Recorregut cronològic dels assentaments programats més importants a la història d’Espanya, aplicant la tipologia exposada al Post anterior.

Assentaments de població programats (i 2): Procés històric a Espanya

Planos de las Poblados de Colonizacion Agraria de Los Monegros (Huesca, Zaragoza)
Plànols de l'urbanisme dels 25 poblats de colonització dels Monegros

Post: 2023

Índex

Processos històrics a l'Espanya peninsular

Aquest Post és la continuació del dedicat a Assentaments de població programats (1): Tipologia. Hi reflectiré l’aplicació de les tipologies d’assentament al llarg de les grans etapes històriques per les quals ha passat l’Espanya peninsular.

Període preromà

Des de la prehistòria fins a l’inici de la romanització, que situarem a partir del desembarcament d’Escipió a Empúries l’any 218 aC, la Península va ser progressivament ocupada per pobladors que a les albors de la nostra història van conformar els grans àmbits iber i cèltic, sense que el territori peninsular arribés a la saturació poblacional.

Encara que ocupant grans àrees de la Península, aquests grups d’origen diferent localitzaven els assentaments de manera que considerarem espontània, sense quedar definits per estats ni fronteres i amb grans territoris buits. No s’hi observa sobre poblament ni densificació de poblament.

ANE01-Iberos-celtas
Pobles preromans: Àrees ibèrica i cèltica (Font: Atlas Nacional de España, IGN)

Colònies fenícies, gregues i cartagineses

En aquest context, al voltant del primer mil·lenni aC, arriben grups de persones de fora del territori peninsular i estableixen colònies estables i permanents. Primer els fenicis i, més tard els grecs, amb finalitats comercials d’intercanvi, especialment minerals, dels quals era abundant la Península.

Un dels primers i més importants assentaments fenicis a la península ibèrica va ser Gadir (Cadis). Fundada al voltant del 1100 aC, Gadir es va convertir en un pròsper centre comercial i un port estratègic per a les rutes marítimes fenícies.

Com que la seva finalitat era simplement comercial, es van assentar al llarg de tota la costa peninsular sense pretendre colonitzar el territori. Els grecs a la part nord del litoral mediterrani i els fenicis des del centre de llevant fins a l’extrem nord de l’atlàntic, a Galícia. Cap a l’any 600 aC. els grecs van fundar Emporion (Empúries), que va ser la seva colònia més important, i l’única de la qual queden vestigis. Les altres localitzacions corresponen a cites dels autors de l’època.

La motivació dels cartaginesos sí que tenia l’objectiu de domini colonial del territori. Van crear Carthago Nova (Cartagena) i van ocupar les colònies fenícies del sud de la Península.

Colònies fenícies (blau), gregues (vermell) i cartaginesa (groc) (Elaborat sobre Google My Maps)

L’interès d’Empúries (Girona) se centra que en haver estat abandonat aquest assentament sense que evolucionés posteriorment, va deixar intacta l’estructura urbana grega, així com del posterior campament i ciutat romana que es va assentar al costat de la ciutat grega. El seu urbanisme respon al de ciutat grega. Cal tenir en compte que el mar penetrava a la costa en forma de badia i el dic protegia el port.

Per aquest punt es va produir el primer desembarcament romà per part d’Escipió l’any 218 aC. El campament romà es va establir al costat de la ciutat grega, evolucionant a ciutat romana. És perfectament recognoscible el període i estructura urbana d’aquesta primera ciutat romana.

Com sabem que passa en molts casos, si perden la funció per a la qual van ser creades i si no s’adapten a noves funcions, les ciutats es poden deshabitar i desaparèixer. Aquest va ser el destí del conjunt greco-romà d’Empúries. D’una banda, amb la romanització va deixar d’assumir funcions al comerç marítim mediterrani. De l’altra, l’organització territorial de la Hispània romana va deixar aquest conjunt marginat i sense integració amb les vies romanes principals, i va quedar així sense funció, i posteriorment abandonats.

La Colònia grega d'Empúries (Girona)

Al contrari, Gadir ha mantingut la seva funció de centre d’intercanvi comercial, àmpliament potenciat, per exemple, amb el comerç colonial amb Amèrica, amb la qual cosa el seu urbanisme ha evolucionat de manera que només en alguns punts de la ciutat l’arqueologia aconsegueix reconèixer el seu origen fenici.

Període romà

L’any 218 aC. assenyala el moment en què els romans inicien la seva penetració a la Península, primer lliurant la segona guerra púnica amb els cartaginesos, que acaba l’any 201 aC, i continuant amb la romanització de tot el territori peninsular. Aquesta colonització romana es mantindrà oficialment fins a l’any 476, gairebé 700 anys, amb la caiguda del darrer emperador romà d’occident, Ròmul Augústol.

De les múltiples intervencions territorials romanes aquí ens interessa destacar la funció urbanitzadora, que deixarà com a pòsit una completa xarxa de comunicacions terrestres amb la construcció de les calçades romanes principals i secundàries, i una estructura urbana completa per tot el territori peninsular, la qual ha perviscut bàsicament fins als nostres dies. Dins d’aquesta, podem considerar unes actuacions particulars com van ser la creació de colònies romanes, destinades a allotjar soldats veterans (Colònia Iulia Augusta Emerita (Mèrida) o Colònia Caesar Augusta (Saragossa)).

Estructuració de tot el territori peninsular

Allò que serà transcendental de la colonització romana serà que durant aquests set segles s’estableix territorialment la xarxa urbana i de comunicacions que perviurà bàsicament fins als nostres dies.

Passat el període romà, cada etapa històrica posterior va tenir necessitats territorials diferents, però els seus assentaments principals es van aprofitar de la base estructural romana.

Estructura urbana i xarxa de calçades romanes

Estructuralment, el que ha permès la vigència del model és que va estar pensat des de l’òptica de la Península com una única unitat territorial que calia organitzar eficaçment per al domini, el control i l’explotació, seguint un model racional holístic per assolir aquests objectius.

Les ciutats i les calçades que formaven una completa xarxa de transport i comunicació dins la Península i totalment vincules amb la ciutat de Roma, constitueixen els elements bàsics de control i organització del territori.

Ciutats-romanes.-En-color-vermell-les-que-actualmente-son-capitals-de-provincia-o-CCAA-(Elaborat-sbre-Google-My-Maps)
Principals calçades i ciutats hispanoromanes. En color vermell aquelles que actualment són capitals de província o CCAA (Elaborat sobre Google My Maps)
Puente romano Mèrida (Badajoz)
El complement de les calçades van ser els ponts, com aquest de la ciutat de Mèrida (Badajoz) sobre el riu Guadiana

El mateix va passar amb la morfologia urbana. Disposaven d’un model de ciutat que van anar adaptant a cada situació concreta segons la morfologia del territori i les seves necessitats funcionals.

Un recinte rectangular emmurallat; un disseny urbà ortogonal amb dos eixos viaris articuladors (card i decumano); el fòrum central amb els edificis públics i temples; els centres d’oci (teatre, amfiteatre i circ segons la importància i les dimensions de la ciutat); una xarxa de proveïment d’aigua amb el protagonisme dels aqüeductes, eren els components bàsics de l’urbanisme romà.

Maqueta de Baelo Claudia (Cadis),
Maqueta de Baelo Claudia (Cadis), on s'observa l'estructura morfològica urbana de la ciutat romana adaptada a les condicions orogràfiques del territori

Centres productius territorials i abandonament de centres productius especialitzats

Com que un dels objectius de la colonització era l’explotació econòmica del territori, va donar lloc al desenvolupament d’assentaments funcionals d’activitat productiva.

Per a l’explotació agrària es van servir de les villae (vil·les) que eren residències rurals de caràcter senyorial que es trobaven al camp, sovint associades a l’explotació agrícola i la gestió d’extenses propietats.

Recorrent la Península, les vil·les romanes que s’han recuperat arqueològicament constitueixen un interessant atractiu turístic.

Espana_Ruralizacion-de-la-sociedad-romana.Villas-romanas-y-organizacion-de-Diocleciano_2014_mapa_13987_spa
Ruralització de la societat romana. Vil·les romanes i organització de Dioclecià (Font: Atlas Nacional de España, IGN)

La vil·la romana El Ruedo, a Almedinilla (Còrdova) ens permet apreciar la magnitud d’aquests assentaments organitzadors del territori agrari circumdant.

Villa-romana-El-Ruedo-Almedinilla, Cordoba
Villa-romana-El-Ruedo-Almedinilla, Cordoba
Villa-romana-El-Ruedo-Almedinilla, Cordoba

Per part seva, l’explotació de recursos geològics va donar lloc a la necessitat de crear poblats miners. L’esgotament dels recursos minerals ha fet perdre la funcionalitat d’aquests llocs, i per això també només constitueixen reductes arqueològics. Les mines de minerals metàl·lics de Les Mèdules (Lleó), Oiartzum (Guipúscoa), Rio Tinto (Huelva), així com les de lapis specularis (Conca i Almeria), són de les més famoses amb museïtzació que es pot visitar.

El mateix va passar amb algunes ciutats importants exclusivament vinculades a una sola activitat productiva, que van seguir el camí de la seva desaparició en perdre la funcionalitat. Dos exemples interessants són les ciutats de Segóbriga (Conca) i Baelo Claudia (Cadis).

Segobriga-Baelo-Claudia-(Elaborat-sobre-Google-My-Maps)
Segóbriga, que centralitzava la producció de lapis specularis del seu entorn (punts lila) i Baelo Claudia (Elaborat sobre Google My Maps)

Segóbriga (Conca), al centre de la Península, a l’Espanya calcària, era el centre organitzador de tota la producció de les explotacions mineres de lapis specularis, que s’exportava no només a Hispània sinó també a la resta de les províncies imperials a través del port de Carthago Nova. Aquest mineral s’utilitzava per al cobriment translúcid de finestres i portes, però va deixar de tenir utilitat quan va ser substituït pel vidre i, com a conseqüència, es va acabar abandonant la seva extracció. La pèrdua de funcionalitat va acabar igualment amb la vida de Segóbriga.

Lapis specularis
Una mostra de lapis specularis

El mateix futur esperava a Baelo Claudia (Cadis), al costat de l’estret de Gibraltar. Baelo Claudia era coneguda per produir un dels millors garums (salsa de peix elaborada amb les vísceres fermentades de la tonyina) de l’Imperi Romà, i exportava aquest producte a diferents regions de l’Imperi, incloent-hi Itàlia, Àfrica del Nord i la costa mediterrània d’Espanya. Sent altament apreciat a Roma.

Amb la caiguda de l’Imperi, quan deixa d’exportar-se acaba la seva funció productiva, derivant-se’n la desaparició en no ser substituïda per un altre tipus de producció.

La ciutat assentada sobre el mar al lloc de pas de les tonyines a la badia de Cadis. D'aquests s'elaborava el garum, molt apreciat com a salsa a la cuina romana

Són dos casos clars de vinculació entre supervivència de l’assentament i funció productiva.

Colònies

Les colònies romanes, a més del seu paper administratiu i militar, tenien un objectiu clar de repoblació. A les colònies que es van crear per albergar soldats retirats, com les ja citades Emèrita Augusta (Mèrida) o Caesar Augusta (Saragossa), als militars se’ls concedien terres per al seu cultiu.

Edat Mitjana

Després de la caiguda de l’Imperi romà, arriben a la Península diversos pobles germànics del nord d’Europa (Sueus, Vàndals, Visigots).

Visigots: aprofiten l’estructura territorial urbana hispanoromana

Per últim, a finals del segle VI, els visigots aconsegueixen unificar tot el territori peninsular. Exerceixen el domini sobre el territori des de les ciutats, aprofitant-se de l’estructura urbana romana. Assentaran la capital del seu regne a Toletum (Toledo).

Cal tenir en compte que no són invasions de població, sinó un grup militar potent que s’apropia dels centres de poder territorials i que s’imposa sobre la població resident.

La minoria visigoda va tenir seriosos problemes d’adaptació (religiosos, culturals, jurídics) davant de la majoria hispano-romana. La unitat del regne va semblar consolidada després de la conversió religiosa dels visigots al cristianisme l’any 589 i per la promulgació d’un codi legislatiu únic el Liber Iudiciorum de Recesvint (654).

Excepte algun cas, com la creació ex novo de la ciutat de Recópolis (a Guadalajara), no és un període de plans d’assentament.

Musulmans: aprofiten l’estructura territorial urbana hispano-romana/visigoda

L’ocupació musulmana a partir de l’any 712 s’estén amb rapidesa per gairebé tota la Península,

A la Península, únicament es va resistir a la conquesta musulmana la franja muntanyosa cantàbrica-pirinenca, mentre que pels pirineus mediterranis van arribar a penetrar en territori franc fins a la batalla de Poitiers, al sud de França l’any 733, on Carlemany deté el avenç i s’iniciarà l’establiment de la Marca Hispànica recolzada als Pirineus i les comarques de l’interior de la Península.

Igual que amb els visigots, l’ocupació tampoc no és massiva d’arribada de població, sinó d’un potent grup militar que imposa el seu poder territorial, novament a través del control des de les ciutats i sobre les elits urbanes, de manera que l’estructura urbana romà-visigoda novament torna a ser aprofitada i servirà de base estructural d’assentament polític-militar.

En aquesta ocasió, apareixerà un nou tipus de conflicte. La minoria àrab esta impregnada d’una potent ideologia religiosa (l’islamisme), que xocarà amb la població cristiana resident, amb la divisió de la població entre musulmans i mossàrabs (residents cristians romà-visigots dins territori àrab). Els processos d’assimilació que s’havien donat a les colonitzacions anteriors ara seran impossibles per la pugna entre dues religions monoteistes, enfrontades si més no a escala mediterrània en aquella època.

El paper de l’estructura urbana de les ciutats de base romana el veurem més endavant, quan el Califat es fragmenti en regnes de Taifes, cadascun organitzat al voltant d’una de les ciutats importants preexistents.

Pel que fa a assentaments programats, és clar que els set-cents anys de presència musulmana a la Península va donar lloc a organitzacions del territori, primer d’ordre califal, i posteriorment dins de cada regne de taifes. La toponímia ens ofereix una pista sobre al voltant de quatre-cents municipis que comencen el seu nom per la partícula “al” equivalent a el-la, d’origen o forta influència àrab; com per exemple Alcalá, Al-Qalat (el castell)

Però, a conseqüència de l’avenç de la frontera cristiana, i de la necessitat d’organitzar els territoris conquerits per consolidar-los davant la inseguretat que la permanència del conflicte mantenia, alhora que per dotar-los de l’empremta catòlica, es va procedir a la substitució sistemàtica dels vestigis ideològics i militars musulmans.

Per exemple, l’alcassaba, el castell i la fortalesa van ser aplicats sota els successius programes defensius, tant com a enclavaments a la frontera cristiana, com entre les fronteres dels regnes de taifes posteriors. Però la subsegüent ocupació cristiana els va adaptar, modificar o destruir d’acord amb les seves estratègies. Els contendents localitzaran les estructures defensives o d’atac a banda i banda de la mateixa frontera. En superar-se la frontera, els enclavaments defensius deixen de tenir valor i potser convingui destruir-los.

Reconquesta: repoblació

Als efectes de l’estructura d’assentaments que ha arribat fins a nosaltres, ens interessa especialment el que anirà passant al territori cristià, perquè serà la base sobre la qual s’evolucionarà fins a l’actualitat.

Assentaments d'arrel política repobladora

Com s’ha assenyalat, aquest procés repoblador mantindrà una divisió del territori heretada de l’època islàmica. Toledo passarà a ser el centre del poder estatal, encara que, de fet, la capital és on està el Rei, mentre que el món rural es presenta dividit en comunitats camperoles dependents de castells, com Uclés, Consuegra o Calatrava. La repoblació es fa, per tant, segons model de castrum et vila, és a dir, establir una vila o un poble al voltant d’un castell. Això darrer ens mostra ja el caràcter defensiu necessari d’aquestes construccions en zona fronterera. No podem oblidar que durant segles aquesta serà una àrea de constant inestabilitat que fa necessàries les construccions objecte del nostre interès.

Castells i fronteres

El castell serà l’instrument territorial més important del doble procés de conquesta i repoblació.

En primera instància, com ja sabem, es tracta d’assentar una guarnició en un recinte fortificat per a la defensa-atac sobre el territori de frontera, cosa que podem considerar per la seva funció un castell de frontera. A mesura que es vagi consolidant serà convenient incrementar la població de la plaça per potenciar-ne la fortalesa. Per això, al costat del castell es crea una tanca o muralla que permeti allotjar la població que anirà introduint activitat econòmica amb l’aprofitament agropecuari de l’entorn.

Les onades successives d’avenç de la frontera produiran dos efectes. D’una banda, caldrà implantar nous castells de frontera, mentre que els castells que ara es van allunyant de la línia de conflicte perden la funció defensiva. Per això, s’obrirà un doble procés: els uns seran abandonats i els altres es reconvertiran en castells de senyoriu, entrant a formar part dels plans de domini i control del territori que hagi estat atorgat o s’hagi apropiat el rei o els nobles que l’acompanyen i recolzen en la seva política i conquestes. Ens trobem en un període històric en què es desenvolupa el feudalisme.

En exemple el tenim al castell roquer de Loarre, als peus del Prepirineu d’Osca. A mesura que la frontera s’allunya cap al sud, perd la seva funció militar, per la qual cosa, l’any 1071, Ramiro I el reconvertirà en castell-convent, fundant-hi una abadia dels canonges de Sant Agustí.

Castillo-de-Loarre, Huesca
Castell de Loarre (Osca)

El model castrum et villa que s’aplicarà comportarà que a la gran majoria de castells la seva evolució sigui convertir-se en poblats que evolucionaran en el seu creixement segons les circumstàncies particulars de cada cas. És així com el castell potencia un poblat i el dota de tanca per a la protecció dels pobladors.

El primer castell de Belmonte (Conca) del segle XIII es converteix en l’assentament principal del senyoriu de Don Juan Manuel, amb la tanca corresponent. Al segle XV es construeix un nou castell senyorial situant-lo al cim del turó dominant, ampliant la tanca.

Belmonte (Conca). La tanca baixa des dels dos costats del castell senyorial per abraçar al caseriu

Per fer-se idea de la magnitud d’aquest procés, cal tenir en compte que es van construir al territori hispà més de quatre mil castells. Alguns van quedar aïllats al territori, especialment aquells s’estaven situats en ubicacions més agrestes, però la majoria van crear el seu caseriu, que es reflecteix en la gran quantitat de poblacions amb castell (encara que sigui en estat ruïnós actualment).

El mapa reflecteix la localització d’uns 2.000 castells dels segles XII-XIII dels quals es conserven vestigis, amb uns 325 que conserven traces de la tanca (els representats en color groc).

Castillos.-XII-XIII.-En-amarillo-castillos-con-cerca-(Elaborado-sobre-Google-My-Maps)
Castells dels s. XII-XIII. En groc castells amb a tanca. (Elaborat sobre Google My Maps)

Al segle XIV haurem d’afegir més de 300 castells-senyorials, només al Regne de Castella.

Senyorius i Ordes Militars

En aquesta època, els reis no disposen d’un exèrcit estable, per la qual cosa, per dur a terme les seves empreses de conquesta, els seus exèrcits es formaran amb l’aportació dels efectius que cada noble o bisbat aporti. Com a conseqüència, la forma de compensar la seva aportació serà repartint entre ells les terres conquerides sota diverses fórmules de cessió, reservant-se el rei una part per a si, com a terres de reialenc.

D’aquesta manera, la noblesa va ampliant les seves possessions i s’aniran formant els grans senyorius, especialment al Regne de Castella.

Cada avenç sobre la frontera musulmana ha de ser repoblat i, alhora protegit, ja que són constants els intents de recuperació. Per això, sobretot a partir de superar la frontera del Tajo cap al sud, es va veure que la manera més eficaç d’aconseguir la seva defensa seria encomanant aquests nous territoris a les Ordes militars que havien sorgit arran de les Croades per a la recuperació de Jerusalem.

La situació de la Península Ibèrica va fer que el Papa de Roma reconegués el territori peninsular com a lloc de croada. Per això, al segle XII, primer s’encomanaran a les ordes internacionals dels Templers, els Hospitalaris (de Sant Joan) i del Sant Sepulcre. A partir de la segona meitat d’aquest segle, però, els reis hispànics, per disminuir la seva dependència de Roma, creen les ordes militars pròpies dels regnes de Castella i Lleó i Aragó, dels quals es consolidaran les ordes de Calatrava, de Sant Jaume, d’Alcántara, al Regne de Castella i la de Montesa a la Corona d’Aragó.

Al mapa següent podem veure, en una representació esquemàtica, els grans dominis d’aquestes quatre ordes hispanes. Cal tenir en compte que a més dels grans dominis, tenien distribuïdes per tot el territori donacions diverses.

Mapa-esquemàtic-de-la-implantació-de-les-Ordes-militars-i-fronteres-al-s.-XV-(Elaborat-sobre-Google-My-Maps)
Mapa esquemàtic de la implantació de les Ordes Militars i fronteres al s. XV. Vermell: Orde de Sant Jaume; Lila: Orde de Calatrava; Verd: Orde d'Alcántara; Groc: Orde de Sant Joan; Taronja: Orde de Montesa

En base a les dades que aporta l’obra d’Edward Cooper, Castillos señoriales en la Corona de Castilla, podem situar els castells senyorials que es van aixecar als segles XV-XVI al Regne de Castella. L’autor n’identifica més de 300.

Observem com els castells senyorials es distribueixen fonamentalment a les terres dominades per la noblesa, fora dels límits de les ordes militars.

Mapa-Castells-senyorials-del-Reino-de-Castilla
Mapa Castells senyorials del Regne de Castella, s. XV-XVI (No inclou el Regne d'Aragó) (Elaborat sobre Google My Maps)

Motivació religiosa catòlica. Els monestirs

Derivats de la tradició eremítica d’aïllament, solitud i ascetisme, sorgeixen els monestirs, especialment a partir de la reforma de Cluny al segle X.

Pel seu interès a situar-se en llocs aïllats allunyats de les poblacions per tal de millor poder apropar-se a Déu, els monestirs acabaran esdevenint un dels principals motors de repoblació de terres abandonades, ermes o conquerits als sarraí, funcionant com una explotació agrícola altament coordinada. A mesura que creixin i vagin rebent donacions, molts esdevindran grans dominis territorials i senyorius.

Els monestirs amb els seus grans senyorius i propietats, així com la carrera eclesiàstica secular, seran un bon recurs per donar cabuda a cabalers de les grans famílies i, en el cas dels monestirs femenins, a les seves filles i vídues. Ser abat, abadessa o bisbe era font de poder i domini territorial en una societat on la noblesa és altament endogàmica.

El monacat posa un èmfasi especial en l’hospitalitat, que assolirà el seu major desenvolupament als segles XI i XII al llarg dels camins de pelegrinatge. A la Península es plasmarà al voltant dels “Camins de Sant Jaume”, al llarg dels recorreguts dels quals sorgeixen nombrosos monestirs i “hospitals”, de forma més intensa al Camí Francès, pel qual entra tot el pelegrinatge procedent del continent europeu.

El criteri de programació queda perfectament definit en el doble sentit d’assentaments aïllats, alhora que cada cop més repobladors, i el complementari de donar protecció i seguretat al llarg dels camins de pelegrinatge.

Al mapa podem induir aquesta doble vinculació. La línia de color blau reflecteix el camí francès. Els monestirs que mostra el mapa són els que actualment mantenen alguna presència valorable, bé perquè es mantenen actius, o bé perquè les ruïnes es poden catalogar com a bé cultural. Altres van desaparèixer després de les amortitzacions de béns eclesiàstics del segle XIX.

Mapa monestirs i camins de San Jaume de més pelegrinatge. El traç blau correspon al Camí francès (Elaborat sobre Google My Maps)

Malgrat el seu aïllament inicial, la necessitat progressiva de mà d’obra per als serveis del monestir i el cultiu de les seves terres donarà lloc en nombroses ocasions que es desenvolupi al seu entorn un nucli urbà més o menys gran.

Monasterio-de-Urdax-y-caserío-(Navarra)-(Google-earth-2023-11-29)
Monestir d'Urdax i caseriu (Navarra) (Google earth 2023-11-29)

A Carrión de los Condes (Palència), trobem dos monestirs, el cluniacenc de Sant Zoilo i el de Santa Clara, de les clarisses, amb una població actual de 2.005 habitants (2022). La línia vermella correspon al recorregut del Camí de Sant Jaume per la localitat.

Carrión-de-los-Condes,-Palencia-(Google-earth-2023-11-29)
Carrión de los Condes (Palència), amb dos monestirs, un masculí i un altre femení (Google earth 2023-11-29)

La Mesta

La baixa densitat de població, sobretot als dos altiplans, va facilitar el domini de la ramaderia ovina sobre l’agricultura. La Mesta va constituir un lobby de poder impressionant durant segles.

Molts castells, i més significativament al grup dels senyorials, es van establir sobre carrerades que travessaven els seus dominis per controlar, protegir i cobrar drets de pas i pasturatge, als ramats transhumants i el comerç de la llana.

El mapa següent sembla evidenciar la relació de les grans canyades amb l’assentament de castells senyorials.

Mapa de les carrerades principals usades per la Mesta ((Elaborat sobre Google My Maps)
Mapa de les carrerades principals usades per la Mesta ((Elaborat sobre Google My Maps)

L'ajuda de la toponímia

Em sembla curiós i interessant fixar-nos com la toponímia ens ajuda moltes vegades a interpretar la causa de l’origen de molts llocs. M’aturaré en dos aspectes diferents relacionats amb l’origen del seu assentament.

Les dues missions fonamentals encomanades a les ordes militars en cedir-los un territori era la seva defensa i la repoblació, amb el consegüent aprofitament econòmic, fonamentalment agropecuari, del territori. L’Orde de Calatrava va deixar escrit al territori aquest paper i els seus dominis. Si ens entretenim a representar a un mapa les localitats que contenen la paraula Calatrava, ens dona la resposta.

L’altre cas fa referència a la paraula frontera. Ella ens indica que en el moment de la seva creació complia el seu paper de límit i defensa fronterera, encara que actualment no la sapiguem reconèixer en la majoria dels casos.

És especialment significativa la seva ocupació a la zona d’Andalusia occidental durant el període dels segles XIII-XIV en què la frontera amb el Regne Andalusí de Granada va estar més o menys estabilitzada. O en part amb la frontera amb Portugal.

Les dues localitats de Salamanca (Zorita de la Frontera i Aldeaseca de la Frontera assenyalen les fronteres entre els regnes de Lleó i Castella a l’Edat Mitjana.

Només es registra un topònim que té vigència actual, en el cas de Frontera del Portalet (Osca) amb França. Creada a finals del segle XX; el 1975 només hi havia un casalot amb dos guàrdies civils a la defensiva.

Relació amb la toponímia: En blau: localitats amb la paraula “calatrava”; en vermell: localitats amb la paraula “frontera” (Elaborat sobre Google My Maps)

Edat Moderna

Ja dins l’Edat Moderna, a partir del segle XVI, amb l’Espanya peninsular configurada com a regne unitari, i, especialment, a partir de la localització permanent de la capital a Madrid, queda configurada l’estructura urbana-territorial de manera definitiva. A partir d’aquest moment, l’evolució de cada territori respondrà més als processos econòmics a què es veurà sotmès cadascun.

En aquest nou context, la combinació entre política, economia i territori serà la que generarà necessitats territorialment diferenciades que requeriran polítiques i intervencions programades per fer front als problemes que sorgiran.

Intervenció sobre el territori en zones problemàtiques a l'Espanya peninsular

Com aquí el que ens interessa són els assentaments programats, deixarem de banda altres intervencions polítiques de gran transcendència, encara que tinguessin una repercussió territorial important, com pot ser l’emigració cap a les terres americanes, el cost del manteniment de l’Imperi, o l’expulsió de moriscs i jueus, etc.

Constatem que un dels problemes endèmics que es va repetint en tot moment des de l’edat mitjana és l’escassa població de l’Espanya rural. Aquesta situació es veurà agreujada en diferents moments, bé per pèrdues ocasionades per pestes i epidèmies, bé per emigracions, a Amèrica en uns períodes, o a les ciutats en altres.

Segle XVI

La repoblació i l’aprofitament de terres ermes persisteix com a problema territorial i agrari. En el nou context polític de l’Espanya absolutista, es converteix en un problema d’estat que es vol fer front amb polítiques d’intervenció territorial.

Durant el regnat de la Doña Juana, continuat per Felip II, es procedeix a diverses repoblacions.

Plano-fundacional-de-Mancha-Real-(Jaén)-Por-Cédula-dada-en-1508-por-la-reina-Doña-Juana
Plànol fundacional de Mancha Real (Jaén) per Cédula donada el 1508 per la reina Doña Juana

El 1539 es planteja i executa la repoblació de la Serra de Jaén, que havia quedat al marge dels cultius de la vall del Guadalquivir en tractar-se d’una zona muntanyosa.

En aquest cas, es plantejarà una repoblació en sentit ampli d’omplir un buit poblacional, ja que no només s’hi introduiran persones, sinó també les poblacions per allotjar-les. A més de determinar el lloc d’assentament, es van urbanitzar seguint un pla de traçat dels solars de les cases i aplicant el model de plaça central, on es reunia la Casa del Concejo, l’Església, la carnisseria i botigues; a més del cementiri. Totes elles perviuen. Veure al mapa següent les localitats en color vermell.

Després de la guerra de les Alpujarras, el 1571 en aquesta comarca, en quedar despoblada pel desterrament dels moriscs, es van traslladar famílies d’Astúries, Galícia i les muntanyes de Burgos i Lleó. En aquest cas, es tracta d’aturar un despoblament programat.

Segle XVIII: la Il·lustració

“Nuevas poblaciones”

Mapa de noves poblacions. En vermell les del s. XVI, en blau les del s. XVIII en època de Carlos III i en taronja les projectades al Canal de Castell
Mapa de noves poblacions. En vermell les del s. XVI, en blau les del s. XVIII en època de Carlos III i en taronja les projectades al Canal de Castella en època de Carlos IV (Elaborat sobre Google My Maps)

El més important impuls repoblador correspondrà a la Nuevas poblacions en època de Carlos III al segle XVIII, a partir de 1766.

Les motivacions i els traçats urbans s’aplicaran sota els criteris de la Il·lustració.

A Sierra Morena, als deserts de la Parrilla, entre Còrdova i Ècija, i el de la Moncloa, entre aquesta darrera ciutat i Carmona es concentra una part important de les noves poblacions, totes elles plantejades amb fins de policia o itinerari, a més de amb finalitat d’ordre agrícola. En efecte, en aquella època, 1766, la via Madrid-Cadis, que era la comunicació més important entre la capital i les seves possessions ultramarines, i, per tant, lloc de continu trànsit de viatgers i mercaderies (plata americana), es trobava infectada, en aquells abruptes i deserts paratges, de bandits, que algunes vegades, en convivència amb els veterans que regentaven les escasses posades allà situades, desvalisaven els viatgers, amenaçant seriosament, el normal trànsit entre les dues ciutats de tan vital importància.

Un altre aspecte important del programa serà la introducció del planejament urbà ortogonal, en la tradició de Vitrubi.

Amb carrers amples, ben alineats en angle recte i amb abundant presència d’arbrat, seran els traços característics de totes les poblacions, tot i que prenguin com a referència algun element preexistent, com l’ermita en el cas de San Carlos del Valle (Ciudad Real).

plano-de-la-carolina, Jaen
Plànol del projecte de La Carolina (Jaén). Tenir en compte que estava prevista com una població emmurallada
La-Carolina-(Jaen)-(Google-earth-2023-12-02)
La Carolina actualment amb els límits de la població inicial (Google earth 2023-12-02)

Com que l’objectiu fonamental era repoblar, s’havia de reclutar població per traslladar-la a viure a les noves poblacions. En el cas dels poblats de Sierra Morena i de la zona del desert de Còrdova, se’n van reclutar sis mil colons (imprescindible que fossin famílies catòliques), principalment procedents d’Alemanya i Flandes. Posteriorment s’hi van incorporar famílies catalanes i valencianes.

San Carlos del Valle (Ciudad Real). Linealitat i amplitud dels carrers amb cura de l'arbrat i casa baixes de funció agrària

Protoindustrialització Il·lustrada: Les Reales Fábricas

Al llarg del segle XVIII, es produirà un intent de modernització productiva introduint una primera implantació d’indústries fabrils especialitzades disseminades pel territori peninsular promogudes per les idees il·lustrades sota la promoció i el patrocini de la Corona, el que podríem anomenar protoindustrialització.

Tot i això, el primer assaig l’executa la iniciativa privada.

Nuevo Baztán

S’inicia amb una iniciativa privada amb la creació del complex industrial tèxtil Nuevo Baztán (1709-1713) en un descampat a prop de Madrid. Aquesta primera colònia industrial, en situar-se en un territori deshabitat, es va haver de complementar amb la creació adjunta d’un poblat.

Nuevo-Baztan-Plano-para-poner-en-trazado-urbano
Nuevo Baztan. Plànol original i vista aèria (Google earth 2023-12-02)
Nuevo-Baztan-(Google-earth-2023-12-02)
Reales Fábricas

La monarquia borbònica, sota la influència de les idees il·lustrades, va procedir a una primera industrialització disseminant en diferents enclavaments fàbriques especialitzades.

Les Reales Fábricas, es van localitzar en poblacions ja existents que podien aportar els recursos humans necessaris. D’aquesta manera, no es creen nous assentaments, sinó que es reforcen alguns dels ja existents de manera programada en interès de la promoció econòmica del territori peninsular.

Una de les causes a què s’atribueix per que no aconseguissin crear una dinàmica d’industrialització a llarg termini del país va ser que es van especialitzar en productes de luxes al servei de la corona i la noblesa, sense saber-se adaptar a la posterior demanda massiva que va estar a la base de la revolució industrial.

El mapa següent reflecteix la distribució de les Reales Fábricas, amb els immensos buits d’inversió a les planes mesetàries i extremenyes, i a les grans valls fluvials de l’Ebre, Guadiana i Guadalquivir.

Localització de les Reales Fábricas (Elaborat sobre Google My Maps)
El Canal de Castella: transport, aigua i energia

El segle XVIII va veure el començament de la construcció de canals de navegació i reg. Des de mitjans d’aquest segle fins a mitjans del segle XIX es van executar les obres del Canal de Castella, amb 207 quilòmetres, el de més extensió construïda, el Canal Imperial d’Aragó, del qual es van construir 110 quilòmetres entre Tudela i Saragossa, i del Canal de Guadarrama, de 25 quilòmetres entre la presa del Gasco i Las Rozas a Madrid. Els dos primers destinats a la navegació, el reg i l’aprofitament energètic de l’aigua

A les terres de Palència, Burgos i Valladolid, entre el 1753 i el 1849, es va abordar l’obra més important corresponent al Canal de Castella. El seu objectiu era acostar la producció de cereals i llana als ports exportadors del Cantàbric (Santander). (Canal de Castella (I): Plantejament, estructura i construccions; El Canal de Castella (II): Punts de visita).

Canal de Castella. En vermell, els 207 quilòmetres de canal construït; en verd, dos trams de projecte inicial no executats; al nord fins a Reinosa i al sud fins a Segòvia; en blau els rius afectats, riu Pisuerga, riu Carrión, riu Camesa i riu Duero
Canal de Castella. En vermell, els 207 quilòmetres de canal construït; en verd, dos trams de projecte inicial no executats; al nord fins a Reinosa i al sud fins a Segòvia; en blau els rius afectats, riu Pisuerga, riu Carrión, riu Camesa i riu Duero

Per resoldre el problema de mantenir constant el pendent del curs d’aigua per a la seva navegació superant els desnivells que es presentaven als 207 quilòmetres de recorregut, es van construir una successió de rescloses (49 en total). El desnivell de cada resclosa permetia l’aprofitament de l’energia cinètica de l’aigua per implantar instal·lacions fabrils (molins de farina i paper, martinets, fàbriques de farines, batans, centrals elèctriques). Comptabilitzo un mínim de 34 instal·lacions fabrils.

Entre 1792 i 1800, Carlos IV va plantejar la repoblació d’aquest territori en onze noves poblacions (marcades en color taronja al mapa de les Nuevas Poblaciones).

La Guerra del Francès va tenir una incidència molt negativa al Canal i en aquests projectes. Moltes de les poblacions creades van ser abandonades pels seus habitants. L’única nova població que es va consolidar va ser Alar del Rey, possiblement per estar situada a la capçalera del Canal amb la dàrsena per la qual sortien els productes cap a Santander.

Segles XIX-XX

Al segle XIX els assentaments programats els veurem especialment vinculats a activitats economicoproductives que es distribuiran pel territori i que, per al seu desenvolupament, necessitaran la construcció de poblats d’habitatges on allotjar els seus treballadors al costat dels centres productius.

En gran mesura, respondran a les possibilitats i les demandes que es derivaran de la introducció de la revolució industrial al nostre país per part de la iniciativa privada i d’iniciatives de capitals estrangers que van saber aprofitar-se del patrimoni natural, especialment miner, fins a exhaurir-les.

Podrem anar presentant-los segons les activitats productives a què es destinin, atès que cada activitat plantejarà unes exigències pròpies en relació amb l’ús i explotació del sòl i els recursos naturals.

No seguiré un ordre estrictament cronològic, sinó que l’adaptaré a la seqüència de les activitats primàries, secundàries i terciàries.

Vinculats a la expansió del regadiu. Els Poblados de Colonización Agraria.

Amb certa intensitat des del segle XIX, les ments més clarividents veien la necessitat d’una reforma de l’estructura agrària peninsular. Només cal recordar la figura de Joaquín Costa  (1846-1911).

Durant el primer terç del segle XX, fins a la Guerra Civil, es van projectar i començar a portar a la pràctica actuacions encaminades a la modernització de l’agricultura, la introducció del regadiu i la reforma agrària.

A partir dels plantejaments previs i de les realitzacions en matèria d’obres hidràuliques ja iniciades, a la postguerra el franquisme es planteja una política de colonització agrària, creant-se l’Institut Nacional de Colonització. El seu objectiu fonamental serà colonitzar el territori creant àmplies zones de regadiu i assentant-hi poblats de colonització agrària de nova implantació.

El text introductori de la pàgina web del Instituto Nacional de Colonización resumeix clarament els objectius d’aquesta política: “L’Institut Nacional de Colonització (INC) es crea el 18 d’octubre del 1939 com a instrument de la nova política agrària franquista, dependent del Ministeri de Agricultura. L’estratègia política del Nou Estat substitueix la redistribució de la terra (objectiu de la Segona República) per una política de colonització basada en la transformació del medi rural (introducció del regadiu i augment de la productivitat) que permetés assentar en pobles de colonització una pagesia autosuficient.”

Distribució dels poblats de colonització agrària (Elaborat sobre Google My Maps)
Distribució dels poblats de colonització agrària (Elaborat sobre Google My Maps)

Entre 1939 i 1965 es van crear uns tres-cents poblats destinats exclusivament a famílies de pagesos als quals se’ls atorgava un habitatge, una parcel·la de cultiu, eines de cultiu, animal de tir i animals de granja. Al llarg de vint anys haurien d’amortitzar aquesta inversió fins a adquirir la propietat.

Les dimensions dels poblats oscil·laven entre els 50 i els 250 habitatges.

És vistos l’urbanisme proposat. És d’estructura racional, però combina mòduls de contorns geomètrics diversos. Aplicats en combinacions i en disposició d’angles diversos, com si fossin un puzle. He arribat a establir les formes bàsiques següents: ortogonal regular; ortogonal irregular; mixt de mòduls ortogonals; mixt de mòduls ortogonals i corbs; corb sinuós; sector circular menor; sector circular major; trapezi circular, i fins i tot corona circular completa.

La fotografia següent recull els corresponents als poblats dels Monegres (Osca-Saragossa) on queda il·lustrada aquesta combinatòria de formes urbanes. També podeu consultar el Post: Pobles de Colonització del Pla Badajoz. En alguns casos, aquestes formes es justifiquen per a una millor adaptació a l’orografia del lloc.

Planos de las Poblados de Colonizacion Agraria de Los Monegros (Huesca, Zaragoza)
Plànols de l'urbanisme dels 25 poblats de colonització dels Monegros

Les cases dels colons són sempre individuals formades per habitatge, corral, espai per a utensilis de cultiu, espai per a animals de granja i magatzem o graner. Adossades entre si, formant illes de cases.

Per evitar la monotonia, es dissenyaven tres o quatre models de cases per a cada poblat, d’una o dues plantes, per alternar-les i crear perfils urbans diversos.

Casa colonizacion agraria
Combinació de models de casa d'un i dos nivells a Pueblo Nuevo del Guadiana (Badajoz)
Pueblonuevo-de-Guadiana, Badajoz
Combinació de models de casa d'un i dos nivells a Pueblo Nuevo del Guadiana (Badajoz)

En tots els casos, una zona central, formant una plaça, aplega l’Església amb una torre campanar com a referència de poder i centralitat ben visible des de la llunyania i sobre el poblat; l’edifici administratiu (generalment pedanies vinculades a un municipi); els serveis comercials i els habitatges dels administrats, el metge, els mestres i el sacerdot. També un lloc comú de reunió en forma de local social. Les escoles, separades per a nens i nenes, sol estar situada a un marge del poblat.

La centralitat que en els casos de formes urbanes d’arc de circumferència dominant es pot trobar al vèrtex de l’arc i no al centre del poblat.

El Temple (Monegros, Osca)
Poblat de colonització: El Temple (Monegros, Osca)
Pueblonuevo-de-Guadiana, Badajoz
Poblat de colonització: Pueblo Nuevo de Guadiana (Badajoz)
Plaça de la Rinconada del Tajo (La Puebla de Montalbán, Toledo)
Poblat de colonització: Plaça de la Rinconada del Tajo (La Puebla de Montalbán, Toledo). Les dependències municipals queden mig amagades darrere l'arbre de l'esquerra

Grans obres hidràuliques i producció d'electricitat: energia hidroelèctrica i nuclear

Ja al segle XX, la producció d’electricitat ha estat motiu de creació de poblats, en molts casos transitoris.

La proliferació de construcció d’embassament per a producció d’ energia hidroelèctrica, regadiu i consum, que requeria llargs períodes d’execució de les obres va portar a establir poblats per als treballadors.

És interessant la petita colònia vinculada a l’embassament de La Sotonera, al riu Sotón (Osca) i a la petita central hidroelèctrica per on entra l’aigua d’una de les aportacions cap al canal de Monegros. No hi podia faltar l’església.

Poblat amb esglesia al costat de l'embassament de La Sotonera (Osca)
Poblat amb església al costat de l'embassament de La Sotonera (Osca)
Central hidroelèctrica de La Sotonera i inici d'una de les aportacions del canal de los Monegros (Osca)
Central hidroelèctrica de La Sotonera i inici d'una de les aportacions del canal de los Monegros (Osca)

L’aigua juga un paper important per a la refrigeració de les centrals nuclears, per això s’ubiquen al costat de rius cabalosos o al costat de la costa marítima. I també es procura allunyar-les de centres poblats populosos.

Al servei d’aquestes instal·lacions també s’hi han generat poblats residencials, però amb característiques molt diferents dels poblats obrers. En aquest cas caldrà allotjar els tècnics i enginyers. Això es manifesta en la qualitat de l’urbanisme i la construcció del poblat i de les cases. Vegem l’exemple de la Central Nuclear d’Almonesir de Zorita (Guadalajara) al costat del riu Tajo.

Central Nuclear de Almonacid de Zorita (Guadalajara). A la dreta la urbanització del poblat residencial (Google earth 2023-12-04)
Almonacid-de-Zorita-Barrio-Central-nuclear
Central Nuclear de Almonacid de Zorita (Guadalajara). Qualitat de l'edificació per allotjar enginyers i tècnics

Vinculades a la industrialització: Assentaments fabrils especialitzats

Poblats miners i cimenteres

La fabricació de maquinària, el desenvolupament de la indústria química i l’auge de la construcció seran forts demandants de tot tipus de recursos minerals. Al segle XIX, la Península encara disposava d’importants recursos minerals, com ara plom, coure, ferro o carbó.

La producció de ciment a partir de roca calcària s’incorporarà com a nova demanda de productes extractius.

Es recuperarà així una activitat extractiva important que s’havia abandonat gairebé des d’època romana.

La proliferació d’explotacions mineres, que com sabem es troben principalment a zones muntanyoses deshabitades, comportarà la proliferació al costat dels jaciments, de poblats, barris, barriades, cuarteles o colònies mineres, necessaris per acollir a peu de mina els miners i les seves famílies.

Mapa poblats miners (Elaborat sobre Google My Maps)
Mapa poblats miners (Elaborat sobre Google My Maps)
Colonia Sant Corneli de les mines de Cercs (Barcelona)
Colònia Sant Corneli de les mines de Cercs (Barcelona)
Cuarteles de San Ricardo (Barrio Chino) (Santa Marina, Turon, Asturies)
Cuarteles de San Ricardo (Barrio Chino) (Santa Marina, Turón, Astúries)

L’explotació a què s’han sotmès els recursos minerals de la Península ha portat pràcticament el seu esgotament. A més, els problemes de contaminació derivats de les emissions de CO2 emeses per la combustió del carbó han derivat en l’eliminació de l’ús. Tot això ha tingut un profund impacte econòmic a les zones mineres, amb els consegüents efectes sobre els assentaments de població, generant greus crisis econòmiques territorials.

D’una banda, aquells assentaments aïllats al costat de les mines han estat abandonats, mentre que les zones d’alta intensitat d’explotació territorial, que van derivar en poblacions més grans i concentrades, han patit i encara estan patint una profunda crisi econòmica difícil de superar. Com passa especialment a la conca minera astur-lleonesa.

A la zona de Lleó i Astúries, els diversos tipus d’allotjaments miners es van construir especialment per acollir la immigració que anava a treballar a les mines. Era la manera de donar resposta a l’arribada massiva de miners a comarques on no hi havia capacitat per allotjar-los. Els miners locals ja disposaven d’habitatge.

Un cas interessant és el poblat miner de Bustiello. La seva construcció va començar el 1890, no com a residència per a miners, sinó com a lloc de residència ideal per a directius de l’empresa i obrers “exemplars” als quals es premiava per la seva dedicació a la feina i per mantenir-se allunyats de les lluites sindicals.

Poblat miner de Bustiello (Mieres, Asturies): b) habitatges; d) església; e) escoles per a nens i per a nenes; f) convent; g) “casino” (Google earth 2023-11-29)

Tant les explotacions mineres com els poblats ofereixen un camp de visites ampli per als interessats per l’arqueologia industrial. Amb la intenció de potenciar el desenvolupament d’aquestes zones, proliferen les ofertes de Centres d’Interpretació i de visites a aquestes instal·lacions.

Colònies tèxtils

L’expansió de la indústria tèxtil per proveir una població creixent potenciarà la indústria tèxtil, i de forma predominant a la tèxtil cotonera.

La localització del procés de fabricació de tela (preparat, filat, teixit i acabat) es desvincula de les zones de producció de matèria primera (cotó, llana, lli) i, en el cas espanyol, es produeix una alta concentració a Catalunya, i alguna zona secundària com Béjar o el País Valencià.

Moure tota la maquinària de filat i teixit requerirà una important aportació d’energia cinètica. A la seqüència històrica aquestes fonts han estat: l’aigua, el vapor i l’electricitat.

En la seva localització a la primera etapa d’industrialització tèxtil del segle XIX, les fonts d’energia hidràulica constituiran un condicionant territorial amb efectes territorials de gran interès.

El pendent dels rius pot proporcionar energia hidràulica si es construeixen salts d’aigua. Com s’havia fet servir amb els molins hidràulics fariners.

A Catalunya, dues conques esdevindran els eixos de localització seqüencial d’indústries tèxtils. Els rius, Llobregat i Cardener a la província de Barcelona, i Ter i Freser a la de Girona. Al segle XIX s’hi van arribar a construir més de 70 colònies tèxtils al costat de la llera d’aquests rius.

A mesura que avançava la tècnica, l’energia hidràulica es va veure reforçada i substituïda pel vapor i després l’electricitat.

Colonias-textiles-Cataluña
Colònies tèxtils a Catalunya (Elaborat sobre Google My Maps)

Pel que ara ens interessa, la localització dels nuclis fabrils allunyats de les poblacions existents aleshores, va donar origen a la constitució de les colònies tèxtils, com a unitats poblacionals de producció i residència que contenien tots els serveis elementals que s’oferien a la família obrera. Alguns testimonis arriben a explicar que no van tenir necessitat de sortir mai de la colònia.

En aquestes colònies l’ajuntament no existeix, ja que no pretenen ser municipis, però el que és inevitable és la presència de l’Església i, en molts casos, el convent de monges per acollir les noies solteres que vindran a treballar a la fàbrica, així com fer de guarderia per a les mares treballadores. En una colònia tothom que està allotjat als habitatges treballa, des dels 10/12 anys (de vegades fins i tot abans), fins a la incapacitat, siguin homes o dones.

Colonia-Cal-Vidal, Puig-reig, Barcelona (Google-earth-2023-11-29)
Vista i representació panoràmica de la Colònia Cal Vidal (Puig-reig, Barcelona)
Vista i representació panoràmica del conjunt de la Colònia Cal Vidal (Puig-reig, Barcelona), convertida en museu

Els palaus senyorials d’altres territoris seran aquí la casa o torre de l’amo (un palauet de dimensions d’una casa gran).

Esglesia neoromanica de la Colònia Can Vidal (Puig-reig, Barcelona)
Majestuoses esglésies, en aquest cas d'estil neoromànic de la Colònia Can Vidal (Puig-reig, Barcelona)
Torre del amo, Colonia Can Vidal (Puig-reig, Barcelona)
Torre de l’amo
Casa del director, Colonia Can Vidal (Puig-reig, Barcelona)
Casa del director

Els habitatges dels obrers sempre estan formats per blocs de dos o tres nivells. Les pitjor situades són aquelles que es localitzen paral·lelament a la fàbrica, ja que han de suportar el soroll continu de les màquines i, especialment dels telers. A més, cal tenir en compte que es treballava per torns les 24 hores del dia, només descansant els diumenges.

Colònia Cal Rosal, els habitatges a la dreta, paral·lels a la fàbrica a l'esquerra

Colònies i poblats d'indústries diverses

Encara que de forma aïllada, i no tan sistemàtica com el cas de la indústria tèxtil, altres indústries (metal·lúrgica, químiques, etc., per exemple), que necessitaven grans extensions de terreny o proximitat a cursos fluvials, van utilitzar el recurs de crear poblats o colònies al seu servei.

Pols de Desenvolupament Industrial dels Planes de Desarrollo (1964-1971)

Entre els anys 1967 i 1971, en el marc del Primer i del Segon Plan de Desarrollo Economico-Social, es van programar i executar la creació de Pols de Desenvolupament Industrial al costat d’algunes ciutats capital de província.

Mapa dels Pols de Desenvolupament industrial (1967-1971) (Elaborat sobre Google My Maps)
Mapa dels Pols de Desenvolupament industrial (1967-1971) (Elaborat sobre Google My Maps)

En certa manera es va seguir el mateix criteri territorial que hem vist amb les Fàbriques Reials del segle XVIII, de situar-los al costat de localitats ja existents per potenciar-ne el desenvolupament econòmic.

En sentit estricte, no estem davant d’accions d’assentament poblacional de nova creació, sinó davant de programes per al manteniment i l’augment de població davant de les tendències emigratòries que els estaven afectant.

Es van tractar actuacions de gran abast i magnitud territorial.

Polígons Industrials municipals

Pel seu compte, nombrosos Ajuntaments de tot Espanya, a la calor de la industrialització que es proposava com a expectativa de creixement econòmic i de retenció de la població autòctona en els anys del “desarrollismo”, es van plantejar la creació de polígons industrials a la perifèria de les seves localitats. La iniciativa de construcció podia procedir del mateix Ajuntament o d’algun promotor privat.

Aquests polígons els podríem classificar dins de la categoria d’espontanis, ja que no sempre van ser creats seguint un pla general d’industrialització, sinó, en gran mesura, per iniciatives personals o per mimetisme en relació amb altres municipis propers. Actitud reactiva que no sempre va assolir els resultats esperats.

Es tractava d’oferir el sòl com a suport per a ús intensiu en activitats industrials amb l’expectativa d’aturar l’emigració i el despoblament de les zones rurals.

Ocupació residencial programada

Descongestió urbana: ciutats dormitori; “ciudades colmenra”

Els grans fluxos migratoris cap a les grans ciutats van provocar greus problemes d’habitatge per a les famílies obreres immigrants.

Per intentar resoldre’l, es va arribar a crear un ministeri específic de l’habitatge. Una de les formes d’actuació va ser a través de la construcció d’assentaments de descongestió urbana en grans enclavaments perifèrics. Es van programar sota el model de grans blocs d’habitatges agrupats formant barris, barriades, ciutat satèl·lit, zones ACTUR, denominacions que van rebre aquests projectes. El resultat, ciutats dormitori, qualificatiu àmpliament acceptat.

La iniciativa privada també es va apuntar a la construcció de grans barris rusc (barri colmena).

Porto l’exemple del polígon Badia o ciutat Badia, actualment Badia del Vallès (a cavall dels municipis de Barberà del Vallès, Cerdanyola i Sabadell a la província de Barcelona), 13.163 habitants el 2022, per mostrar fins a quin punt la politització d’aquestes actuacions va assumir extrems increïbles.

S’hi observa que la configuració urbanística, adopta la forma estructural de la Península Ibèrica. Broma o «genialitat», aquesta, que prossegueix amb la retolació dels carrers amb noms com Porto, La Manxa, Cantàbric, etc., i la idea culmina amb la denominació de l’eix vital del Polígon com a Avinguda de Burgos (commemoratiu de la primera capital del Règim?). Paral·lelament, les escoles d’EGB es bategen amb els noms de jota, seguidilla, muñeira i sardana. Es tractava de construir una Espanya dins de Catalunya, o era per que els immigrants se sentissin com a casa seva?

Badia del Valles (Barcelona) (Google earth 2023-11-29)
Badia del Vallès (Barcelona) (Google earth 2023-12-02)

Urbanitzacions periurbanes residencials

Sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, i dins l’etapa del “desarrollismo”, quan es va expandir una classe mitjana capaç d’endeutar-se, es va posar de moda el model d’urbanitzacions periurbanes destinades a les classes mitjana i alta. S’assemblen a les turístiques en les trames urbanes de traçat orgànic no rectilini; en entorns que permetin al màxim oferir un valor paisatgístic; amb parcel·les de cases aïllada, tot i que s’hi va incorporar àmpliament el model de cases individuals idèntiques adossada. Els emplaçaments a l’entorn periurbà han d’estar ben comunicats amb la ciutat i permetre el commuting diari.

Urbanización Cumbres Calicanto, Valencia (Google earth 2023-12-02)
Urbanització Cumbres Calicanto (València) (Google earth 2023-12-02)

Urbanitzacions terciàries turístic-residencial

En major o menor mesura, el paisatge de les zones costaneres i muntanyenques ha patit canvis considerables, i desastres, amb l’expansió de les urbanitzacions de residències secundàries i turístiques o grans implantacions hoteleres.

El model es va expandir intensament per tot el litoral mediterrani i del sud atlàntic, així com va anar penetrant als sistemes muntanyencs més ben comunicats amb els grans centres metropolitans.

Calella de Palafrugell i Llafranc (Palafrugell, Girona)
Urbanitzacions de baixa densitat extensives. Calella de Palafrugell i Llafranc (Palafrugell, Girona)

De forma “espontània” assumida per l’explotació vertical del sòl els promotors immobiliaris arrencaven dels ajuntaments llicències per construir murs cortina d’alts edificis a primera línia de platja.

Platja d’Aro (Girona)
Urbanització intensiva. Platja d’Aro (Girona)

L’especulació i les carències en la planificació i “algun abús” han provocat deterioraments ambientals i paisatgístics irrecuperables.

“El Algarrobico”, al Parc Natural del Cap de Gata-Nijar (Carboneras, Almeria), constitueix un exemple paradigmàtic de mala praxi urbanística

Fi del Post

Sense pretendre haver estat exhaustiu a la presentació d’assentaments i als més importants a cada època, espero haver sabut presentar els més importants que s’han anat produint a cada època, de manera que ens permeti interpretar algunes de les característiques dels territoris que visitem a relació amb l’origen i la funció del seu assentament en aquell lloc.

Bases d’informació

En aquesta ocasió no presentaré una base bibliogràfica o documental, atesa la dificultat de sintetitzar l’ampli ventall de temes tractats.

Si esteu interessats per algun tema o moment específic, podeu acudir a les entrades de Wikipedia, que actualment arriben a presentar gairebé tots els temes.

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.