Avui em passejaré per tres poblets, El Querforadat, Toloriu i Bar (Lleida), a l’ombra del massís del Cadí, que conserven tot l’encant de l’arquitectura popular gens malmesa.
El Querforadat, Toloriu i Bar
El Querforadat, Toloriu i Bar (Alt Urgell, Lleida)
Ruta: 2018
Ruta el Querforadat, Toloriu i Bar (Alt Urgell, Lleida)
Avui visitaré el Querforadat, Toloriu i Bar, tres poblets -tres petites joies- de la comarca del l’Alt Urgell, a la província de Lleida, al llindar amb la comarca de La Cerdanya. Aquests tres pobles antigament pertanyien a la Cerdanya i avui estan integrats a la comarca de l’Alt Urgell. Malgrat aquesta adscripció administrativa, m’atreviria a dir que turísticament podem considerar-la com de La Cerdanya i, de fet, algunes informacions turístiques així o fan.
El riu Segre, quan surt de la Cerdanya, s’encaixa en la línia de contacte del Pirineu amb el Prepirineu de la serra del Cadí, en el congost de Martinet, formant la subcomarca del Baridà, considerada la porta de la Cerdanya. Des del costat sud del riu el camí s’enfilarà fins els peus de la paret nord de la serra del Cadí, on aquesta queda tallada en una impressionant i continua paret vertical, despullada de tota vegetació.
Entre Martinet de Cerdanya i la Seu d’Urgell (a 7 km de Martinet) es troba el desviament, en direcció sud, vers el Querforadat, Toloriu i Bar. Seran 11 km de carretera de muntanya en bon estat, fins arribar a el Querforadat.
El Querforadat
Municipi: Cava. Coordenades: 42o19’33” N, 1o38’14” E. Altitud: 1.380 msnm. Població: 16 habitants (2017)
Començaré la ruta anant a el Querforadat, el poble més allunyat i encimbellat als peus de la cara nord de la Serra del Cadí, per després retornar descendint fins a la vall del Segre.
Com a molts altres poblets (vegeu Sant Jaume de Frontanya), el turisme, en molts casos per part d’antics residents que les han reconvertit en residencia secundaria per passar-hi part de l’any un cop jubilats, ha permès mantenir i rehabilitar el poble i allunyar-lo de la ruïna.
És cert que ha perdut les activitats agrícoles i ramaderes, però a conservat el patrimoni arquitectònic i resta un lloc exclusivament residencial. Les cases han estat rehabilitades i presenten un molt bon aspecte quasi totes, sense haver sofert transformacions que canviessin el seu caràcter, seguint el model actual de rehabilitació amb pedra vista.
De fet, encara recordo la primera vegada en que vaig descobrir Querforadat, ja fa molts anys, quan encara hi residien pagesos que explicaven la duresa de la vida en aquest indret, i els seus problemes a l’hivern quan quedaven incomunicats. Es va produir una mena d’enamorament amb el lloc, que va fer que hi torni sempre que puc, i trobo que encara manté el seu encant, encara que ara sigui només un poble turístic.
Querforadat es troba al peu de la serra de Cadí per la seva cara nord, on mostra la nuesa de la seva paret septentrional, amb altituds superiors als 2.500 m. El poble està situat damunt la riba esquerra del riu del Quer.
Documentat a la fi del segle XI en l’acte de fidelitat de Galaran Miró a Guillem Ramon I comte de Cerdanya. Els Pinós ho tindran fins a mitjan segle XIV. Al segle XV, per matrimoni passà als Castro-Pinós.
A l’arribada, al final de la carretera, es troba un petit aparcament -si hi ha certa afluència de visitats pot ser un problema aparcar en tot el poble, i el poc espai esta ple de senyals de prohibit aparcar-, no es veu més que un roquer a l’esquerra i unes poques cases a la dreta.
El poble apareixerà quan passem el roquer situat sobre la vesant que baixa cap el riu de Quer, que queda al fons de la vall.
Arribat a aquest punt se’m present un dilema. Avançar pel carrer que porta a un pont, o descendir pel carrer que passa per sota del pont. Aquests dos carrers són, de fet, els dos únics del poble, amb petites ramificacions, un per la part alta i l’altre per la baixa, Al final del seu recorregut tornen a trobar-se, el que permet fer un recorregut complet en forma diguem-ne circular.
Jo prefereixo seguir el carrer de dalt -carrer de Migdia-, el del pont, ja que permet veure en panoràmica el poble a mesura que avances.
Mirant avall podem observar el safareig públic clàssic en aquests pobles.
Veurem també l’església en mig de les cases.
Avançant anem descobrint les espectaculars vistes, sobre la vall del Quer i sobre el Cadí.
Mirant enrere, i fixant l’atenció sobre l’entrada del poble, es descobreix que en al roquer hi ha unes edificacions que passen desapercebudes en entrar. Són vestigis del castell. Després m’aturaré.
Les últimes cases del poble per carrer del Migdia.
Sobrepassades les cases, l’espectacle de la natura és impressionant, amb la paret nua del Cadí. Si el poble és maco, la natura el guanya.
Una font i una bassa apareix al peu de la muntanya. En aquest punt, vaig establir conversa amb un resident estacional molt amable i amant de la fotografia, i, segons ell, la font era d’època romana. Queda dit.
Retorno a l’interior del poble, ara pel carrer de baix, carrer Bach, en direcció a l’església.
L’església parroquial del Querforadat, del segle XVIII, és dedicada a Sant Genís, amb torre de base quadrada a la part posterior.
Aprofito aquest moment per proposar de donar a les companyies elèctriques, i, especialment a Telefónica, el premi Antiprotecció del patrimoni urbà i del turisme. Sembla que no hi millor indret que les parets de les esglésies i d’edificis simbòlics per penjar els cables de les seves escomeses. Tant li fa si són Bens d’Interès Cultural o no
Passo per davant de safareig públic i em dirigeixo a la zona del castell, aquella part que a l’arribar havia quedat amagada pel roquer d’entrada al poble.
El primer que es veu del que queda del castell es una edificació en forma semicircular, però al avançar s’observa que ha estat perllongada amb un edifici amb alguns elements que semblen defensius, com una obertura amb forma d’espitllera.
Pel que sembla, aquesta construcció data de 1620.
Pel que es comenta al web de Cataluña Medieval, sembla lògic pensar que el primitiu castell estigues sobre el roquer des del segle XI, com he assenyalat abans. El que sembla clar és que correspondria a la tipologia de castell roquer de turó.
Si dirigim la mirada sobre el poble, és des d’on obtenim la millor perspectiva del conjunt de el Querforadat, amb el Cadí al darrera.
Retorno a l’aparcament i, davant meu, s’obre la visió d’un altre espectacle de la natura. Aquest cop són el Pirineus els que tanquen l’horitzó, mentre a sota s’obre camí la vall del riu Quer.
Agafo carretera avall, retrocedint 6 km, i em situo en un altiplà sobre el riu Segre, per visitar dos poblets ben conservats, un d’ells, “a on les bruixes hi fan el niu”.
Toloriu
Municipi: El Pont de Bar. Comarca: Alt Urgell.
Coordenades: 42o 21’ 46”N, 1o 37’ 43”E. Altitud: 1.240 msnm. Població 21 habitants (2017)
Situat en un altiplà sobre el riu Segre tenim Toloriu “ a on les bruixes hi fan el niu ” segons diuen alguns.
Antiga baronia amb castell fortalesa que juntament amb els castells de la veïna Bar i el d’Aristot, a l’altre banda del riu, vigilaven i defensaven l’entrada a la Cerdanya.
Aquests castells van pertànyer a l’Ordre del Temple. Dintre del comptat de la Cerdanya la relació dels barons Grau amb els Pinós, fundadors de l’orde, va ser tan efectiva com participativa en croades i conquestes. Més tard, els Grau van acompanyar com a capitans a Hernan Cortés en la conquesta de Mèxic.
D’aquí se’n deriva que la població de Toloriu estigui íntimament lligada a la història de la princesa asteca María Xipaguacín, filla de l’emperador Moctezuma, la qual, segons es diu, va arribar al poble del bracet de Joan Grau, baró de Toloriu que havia anat a fer les Amèriques amb Hernán Cortés. Diuen que les seues despulles reposen sota l’església de Sant Jaume.
D’aquest castell només en queda una torre de defensa de les muralles, ja que el castell residencia dels Grau-Moctezuma va ser destruït el 1794 pels francesos. Correspondria a un castell de plana.
El primer contacte amb el poble es la font-abeurador-safareig, amb un format arquitectònic semblant al que he vist a el Querforadat.
Un poble ben cuidat, en el que encara queda alguna explotació agrària. En el moment de la visita, el poble està tranquil i desert i dona goig i relax passejar-s’hi.
Deambulant pels carrers arribo a la plaça de l’església de Sant Jaume. En aquesta església es diu que està enterrada la princesa asteca Maria Xipaguazin Moztezuma.
L’església ja s’esmentava al segle IX, i sobre seu es va alçar l’actual edifici al segle XVI, de forma senzilla amb un cor (que ara no existeix) i el campanar, de base quadrada, a l’entrada. Durant la guerra interior (1936-39) es va enfonsar la teulada, que ha estat restaurat amb un sostre sobreposat de forma moderna. Fora de culte, és una grans sala que acull els actes culturals del poble.
Bar
Municipi: El Pont de Bar. Comarca: Alt Urgell.
Coordenades: 42o 21’ 30”N, 1o 38’ 19”E. Altitud: 1.161 msnm. Població: 30 habitants.
Poble edificat entorn de l’antic Castell de Bar, del segle XII, totalment destruït i del que sols en resta un petit pany de mur (tipologia castell de turó).
Com ja he dit, juntament amb els castells de Toloriu i Aristot guardaven l’entrada a la Cerdanya.
Aquesta construcció, permet imaginar per on passava el traçat de la muralla.
Actualment, l’element visual dominant es el campanar l’església
Avançant carrer avall és troba l’antiga font-abeurador-safareig.
L’església de Sant Esteve de Bar, d’origen romànic, probablement del segle IX, és actualment de difícil classificació, donades les modificacions sofertes, especialment al segle XIV, amb torre octogonal a la façana, i cimbori.
Es curiosa la bassa a l’edifici davant de l’església, a la part inferior esquerra de la primera fotografia de l’església.
Acabo aquesta ruta i surto del poble de Bar. Davant meu se m’ofereix una esplèndida panoràmica del riu Segre i del congost de Martinet en direcció a la Cerdanya, que s’obre al fons.
Ha resultat una tarda estupenda i relaxada, que us aconsello realitzar quan us trobeu per la zona. Malgrat trobar-nos en àrea altament turística, han estat ocupats per residències temporals, però sense modificar ni la seva estructura ni la seva fesomia.
He escollit aquests tres, que formen un circuit senzill i lineal, i ja he explicat l’especial estima que els tinc, però qualsevol dels altres d’aquesta zona pot resultar igualment atractius com per merèixer una visita.
