Parc Natural del Cabo de Gata-Níjar, a Almeria, és un dels territoris més espectaculars de la Península, tant en el seu espai cultural com, sobretot, en les seves condicions geològiques i mediambientals, tant a la seva zona terrestre com a la marítima.
Parc Natural del Cabo de Gata-Níjar (Almería)
Parc Natural del Cabo de Gata-Níjar (Almería)
Província: Almería. Com. Autònoma: Andalusia
Web: cabodegata
Fecha declaración del Parque Natural Cabo de Gata-Níjar: 1987
Visita: 2019
Parc Natural del Cabo de Gata-Níjar (Almería)
Enllaç amb el Post: Casona Granado, Allotjament boutique. Levante Almeriense
L’estada a Casona Granado, Allotjament Boutique tenia com un dels objectius acostar-me al Cabo de Gata per gaudir del seu paisatge mineral.
La visita la vaig concentrar en la costa oriental, des Agua Amarga fins a San José. Uns 35 quilòmetres d’una costa única.
El territori
Situat a l’extrem sud-oriental de la Península. D’origen volcànic, el sòl i el relleu ofereixen poca fixació i un clima subàrid, al que se li uneix el seu caràcter marítim.
La confluència d’aquests factors el converteix en un territori amb un alt valor ecològic. Per això, des de 1987 sel cataloga com a Parc Natural marítim-terrestre, afectat per un gran nombre de figures de protecció com són: Reserva de la Biosfera; Geoparque; Lloc d’Interès Comunitari (Llc); Zona d’Especial Protecció d’Aus, Zepa; Zona d’Especial Importància per al Mediterrani, ZEPIM; Zona Humida d’Importància Internacional, Conveni de Ramsar – Salines de Cabo de Gata.
La zona de protecció afecta els termes municipals d’Almeria, Níjar i Carboneras, abastant l’extrem oriental de la Badia d’Almeria, inclosos els seus aiguamolls, la serra volcànica, part de la Serrata i la zona meridional de Sierra Cabrera, que abasta en total a 49.012 hectàrees protegides, de les que 12.012 són marines dins de la milla marítima.
Les altituds oscil·len entre els 493 metres i els -60 dels fons marins.
El Parc engloba diversos nuclis de població i cortijadas, en els quals en l’actualitat resideix una població aproximada de 4.000 habitants, així com elements culturals vinculats a l’arquitectura popular, a l’aprofitament agrari dels recursos, com sínies i aljubs, a la pesca, o la defensa, com torres i fortificacions.
Des de l’antiguitat va ser rellevant, al costat del sud-est d’Almeria, l’explotació de recursos minerals, ja abandonats, però que han deixat exemples de patrimoni industrial.
Fins a aquesta zona ha arribat, encara minimitzat per la seva catalogació, l’agricultura d’hivernacles.
Finalment, el turisme penetra progressivament com a activitat amb potencial econòmic, però que ha de ser controlat, atret per un dur paisatge d’una bellesa extraordinària, les seves platges i el fons marí de la part del Parc marítim.
Ruta pel Parc Natural del Cabo de Gata-Níjar
La ruta que seguiré es desplaça de nord a sud, entrant per Agua Amarga i pujant fins a l’aparcament de Platja de los Muertos.
Platja de los Muertos i la Mesa de Roldán
Arribo a la localitat de Agua Amarga, sense aturar-me, i avanço cap al nord 3,5 quilòmetres fins a l’aparcament de Platja de los Muertos (A), amb un punt d’informació estacional de la Conselleria de Medi Ambient.
Des d’aquest punt no s’albira la Platja de los Muertos, amb la Punt dels Morts en el seu costat sud. El nom de la cala té el seu origen en què els vents de llevant dipositen les restes dels naufragis a la platja.
Uns 10 minuts de descens a peu ens situen a la platja.
De la mateixa punt en direcció costanera cap al sud es divisa la Mesa de Roldán, en segon terme.
Una carretera asfaltada que ens portaria al Far de la Mesa de Roldán i la torre de defensa de 1766. Segons sembla, la bateria mai va ser útil ja que per un error de càlcul dels projectils no arribaven tan sols la costa.
Aquest primer contacte amb el territori em permet constatar les dificultats que els forts vents i alta insolació imposen a una escassa vegetació.
Carregador de mineral
Refaig el camí, i a uns 2 quilòmetres, al costat del Barri los Ventorrillos em desvio per un camí a l’esquerra per apropar-me a les ruïnes de l’antic Carregador de mineral (B).
Primer de tot, mirant cap al nord es disposa d’una imatge perfecta de la Mesa de Roldán.
Des de l’antiguitat les serres d’Almeria van ser centre d’extracció de diversos minerals.
En aquest cas, es tracta de les instal·lacions de transport i embarcament del mineral de ferro de les antigues mines de Lucainena de las Torres, situades a uns 50 quilòmetres a l’interior, a la Serra de Alhamilla.
Aquesta activitat minera durant el segle XIX i primeres dècades del XX va provocar la creació d’una xarxa de ferrocarrils miners de la que en l’actualitat només es conserven vestigis. Un d’ells va ser la línia Lucainena – Agua Amarga que desembocava a l’embarcador de mineral, en l’actualitat amb les instal·lacions molt deteriorades que només permeten intuir la magnitud de la instal·lació.
L’embarcador es va construir entre 1894 i 1896. Després de la Primera Guerra Mundial van començar els problemes de venda del mineral, fins que, després de diverses vicissituds en 1942 es va efectuar l’últim carregament en el vaixell Bartolo, que reflecteix la imatge. A continuació, es van desmantellar les instal·lacions.
Les fotografies que segueixen permeten fer-se una idea de la magnitud de la instal·lació i l’aprofitament del desnivell entre l’entrada dels trens per la cresta de la muntanya, el seu buidatge en les sitges de la part baixa i el transport amb carretons des dels sitges fins als vaixells per la passarel·la elevada per al seu buidatge, tot per gravetat.
Les imatges mostren les instal·lacions de la part superior i el camí d’accés al ferrocarril.
Alhora he pogut apreciar elements de la vegetació autòctona com els espartars i la margarida marítima.
Des de la carena es baixava fins a les sitges.
De les sitges es conserven alguns murs.
És una llàstima que no es potenciï una mica més la preservació i posada en valor d’aquesta mostra significativa del patrimoni industrial d’una obra que presenta unes característiques molt singulars, en la seva forma d’aprofitament de l’orografia del territori per resoldre el problema de la càrrega del mineral de ferro en els vaixells de transport.
Agua Amarga
Acostar-me fins al carregador ha tingut un altre al·licient, en disposar d’una magnífica vista sobre el poble de Agua Amarga i del perfil dels penya-segats cap al sud.
Així com una perspectiva del Cabo de Gata cap a les terres de l’interior.
Agua Amarga (C) és el primer nucli habitat a l’extrem nord del Parc amb 374 habitants. Cal tenir en compte que Carboneras, uns 9 quilòmetres al nord, encara que envoltat pel Parc, no forma part del mateix.
Localitzada en un ancoratge natural, compta amb una àmplia platja. De ser poble pesquer actualment viu del turisme, amb la consegüent adaptació de l’arquitectura popular a una arquitectura turística, però de baixa altura i mantenint el color blanc com a símbol.
A la banda est, al cim del turó apareixen les restes que pots imaginar que es tracta de les restes d’un castell quan, en realitat, corresponen a les ruïnes de la instal·lació superior del carregador des d’on havia efectuat les fotografies panoràmiques.
El recorregut fins a la següent localitat de les Negres discorre per l’interior del territori.
Aquí toparem amb un dels símbols d’Almeria: els hivernacles. La majoria, però, fora dels límits del Parc.
Las Negras
Las Negras (D), amb 374 habitants el 2018, un antic poble de pescadors que encara conserva un cert sabor mariner a la primera línia de platja però que està creixent sota el model urbanístic de turisme de platja. El seu nom el rep del color fosc de la terra volcànica. Té unes precioses panoràmiques.
A la vista apareix una rèplica exacta del Molí de Los Méndez.
La seqüència panoràmica de fotografies permet observar l’enclavament entre la massa muntanyosa.
A la banda nord és on es conserva en major mesura l’esperit mariner.
Amb els impressionants penya-segats cap al nord.
Rodalquilar
Un error de programació imperdonable va fer que passés per alt visitar les mines d’or de Rodalquilar, situades poca abans del Mirador de la Amatista.
Mirador de la Amatista
Continu el meu recorregut en cotxe cap al sud. La carretera torna a portar per l’interior fins arribar al punt on es troba el Mirador de la Ametista (E). Se situa aquest mirador sobre la costa amb unes magnífiques vistes. El seu nom prové del planter de quars ametista que es trobava a la zona.
En el punt d’aparcament hi ha un Punt d’Informació estacional, tancat en el moment de la meva visita.
Un mural mostra la representació de la flora i la fauna de l’entorn.
En direcció nord-est la Torre de los Lobos.
Cap al sud-oest la Punta del Barranc del Negro en primer terme, i el Cerro del Fraile al fons.
El panorama es completa amb una perspectiva cap a l’interior.
Així com és perceptible la base volcànica del lloc.
Isleta del Moro
La Isleta del Moro (F), amb 188 habitants (2018), és una barriada de costa on encara roman l’activitat pesquera.
El poblet va sorgir durant el segle XIX, per resultar ser un excel·lent refugi per a les embarcacions pesqueres, únic recurs del poble fins fa pocs anys.
La platja situada davant l’illot va ser, pel que sembla, niu de pirates nord-africans, d’on deriva el seu nom.
Des de l’aparcament a l’entrada, mirant en direcció nord-est, s’endinsa al mar la Punta del Barranco del Negro, que ja havia vist des del Mirador de la Amatista.
Gran part del poble està construït sobre l’istme que s’ha format amb el penyal que sobresurt al mar, després del qual se situa l’illot.
La disposició de l’illot es veu amb claredat des de Los Escullos, a l’altre costat de la cala.
Les cases són simples, seguint el model d’arquitectura popular, de forma cúbica amb cobertes planes i adossament de porxos i corrals i emblanquinades amb cal.
Encara és escassa la presència d’urbanitzacions turístiques.
Una senzilla Església d’estil popular presideix el centre del nucli.
També són visibles algunes barques de pescadors ancorades al mar.
Des de l’espigó contemplo l’extensió de la badia amb el Cerro del Fraile al fons, cota més alta de la Serra Volcànica de Cabo de Gata, amb 493 metres, restes d’una antiga caldera volcànica.
Als seus peus Los Escullos, que serà la meva següent parada.
Los Escullos i Castell de San Felipe
Los Escullos (G) és un enclavament a l’abric de la fortalesa costanera de San Felipe, construïda durant el regnat de Carles III al segle XVIII, dins del pla de defensa de les costes de Granada.
L’interès geològic del lloc és que s’assenta sobre una duna fossilitzada.
La vista des de La Isleta del Moro permet distingir la fortalesa.
Sínia de El Pozo de los Frailes
El recorregut cap al sud per carretera torna a endinsar-se per l’interior.
En passar per El Pozo de los Frailes, al costat de la carretera es pot observar una esplèndida Sínia de Sang (H), construïda a principis del segle XX.
La història de la població ha estat sempre lligada a l’existència d’aquest pou comunal.
Al costat d’ella els safareigs, abeuradors i canal de reg.
Als voltants també poden observar altres elements de la cultura de l’aigua com els aljubs.
San José
Arribo a l’última etapa de la ruta a la localitat de San José (I), amb 862 habitants el 2018.
És la barriada amb major infraestructura turística del Parc, compta amb port esportiu i oficina de turisme.
Era un llogaret de pescadors i les restes arqueològiques trobades en les seves aigües manifesten la importància que va tenir en època romana.
Ocupa una ancorada entre el turó de Enmedio al nord i el turó del Ave María al sud.
El poble ocupa l’ancorada al mateix temps que l’ocupació turística ha anat ascendint pel vessant dels turons.
En aquest punt acaba la carretera asfaltada i s’accedeix a les Platges de Genoveses i Monsul per un camí de terra.
Cerro del Ave María i Molí de Genoveses
Per fer una ullada sobre la platja dels Genoveses em vaig acostar al cerro del Ave María fins al Collado de los Genoveses..
L’ancoratge rep aquest nom per ser el lloc on van desembarcar tropes genoveses que van ajudar en la primera presa de la ciutat de Almeria al segle XII.
En aquest punt es troba situat el molí fariner del Collado de los Genoveses amb chapitel giratori, recentment restaurat.
Fi de la sortida
Dono per finalitzada la ruta que m’ha portat de nord a sud per la costa del Cabo de Gata.
Ha estat un recorregut adaptat a l’ús de l’automòbil.
Hi ha una altra manera de visitar el Cabo de Gata, recorrent a peu els nombrosos senders ben senyalitzats per tot el territori.
És la manera ideal, i moltes vegades l’única, de poder accedir a les nombroses platges que s’han format al llarg d’aquesta rocosa costa.
També la via marítima pot ser una altra forma de recórrer i gaudir del litoral i del parc protegit submarí.
L’acció de l’home és important i particular a través de l’arquitectura popular de les seves cases i cortijadas; les formes d’aprofitament de l’aigua (sínies, aljubs, sèquies, …); explotacions mineres o talaies i fortaleses.
Però és un territori en el qual els elements de la natura adquireixen una importància molt particular i transcendent. Per això la diversitat de figures de protecció mediambiental que l’afecten.
Serà una experiència apassionant per als amants de mar i els fons marins, de la geologia, el vulcanisme o la mineria, així com per participar de la seva flora, amb espècies endèmiques o la fauna.
Tenir present que es tracta de la zona semiàrida més important d’Europa.
Aquest paisatge particular va ser el que va convertir a aquestes terres en paisatge cinematogràfic.
També cal considerar que el turisme, sent creixent, no és asfixiant com en altres zones litorals.
És veritat que no és un territori que podríem anomenar “amable”. Al contrari, en la seva “duresa” es troba un dels grans atractius per a tot amant de la natura.
M’han quedat moltes coses per fer i conèixer, per exemple, la zona occidental del Parc. Espero tenir l’ocasió de poder completar la meva aproximació al Cabo de Gata en una propera ocasió.
I al lector li incito a que li dediqui algun dels seus moments practicant un turisme tranquil.
Bases d'informació
Google academic
J, López, E. Cifuentes, Molinos, aljibes y norias: la cultura del paisaje en Cabo de Gata
C. López Carrique, E. López Carrique, Patrimonio cultural del Parque Natural de Cabo de Gata-Níjar
J.A. Cortés Vázquez, V. Quintero Morón, J.M. Valcuende del Río, La naturaleza como patrimonio: Una categoría en disputa en el Parque Natural Cabo de Gata-Níjar
F.H. Ortiz, La minería en la Sierra del Cabo de Gata (Almería)
V. Quintero Morón, J.M. Valcuende Del Río, J.A. Cortés Vázquez, Contemplar o vivir. Símbolos y legitimaciones en un espacio protegido
Enllaç amb el Post: Casona Granado, Allotjament boutique. Levante Almeriense
