Castrillo de los Polvazares (León), un poble fossilitzat al segle XIX, exemple de l’arquitectura popular maragata.

Castrillo de los Polvazares i la Maragatería

Castrillo de los Polvazares imagen aérea
Vista aérea de Castrillo de los Polvazares (Google earth, 12-02-2018)

Castrillo de los Polvazares i la Maragatería

Castrillo de los Polvazares. Municipi: Astorga. Comarca Maragatería. Província: León. Com. Autònoma: Castilla y León

Coordenadas: 42°27′54″N 6°07′42″O, Altitud: 872 msnm, Población: 107 hab. (INE 2017)

Pertany al municipi d’Astorga que es troba a una distancia d’uns 7 km.

Conjunto Histórico-Artístico d’alt valor monumental (1980).

Visita: 2016

Castrillo de los Polvazares

Al arribar a Castrillo de los Polvazares per l’únic accés, per la banda est, des d’una carretera, ens trobarem amb un aparcament obligatori per a no residents, ja que tot el poble és només per a vianants. Passant per un pont que travessa un rierol, a uns 100 m entrem al poble. El carrer fa una corba i ja som al carrer Real, un carrer longitudinal però lleugerament sinuós, d’uns 600 m fins a les dues sortides per l’oest, que enllacen amb dos camins, ja que no hi ha carretera de sortida. Penso que aquesta sinuositat deu ser deguda a que el poble va anar creixent longitudinalment adaptant-se a la forma del camí preexistent.

Faig la visita al mes de març, abans de la Setmana Santa, quan encara no ha començat de fet la temporada turística, és un dissabte i hi ha pocs grupets de turistes, per tant, moment ideal per gaudir de les vistes de l’interior del poble sense interferències visuals de gent forana ni de cotxes.

A l’esquerra s’obre un carrer, el carrer de la Iglesia, de traçat molt mes sinuós, i que és el segon carrer del poble. Com el seu nom assenyala, porta a l’església de San Juan Bautista. En aquesta cantonada un cantant amb una guitarra espera rebre alguna moneda dels visitants (no aconsegueixo recordar quin tipus de cançons cantava). Com es pot apreciar a la tercera fotografia, no es veu una anima pel carrer.

Tot el poble està cuidat i l’exterior de les cases molt arreglades, amb portes i finestres pintades de colors vius en contrast amb el vermellós de l’obra vista de totes les façanes, com desprès comentaré. Totes les parets de les cases són d’obra vista amb sensació d’autenticitat, no com aquesta moda de fer aparèixer les pedres de les rehabilitacions “neo-rularitzadores” d’edificacions antigues. Totes les cases són d’una o dues plantes i no hi ha cap construcció que aparentment sigui posterior al segle XIX. En aquest sentit perdura una imatge de com era un poble popular “autèntic”. De fet és la imatge turística més potent que es promociona.

Per a un ciutadà del segle XXI és una imatge insòlita no veure cap botiga. De fet només es veuen anunciats restaurant u hostals, però sense terrasses amb taules a l’exterior del carrer.

Em vaig creuar amb algun altre turista, pocs, però amb ningú que sembles vilatà. Totes les grans portes tancades. No en recordo pas cap d’oberta.

Amb quina sensació em vaig quedar. Amb la d’un lloc molt ben conservat però com si fos un poble fossilitzat. Una relíquia digna de veure, que aconsellaria que si es presenta l’ocasió visitar, però sense que es pugui captar mínimament la vida que havia de tenir els arrieros (traginers) i les seves famílies maragatas.

Al final del post hi he incorporat una reflexió de Pablo Alonso González sobre la presa de consciencia en les nostres visites turístiques pel patrimoni rural popular que enllaça amb aquesta sensació que intento descriure.

El poble

Castrillo de los Polvazares formava part de la ruta del Camí de Sant Jaume (de la que ara és una variant) i connectada a la Via de la Plata. El fet de ser un poble de camí explica la seva planimetria allargada, desenvolupada sobre les dues vores del camí. És una forma típica de les poblacions que han crescut vinculades al trànsit d’un camí o carretera. Podem dir que són pobles-carrer. És una forma usual de molts pobles crescuts a l’ombra del Camí de Sant Jaume.

Trenca la linealitat el nucli construït al voltant de l’Església de San Juan Bautista. L’edifici és senzill amb una gran espadanya amb doble campanar, tipologia típica de diverses poblacions de la comarca.

Iglesia de San Juan Bautista Castrillo de los Polvazares
L’Església de San Juan Bautista a Castrillo de los Polvazares (foto de David Martin (Castrillo de Los Polvozares) [CC BY 2.0], via Wikimedia Commons)

El fet de que Castrillo de los Polvazares es mantingui intacte en la seva forma arcaica el podem explicar per tres circumstàncies. La més important, el fort descens poblacional des del segle XIX, que ha comportat l’abandonament de moltes cases i la no necessitat de nous habitatges. Hi ha ajudat el fet de que la carretera es va construir per l’exterior, deixant el poble en un cul de sac, amb entrada però sense sortida per carretera, i des de l’any 1980 la protecció estètica a que l’obliga estar catalogat com a Conjunt Històric Artístic. Aquest darrer fet ajuda a mantenir viu el poble amb el paper econòmic i ocupacional que representa el turisme.

Una de les característiques d’aquest poble és que forma part de la comarca de la Maragatería. Aquesta comarca es particularitza en que, especialment entre els segles XVI i XIX, l’activitat econòmica fonamental es basava en el transport de mercaderies entre Galicia i el centre (Madrid era un destí destacat) i nord de la Península. Eren coneguts com a maragatos (traginers). Els maragatos es caracteritzaven per l’ús d’una vestimenta molt particular i típica fins a començaments del segle XX. No es considera que fossin comerciants, amb excepcions, sinó estrictament traginers.

Aquesta activitat econòmica sobresortint del transport, que corresponia als homes, es complementava amb l’agricultura i la ramaderia menor que era tasca de les dones, que també havien de tenir cura de la casa i de la família.

La base econòmica actual es sustenta en el turisme i la artesania. Els principals atractius turístics son la seva arquitectura popular típica i la seva gastronomia, sobre tot al voltant del Cocido Maragato como a distintiu.

El Cocido Maragato és una menja que consta bàsicament de la sopa, col, patates, cigrons i set varietats de carns. El tipisme ve arrodonit per què l’ordre dels plats es serveix al revés que la forma de menjar de tots els altres cocidos o escudelles, ja que es comença pel tall i s’acaba per la sopa. Hi ha diverses explicacions més o menys creïbles sobre el perquè d’aquest orden invertido.

L'arquitectura maragata: La “casa arriera” maragata

La combinació de l’activitat traginera i la agrària i ramadera es reflexa en l’amplada dels seus carrers, per facilitar el pas dels carros, i en l’estructura de les seves cases, amb grans portalades i espaiosos patis i quadres pels diversos animals, el que dona una personalitat definida a la arquitectura maragata.

Castrillo de los Polvazares
Carrer d’entrada al poble des del pàrquing per visitants

El treball de Javier López-Sastre: La Casa Arriera Maragata, ens proporciona una amplia i erudita informació sobre aquest tema. Ens diu que la casa, com és habitual en el medi rural, s’adapta a les condicions climàtiques i a les funcions econòmiques. Fred intens a l’hivern i molta calor a l’estiu es contraresta amb parets gruixudes (50 a 80 cm de gruix) i poques obertures. Amb el pas dels anys s’aniran augmentat les obertures en balconades.

Els materials de construcció corresponen als que ofereix el territori: pedra, fusta i fang.

A partir segle XVII la casa rural amb funció exclusivament agrària es comença a adaptar a les necessitats de la tragineria (espai i entrada per carros i animals de transport) combinat amb necessitats agràries i ramaderes (corts per les besties, pallisses) i tèxtil (treballant la llana de les ovelles), ja que mentre l’home era traginer fora de casa, la dona tenia cura de la casa i de totes les activitat agràries.

Castrillo de los Polvazares
Calle Real de Castrillo de Polvazares

El color vermellós de les construccions és degut al contingut ferruginós de la pedra i a la barreja de cal i argila roja de la zona per l’argamassa. Els carrers mostren una continuïtat constructiva molt uniforme de formes, materials i colors. Contrasta però, el color vermell de les parets amb els vius colors dels arcs de les portes i de les portes i finestres. També sobresurten la diversitat de models de forrellats i d’escuts.

La casa està tancada vers l’exterior (diuen que el traginer era molt desconfiat) i s’obre cap a un pati interior (corral). Si té dues plantes, al pis superior hi ha un passadís cobert exterior que ressegueix el corral amb senzilles baranes de fusta.

La cuina és el centre de la casa, especialment a l’hivern, amb una gran llar de foc i forn de pa. No te passadissos i es circula a través de les diverses estades. Al fons del corral tanca la casa les quadres per les besties.

A partir del segle XIX a la portalada incorpora l’arc de mig punt.

Porta amb arc de mig punt

La comarca Maragata: La Maragatería

L’especialització traginera a partir del segle XVI, que dona lloc a la maragateria, es vincula al fet de que la comarca maragata està situada en un punt estratègic en les comunicacions de l’interior de la Península i Galícia. La comarca forma part de la zona de transició situada entre la plana del Páramo Lleonès i les Muntanyes de Lleó, cosa que des d’antic, i especialment en època romana, va afavorir la seva condició de pas d’importants camins. La comarca de la Maragatería era antigament coneguda com a comarca de la Somoza, amb nombroses restes arqueològiques des de la prehistòria. L’actual Astorga –Asturica Augusta– era de gran importància gràcies a ser punt d’unió de diferents calçades romanes del nord-oest peninsular i als jaciments aurífers propers

El que sembla clar és que els maragatos constituïen un grup sòcio-territorial molt particular i diferenciat de les comarques de l’entorn. Aquest fet ha suscitat que multitud de viatgers al llarg dels quatre últims segles han descrit sorpresos aspectes sobre els enigmàtics maragatos o la seva misteriosa comarca.

El segle XVIII és el moment de màxima expansió del transport arriero, mentre que la introducció del ferrocarril al segle XIX va significar la desaparició d’aquesta ocupació. Es diu que amb la desaparició del darrer traginer va desaparèixer el darrer maragato.

Les formes de vida

La vida en aquestes comunitats maragatas era dura, però amb importants diferències internes. Era una societat molt tancada, a la que en ocasions se’ls ha denominat els “pueblos olvidados” o “pueblos malditos”. Aquest tancament, que els feia sentir-se com una casta apart del mon, reforçava amplament la endogàmia. Les llargues absències dels homes (imaginem la durada de trajectes des del poble a la costa Gallega per recollir peix en salaó i transportar-lo fins a Madrid, i retornar amb altres productes, així constantment), comportava que les dones quedessin soles amb els fills i encarregades de totes les tasques agrícoles, ramaderes i familiars i àdhuc tèxtils. Però els costums imposaven el servilisme de la dona respecte a l’home. Malgrat aquesta forta relació de dependència, en els seus usos a la dona maragata li quedava un recurs en una situació econòmica dificultosa, amontonarse, que representava el dret a negar-ho tot al marit, fins hi tot la parla i la cura en la malaltia, si retornava d’un viatge econòmicament fracassat. (Per ampliar pot llegir-se l’article de Francisco Javier Rodríguez Pérez).

Es considera que qui millor va expressar les costums maragatas va ser Concha Espina a la seva novel·la La esfinge maragata, publicada el 1989. Castrillo de los Polvazares es la localització elegida per l’escriptora per ubicar aquesta novel·la, en la qual rebateja al poble com a Valdecruces.

Concha Espina Castrillo de los Polvazares-F
Placa dedicada a Concha Espina a la façana de la casa en la que va viure per escriure la novel·la “La esfinge maragata” ( By Pedro M. Martínez Corada (www.martinezcorada.es) (Own work) [CC BY 3.0], via Wikimedia Commons)

Una reflexió sobre el paper atribuït actualment als espais rurals tradicionals

En el treball de Pablo Alonso GonzálezEtnoarqueologia y gestion del patrimonio cultural Maragateria y Val de San Lorenzo. L’autor exposa una reflexió sobre aquest territori maragato, però que pot ser extrapolable a molts entorn rurals espanyols, que no em resisteixo a reproduir com a presa de consciencia en les nostres visites turístiques pel patrimoni rural popular:

“El estudio del pasado no debe implicar un desprecio de las dinámicas actuales. Maragatería no es ya una tierra enigmática y aislada. Es un espacio rural envejecido y en decadencia, de nuevo asolado por la emigración, con un patrimonio natural y cultural enorme en deterioro constante. Pueblos abandonados, casas en ruinas, salida constante de objetos muebles para anticuarios de toda la nación… También tierra de ensueño para las comunidades libertarias que se instalan, pese al frio y la aspereza de la tierra, en pueblos abandonados y los reaprovechan, generando situaciones verdaderamente surrealistas al producirse el contacto con las comunidades tradicionales. (p. 28)

“Lo maragato. Y que no extrañe el “lo”. Precisamente eso, lo indefinido, lo misterioso, todo “ese mundo”. Aquí se ha tratado de aprehender a través de su realidad económica y funcional, pero también he intentado penetrar en su complejo mundo de símbolos y mitos. Un cosmos idílico que a muchos hoy parece bello y bucólico: los trajes, las casas, los relatos de viajeros, las extrañas tradiciones… Una aparatosa estructura tras la que se oculta un mundo sumamente ordenado y controlado holísticamente, un mundo donde el movimiento, en todos sus sentidos, físico, social y económico, era imposible excepto para los arrieros. Los maragatos, no uno ni dos, no una clase social, sino “lo maragato”, llegaron a instaurar un férreo reinado codificado en símbolos que reproducían y potenciaban a través de la cultura material el orden social establecido. Las danzas, un mecanismo de dominación y exposición del poder y la riqueza. Las casas, una jaula para la mujer y refugio del linaje familiar; una fortaleza inexpugnable de misterio y naturalización de lo real para el foráneo. Las tumbas, mausoleos a los reyes de la Maragatería. Un cosmos sumamente regulado, una semiótica del poder, que fue siendo imitada, asumida y redistribuida por las clases más bajas y mantenida incluso tras el ocaso de la fuente creadora del lenguaje: la arriería y su solvencia económica. (…) La dinámica postmoderna y su reapropiación de símbolos tiende a remitificar lo maragato. Pero habiéndolo ya despojado de sus más lóbregos y tenebrosos hábitos. Tras la aligeración sólo nos quedará una selección: el cocido, el traje, las casas y una leyenda. Y es que… ¿qué otra cosa es la apropiación del pasado que la selección de lo que se salvará? La historia es ese gran barco que se hunde y del que rescatamos lo que podemos, y lo que nos interesa. (pp. 348-349)”

L'entorn

Per acabar, diguem que Castrillo ofereix diverses rutes per fer a peu o en bicicleta. La localitat és porta del Monte de la Marquesa.

Bases d'informació

Webs

Web oficial

A wikipedia i a verpueblos

Rutes a i des de Castrillo en wikiloc

Contenen nombroses fotografies:  arquitecturapopular i susanacsantana

Webs academics

Estudi de la comarca, amb una visió amplia general malgrat que és de 1988: Dr. Miguel Ángel Luengo Ugidos (1988), Maragatería y Cepeda

Aproximació a la Maragatería. Està publicat en 5 articles separats: Miguel Peña Sanz (2002-2004), Maragatería. Los arrieros y la estabilidad económica de la comarca

Presenta les condicions de vida a partir de l’epígrafe 2.2.1: Francisco Javier Rodríguez Pérez (2008), La covada en el país de maragatos

Estudi en profunditat de la casa arriera: Javier López Sastre (2009), La casa arriera maragata

Libro

Pablo_Gonzalez (2009), Etnoarqueologia y gestion del patrimonio cultural Maragateria y Val de San Lorenzo. Pot llegir-se a Internet.

Vídeo

Llugaresconhistoria conté un vídeo

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on pinterest
Share on whatsapp
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.