Haro (La Rioja) combina un nucli històric monumental —amb la seva col·legiata, palaus i places barroques— amb el Barri de l’Estació, enclavament únic on van néixer els grans cellers de La Rioja al costat del ferrocarril. Patrimoni, paisatge i cultura vitivinícola es troben aquí en un recorregut compacte i ple de caràcter.
Haro (La Rioja)
Municipi: Haro. Comarca: Haro. Província: La Rioja. Com. Autònoma: La Rioja
Coordenades: 42°34′37″N 2°50′46″O. Altitud: 478 msnm. Població: 11.979 habitants (2024)
Web: ayuntamiento
Bé d’Interès Cultural (BIC): Conjunt Històric-Artístic
Visita: 2025
Índex
Haro. La Rioja
La localitat d’Haro se situa a l’extrem nord-occidental de la comunitat autònoma de la Rioja, configurant-se com un territori limítrof amb altres demarcacions administratives rellevants. La seva posició fronterera queda definida pel límit amb la província de Burgos a través de les muntanyes Obarenes al nord, mentre que a l’est limita amb la província d’Àlaba a través de la llera del riu Ebre.
El territori
Haro ocupa una posició estratègica dins la vall de l’Ebre, en una àrea de transició entre les muntanyes de la Serra de Cantàbria al nord i els primers contraforts de la Serra de la Demanda (Sistema Ibèric) al sud. Aquest enclavament, a una altitud mitjana d’uns 479 metres sobre el nivell del mar, es beneficia d’un paisatge modelat pel riu Ebre i el seu afluent, el Tirón, que als voltants configuren vegues fèrtils i turons suaus que han afavorit el cultiu de la vinya des de temps històrics.
Les diferències entre zones muntanyoses i planes proporcionen a la comarca una certa diversitat ambiental que es reflecteix en la varietat de cultius, vegetació natural i formes d’assentament humà.
La seva ubicació geogràfica ha condicionat històricament el seu paper com a espai d’intercanvis i comunicacions entre diferents regions del nord peninsular, fent d’Haro el centre econòmic i cultural de l’anomenada Rioja Alta i referent vitivinícola de rellevància internacional.
Una mica d'història
La ciutat de Haro, situada al cor de la comarca de la Rioja Alta, presenta una evolució històrica que reflecteix les principals transformacions polítiques, socials i econòmiques del nord peninsular. La seva trajectòria, des dels primers indicis d’ocupació fins a la consolidació com a centre vitivinícola de referència, es pot dividir en diverses grans etapes clarament diferenciades.
Tot i que hi ha vestigis arqueològics que permeten suposar la presència humana en èpoques preromanes i romanes, però serà a l’Edat Mitjana quan s’iniciï la configuració d’aquest territori.
Comença com a escenari de les primeres lluites de la conquesta musulmana i la reconquesta cristiana en el terreny comprès entre les muntanyes Obarenes i els contraforts de la serra de la Demanda com a zona de conflictes entre el regne d’Astúries i la Hispània islàmica.
A finals segle IX es consoliden els primers assentaments definitius dels cristians a La Rioja. Amb la reconquesta definitiva del territori, concretament l’any 923 de la mà d’Ordoño II de León (914-924) i Sancho Garcés I de Navarra (905-925), comença la repoblació d’aquestes terres. Al segle XI queda dins de l’òrbita del regne de Pamplona, i el 1076 passa al de Castella.
La primera referència documental d’Haro apareix al segle XI, i adquireix importància estratègica com a plaça de control a la frontera entre Castella, Navarra i Aragó. El nom de la localitat, vinculat a un possible “far” o senyal de vigilància sobre l’Ebre, suggereix aquesta funció defensiva primerenca depenent del Castrum Bilibium situat al nord.
El ”far” es converteix en el castell de la Mota amb un nucli de caseriu dins una tanca que constituirà la localitat d’Haro. Des de 1093 la fortalesa és habitada per Diego López de Haro I, VIII senyor de Biscaia, en atorgar-los el rei castellà Alfonso VI el senyoriu d’Haro.
En el moment del conflicte entre Alfons I el Batallador d’Aragó i Navarra i la reina Urraca de Lleó i Castella al començament del segle XII (1109–1126), l’exèrcit d’Alfons I va construir durant els setges de 1116 i 1124, el “castell nou enfront d’Haro”, o castell de Santa Llúcia, sobre un promontori situat a poc més de tres-cents metres al sud-est de la muralla d’Haro, amb funció estrictament ofensiva: servir de base d’operacions per al setge i fustigació de la població i el castell de la Mota, que resistia sota el control de Diego López de Haro, aliat de la reina Urraca.
D’aquest fet que Haro arribés a tenir dos castells, dels quals no en queda cap resta.
Durant el procés de repoblació cristiana, el 1187, el rei Alfonso VIII de Castella li atorga fur propi, confirmat per Alfonso X el 1254, un privilegi que en va impulsar el creixement institucional, econòmic i poblacional.
La Baixa Edat Mitjana va ser una època de consolidació urbana i de configuració progressiva del seu espai social, marcat per l’existència de grups de comerciants, artesans i viticultors. La noblesa local, encapçalada pel llinatge dels Haro, va jugar un paper destacat a l’esdevenir polític de la regió.
En 1430, Juan II de Castella transferiu el senyoriu a Pedro Fernández de Velasco, creant el Comtat d’Haro. Aquesta etapa es va caracteritzar per tensions entre el poder comtal i la població, com l’aixecament del 1520 contra els abusos de comerciants flamencs i privilegis feudals.
Durant els segles XVI i XVII, Haro va experimentar un important desenvolupament econòmic, gràcies en bona mesura al comerç del vi i la seva ubicació privilegiada a la ruta entre Castella i el nord peninsular. La vila va reforçar la seva estructura urbana amb noves construccions religioses i edificis civils de gran prestància.
Durant la Guerra de Successió (1701-1714), Haro va recolzar Felipe V, albergant el 1710 la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia al palau dels Salazar. Aquest gest li va valer el títol de “Muy Noble y Muy Leal”.
El segle XIX va marcar un punt d’inflexió. El 1833, amb la creació de la província de Logronyo, Haro es va desvincular de Burgos i es va erigir com a cap de partit judicial.
Les Guerres Carlistes van afectar Haro de forma directa, atesa la seva posició estratègica a l’Alt Ebre.
Tot i això, el veritable impuls contemporani va venir de la mà de l’expansió de la indústria vinícola.
L’arribada del ferrocarril el 1880 va impulsar la construcció del barri de l’Estació, facilitant l’exportació de vins i marcant una profunda transformació urbana i social.
La introducció de tècniques vitivinícoles modernes, en part gràcies a la col·laboració amb tècnics francesos afectats per la fil·loxera, va permetre que Haro es posicionés com un dels centres productors més importants d’Espanya sota la Denominació d’Origen Qualificada Rioja.
Durant el segle XX, Haro va travessar moments d’expansió i de dificultats. La Guerra Civil Espanyola i les etapes de postguerra van impactar l’economia local, encara que el sector vitivinícola es va mantenir com un pilar fonamental.
En les darreres dècades, el turisme enològic, el reconeixement internacional dels vins de La Rioja i les polítiques de protecció patrimonial han permès a Haro reforçar la seva identitat històrica, mantenint tradicions com la Batalla del Vi, síntesi de la seva identitat històrica i agroindustrial.
La configuració demogràfica de Haro reflecteix una població relativament estable, amb lleugeres fluctuacions associades als cicles econòmics del vi i el turisme.
L’urbanisme de la localitat conserva les empremtes de creixement pausat i adaptat al seu entorn immediat.
Actualment, la ciutat històrica, amb el nucli compacte i els carrers de traçat irregular, contrasta amb les àrees d’eixample i polígons industrials sorgits a partir del segle XX. Els famosos cellers d’Haro, molts d’ells ubicats a l’històric Barri de l’Estació, no només han transformat el paisatge econòmic, sinó que també han condicionat el paisatge construït, introduint edificis industrials d’alt valor patrimonial.
L’orografia del recinte urbà explica la disposició de la ciutat històrica a partir del castell de la Mota, al punt més elevat dominant sobre la vall de l’Ebre, i la disposició del caseriu als seus peus pel costat sud-oest.
D’altra banda, l’existència d’un segon promontori a la zona sud, a uns 350 metres de les muralles, va aportar una posició estratègica per construir el castell nou davant Haro o de Santa Llúcia per atacar i controlar la vila d’Haro al segle XII en el conflicte entre Urraca de Castell i Lleó i Alfons I d’Argón i Navarra esmentat. Encara que perdés la funció ofensiva, va servir d’eix per a l’expansió urbana als peus d’un raval emmurallat.
El 1842 l’Ajuntament va ordenar la destrucció d’ambdues fortificacions, de les quals no en queda cap resta.
La visita a Haro
Presentaré el recorregut per trams de carrers, primer del centre històric i després del barri de l’Estació.
Centre històric
Entrada des de Pont Riu Tirón / c. Navarra / c. San Roque
Passat el pont del riu Tirón un muntatge artístic (1) ens dona la benvinguda.
A l’esquerra, una esplanada està condicionada com a aparcament (P).
A partir d´aquest punt s´inicia la pujada al carrer Navarra.
El carrer Navarra ens portarà fins a la plaça de la Paz passant pel costat de la torre.
Fàbrica d'Aiguardent
Si ens endinsem pel primer carrer a la dreta entrarem en contacte amb el primer vestigi de l´activitat agroindustrial vinícola. La antiga Fábrica de Aguardientes Compuestos y Licores Bernal San Ildefonso y Cia. (2) fora d’us.
Plaça de la Paz
Torrassa Medieval. Museu d’art contemporani
L’arribada a la plaça de la Paz (3) ens posa en contacte amb l’extrem sud-oest del primer recinte emmurallat, on s’alça la torre medieval o la torrassa (4). És un dels pocs vestigis que queda de la muralla.
Era una torre cantonera de la muralla construïda al segle XIV i reformada posteriorment. Primer per convertir-la en torre residencial i actualment adaptada al conjunt del Museu del Torreón, d’art contemporani.
Es tracta d’una torre de planta quadrangular, construïda en carreuat amb carreus de pedra sorrenca cantoners de reforç. Remata amb matacans amb mènsules llaurades unides per arquets de mig punt irregulars.
Al segle XV es va destinar a presó i el 1559 es va cedir al doctor Rabanera, convertint-se en habitatge particular. Les grans obertures de tres pisos han de correspondre a aquest moment en què, perduda la seva funció militar, es reconverteix en residència adossant-se a la casa del costat dret.
Els afegits més moderns desvirtuen al meu parer la imatge de la torrassa. Pel costat esquerre amb un mur de vidre i pedra i, sobre la terrassa, una plataforma volada sobre un vidre que sembla un heliport encasquetat.
La casa de la dreta, que formava part de l’habitatge del doctor Rabanera mostra una portada del segle XVIII, amb el va d’arc conopial motllurat i una rica decoració tallada en pedra sorrenca fina. Està flanquejada per pilastres decoratives que rematen en una teulada suportada per mènsules.
Al costat, la porta de San Bernardo.
En aquest racó urbà s’hi ha col·locat una de les escultures urbanes distribuïdes per tota la ciutat representant oficis típics de la zona. En aquest cas el vinater.
Porta de San Bernardo
La porta de San Bernardo (5) és una de les dues portes de la muralla Alt Medieval que subsisteixen, juntament amb la de Santa Bàrbara.
És una senzilla porta d’arc de mig punt de carreuat.
La plaça de la Paz
Extramurs de la muralla medieval davant del llenç sud, entre la porta de San Bernardo i la porta de la Vila, ja al segle XIII s’habilità un espai rectangular on s’ubica la plaça de la Paz (3). La també anomenada plaça Major, plaça Nova o plaça del Raval, constitueix la plaça més important de la ciutat.
El centre de la plaça és ocupat per un templet o quiosc de música de l’any 1930, de planta vuitavada obra de l’escultor Manuel Anzuela.
A la cantonada oest desemboca el carrer Navarra amb el Torreón. El costat nord està format pel llenç sud de la muralla, reconvertit en zona senyorial.
El costat de llevant està presidit a la banda esquerra per l’edifici de l’Ajuntament.
La resta l’ocupen edificacions del segle XX, amb exemples de cases de vidrieres o d’estil racionalista.
Palau de Bendaña (Palau Paternina) (Oficina de Turisme)
Un dels edificis emblemàtics d’Haro és el palau dels Ollauri o dels Bendaña (6), i en època contemporània vinculat a la família Paternina, és una de les mostres més representatives de l’arquitectura civil nobiliària a Haro, on s’hi allotja l’ Oficina de Turisme.
El palau és un sòlid edifici barroc del segle XVIII, de planta rectangular, construït en carreu de pedra sorrenca ben llaurada.
Interior de la Oficina de Turisme.
Ajuntament d’Haro
L’edifici de l’Ajuntament d’Haro (7) és considerat l’obra civil més important i més ben conservada de la ciutat. És un edifici neoclàssic del segle XVIII, construït en pedra de carreuat, que destaca per la seva sobrietat i elegància. La façana principal llueix un escut barroc de la ciutat i una inscripció que diu: “Reinando Carlos III / Año de 1769”, en referència al monarca sota el regnat del qual es va erigir l’edifici. Sobre el frontó superior de la façana hi ha un rellotge, instal·lat el 1857.
El projecte inicial va ser traçat per José de Ituño el 1768, però va ser modificat i supervisat per l’arquitecte Ventura Rodríguez, supervisor de les obres que es feien a Espanya amb fons públics.
Desenvolupat en dues alçades, amb quatre obertures per planta d’arcs de mig punt. La planta baixa presenta una doble porxada. Un d’exterior que es prolonga a les cases d’aquest costat de la plaça, i un altre d’interior que dona entrada a les dependències municipals. La quarta porta del costat dret constitueix una via de pas cap al carrer Ingeniero Sánchez del Río.
El pis superior consta de balcó cantoner corregut amb els quatre grans arcs de mig punt entre pilastres toscanes apariades, rematats en entaulament i frontispici recte entre alerons amb boles als extrems, en què se situa un rellotge i la inscripció citada.
Els habitatges que continuen aquest costat de la plaça són dels segles XVII, XVIII i XIX.
El balcó publicita expressivament la consideració d’Haro Capital del Rioja, reforçada per l’apilament de botes que omplen dos dels arcs.
Carrer Santo Tomás / Pl. San Martín / Pl. de la Iglesia / Cjon. Santiago / c. Soledad
Per la cantonada esquerre de l’Ajuntament s’accedia al recinte murat per la Porta de la Vila o porta de Portares desapareguda cap a 1925, entrant pel carrer Major o carrer Santo Tomás (8).
El mur de la placeta que va deixar visible l’enderrocament s’ha recobert amb un mural clarament al·legòric al paper del vi.
El carrer perfila perfectament la torre de l’església de Santo Tomás.
A partir del migdia, el carrer Santo Tomás i rodalies es converteix en el centre del “tasqueig” típic de esta zona coneguda como “la herradura de Haro”.
Desviant-nos a mig camí del carrer cap a l’esquerra ens endinsem a la recollida plaça de San Martín (9), amb agradable sabor medieval, malgrat el fanal vermellós i els bancs neomodernistes.
Un carreró medieval porta també als peus de l’església de Santo Tomás.
Així s’arriba a la que va ser plaça Major de Haro, fins a la construcció de la plaça de l’Ajuntament al segle XVIII.
Església Col·legiata de Santo Tomás
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’església col·legiata de Santo Tomás Apóstol (10), es va situar al turó de la Mota o L’Atalaia d’Haro, a l’àmbit territorial del castell de la Mota. És un dels monuments més emblemàtics de La Rioja, visible des de nombrosos punts de la ciutat i el seu entorn.
La seva construcció es va estendre des del 1512 fins al 1725, la qual cosa explica la coexistència de diversos estils artístics. Del gòtic tardà destaca la capçalera poligonal vuitavada i els primers trams, amb voltes de creueria estrellada i arcs apuntats. L’estil renaixentista s’aprecia a la nau i a la portada principal, obra de Felip Bigarny. Mentre que el barroc es manifesta a la torre, el retaule major, l’orgue, així com la sagristia i el cor
El primer contacte es produeix amb la torre-campanar barroca, que sobresurt de l’angle interior del temple, als peus al costat de l’epístola.
De 68 metres d’alçada, s’eleva amb tres cossos sobresortints respecte del cos del temple. El primer de planta quadrada i els superiors octogonals, amb influències del barroc italià. La torre, construïda als segles XVII i XVIII, està profusament decorada amb gerros, arcbotants, escultures de sants de La Rioja i gàrgoles, i culmina en una llanterna amb cupulí, penell i creu. Aquesta torre va servir de model per a altres torres de la regió.
Al cos quadrat de la torre es troba el conjuratori, una finestra des de la qual es realitzaven rituals per conjurar tempestes i pedres, tradició molt arrelada a la zona.
Com he indicat, l’altre element destacat de l’exterior és la portada principal, orientada al migdia i concebuda com a autèntic retaule petri d’estil renaixentista. Aquesta obra mestra va ser realitzada entre el 1512 i el 1525 per l’escultor Felip Bigarny.
La portada està situada al penúltim tram del temple, al costat de l’epístola. Encaixada entre dos contraforts, està protegida per un gran arc de mig punt alineat amb ells.
A manera de retaule, s’estructura en tres cossos verticals dividits en sis carrers i rematats per un àtic. A les fornícules laterals es disposen els dotze apòstols, tots amb vestimenta talar excepte Santiago el Major, que apareix com a pelegrí, en al·lusió al Camí de Sant Jaume i la seva importància per a la regió.
Les dues portes d’accés, separades per un mainell, s’emmarquen sota un fris decorat amb caps d’àngels. Sobre elles, dos timpans semicirculars representen escenes clau: la incredulitat de Sant Tomàs, introduint la seva mà al costat de Crist, i l’aparició de Jesús ressuscitat davant dels apòstols. Més amunt, quatre relleus narren episodis de la Passió: la flagel·lació, la coronació d’espines, Jesucrist davant Caifàs i el Calvari. El conjunt culmina a l’àtic amb la imatge de Crist en majestat, portant la corona imperial i l’orbe, flanquejat pels escuts dels Fernández de Velasco, senyors d’Haro.
En introduir a La Rioja el llenguatge renaixentista italià marca la transició entre el gòtic tardà i el renaixement a l’arquitectura religiosa de la regió.
La resta dels laterals presenten un menor desenvolupament decoratiu, però permeten observar la seqüència de capelles laterals entre contraforts.
A la capçalera, l’absis poligonal es conserva amb la seva estructura original del gòtic final, incloent-hi finestres apuntades amb traceria simple i potents contraforts que n’articulen el volum. A la part baixa sobresurt un absidiola.
Per l’exterior de l’absis al costat de l’evangeli s’hi adossa una construcció poligonal octogonal amb llanterna que correspon a la sagristia barroca.
Als peus del temple es va aixecar una muralleta separada del mur per protegir-lo dels corriments de terra de la muntanya. En aquest passadís hi ha una entrada auxiliar. Al moment de la visita albergava els passos processionals per a les processons de Setmana Santa.
La planta del temple és del tipus basilical de saló, amb tres naus d’igual alçada i quatre trams, més ample el primer, separades per pilars robustos i cobertes per voltes de creueria estrellada.
La nau central i les laterals s’uneixen a la capçalera mitjançant un gran arc triomfal i dos arcs ogivals laterals.
L’absis poligonal acull el retaule major i el cor, funcionant com a punt focal de l’espai.
El retaule major és una obra clau del barroc de La Rioja, realitzat al segle XVIII. S’organitza en tres cossos i cinc carrers, amb columnes salomòniques, fornícules i un programa iconogràfic centrat en la vida, martiri i glorificació de Sant Tomàs Apòstol.
Al centre del retaule, s’obre un arc de mig punt ocupat per un sagrari en templet construït el 1715, amb el sagrari del 1757. Configura una peça central i destacada del retaule, de mida gran i elaborada en fusta policromada i daurada, d’acord amb l’estil barroc del conjunt. Una arqueta de fusta sota el sagrari acull relíquies de Sant Felices patró d’Haro i de Sant Millán de la Cogolla.
Pels laterals del retaule s’entra a un cambril que és la capella de la solitud o del Sant Sepulcre, que constitueix l’absidiola que sobresurt a l’exterior. Profusament adornat té una volta amb pintures referents a la Passió, Resurrecció i Ascensió.
Als peus, el cor elevat amb l’orgue.
La coberta de creueria dona ocasió que els nervis adoptin la forma palmejada.
La mateixa altura de les tres naus permet que a cada tram s’obrin finestres amb vidrieres que proporcionen llum al temple.
La sagristia ocupa l’annex octogonal que hem vist a l’exterior. És d’arquitectura i decoració barroques realitzades cap al 1770. Està coberta per una cúpula i decorada amb guixeries de rocalla, a més d’albergar-hi mobiliari artístic i diverses imatges religioses.
El baptisteri sembla més un magatzem que un lloc sagrat.
Escala per la qual s’ascendeix al cor elevat.
A un lateral del temple s’exposa una col·lecció de quadres tenebristes de l’Escola de Caravaggio (segle XVII) de gran format i de gran interès.
També s’exhibeix una rèplica del “Llençol Sant” a escala 1/1 de l’original que es troba a Torí.
Mirador
Ascendint per la part posterior de l’església de Santo Tomás ens trobem al turó de la Mota, on s’ubicava el primer castell (CM). En aquest punt hi ha un magnífic mirador sobre la vall de l’Ebre (11) i el punt de trobada amb el riu Tirón.
Darrere del riu Tirón s’ubica el barri del Ferrocarril, punt de concentració de nombrosos cellers.
Palau dels Comtes d'Haro
Pel que sembla, l’anomenat palau dels Condestables o dels Comtes d’Haro (12) ubicat a la plaça de l’Església, als peus de la parròquia de Santo Tomás, en realitat mai no va ser seu. Aquest casalot intramurs de la vila, a la llavors plaça Major d’Haro, va pertànyer als Ollauri, important llinatge de la vila, i d’ells és l’escut.
Es tracta d’una casa senyorial del segle XVIII amb la façana de carreuat de pedra sorrenca, acuradament llaurada, de composició simètrica, de tres altures.
A la planta baixa, s’obre una portada adovellada emmarcada per dos parells de columnes salomòniques apariades amb garlandes, sobre la qual descansa el gran escut nobiliari esculpit en pedra. A cada costat una petita obertura quadrada.
A la planta principal, destaquen balcons rectangulars amb forja de ferro, alineats sobre les obertures inferiors, amb el blasó al centre. L’última planta, de menor altura, presenta obertures més petites i marca la rematada de la façana sota un ràfec de fusta excel·lent, decorat amb gossos tallats, a l’estil de La Rioja.
Tornem pel carrer Santo Tomás fins a la plaça de la Paz per prosseguir el recorregut pel carreró que parteix de l’ajuntament fins al carrer Siervas de Jesús.
Carrer Siervas de Jesús / c. Prim / c. Lucrecia Arana / Pl. de la Cruz / c. Conde de Haro
Per la quarta arcada a la dreta de l’edifici de l’Ajuntament s’entra en un carreró que pel lateral de l’Ajuntament prossegueix una zona porxada.
A la cantonada ens trobem amb una altra de les escultures d’artesans, en aquest cas el boter (toneller).
Seguint el mur esquerre de les edificacions s’obre el carrer Siervas de Jesús, on les cases del lateral esquerre segueixen el recorregut de la muralla medieval substituïda per cases palatines i senyorials.
Palau dels Salazar
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Entre el conjunt de façanes, moltes envidrades a l’estil de La Rioja, destaca una sòbria construcció de tren nivells, amb dues obertures originals adovellades a la planta baixa, dues més elaborades al primer pis, amb un balcó corregut, i una terrassa coberta formant una galeria solana sobre cinc obertures d’arc de mig punt i ràfec. Aquest edifici constitueix la part posterior del palau dels Salazar (13) l’entrada principal del qual està situada intramurs al carrer de la Paz.
Aquest fet, igual que l’entrada principal al palau dels Ollaurri pel carrer Sant Martí, no està explicat als fulletons que distribueix l’Ajuntament.
Porta de Santa Bárbara
Al final de l’illa de cases es troba, en situació molt deteriorada, la porta de Santa Bárbara (14) que s’obria al costat de llevant del recinte medieval.
Palau de Tejada
A la confluència del carrer Prim i el carrer Laín Calvo amb el carrer Lucrecia Arana es forma un espai triangular presidit pel palau dels Tejada (15).
Aquest palau data dels segles XVII i XVIII, encara que el nom Tejada amb què se’l coneix actualment procedeix d’un propietari del segle XX, alcalde el 1936.
D’estil barroc recarregat i fàbrica de carreuat, té tres plantes dividides per cornises. A la part baixa del frontal dues finestres amb frontons trencats flanquegen la porta d’entrada, tots adovellats.
A la primera planta un balcó sobre mènsula, i a cada costat una fornícula amb un bust i frontó trencat sobre columnes. La tercera planta hi ha dos balcons sobre mènsules i un escut heràldic al centre.
El ràfec de la coberta amb mènsules tallades de fusta descansa sobre un gran fris alt amb tríglifs i mètopes.
Les cantonades de l’edifici estan emmarcats amb pilastres.
L’edifici cantoner de la confluència amb el carrer Víctor Pradera (16) és una vistosa construcció de color blanc de l’any 1930, d’estil eclèctic i augmentant l’alçada a cinc nivells. En aquest cas, els vitralls dels miradors han deixat de ser de fusta per passar a ser obra.
Pel camí no deixem d’observar cases blasonades encara que siguin d’aparença més senzilla.
Igual que són persistents les balconades de vidrieres de fusta.
Palau dels Ángel
Al final del carrer Lucrecia Arana es forma la plaça de la Cruz presidida pel palau dels Àngel (17). Manat construir per la família dels Àngel el 1760.
Consisteix en una edificació barroca també recarregada, de planta quadrangular i quatre nivells.
Com s’observa a la fotografia, es troba en fase de rehabilitació, essent parcialment visibles només les dues plantes superiors. El segon pis, que en aquest cas és el principal, amb balcons sobre mènsules i marc mixtilini de traços curvilinis. Al centre un gran blasó.
El quart nivell de menor altura i, per sobre el ràfec sobre modillons de fusta tallats d’una coberta a quatre aigües amb una llanterna central.
Seguint el recorregut pels carrers d’Haro de l’eixample a partir de la ciutat emmurallada medieval, subsisteix la presència del carreu de pedra i dels balcons de vidrieres.
Plaça Monseñor Florentino Rodríguez / c. San Agustín
Arribem pel carrer Conde de Haro a la plaça Monsenyor Florentino Rodríguez, novament un espai triangular, on es concentren importants edificis de diferents èpoques.
Antic Banc d'Espanya
El primer contacte és amb un edifici de principis del segle XX (1922-1925) on hi ha la nova seu del Banc d’Espanya (18).
Els cellerers de La Rioja van demanar una seu del Banc d’Espanya més a prop dels seus interessos que el més llunyà Logronyo, com a capital de província. Van aconseguir que s’inaugurés una primera seda al carrer Siervas de Jesús, que després es traslladaria a aquest edifici definitiu.
Es tracta d’un edifici exempt de planta rectangular, tres alçades i fàbrica de carreuat. Té l’estil classicista dels edificis estatals institucionals de l’època.
Fotografies del frontal y el lateral de l’edifici.
Teatre Bretón de los Herreros
El lateral de ponent, que s’endinsa al carrer de Sant Agustí, l’ocupa dos grans edificis. El del cantó nord correspon al teatre Bretón de los Herreros (19) mentre que el del cantó és l’ exconvent de Sant Agustí (20).
El teatre s’alça al lloc que ocupava l’església del convent quan aquest va passar a les mans de l’Ajuntament el 1839 després de la desamortització de Mendizábal.
La nova edificació del teatre és de 1841, d’estil neoclàssic.
La façana té tres nivells. L´entrada de la planta baixa està formada per tres portes d´arcs de mig punt. El primer pis té tres obertures adovellades que donen a un balcó corregut amb ampit de ferro forjat.
Al segon pis s’obren tres obertures rectangulars simples.
Exconvent de San Agustín
L’exconvent de San Agustín (20) era un edifici exempt que ocupava tota l’illa. Com s’ha dit, se’n conserva una part, la corresponent al claustre i les seves dependències, actualment reconvertit en hotel.
Els orígens del convent són del segle XIV, situat extramurs de la vila. L’edifici conservat correspon a una reconstrucció del segle XVIII.
Externament, la façana mostra tres nivells interns al costat dret de la portada, i quatre al costat esquerre.
Destaca la portada, obra de Pedro de Olaechea del 1704, amb un accés adovellat amb un angelot agenollat com a clau. Als costats pilastres toscanes cassetonades o encoixinades amb rombes, i a la part superior un entaulament amb fris de garlandes i màscares.
Al pis superior un balcó de marc motllurat trencat amb l’escut de l’ordre agustina a sobre i relleus als costats en cartel·les i inscripcions molt esborrades al·lusives a la seva fundació.
L’edificació de l’angle sud corresponia a la capella de les monges que atenien l’hospital de la Magdalena, instal·lat aquí a principis del segle XX,
Una senzilla portada de mig punt amb un òcul a la part superior, i pel costat meridional es tanca amb un mur amb contraforts y finestres.
El claustre de planta quadrada, ara reconvertit en gran saló amb una coberta de vidre, tenia tres nivells. L’inferior amb els quatre galeries de sis arcs de mig punt cadascuna.
Els dos nivells superiors amb obertures adovellades i òculs.
Un mosaic de ceràmica adossat a un mur del claustre ens informa dels diferents usos d’aquest edifici al llarg de la història des de la seva fundació el 1373: convent, guarnició militar, hospital militar, presó i hotel.
Llegint les diverses descripcions d’aquesta edificació sembla que s’han quedat curts en les diferents funcions, ja que també se’l cita com a escola, hospital civil o casa de caritat.
Com a reflex del seu ús com a presó, els baixos dels pilars del claustre estan plens d’inscripcions realitzades pels presos sobre els carreus de pedra sorrenca.
Avinguda Rioja / c. Grecia / c. de la Vega / Pl. Marqués de Francos
Fàbrica de Farines
Seguint el recorregut, a l’avinguda La Rioja, davant del lateral del convent, trobarem un altre establiment agroindustrial, la Fàbrica de Harinas Ángel Azofra Solano, Daveiro, Henrici y Cia (21).
Al final del carrer s’arriba a la plaça Marqués de Francos, una plaça triangular allargada presidida al fons per la Basílica de Nuestra Señora de la Vega.
Quiosc de música
Al fons de la plaça s’alça una sorprenent edificació pel contrast estètic amb l’arquitectura dominant a Haro i l’entorn immediat. Es tracta d´un quiosc de música i bar (22), obra de l´arquitecte municipal José Luis López d´Uralde Elorza de l´any 1938.
Sobre un cos baix de planta circular seccionada per la part posterior, on ubicar el bar i serveis, s’aixeca un aeri cos superior que fa gala de la seva solució estructural en voladís formada per una làmina contínua de formigó, pintada de blanc, per servir de protecció als músics.
Basílica de Nuestra Señora de la Vega. Museu de la Virgen de la Vega
Darrere del quiosc sobresurt el temple barroc de la basílica de Nuestra Señora de la Vega (23).
Al segle XI el lloc estava ocupat per un santuari, extramurs de la vila. La devoció per la verge de la Vega, patrona d’Haro juntament amb San Felices, va portar a la construcció d’un nou temple al segle XVII, engrandint-lo entre 1703 i 1731, quedant com es coneix.
L’edifici del temple en sentit estricte és rectangular, si bé el tram frontal de l’absis, alhora que en redueix l’alçada, sobresurt pel costat de l’evangeli. S’hi observa quatre òculs circulars i una petita espadanya per a una campana al centre.
Sobre el creuer, sobresurt un cimbori octogonal amb una finestra rectangular d’il·luminació per banda. La coberta de teula està remada amb una agulla amb penell.
El resultat final va ser una construcció en carreuat, maçoneria i maó.
Pels peus hi ha incorporada una construcció que perllonga el cos i l’entrada lateral del costat de l’epístola. Es tracta de l’anomenada casa de l’ermità, el Museu de la Vega.
Posseeix dues entrades, una per cada costat situades al tercer tram. La del costat de l´evangeli, que dona directament a l’exterior, és una portada neoclàssica amb arc de mig punt, pilastres i frontó de volutes.
Mentre que l’entrada pel costat de l’epístola, que fa les funcions d’entrada principal, ho fa a través d’un vestíbul que sobresurt per aquest costat a través d’una gran obertura d’arc de mig punt que emmarca una portada renaixentista, amb una espadanya de tres campanes.
L’interior és el més rellevant del temple, especialment el retaule major i la cúpula.
La planta rectangular està formada per una nau central molt ampla en relació amb les dues laterals, i quatre trams –l’últim dividit en dos–, amb creuer i capçalera rectangular.
El retaule major està situat al centre de la capçalera rectangular, deixant per la part posterior una mena de capella-cambril per acostar-se a la Mare de Déu per la part posterior.
Els suports del temple són arcs de mig punt separats per pilastres cruciformes corínties i toscanes, i les cobertes, volta d’arestes a la nau central, volta de llunetes o canó longitudinal a la capçalera, naus laterals i braços del creuer, i cúpula amb llanterna sobre el creuer.
Al llarg de cada lateral, al nivell de base dels arcs de la coberta està recorregut per un balcó corregut adaptat al traçat amb barana metàl·lica. Element poc corrent en aquest tipus de construccions.
El retaule major barroc és de mitjans segle XVIII. Compost per un banc, cos principal i àtic semicircular com a remat. Al centre, dins d’una obertura amb arc de mig punt, la imatge gòtica de la Verge de la Vega. L’òcul que s’obre darrere de la Mare de Déu és de gran efecte escenogràfic en proporcionar un focus de llum que ressalta la silueta de la imatge a través del va. És un exemple de presentació escenogràfica pròpia del barroc.
La Verge de la Vega és una talla policromada de fusta d’estil gòtic del segle XIV representada en posició sedent amb el Nen a la falda esquerra.
En els dos darrers semi trams un cor elevat amb l’orgue.
Pintures del cor de Cristóbal de Villanueva de 1838.
Les pintures murals de la capella major i creuer són barroques de mitjans del XVIII realitzades per Francisco del Plano (1727), i les de la cúpula del creuer per Francisco Zorrilla (1745).
Per la resta de l’edifici es prodiguen les pintures murals.
Carrer de la Vega-Plaça Marqués de Francos / c. Tirón / Avda. Ingenieros del Ministerio de Obras Pública / calleja San Roque / c. de la Vega
Tornem pel carrer de la Vega-Plaça Marquès de Francos fins a enllaçar amb el carrer Tirón i la cantonada amb l’ avinguda Enginyers del Ministerio de Obras Públicas (MOPU).
Muralla urbana
En aquest punt s’anuncien unes restes de la muralla urbana (24) d’Haro.
En efecte, en baixar pel carrer Tirón s’observa un mur de maçoneria que es prolonga per l’avinguda Enginyers del MOPU.
Pel que sembla, encara que no es troba informació a Internet, a la Baixa Edat Mitjana o l’Edat Moderna, va existir una muralla que envoltava el raval fins a aquest punt i després es dirigia cap al turó de l’Alt del Castell i que s’hauria de trobar amb el costat de llevant de la muralla medieval.
L’única cosa certa és l’existència d’aquest tros de muralla, completament descuidat, tot i que un indicador l’assenyala com a muralla.
Per les restes visibles, sembla que estava formada per la muralla, amb torrasses cantoneres amb i troneres d’orbe i pal com el que s’observa a la fotografia. El mur situat a la vora del carrer semblaria correspondre a una avantmuralla. És tot el que se dir.
Continuem fins al carrer San Roque per enllaçar amb el carrer de la Vega, que porta fins a la Plaça de la Paz, i veure en primer lloc el palau dels Bezaras.
Palau de les Bezaras. Centre Cultural Caixabank
Un altre dels edificis barrocs importants d’Haro és el palau de les Bezaras (25), construït el 1738. Rep el nom de les Bezaras, les quatre germanes que el van heretar per diferents vies.
És una edificació de carreuat ben llaurada de tipus classicista de línia sòbria. Presenta dues plantes a la façana principal i tres a la posterior a causa del desnivell del terreny. A la façana principal veiem cinc obertures a la planta baixa, el central una porta adovellada, i cinc balcons sobre mènsula de pedra a la superior, amb els escuts a cada costat del balcó central de les famílies dels Santervás i dels Espinosa.
Sobretot, aquest tram del carrer de la Vega que parteix de la plaça de la Paz, apareix com un dels més cèntrics i senyorials de l’actualitat.
A la plaça de la Paz haurem acabat el recorregut pel centre històric de la ciutat d’Haro.
Ens queda per visitar el barri de l’Estació, un barri perifèric al costat de la vila medieval, a l’altra banda del riu Tirón, de gran transcendència a l’evolució socioeconòmica d’Haro.
Barri de l'Estació
El Barri de l’Estació d’Haro (26) és un espai urbà singular, situat al nord del nucli històric de la ciutat, al voltant de la via fèrria que uneix Logronyo amb Miranda d’Ebre.
Al llarg del segle XIX i bona part del XX, aquest barri es va consolidar com a centre neuràlgic del desenvolupament vitivinícola d’Haro i de la Rioja, integrant en pocs centenars de metres una estació ferroviària, un conjunt de cellers centenaris i una estructura industrial de suport al comerç del vi.
El barri va sorgir al voltant de l’estació del ferrocarril inaugurada el 1863, en el marc del desenvolupament del ferrocarril del Nord, que connectava Madrid amb Irun a través de Miranda d’Ebre i Logronyo.
Amb això, Haro es va convertir en porta de sortida del vi de La Rioja cap a mercats nacionals i internacionals, especialment cap a França, afectada per la crisi de la fil·loxera.
El vi es transportava amb trens amb vagons-bota (27) de roure francès, com els que s’exhibeixen a la plaça d’entrada al barri.
Com ens assenyala el cartell sobre un dels vagons, va ser especialment important l’exportació des d’Haro a Bordeus entre 1877 i 1903, per subministrar vins a aquesta regió francesa quan la fil·loxera encara no havia arribat a Espanya.
Es considera que aquesta concentració va facilitar no només la logística, sinó també la competència tècnica i innovació, impulsant el desenvolupament d’estàndards de qualitat que influirien decisivament en la denominació posterior d’origen Rioja.
La recuperació patrimonial i turística dels darrers anys ha comportat la restauració i modernització de diversos d’aquests edificis, alhora que molts cellers ofereixen visites guiades, tasts, museus i activitats culturals.
A continuació, mostro fotografies d’alguns cellers.
Cellers Muga
La torre dels cellers Muga (27) ofereix la impressió de trobar-nos davant d’una catedral del vi.
Cellers Vinya Tondonia. Edifici de Zaha Hadid
Els cellers Viña Tondonia (28) aporten un toc de modernitat a través de la inclusió a l’entorn tradicional de l’edifici de l’arquitecta Zaha Hadid.
Cellers Roda
L’últim exemple correspon als cellers Roda (29) on en qualsevol moment es pot fer un tast dels seus vins a la vista de les botes del celler.
Fi de la visita
Visitar Haro és recórrer una ciutat on la història, l’urbanisme i el vi han teixit al llarg dels segles una identitat singular. Al nucli històric es conserven els principals testimonis del passat medieval, renaixentista i barroc, mentre que, a escassos metres, el barri de l’Estació dona testimoni de la revolució vitivinícola que va marcar el segle XIX i que es manté més viva que mai. Junts formen un conjunt patrimonial coherent, accessible i profundament evocador.
Aquesta dualitat permet als visitants explorar tant l’herència medieval i renaixentista de la ciutat com el seu paper com a epicentre de la indústria del vi de Rioja durant els darrers 150 anys. L’experiència combina arquitectura històrica, gastronomia local i enoturisme de primer nivell, oferint una immersió completa a la identitat de La Rioja.
La visita a Haro revela com una ciutat de 12.000 habitants ha sabut preservar el seu patrimoni mentre es posiciona com a referent enoturístic global.
Bases d’informació
Webs
Haro
municipio
haroturismo
wikipedia
arteguias
haroorg
lariojapremium
lariojaturismo
Barri de l’Estació
turismorioja
barrioestacion
vinoseleccion
Webs academic
Wikipedia. Historia de Haro
Wikipedia. Historia de La Rioja
Sáenz Rodríguez, Minerva. Haro histórico. El patrimonio artístico de la ciudad de Haro
José Manuel Ramírez Martínez. La configuración urbana de la villa señorial
Foncea López, Rosana. Aportación al estudio de la muralla y el torreón de Haro
Andrés Valero, Sebastián. La Rioja en la Corona de Castilla
Goicolea Julián, Francisco J.. Poblamiento y organización político-adminstrativa de las comunidades medievales del término de Haro en los siglos X-XII
Consultora Hiria UP. “Debilidades y fortalezas” de Haro