Aquesta presentació, extremadament sintètica, sobre Esglésies, Monestirs i Ordes religiosos a l’Edat Mitjana, pretenc que pugui ajudar a interpretar les visites a aquests llocs i edificacions per situar-los segons la funció, la forma i el territori.

Esglésies, Monestirs i Ordes religiosos a l’Edat Mitjana

Monestir cistercenc de Poblet (Tarragona). Nucli d’edificacions monacals, auxiliars i muralla exterior del monestir (Google maps 2018-07-07). Foto d’entrada Monestir de Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Esglésies, Monestirs i Ordes religiosos a l’Edat Mitjana als Regnes Hispànics

Frontera cristiano-musulmana al segle X i Camí de Sant Jaume (Font: Juan Roig, Atlas de historia)
Índex

L’organització institucional i territorial de l’Església catòlica a l’Edat Mitjana

Quan sortim a fer turisme ho fem normalment amb alguns objectius per descobrir i observar els llocs als quals ens dirigim.

Al marge d’altres activitats socials i culturals que tinguem programades, una part important de les sortides turístiques consisteix a visitar i gaudir d’entorns naturals, així com elements culturals realitzats per l’home i les col·lectivitats al llarg de la història que es mantenen en el territori.

En aquest últim aspecte té una especial rellevància l’arquitectura i les obres religioses que, en una cultura catòlica, es concreten en esglésies, catedrals, monestirs i convents. En aquestes construccions se’ns reflecteix els objectius dels promotors i la ideologia que els va motivar, és a dir, els valors que es volia trametre als seus fidels en el moment de la construcció.

Un aspecte que ens interessa considerar és l’empremta territorial d’aquestes construccions a dos nivells. La relacionada amb l’organització del territori en el que s’assenten, i les pròpies de cada edificació -la seva arquitectura i contingut artístic-, que observarem de forma immediata en el seu estil i la seva forma en relació a la seva funció.

El que vull considerar aquí és el paper territorial de l’Església catòlica als Regnes Hispànics durant l’Edat Mitjana, en la seva organització sòcio-territorial per mitja de les seves institucions organitzatives i dels edificis religiosos que van anar construint intensament sobre el territori.

L’època culminant de construcció d’edificis religiosos a Espanya correspon al període de l’Edat Mitjana i principis de la moderna, seguint els estils romànic, gòtic i renaixentista, fins a arribar al barroc, concretament en forma d’esglésies, catedrals, monestirs i convents.

Donada la important presencia d’aquests tipus de construccions a l’Espanya actual, esdevenen un motiu important a l’hora d’organitzar sortides turístiques. Per aquest fet, m’ha semblat interessant reflectir en un Post quina va ser la tipologia dels promotors i la voluntat religiosa que els motivava. D’aquesta manera, podrem acostar-nos millor a la comprensió de cadascuna de les construccions quan les visitem si disposem d’elements per situar-les en el seu context històric, i per a què i per a qui anaven dirigides.

Abans de continuar, cal advertir que totes les religions estableixen edificis i llocs destinats al culte i l’oració sota el nom genèric de temples. En ells es reuneixen els fidels per celebrar els diferents oficis litúrgics de cada religió.

Encara que en aquest Post em centraré en els edificis relacionats amb la religió catòlica, amb les seves esglésies o temples, no hem d’oblidar que en aquell període es donava a la Península i les Illes Balears la presència d’altres dues religions, amb els seus respectius llocs de culte : les mesquites musulmanes i les sinagogues jueves.

La unificació d’Espanya sota la religió catòlica, amb l’expulsió de les altres religions, va portar a que els seus respectius centres de culte fossin reconvertits al culte catòlic, i els seus edificis destruïts, reconstruïts o remodelats per al nou culte. De les seves edificacions només han quedat alguns exemples en què es pot apreciar part de l’arquitectura original, com és el cas de la Mesquita de Còrdova (actual Mesquita-Catedral de Còrdova) o de la Sinagoga Major de Toledo (actual Sinagoga de Santa Maria la Blanca).

L’organització institucional de l’Església catòlica

L’Església catòlica, és una institució que aspira a tenir abast universal -ecumènic- sota la direcció centralitzada del Papa, amb la seva seu papal a Roma, mantenint un estricte control ideològic i sobre el comportament dels seus ministres -el clergat- repartits per tot el Món.

Clergat secular

Per acomplir la seva missió, de forma genèrica, l’Església catòlica s’organitza de forma jeràrquica per mitja dels seus ministres (bisbes, sacerdots, diaques), en el que s’anomena clergat secular, per incidir sobre les poblacions per captar i donar suport espiritual i, a vegades, material, als seus fidels. Secular ve del llatí seculo, “al segle”, que vol significar dins de la societat dels homes, i són, per tant, els clergues/sacerdots que viuen en contacte amb els fidels.

La forma d’organització territorial és la mateixa en tot l’àmbit de la seva penetració i influència: A la base els rectors -que poden ser ajudats per diaques-, al front de petits districtes anomenats parròquies. Diverses parròquies formen una diòcesi, i el cap n’és un bisbe. Diverses diòcesi formen una arxidiòcesis, dirigida per un arquebisbe. I per sobre de tots ells, el Papa com a cap suprem de l’Església catòlica a Roma.

Clergat regular

Sobre aquesta estructura general, des d’antic, certs membres preferien viure en solitud la seva vocació. Van ser els anacoretes i eremites. Aquesta tendència d’una part dels practicants cristians es va mantenir i ampliar, arribant a formar comunitats. Ja al segle VI, Sant Benet de Nursia defineix unes regles per aquest tipus de comunitats i crea l’Orde dels Benedictins, del que n’és la base el principi ora et labora . Podem referir-nos a ells com a clergat regular. El terme regular deriva del fet que seguien unes regles específiques, organitzats en monestirs aïllats del món, i regits per un abat, o en priorats dependents d’un monestir regits per un prior.

Monestir visigòtic de Compludo (León) (s. VII)

Cada ordre vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar; quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part; i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats.

Primera regulació general del clergat regular (Capitulare monasticum)

Al segle IX (817), reunits a Aquisgran, es va celebrar un sínode d’abats en el que es va promulgar una llei imperial per als monestirs (Capitulare monasticum) seguint les normes benedictines, d’aplicació per a la gran diversitat d’Ordes religiosos existents i disperses.

Primera reforma monacal: L’Orde clunialenc

A principis del segle X (910) es funda la Abadia de Cluny (França), des d’on es promou la primera reforma monacal i es crea l’Orde cluniacenc. Un fet organitzatiu i territorial important serà que l’Orde s’adscriu directament al Papa, desvinculant-se de l’estructura secular general i, per tant, de la dependència de bisbes i arquebisbes. La conseqüència de la creació de l’Orde de Cluny serà que aquesta s’expandirà per tot Europa, potenciada en gran part per diversos reis i nobles de l’època, arribant a tenir uns 1.500 monestirs a principis del segle XII per tot Europa, moment de màxima expansió, tots dependents de l’abat de Cluny, i aquest, depenent exclusivament del Papa.

Un dels seus efectes importants serà el haver estat un component cultural unificador en mig d’una Europa fragmentada i conflictiva entre regnes, entre aquests i la seva noblesa (fortament territorialitzada) i entre la noblesa entre sí. El Papa i l’Església catòlica a Occident assumiran un paper supraterritorial de primera magnitud. Seria un primerenc exemple de globalització multinacional.

En aquell context històric va ser molt important, per potenciar el paper i poder de l’Església catòlica, el valor “persuasiu” de l’excomunio , que atemoria tant a plebeus com a reis.

Priorat benedictí de San Facundo de Ribas do Miño (Lugo)
Monestir benedictí de Leyre (Navarra)

Entre els següents segles XI i XIII, una nova reforma monacal i l’expansió de les ciutats propiciaran la creació de diverses ordes monacals disgregant-se en tres tipus d’Ordes: les Ordes monacals, les Ordes mendicants i, especialment a la Península en el llarg procés de la Reconquesta, les Ordes militars.

La segona reforma monacal: l’Orde del Císter

Davant la pèrdua dels valors i l’acumulació de riquesa per part de l’Orde cluniacenc, en 1098, Robert de Molesmes proposa una segona reforma monacal seguint la mateixa regla de Sant Benet. Funda l‘Abadia de Císter (França) i crea l’Orde cistercenc o Orde del Císter. A principis del segle XII, des d’aquest convent, Sant Bernat de Claravall es convertirà en el mestre espiritual de l’Orde. El gran moment de propagació per Europa del Císter serà durant el segle XIII.

Monestir de Poblet (Tarragona)
Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona)

Orde dels cartoixans

Menor influència va tenir l’Orde dels cartoixans, orde contemplativa fundada el 1084 per Sant Bruno, seguint la Regla de Sant Benet, però afegint normes més estrictes.

La branca femenina es va fundar en 1147. Els monestirs cartoixans se’ls denomina cartoixes, regits per un prior al què, per humilitat, no han volgut històricament que s’elevés al rang d’abat.

Les Canòniques regulars o agustinianes

La remota tradició de monestirs que seguien la regla de Sant Agustí va portar a que el 1059 es produís el reconeixement oficial de la vida religiosa dels clergues en comunitats canòniques agustinianes.

A partir de 1069, s’implanten a la Península Ibèrica dels Canonges regulars de Sant Ruf d’Avinyó. Va tenir especial penetració en el Regne d’Aragó. Al segle XII (1120) Sant Norbert de Xanten funda l’orde de canonges regulars norbertins, premonstratesos o canonges blancs.

Pels seus objectius són Ordes a mig camí entre l’Església secular i la regular. Com residència estableix una norma de vida regular en comunitat seguint la regla de Sant Agustí, però al mateix temps fa predicació, ensenya i administra els sagraments, o dona assistència a pelegrins i viatgers o malalts, mantenint hospitals i asils als quals són vinculats i formen el centre de la comunitat.

Les Ordes militars

La situació particular a la Península Ibèrica, com a territori de conflicte entre l’islam i el cristianisme, porta a que l’esperit de la Primera Creuada per alliberar Jerusalem (1096) s’estengui també a la Península.

A principis del segle XII, es comença per la implantació de les Ordes Militars creades per a la reconquesta de Jerusalem, o sia, de l’Orde Militar del Temple, de la del Sant Sepulcre i de la de Sant Joan de Jerusalem (Orde de Malta), totes elles seguint l’esperit del Císter en la seva regla monacal.

A la segona meitat d’aquest segle XII, el reis hispànics, per disminuir la seva dependència de Roma, creen les ordes militars pròpies dels regnes de Castella-Lleó i d’Aragó, algunes sobre la base de confraries o Militia Christi pre-existents. Les quatre que es consoliden són: Orde de Calatrava, de Santiago, de Alcántara i Montesa.

Les Ordes mendicants

Si fins aquell moment es tractava d’una societat de petits nuclis rurals agraris, a partir dels segles XII i XIII, s’assisteix al desenvolupament de les ciutats. Les necessitats de la tasca de l’Església catòlica s’han d’adaptar a aquesta nova realitat, i és en aquest context que es desenvolupa el moviment de les Ordes mendicants que seguiran la regla de Sant Agustí, regla provinent del segle IV.

Si en el model monacal són els fidels el que s’han d’acostar a l’església, el nou paradigma que propugnen les Ordes mendicants és que són els clergues els que s’han d’apropar als fidels. Es mantindran dins de l’àmbit de les Ordes regulars, en tant que segueixen una regla, la de sant Agustí, i viuran en comunitat, però ho faran en convents urbans o en monestirs propers als nuclis de població, per restar en contacte amb les poblacions i predicar en elles. No tindran riqueses i viuran de l’almoina (mendicant). La primera meitat del segle XIII configura el període d’incorporació d’aquestes Ordes a la societat feudal: Trinitaris, Franciscans, Dominics, Mercedaris, Carmelites, Servites i Agustins eremites.

CRONOLOGIA DE LA INTRODUCCIÓ DE LES DIVERSES ORDES

Cronologia ordres religioses

El reflex territorial d’aquestes institucions religioses

Em sembla essencial interpretar l’organització territorial de la Església catòlica per comprendre els diferents edificis religiós que es prodiguen al territori.

Recordar que s’ha de distingir entre esglésiatemple-, com a edifici destinat exclusivament al culte, d’altres edificacions amb altres funcions al servei de la institució eclesiàstica, com pot ser un monestir, un convent, un seminari o un palau episcopal. El més usual és que, dins d’aquestes últimes edificacions més àmplies, es disposi d’una església o temple per al culte.

En altres paraules, tant una catedral, com una basílica, una església parroquial o una ermita, són totes esglésies o temples. Mentre que, dins d’un monestir, hi haurà una -o més-, esglésies o temples; com les podia haver dins dels castells o palaus.

Cal assenyalar que l’edifici d’una església o temple ha d’orientar litúrgicament la seva capçalera (lloc on es troba l’altar) cap a llevant -cap al est- per on apareixen els primers raigs de Sol, perquè Déu és llum.

Organització territorial del clergat secular

Ja s’ha vist que la totalitat del territori dels regnes cristians es divideix eclesiàsticament en parròquies, la màxima autoritat és el rector. Una agrupació de parròquies contigües conforma una diòcesi, amb una seu episcopal com a capital, amb un bisbe (que pot ser jeràrquicament bisbe, arquebisbe o cardenal); de vegades, dins d’una diòcesi es poden reunir diverses parròquies en un arxiprestat sota l’autoritat d’un arxipreste. Un conjunt de diòcesis forma una arxidiòcesi, a la qual correspon un arquebisbe. Reunint-se tota l’Església universal sota el mandat del Papa de Roma.

Totes les esglésies o temples existents rebran una denominació jeràrquica particular segons la seva posició en l’estructura jeràrquica eclesial.

Així, la seu d’una parròquia serà l’església parroquial; d’un arxiprestat l’església arxiprestal; mentre que la seu del bisbat d’una diòcesi o arxidiòcesi juntament amb el seu capítol rebrà el títol de catedral (Església Catedral). Els temples que havien estat catedrals conserven aquest títol honorífic tot i que hagin deixat de ser seu episcopal, com l’antiga catedral de Roda d’Isàvena (Osca). En el cas que dues localitats comparteixin la seu episcopal les seves respectives seus passaran a denominar-se cocatedral.

Catedral de Huesca
Catedral d’Osca
Catedral de Leon
Catedral de Lleó

No confondre una catedral amb una església d’arquitectura monumental, tot i que en l’època a la qual ens referim, els bisbes i les ciutats amb catedral van estar molt interessats en edificar les seves seus catedralícies en forma de grans edificacions, com mostra de poder.

Cal assenyalar també l’existència d’algunes esglésies notables que han rebut el títol honorífic de basílica per part de Papa, per posseir alguna característica especial: basílica martirial de Santa Eulàlia de Mèrida; basílica de Santa María de los Reales Alcázares de Úbeda; basílica de Santa Maria la Real de Covadonga; Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Basilica de Santa Eulalia Merida (Badajoz)
Basílica martirial de Santa Eulalia de Mérida (Badajoz)

També acostumen a ser destacades les construccions corresponents a una col·legiata (església col·legial), que no sent seu episcopal està servida per un col·legi (el Capítol) i en ella se celebren els ritus similars al de les catedrals.

Colegiata del Santísimo Sacramento de Torrijos (Toledo) a mediados del siglo pasado
Col·legiata del Santísimo Sacramento de Torrijos (Toledo) a mitjans segle passat

Pel conjunt del territori urbà i rural es localitzen multitud d’esglésies o temples acompanyats del nom d’un personatge religiós a què està dedicada, sense posició jeràrquica.

Per la seva banda, un santuari és un temple en què es venera la imatge o relíquia d’un sant d’especial devoció o d’una Mare de Déu trobada. Usualment són edificacions de major rellevància i repartides pel territori vinculades al lloc d’origen de la troballa de la Mare de Déu trobada o de vinculació al Sant o Santa.

Santuario de Nuestra Señora de la Peña de Francia (Salamanca)
Santuari de Nuestra Señora de la Peña de Francia (Salamanca)
Santuario de la Font Roja (Alcoi, Alicante)
Santuari de la Font Roja (Alcoi, Alacant)

Enmig del camp, la proliferació de petits temples adopta la denominació d’ ermita.

Ermita románica de la Virgen Blanca (Ujué, Navarra)
Ermita romànica de la Virgen Blanca (Ujué, Navarra)
Ermita del Santo Cristo en Bocairent (Valencia)
Ermita del Santo Cristo a Bocairent (València)

Finalment, considerarem la capella com un lloc d’oració amb un petit altar. Arquitectònicament aquestes poden ser totalment independents o formar part dins d’una església o d’un edifici no religiós. És usual veure repartides capelles pels laterals de l’interior d’un temple.

Tot i que no sigui temple, és interessant assenyalar el calvari (humilladero), com a lloc devot que sol haver a les entrades o sortides dels pobles amb alguna creu o imatge, que podem trobar en qualsevol part del territori.

Humilladero en Bera (Navarra)
Calvari (humilladero) a Bera (Navarra)

Els edificis religiosos: esglésies, ermites i catedrals

La visualització de la presencia de l’Església secular es produirà amb la construcció d’esglésies vinculades a les parròquies. A la meitat nord de la Península, als territoris cristians, és el gran moment de les petites esglésies romàniques disseminades per tot aquest espai vinculades als petits nuclis de població que es reparteixen per territoris dividits en feus (San Vicente del Castillo de Lluça, Santa Maria de Barberà, San Caprasio en Santa Cruz de la Serós).

Església romànica de Sant Vicenç del Castell de Lluça (Barcelona)
Església romànica de Santa Maria de Barberà del Vallès (Barcelona)

A mesura que es consoliden els bisbats i arquebisbats, a les ciutats que en són la seu, s’imposarà la presencia de construccions religioses de gran magnitud i magnificència en forma de catedrals. Nombroses són les que comencen en l’estil romànic, però la durada de les obres fa que acabin en estil gòtic. En altres casos, sobre la base romànica l’estil gòtic s’imposa ja que permet construir edificis més monumentals. Tenim l’exemple de la Catedral de Santiago de Compostela. A mesura que s’avanci cap el sud peninsular, donarà temps per que l’estil renaixentista acabi formant part del disseny final, fins arribar al barroc.

Catedral romànica de la Seu d’Urgell (Lleida,) de les poques catedrals romàniques que es conserven

En la promoció i el finançament d’aquestes grans obres s’involucrarà en molts casos la reialesa i la burgesia, artesana i comercial, naixent a les ciutats. L’empenta i el suport econòmic i el treball de les parròquies urbanes, comportarà que s’alcin altres esglésies urbanes de gran magnitud, com seria els casos de l’Església Basílica de Santa Maria del Mar i de l’Església Basílica del Pi a Barcelona.

Un cas d’iniciativa reial de construir una catedral amb motivació commemorativa és el cas de la Catedral de Santa Maria de Palma de Mallorca per part del rei Jaume I.

Assentament territorial del clergat regular: monestirs i convents

La herència de la tradició eremítica

Els anacoretes i eremites, cercant la solitud en la seva relació amb Deu, es dirigiran a llocs en el territori que facilitin la solitud en contacte amb la natura. Les muntanyes solen oferir llocs d’aixopluc fàcils de convertir en els seus habitatges, com coves i balmes.

Cueva de San Saturio, Soria
Entrada a la cova sobre el riu Duero, a l'actual ciutat de Sòria, que va habitar l'anacoreta Sant Saturio al segle VI. Al lloc s'aixeca l'ermita de San Saturio
Monestir de San Juan de la Peña vell (Osca). Observar que el sostre es la pedra de la muntanya en la que es van excavar els absis

Els monestirs monacals

Millor que parlar d’organització territorial podem fer-ho d’assentaments territorials, ja que entre els monestirs no hi ha una organització orgànica territorial. Son illes incrustades al territori, amb dependències institucionals respecte als abats generals, amb seu a França en el cas de cluniacenc i cistercencs, i dependència última de Roma.

En canvi, els monestirs en medi rural tenen una forta incidència territorial en la mesura en que son propietaris d’àmplies extensions de territori, en competència amb la noblesa, i que treballen les terres.

Per tant, els monestirs, allunyats dels nuclis de població, són el lloc de localització d’aquestes edificacions per complir el seu objectiu espiritual d’aïllament introspectiu en contacte amb Deu. Els monestirs poden prendre el nom de abadies, si son regits per un abat, o priorats, si ho són per un prior dependent d’una abadia.

En el moment que ens interessa, l’Edat Mitjana, parts importants del territori són ocupades pels monestirs que aglutinen el clero regular. Poden arribar a controlar àmplies extensions de territori, i seran independents en relació al bisbe de la diòcesi en la que estiguin ubicats. Segons la regla de Sant Benet, el que era importat és que fossin autosuficients. Els monestirs seran, doncs, illes eclesiàsticament autònomes en el total del territori, amb dependència exclusiva del Papa, però també illes territorials que entroncaran amb el model territorial feudal.

La autosuficiència modelarà totes les funcions necessàries, i demandarà una forma arquitectònica adient per aconseguir-la. El principi ora et labora que els guia estarà al servei de seu paper introspectiu religiós, però al mateix temps, de la producció de bens pel manteniment de les necessitats materials.

Des de Catalunya fins a Galícia van anar apareixent conjunts monàstics de diverses dimensions que es transformarien, uns en edificis més importants i consistents, i uns altres serien abandonats o destruïts. La major part dels monestirs a Espanya estan distribuïts en la meitat nord d’acord amb el discórrer històric de la zona en l’Edat Mitjana. Són molt menys nombrosos en el sud, Andalusia i Canàries (veure mapa d’entrada i posteriors)

La creació de monestirs durant l’Edat Mitjana va ser primordial des d’un punt de vista social i cultural, així com per a la repoblació. Va suposar un gran avanç en l’agricultura i van sorgir poblaments entorn dels grans edificis. També es van beneficiar l’art i la cultura.

Un altre factor important a tenir en compte per a la localització de monestirs a Espanya va ser el Camí de Sant Jaume, al llarg del qual van anar sorgint aquestes institucions religioses amb el principal objectiu de l’ajuda al pelegrí.

Els monestirs dels canònics regulars

La seva inspiració a mig camí entre les ordes monàstiques i les mendicants, es reflectirà consegüentment en necessitats constructives entre el monestir i el convent. Ens trobem ja al segle XII.

Els premonstratencs van fer compatible la vida en comunitat amb una vocació cap els altres a través de la predicació i dels sagraments, ja que entenien l’abadia com a centre de l’activitat parroquial.

Els seus monestirs es van organitzar en Circanias o províncies religioses. A Espanya existien dos Circanias, una la de Gascunya, compartida amb el sud de França, en la qual s’incloïen les abadies de Navarra, Catalunya i Balears. L’altra, la Hispànica, que comprenia les terres de Castella i Lleó, on es van fundar quaranta abadies. A més de l’abadia de Retuerta, van sobresortir les d’Aguilar de Campoo (Palència) i la Vinya (Burgos). Els monestirs de Sant Jaume de Frontanya y de Santa Maria de Lluçà (Barcelona) formaven part de la Circania de Gascunya.

Monestir canònic regular de Santa Maria de Lluça (Barcelona). L’espai dins dels murs de l’esquerra contenia les dependències monacals
Monestir de San Juan de Ortega de canònics regulars (Burgos)

Les Ordes Militars: el castell-convent

Les seves funcions, religiosa-conventual, militar i de control territorial, s’haurà de reflectir en edificacions aptes per a totes aquestes funcions. El castell-convent en serà un model. L’exemple que perviu és el Sacro Castillo-Convento de Calatrava la Nueva, situat a Aldea del Rey (Ciudad Real).

Territorialment, aquestes Ordes es situen a la meitat sud de la Península, ja que la seva implantació i actuació es va produir a partir de la primera meitat del segle XII, que correspon al període de reconquesta de la meitat meridional. En aquests territoris van exercir una important acció repobladora sobre grans extensions. Per exemple, a la comarca del Campo de Calatrava, a la zona de Ciudad Real, la toponímia reflexa el paper i l’extensió de l’actuació colonitzadora d’aquest tipus d’Ordes.

Són monestirs on es creen les Ordes Militars. Solen ser les cases centrals de les mateixes Ordes, amb residència oficial de Gran Maestre i / o del Clavero. Edificis enormes, castell-convent, nascuts a la frontera amb Al-Andalus (Uclés, Calatrava, Alcántara, Montesa, Sant Joan de Duero).

Castillo de Calatrava la Nueva
Castell-convent de Calatrava la Nueva (Ciudad Real) de l'Orde de Calatrava

Distribució territorial de monestirs a la Península

A continuació, mostro tres exemples de distribució de monestirs segons l’Orde, per veure amb claredat la diferencia d’assentaments a la meitat nord o sud de la Península segons el període temporal de la seva implantació. Queda patent el paper colonitzador i repoblador de les Ordes militars a la fase final de la Reconquesta.

Els monestirs assenyalats no corresponen a la totalitat dels que van existir. Aquí només interessa veure el conjunt de les àrees.

Mapa d'implantació cistercenca (Font El Cister Ibérico)
Mapa d'implantació del premonstratencs (Font: Enciclopedia Católica Mercaba)
Mapa d'implantació de les Ordres militars a finals segle XV (Font: Real Consejo de las Ordenes Militares)

Els convents mendicants

Sabem que les Ordes mendicants volien estar obertes i en contacte amb la població. Territorialment significa que la construcció dels seus convents i monestirs es farà dins de les ciutats o a prop d’elles.

El seu paper al territori, i les seves necessitats de culte i de vida, demandaran convents i monestirs diferents, sense la funció de labora i més oberts al món. Han de ser lloc de residencia i de reunió. El monestir passa a ser un convent; que etimològicament prové de el llatí conventus (reunió, assemblea, congregació).

En les noves necessitats dels seus edificis caldrà introduir, com un altre element, la especialització social-apostòlica de cada una de les Ordes.

Claustro del convento de San Francisco de Asís de Sangüesa (Navarra)
Claustre del convent de San Francisco de Asís de Sangüesa (Navarra)
Convento de clausura de Santa Isabel de Medinaceli (Soria)
Convent de clausura de Santa Isabel a Medinaceli (Soria)
Convento de clausura de Santa Isabel de Medinaceli (Soria)
Convent de clausura de Santa Isabel a Medinaceli (Soria)

La arquitectura religiosa

La arquitectura religiosa secular

Les esglésies

La plasmació física de la religiositat durant l’Edat Mitjana que acompanya el procés de reconquesta es plasma a l’edifici de l’església que cada nucli de població n’ha de tenir, si més no, una. Aquestes esglésies, que avui dia percebem com esglésies rurals, corresponien als llocs de culte de tota la població. L’estil dominant serà el romànic, sota diferents influències segons els territoris peninsulars. Cap a aquest estil també evolucionarà l’estil asturià, quan s’avanci sobre la Meseta. Una important influència tindrà l’estil llombard.

Plantes tipus de les esglésies, incloses les esglésies de les catedrals

Les esglésies aïllades i les esglésies que formen part de catedrals i monestirs segueixen certs prototips de la seva planta. Com més gran era la importància i dimensió de l’edifici s’anaven incorporant formes més complexes que permetien sostenir les seves grans dimensions.

Una nau amb absis. En les esglésies preromàniques els absis tenen forma quadrangular (Sant Quirze de Pedret, Santa Cristina de Lena). La aportació del romànic es la forma semicircular.

Planta d'una nau amb absis preromànica (traçat en negre). Després de l'ampliació va adoptar forma basilical. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona). Veure foto més endavant
Planta d'una nau amb absis, Església de San Caprasio (Santa Cruz de la Serós, Osca)

Basilical, plata rectangular amb 3 o 5 naus. Normalment, la nau central és més alta i ampla. El seu nom deriva del fet que aquesta planta seguia el model de la basílica romana, que eren els edificis públics destinats a tribunal i lloc de reunió i de contractació.

Planta basilical de Santa Maria de la Tossa de Montbui (Santa Margarida de Montbui, Barcelona)

Una nau amb transsepte en forma de “T”, o en forma de creu llatina. El transsepte es una nau més curta que creua la nau de l’església que dona la forma de “T” o forma de creu llatina. Pot tenir un o tres absis, els dos laterals més petits (absidiola) (Santa María de la Serós)

Planta d’una nau amb transsepte en “T”. Església de Santa Maria de Barberà del Vallès (Barcelona)

Basilical amb transsepte en forma de “T”. En el quadrat d’intersecció de la nau amb el transsepte es forma el creuer, que acostuma a estar acabar per una cúpula o un cimbori.

Planta basilical amb transsepte de tres naus. Basílica de San Isidoro de León (León) (Font: M.A. Utrero, J.I. Murillo)
Planta basilical amb transsepte de cinc naus. Monestir de Santa Maria de Ripoll (Girona)

Basilical amb transsepte en forma de creu llatina. L’allargament del braç absidal es degut a la incorporació del presbiteri entre el creuer y l’altar major.

Planta basilical amb transsepte en forma de creu llatina. Catedral de Santiago de Compostela

Girola o deambulatori. Passadís que envolta l’altar major per permetre el pas de fidels sense interrompre els oficis que s’estiguin celebrant. Pot ser la continuació de les naus laterals. És probable que l’absis central contingui absidioles, en nombre senar. Vegeu ambdós elements a la planta de la Catedral de Santiago de Compostela.

Les catedrals

Els bisbes, a més de coadjuvar a la creació d’esglésies pel territori, estaran interessats, a mesura que es consolida el control cristià reconquistat, en promoure catedrals a la seu episcopal. Aquí entrarà previsiblement un esperit de competència entre ells. Les primeres catedrals a la zona més septentrional de la península s’iniciaran sota l’estil romànic, però segons avancem en els segles XII i XIII, el gòtic es convertirà en l’estil urbà, i les catedrals evolucionaran progressivament cap a ell. Poques són les catedrals romàniques que es van mantenir com a tals (Zamora, Jaca, La Seu d’Urgell), la majoria en ciutats actualment secundàries.

El gòtic a Espanya es va basar en formes clarament diferenciades del gòtic europeu, tot i que va rebre certes influències d’aquest.

Les catedrals medievals prenen elements estructurals de l’organització de l’espai dels monestirs, incorporant els claustres com a espai d’organització de la vida catedralícia. És conegut el fet que els capítols catedralicis mantinguessin vida reglar, almenys durant un període d’anys, del que es té constància en alguns documents procedents de diversos bisbats, de l’existència reglar de les comunitats de clergues al voltant d’una catedral.

Planta de la catedral de Pamplona
Planta de la catedral de Pamplona (Navarra). 1 Atri, 2 Església, 3 Claustre, 4 Refetor, 5 Capella Barbazana, 6 Dormitori, 7 Cuina, 8 Capella San Jesucristo, 9 Cilleria, 10 Sagristia dels beneficiats, 11 Sagristia dels canonges, 12 Sala capitular (Font: Jorge Urdánoz Apezteguía)

Els santuaris

Els santuaris són llocs d’exaltació de la religiositat en els quals es veneren imatges -moltes d’elles trovades-, relíquies o fets singulars, es van anar estenent pel territori, vinculats al lloc del succés. Per això el més habitual és trobar-los en zones allunyades dels nuclis de concentració de població (Covadonga). En nombrosos casos es van acoblar a ells monestir de custòdia (Montserrat).

Arquitectura de les ordes monacals

Per presentar els models arquitectònics dels monestirs medievals seguiré àmpliament els treballs del Plan Nacional de Abadías, Monasterios y Conventos, així com del llibre de Miguel Sobrino González, Monasterios.

Els monestirs van introduir el més depurat racionalisme en l’arquitectura, van millorar els sistemes d’explotació agrícola de l’Antiguitat, van significar el treball manual contra la mentalitat aristocràtica que ho menyspreava, van donar la pauta per a la concepció dels temples catedralicis quan va arribar l’auge de les ciutats.

El primer moviment monàstic hispà del que ens han arribat restes monumentals va tenir lloc en època visigoda, durant els segles VI i VII: La fugida de les urbs dels que buscaven en el desert la soledat i la renúncia i, donat el seu èxit i massificació, la posterior organització d’aquests homes i dones en comunitats. La contradicció en la qual es veu immers qui desitja l’aïllament i es veu obligat per això a sotmetre a una vida comunitària està implícita en la seva pròpia denominació: monjo ve de monos, el que està sol. El monestir seria, així, l’edifici on s’arriba a una paradoxal col·laboració entre solitaris, que pretenen garantir amb la unió de les seves forces el particular manteniment, davant els embats externs, de la buscada solitud.

Durant aquests segles, l’evolució del paper dels monjos en la societat i en el territori part en els seus primers passos com a homes i dones que busquen una nova forma d’experimentar la seva religiositat mitjançant la renúncia i l’aïllament, la posterior organització d’aquest impuls en comunitats unides per una mateixa finalitat i la seva posterior utilització en benefici d’interessos seculars i eclesiàstics que poc tenien a veure amb l’objectiu primer.

Ermitoris i monestirs rupestres o troglodites

Es coneix com esglésies o eremitoris rupestres o troglodites a aquelles construccions que, com a lloc de culte o retir, van ser habilitades a partir de l’excavació i buidat d’un espai físic petri, podent en ocasions ser aprofitada en primera instància una cova natural o un abric rocós.

Entre els segles VI i X, és quan va tenir major auge aquest tipus d’assentaments, molts propiciats per l’atracció de santedat que desprenia un eremita, al voltant del qual s’anaven agrupant un nombre de seguidors que acabava per provocar la necessitat de construir un monestir per acollir-los permanentment. Cas de Sant Millán al monestir de Suso i, posteriorment, al monestir de Yuso; o de San Juan de la Peña, també amb doble monestir, per millorar les condicions de vida.

Alguns espais rupestres presenten certa complexitat (naus amb pilars intermedis, habitacions, absis, escalonaments, tribunes …), el que humanitza definitivament allò que podria semblar el simple aprofitament dels abrics que ofereix la naturalesa; però fins i tot aquests espais elaborats solen partir d’una cavitat natural, ordenada i ampliada per una o diverses generacions per tal d’enriquir els usos a què pugui ser destinada.

Monasterio de San Juan de la Peña (Huesca) (Foto Archivo del Gobierno de Aragón)
Monestir de San Juan de la Peña (Osca) (Foto: Archivo del Gobierno de Aragón)

En una època de per si escassa en els metalls i eines era necessària certa blanor de la pedra. per això abunden els ermitoris rupestres en zones de calcàries i de gresos o en parets argiloses, i seran excepcionals en vetes granítiques o marmòries.

Los monasterios benedictinos

Pel que fa a l’arquitectura del monestir benedictí de segle XI, el claustre és el seu element organitzador, i els seus esquemes compositius i formals són propis de l’art romànic.

Al voltant del claustre es disposaran totes les dependències monacals: l’església, sala capitular, locutori, dormitori, latrines, calefactori, refectori, cuina dels monjos, cuina dels llecs, cellers, cel·la del almoiner, galilea, infermeria amb sis cel·les, hostatgeria, “criptes proveïdes de tines, on en hores assenyalades podran preparar-se els banys per als monjos “, noviciat i cel·les per als orfebres i mestres vidriers. A aquests havien agregar altres dependències no citades com la biblioteca, la cilla (magatzem i celler), així com els molins, els estables, tallers i granges que van fer dels monestirs un centre autàrquic al capdavant d’una explotació agrària.

Monestir medieval (Font: Menchuduquer)

L’església s’ha d’orientar litúrgicament cap a l’est, a llevant. La ubicació del claustre respecte a l’església varia d’un monestir a un altre i tant pot trobar-se adossat al lateral nord (lateral de l’evangeli) com a sud (lateral de l’epístola).

Al claustre, de forma quadrangular, en les quatre galeries (pandes) es distribueixen les diferents dependències. Una panda adossada al mur del temple, amb una porta d’accés a aquest. A la panda est, la sagristia, la sala capitular, la biblioteca i el scriptorium i els dormitoris dels monjos. A la panda oposada, paral·lel a l’església, es situaria la sala dels monjos (el calefactori). el refectori, sala d’amaniments i la cuina. A ponent es situarien la cilla (magatzem de provisions), el dormitori de conversos i el celler.

Planta benedictina del Monasterio de Santo Domingo de Silos (Burgos) La planta superior del claustro alberga los dormitorios
Planta benedictina del Monestir de Santo Domingo de Silos (Burgos) La planta superior del claustre alberga els dormitoris (Font: wikipedia)

En el Camí de Sant Jaume els monestirs cluniacencs seran lloc d’acollida i protecció als pelegrins, per aquest motiu, l’hostatgeria i l’hospital formin part de la seva estructura.

Els monestirs cistercencs

L’estricta observança dels cistercencs, exempts de tot ministeri extern, ens explica la seva recerca de llocs despoblats, silenciosos, on poder desenvolupar íntegrament la regla i el treball manual. Era important que hi hagués un riu o fonts per al servei del monestir, un bosc que procurés aïllament i fusta, hortes per al manteniment de la comunitat, prat per l’aliment del bestiar. I pedreres properes per a la construcció dels edificis. L’aïllament obligaria a marcar amb claredat el recinte del monestir que hauria de quedar el més tancat possible. Els cistercencs van fer progressar l’enginyeria hidràulica amb els seus molins, i avenços arquitectònics, com la volta nervada.

El sentit d’austeritat del Císter es revela en el propi edifici. Hi ha disposicions on es condemna el figuratiu i ornamental perquè pot distreure la meditació. En aquestes disposicions s’està posant en dubte els capitells dels claustres del món romànic. També van quedar prohibits els signes sumptuaris com la aplicació de l’or o l’ús de vidrieres, així com les desmesurades proporcions dels espais. Sense pretendre fixar una estètica cistercenca es va acabar definint un prototip arquitectònic de forta personalitat.

Planta tipus d'un monestir cistercenc: En blanc, les zones per als monjos; en ombrejat les zones per als conversos. 1. Església; 2. Altar principal; 3. Altars secundaris; 4. Sagristia; 5. Lavatori; 6. Escala de matines; 7. Claustra alta; 8. Cor de monjos; 9. Banc de malalts; 10. Entrada de monjos de cor a l'església; 11. Cor de conversos; 12. Carreró de conversos i entrada a l'església; 13. Pati; 14. Armarium per a llibres de rés; 15. Claustre; 16. Sala capitular; 17. Escala del dormitori de monjos; 18. Dormitori de monjos; 19. Latrines; 20. Locutori; 21. Sortida als horts; 22. Scriptorium; 23. Sala de novicis; 24. Calefactorio; 25. Refectori de monjos; 26. Púlpit de lectura; 27. Cuina; 28. Rebost; 29. Locutori de conversos; 30. Refectori de conversos; 31. Sortida exterior; 32. Magatzem; 33. Escala de pujada al dormitori de conversos; 34. Dormitori de conversos; 25. Latrina. (Font: Sira Gadea)

L’esquema de la distribució del monestir cistercenc és un dels més clars i rígids. A la capçalera de l’església, així com en l’ala del claustre corresponent al refectori i en la zona dels germans o conversos és on es poden veure les majors novetats.

L’església tendeix a constituir-se amb planta en forma de “T”, amb testera recta en la qual s’anomena “planta Bernardina”. L’especificitat del Cister rau en el fet que la nau de l’església es divideix en dos, dotant-se a cadascuna d’aquestes seccions de cadirat i altars que li són propis. La part del presbiteri es reservava per als monjos i la més propera a ponent per als conversos, i no és possible la comunicació alguna entre les dues seccions. D’altra banda, cal ressaltar com una altra invariant planimètrica de l’Orde, que tant la sala dels monjos com el refectori i la cuina es situarien perpendiculars a la galeria del migdia del claustre. En paral·lel a la galeria del ponent s’obriria el carreró de conversos, amb una circulació paral·lela a la dels monjos, però absolutament separada i diferenciada. Des d’aquí s’accediria, tal com es va indicar anteriorment, a la cilla, al refetor de conversos, al celler i al dormitori dels llecs, així com a la secció de l’església que els corresponia.

Atès que l’hospitalitat havia de ser la primera virtut dels monjos, no pot faltar l’hostatgeria.

Els monestirs cartoixans

Malgrat que no es diu res en els documents sobre la forma i disposició que havien de tenir les cartoixes, però, els Costums assenyalen els aspectes que són fonamentals per a la comunitat. Per exemple, es distingeix entre els monjos (o pares), els conversos (germans o llecs), i els novicis. Entre la vida cenobítica, l’eremítica, i la vida d’Obediència i treball, com cuiners, forners, sabaters etc. Lògicament l’arquitectura s’adaptarà a aquests continguts. Partint d’aquestes premisses i unint els esquemes de llarga tradició en altres monestirs, la cartoixa compta sempre amb tres nuclis principals, al voltant de tres claustres: el claustret, el gran claustre i el pati de l’obediència.

Planta de la cartoixa de Montealegre (Tiana, Barcelona) (Font: Modest Fossas)

El Claustret, de mida petita, al voltant del qual es disposen les dependències cenobítiques, com l’església, la sala capitular, el refectori i alguna capella. Lògicament, com la comunitat compta amb monjos i conversos, l’església també està dividida en dues parts, amb els seus corresponents cadirats de cor. També hi ha dues sales capitulars i al refectori, de la mateixa manera, es reflecteix la separació de tots dos amb un mur i una porta.

El Gran Claustre que és el que alberga el cementiri i agrupa al seu voltant les cel·les dels monjos. El claustre consta d’una sola planta. Els seus corredors són llargs, ja que les cel·les estan alineades. A aquests corredors treuen el cap les portes de les cel·les, al costat de la qual es veu la portella del torn per la qual li fan arribar el menjar i beguda a aquell monjo ermità. Sens dubte, la personalitat més acusada de la cartoixa, resideix en la cel·la. Compta cadascuna amb dues altures, trobant-se en la planta baixa l’entrada i el torn, així com la sortida a un petit jardí amb un pòrtic que condueix a les necessàries dependències on es renta. També es troba en aquesta planta el llenyer i el taller de fusteria, on el monjo treballa manualment. Una escala puja a la planta alta, entrant en la primera estada, a manera de avantcambra que rep el nom de Ave Maria, i després l’anomenat cubicle on dorm, estudia, menja i resa el cartoixà.

El tercer claustre, el pati de l’Obediència, on els germans van i vénen, amb més contacte exterior. Agrupa els diferents tallers i magatzems que el procurador vigila i ordena sempre sota l’esperit de silenci.

Arquitectura de les ordes premonstratencs i dels Canonges regulars

No hi va haver en aquestes abadies un projecte arquitectònic innovador, ja que igual que les concepcions de l’orde, es mouen entre el monàstic i el conventual, de la mateixa manera l’esquema general de l’abadia premonstratenca pertany al tronc de la gran arquitectura monàstica que el va precedir, la benedictina i la cistercenca. Apareix algun espai nou com és l’anomenada capella de l’Abat. Per la resta, es repeteix l’existència d’un claustre al voltant del qual es disposen les dependències de la comunitat en la planta baixa, així com l’església amb els seus tres naus, el refectori; la reserva de la planta alta, sobre la sala capitular i la sagristia, com a dormitori comú dels pares que amb posterioritat es convertirà en cel·les individuals; zona de llecs o conversos amb el seu corresponent refectori i dormitori. En esquema aquesta seria la planta tipus d’una abadia premonstratenca senzilla.

Arquitectura de les Ordes mendicants: monestirs i convents

En les noves necessitats dels seus edificis caldrà introduir, com un altre element a tenir en compte, l’especialització social-apostòlica diferenciada de cadascuna de les Ordes. (José Miguel Muñoz Jiménez)

Referent a això convé assenyalar que les diferències carismàtiques entre els instituts conventuals, es mostren més accentuades que entre les ordes monàstiques: la santa pobresa dels franciscans, l’esperit contemplatiu dels carmelites, la redempció de captius dels mercedaris i trinitaris, l’assistència hospitalària dels Germans de Sant Joan de Déu, el combat ideològic dels dominics, etc., són aspectes que lògicament han de traduir-se en certes peculiaritats arquitectòniques a l’hora de construir els seus edificis.

A més, una altra qüestió d’importància és considerar les funcions urbanes del convent mendicant, com a organisme religiós: la evangelitzadora o pastoral, la sacramental, la docent, l’hospitalària, i la funerària, i com aquestes funcions influeixen en la forma de la seva arquitectura i, per projecció, en la trama urbana.

Els monestirs i convents franciscans

La pobresa i entrega als altres d’aquesta orde, determinarà una organització conventual diferent a les monacals. La igualtat dels franciscans, davant de les diferències ens llecs, pares etc., es veurà reflectida en l’arquitectura. En els convents franciscans, per tant, no existiran aquestes divisions físiques de l’església, el capítol, el menjador, el refectori que estaven presents en els monestirs. La pròpia vida itinerant no propiciava el caràcter estable dels grans establiments monàstics.

Com esquema tipus de convent franciscà, podem incloure: l’església que presenta una nau única, per facilitar l’acústica de la predicació, el claustre amb la sala capitular, refectori, biblioteca, infermeria i pas a les cel·les individuals que serien les que definirien el nucli principal del convent franciscà. A tot això caldria unir una altra sèrie de dependències no reglades que s’agrupen al voltant d’una sèrie de patis sense ordre establert. En general podem concloure dient que, davant de les construccions monacals de rígids esquemes, en aquests convents de frares menors, es fan uns models més acomodaticis al medi.

Els monestirs i convents dominics

Respon en general a un patró de convent benedictí, exempt de quants elements no tenen cabuda pel seu carisma. Les seves esglésies tenen els trets de les anomenades de predicació, de nau única amb separació entre el cor dels frares i l’església dels fidels. Aquestes esglésies constaven de púlpit per a millor distribuir la veu. De la mateixa manera, per poder exercir un dels seus principis, les confessions, comptaven amb una sèrie de confessionaris, de vegades buidats en el mur del temple, que al seu torn facilitava l’accés dels pares sense trencar la clausura, com passa a San Esteban de Salamanca. No pot faltar, a més, el claustre processional, amb un sobreclaustre per accedir a les cel·les, biblioteca i cor, deixant la part baixa per a sala capitular i refectori. Altres patis agrupen la infermeria i dependències vàries. Poc es diu en els Capítols Generals sobre l’arquitectura d’aquests convents, encara que es dicten algunes normes com els metres d’altura que han de tenir els convents, de manera que els deu metres d’altura que es recomanen per a l’església, la fan aixecar-se sobre el resta de construccions. D’altra banda, s’indica que només la capçalera sigui voltada i la resta de l’església de fusta.

Planta del convento de Santo Domingo (Valencia)
Planta del convent de Santo Domingo (València) (Font: J. Díez Arnal)

Altres ordes mendicants espanyoles: Monestirs de Los Jerónimos

El text pontifici quan indica l’anhel de crear quatre monestirs o llocs conventuals, els descriu cada un d’ells amb “església, cementiri i humil campanar amb una sola campana, claustre, oficines necessàries, en llocs honestos i acomodats per això, que s’han de dotar segons els temps amb les piadoses almoines i donacions dels fidels “. Amb aquestes lleus indicacions es van posar les bases del futur monestir jerònim, que comptava ja amb una provada casuística pel que fa a possibles solucions formals. Tot i que no s’aprecien solucions radicalment diferents als monestirs anteriors, sempre és possible percebre novetats, tot i que compartits per altres Ordes. Podem esmentar a tall d’exemple el cor dels monjos en alt, als peus de l’església, o l’organització de patis que tendeixen a identificar-se amb els seus principals usos: processons, infermeria, hostatgeria i porteria.

Segons la gènesi del monestir o manera de fundació

Un altre aspecte recollit en el “Plan Nacional de Abadías, Monasterios y Conventos” per analitzar diferències en l’organització arquitectònica dels monestirs és la gènesi del monestir, és a dir, la funció per a la qual el patrocinador de l’obra va decidir la seva construcció.

Vol dir que no només el carisma determina les tipologies arquitectòniques, sinó que hi ha altres causes que, encara que no repercuteixin d’una manera tan general en l’esquema arquitectònic del monestir, si generen modalitats dignes de tenir en compte. Ens referim a determinats fenòmens relacionats amb l’origen, sistema de creació i circumstància específiques dels monestirs. Relacionarem alguns exemples, on es reflecteixen diferents solucions arquitectòniques atenent elements diversos:

a) Santuaris. Moltes vegades sobretot quan va ser primer l’establiment del Santuari de Peregrinació i a ell es va acomodar amb posterioritat un “Monestir de custòdia”, la comunitat es bolca al servei del culte. Es sol·licita major predomini en l’estructura arquitectònica en el que es refereixen al centre devocional i passa a un segon pla les dependències monàstiques: quart d’exvots, taules a l’aire lliure per als pelegrins, els pòrtics, el cambril etc. Però en els Santuaris-Monestirs, a més dels elements més comuns als Santuaris enumerats, s’observa la presència d’Ermites a l’horta o proximitats, la casa del “santero”, els abeuradors per a les bèsties, els corredors i balcons per contemplar les celebracions, el Viacrucis, la creu terminal, la praderia de romeria etc. (Com a l’extremeny de Guadalupe).

b) Rellevància de determinats elements com Hostatgeria, Hospital. Alguns d’aquests elements com l’hostatgeria o l’hospital aconsegueixen una importància més gran en alguns monestirs del camí de Sant Jaume, aquests sistemes constructius superaven àmpliament les estructures cenobítiques. Encara que són particularitats, convé tenir-les en compte ja que formen modalitats arquitectòniques específiques.

c) Cases reials com monestirs. Són magnífics conjunts articulats en una complexa fàbrica on s’ubiquen palau reial i casa religiosa, amb totes les dependències que provenen de les dues institucions. L’església o una dependència específica es converteixen en panteó reial.

d) Monestirs de fundació reial. Se situen en conjunts que abans han estat palau reial i posteriorment es lliuren a un orde religiós, adaptant-se a monestir i edificant-l’església de la qual no tenien, alguns d’ells poden posteriorment convertir-se en panteons. (Tordesillas, Las Huelgas, Astudillo etc.).

e) Monestirs de Protecció règia. Són aquells edificis que per les freqüents i prolongades visites dels monarques es construeix una hostatgeria real annexa al monestir. (Guadalupe, El Parral, , San Jerónimo el Real etc.)

f) Elegits com a lloc d’enterrament reial. Existeixen amb anterioritat. (Las Salesas Reales de Madrid, San Isidoro de León etc.)

g) Fundació nobiliària o membres de l’alt clergat.

Resum de l'edificació religiosa en l'Edat Mitjana

Podem efectuar una síntesi de l’edificació religiosa a l’Edat Mitjana als Regnes hispànics seguint tres paràmetres d’interpretació.

L’estil artístic

El punt de partida d’aquest període a la Península l’he situat amb els inicis de la Reconquesta. Existeix un fons històric romanitzant, visigot i en alguns casos mossàrab, que ha deixat mostres de la seva arquitectura al territori en el que genèricament s’anomena preromànic o, a Astúries estil asturià. (Santa Cristina de Lena, Sant Quirze de Pedret)

Església de Santa Maria de Lena (Astúries) d'estil preromànic asturià
Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona). La nau i absis central quadrangular es preromànic i les naus i absis laterals d’estil preromànic mossaràbic

Els limitats territoris cristians d’una o altre forma mantenen relacions amb el sud Franca i el nord d’Itàlia. Asl voltants de l’any 1000 es va configurant un model, l’estil romànic, i l’arribada d’una nova forma constructiva que tindrà gran difusió: l’estil llombard (Església de Sant Jaume de Frontanyà).

Absis i cimbori d’estil llombard de l’església del monestir canònic de Sant Jaume de Frontanyà (Barcelona)

L’estil romànic es desenvolupa entre els segles X i XII, en que també tenen un paper important l’expansió del monacat d’arrel francesa (Cluny, Císter) i les corrents que es trameten pel Camí de Sant Jaume que donaran lloc a un Segon Romànic o Romànic Internacional Ple, unificador d’un estil a l’Europa Occidental, com l’Església de San Martín de Tours de Frómista (Palència).

Església romànica de San Martín de Tours de Frómista (Palencia)

Es pot considerar un Tercera Romànic, Romànic Internacional Tardà o Tardoromànic, entre la segona meitat de segle XII el primer quart del segle XIII, que donarà pas al gòtic. Destaca l’escultura i motius decoratius recarregats. El tercer romànic va conviure amb la sobrietat de l’estil cistercenc.

L’expansió urbanitzadora vindrà acompanyada de l’estil gòtic, segles XII-XV.

Si el romànic és un fet rural, dispers per tots els petits nuclis de població disseminats pel territori i, en conseqüència, de dimensions reduïdes ja que han d’acollir a poca gent en un entorn econòmic de base agrària, el gòtic, serà un fet urbà, per tant concentrat a les ciutats que aglutinen masses creixents de població, de manera que els edificis per acollir-les han de ser proporcionalment més grans, però aquí la base econòmica serà artesanal, mercantil i comercial, alhora que en una societat que s’organitza socialment. Conseqüentment, el gòtic, amb les seves tècniques constructiva, cal no oblidar-ho, serà un estil que s’aplicarà a obres de major magnitud i cost, i deixarà d’estar restringit a l’ús eclesiàstic i a uns rudes castells, per esdevenir un art refinat que manté una important projecció religiosa en forma de catedrals, i de culminació dels monestirs que perviuen secularment, però també aplicat a obres civils, especialment al Regne d’Aragó, en palaus o, per exemple, llotges mercantils (Palma de Mallorca, València, Barcelona) o drassanes com les de València i Barcelona. La pintura mural dona pas als retaules.

Porta gòtica de la Colegiata de Santa María la Mayor de Toro (Zamora)
Catedral gòtica de León
Catedral de Sevilla, d'estil gòtic tardà, sobre una mesquita àrab (Torre de la Giralda i patio de los naranjos) (Foto: Francisco Abat Helguera)

Entre els segles XII-XVI, a certes zones concretes, com al sud dels Regnes de Lleó i d’Aragó, sota la influència dels mudèjars que han restat al territori després de la conquesta cristiana es desenvolupa una estètica particular, el mudèjar, com a simbiosi de l’art del moment entre les dues cultures. (Terol)

Absis gòtic-mudèjar de l'Església de San Pedro de Terol

L’ordenació institucional

Els diversos cleros i Ordes donaran característiques pròpies a la forma i estil de les seves construccions, seguint en cada moment els models estètics dominants, romànic, gòtic, renaixement, mudèjar.

L’especialització social de les Ordes

La funció secular, monacal o militar en la base, i la orientació de la actuació religiosa i social de cada orde, demandarà una especificitat a cada tipus de model constructiu. El prestigi per les catedrals; la doble funció ora et labora dels monestirs; la vocació d’hospitalitat en hostatgeries u hospitals; la predicadora que demana naus úniques per aconseguir el contacte directe amb els fidels; etc.

Aquesta presentació, extremadament sintètica, em serveix a mi per ajudar-me a interpretar les visites a aquests llocs i edificacions, i he cregut que podia ser també útil per a un turista motivat. Aquesta ha estat la finalitat.

Bases d’informació

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on pinterest
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.