La Colònia tèxtil Vidal (Puig-reig, Barcelona) és un testimoni viu de la revolució industrial a Catalunya. Un espai que mostra un model d’assentament fabril-residencial comunitari.
Colònia tèxtil Vidal (Puig-reig. Barcelona)
Adreça: Carretera C-16, km.78 Pl. Puríssima, s/n 08692 Puig-reig. Comarca: Berguedà. Província: Barcelona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 41°56’39.3″N 1°52’51.2″E. Altitud: 413 msnm.
Web: museucoloniavidal
Tel: 93 829 0458
Correu electrònic: museu@museucoloniavidal.org.
Darrera visita: 2024
Índex
Colònia tèxtil Vidal. Puig-reig. Berguedà. Barcelona
Als posts: Assentaments de població programats (1): Tipologia i Assentaments de població programats (i 2): Procés històric a Espanya, vàrem tenir ocasió de constatar que una de les actuacions d’assentament programats van ser les colònies tèxtils a Catalunya. Ara és el moment de conèixer amb més detall una d’aquestes actuacions, en concret la Colònia Vidal de Puig-reig, adaptada com a museu.
El territori
El fet geogràfic condicionant en que es fonamenten la localització de les colònies tèxtils va se l’aprofitament de l’energia cinètica que podria aportar l’aigua dels rius per moure la maquinaria dels processos industrials de filat i teixit. Per fer rendible la fabricació en aquells llocs havia de quedar garantit uns mínims de cabal i continuïtat del flux hídric.
A Catalunya, aquest aprofitament es va produir espacialment als rius Llobregat i Cardener a la província de Barcelona, i al Ter a la província de Girona.
Si relacionem la posició de les colònies tèxtils de Catalunya al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants als que es troba emmarcada. En aquest cas, especialment vinculades a la vora dels rius per aprofitar l’energia hidràulica, més barata que el vapor, i abans que l’electricitat o les energies fòssils.
En aquestes condicions, la resta de recursos necessaris per a la producció (primeres matèries, treballadors, serveis auxiliars) s’hauran de desplaçar fins a l’assentament fluvial. I en aquesta necessitat rau la raó de la construcció d’habitatges per als treballadors al costat de la fàbrica.
Una mica d’història
Les colònies tèxtils a Catalunya
Als esmentats dos posts: Assentaments de població programats (1): Tipologia i Assentaments de població programats (i 2): Procés històric a Espanya, ja vaig presentar de manera genèrica la tipologia d’assentaments de colònia industrial tèxtil a Catalunya. No repetiré el que allà hi ha explicat.
Només constatar que van ser en total al voltant d’un centenar de colònies tèxtils, especialment concentrades al rius Llobregat, Cardener i Ter.
Entre les del riu Llobregat destaca la Colònia Vidal, Colònia Can Vidal, o Can Vidal i prou, la darrera en ser construïda, a la que dedico aquest post, i que ens permetrà conèixer l’estructura i funcionament d’una colònia que contenia tots els elements que les varen configurar.
La Colònia Vidal
La trajectòria industrial dels fabricants Vidal arrenca a Manresa (Barcelona) a mitjans segle XIX amb fabricació de cinteria i mocadors de seda. A més de gestionar diversos establiments tèxtils, Ignasi Vidal i Balet, cap de la saga, el 1892 adquirí a Puig-reig els terrenys per construir-hi una colònia especialitzada en la producció de teixits de cotó de qualitat, com llençols i piqué.
La construcció va començar el 1894 i es van acabar al 1901, convertint-se en la darrera colònia tèxtil oberta al Berguedà i una de les més modernes de la regió. Ignasi Vidal no la va veure acabada ja que va morir el 1896.
La Colònia Vidal de Puig-reig, representa un dels exemples més acabats de colònia industrial catalana. Des dels seu projectes, a finals segle XIX, va destacar per la seva planificació urbana avançada i la seva voluntat de crear un espai autosuficient i organitzat. És un testimoni viu de la industrialització catalana i de la vida obrera al llarg del segle XX.
Situada al municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà (Barcelona), la Colònia va néixer com a assentament industrial a la vora del riu Llobregat, per aprofitar la força de l’aigua com a font d’energia per a la seva activitat tèxtil.
El fet d’haver de situar la fàbrica a la vora del riu comportava que estigues situada en mig del camp, allunyada de les poblacions eminentment de base rural, i en una època on no existien mitjans de transport. En aquest cas, La Colònia Vidal esta situada uns quatre quilòmetres al sud de la vila de Puig-reig.
Significava que no ha havia a l’abast treballadors disponibles. Per resoldre el problema de la ma d’obra, la creació de una colònia al costat de la fàbrica assegurava la disponibilitat de força e treball, des dels obrers fins al director, vivint permanentment al costat de la fàbrica. Per garantir aquesta ma d’obra fins hi tot les fàbriques properes a una població varen adoptat el model de colònia, amb totes les edificacions propietat de l’empresa (habitatges i serveis) en unes condicions socials similars a les de la “servitud”.
Ja el 1905 hi vivien 200 persones i va anar incorporant serveis com el cafè, l’escola, la barberia, la biblioteca, el teatre, església, economat, pista de bàsquet, safareig i dutxes comunitaris, configurant un petit univers autosuficient al voltant de la fàbrica.
Al llarg dels anys es van anar afegint o millorant serveis i edificis.
La Colònia va viure el seu apogeu durant la dècada dels anys vint, quan la producció i la vida social i cultural van arribar al màxim esplendor.
Va tenir una vida relativament curta com a centre productiu de 79 anys. La crisi del sector tèxtil dels anys vuitanta va portar al tancament definitiu de la fàbrica el 1980, iniciant un procés de despoblament i abandó progressiu.
Després del tancament, la Colònia va ser objecte d’un procés de valorització patrimonial. El 1995 es va obrir el Museu de la Colònia Vidal.
Actualment, només resideixen uns cinquanta habitants. Un grup de persones grans que havien treballat tota la vida a la fàbrica i un altre grup de persones que han posat en marxa el projecte Vidàlia, que es defineix com “una comunitat intencional basada en les cures a les persones i a la natura, la transformació social i l’arrelament al territori”.
Condicions de treball i de vida
A les primeres dècades (1901-1920), les condicions de treball eren molt dures: jornades llargues (fins a 14 hores diàries), feina també el dissabte, disciplina estricta i baixos salaris. Tots els membres de la família, havien de treballar per garantir la subsistència, mentre que els nens i nenes a partir dels 14 anys ja eren considerats adults. Cal tenir en compte que la indústria tèxtil és una activitat altament feminitzada i apte pel treball infantil. Això permetia treure un gran rendiment a la construcció d’habitatges obrers de lloguer pel fet de que tota la família activa estava obligatòriament al servei de l’empresa. La disponibilitat d’habitatge en règim de lloguer, la obligatorietat de treballar a la fàbrica per mantenir la residencia, i la dependència del serveis personals i familiars de la oferta a la colònia creaven unes condicions de vida assimilables al servilisme.
Pel que fa a la Colònia, des del començament ja hi havia escola, església, cafè, barberia i teatre. Amb el temps, la Colònia va anar incorporant serveis i equipaments que milloraren la vida quotidiana dels treballadors.
A mesura que la població creixia (300 habitants el 1910, 600 el 1934 i més de 700 als anys 60), la vida social i cultural es va intensificar: es van crear orfeons, grups de caramelles, equip de futbol, actuacions teatrals i cinema.
Malgrat que no hi ha dades oficials, es pot estimar que durant les dècades de màxim esplendor (1920-1960), la majoria de la població adulta masculina i bona part de la femenina treballaven a la fàbrica, ja que la Colònia era un nucli autosuficient i que probablement van arribar a treballa-hi entre 300 i 500 persones.
Un canvi en l’oferta i localització del serveis va tenir lloc quan a la dècada dels 40, acabada la guerra amb les seves conseqüències, es van construir l’edifici de la Fundació Vidal, l’església i el Casal de la Dona i escola (de nenes).
La Colònia es va convertir en un microcosmos autosuficient on els treballadors vivien, treballaven i passaven el seu temps lliure, tot i que la frontera entre la vida laboral i personal era gairebé inexistent. La influència dels amos era molt present, amb un control paternalista que s’exercia tant a la fàbrica com als serveis socials i religiosos.
Durant els anys seixanta i setanta, la Colònia va viure una relativa estabilitat, però la crisi del sector tèxtil va portar al tancament definitiu el 1980.
Estructura territorial de la Colònia Vidal
La planificació de la distribució dels habitatges i serveis a la Colònia Vidal va respondre a un model intencionadament zonificat i autosuficient, típic de les colònies industrials catalanes, però amb algunes característiques pròpies que la diferencien d’altres colònies.
Els conjunts urbanístics-arquitectònic més destacats de la Colònia van ser:
Instal·lacions fabrils
Resclosa i canal de derivació, turbina hidràulica i màquina de vapor, fàbrica i magatzems, i estació de ferrocarril.
Residencials i serveis
Torre de l’amo i torre del director. Nucli de la Colònia amb habitatges d’obrers, d’encarregats i de majordoms; serveis col·lectius i serveis a les persones i famílies.
En resum, la distribució de la Colònia Vidal integrava elements arquitectònics que ordenaven l’espai segons l’activitat econòmica-productiva i la vida i jerarquia social, amb espais comunitaris que facilitaven l’autosuficiència i la vida en comú, configurant un model complet i representatiu de la colònia industrial catalana.
La construcció de la Colònia va tenir varies etapes. A l’inici les instal·lacions fabrils i la part residencial amb els primers carrers (Sant Ignasi, Concepció, Sant Vicenç) i els serveis intercalats. Nous blocs i cases afegits durant els anys 20 i, sobretot, en la nova etapa constructiva dels anys 40, amb més blocs d’habitatges i l’edifici de la Fundació Vidal presidint la plaça, a més de l’església i el Casal de la Dona i escola de nenes.
Separació clara entre zona urbana i industrial
Un dels trets distintius de la Colònia Vidal va ser la separació clara entre la zona industrial i la zona urbana, creuada per un torrent des de la via del tren-carretera que les partia en dues. Aquesta diferència tant a la planta com a nivell va permetre distingir l’espai de treball de l’espai de vida quotidiana. Aquest criteri d’organització era una innovació respecte a altres colònies de l’època, on sovint les fàbriques i cases dels treballadors es barrejaven sense una distribució tan definida. Aquesta separació en planta i en nivell esmorteïa considerablement el soroll de la fàbrica sobre els habitatges.
Zonificació i jerarquia social
La planificació de la Colònia responia a una zonificació intencionada. La fàbrica, juntament amb les cases de l’amo i del director, s’ubicaven a la part sud del conjunt. En canvi, els habitatges dels treballadors i els serveis es concentraven a la zona urbana principal al nord. Aquesta distribució reflectia també una certa jerarquia social, amb les cases dels majordoms i encarregats, amb més amplitud i comoditats.
Tipologies d’habitatge
Els habitatges dels treballadors es van dissenyar pensant en la comoditat i la convivència. Es van construir cases unifamiliars de dos pisos, unides entre si formant carrers, i també blocs de tres pisos més aïllats. Els materials utilitzats, com la pedra i el maó, garantien la durabilitat i una certa qualitat de vida. La dimensió d’un habitatge obrer era d’uns 60/70 m2.
Serveis i equipaments
Des dels primers anys, la Colònia Vidal va comptar amb serveis essencials per als seus habitants. L’escola, l’església, el cafè, les botigues i el teatre eren part de la vida quotidiana. Més endavant, es van millorar o afegir altres equipaments com el teatre-cinema, la biblioteca, el casal de la dona i una zona esportiva.
Els amos de la Colònia van posar especial cura en la creació d’espais verds i equipaments públics. Aquests espais no només milloraven l’entorn, sinó que també servien de referència per a altres poblacions de l’època.
En resum, la Colònia Vidal de Puig-reig va ser concebuda com un nucli autosuficient i ben organitzat, amb una distribució clara dels espais residencials, industrials i de serveis.
La visita a la Colònia Vidal (Museu)
Començarem la presentació de la Colònia Vidal per la zona de les activitats fabrils, justificació d’una colònia, per acabar amb el nucli residencial amb els serveis complementaris.
L’edifici de la fàbrica
La fàbrica és una edificació contínua longitudinal paral·lela al curs del riu. La fàbrica en sentit estricte té unes dimensions d’uns 175 x 40 metres. Arriba als 225 metres al afegir-hi el conjunt de la màquina de vapor a l’extrem nord, incorporat als any 40.
L’edificació es modular, amb un cos central sobresortint, i diversos nivells que acollien les naus de filatura, teixit i magatzems.
La part frontal no és fàcilment visible ja que està encarada als camps de llevant. Aquestes fotografies del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona mostren la magnificència d’aquesta instal·lació fabril.
Observem com per darrera a la dreta sobresurt la Torre de l’amo.
Les fonts d’energia
Malgrat que l’aplicació industrial de la màquina de vapor s’havia estes per Espanya durant el segle XIX, els alts preus del carbó feien econòmicament rendible l’aplicació de l’energia hidràulica que podien proporcionar el rius. Aquesta possibilitat es va aplicar a Catalunya al rius Llobregat, Cardener i Ter, com ja s’ha citat.
Aplicació d’energia hidràulica
La Colònia Vidal, com la majoria de colònies tèxtils catalanes, va basar inicialment el seu funcionament industrial en l’aprofitament de l’energia hidràulica, però va evolucionar cap a sistemes mixtos per garantir la producció en totes les circumstàncies, com podia ser estiatge del riu o sequeres.
La resclosa, el canal de derivació i la turbina hidràulica
El primer que cal disposar és d’una resclosa (1) situada a un nivell d’alçada superior respecte a la turbina adequat per que el salt d’aigua aporti l’energia cinètica necessària per fer funcionar la turbina, transformant l’energia potencial i cinètica de l’aigua en energia mecànica per fer funcionar les màquines de la fàbrica
Des de la resclosa, de 17 metres d’alçada, un canal de derivació canalitzava l’aigua fins a la turbina hidràulica situada a la part central de la fàbrica.
A centre de la fàbrica estava situada la turbina hidràulica (2) que connectava amb l’embarrat de la fàbrica. Aquesta actuava sota la força cinètica d’un salt brut de 16.25 metres.
Des de la turbina pujava verticalment un eix de ferro rotatori, que anomenaven arbre dret, el qual, per mitja d’engranatges, distribuïa la força rotatòria per totes les naus de l’edifici. Per aquest fet, la disposició lineal dels edificis d’aquestes fàbriques venia forçada per garantir la continuïtat de l‘embarrat al qual estaven acoblades totes les màquines per disposar d’energia rotatòria.
Energia elèctrica
L’any 1927 es va procedir al canvi de la primitiva turbina i l’arbre dret per una moderna central hidroelèctrica de 640 kW de potència, amb dues turbines model Francis.
Aquesta central proporcionava energia a la fabrica, llum a la colònia i, en subministrava, a través d’una línia de transport pròpia, electricitat a una altre fabrica de teixits que l’empresa tenia a Navàs, a uns 5 kilòmetres de distància.
Actualment, la turbina hidràulica continua funcionant com a minicentral hidroelèctrica.
No es visitable
La màquina de vapor
Com a energia complementària de la hidràulica les fàbriques disposaven d’una màquina de vapor (3) per cobrir el moments en que per escassetat d’aigua l’energia hidràulica no era suficient. Aquest paper complementari venia determinat pel major cost de l’energia provinent del carbó que la hidràulica.
Una caldera, alimentada per carbó, era la que proporcionava l’energia tèrmica per accionar la màquina de vapor que convertia el recorregut lineal de vaivé del cilindre en moviment cinètic circular. Així s’auxiliava l’energia hidràulica.
La primera màquina de vapor estava situada a la part central de la fàbrica.
A la postguerra, en època de restriccions, foren instal·lades a l’entrada nord de la fabrica una nova caldera i una turbina de vapor, amb la corresponent producció d’energia tèrmica per auxiliar la hidroelèctrica pròpia i la que fornia la companyia. Va ser quan es va aixecar l’alta xemeneia octogonal que presideix el complex.
La màquina de vapor que es mostra a la Colònia no és la original. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya la va adquirir el 1993 a l’empresa “Hilados y Tintes Soler” de Terrassa; i la va instal·lar a la Colònia Vidal, per formar part de l’itinerari de visita.
La fàbrica
El procés de fabricació tèxtil del cotó
En el cas de la indústria cotonera es parteix d’una llavor fins arribar a aconseguir els teixits més elaborats. El procés de fabricació te tres fases: la filatura, el teixit i l’acabat. A la Colònia es produïa la filatura i el teixit, mentre que l’acabat es traslladava empreses de l’anomenat sector de l’aigua on es realitzava l’acabat.
La Colònia Vidal, es va especialitzar en la fabricació de teixits de cotó per a llençols de qualitat. Un altre dels seus productes va ser el piqué.
Com he assenyalat, a la Colònia acabava la seva producció en l’operació de teixidura. Posteriorment es portaven les grans peces sortides dels telers a una planta d’acabats. A partir d’aquí les peces de teixit, una vegada doblades i empaquetades, ja es podien posar a la venda.
Les naus fabrils
Una edificació lineal contínua situada paral·lela al riu Llobregat, formada per mòduls diferents, allotjaven totes les dependències de la fàbrica (4): la turbina hidràulica i la màquina de vapor al centre, les naus de filatura y dels telers, així com les oficines d’administració i els magatzems.
La disposició longitudinal es la que permetia la transmissió de l’energia cinètica per moure les diferents màquines per mitja de l’embarrat acoblat a la font d’energia des de la turbina hidràulica o la màquina de vapor per l’arbre dret.
A l’extrem nord de l’edifici de la fàbrica es va situar la nova màquina de vapor que es va construir als any 40, amb l’alta i arrogant xemeneia octogonal.
La transformació de l’energia en energia cinètica: l’embarrat
Des de la turbina hidràulica l’energia motriu es transmetia, primer per l’arbre dret, i a cada nau per unes barres horitzontals que recorrien linealment tota la nau, el que constituïa el denominat embarrat.
Al nivell de cada màquina una roda acoblada a l’embarrat trametia el moviment rotatori a aquesta, accionant el seu mecanisme.
Tal com es presenta aquí, sembla que l’embarrat estaria directament connectat a la màquina de vapor.
A la fotografia històrica es pot apreciar la importància dels embarrats i l’acoblament a cada màquina.
La fabricació tèxtil
Com sabem, el procés de fabricació tèxtil cotoner es divideix en dues grans fases: la de filatura, on es transformen els flocs de cotó en fil, i el de teixit, on aquest fil es tramat formant peces de roba.
En l’actualitat, la part del museu dedicada al procés de fabricació de la Colònia Vidal està concentrada en una sola sala dividida en tres parts. La de recepció i preparació del cotó, la de filatura i la de teixit.
Efectuaré un ràpid recorregut per tot el procés de fabricació tèxtil cotonera com es feia a la Colònia Vidal.
Filatura
El cotó, matèria primera de la industria cotonera, procedia d’Amèrica, Índia i Egipte.
El cotó
El cotó arriba en bales a la colònia per ferrocarril a l’estació i s’emmagatzema a la planta baixa de la fàbrica, prop de les naus industrials.
Les bales contenen premsats els flocs de cotó.
Obridora i batà
La màquina obridora obre els flocs de cotó i a la vegada elimina fulles, llavors, sorra i altres impureses de les fibres que contenen les bales de cotó i passen per una cinta transportadora cap al batà.
Al batà, el cotó ja net i preparat seran colpejat enèrgicament per esponjar-lo.
Cardà de xapons
Les fibres surten del batà en forma de vel enrotllat, que a la carda es farà passar per entremig de dos cilindres fins a quedar dipositades entre un tambor i uns llistons recoberts de pues, anomenat xapons, que les desenreden. Després d’aquest procés, les fibres surten amb forma de cinta (també anomenada metxa), preparada per començar el procés de la filatura.
Manuar
La metxa obtinguda en sortir de la carda, passa al manuar, on les fibres s’estiren, pentinen i orienten. Aquesta operació es repeteix fins a obtenir una cinta regular.
Metxera gruixuda
La metxera gruixuda va estirant la cinta que ha sortit del manuar i la transforma en una metxa més prima.
Metxera intermèdia
La metxera intermèdia segueix estirant la metxa de manera que es va aprimant cada cop més.
Metxera fina
A la metxera fina la metxa rep aquí un darrer estiratge. Una mica de torsió ajudarà a que la metxa no es desfaci durant la manipulació.
Continua
La continua és la màquina encarregada de convertir la metxa en fil. Fa passar la metxa per uns cilindres que l’estiren i la fan més prima. Després, se li dona torsió mitjançant un moviment giratori per tal d’obtenir un fill resistent que s’enrotlla a la fusada.
Ordidor
L’ordidor s’encarrega d’ordenar els fils que formaran el conjunt longitudinal del teixit o ordit. Aquests fils s’enrotllen al plegador que, una vegada ple, s’incorpora a la part posterior del teler per realitzar l’operació de teixir.
Màquina d’omplir bitlles
Les madeixes es col·loquen a la debanadora, que en girar fa que el fil passi al rodet o bitlla. En aquest procés intervenen uns guiafils i un tensor que amb un moviment de vaivé permet que el fil es reparteixi de manera regular la bitlla.
Teixit
Telers de garrot i telers automàtics
El teler és la màquina que transforma el fil en teixit. En el tissatge els fils longitudinals o d’ordit es van entrellaçant amb passades de fil transversal o trama. La llançadora és la peça del teler que fa passar el fil de la trama per entremig dels fils d’ordit.
Els primers eren telers de garrot i més tard es van instal·lar telers automàtics Rutti.
Vista de la part de l’ordidor d’un teler, amb els fils longitudinals.
En passar la llançadora entre els fils de l’ordit va deixant de forma transversal el fil recollit a les bitlles, formant l’entrellaçat del teixit.
El teixit es va recollint sobre cilindres de cartó, formant la peça de roba.
Aquestes peces seran les que es portaran a una planta d’acabats.
La maquinaria necessita manteniment i ràpida reparació en cas d’averia. Calia disposar de totes les eines necessàries i operaris a les sales de màquines.
Per descomptat, en temps d’introducció de la industrialització i de l’organització i racionalització del treball, el registre exacte d’entrada i sortida individual a la feina va constituir un element indispensable per mitja de les clàssiques màquines de fitxes de registre horari.
Acabats
Com s’ha assenyalat, aquí acabava el procés de fabricació a la Colònia. Per finalitzar el procés complet de fabricació, les peces eren traslladades a una planta d’acabats (el que es denominava sector de l’aigua) per tal de donar-li, per mitjà de diferents operacions i processos termomecànics, un aspecte més agradable i bonic.
A partir d’aquí les peces de teixit, una vegada doblades i empaquetades, ja es podien posar a la venda.
La gestió i administració
Complementaria a la fabricació, l’empresa disposava del serveis de gestió i administració de la fàbrica, les oficines, ocupant una part de les naus de la fàbrica. Aquestes instal·lacions no estan musealïtzades.
Els serveis: infermeria i menjador
Com es fàcil de suposar, el gran nombre de treballadors manuals manipulant màquines era motiu de que es produïssin accidents de treball. Per aquest motiu ha la Colònia hi havia establerta una infermeria (5) amb accés directe.
Al mateix edifici, al que s’arribava per una passarel·la elevada, hi havia un espai de menjadors per als treballadors per que poguessin menjar sense haver de desplaçar-se a l’habitatge.
El transport: l’estació
Pel costat de la Colònia passava el tren que unia des de 1885 Puig-reig amb Manresa, i que el 1904 es va allargar fins Guardiola de Bergadà. La Colònia Vidal tenia una estació de ferrocarril (6) pròpia per on arribava el cotó i el carbó, i sortien les peces de teixit.
El tren va deixar de funcionar l’any 1972, però es conserven els edificis de l’estació.
Els àmbits residencials de la Colònia
Al presentar l’estructura territorial de la Colònia s’ha fet esment a la jerarquització de l’espai residencial, assenyalant una zona destinada a residencia d l’amo i del director i un altre a zona residencial de treballadors i de serveis col·lectius, familiars i personals.
La torre d l’amo i la torre del director
L’amo vivia a Barcelona, però a la colònia hi teniu un habitatge on hi passava temporades dirigint la fàbrica. Com era habitual a totes les colònies, hi tenia una residencia, la Torre de l’amo (7) -torre, com s’anomenaven aquest tipus de cases-, situada en el quadrant sud-oest, amb perspectiva sobre la fàbrica, aïllada i allunyada dels treballadors, en una posició dominant. Un xalet aïllat amb la prestància i l’estil de les construccions burgeses de l’època, encara que més discreta que en altres colònies. Actualment abandonada i en fase ruïnosa.
Més propera a la zona residencial obrera, i més propera el camí d’accés a la fàbrica, la torre del director (8). També una casa aïllada ben condicionada, però de menor categoria que la de l’amo. Actualment es mostra en tot el seu esplendor ja que està habitada.
La zona residencial dels treballadors i dels serveis
És important tenir en compte que per als treballadors la vida a la Colònia era un sistema autosuficient. En una colònia d’aquestes característiques podria donar-se el cas d’una persona que i naixés, visqués i morís sense necessitar de sortir del recinte. Això vol dir que al seu interior existeixen tots el elements i serveis necessaris.
A l’extrem nord de la Colònia està situada la zona residencial i de serveis col·lectius, familiars i a les persones.
El primer que es constata es la gran extensió que ocupa aquesta zona residencial d’una colònia. En extensió més de la meitat de tota la Colònia. Cal considerar que pràcticament tots els treballador de la fàbrica vivien a la Colònia, que havia arribat a donar ocupació entre 300 i 500 treballadors.
L’element fonamental són els blocs d’habitatges per a les famílies dels treballadors: obrers, encarregats i majordoms. A llevant, els dos primers blocs (a i b) sobre el carrer Sant Ignasi. Els dos blocs següents (c i d) delimita els laterals de la plaça de la Puríssima Concepció. Més a ponent un cinquè bloc paral·lel (e) per als majordoms i encarregats al carrer Santa Teresa. El sisè i darrer bloc d’habitatges (f), esta situat perpendicularment a tots els altres, seguint en carrer Sant Vicens que és el carrer d’entrada a la Colònia des de la carretera i la estació.
La plaça de la Puríssima Concepció queda tancada al sud per l’edifici institucional de la Fundació Vidal (9), amb el teatre-cinema (10) adossat al costat de ponent, i al nord per l’església de la Puríssima Concepció (11).
Al lateral de llevant el carrer Sant Josep, on les edificacions acullen diversos serveis, com l’economat-botiga (12) o el convent de monges amb el Casal de la Dona i escola de noies (13)
Enfront, a la part posterior de l’edifici de la Fundació Vidal, s’accedeix a la pista esportiva (14).
Per acabar aquesta descripció territorial genèrica de la Colònia, assenyalem l’existència d’una zona d’horts (15) individuals per als treballadors situats darrere el bloc (a), en el pendent sobre el riu Llobregat.
Els habitatges dels treballadors
Els habitatges dels treballadors presenten una estructura urbanística funcional i jeràrquica segons la funció i el rang dins la fàbrica: al centre els carrers amb les cases dels treballadors, i una mica més apartades, les residències dels empleats i tècnics de més nivell.
Els habitatges s’organitzen en fileres rectes i paral·leles, amb carrers ben traçats que permetien una circulació fluïda i controlada. Tot estava pensat per garantir una vida ordenada, segura i molt vinculada al ritme de la fàbrica.
Les cases dels treballadors són un bon exemple d’arquitectura industrial popular. Adossades i repetitives, aquestes construccions seguien criteris de simplicitat i funcionalitat: murs de maó, coberta de teula corba i finestres modestes però eficients.
Tot i la seva senzillesa, aquests habitatges oferien unes condicions de vida relativament bones en comparació amb els nuclis industrials urbans, on sovint es patien problemes d’insalubritat i saturació.
L’interior dels habitatges també reflectia l’estructura social de la Colònia. A mesura que augmentava el càrrec dins de la fàbrica, creixien també les dimensions i la qualitat de l’habitatge.
Aquestes diferències eren visibles i reforçaven una jerarquia que anava molt més enllà del lloc de treball: es traslladava també a l’espai domèstic i al paisatge de la colònia. Ja hem vist la casa de l’amo y la del director.
Malgrat la aparent uniformitat estructural dels blocs i la seva distribució, aquesta uniformitat desapareix quan observem que l’arquitectura i l’ornamentació de cada bloc es diferent, amb alçades de dos i tres nivells.
Un altre característica estructural es que tots el habitatges tenen totes les habitacions obertes a l’exterior, de manera que en els dos casos de blocs que es donen l’esquena, estan separats per un pas entre els blocs (a) i (b), i una zona enjardinada entres els (d) i (e).
En la seqüencia de fotografies següent es presenta un recorregut per tots els blocs.
El carrer Sant Ignasi (sant de l’empresari) amb els blocs (a) i (b) situat a la zona de llevant, més propera al riu i als hosts, va ser el primer en construir-se.
En els dos blocs, de dos nivells, s’intercalaren habitatges i els primers serveis: escola de nens, cafè i fonda, carnisseria i barberia. A l’extrem nord si va construir el primer teatre .
Els habitatges eren cases individuals de dos plantes adossades.
Els blocs contigus (b) i (c) estaven separats per un carreró al que donaven la zona de serveis de la casa: estenedor, latrina (comuna). D’aquesta forma, totes les estances d’una casa donaven a l’exterior.
La plaça de la Immaculada s’enquadra entre les façanes dels blocs (c) i (d).
El bloc (d) de l’altre costat de la plaça es de tres nivells. Aquí els habitatges es distribueixen per pisos en cada una de les tres plantes als que si accedeix per una escala comuna.
També si localitzaren alguns serveis, com les dutxes comunitàries o l’agencia de la Caixa d’Estalvis.
Entre la part dels darrera dels blocs (d) i (e), amb una ampla separació, s’hi crea una zona de jardí.
Cal tenir en compte que el bloc (e) , amb nomes nou habitatges és el de més categoria del poblat.
El bloc (e), al carrer de Santa Teresa, amb només sis habitatges de majors dimensions, estava destinat als majordoms i encarregats.
A l’entrada al recinte de la Colònia pel carrer Sant Vicens, al costat dret, situat de forma perpendicular al resta de tots els altres blocs de la Colònia, es troba el bloc (f), de dos nivells amb les cases en planta.
Una casa obrera
S’ha musealïtzat un dels habitatges per oferir una imatge de les condicions de vida d’una família obrera.
Normalment, es tractava d’habitatges d’una o dues plantes, amb espais reduïts, però ben aprofitats: una cuina, un petit menjador, tres habitacions i una terrassa amb la comuna a la part posterior. En alguns habitatges, com el que es mostra, posteriorment s’hi van introduir reformes, de manera que van tancar la terrassa, van incorporar un safareig particular i van reconvertir la comuna en un quarto de dutxa.
Aquest habitatge obrer el podem veure a les fotos següents. Es un dels habitatges en planta del bloc (d), amb escala comuna d’accés.
El passadís d’entrada amb una cambra per banda.
Al fons del passadís el menjador obert a la terrassa posterior. En aquest cas tancada amb vidrieres per la reforma.
Al costat esquerra la tercera cambra, i a la dreta la cuina.
La cuina elemental amb foc de llenya i pica.
Al menjador, un sota escala fa de rebost.
Vista de les tres cambres.
El safareig individual a un costat de la terrassa.
I la reconversió de la comuna en quarto de dutxa individual.
A la part posterior de l’edifici veiem terrasses sense reformar.
El poblat i els serveis
Una colònia fabril no es pot entendre sense el conjunt de serveis que acollia per donar satisfacció a totes les necessitats individuals, familiars i socials. L’empresa hi va establir escoles, església, cafè, infermeria, teatre o biblioteca, tot dins del recinte de la Colònia, com a serveis col·lectius, A més botigues, amb carnisseria i peixateria, estanc, barberia, telèfon públic i àdhuc oficina bancaria. També hi havia espais per a serveis complementaris, com de fusteria.
Això permetia als treballadors i les famílies viure pràcticament sense sortir del conjunt -un model paternalista però també de certa protecció social-.
El poblat i serveis col·lectius
La plaça
Un gran espai rectangular central acollia la plaça de la Immaculada.
Al dos costats del llarg de la plaça s’obrien els blocs c i d. Mentre el els extrems estaven presidits pes l’edifici institucional de la Fundació Vidal i el teatre-cinema nou, a ponent i l’església de la Puríssima Concepció a llevant.
Al començament servia com a camp de futbol, fins que se’n va construir una a l’altre costat de la carretera.
La “Fundación Vidal”
L’edifici de la “Fundación Vidal” (9) es va construir l’any 1947. Va ser projectat per l’arquitecte Alexandre M. Tintoré i es troba presidint la plaça de la Puríssima, al cor de l’àrea residencial obrera.
Aquest edifici va ser concebut com a seu del “Patronato Vidal para la Cultura de la Juventud Obrera”, una fundació promoguda per Vicenç Vidal i Casacuberta amb l’objectiu de millorar la formació i el lleure dels joves treballadors de la Colònia i de la fàbrica propera de Navàs. L’edifici, de planta baixa i pis, acollia teatre-cinema, bar (Bar Juventus), biblioteca, aules escolars per a nens, sales de jocs i altres dependències destinades a activitats culturals i socials.
Avui dia, l’edifici de la Fundació Vidal manté una funció cultural i educativa, essent la seu principal del Museu de la Colònia Vidal i seu del Museu de la Colònia.
Una imatge de la Immaculada presideix la plaça des de l’edifici de la Fundació.
L’església
L’església de la Colònia Vidal de Puig-reig, anomenada església de la Puríssima Concepció (11), és un dels edificis destacats dins del conjunt històric de la Colònia tèxtil. Tanca i presideix la plaça pel costat nord, enfront de l’edifici de la Fundació Vidal.
La disposició del temple a la plaça fa que no compleixi estrictament l’orientació canònica a llevant.
Va ser construïda el 1946, durant la fase final d’expansió de la Colònia.
Un primera capella estava al costat dret de l’entrada de la fàbrica. Va ser cremada durant la Guerra. Fins l’acabament de la nova església, el teatre vell va acomplir les funcions d’església.
El temple de la Puríssima Concepció actual és un gran edifici d’estil historicista neo-romànic llombard, amb una espadanya situada longitudinalment als peus del costat de l’evangeli.
Tota la fàbrica de l’edifici és de gran qualitat de carreu de pedra.
La portada es d’estil neo-romànic amb un cert treball escultural en l’arcada.
La capçalera del temple present un absis i dos grans absidioles, amb el sota cornisa de clara intencionalitat llombarda.
Projecció estètica de la espadanya sobre la façana de l’edifici d’habitatges.
L’escola de nens
Com corresponia a la mentalitat de l’època, l’educació s’impartia separadament per sexes.
L’escola del nens va estar inicialment ubicada intercalada al edificis del primer bloc a del carrer Sant Ignasi. Quan es va construir l’edifici de la Fundació Vidal s’hi va traslladar allà.
L’escola a l’edifici de la Fundació Vidal.
El casal de la dona i l’escola de nenes
Des de 1905 hi havia un petit convent de monges Dominiques per atendre a les joves solteres, l’escola de nenes i guarderia, i les dones en general. Estava situat a la banda esquerra a l’entrada a la fàbrica, davant de la capella, i tenia un corredor que comunicava directament amb les instal·lacions fabrils per on entraven les noies.
El 1930 es dignifiquen aquestes funcions i es construeix un gran Casal de la Dona i escola (13).
És molt important tenir en compte que les dones tenien un paper fonamental dins la colònia, tant a nivell laboral com social. A les fàbriques, assumien tasques precises i repetitives amb sous inferiors als dels homes. A més, dins la comunitat, es feien càrrec de la criança, la llar i dinamitzaven l’activitat social quotidiana.
El Casal de la Dona era un espai especialment dedicat a elles. Pensat com un lloc de trobada i suport, acollia especialment treballadores solteres, vídues i joves nouvingudes, oferint-les allotjament temporal. S’hi impartien activitats com costura i formació domèstica. Estava regit per religioses o dones designades per l’empresa i funcionava sota un règim paternalista i estrictament moralitzador.
El teatre vell i el teatre nou-cinema
Des d’un bon començament la Colònia va disposar d’un teatre (16), situat al final del carrer Sant Ignasi. Un graonat semicircular d’avant la porta sembla pensat per acollir espectadors. Actualment és una edificació només amb valor simbòlic.
Després de la crema de la capella durant la Guerra va servir com a església fins a la construcció de la nova.
Quan als anys 30 es va construir la seu de la Fundació Vidal, si va adossar un magnífic edifici destinat a teatre-cinema (10) amb una capacitat per a més de cent persones.
És el punt de trobada de les visites col·lectives, i on es projecte un documental sobre la Colònia.
La biblioteca
Una amplia biblioteca i sala de lectura, amb una bibliotecària, proporcionava llibres de lectura per emportar a casa, especialment a les dones.
També servia per a sala d’estudis.
La pista esportiva
A la part posterior de la Fundació es crea una zona esportiva (14) al servei de l’escola i dels treballadors.
El cafè-casino
Un lloc de reunió, fonamentalment per al homes, era el cafè. Aquesta institució va existir des de bon començament.
Primer el cafè vell als blocs del carrer Sant Ignasi. Y posteriorment el cafè-casino a l’edifici de la Fundació.
La fonda el telèfon públic i la carnisseria
Per a allotjar visitants esporàdics o treballadors ocasionals per a la instal·lació i manteniment de la fàbrica, també des del primer moment va funcionar una fonda (17) com un servei més al carrer Sant Ignasi. Segons informa el cartell, també va tenir les funcions de telèfon públic i carnisseria.
La font pública
Al carrer Sant Josep es veu una font pública anomenada “la bomba” (18). Pel nom i la roda manual que s’hi observa a un costat, devia elevar aigua per fer rajar les aixetes.
No he sabut trobar des de quin moment hi va haver aigua corrent als habitatges i si en una primera etapa s’havien de proveir individualment des d’aquesta “bomba” d’extreure aigua.
La caixa d’estalvis
Un fet excepcional entre les colònies del Llobregat es l’obertura l’any 1928 d’una sucursal de la Caixa d’Estalvis de Manresa (19).
Ocupava un dels baixos del bloc (d) a la plaça.
El poblat i els serveis a les persones i a les famílies
Al costat del serveis general, era molt important el conjunt de tots els serveis a les persones i a les famílies, de manera que donessis resposta a totes les necessitats sense haver de sortir de la colònia.
La dutxa comunitària
Pel que sembla, es va posar un especial interès en la higiene personal. Per això, es va imposar la obligació de dutxar-se un cop per setmana. Com que les cases no disposaven de dutxa individual, hi havia unes dutxes comunitàries (20) a una planta del bloc (d), a la plaça.
Pel que expliquen, s’establia un control personal per que tothom es dutxés.
Una caldera aportava l’aigua calenta.
Els safareigs dels vius i dels morts
Els safareigs públics han estat un element important en la vida social de moltes localitats, com a àmbit de sociabilitat especialment per a les dones, que eren les que tenien encomanada la tasca de neteja.
Una característica interessant es que el safareig tenia dos àmbits separats: el safareig del vius i el dels morts (21).
Al safareig del vius tenia lloc el rentat quotidià. Però per mesura higiènica preventiva, quan s’havia de fer la bogada de roba de malalts o de morts s’havia de fer separadament al denominat safareig del morts, per tal d’evitar la transmissió d’infeccions.
Només es visible el dels vius.
La botiga-economat i forn
La darrera botiga o economat i forn (12) la trobem en un ampli local al carrer Sant Josep al costat del casal de la Dona.
Com a qualsevol botiga de poble, s’hi podien trobar objectes molt diversos.
La primera botiga estava localitzada a la zona de la fàbrica.
Actualment serveix de local de reunió pels residents.
La carnisseria
Ja hem vist que la carnisseria se’ns diu que es trobava al local de la fonda.
La peixateria
En canvi, la peixateria (22), cal suposar que per raons d’olors e higiene, es va localitzar en una edificació aïllada.
L’expositor del peix és molt apreciat en les visites.
L’estanc i la barberia
L’estanc i la barberia ocupaven sengles espais als primers blocs al carrer Sant Ignasi. Devien ser espais essencialment masculins, de vital importància en aquelles èpoques.
Els horts
Tenint en compte la procedència rural de la majoria dels primers treballadors disposar d’un petit hort personal era un element que ajudava a la seva integració.
Els horts permetien a les famílies dels treballadors complementar la seva economia i la seva alimentació amb productes frescos auto produïts.
També podien tenir una funció social i educativa, ja que fomentaven la convivència, la responsabilitat i el treball comunitari entre els veïns. En certa manera, els horts eren un element més del model paternalista de les colònies, on els empresaris promovien activitats que afavorien l’estabilitat i el benestar dels treballadors i les seves famílies.
A la Colònia, els horts (15) ocupaven els terrenys de la pendent entre les primeres cases del bloc (a) i el riu. És possible que també n’hi hagués al terreny de l’entrada a la Colònia a l’esquerra.
El Museu
Juntament amb l’aula de l’escola de nois, a la primera planta de la Fundació Vidal, han crear un petit museu amb objectes bàsic de la industria i d’altres quotidians.
Destaca per les parets un seguit de rellotges que reflecteixen els horaris de la vida de diferents membres de la Colònia: contramestres, obrers, dones. I en dies feiners i festius.
El que es veu clarament reflectit són las dobles tasques, a la fàbrica i a la casa de les dones, donada la seva obligatorietat de haver de treballar per a l’empresa.
Fi de la visita
La Colònia Vidal de Puig-reig és el reflex viu d’un sistema social, econòmic i arquitectònic que va marcar una època: la de les colònies tèxtils catalanes. Construïda a finals segle XIX, es va concebre com una unitat autosuficient on el treball, l’habitatge, l’educació i la vida quotidiana estaven estretament interconnectats i sota el control de l’empresa.
Amb una organització jeràrquica clara, serveis comunitaris avançats per al seu temps i una arquitectura funcional, la Colònia Vidal va oferir estabilitat a moltes famílies obreres, però també va limitar-ne les llibertats dins d’un entorn paternalista. Espais com els horts, les escoles o el casino-teatre eren tan importants com la fàbrica mateixa per entendre com es vivia realment en aquest microcosmos industrial.
Avui, gràcies a la tasca de conservació i museïtzació, la Colònia Vidal es manté com un espai de memòria activa. Visitar-la no és només fer un viatge al passat fabril del país, sinó descobrir com es va construir —literalment— una manera de viure, de treballar i de ser comunitat.
Per últim, valorar l’esforç de Vidàlia per reconvertir les antigues cases obreres en allotjaments per que, conjuntament en el antics poblador que encara viuen a la colònia, aconseguir el manteniment d’aquestes estructures amb atenta personalitat.
La Colònia Vidal de Puig-reig és el reflex viu d’un sistema social, econòmic i arquitectònic que va marcar una època: la de les colònies tèxtils catalanes. Construïda a finals segle XIX, es va concebre com una unitat autosuficient on el treball, l’habitatge, l’educació i la vida quotidiana estaven estretament interconnectats i sota el control de l’empresa.
Amb una organització jeràrquica clara, serveis comunitaris avançats per al seu temps i una arquitectura funcional, la Colònia Vidal va oferir estabilitat a moltes famílies obreres, però també va limitar-ne les llibertats dins d’un entorn paternalista. Espais com els horts, les escoles o el casino-teatre eren tan importants com la fàbrica mateixa per entendre com es vivia realment en aquest microcosmos industrial.
Avui, gràcies a la tasca de conservació i museïtzació, la Colònia Vidal es manté com un espai de memòria activa. Visitar-la no és només fer un viatge al passat fabril del país, sinó descobrir com es va construir —literalment— una manera de viure, de treballar i de ser comunitat.
Per últim, valorar l’esforç de Vidàlia per reconvertir les antigues cases obreres en allotjaments per que, conjuntament en el antics poblador que encara viuen a la colònia, aconseguir el manteniment d’aquestes estructures amb atenta personalitat.
Bases d’informació
Webs
museucoloniavidal
wikipedia
genaralitatcatalunya
patrimoni
diputaciobarcelona
espaisrecobrats
vidalia
Webs academic
AA.VV. Cal Vidal, una colonia museu. “L’Erol Dossier”
Camprubí., Josep. Colònies textils: una vitalitat que desapareix. “L’Erol Dossier”
Serra Rotés, Rosa. Cal Vidal, una colonia-museo
Figols Vilarrasa, Marc (2025). Rehabitar la colònia. El cas de la Colònia Vidal com a model d’habitatge cooperatiu (treball fi de Grau)
Planelles Salvans, Jordi i Genís Vinyals, Mariona (2015). Las viviendas de «quadra» en las colonias industriales textiles catalanas de la segunda mitad del s. XIX. Un tipo funcional y constructivo basado en las estructuras fabriles
Llibre
Novel·la localitzada a la Colonia Vidal:
Alcántara, Silvia (2009). Olor de Colònia. Edicions de 1984. Barcelona. 331 pp.