Las Hurdes (Cáceres) és una comarca que en pocs anys ha sofert una profunda transformació i que ara s’ofereix com un territori ple d’interès per un turisme tranquil, en una combinació entre el medi geogràfic i el cultural molt particular.
Las Hurdes

Las Hurdes. Cáceres
Mancomunidad Comarca de Las Hurdes: 6 caps de municipi: Pinofranqueado, Casar de Palomero, Caminomorisco, Nuñomoral, Casares de Las Hurdes y Ladrillar y 37 alqueries. Província: Cáceres. Com. Autònoma: Extremadura
Superfície: 508 km2. Altitud màxima: El Mingorro, 1.627msnm. Població: 6.108 habitants (2017). Nucli amb màxim de població: Pinofranqueado: 1.244 habitants.
Web: mancomunidadhurdes
Estada: 2016

Índex
Las Hurdes. Cáceres
Ens dirigirem a la comarca de Las Hurdes (Cáceres) i triarem com hostatge la Aldea La Cabachuela, un conjunt d’allotjaments rurals al poble de Casares de las Hurdes.


Per a la gent de la meva generació, hi havia a Espanya uns territoris quasi mítics que van formar part de la nostra educació sentimental. Unes lectures de viatges inconformistes s’endinsaven en la Espanya pobre i abandonada –campos de Nijar, tierra de olivos, los Monegros-, i una sobresortia entre totes: Las Hurdes, tierra sin pan, mercès al mític -i prohibit- documental de Luis Buñuel i al llibre Caminando por Las Hurdes de Antonio Ferrés y Armando López Salinas.
Per fi, l’any 2016 vaig tenir l’ocasió d’anar a aquest territori, Las Hurdes, amb una barreja de sentiments, entre el record del que havia estat i la nova realitat que devia haver esdevingut al integrar-se en els circuïts turístics del segle XXI. Com seria ara aquest territori era la incògnita.
La primera constatació és veure com poden canviar les condicions d’un territori si hi ha voluntat per fer-ho. La segona, com l’obertura de vies de comunicació poden incidir sobre les condicions de vida. La tercera, el paper que pot jugar el turisme en aquest procés a l’actualitat, com a part del canvi en la base econòmica agrària de subsistència ancestral. Turisme de visitants forans, com també turisme estacional d’antics residents emigrats que retornen any rere any als orígens.
No estic aquí per fer un tractat de desenvolupament local i territorial, ni per analitzar el paper que poden haver tingut les polítiques regionals de la Unió Europea, ni l’encert , o no, de les polítiques aplicades. Però considero que calia fer-ne un esment a aquests fets per fer-se preguntes, i obtenir algunes respostes, a la visita turística d’un territori com aquest.
Las Hurdes és un territori conegut per la seva marginalitat des de fa segles. Vegis l’obra de Lope de Vega, “Las Batuecas del duque de Alba”, escrita aproximadament l’any 1600. Però la tesi doctoral del geògraf francès Maurice Legendre Molde: Las Hurdes: estudio de geografía humana de 1927, i dues filmacions del primer terç del segle XX que en van deixar una constància visual impactant: “Las Hurdes. El viaje de S. M. el Rey D. Alfonso XIII” viatge realitzar el 1922, i el famós documental de Luis Buñuel: “Las Hurdes. Tierra sin pan” de 1933, mostraven la marginalitat d’aquestes terres. Una reflexió lateral em ve al cap: Quin és el grau de responsabilitat que en situacions com aquesta han tingut els senyors feudals, propietaris d’homes i d’hisendes, dels seus territoris, en aquest cas els Duques de Alba?
L’inici de l’acció transformadora de Las Hurdes cal situar-lo al 1922, al crear-se el Real Patronato de Las Hurdes, després del primer viatge del rei Alfons XIII.
Las Hurdes que trobem ara no tenen, sortosament, res a veure amb aquest passat no tant llunyà. D’aquella misèria i pobresa en queden pocs vestigis, només algunes relíquies d’arquitectura popular en desús residencial. Els habitatges són ara construccions sense personalitat ni model, com en tanta arquitectura feta aquests anys per tot arreu. Els camins de burro han estat substituïts per carreteres ben condicionades. La base econòmica és ara el turisme, amb la construcció, activitats artesanals, una mica de comerç y la funció pública. El territori desolat que es veu a les imatges dels documentals està ocupar en gran part per la repoblación forestal en base al Pi marítim. Pi pinastre (Pinus pinaster Aiton) efectuada a partir de 1941.
Com que la característica principal era el seu isolament, no trobarem ni construccions religioses ni civils rellevants que formin part del seu patrimoni històric, en general aquestes són construccions modernes. Aquest és un fet que crida la atenció. Estem acostumats a una Espanya on l’església, el castell, els palaus i l’ajuntament mostren el seu poder territorial fins a l’últim racó. Aquí no.
El que queda és, sobre tot, la seva bellesa natural (humanitzada pel pi reforestat) de les seves valls i muntanyes i dels seus cursos fluvials. Aquesta part del Sistema Central és clarament diferent dels sistemes muntanyosos cantàbrics o pirinencs. Es un terreny sense pràcticament un pam de sòl planer (observeu el mapa anterior sense ni cap petita plana), amb fortes pendent en valls tancades i profundes.
Aquest conjunt muntanyós està situat en el extremo occidental del Sistema Central, i és la comarca més septentrional de Extremadura, a la frontera amb la província de Salamanca.
Format per quarsites y esquistos i sense quasi be sòl agrícola, el que és molt important per comprendre la pobresa, amb absència d’agricultura, i que només ha permès conrear oliveres y alguns arbres fruites, ramaderia caprina i apicultura, i una mica d’horticultura de subsistència en terrasses artificials vora els torrents. Així, la mel, el pol·len, les cireres i l’oli conformen els productes típics.


Tot el territori és un sistema muntanyós amb altituds entre els 400 i els 1.600 metres i pendents pronunciades, amb una pendent mitja del 25%. Està ocupat per la Sierra de las Mestas, La Corredera, Cordón y El Retamar que han estat erosionades pels rius Hurdano, Esparabán, de Los Ángeles, Malvellido i Ladrillar, tots ells afluents del riu Alagón. La impressió és que no hi ha cap lloc planer en que hi càpiga ni un camp de futbol.
Des d’un punt de vista físic territorial, una línia imaginària de N-.E. a S.-O. divideix la comarca en dues zones amb unes característiques diferenciades: Hurdes Altes i Hurdes Baixes. A la primera estarien compresos els ajuntaments de Muñomoral, Ladrillar, Casares de Hurdes i part de Pinofranqueado. Les enormes pendents fan que els sòls siguin pobres i escassos, trobant generalment al descobert la pissarra, que aquí constitueix la roca mare.
Pel que fa a les Hurdes Baixes, formada pels ajuntaments de Caminomorisco, Pinofranqueado (excepte els seus límits nord-occidentals) i Casar del Palomero, la situació és diferent. Aquí no existeixen els trets característics de l’altra zona. La major densitat de població, la major abundància de sòl productiu i la disminució de l’aïllament pel pas de la carretera que uneix Salamanca amb Coria, fan que trobem característiques similars a les d’altres regions o comarques de Cáceres.
Habitat des d’època neolítica, la edat del bronze i del ferro han deixat la seva empremta en petroglifs (gravats sobre pedra). També hi van passar romans, sembla que per aprofitar-se dels seus recursos minerals i, en canvi, va ser deixada de banda pels musulmanes pel seu aïllament. La repoblació cristiana va encomanar-se a la Orden de Santiago.
Primer va estar adscrita a Salamanca, depenent de La Alberca, formant part dels dominis del Ducat d’Alba. A partir de 1833 passà a formar part d’Extremadura.
L’aïllament i endarreriment secular van permetre que sobre aquest territori s’estengués una llegenda negra.
Arquitectura tradicional
La seva arquitectura popular, en el sentit més estricte, està formada per construccions fetes pels pobladors amb els materials del lloc: pedra pissarra, llanxes per les teulades i fusta, i adaptada a les condicions de vida i clima.
El prototip de casa hurdana seria el de casa d’una sola planta sobre un sòl de roca dura. Amb una sola habitació, o dues en les més evolucionades, per separar els animals de les persones: l’habitació d’entrada per als animals i la interior més fosca per a tots els menesters de la família (cuinar, menjar, dormir, i sense mobles) . Murs de pedra seca, sense argamassa ni morter, que basen la seva resistència en el seu gruix, sense fonaments. Una porta, amb llinda d’una sola pedra o tronc d’alzina, petites obertures per finestres quan n’hi ha (les obertures han de ser petits per la poca consistència dels murs) i sostres de lloses de pissarra sense xemeneia, per retenir tota la calor a l’interior dels habitacles, encara que l’aire es cola pels murs. Adaptades a les fortes pendents del terreny, amb carrers estrets i costeruts per al pas sol de persones i animals, no de carruatges.


Sense cap estil arquitectònic específic, les cases semblen com “coves” absolutament funcionals superposades al territori. Les han comparat amb tortugues. Hi ha qui l’anomena “arquitectura negra” pel color de la quarsita nua dels murs exteriors, encara que no tota la pissarra és negra, sinó també rogenca en molts casos. La construcció amb pedra seca es reprodueix en ponts, bancals i murs per a “crear” sòl cultivable.


El territori ofereix una multitud de miradors per contemplar els paisatges de les Hurdes. Aquest es presenta com un dels atractius més interessants per al visitant.



En l’actualitat, hi ha unes vint “piscines naturals” sobre la base de la construcció d’assuts, aprofitant la gran diversitat de rius i rierols. A més, els gorgs en les lleres també poden ser aprofitades per al bany.

Un consell pràctic. Totes les guies recomanen anar ben proveïts de combustible per al cotxe per l’escassetat de gasolineres.
Pobles i llocs d’interés visitats
La comarca de Las Hurdes ofereix múltiples possibilitat de rutes a peu, en bicicleta i en cotxe. L’accés a totes les localitzacions va ser en cotxe, excepte una ruta senderista fins al Chorro de la Miacera.
L’ordre de presentació dels llocs visitats està adaptat a la seqüencia de les sortides plantejades al Post: Aldea La Cabachuela, Alojamientos rurales
Casares de las Hurdes (A)
El primer visitat és el poble de Casares de las Hurdes, que veiem enlairat amb l’alqueria de Heras, a la dreta de la fotografia següent.
Situat a una altitud d’uns 700 msnm, el poble tenia 140 habitants el 2017 y un total de 405 a tot el municipi, amb les 5 alqueries que el complementen.


Un dels elements arquitectònics singulars del poble és l’espadanya amb dues campanes, aïllada e independent de cap edifici religiós. Una escala oberta dona accés al campanar. Al marge de l’ús religiós que se li podes donar, tenia un ús civil per a la crida als veïns. Per la forma em recorda l’accés directe que presenten moltes esglésies de Lleó, però en aquells casos la torre sempre estava acoblada a una església, amb l’accés extern per a l’ús civil. Per la funció, recorda a les torres de les hores disperses per Catalunya.

Una part del poble conserva les construccions tradicionals al Barrio de El Arroyo. Algunes d’aquestes cases han estat modernitzades, ampliant-ne les obertures o incorporant balcons i xemeneies.



Com en altres pobles de la comarca, l’edifici de l’Ajuntament es una construcció moderna d’un estil que, en la meva impressió, no te res a veure amb la tradició de la zona.

El Gasco (B)
Alquería El Gasco. Ajuntament de Nuñomoral. Altitud: 710 msnm. Població 121 habitants (2017)
Com en molts altres poblets de les nombroses valls tancades que formen Las Hurdes, El Gasco és final de trajecte.
Conserva un dels nuclis d’arquitectura popular més amplis. De fet s’hi va localitzar el Centro de Interpretación de la Casa hurdana, tancat en el moment de la nostra estada.
La construcció de la part “moderna” del poble no te cap valor.

Com es pot apreciar a la fotografia, algunes cases encara estan habitades. Altres serveixen d’estable per cabres, i un gran nombre estan deshabitades.
Queda clara l’estructura d’aquests pobles, adaptada a la pendent de la muntanya, amb carrers estrets només practicables per persones i bestiar i cases adaptades, amb més o menys dificultats, a les corbes de nivell del terreny.
Els materials petris poden ser obtinguts del mateix terreny a l’excavar-lo per aconseguir una superfície plana com a base de l’habitatge-estable.









Chorro de la Miacera (C)
A una mitja hora a peu de El Gasco es troba el Chorro de la Miacera o de la Meancera. És el salt d’aigua més alt de Las Hurdes, d’uns 100 m de desnivell.
El recorregut està perfectament condicionat per transitar-lo

El primer tram és planer, seguint la riba del riu Maldevilla. Podrem observar els petits horts sobre el meandre del riu.


Passarem pel costat d’una de les clàssiques piscines naturals que sovintegen a Las Hurdes. Una resclosa reté l’aigua que formarà la piscina. Els laterals els han condicionat per que en resultin unes piscines de forma més o menys irregular, adaptades al terreny, per donar comoditat a l’entrada al bany. L’aigua es fresqueta, segons comentaven uns banyistes.

Pissarra i alzines ens acompanyen durant tot el recorregut.



Al setembre, el chorro és un fil d’aigua, però l’entorn que forma és majestuós.



En el retorn, la vista sobre aquesta part de Las Hurdes mostra tota la seva bellesa.

La més atrevida del grup va aprofitar un petit gorg per comprovar que l’aigua era realment fresca.

El final del trajecte ens porta de retorn a El Gasco.

Mirador de las Estrellas (D) i Mirador de la Carrasca (E)
Un dels al·licients en els recorreguts és topar-se amb un dels nombrosos miradors.
A sobre de Casares de las Hurdes un primer mirador, el Mirador de Las Estrellas. De dia ens ofereix una panoràmica de Casares i de la vall del riu Huertano.
El nom li ve perquè de nit, amb un entorn amb escassa contaminació lumínica, la panoràmica estel·lar es perfecta.

Uns kilòmetres més endavant, un segon mirador circular, el Mirador de la Carrasca ens permetrà veure en direcció sud-oest la mateixa vall del riu Hurdano, amb els pobles de Carabusino i Rubledo a la part alta, i Casares de la Hurdes més al fons. Estem a un 1.200 m d’altitud.

Girant la vista en direcció oposada, nord-est, tenim davant la vall del riu Ladrillar. A l’altre costat estaríem en territori de Salamanca.
A la vista, encaixat, apareix l’alqueria de Riomalo de Arriba.

En aquesta zona es percep clarament la acció reforestadora amb pins.

Riomalo de Arriba (F) i Ladrillar (G)
Amb 10 habitants el 2017 i a 800 msnm, Riomalo de Arriba és l’alqueria a las Hurdes més profunda del municipi del Ladrillar (209 habitants a tot el municipi). La municipalitat a Ladrillar acollia 109 habitants, a 700 msnm .
Riomalo de Arriba, juntament amb Casares de Las Hurdes, formaven part històricament de Las Hurdes més profundes.
En el primer viatge de Alfonso XIII, el 1922, per arribar a aquests pobles no hi havia carreteres ni camins carreters, només uns dolents camins de ferradura. Ha quedat perfectament reflectit en el documental d’aquest viatge.
Riomalo de Arriba es mostra com un dels pobles amb menys desenvolupament urbanístic “modern”, amb la seva escassa població. En un intent de dinamitzar-lo si ha creat el Centro de Interpretación e Información de Las Hurdes. Com es la norma, la limitació d’horaris fa difícil visitar-lo. No vàrem tenir sort en cap cas.

La capitalitat municipal es troba a Ladrillar, uns kilòmetres més avall, amb un desenvolupament urbà més notable.

Meandro de Melero (H)
La joia paisatgística de la comarca és el Meandro de Melero al riu Alagón. De fet, el riu fa frontera amb la província de Salamanca. Però la imatge perfecta és la que es capta des del Mirador de La Antigua, en terres hurdetanes, prop de Riomalo de Abajo, còmodament accessible en cotxe.

Potser l’escassetat d’aigua el fa més atractiu.


Estem en territori de voltors lleonats.

Asegur (I)
A prop de Casares de les Hurdes, encara que pertanyi al municipi de Nuñomoral, a l’alqueria de Asegur pot observar-se un conjunt de cases hurdanas que, tot i el mal estat de conservació, permeten veure el paisatge que formaven aquests conjunts arrapats a terra com tortugues.
S’aprecia clarament la típica absència de xemeneies. L’olivar és aquí dominant, assentat en els bancals.


Lagar de Erías (J)
Ens dirigirem a la alqueria de Erías (65 habitants al 2017, 720 msnm) pertanyent al municipi de Pinofranqueado, per visitar el Lagar de Erías.

El Lagar de Erías és un dels cups (almàsseres) existents a les Hurdes, que actualment manté la forma tradicional d’obtenir l’oli, tant la recollida i apilament de l’oliva en els “cortijos”, com la forma de molta i premsat de la mateixa . Encara en ús.
El cup compta amb un conjunt de 25 “cortijos”, ocupant la zona prèvia d’entrada, alguns adossats a la façana i altres en el seu entorn. Els “cortijos”, són un conjunt d’habitacles de maçoneria de pissarra, on es diposita l’oliva recollida de cada propietari per a la seva posterior molta.


Situat junt al riu Esperabán, també si va construïr una de les típiques piscines naturals.


Convento de los Ángeles (K)
A l’extrem sud-occidental de las Hurdes es troben les restes del Convento de los Ángeles. Correspon a un convent franciscà del segle XIII. Només s’aprecia la base dels murs del convent. El que queda clar és que es tractava d’una zona de retir perfectament aïllada .


La zona, on les pissarres surten com llances, és territori d’alzina surera.





Pinofranqueado (L)
Pinofranqueado és el municipi més poblat de Las Hurdes, amb 1.785 habitants (2017), i la municipalitat és també la més nombrosa, amb 1.244 habitants. La resta es reparteix en 10 alqueries.
En la configuració del territori a l’entorn del pobles que segueixen la carretera que uneix Salamanca amb Coria, trobem un paisatge més suau, que es correspon amb Las Hurdes baixes. Mentre que la franja nord-est a sud-oest té les característiques geogràfiques de Las Hurdes altes.
El fet de ser històricament l’única via d’accés directe vers l’exterior, va possibilitar que les Hurdes baixes estiguessin més obertes a l’exterior per mitja d’aquesta via, i que passa per Pinofranqueado.
Per la zona hi ha diversos petroglifs, que nosaltres no vàrem visitar.
A Pinofranqueado es troba el Centro de Documentación de Las Hurdes.

Un bon dinar de cuina hurdana al restaurant de l’Hotel El Puente, amb vistes sobre la piscina natural, va servir per arrodonir la immersió hurdana.


Reflexiones finales
Comarca històricament maleïda, Las Hurdes ha sofert una transformació en el darrers anys que l’ha incorporat a la societat del segle XXI, assimilant-se a les altres comarques extremenyes.
Les mancances del territori per a l’activitat agrària, que havia marcat la seva pobresa, han passat a un segon terme per la pèrdua de població que ha tingut lloc al món rural en general, i per la incorporació d’activitats com les vinculades al turisme, en el qual el territori disposa d’atractius importants.
El més destacat correspon a la naturalesa i el paisatge. Des de la perspectiva cultural, l’arquitectura popular és el seu punt fort.
Una impressió sobre el paper futur de l’arquitectura popular és que, si no s’adopta una actitud activa per la seva preservació, en pocs anys pot desaparèixer. Les dificultats per donar a aquestes construccions un ús específic sense que les desvirtuï, es fa evident al observar el seu estat actual. Preservar-ho ha de ser entès per els poder públics com una inversió.
Penso que, igual que s’esmercen recursos per mantenir, per exemple, ruïnes de castells, monestirs o poblats ibers o romans, sense un ús útil actual, més enllà del valor històric, el mateix s’hauria de fer amb els nuclis més interessants d’arquitectura hurdana.
En els jaciments dels poblats ibers o romans, es fan esforços per reproduir les edificacions, quan només han arribat fins a nosaltres els fonaments. En el cas de les Hurdes, que es disposa dels habitacles encara sencers i autèntics, no deixem que s’arruïnin, per, d’aquí a uns anys, lamentar la seva pèrdua i es pretengui llavors reproduir-los.
En altres paraules, tractem-los com un bé cultural que cal preservar abans que s’ensorri o desaparegui.
Per últim, assenyalar el paper inductor de la construcció de carreteres modernes per la transformació territorial de Las Hurdes, trencant el seu aïllament secular.
Bases d’informació
Llibre
Maurice Legendre. Las Hurdes. Estudio de geografía humana. Editora Regional de Extremadura, Serie Rescate, nº 29. Mérida. 2006. 746 págs.
Webs academic
Las Hurdes. Informe a iniciativa propia del Consejo Económico y Social de Extremadura
Las Hurdes, el país de la leyenda, Mercedes Granjel
Las Hurdes: Apuntes para un análisis antropológico, Enrique Luque Baena
Historia y antropología de la comarca de las Hurdes, Maurizio Catani
Consideraciones en torno a la vivienda tradicional de Las Hurdes (I). Félix Barroso Gutiérrez (a)
Consideraciones en torno a la vivienda tradicional de Las Hurdes (I). Félix Barroso Gutiérrez (b)
La casa típica en la comarca de Las Hurdes. Domínguez Moreno, José María
La lectura del “Paisaje Cultural”, estrategia didáctica en la enseñanza de las Ciencias Sociales: El ejemplo de Las Hurdes, Extremadura. Ana María Hernández Carretero, Ana Nieto Masot, Fernando Pulido Díaz
“Las Batuecas del duque de Alba” de Lope de Vega. José Manuel Rozas
Real Patronato de las Hurdes (1922-1931): Una institución de beneficencia al servicio de las Hurdes. José Pedro Domínguez Domínguez
Influencia de los pinares de Las Hurdes (Cáceres) en la situación actual de la comarca. Juan Miguel Bermejo Pinar y José Luis del Pozo Barrón
Enlace con el Post: Aldea La Cabachuela, Alojamientos rurales. Las Hurdes