A la localitat de Liérganes (Cantàbria), es sintetitza en els seus carrers i cases la tradició agrària i ramadera, la protoindustria, el termalisme balneari i el turisme cultural i de natura, des del segle XVI fins a l’actualitat.
Liérganes (Cantàbria)
Liérganes. Valles Pasiegos. Cantàbria
Comarca: Valles Pasiegos. Província: Cantàbria. Com. Autònoma: Cantàbria.
Coordenades: 43°20′36”N 3°44′28”O. Altitud: 110 msnm. Població: 964 habitants en la localitat i 2.407 habitants en el municipi (2020)
Web: ayuntamiento
Bé d’Interès Cultural (BIC): Conjunt Històric-Artístic (1978)
Visita: 2021
Índex
Liérganes. Valles Pasiegos. Cantàbria
Molí de Mercadillo. Centre d’Interpretació de l’Home Peix
Cases de Juan de la Rañada, Pasqual de la Portilla i casa cantonera
Capella del Carmen i Col·legi de Senyoretes
Ermita del Santo Cristo del ‘Humilladero i Casa Consistorial antiga
Palau Juan Cuesta Mercadillo o de la Rañada
Ecomuseu-Fluviarium de la Muntanya i Conques Fluvials Pasiegas
Liérganes. Valles Pasiegos. Cantàbria
Des de la posada Los Prados 45 era imprescindible una visita Liérganes, la capital del municipi, a 2 quilòmetres, catalogada com a Bé d’Interès Cultural (BIC) en la categoria de Conjunt Històric-Artístic.
El territori
La localitat es troba situada en l’angle nord-oriental del conjunt dels Valles Pasiegos, concretament a nord de la Vall de Miera, sobre el riu Miera. Atès que no hi ha una comarcalització oficial a la Comunitat de Cantàbria, altres la consideren formant part de la comarca de la Transmiera.
El riu Miera, que neix al sud, al Pic del Fraile (1.250 msnm), als contraforts de les muntanyes cantàbrics al costat del Castro Valnera (1.717 m), el cim més rellevant de la serralada cantàbrica al sector oriental.
A l’arribar a Liérganes el riu efectua un gir de 90o en direcció est, fins a desembocar a la ria de Cubas, enfront de Santander, després de 41 quilòmetres de recorregut.
Les importants pendents, així com els nombrosos afluents han estat aprofitats històricament per al seu ús com a força motriu en molins i fargues, posteriorment, a finals de segle XIX alguns d’ells transformats en “fàbriques de llum” produint energia elèctrica.
El clima atlàntic i l’orografia configuren uns paisatges absolutament dominats pel verd dels boscos i prats i valls tancades d’orientació sud-nord, com la del Miera en què ens trobem.
El poblament es dissemina pel territori de manera que el municipi de Liérganes s’articula en 18 nuclis de població, en els quals al seu torn es dissemina cabanes vividoras aïllades. D’aquests nuclis 8 no arriben als 50 habitants, de 5 fins 100 habitants, 4 fins a 250 i només la localitat de Liérganes arriba als 964 habitants.
L’agricultura, i especialment la ramaderia bobina i ovina, la indústria i la construcció tenen un pes aproximadament igual a l’economia local, amb al voltant d’un 17% de població ocupada a cada un d’aquests sectors, mentre que els serveis, incloent l’activitat turística, acaparen el 50% de l’ocupació.
Anecdòticament, com a atractiu turístic s’assenyalen dos prominències a les muntanyes de la part sud. Es tracta dels Pics de Busampiro o Penyes de Rucandio: el Marimón i el Cotillamón, que per la seva semblança antropomorfa se’ls coneix com “las tetas de Liérganes“.
Una mica d'història
Des de l’antiguitat aquestes terres van estar ocupades, probablement des de fa uns 30.000 anys. Liérganes apareix com a pas obligat entre la costa i les valls altes.
Des de l’Edat del Ferro, els pobles cèltics ja van aprofitar els recursos fèrrics.
La primera cita històrica sobre l’existència de Liérganes correspon a l’any 816. El monestir de San Martín de Liérganes, que devia d’estar situat a prop del pont, controlava el seu pas, el mercat i les activitats agrícoles.
L’activitat agrícola i ramadera havia de ser la base de l’economia i la vida de la zona. Però també cal considerar el paper de l’aprofitament dels rius i dels recursos minerals, en forma de molins i fargues.
Segons el Libro de las Merindades de Castilla, en 1351 es va instituir com a lloc de behetría, on escollien al seu propi senyor i pagaven els tributs en espècies.
El primer element històric d’importància correspondria al pont de pedra construït el 1606 substituint a un altre anterior de fusta. Marca una posició estratègica en el camí entre Cantàbria i la Meseta mitjançant el Portell de Lunada, per on s’endinsa a Burgos.
Però l’actuació que serà transcendent seria la instal·lació de la Reial Fàbrica d’Artilleria de la Cavada a les localitats de La Cavada i Liérganes. La construcció del complex es va iniciar en 1616 per part de Jan Curtius i es van tancar el 1835.
La instal·lació d’alts forns per a la fabricació de canons de ferro colat i elements d’artilleria es va sustentar en l’aprofitament dels recursos del territori: fusta dels boscos com a combustible; llera regular del riu Miera; pedreres de pedra refractària, sorres i argila per als motlles; la proximitat de mines de ferro; l’abundància de mà d’obra; i la proximitat a les drassanes de Camargo i al port de Santander.
La inexistència de tècnics espanyols va fer que es portessin uns setanta oficials fonedors amb les seves famílies des de Flandes, principalment de la zona de Lieja. Els conflictes socials entre els residents i la colònia de flamencs van ser constants i va perdurar en el temps durant les següents generacions.
Un dels efectes negatius a llarg termini va ser la desforestació, ajudada per l’obertura de prats per al model de ramaderia pasiega.
Un altre canvi important va ser la introducció del cultiu de blatdemoro des de principis de segle XVII, en una terra no apta per al cultiu de cereals, que va propiciar el creixement econòmic.
L’arquitectura que trobem a la vila arrenca del segle XVI. En primer lloc, una arquitectura renaixentista que ha estat reformada amb posterioritat.
Des de mitjans segle XVI i principis del XVII s’introdueix el classicisme, propulsat per personatges notables amb rellevància pública a Madrid, que encarreguen residències en els seus pobles d’origen. També s’acusa les influències que reben artesans càntabres que treballen en altres parts d’Espanya. Les ordres religioses també es recolzen en el classicisme. Les famílies de hidalgos faran valer el seu prestigi mitjançant escuts i blasons.
Com en altres zones properes de Cantàbria, els indians que van fer fortuna a Amèrica, especialment al segle XIX, introdueixen el model arquitectònic indià, amb miradors envidrats i vegetació exòtiques.
El 1862 s’obre el Balneari per a l’explotació de les aigües de la Font Santa, el que la especialitzarè com a ciutat balneària. La burgesia, amb les seves xalets estiuencs, i les seves demandes de serveis, aportaran nous aires a la vila: hotels, teatre. Serà el moment de l’arribada del de de Santander el 1909.
El 1978 es declara Liérganes com a Bé d’Interès Cultural en la categoria Conjunt Històric-Artístic. El turisme entrarà amb força passant a constituir una important part de la seva activitat econòmica, amb la proliferació d’hotels, restaurants i cases rurals. Tot i això, és important el manteniment de les activitats agrícola i ramadera i industrials.
La visita a Liérganes
Com acabo d’assenyalar, Liérganes constitueix un Bé d’Interès Cultural com Conjunt històric-artístic i en alguns dels seus edificis particulars.
Començarem la visita des dels aparcaments (PK) que es troben a banda i banda de l’estació dels FEVE.
Carrer Puente Romano
Inicio el recorregut pel carrer Puente Romano.
Pont Major o Pont Romà
En direcció sud pel marge dret del riu Miera s’arriba al Pont Major (1), també conegut com Pont Romà.
La seva construcció correspon a l’any 1606, aprofitant pedra del propi riu. Va haver de substituir un anterior pont de fusta.
És de el tipus d’esquena d’ase, amb un gran arc central de mig punt sobre la llera del Miera, i un altre més petit sobre el marge esquerra.
La construcció va ser iniciada per l’arquitecte Bartolomé de Hermosa cap 1587 i si va finalitzar al començament de segle XVII. Va formar part de la gran revolució del transport que es va produir a Cantàbria a partir del segle XVI.
Escultura de l'Home Peix
Formant part de la mitologia de Liérganes destaca la llegenda de l‘home peix, que gira entorn a Francisco de la Vega Casar, un personatge del segle XVII.
Desaparegut al mar, apareixerà cinc anys més tard a Cadis, amb escates i forma de peix. De retorn a Liérganes i reconegut per la seva mare, nou anys després desapareixerà de nou al mar, sense que es tinguessin més notícies d’ell.
Una escultura de l‘home peix (2), assegut a la roca al costat del pilar de el pont Nou, reclama constantment l’atenció dels visitants.
Molí de Mercadillo: Centre d'Interpretació de l'Home Peix
Al costat del pont es troba un dels nombrosos molins d’aigua sobre el Miera. Va pertànyer a la família Rubalcaba com resa una inscripció a la llinda de la porta d’accés on, es llegeix la data de construcció, 1667, encara en funcionament a finals de segle XIX.
En l’actualitat alberga el Centre d’interpretació del “Home Peix” (3).
Barrio de Mercadillo
Ens endinsem cap al barri de Mercadillo per la part antiga del municipi, entre murs de pedra.
Carrer Jan Curtius
En el recorregut fins a la plaça del Marquès de Valdecilla pel carrer Jan Curtius trobem els casalots més ben conservades dels segles XVII i XVIII.
Cases de Juan de la Rañada, Pascual de la Portilla i casa cantonera
Les cases contigües de Juan de la Rañada i de Pascual de la Portilla (4) són dues de les mostres més destacades de segle XVII.
Edificis de cadirat, amb portes d’arc de mig punt amb dovelles, amb la tradicional solana de fusta amb sostre.
La casa de la cantonada va ser edificada al segle XIX seguint el model tradicional.
El carrer Jan Curtius gira 900, les cases que es troben al front continuen reproduint cases i casals blasonats d’estil tradicional.
El blasó aporta els noms de Rañada-Rubalcaba-Mercadillo (5).
Plaça del Marqués de Valdecilla
Casa Cuesta Mercadillo
En el carrer d’entrada a la plaça del Marquès de Valdecilla, la casa cantonera de Cuesta Mercadillo (6), com resa el blasó, dona accés a la plaça.
Sobre la plaça rectangular sobresurten per darrere “las tetas de Liérganes”. El carrer del fons a l’esquerra porta al riu i als terrenys que ocupava la fàbrica d’artilleria.
Com en gran nombre de cases de tota la població, aquí s’observa la profusió de Cactus de Liérganes (Sedum Morganianum) penjats de les parets i balcons. Es tracta d’una espècie originària de sud de Mèxic i de l’Amèrica Central. Aquesta profusió ha de tenir alguna explicació que desconec.
Casa dels Canons
La casa palatina que presideix la plaça és la casa dels Cantolla Miera, popularment coneguda com casa dels canons (7), pels dos canons clavats en les dues cantonades de la façana, que rememoren el lloc on es trobava la fàbrica de canons de Liérganes.
Va ser construïda en 1702 per Domingo de la Cantolla Miera, Secretari de la Inquisició General i cavaller de Santiago.
Construïda a l’estil dels palaus madrilenys de l’època, l’edifici té dues plantes, amb façana de carreus, porta d’arc de llinda i brancals amb carreus encoixinats, un gran balcó de ferro forjat i l’escut amb la inscripció de Cantolla Miera, sobre la Creu de Santiago,
En el mur lateral es troba l’arc que sosté la creu i campana de la que va ser la capella del Carme, traslladada posteriorment a l’extrem de la finca.
A la cantonada est, la casa Rañada Rubalcaba (8), de carreus amb tres portes d’arc de mig punt amb dovelles. Al costat de la balconada de la planta superior el blasó de la família ha estat mutilat.
Carrer Convento
Pel lateral oest de la casa dels Canons prossegueix el carrer Convento.
Capella del Carmen i Col·legi de Senyoretes
La capella del Carmen (9) va ser traslladada al segle XIX a l’altre extern de la finca, a la fi del primer tram del carrer, sobre una capella anterior dedicada a Sant Francesc.
Al seu costat es va fundar en 1870 un “Col·legi de Nenes o Senyoretes” per iniciativa del senyor Pius de la Cuesta Cantolla.
Actualment l’edifici està reconvertit en Hotel.
Casa Langre
La carrer Convent efectua un gir davant la capella. A mitja tram de carrer s’alça la casona casa Langre (10), construïda en 1650 en estil classicista, i reformada al segle XIX.
Gran edifici amb teulada a quatre aigües, amb la façana de cadirat. Dues portades d’arc escarser, amb reixes forjades, situades asimètricament, mentre que la planta superior mostra una disposició simètrica amb un balcó i dues finestres.
Als costats de la balconada, amb reixa forjada, dos escuts. El de l’esquerra dels Langre-Mercadillao-Miera, i el de la dreta de Rañada-Rubalcaba.
Si algú està interessat pot comprar-la ja que, com es pot veure a la fotografia, en el moment de la visita estava en venda.
Carrer Mercadillo – CA-260
Arribem a la carrer Mercadillo, sobre la C-260. Girem en direcció sud cap a la sortida de la localitat.
Casa Setién
El primer gran palauet a l’esquerra, al número 29, correspon a la casa Setién (11), una construcció classicista de segle XVI, 1565 segons un dels escuts, un dels edificis més antics de la localitat.
Com en tots els casalots de llinatge, la façana principal és de carreus en els seus tres nivells.
La porta és d’arc el·líptic amb dovelles.
El pis principal mostra un balcó de ferro forjat, una curiosa finestra amb una ornamentació escultòrica que s’eleva fins a la segona planta, i dues finestres simples laterals.
A la part superior, sota el ràfec, es van disposar diverses gàrgoles.
Avançant, al número 33 tenim un exemple de casa “xalet” balneària (12) ja de finals de segle XIX o principis del XX.
Xalets d’aquest tipus i funció d’estiueig es van construir a l’esclat de l’obertura del Balneari i l’entrada de Liérganes en aquest circuit d’estiueig.
Ermita del Santo Cristo del Humilladero i Casa Consistorial antiga
A 100 metres hi ha l’Ermita del Santo Cristo del Humilladero (13), del segle XVI i estil classicista.
La façana, als peus del temple, la formen una porta de llinda, un petit òcul, que sembla ser l’única il·luminació natural del temple, i una espadanya d’una campana.
A l’edifici anterior se situava l’Antiga Casa de la Vila al segle XVIII.
Casa Cárcova Rubalcaba
Al davant s’obren els camps de la casa de Cárcova Rubalcaba (14) del segle XVIII, construïda per José Domingo de la Cárcova Rubalcaba al 1764.
L’esplendor de la família es concentra a la portada del mur d’accés.
Una arcada de mig punt de grans dovelles, sobre la qual s’assenta una barroca estructura amb els símbols nobiliaris, amb els noms Bordas-Garrido, que per la diferència de color de la pedra i la forma sembla superposat.
Mentre que la gran casona a simple vista sembla més adaptada a les tasques agràries, on veiem encara pasturar ovelles en els seus prats.
Palau Juan Cuesta Mercadillo o de La Rañada
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Monument.
La següent cantonada acull la finca del Palau de Cuesta Mercadillo o de la Rañada (15), llinatge format a partir de la unió al segle XV, de Juan Gutiérrez de la Cuesta amb Ana Gutiérrez de Mercadillo.
L’edifici es va construir en 1725 sobre les restes de l’antiga casa solar de la família. En un rellotge de sol de la casa es pot llegir la data 1718 i a la capella l’any 1725.
El frontal presenta forma de “U” relacionada amb l’antiga tipologia medieval del palatium, on es recollien les rendes senyorials.
La primera, exterior respecte el límit del carrer. La segona formant un pati d’entrada a l’edifici. En aquesta segona, un cos central al fons de la portalada d’entrada a l’edifici i dues ales conformen el pati; la dreta destinada a habitatge i la de l’esquerra allotjant la capella.
La façana simple de carreus on s’obren tres arcs carpanells i tres finestres.
La portada que tanca el pati s’atribueix a un arquitecte diferent del de la casa, rematada per l’escut d’armes de Septién i Castillo, amb tres escudets en l’arc que es reparteixen els elements que componen les armes de la família Septién.
La capella sota l’advocació de la Verge de Guadalupe completa el conjunt. S’hi custodia una imatge de la Verge de Guadalupe, portada de Mèxic per Juan de la Cuesta.
A la llinda de la porta de la capella pot llegir-se:
“GANAN 200 INDULGENCIAS TODAS LAS PERSONAS QUE HICIEREN DEVOTAMENTE UN ACTO DE CONTRIICCION DELANTE DE LA SANTISIMA IMAGEN DE N SEÑORA DE GUADALUPE CONCEDIDA POR EL SEÑOR ARZOBISPO DE ZARAGOZA CON FACULTAD DE Bto XIII”
Si alcem la vista des d’aquest punt ens trobem sota les “tetas de Liérganes”.
Carrer Camino Real
Retorn per la mateixa CA-260, però prossegueixo pel tram que pren el nom de carrer Camino Reial cap al centre.
Una de les cases d’aire colonial (o andalús per a alguns, anomenentla La Giraldilla) més destacades és la casa Cacho (16), al número 49, feta construir per Manuel Cacho Acebo.
Casa Cacho
Una de les cases d’aire colonial (o andalús per a alguns, anomenentla La Giraldilla) més destacades és la casa Cacho (16), al número 49, feta construir per Manuel Cacho Acebo.
A la cantonada següent veiem un exemple de construcció que manté els elements tradicionals.
Pel camí, em permeto tafanejar en algun portal.
A la cruïlla amb el passeig Velasco es troben dues institucions rellevants.
Casa Consistorial nova
A l’esquerra Casa Consistorial nova (17), un edifici d’arquitectura indefinida de 1976.
És una qüestió delicada fer evolucionar l’arquitectura en les localitats en què és fonamental la presència d’una trama d’edificacions històriques i/o tradicionals. Però, a través d’aquest exemple, no tinc clar que un “estil indefinit” sigui la millor solució.
Penso que una localitat que ha sabut assumir la integració dels estils arquitectònics de cada període des del segle XVI, hauria d’assumir l’aposta de deixar també l’empremta de l’arquitectura dels segles XX i XXI amb estil.
Ecomuseu-Fluviarium de la Muntanya i Conques Fluvials Pasiegas
Al davant, l’Ecomuseu-Fluviarium de ja Muntanya i Conques Fluvials Pasiegas (18). Aquest Centre d’Interpretació té com a objectiu presentar la riquesa i valor del medi natural i el llegat cultural pasiego. Així com els aspectes més destacats de les seves conques: paisatge de prats i cabanes, importància de l’aigua com a recurs, diversitat ecològica i riquesa del món subterrani.
Passeig de Velasco
Prenem cap a l’esquerra el carrer Passeig de Velasco, ascendint fins a l’Església de San Pedro ad Vincula.
Església de San Pedro ad Vincula
Bé d’Interès Cultural: Monument
L’Església de San Pedro ad Vincula (19) és una construcció d’estil barroc construïda entre 1591 i 1627 i situada en un turó dominant sobre la població.
De pedra de cadirat, la portada se situa a la banda meridional de l’epístola, amb una torre annexa descentrada als peus del temple.
Massissa torre de planta quadrada, amb quatre finestres d’arc de mig punt, una per cara, a la cúspide, i teulada de teula a quatre aigües.
La portada d’arc de triomf sobre el mur amb frontó tallat, i a l’interior serliana (arc de mig punt dins de va de llinda) amb arquitrau.
Pel costat de l’evangeli estava disposada una porta d’accés al temple.
Cementiri
A ponent del temple de troba el Cementiri (20).
Des de l’altura del turó es disposa de perspectives urbanes de Liérganes.
I també constatar que la vida ramadera segueix viva.
Atrevint-se a innovar
Al costat del Cementiri apareix una construcció d’una casa unifamiliar moderna (21) en la qual s’han atrevit a innovar arquitectònicament. Cosa d’agrair.
Tornant a centre recuperem el carrer Camino Real per ascendir fins al límit nord, davant el Balneari de Liérganes.
Balneari de Liérganes
El Balneari de Liérganes, també anomenat de la Fuente Santa o Fuensanta (22).
Les aigües de la Font Santa estan valorades des 1670. L’any 1869 van ser declarades d’utilitat pública.
El moment de major esplendor del ‘Balneari correspon als anys 1921 a 1927, quan el rei Alfons XIII anava a les seves instal·lacions des del palau de la Magdalena, a Santander, durant el període estival.
Carretera CA-162 a La Cavada
Des del Balneari segueixo la carretera CA-162 en direcció a La Cavada, seguint el curs del riu Miera.
Presa de Regolgo
A uns 500 metres es troba la resclosa de Regolgo (23). Es va construir en 1799 i compta amb doble arc i un enorme contrafort central. Un aqüeducte lateral, que funciona a manera de llit aeri, desvia l’aigua cap al molí.
El dibuix del cartell explicatiu ens mostra la funció dels canals laterals per permetre la permeabilitat dels peixos migradors (salmons i truites especialment) per superar l’altura de la resclosa i permetre el seu ascens riu amunt. Aquesta actuació pionera es va realitzar en 2017.
Casa del Ángel i molí
Altres 500 metres carretera endavant es troba la casa del Ángel (24), amb un dels seus molins hidràulics davant, ja al barri de Los Prados.
Per les referències, la casa es remunta a 1656, amb una capella dedicada al Sant Àngel de la Guarda, que va haver de pertànyer a Lucas de la Hermosa Alvear i a Mariana de Matienza y Arredondo, la seva esposa.
No deixa de ser curiós que el mur cantoner sud es retregui per adaptar-se al traçat de camí, amb la quantitat de terreny disponible al seu voltant de què disposaven. En aquest punt es troba l’entrada a l’ermita.
Com s’aprecia, l’ermita està plenament integrada en l’edifici de la gran casona rectangular. Se la reconeix per la cadireta que sobresurt sobre la teulada, que correspondria a la façana d’entrada el temple.
En el seu cos central l’edifici és de dues plantes amb unes golfes, mentre que sobre l’entrada a l’ermita es sobreposen dues plantes d’habitatge.
La planta inferior presenta tres portes asimètricament distribuïdes d’arc el·líptic de dovelles. Un balcó de ferro forjat i dues finestres corresponen a les obertures de la planta superior. Mentre que el balcó de les golfes està protegit per un ampli ràfec.
A l’ermita s’entrava sota l’habitatge superior.
Al davant, a l’altre costat de la carretera, un mur amb una porta de accés a l’àrea on es troben els dos molins que posseïen.
A la llinda una curiosa inscripció de la qual puc imaginar que podria referir-se als dos molins. En forma versificada diu:
A GLORIA Y HONRA DE DIOS
QUE PUSO MEDIDA Y TASSA
ESTAMOS GANANDO DOS
PARA EL DUEÑO DESTA CASSA
Uns metres abans es troba l’edificació del molí hidràulic (25), on han dipositat dues rodes per a significar-lo.
Des de l’exterior es pot veure al canal d’arribada de l’aigua i l’accés al molí.
Possiblement el tipus d’aquest fos un molí de regolgo o de regolfo, com s’ha indicat en el cartell al costat de la resclosa que acabo d’esmentar.
Fi de la visita
La localitat de Liérganes és una població perfectament adaptada al territori i estructurada pel riu Miera. Sobre els seus carrers de traçat irregular, però no intricat, es van distribuint, ara aïllades, ara adossades a petits grups.
Cases, casalots i casals palatins conviuen des del segle XVI. En els grans intersticis que queden es van acoblant les noves construccions, i els nous estils.
Una protoindustrialització, en forma de fàbrica d’armes, marcarà el segle XVIII, encara que no deixarà una gran empremta industrial de futur.
Però es veurà marcada, des de finals de segle XIX i principis del XX pel paper de nucli balneari, sense perdre el caràcter agrari ramader. La continuïtat del caràcter terciari entroncarà amb la importància creixent del turisme cultural i de natura i paisatge, des de la segona meitat de segle XX fins als nostres dies.
Haver mantingut el caràcter arquitectònic, urbà i etnogràfic serà el plus sobre el qual donar suport a una bona part del seu futur, inserits en un entorn de gran valor, com els Valles Pasiegos.
Per la meva banda, tots aquests valors els he pogut constatar des d’una cabana pasiega adaptada per acollir el visitant en Los Prados 45, Posada de Cantabria.
Bases d’informació
Webs
Puente de Liérganes
Leyenda del Hombre Pez
Iglesia de San Pedro ad Víncula
Web academic
Enciclopedia del misterio. La Leyenda del Hombre Pez
Montserrat Cubría Piris. Tradicion oral, la leyenda del hombre pez de Liérganes
José Manuel Maza Uslé. Orígenes y fundación de las Fábricas de Liérganes y La Cavada
Academic, Real Fábrica de Artillería de La Cavada
Montserrat Cubría Piris. Aproximación biográfica a Mariana de Brito: quién fue y cuál fue su papel al frente de las Fábricas de Artillería de Liérganes y Santa Bárbara
María. Azucena San Pedro Martinez. Los balnearios montañeses. Salud, ocio y negocio (1826-1936)
J.C. García Codrón, P. Reques Velasco. La arquitectura popular indicador socioeconómico del medio rural. Situación en Cantabria
Luis Bartolomé Marcos. El conocimiento de los “flamencos” trasmeranos: Ayer, hoy y mañana
Luis Bartolomé Marcos. Los pioneros “flamencos” en trasmiera (I)
Luis Bartolomé Marcos. El proceso de integración de la colonia “flamenca” (y II)
