Montfalcó Murallat (Lleida) és un poble medieval de característiques úniques, ubicat dins de les muralles d’un anterior Castell, conservant tota la seva autenticitat original.
Montfalcó Murallat (Lleida)
Montfalcó Murallat, La Segarra, Lleida
Municipi: Les Oluges. Comarca: La Segarra. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 41°41′19.75″N 1°20′22.44″E. Altitud: 602 msnm. Població: 21 habitants (2017): 6 al nucli i 15 disseminats.
Bé Cultural d’Interés Nacioal (BCIN). Classificació: Monument històric. 1949
Visita: 2018
Montfalcó Murallat, La Segarra, Lleida
El poble de Montfalcó Murallat és una petita fortalesa medieval situada en un turó d’uns 600 metres d’alçada damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l’esquerra, la riera de Vergós, i que conserva la trama urbanística medieval, amb les muralles completes incloses.
Sobre el poble hi ha en aplicació el Pla Especial de Protecció de Montfalcó Murallat, aprovat el 2013. Val a dir, que el text del Pla ha estat una bona base de referencia en la redacció d’aquest Post.
Una mica d’història
Al segle X s’establiren zones de frontera o marques en la zona límit entre els musulmans i els comtats catalans. La marca de la Segarra, al sud dels comtats d’Osona i Urgell, en fou una.
El 1015 el lloc de Montfalcó es troba encara en terres en poder dels musulmans.
A mitjan segle XI, la riba del riu Sió va ser reconquerida als àrabs i ben aviat hi van proliferar castells i esglésies que garantien la presència cristiana. Així el riu Sió esdevé espai de frontera en aquestes terres a més d’àrea de comunicació social, cultural i econòmica.
Entre 1035 i 1049 es produí la repoblació de la zona propera al riu Sió: les Oluges, Montfalcó, Castellnou, Malgrat i la Prenyanosa.
El poble murallat de Montfalcó te el seu origen en el Castell de Montfalcó, que fou bastit possiblement vers el segle XI, quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya.
La primera documentació en què apareix esmentat Montfalcó va ser el 1043.
La progressiva ocupació de terres de la Catalunya nova portà a la necessitat d’articular i organitzar el territori. El domini senyorial dels nobles s’assentà sobre la base dels castells atermenats, centres administratius i jurídics del territori.
En cada territori, administrat per un castell, els nobles infeudaven els seus feus a altres nobles de rang inferior a canvi de rebre fidelitat, ajuda i servei militar.
El castell de Montfalcó fou infeudat a diversos nobles durant els segles XI i XII
Per la seva banda, la propietat del Castell va passar per diverses mans, i va pertànyer a diversos comptats: Berga, Cerdanya, Cardona.
Per casament, l’any 1660 Montfalcó passà a integrar-se a la casa de Medinaceli, fins a la desamortització del segle XIX.
Montfalcó Murallat actual
Montfalcó Murallat correspon a una fortificació de turo, a la confluència del riu Sió i del seu afluent la riera de Vergós. Forma un recinte clos i murat i es tracta d’un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral, al qual s’adossaren interiorment les cases.
Enclavat a la comarca de La Segarra (Lleida), amb capital a la propera ciutat de Cervera, al límit amb la del Anoia (Barcelona). Des del turó es domina una panoràmica de 3600 sobre la comarca de la Segarra i sobre el riu Sió a l’oest i la del Anoia a l’est.
Recorregut per la muralla
La muralla només es pot apreciar des de l’exterior ja que tot el perímetre interior esta ocupat per construccions acoblades a la muralla.
El mur està format per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairebé quadrada.
En la seva evolució es poden distingir 3 etapes constructives.
En la primera etapa, el recinte estava format per un nucli tancat per muralles, amb una torre circular a l’extrem est i una torre quadrada en el centre de la fortificació (7), a la Plaça central (6).
És molt probable, però, que amb anterioritat als primers elements de fortificació hagués existit algun element o torre de guaita, en el punt més alt del turó, al voltant del qual posteriorment es bastí la muralla.
Amb el temps, cap als segles XII-XIII, el castell va perdre la seva condició defensiva i d’allotjament comtal. L’interior va ser ocupat per cases que es van anar construint adossades a l’interior de la muralla amb una ocupació completa del nucli, que culminarà amb l’ocupació per un conjunt d’habitatges de la zona central, on antigament s’hauria localitzat una torre de defensa. Entre aquest conjunt edificat central i les construccions adossades a la muralla es creà el carrer de circumval·lació del recinte, actualment anomenat carrer Rodó (9, 10, 12).
És en aquesta primera etapa quan es construeix la primitiva església romànica (5), molt probablement a finals del segle XI o inicis del segle XII.
En la segona etapa, s’incorporà a aquest primer recinte emmurallat una torre quadrada, davant del primer portal (2), i es configurà l’accés al recinte des d’un doble portal d’entrada en angle recte (1).
En la tercera etapa, i per tal de possibilitar obertures en la part posterior de les cases del costat sud de la primera muralla, s’hi realitzà un segon recinte de muralla (H).
Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat.
L’antic castell presenta una planta allargada, que s’adapta al cim del turó, amb forma d’una espècie de triangle isòsceles. Els costats més llargs corresponen a les cares nord i sud, lleugerament convergents cap a l’est, on es tanquen contra l’absis de l’església, en el vèrtex d’aquest triangle.
El recinte murat disposava d’una sola entrada fortificada (A, 2) per la cara sud.
En aquesta part va ser on, en la segona etapa, si va incorporar una torre a la porta i si va ampliar el recinte murat vers l’oest a la tercera etapa. També s’observa la ampliació a la dreta de Cal Foix, probablement ja en l’Edat Moderna.
Continuo el recorregit en el sentit contrari a les agulles del rellotge, seguint un ben condicionat el camí de ronda.
A la punta de llevant (B), arrodonida, convergeixen les llenços de els muralles sud i nord. Sobresurt un campanar de forma octogonal que marca la posició, a l’interior del recinte, de l’Església de Sant Pere.
El llenç nord (C, D), quasi rectilini, es veu interromput per la part exterior per una construcció externa que correspon a un corral fora muralla.
Com es pot observar, al llarg dels anys s’hi han realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s’hi anaren adossant, així com sortides a peu de carrer.
El vèrtex nord-oest (E), de forma arrodonida, enllaça amb la muralla oest, corbada vers l’exterior (F).
El vèrtex sud-oest es el que presenta un pitjor estat de conservació. En aquest punt hi havia hagut una bestorre.
Arribat a aquest punt es recupera la visió de la cara sud, amb la ampliació de la muralla (H), en direcció a la porta d’entrada (A).
Recorregut per l’interior del recinte
Les reduïdes dimensions del recinte van condicionar la morfologia urbana. Si considerem el recinte com un triangle quasi isòsceles, les seves dimensions són aproximadament de 76 metres la cara nord, 37 metres la cara oest i 69 metres la cara sud. Conté actualment 25 finques.
A la base d’aquest triangle, es forma el carrer Rodó, que segueix paral·lel al perímetre de la muralla donant sortida a les cases adossades. Mentre que la part central està formada per una illa de cases. El vèrtex est del triangle no possibilitat cap traçat circular, pel que els dos carrerons que s’hi endinsen ho faran en cul de sac.
Al portal d’accés a la vila closa (1) s’hi accedeix actualment per un recinte d’entrada que correspon a una construcció de l’Edat Moderna. A l’esquerra es passa per una doble porta d’arcs de mig punt adovellats. La primera correspon a la torre fortificada que s’hi va construir a la segona fase, que dona accés a un petit recinte quadrat esglaonat i, a 900. La segona correspon a la primitiva porta d’entrada al Castell.
Una observació. Aquest únic accés públic, estret i esglaonat, no permet el pas de vehicles. És, per tant, un poble absolutament per vianants.
Darrera la porta d’accés al recinte hi ha un espai distribuïdor. Frontalment condueix a la Plaça central (6), i la dreta surt un carreró amb porxos prolongació del Carrer Rodó (3).
Aquest carrer mena a l’Església de Sant Pere (5). Primer es passa sota una arcada de Cal Foix. Aquesta casa sembla correspondre al segle XIX.
Passat el porxo, a l’esquerra surt un carreró que acaba a la porta de Cal Ferrer (4).
Continuant per on veníem s’arriba a la porta romànica de l’Església de Sant Pere (5). L’Església és d’origen romànic (finals del segle XI, decurs del segle XII). Patí una transformació molt important entre els segles XVII i XVIII, quan augmentà considerablement la seva dimensió.
De tot l’edifici de l’Església només es veu, i parcialment, l’arc romànic de l’entrada. L’absis i el costat de l’epístola formen part de la muralla (B).
Cal retornar al distribuïdor de l’entrada (2) per avançar frontalment vers la Plaça central (6), probablement antic pati del castell.
Una gran casa quadrada presideix el centre de la plaça. Correspon a l’emplaçament de la primitiva torre (7).
A la plaça s’hi conserven antigues cisternes i un cup on es fermentava el vi (8).
De la plaça cap a ponent tenim un punt de partida del carrer Rodó que rodeja l’intradós de la muralla.
En el seu tram nord està porxat a la plaça, i continua fins pràcticament el final d’aquest tram per un carrer de servitud sota els primers pisos de les cases.
Seguint el perímetre de la fortalesa pel vessant de ponent es troba, a obert al carrer, l’antic forn de pa comunal.
El forn comunal, a l’aire lliure, conserva el forn i els obradors de pedra sorrenca gastats per l’ús d’amassar pa.
A partir d’aquí, el carrer girarà per retornar a la plaça central.
En aquest punt es disposa d’una perspectiva que permet veure la punta del campanar de l’Església.
De les 25 parcel·les actuals que conformen el teixit de Montfalcó, 18 estan adossades al mur exterior. Aquest fet donarà lloc a una tipologia edificatòria molt curiosa, de casetes entre mitgeres amb el front principal consolidat en el carrer Rodó, o la plaça central, i tenint com a façana posterior la muralla medieval.
L’alçada predominant en el conjunt és de planta baixa (destinada a entrada i aprofitament de tipus agrícola i d’estable), una planta pis, on s’ubica l’espai destinat a habitatge, i unes golfes no habitables, amb funció d’aïllament i destinades generalment a guardar-hi aliments, mals endreços, etc. En la majoria de casos les cases disposen, a més, d’un celler, situat en el subsol. Alguns d’aquests cellers disposen d’un pas a fora de la muralla, lligat a conreus i petits magatzems agrícoles extramurs.
Només les construccions posteriors al segle XVII introdueixen certs canvis constructius i compositius. Les obertures són més grans i es rematen amb carreus i llindes treballades.
En les remodelacions posteriors, a partir del segle XIX, les obertures han passat de finestres a balcons, de composició molt allargada i vol inferior al mig metre.
Església de Sant Pere
L’església de Sant Pere utilitza parcialment les muralles, ja que l’absis aprofita la torre de defensa del recinte que es troba al costat est i el mur sud de la muralla.
La fundació de l’església de Montfalcó molt probablement va tenir lloc després de la repoblació d’aquest indret pel comte Bernat de Berga, a mitjan segle XI, inicis del segle XII.
Hi ha poques referències d’època medieval referents a la parròquia de Sant Pere. És possible que fos fundada poc després de la conquesta de Montfalcó per Bernat, comte de Berga a mitjans del segle XI, quan aquest fundà o amplià el castell de Montfalcó. L’església formà part del bisbat d’Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI.
La primera referència al temple del castell es troba a l’inventari dels béns de Guillem Ramon, comte de Cerdanya, a Montfalcó d’Oluja vers els anys 1068-95.
És un edifici molt transformat, i es fa difícil destriar els elements originals. La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular. La porta s’obra a la façana de ponent de l’Església, totalment envoltada pels edificis de la trama urbana del poble, que també amaguen les altres façanes de l’edifici, llevat de la façana absidial, que, com ja he dit, s’integra en el conjunt del perímetre murat de Montfalcó. La porta principal està realitzada amb arc de mig punt adovellat amb imposta i guardapols decorats amb motius geomètrics molt rudimentaris. Està totalment mancada d’ornamentació, amb l’aparell de petits carreus allargassats de pedra calcària de la zona.
El campanar, construït entre els segles XVII i XVIIIl, i utilitzat en un primer moment com a torre de defensa, és de planta quadrada, amb les cantonades en forma de xamfrà en el cos alt i acabat en una terrassa amb balustrada.
L’església actual només conserva de l’església romànica primitiva l’àbsis i la porta d’entrada. Molt possiblement hi existí una porta primera, que fou tapada pels murs de la muralla.
Oferta turística disponible a Montfalcó Murallat
Malgrat les seves petites dimensions, Montfalcó Murallat té com a oferta turística un restaurant molt concorregut, Montfalcó Restaurant, i tres cases rurals que, a la vista del conjunt, tenen la tranquil·litat garantida. Sense cap altre tipus de serveis.
Fi de la visita
Com es pot comprovar, es tracta d’un poble de característiques quasi úniques. Un castell que es va transformar en recinte residencial i que la seva posició aturonada l’ha permès mantenir-se quasi intacte en el seu perímetre murat.
La construcció és d’arquitectura tradicional en pedra vista, amb molt poques intervencions. Per exemple, només hi ha una edificació amb acabat d’estuc a la façana. Totes les altres són de pedra vista originals.
Estic convençut que per al visitant que no conegui Montfalcó Murallat serà una agradable sorpresa, tant pel seu exterior impressionant i net de construccions superposades, com pel seu interior, que conserva tota la autenticitat de l’arquitectura tradicional no malmesa per construccions posteriors al segle XVIII o XIX.
Complementàriament, el territori esta farcit de castells medievals que poden ajudar a fer-se una idea del paper que aquest territori de La Segarra, juntament amb els de L’Urgell i La Noguera van tenir durant la Reconquesta.
Bases d’informació
Google academic
Montserrat Pérez Serra. Aproximació a la vida quotidiana i a l’arquitectura dels pobladors de les viles medievals de l’actual comarca de La Segarra durant els segles XI I XII
Joan-Albert Adell. Els despoblats medievals. Un urbanisme impossible?
Flocel Sabaté, Montserrat Corberó. Itineraris per terra de marca: El segle XI a la conquesta de la plana
