assistencials, que va culminar amb el naixement dels hospitals. El superintendent Francisco Javier de Villegas va ser el que va idear i portar a la pràctica la construcció d’un nou hospital a Almadén: el Reial Hospital de Miners de San Rafael.
Per aconseguir-ho va plantejar una sèrie de mesures enfocades a la percepció de rendes amb les quals poder finançar la seva edificació i manteniment. Ja sabem que la construcció de la Plaça de Toros i els habitatges que l’acompanyaven per a ser llogats, va ser una de les principals mesures.
El nou Hospital estava destinat als miners i les seves famílies, així com també als presos malalts.
Auge de l’Hospital. L’Hospital va desenvolupar un alt nivell assistencial d’elevat cost financer. Es va solucionar rebent l’Hospital el delme de la Devesa de Castilseras i el benefici de la venda d’aiguardent amb fins curatius.
Declivi de la institució. Des de la invasió napoleònica fins als anys 30 del segle XIX la situació econòmica de l’Hospital va anar empitjorant, el que va reduir el nivell assistencial mitjançant l’enduriment de les condicions per a l’ingrés clínic i la reducció de les hospitalitzacions.
A partir de 1850, a causa de la reducció d’exposició al risc tòxic dels treballadors de la mina, van acabar per convertir l’Hospital en un asil per a malalts crònics.
Després d’una millora considerable de les instal·lacions sanitàries en el període 1920 a 1930, l’Hospital va esdevenir un centre d’assistència sanitària familiar fins al seu tancament definitiu dels anys 1970.
El Museu té un record per al doctor José Luis Rodríguez López de Haro, que va guanyar per oposició la plaça de metge de l’Hospital de Miners, on va desenvolupar una gran tasca social a favor dels més necessitats. Sent declarat Fill Predilecte d’Almadén el 1935, amb un bust de bronze a la plaça que porta el seu nom. Va haver d’exiliar-se després de la Guerra Civil.
Malalties i sinistralitat. Després de repassar la història de l’Hospital, s’endinsa en aspectes vinculats a la seva funció, començant per les Malalties i sinistralitat.
El hidrargirisme és la malaltia més comuna entre els miners del mercuri. Anomenat també “mercurialisme”, sorgeix a causa de la constant exposició als vapors mercurials que es desprenien de l’interior de la mina i en els forns. El seu símptoma més notori és el tremolor.
El paludisme, conegut com malària, va ser especialment mortal durant la segona meitat de segle XVIII. Almadén va patir aquesta epidèmia que, sense estar relacionada amb la mineria, va produir un gran augment de malalts, molts d’ells miners.
Les afeccions respiratòries, com ara l’asma, la tuberculosi i la pulmonia, van ser les principals causes de mortaldat entre la població. La silicosi, en canvi, només va afectar als miners en una època molt concreta, des de l’arribada dels martells de perforació amb aire comprimit fins que va començar a usar-se aigua per a la seva refrigeració.
La sinistralitat. Els accidents laborals o “desgràcies” provocats pels les barrinades, despreniments de mineral (durant l’arrencada de la mateixa o per deficiències en la fortificació) i les caigudes pels pous, van ser altres factors de deteriorament de la força de treball en les mines.
Per apreciar la importància de la sanitat a les mines, diguem que gairebé tots els miners d’Almadén fins a començaments de segle XX, van ser atacats alguna vegada pel hidrargirisme. Atacava amb més intensitat als nens de 8 o 9 anys, i als més joves.
A l’Hospital es va realitzar una important tasca d’investigació i tractaments.
Segons sembla, el hidrargirisme no és mortal en si mateix, ja que és possible l’eliminació del mateix del cos humà a través de la sudoració. Per a això es van usar el calaix sauna o “caixa Kelloj“, o “la platja“, habitació amb llums infraroges, que per augment de la temperatura corporal provocaven la sudoració.
Al segle XVIII, amb l’Hospital, es fa permanent la presència de professionals sanitaris i la confecció de registres i de baixes de malalts.
Les experiències de José Parés i Franquès o Guillermo Sánchez Martín van donar lloc a estudis com “Catàstrofe morboso”, o la realització d’un ampli estudi sobre el hidrargirisme.
La mostra acaba amb una recreació d’una part de les instal·lacions hospitalàries que es desenvolupaven a la mateixa sala.
De sala de presos a farmàcia de l'Hospital
Al centre de la sala una obertura a terra mostra una escala que baixa fins al semisoterrani.
Ja he indicat al mostrar el pati, que el semisoterrani estava dedicat a sala de presos, amb un accés directe des de l’exterior.
A partir de 1754 els forçats malalts van començar a ser atesos al soterrani de l’hospital per tal que no es barrejaran amb els altres malalts.
Els forçats malalts eren vigilats contínuament durant el dia per evitar que fugissin, i a la nit quedaven lligats amb una cadena pels peus.
Peany de ferro per evitar que els presos escapessin.
Els forçats de la Reial Presó van ser traslladats al Penal de Ceuta l’any 1800. A partir de llavors, el soterrani de l’Hospital es va transformar en farmàcia.
La societat d'Almadén
A la plata superior de l’Hospital una exposició sobre La societat d’Almadén, permet conèixer la vida i costums de la població d’Almadén i la seva comarca, i efectua un repàs a les obres més significatives que relacionen la Vila amb la Mina.
Un primer bloc del recorregut es dedica a la comarca d’Almadén; a Almadén; a la família i el canvi de mentalitat; i a les festes i tradicions.
A més dels panells, es recullen objectes d’ús quotidià.
Un altre bloc incideix sobre les grans obres de la Mina a la Vila: La Crujía i la Reial Presó de Forçats, la Plaça de Toros i l’Acadèmia de Mines, amb fotografies i plànols.
Un últim bloc comprèn els aspectes socials com: els treballs de la mina: la vida dels forçats: els beneficis i inconvenients per als treballadors i per a la Vila de les mines; la situació social dels miners; i els moviments socials i la premsa.
Altres llocs d'interès
Aquí acaba el meu recorregut per la vila d’Almadén. No he esgotat totes les possibilitats que la informació turística m’ofereix.
Aquestes són les propostes no visitades: Ermita de Fàtima i el poblat miner; el Museu Taurí; el Museu Arqueològic-Etnogràfic i el Museu Històric Miner.
Fi de la visita
En els dos Posts sobre Almadén i el Parc Miner d’Almadén hem tingut ocasió d’introduir-nos en un cas molt específic i important de territorialitat vinculada a l’existència d’un recurs natural, en aquest cas mineral.
La seva anàlisi ens permet preguntar-nos si un territori que hagi contingut una riquesa tan important, com ho va ser el mineral de cinabri per a l’obtenció de l’azogue, o mercuri, va representar un factor potenciador de desenvolupament territorial.
Constatem que un recurs explotat gairebé ininterrompudament al llarg de 2.000 anys, i amb gran intensitat en els últims 500 anys, com una de les fonts de riquesa més importants de l’economia espanyola, només han deixat una vila de poc més de 5.000 habitants, amb grans problemes de supervivència econòmica cara a el futur.
Com s’explica aquesta situació? Simplificant i resumint. La història ens ensenya que l’existència en un lloc determinat de certs recursos naturals, com els minerals, acostuma a no és capaç de generar economies externes al seu voltant, i es limitarà a demandar tècniques extractives, més o menys complexes, i mà d’obra, principalment de baixa qualificació i alt risc, els miners.
Fins i tot en aquest cas, en què el procés metal·lúrgic s’efectua al costat de la mina, el producte final no reverteix en el territori (el cinabri va ser exportat directament a Roma, o l’azogue a Amèrica) i l’únic que incideix en el territori circumdant és que ha d’acollir els habitatges dels treballadors, i en aquest cas, a més, una Presó de Forçats, i el subministrament d’aliments. Com a màxim algunes instal·lacions de suport, com el Reial Hospital. Ni el fet que es creés una Reial Escola de Mineria, solament al servei de l’explotació minera, serviran com a factor multiplicador sobre el territori.
A més, també les activitats complementàries més imprescindibles -bòvila, farga, lampisteria, tallers mecànics, fusteria, oficina tècnica i administració, central elèctrica o hostatgeria- queden limitades a desenvolupar-se en l’interior de la instal·lació, sense efectuar demanda externa que podria generar la creació d’empreses auxiliars.
I aquest és el drama d’aquestes activitats mineres, com el carbó, la sal, el plom, etc., que un cop esgotats o no rendibles, només deixen “un forat” en el territori, en sentit literal i en sentit social.
Almadén, recolzat en la seva valorització com a Patrimoni Mundial està intentant fer servir el turisme cultural com a instrument de suport econòmic i social.
Hauríem d’aconseguir que el turisme cultural sigui, si més no, tan important com el de sol i platja.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
Catálogo de bienes y espacios protegidos
A.M. Hernández Sobrino, Parque Minero de Almadén
M. del C. Cañizares Ruiz, El atractivo turístico de una de las minas de mercurio más importantes del mundo: El Parque Minero de Almadén (Ciudad Real)
L. Mansilla Plaza, El Parque Minero de Almadén. Un modelo de recuperación del patrimonio minero industrial
D2 Arquitectos, Almadén. Conjunto Histórico
C. Bachiller, El desconocido campo de concentración que Franco creó en Almadén
R. Samalea García, Cárcel de Forzados de Almadén
Llibre
A.M. Hernández Sobrino, Los mineros del azogue, Fundación Almadén-Francisco Javier de Villegas, 2007, 513 pp. (Disponible en la tienda del Parque Minero de Almadén)
