Conil de la Frontera (Costa de la Luz, Cadis) configura un dels pobles blancs del litoral gadità. Municipi Turístic de la Junta d’Andalusia, combina la tradició històrica, el medi natural i les platges, amb un llegat etnològic que té la màxima expressió a l’almadrava.
Conil de la Frontera (Cadis)
Conil de la Frontera. La Janda/Costa de la Luz. Cadis
Comarca: La Janda. Província: Cadis. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 36°16′32″N 6°05′16″O. Altitud: 41 msnm. Població: 13.707 habitants a la localitat i 22.275 habitants al municipi (2020)
Web: ayuntamiento
Conjunt Historic-Artístic (1983)
Municipi Turístic de la Junta d’Andalusia
Visita: 2021
Índex
Conil de la Frontera. La Janda/Costa de la Llum. Cadis
La visita a Conil de la Frontera
Plaça Porta de la Vila, Plaça d’Espanya i carrer Pascual Junquera
Entorn de la Plaça de la Constitució
Barri de la Huerta de los Frailes
Arc del Portillo, Barri de las Flores i Plaça del Molí
La Chanca. Centre d’interpretació i documentació del mar, la tonyina i les almadraves
Conil de la Frontera. La Janda/Costa de la Luz. Cadis
Una de les localitats més característiques de la Costa de la Lluz és Conil de la Frontera, encarada a l’oceà Atlàntic a la Badia de Cadis. Va ser la vila que vaig triar per recórrer aquests paratges des de l’allotjament Conil Home Suite. A Conil de la Frontera dedico aquest Post.
Un petit problema amb la màquina fotogràfica va fer ressentir encara més la qualitat d’algunes fotografies. Demano disculpes, però no és possible tornar-les a repetir.
El territori
Conil de la Frontera forma part de la comarca de La Janda -que s’estén entre l’Atlàntic i la vora sud-occidental de la serralada Bètica a la província de Cadis-, situada sobre la costa a 36°16′32″N 6°05′ 16″O.
El municipi de Conil compta amb un litoral de 14,6 km, de morfologia rectilínia i continua en conjunt. Es poden observar dues formes diferents de costa, les platges àmplies i obertes de la zona sud, on s’assenta la localitat, i les cales de la zona nord, que es formen als penya-segats d’uns 35 m d’alçada, d’argila i pedra ostionera (roca formada per restes de petxines marines utilitzada a la zona de Cadis i la seva badia).
La tonyina vermella constitueix un altre dels elements que caracteritzen la geografia del lloc.
L’Estret de Gibraltar és el lloc de pas de la tonyina vermella des de l’Atlàntic cap a més temperat Mediterrani per fresar i criar als mesos de maig i juny, en el recorregut que es diu de “derechos”, i tornar a l’Atlàntic als mesos de juliol a setembre a la seva ruta “de revés”.
Aquest trànsit de la tonyina és el que, si més no des del temps dels fenicis, s’aprofita per capturar-lo mitjançant el muntatge de les almadraves. De les almadraves que es practiquen actualment a la zona, totes ho fan de “derechos”, excepte a Barbate que alguns anys efectua captura de “revés”, quan tornen amb les cries cap a l’Atlàntic.
La tonyina vermella va simbolitzar per molt de temps el principal suport per als vilatans de Conil, encara que actualment també s’ha desenvolupat l’agricultura, la ramaderia i principalment el negoci del turisme.
Segons l’època en què es visiti es pot observar a les seves aigües l’emplaçament de l’almadrava i els vaixells fent les feines de pesca.
Per obtenir més informació sobre aquest procés de pesca de la tonyina vermella ens dirigirem al Centre d’Interpretació i Documentació del Mar, la Tonyina i les Almadraves de La Chanca de Conil, que presentaré més endavant.
Un altre atractiu que ofereix el territori són els fabulosos capvespres que es gaudeix des d’aquesta zona del litoral.
Una mica d'història
Es considera que aquestes terres estaven ocupades almenys des de fa 250.000 anys, amb una dotzena de jaciments arqueològics del Paleolític existents a la Comarca de la Janda litoral (Vejer, Conil i Barbate).
Encara que les notícies sobre el passat llunyà de Conil són molt escasses, és molt probable que al seu dia existís aquí un enclavament púnic. I és que Conil gaudia d’unes condicions òptimes per disposar de bons fons per calar xarxes i aiguamolls aptes per allotjar salines.
El geògraf grec Estrabó va recórrer el sud peninsular dos segles després de la conquesta romana i va descriure la seva gran riquesa pesquera, sobretot l’abundància de tonyines, sardines, cavalles i el desenvolupament de la indústria conservera. La pesca es transportava a les factories, anomenades cetariae, per a l’elaboració de salaons i salses. Els productes de l’almadrava i altres pesqueries, com el garum, eren molt apreciats a la Roma imperial, que importava grans quantitats de salaons i salses.
A l’Itinerari d’Antonino, guia dels camins romans de finals del segle III, es parla de Mercablo o Mergablum, lloc situat a la Via Heràclea (o Hercúlia) i que alguns historiadors situen a Conil ho a les seves proximitats.
A partir de la penetració de les tropes musulmanes de Tariq ibn Ziyad l’any 711, a la costa gaditana van començar a aparèixer assentaments islàmics integrats a la Cora de Sidonia, una província d’al-Àndalus.
Després de les campanyes d’Abderramán III la costa va anar prenent un protagonisme més gran i van reaparèixer especialitzacions professionals, en molts casos d’herència romana, com les almadraves, mentre que, durant l’etapa dels almoràvits i els almohades, l’Estret va guanyar en importància.
Quan van arribar els castellans la façana atlàntica gaditana vivia un moment d’auge. El creixement i la reorganització de la navegació per l’Atlàntic havia provocat un desenvolupament i una estructuració creixents d’aquesta comarca per respondre als nous reptes i aprofitar les oportunitats, dinàmica que va quedar truncada amb la conquesta cristiana.
La conquesta cristiana de mitjans segle XIII va canviar el patró d’assentaments desenvolupat pels musulmans. Van desaparèixer els petits enclavaments dispersos a favor d’una concentració a pobles i ciutats, més fàcilment controlables pel senyor feudal i de més fàcil defensa.
El 1265 es reconquereix el territori de Conil pels cristians; aquest any rep el cognom “de la Frontera”, igual que altres localitats (Vejer, Chiclana, Arcos o Jerez) per formar part de les fronteres que separaven el regne nassarita de Granada del regne de Castella.
El 1294, el rei Sancho IV de Castella (El Bravo) va atorgar al senyor Alonso Pérez de Guzmán i als seus descendents el privilegi de pescar tonyines des del Guadiana fins al Regne de Granada. I en 1299, Fernando IV concedeix a Alonso Pérez de Guzmán el llavors llogaret de Conil perquè la repoblés i enfortís i l’explotació de la seva almadrava. Així va néixer Conil, al voltant de l’explotació d’una almadrava. Al segle XIV aquesta vila es va convertir en un lloc central en la història de la pesca de la tonyina.
El recinte militar era de mida reduïda amb una elevada torre al seu interior per defensar la població dels possibles atacs de pirates, que actualment es coneix com a torre de Guzmán, i és el vestigi més rellevant que roman. Aleshores la desembocadura del riu Salado envoltava la vila per tot el seu front marítim.
Va ser en aquests temps quan el poble va passar a anomenar-se Torre de Guzmán, en homenatge a la torre. És en aquest període on podem situar l’origen de la vila actual.
Durant el segle XV la vila va créixer lentament al voltant del castell, amb habitatges al costat dels camins que conduïen a Cadis i cap al riu Salado, construint-se la primera església parroquial de Santa Catalina al costat de la fortificació.
Amb l’inici del segle XVI es construeix un nou recinte emmurallat, on la vila de Conil es desenvoluparà a l’empara de la muralla.
També es construeixen les torres merlets de Castilnovo i de Roche, que alhora que servien per a la vigilància i protecció, també participaven en les tasques d’avís de les migracions de la tonyina per canalitzar-los cap a les almadraves.
Al començament del segle XVII es comença a construir extramurs. Alhora, la creixent importància de la tonyina va fer necessària la construcció de “La Chanca” -factoria per al tractament de la tonyina-, que no només representa activitat pesquera, sinó que també necessita activitats industrials associades, la fusteria de ribera, les salaons o l’activitat salinera.
Representarà un període de riquesa que es reflecteix en el creixement de la població de Conil, ja que en finalitzar aquesta centúria Conil rondava els 3.000 habitants.
Extramurs, a la zona nord, es conclouen les obres del Convent de Mínims de Nuestra Señora de las Virtudes.
La casa ducal de Medina Sidonia gaudeix del monopoli exclusiu de la pesca de la tonyina a tota la costa andalusa entre els segles XV i XIX. Conil va passar de ser un petit llogaret a una vila de gairebé 5.000 habitants.
Durant el segle XVIII Conil va continuar el seu creixement i la vila va embellir o renovar el seu caseriu. Els nous habitatges que es construeixen, de port noble, contrasten amb els més modestos de pagesos i, sobretot, amb els patis de veïns, l’habitatge popular per excel·lència.
Després de les crisis de principis del segle XIX -socials i la guerra del francès- sorgeixen noves cases burgeses, de pagesos o ramaders, desplaçant-se definitivament el centre de la vila a l’actual Plaça d’Espanya. El 1900 Conil posseïa una mica més de 5.000 habitants, i no experimentarà canvis substancials fins a mitjans del segle XX en què, sobretot des dels anys 70 s’inicia un procés de ràpid creixement de la població: 11.267 hab. el 1970; 17.773 hab. al 2.000; fins a 22.275 hab. en 2.020 al municipi.
Al segle XX, després de dècades de pesca intensiva, es van fer notar els efectes de la sobrepesca, iniciant-se un descens de les captures a l’Estret i el declivi de les almadraves. A més, els moderns sistemes industrials han relegat les almadraves a un sistema de pesca tradicional amb relativa poca rendibilitat econòmica.
Actualment només calen quatre almadraves a les costes andaluses: Conil, Barbate, Zahara de les Atunes i Tarifa.
Als anys 80 del segle passat irrompen al mercat empreses japoneses que adquireixen gran de les captures que venen al Japó a preus desorbitats.
Els elevats preus de la tonyina vermella han permès el manteniment de les almadraves, però, alhora, han estimulat les captures amb l’ús de diferents arts, incrementant-ne notablement les captures i posant en perill la reproducció de l’espècie i la pesqueria artesanal.
Ja al primer terç del segle XX es va iniciar la penetració del turisme per part de famílies ben prestatges de Sevilla. Des del darrer terç del segle passat, l’expansió del turisme de platja està representant una de les activitats més importants de Conil de la Frontera.
La visita a Conil de la Frontera
Conjunt Històric-Artístic des de 1983.
La visita es desenvoluparà a la zona històrica central i als dos extrems marítims, cap al sud més enllà del riu Salado i cap al nord des del port fins als límits amb Chiclana de la Frontera.
Conil de la Frontera està declarat Conjunt Històric-Artístic des de 1983 i compta amb nombrosos i interessants monuments i edificis singulars d’arquitectura militar, religiosa, civil i associada al món del treball (arquitectura agropecuària i industrial).
En aquesta visita, m’aniré aturant als llocs i elements més significatius de la vila. És uns d’aquells llocs on el deixar-se portar pels seus carrers i barris conforma gran part del plaer viatger.
Plaça Porta de la Vila, Plaça Espanya i carrer Pascual Junquera
La plaça de la Porta de la Vila (1) se situa extramurs de la muralla al costat nord-oriental. De les muralles del segle XVI en queden molt pocs vestigis. D’aquí partia el raval que arribava fins al convent de Mínims de la Mare de Déu de les Virtudes per l’actual carrer la Virgen.
Porta de la Vila
Es conserva l’arc de la porta, integrat a les edificacions que es van superposar a la muralla.
Penetrant per la porta de la Vila forma un carrer que s’obre en forma gairebé triangular i que constitueix la plaça d’Espanya (2). És una zona central i amb aires senyorials a moltes de les cases, tot i que també va penetrar l’arquitectura tradicional.
El color blanc serà l’exclusiu de les cases conileres, només adornades en alguns casos amb detalls de colors, amb predomini del marró en aquests casos, i de rajoles.
A la dreta la casa Arrafán, al número 2. Aquesta casa senyorial d’estil barroc es va construir al segle XVIII per Bartomeu d’Arrafán i Valdés.
Al davant, al número 16, una casa unifamiliar neobarroca de l’any 1944, obra de l’arquitecte Francisco Pérez Bergali, com va deixar constància amb una rajola a la façana.
Al fons de la plaça, alternança de cases de caràcter senyorial amb altres de simplicitat popular, encara que emmascarades pels prepotents rètols comercials que proliferen per tota la vila.
Presideix la plaça una escultura de José Saramago, escriptor portuguès i Premi Nobel, assegut llegint amb un nen que l’observa; obra de l’escultor Augusto Arana.
Tornant a la plaça de la Porta de la Vila, al seu lateral nord, al carrer Pascual Junquera, es distingeixen els vestigis de la Casa del Comte de las Cinco Torres (5). Construïda el 1779 en estil barroc, com a residència estiuenca, seguint el costum de la burgesia comercial gaditana.
Antic Mercado de Abastos. Mercat d'Art
L’Antic Mercado de Abastos (3), va ser edificat a la dècada de 1950 i, després de la construcció del nou Mercat, va quedar en desús, reconvertint-se en Mercat d’Art.
A la història de Conil han abundat les hortes. D’aquestes, algunes perviuen. Pel que sembla, a la Huerta Primera, que s’obre al fons del carreró Huerta Primera, al costat de l’antic Mercat d’Abastos, hi ha una sínia en perfecte estat, la qual no he visitat.
Hospici de la Misericordia
Al núm. 7 del carrer Pascual Junquera s’alça l’edifici barroc de l’ Hospici de la Misericòrdia (4), acabat el 1779, segons diu la inscripció de la façana, que constitueix l’únic exemple conservat d’una institució de beneficència a Conil. Va ser encarregat pel senyor Sebastián Sánchez Franco, Comte de las Cinco Torres, ric mercader de la carrera de les Índies, per allotjar 30 famílies pobres.
L´edificació es compon d´una capella central i dos patis adossats on se situen 30 habitacions.
Entorn de la Plaça de la Constitució
El carrer la Virgen porta des de la plaça Porta de la Vila a la plaça de la Constitució, al número 3 es troba el conegut com el Mesón del Duque, construït vers 1580 pel duc de Medina Sidonia extramurs, per donar allotjament als mercaders que anaven a comprar tonyina a l’almadrava. Al llarg de la seva història va ser mesón, botiga de queviures, taverna, tahona o fleca i pati de veïns, pertanyent a la casa ducal fins al 1875.
Recentment ha estat rehabilitat en la seva totalitat, quedant de la primitiva construcció la portada, on es veu l’escut de calderes que els ducs solien col·locar a les seves propietats menors, la distribució del primer pati, i un preciós antic pou catalogat com a Bé d’Interès Cultural.
Antic Convent de Mínims: Cases Consistorials i Església Parroquial de Santa Catalina
A la plaça de la Constitució s’ubica l’Antic Convent de Mínims, edifici construït entre els segles XVI i XVII sota els auspicis del duc Juan Alonso Pérez de Guzmán, en estil de transició del renaixement al barroc. L’edifici està format per l’església i la construcció annexa al claustre del segle XVIII.
Després de la desamortització va perdre la seva funció conventual i actualment, per un conveni Ajuntament-Bisbat, el temple és l’Església Parroquial de Santa Catalina, i l’edifici dels claustra és la seu de l’Ajuntament.
Cases Consistorials
Com acabo d’indicar, les Cases Consistorials (5) s’ubiquen a les dependències monàstiques al voltant del claustre de Monestir de Mínims.
Nova Església de Santa Catalina
Per la seva banda, l’antic temple del convent és actualment l’Església Parroquial de Santa Catalina (6).
El primer temple, construït el 1567, va ser fundada per l’ordre franciscana dels “Frares Mínims de Sant Francesc de Paula”, sota el patronat del duc de Medina Sidonia i Senyor de la vila de Conil per rendir culte a Mare de Deu de les Virtuts , patrona d’aquesta Vila.
Fou a finals del segle XVI quan s’alçà l’actual església. La portada i el campanar són de principis de segle XVII, obra de Fra Luis Vázquez de Dueñas.
La planta és duna sola nau de creu llatina i amb capelles laterals adossades.
La volta de canó és de pedra sorrenca llaurada.
La volta del creuer també és de pedra sorrenca i al seu centre, presidint l’altar major, hi ha l’escut de la casa ducal de Medina Sidonia. El claustre i les dependències de l’antic Convent són del segle XVIII.
A l’interior de l’església hi ha diferents talles de gran importància, entre elles la Mare de Déu de les Virtuts d’estil gòtic, juntament amb Santa Caterina d’Alexandria i Sant Sebastià que presideixen l’Altar Major d’aquesta parròquia com a patrons de Conil.
Casa de la Cultura
Seguint pel lateral de l’evangeli del temple, a la cantonada del carrer Laguna amb el carrer Nou s’alça la Casa de la Cultura, un edifici de l’any 1986.
Barri de la Huerta de los Frailes
Algunes illes de cases de Conil que disposaven d’un pati comú o horts a l’interior del nucli urbà, es van anar emplenant de cases, amb un fort component d’autoconstrucció, sorgint carrerons irregulars en el traçat i l’amplada, formant un laberint de carrers de vianants i placetes irregulars, amb una forta vida comunitària. És exquisida la cura dels residents per mantenir impecablement blanques totes les parets del recinte, igual que al conjunt del Conil tradicional.
És el cas del Barri de la Huerta de los Frailes (7) que va créixer a l’horta que els frares del convent de Mínims tenien a la part posterior. Forma un bell espai ple de plantes cuidades amb cura pels seus residents.
L’accés pel carrer Nou es va bifurcant fins a arribar a carrerons sense sortida el final del qual constitueix el pati de les cases. Recorda l’estil d’urbanisme musulmà, però aplicat a un barri d’època moderna.
El pou que es troba al carreró correspon al residu que roman de l’antiga sínia de reg de l’hort.
Arc del Portillo, Barri de las Flores i Plaça del Molí
Entre els números 2 i 4 del carrer Extramuros s’obre un carreró amb un petit arc, l’Arc del Portillo (8), que corresponia a la porta del costat nord de la muralla, Porta del Moscón. Situa el lloc per on passava la muralla en aquest punt.
Barri de las Flores
Al voltant del carrer que portava al Molí de Vent des del carrer Chiclana es va configurar el Barri de las Flores o Barri del Molí de Vent (9). Constitueix un altre dels barris que van créixer de forma espontània extramurs, amb traçat irregular i laberíntic.
Per dotar de personalitat el barri, tots els carrers han estat anomenats amb el nom d’una flor.
Persisteix la perfecta blancor de les seves cases, d’una o dues altures, amb terrat pla, i la profusió d’antenes de TV, dipòsits d’aigua i roba estesa, que caracteritza Conil.
L’antic Molí de Vent (10) va ser construït a començaments del segle XVIII. Era l’únic molí de molta que existia a Conil, ja que el privilegi de moldre el blat per fer pa el tenia el Duc de Medina Sidonia, que obligava els conilenys a desplaçar-se a la Muela (Vejer) amb aquesta finalitat.
Al segle XIX, després de desaparèixer aquests privilegis, es van construir sis molins més al Turó dels Molins, dels quals només en queden tres.
Per la seva situació, la plaça que l’envolta actualment és un magnífic mirador sobre Conil i el mar.
Només resta el cos cilíndric de pedra.
Com a decorat mariner de la plaça, s’ha emplaçat un vaixell de pescadors com a homenatge a l’ofici de la pesca.
Plaça de Santa Catalina
A la plaça de Santa Catalina i al seu entorn es reuneix una part important de l’oferta patrimonial i cultural de Conil, alhora que concentra l’oferta comercial, de restauració i de lleure destinada al turisme.
Torre de Guzmán/Castell
Bé d’Interès Cultural des de 1949.
Com ja he assenyalat, l’origen del Conil actual es deu al desenvolupament urbà al voltant de la fortificació que es va originar a partir de la conquesta cristiana el 1294, per la concessió del rei Sancho IV de Castella al senyor Alonso Pérez de Guzmán .
Del recinte del castell pràcticament només hi roman la Torre de Guzmán (11). El castell tenia unes dimensions reduïdes de 2.000 m2 i planta poligonal.
La torre estava situada al bell mig del pati d’armes. Té unes dimensions de 18 metre d’alçada i planta quadrada de 7,5 metres i construïda amb pedra ostionera i carreus als quatre angles.
Museu de Raíces Conileñas
Una de les dependències reconstruïdes del castell de Conil s’ha habilitat com a Museu de Raíces Conileñas (12) des de 1982. Es tracta d’un museu etnogràfic fundat per un grup d’amics de Conil que van crear l’Associació “Raíces Conileñas, amb l’objectiu de conservar protegir i difondre la història, les tradicions i la cultura de la nostra localitat, compost per unes 500 peces.
El Museu es divideix en quatre sales: la primera dedicada a les eines del mar i del camp. Les altres tres simulen una casa de finals del segle XIX i principis del segle XX d’una família de classe mitjana acomodada i reflecteixen la forma de vida i els utensilis utilitzats comunament en aquesta època.
Casa Cárcel, Ermita-capella de Nuestro Padre Jesús Nazareno
A la plaça Santa Catalina cantonera amb el carrer Cárcel es va construir al segle XV o XVI la Casa Cárcel (13), un dels edificis més antics de Conil.
Durant l’Antic Règim, la parcel·la, d’uns 90 metres quadrats, va ser la seu del Cabildo i dipòsit carcerari.
Després de la invasió francesa va quedar inservible i va passar a presó i magatzem municipal. Posteriorment, durant els anys vuitanta fou seu central de la Policia Municipal.
Contigua a la casa Carcel s’ubica l’Ermita-capella de Nuestro Padre Jesús Nazareno (13), construïda entre 1592 i 1632 en estil barroc pel mestre paleta Mateu Ariza per a la Germandat del Nuestro Padre Jesús Nazareno per donar culte a les seves imatges. El seu interior és de planta rectangular.
Estava adossada a l’Hospital de la Misericòrdia, avui desaparegut. Sobresurt una espadanya d’una campana, destacant la gran porta d’entrada.
A continuació, i adossada a l’Ermita, al número 10 s’alça una casa senyorial típica de Conil: de pedra ostionera, amb pilastres, motllures i cornisa sortint, que forma part del Patrimoni Immoble de Conil.
Antiga Església de Santa Catalina. Centre Cultural
L’Antiga Església de Santa Catalina (14) va ser l’antiga Església Major de Conil. Les primeres notificacions de la seva existència daten del segle XV quan els Guzmans, senyors de Conil, van autoritzar-ne l’edificació.
L’edificació inicial, d’estil mudèjar, va patir grans modificacions. La configuració actual es va realitzar entre 1886 i 1891 en estil arquitectònic barreja de neogòtic i neomudèjar. L’edifici es va restaurar el 2010, i se n’ha donat l’ús de Centre Cultural.
El seu antic contingut amb pintures i escultures es troben repartits per les esglésies de la localitat.
Accés al carrer Columela, darrere de l’església.
El 1880 es va construir un cementiri adossat al costat de l’epístola del temple.
La rehabilitació d’aquesta zona, lligada a un dels accessos a La Chanca, ha creat un espai simbòlic de gran bellesa.
Antic cinema a l'aire lliure
Em situo ara al número 3 del carrer San José que actua com a aparcament privat. Tindre accés a l’aparcament em va permetre descobrir una relíquia de l’arqueologia cultural de Conil. En observar-ho descobreixo que es tracta d’un antic cinema a l’aire lliure (15). Encara es reconeix la gran pantalla i la cabina de projecció, al costat oposat.
La carpa metàl·lica probablement havia de correspondre a una protecció original a les projeccions.
La Chanca. Centre d’interpretació i documentació del mar, la tonyina i les almadraves
La Chanca (16) és l’edifici renaixentista més emblemàtic de Conil; va ser aixecada a mitjans del segle XVI adossada a la muralla per la seva banda exterior, actuant al seu torn de mur defensiu, per això el gruix i consistència dels seus murs. Es va construir amb pedra ostionera arrebossada amb morter de calç.
Les dependències més grans servien com a fàbrica de salaons i magatzem de barques i proveïments de les almadraves i magatzem de sal. Els espais menors es destinaven a cambres, fleca, rebosts, cuina. La porta d’entrada s’enfilava al mar. Ocupa una superfície de 7.500 m2.
Durant un temps va ser el centre de l’activitat econòmica de Conil, condicionant l’activitat de la resta de sectors productius i ocupant un gran nombre de treballadors.
En aquesta indústria la tonyina capturada es penjava a dessagnar, es ronquejava i trossejava comences més menudes, se salava en piles i s’embarrilava. Però no tota la tonyina es treballava a la chanca. Primer se subhastava a la porta i el que no es venia passava l’interior per al seu processat.
L’1 de novembre de 1755 el famós sisme submarí de Lisboa va enderrocar la major part de La Chanca destruint barques, xarxes i els proveïments de les almadraves, emportant-se per davant la vida de 20 persones.
El 1928 es va constituir el Consorci Nacional Almadrabero i es va deixar de calar l’almadrava de Conil. Des de llavors La Chanca va servir de magatzem fins als anys seixanta del segle XX, amb l’interval de la Guerra Civil en què va ser emprada com a caserna.
Al 2002 es va incloure al Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús com a Bé d’Interès Etnològic. L’any 2008 es va iniciar el projecte de restauració del conjunt que l’ha convertit en un edifici amb clara vocació cultural.
Són diversos els accessos a La Chanca. El principal és pel carrer Almadraba.
La construcció té forma de rectangle irregular dividit en dues parts per un mur que delimitava l’àrea de treball, a la banda esquerra de ponent, dels magatzems a la banda de llevant, sent aquesta la part més monumental del conjunt.
La zona de treball és la que ha estat sotmesa a més canvis.
Zona de magatzems, on es guardaven proveïments i barques en finalitzar la temporada, així com la sal, carros de servei, etc. Els edificis estan construïts amb gruixuts murs i pilastres de maçoneria i arcades de carreuat. Aquesta zona manté pràcticament l’estructura original.
A la dreta sala de proveïments, a continuació, l’antiga entrada principal des del mar i, al fons, les cambres del tambor i pregoner i del forner.
A l’esquerra el magatzem de la sal.
Totes dues naus acullen el Centre d’interpretació i documentació del mar, la tonyina i les almadraves.
El pati central és un lloc ideal per a la celebració d’espectacles culturals. En una nit d’espectacle, els murs s’adornaven amb il·luminacions artístiques.
A la Nau de proveïments es presenta l’arqueologia i el patrimoni, y el litoral conileny.
Al fons una sala per a exposicions temporals.
Una mostra del paviment original.
A la Nau de la Sal, es presenta tot allò relacionat amb la tonyina i les almadraves.
L’almadrava és un art de pesca mil·lenari existent des d’època dels fenicis, quan ja el feien servir a les costes gaditanes.
Consisteix a instal·lar un laberint de xarxes al pas de la tonyina vermella, quan aquesta es dirigeix des de l’Atlàntic a la Mediterrània per reproduir-se. Els pescadors aprofiten aquest moviment migratori per conduir les tonyines a les seves xarxes, on un cop reunits procedeixen a capturar-les.
Hi ha diferents maneres de fer-ho, a la maqueta una almadrava de tir o vesta.
Entorn del riu Salado i Prado i platja de Castilnovo
La següent àrea de visita és ara a l’Avinguda del Río, al costat del riu Salado.
Antic escorxador. Casa de la Joventut
Aquí es troba l’antic Escorxador Municipal, actual Casa de la Joventut (17), construït el 1969-70, amb projecte dels arquitectes José L. de la Cerda M. i Miguel Ángel Ortí Robles.
És una edificació industrial per a la producció de carn de boví, porcí i aus. Albergava naus per a matances, corrals per al bestiar, magatzem per a pells, forn crematori, despatxos i altres serveis. Té planta circular, de 2.000 m2, els locals es disposaven en cercle al voltant de la construcció central. La seva estructura està formada per pòrtics de formigó armat, amb tancament de maó i cobertes per voltes a la catalana entre pòrtic i pòrtic.
Va deixar de funcionar als anys 90 i actualment alberga la Casa de la Joventut. L’edifici està escollit a l’inventari del patrimoni immoble de l’Institut Andalús de Patrimoni Històric.
Riu Salado i passarel·la
Seguint la llera del riu Salado arribo a la passarel·la de vianants (18), que dóna accés al Prado i platja de Castilnovo.
Sender del Prado de Castilnovo
A l’altra banda de la passarel·la s’inicia el sender del Prado de Castilnovo.
Des d´aquest punt s´obté una de les imatges més interessants de la vila.
Els excepcionals valors naturals i paisatgístics que ofereix la zona de Castilnovo es poden gaudir a través d’un camí d’aproximadament 3 km i mig de longitud que discorre paral·lelament per la línia de transició entre el prat, l’aiguamoll i el sistema dunar, finalitzant al riu Conilete, límit del municipi de Conil de la Frontera.
Al llarg del sender, s’observen els diferents tipus d’hàbitat present a la zona, com són l’aiguamoll i els estuaris costaners, els sistemes dunars, el maresme i les pastures salines, així com les formacions herboses naturals.
Cortijo-Vaquería del Prado
El primer element construït que apareix a l’esquerra és el Cortijo-Vaquería del Prado (19), probablement del segle XIX.
Als grans murs que donen a la platja de El Palmar, de 70×6 metres, el pintor Adrián Torres va realitzar el 2017 el gran mural “Retintas”, dedicat a la vaca retinta, espècie autòctona.
Al costat del sender, depenent de l’època, és habitual trobar-nos amb la presència d’aquests animals pasturant lliurement als prats de la zona.
Les vaques de raça retinta formen part del paisatge litoral. Des de temps remots es té notícia de l’existència d’aquests animals. No despertaven gran interès, exceptuant els vilatans, però actualment van adquirint un gran renom a escala nacional a causa de la qualitat i la vermellor de la seva carn.
Una mica més endavant, el pou i abeurador del Prado ha de ser de començaments del segle XIX. Del gran pou arrenca un llarg piló per a abeurador.
Búnquer de Conil de la Frontera (Bünquer de Castilnovo 1, Bünquer de Castilnovo 2)
Un dels efectes de la Segona Guerra Mundial en aquesta zona va ser la construcció de búnquers al llarg de la costa atlàntica, construïts al voltant de 1940, per fer front a un eventual desembarcament aliat, atès el suport encobert de Règim a les potències de l’Eix .
A Conil se’n trobes alguns, dels quals tres en aquesta platja.
M’apropo fins al primer, el búnquer de Conil de la Frontera (20). El seu estat de conservació no és gaire satisfactori, mig cobert per la sorra. Seria interessant recuperar-ho com a testimoni d’una etapa històrica més recent.
Al llarg de la platja es troben dos bunquers més: bünquer de Castilnovo 1 i bünquer de Castilnovo 2.
Humedales de Castilnovo
L’aiguamoll de Castilnovo i el cordó dunar està conformat per l’estuari del riu Salado amb retalls de maresmes mareals als seus marges, una gran extensió antigament utilitzada com a explotació salinera i un complex de llacunes costaner, connectada en gran part amb el riu i situat darrere del primer front dunar costaner i inundable, tant marealment com per la descàrrega del freàtic cap al mar. Darrere d’aquestes llacunes es constitueix el Prat de Castilnovo, amb una zona d’inundació temporal i entollament per aigües menys salobres.
Torres Almenaras de la Costa. Torre guaita de Castilnovo
A la història de Conil ja hem vist aparèixer les torres almenaras. Aquí se situa la torre de Castilnovo (21), que s’albira des de qualsevol punt de la costa de Conil. És la de més importància a Conil després de la torre de Guzmán, ja que tenia doble missió: defensiva i d’ajuda a l’almadrava del seu nom. L’altra torre important, la torre Roche, la veurem situada a la costa nord.
Formava part d’un recinte emmurallat, una petita fortalesa amb alcaide. El recinte va ser destrossat pel tsunami de l’1 de novembre de 1755.
Del segle XVI, la torre és de planta quadrada de 8,5 metres de costat i 8,5 metres d’alçada elevant-se lleugerament trapezoidal. De paredat amb els cantons de carreuat i quatre nivells interiors.
Bé d’Interès Cultural des del 1949.
En el camí de tornada disposem d’una bella imatge del perfil de Conil de lluny.
Façana marítima i platja
Finalment arribo a la façana marítima, recorreguda pel passeig de l’Atlàntic (22), un ampli passeig marítim.
Per arribar a la platja s’han de travessar uns aiguamolls i dunes, per això s’han instal·lat unes magnífiques passarel·les de fusta.
Tingueu en compte que aquesta àmplia zona intermèdia fins a la sorra de la platja havia estat ocupada pel riu Salado atès que la seva llera corria paral·lel a la platja fins a desembocar per la zona nord de Conil, actuant al seu torn de franja defensiva davant atacs per mar.
Alhora, permet disposar d’una excel·lent perspectiva del conjunt urbà exhibint el seu potent perfil blanc, sense que cap edifici faci desentonar la seva imatge de poble blanc de Cadis.
L’ampla i rectilínia platja de sorra fina s’estén més enllà del nucli urbà fins a la platja de Roqueo.
Dos quilòmetres de platja urbana, als quals caldria afegir els tres quilòmetres de platja salvatge des de la desembocadura del riu Salado fins al límit del municipi, a la riera del Conilete, al costat de El Palmar de Vejer.
A partir d´aquí s´inicia la zona de penya-segats que veurem en visitar el port i el seu entorn, que alhora conformen nombroses cales de gran encant i interès geomorfològic i edàfic.
Escultura «El Jabeguero»
Quan al final del passeig de l’Atlàntic seguim pel camí de la Fontanilla, als primers metres apareix l’escultura El Jabeguero (23). El jabeguero és el pescador que utilitza l’art de la jabega.
És un monument que l’Ajuntament de Conil va alçar l’any 2003 en homenatge als homes de la mar.
Port de Conil i Roche
A uns 8 quilòmetres amb cotxe del centre de Conil es localitza el port pesquer i esportiu de Conil.
Riu Roche
Travessat el riu Roche (24), que desemboca a l’interior del port, a la dreta ens espera una sorpresa.
Cementiri d'àncores
En una àmplia esplanada es troba el denominat “cementerio de anclas” (25). Un fascinant espectacle.
En realitat, no és un cementiri, sinó el magatzem on es guarden les àncores que s’utilitzaran per ancorar i subjectar la almadrava de Conil cada temporada. Per això es troben perfectament disposades i alineades, esperant la propera utilització.
Són unes 700 àncores d’uns 350 kg cadascuna.
Port i moll pesquer i port esportiu
El port (26) té forma de “U”. El costat esquerre, que es recolza a la zona terrestre, està destinat al port esportiu, amb les instal·lacions del Club Nàutic.
El costat dret acull les instal·lacions i els amarratges pesquers i el pòsit al moll de l’espigó.
Dins el port pesquer és possible assistir a la llotja per veure una subhasta de peix en directe.
Sobre el port, a banda i banda, s’eleven miradors des del penya-segat.
Des del mirador de l’esquerra (27) es descobreix tota la costa de Conil i s’albira fins al far de Trafalgar.
Així com ofereix una magnífica perspectiva del port fins al Cap i far Roche.
Torre Far de Cap Roche i mirador
Situats al cap Roche, al costat del far Roche (28) es disposa d’un altre magnífic mirador.
Far construït el 1983 s’aixeca sobre una torre merlet de base quadrada, similar, encara que de menor altura, de 20 metres, a la torre de Castilnovo. Construïda al segle XVI, com sabem, formava part del sistema defensiu per tal de protegir la costa dels atacs pirates i de suport a les almadraves. Està destinat a far de navegació.
Amb bona visibilitat s’ofereixen des d’aquest mirador unes vistes excel·lents de l’Estret de Gibraltar, la costa de Trafalgar i en un primer pla la costa de Conil i el port als peus.
Cales de Roche
A partir del far, seguint cap al nord s’estén el penya-segat de pedra ostionera que conforma el conjunt de les Cales de Ponent també conegudes com a Cales de Roche (29).
A pocs metres de la costa, al llarg de la CA-4202, hi ha establert un aparcament continu i ben senyalitzat, des del qual és possible accedir fàcilment a cada cala.
Podrem embadalir-nos des dels impressionants penya-segats que delimiten recòndites cales a què es pot accedir per senders i escales de fusta. Arribarem travessant àmplies zones de matoll mediterrani compost entre d’altres per llentiscles (Pistacia lentiscus), savina (Juniperus phoenicea) i ginebre marítim (Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa), aquesta darrera protegida i en vies d’extinció.
És fantàstica la convivència respectuosa entre nudistes i “tèxtils” que es produeix en aquestes cales.
Torre del Puerco, Loma del Puerco i Platja de la Barrosa
Dos quilòmetres més al nord, al límit amb el municipi de Chiclana, i després de travessar la urbanització residencial Roche, arribem a l’últim punt de visita a Conil de la Frontera. És la Torre del Puerco (30), un altre punt privilegiat d’observació sobre la platja de la Barrosa.
La torre del Puerco, construïda al segle XVI per a la vigilància militar, és una de les moltes torres guaita que es disseminen per la costa gaditana.
Situada en un terreny pla elevat, amb un ampli camp visual, és de planta rodona amb l´interior voltat i està construïda a partir de maons, teules i deixalles de cocció de terrissa. El valor històric i arquitectònic li ha valgut la declaració de Bé d’Interès Cultural el 1985.
Recordem que la importància d’aquestes torres rau en els avisos que s’enviaven entre torre i torre quan s’acostaven els pirates a la costa. El sistema és senzill: s’encenien fogueres a la part superior de la talaia, amb molt de fum pel dia i molta flama si era de nit.
En aquest tram, l’elevació de terreny no forma penya-segats, mentre que als peus s’estenen l’extensa platja de la Barrosa.
Fi de la visita
M’acomiado de Conil de la Frontera com cada tarda acomiaden el Sol, en posada per l’Atlàntic, nombroses persones que es reuneixen a la platja, amb un aplaudiment final.
M’agradaria ressaltar dos aspectes d’aquesta visita.
D’una banda, en relació amb la morfologia urbana de la part històrica, que sent de construcció totalment cristiana, ha assumit de forma espontània a molts dels seus barris, fins i tot els construïts en època moderna, el model de ciutat “laberíntica” a què s’acostuma a qualificar el model de ciutat musulmana, amb carrerons irregulars i carrers sense sortida, que al fons articulen espais de convivència exterior als habitatges. Desconec si aquest procedir espontani d’autoconstrucció pot respondre a un fons cultural que els segles de presència i domini musulmà van deixar a la cultura local.
De l’altra, la característica de qualitat ambiental que ofereix el model de pobles blancs. La visió del conjunt urbà de lluny ofereixen unes imatges d’uniformitat i homogeneïtat constructiva en la doble dimensió que no sobresurt cap edifici que trenqui l’harmonia, ni de formes ni colors arquitectònics disruptius. La massa de blanc, tamisada pels buits de portes i finestres i els perfils de cada construcció ofereixen uniformitat visual sense caure a la monotonia. Crec que aquest és el gran valor i atractiu dels pobles blancs.
Però, a més, la cura a mantenir revocades i pintades de blanc totes i qualsevol tipus de paret, sigui d’una casa palatina, sigui d’un humil habitatge d’autoconstrucció, evita la lletjor que mostren la immensa majoria dels pobles i ciutats d’Espanya que han crescut arbitràriament i desordenadament.
Bases d’informació
Webs
Almadrabas
Sara Amado Pareja. La almadraba, un arte de pesca milenario
Sara Amado Pareja. La almadraba de Conil, gran hito pesquero, cultural y gastronómico del sur
David Florido del Corral. Las almadrabas andaluzas: entre el prestigio y el mercado
Webs academic
Alfonso Fernández Tabales et alt. Gobernanza territorial y gestión de destinos turísticos. Iniciativas municipales de desarrollo turístico vinculadas a la limitación del crecimiento urbano en la costa de Cádiz
Eva Cote et alt. Informe comarcal final. La Janda (Cádiz). Atlas Patrimonio Inmaterial de Andalucía
J. Ramos. Capítulo 2. Medio natural de la campiña litoral y banda atlántica de Cádiz
José Ramos Muñoz (coord.). La ocupación prehistórica en la Campiña litoral y Banda Atlántica de Cádiz: aproximación al estudio de las sociedades cazadoras-recolectoras, tribales-comunitarias y clasistas iniciales
Darío Bernal Casasola. Conil en la antigüedad clásica. Entre mercablum, el garum y el retrotierra agropecuario
Fernando Cruz Isidoro. La defensa de la frontera. La renovación de la arquitectura militar en el estado territorial de la Casa de Medina Sidonia (del II al VII Duque)
Francisco Javier Hernández Navarro et alt. Las repercusiones de la Guerra de Sucesión en una villa del Ducado de Medina Sidonia: Conil de la Frontera (1700-1711)
Juan Carlos Fernández Sánchez. Urbanismo y arquitectura popular en Cádiz
Manuel Chaparro Campos, Vicente Prieto Barea. Molinos tradicionales en la campiña de medinasidonia y el territorio de frontera. Bases para la inscripción genérica colectiva en el catálogo general del patrimonio histórico andaluz
Celeste Jiménez de Madariaga. La gestión municipal del patrimonio cultural. La chanca de Conil (Cádiz, España)
Alberto Atanasio-Guisado, Juan Francisco Molina-Rozalem. Implantación territorial y análisis arquitectónico de los búnkeres del Subsector IV del estrecho de Gibraltar (Conil, Vejer y Barbate)
