Montefrío (Granada) va ser un bastió de l’última frontera Nazarí del Regne de Granada. En plena terra d’oliveres, el seu paisatge és una meravella reconeguda.
Montefrío (Granada)
Montefrío, Loja, Granada
Montefrío. Comarca: Loja. Província: Granada. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 37°19’16″N 4°00’40″O. Altitud: 830 msnm. Població: 5.472 en el municipi; 4.069 a la localitat i 1.403 dispersos en 11 alqueries i cortijos (2017).
Web: Ayuntamiento
Conjunt Històric-Artístic Nacional en 1982
Visita: 2018
Índice
Montefrío, Loja, Granada
Una de les sortides en la meva estada a La Era. Almedinilla, La Subbètica va venir motivada per travessar la frontera Nazarí i penetrar en aquest territori històric visitant una de les fortaleses importants que defensaven el Regne de Granada. Em refereixo a Montefrío, vila situada a l’extrem nord-occidental de la província de Granada, a la frontera amb les de Còrdova i Jaén.
Montefrío es troba en una posició estratègica que controla la vall del riu Milanos, que dóna accés a la zona d’Huétor Tájar i Loja.
Es tracta d’una zona de pas vital que ha enllaçat sempre la Vega de Granada i territoris de més a l’est amb la Vall del Guadalquivir. Per això, va servir com una de les fortaleses de la Frontera Nazarí del Regne de Granada.
El castell de Montefrío es troba situat a la part alta d’un promontori, a una altitud de 916 msnm, emmarcat pels rierols de la Fuente Gorda i el Arroyo de Fuente Molina.
Una mica d'història
Des de la prehistòria es constata una important ocupació d’aquest territori. Sobretot, en el paratge de ” Las Peñas de los Gitanos “, lloc situat a uns quatre quilòmetres de Montefrío, per la carretera d’Íllora.
El poblament més antic data del Neolític Mitjà al 4500 a.C.
En el Poblat de los Castillejos, és on, pel que sembla, es va situar més tard la coneguda Hiponova, emmarcada en l’antiga ruta que unia aquesta zona amb les costes de Màlaga.
Els visigots també van deixar la seva empremta i s’han trobat restes decoratius corresponents al Segle VI.
Dins el període d’ocupació sarraïna des 711, l’empremta més important van ser els tres-cents anys, fins a 1492, que aquestes terres van formar part de la franja com a frontera Nazarí, que es va mantenir pràcticament estabilitzada durant aquests segles. La proliferació de castells, torres de vigilància i enllaç, seran un resultat prou visible en moltes de les localitats. La conquesta castellana va transformar tots els castells sarraïns. A més, els Reis Catòlics van imposar l’edificació d’una església catòlica al recinte de cada castell, com es pot constatar quan se’ls visita.
Ocupades pels Reis Catòlics les fortaleses i viles de Guadahortuna, Montejícar, Iznalloz, Colomera, Moclín, Íllora i Montefrío, van deixar una guarnició militar i van ordenar que aquestes set poblacions, a les que van concedir el títol de viles (las Siete Villas), paguessin un tribut consistent en proveir la recentment conquerida ciutat de Granada, quedant sota la seva jurisdicció. Don Fadrique de Toledo va ser nomenat Capità major d’aquestes set viles que van ser aprovisionades de proveïment d’artilleria.
Els habitants del lloc van quedar com mudèjars, i els que no van voler subjectar-se al poder catòlic, van fugir fins als voltants de l’Alhambra.
La repoblació va passar per diverses fases. Una primera dificultosa entre 1486 i 1491 dominada per l’estament militar. A partir d’aquest any fins 1531 es va anar consolidant població dedicada a l’activitat productiva. La tercera fase va ser de continu augment de població, des d’uns 370 veïns a uns 2.300 en 1587.
El segle XVII va ser d’estancament per emigració, especialment a Amèrica, i l’expulsió dels moriscos.
El 1930 s’aconsegueix el major nombre d’habitants, uns 14.380. Com a la resta de la zona, l’emigració dels anys 50-60 del segle passat ha deixat en 5.472 els habitants el 2017.
Econòmicament, l’activitat productiva es centra en el monocultiu de l’olivera per a la producció d’oli, al qual en els últims anys s’incorpora el sector turístic.
La publicació a National Geographic de Montefrío com un dels 10 pobles amb millors vistes del món, ha multiplicat el nombre de visites considerablement.
Itinerari per Montefrío
L’inconvenient de realitzar visites a la tarda és que, en nombroses ocasions, molts dels edificis i recintes amb interès estan tancats, sobretot si l’afluència de visitants a ells no és massiva. Això implica que només serà possible la seva observació exterior. És el que em va passar a Montefrío. Però no per això va deixar de ser interessant i atractiva la visita.
Un element diferencial amb molts pobles blancs andalusos és que el poble no s’assenta sobre el vessant d’una muntanya, sinó que uneix dos turons oposats, formant una espècie de tap en el pas d’un costat a un altre de la vall.
En aquesta presentació prenc com a punt de partida del recorregut el principi de la Plaça d’Espanya, al costat de l’Església de la Encarnación (A).
Pujaré a peu fins al Castell, tornaré pel carrer del Arco fins a la Plaza de España de nou, per dirigir-me cap a l’est seguint l’eix de tota la calle Alta fins al Convent de San Antonio, on finalitzaré la presentació, ja que el meu retorn va seguir en sentit contrari novament la calle Alta.
Església de la Encarnación
La primera parada del recorregut correspon a l’Església de la Encarnación (A). El nom de Encarnación per a moltes esglésies construïdes després de la Reconquesta sembla obeir a un impuls per reafirmar el valor de la victòria cristiana en un dels aspectes de major diferenciació amb els valors musulmans.
La seva construcció, després de la destrucció de l’Església de la Villa per un llamp, al costat del desplaçament de la població des del cim fins a la part baixa, es va realitzar sota el regnat de Carlos III. Els plànols d’aquesta església se li atribueixen a Ventura Rodríguez, encara que l’únic demostrable és que l’encarregat de l’obra va ser un deixeble seu, l’arquitecte Domingo Lois de Monteagudo i la direcció d’obres de l’arquitecte Francisco Aguado.
És una de les més grans i importants esglésies neoclàssiques espanyoles. Està inspirada en El Partenó d’Agripa a Roma. Va ser construïda entre 1786-1802.
Té forma circular, amb dos rectangles adossats, un a la capçalera on se situa la capella major i un altre a la banda oposada per a la portada.
La torre sobresurt darrere de la capella.
El que més rellevant d’aquesta església és l’enorme espai interior on es podria inscriure una esfera completa d’un diàmetre de 30 m què rèplica la rotonda basal.
El mur que delimita la nau presenta capelles, fornícules i nínxols de forma alternada, amb retaules i escultures, i en la part superior una passarel·la amb cornisa que marca l’arrencada de la volta.
En el seu exterior, els murs són de carreus molt ben escairats, delimitats en alçada per una petita cornisa i altres més amunt, que de forma esglaonada reben la teulada. La portada posseeix un va adovellat i està formada per un arc, amb un buit a dalt, acabat en un gran frontó triangular.
Enfilo la Plaza de España en direcció a la pujada al Castell, que s’albira al capdamunt al fons.
Casa de los Oficios
A l’esquerra de la Plaza de España es troba la Casa de los Oficios (B), data de l’any 1579. Se suposa que va ser construïda per a ús públic i destinada a oficis artesanals, encara que al llarg dels anys el seu ús ha estat molt variat. En l’actualitat, ha estat restaurada per destinar-la a museu i sala d’exposicions, així com punt d’Informació Turística.
L’edifici presenta dues entrades a diferent nivell que es corresponen amb l’orografia del terreny.
Està realitzat amb murs de cadirat amb profusa ornamentació. Com a elements més excel·lents cal destacar els tres grans arcs de mig punt a la planta baixa, dos grans mènsules de pedra en forma de lleons, i tres escuts, així com les seves finestres amb llindes i un fris gravat amb una descripció en la qual s’inscriu la data de la seva construcció.
Ajuntament
A continuació es localitza l’edifici de l’Ajuntament actual.
L’Ajuntament (C) és un antic palauet privat construït en 1787 com residència particular de la família García-Valdecasas. És obra de Francisco Aguado i està realitzat en maçoneria emblanquinada, flanquejat per dues torres responent a una tipologia habitual en les construccions senyorials andaluses. A la torre de l’esquerra hi ha un rellotge orientat vers el poble.
Després de la guerra civil pateix un deteriorament i passà a propietat municipal inaugurant-se com a Ajuntament en 1947.
Església de San Sebastián
Passat l’Ajuntament, torçant lleugerament a l’esquerra per ascendir pel carrer de San Sebastián, es presenta l’antiga Església de San Sebastián.
L’edifici de l’Església de San Sebastián (D), d’estil renaixentista, va ser construït al segle XVI amb carreus i façana neta de decoració. Destaca la seva portada de pedra constituïda per arc de mig punt i frontó flanquejant l’arc.
Aquesta església va ser abandonada al culte quan es va acabar l’Església de la Encarnación, passant a mans particulars. Adquirida per l’Ajuntament en 1940, es va destinar al principi a magatzem de cereals, i actualment, segons resa el cartell, a Escola i Banda de Música.
Pujada al Castell
Pujant pel carrer San Sebastián m’acostaré a la porta de vianants de llevant del recinte del Castell (E). Seguint la senyalització em portarà a la Calle Arrabal.
Al realitzar la meva visita a la tarda em va ser impossible accedir al recinte i a l’Església de la Villa, per la qual cosa vaig haver de conformar-me amb una observació des de l’exterior. Això no va impedir que pogués contemplar la impressionant vista sobre la vila fins a l’altre turó en el qual s’assenta el Temple del Convento de San Antonio (J). Tots dos extrems units per la calle Alta (H).
La fortificació i el Castell
La seva època de fundació es remunta cap al 1352 quan regnava a Granada Abu-Abdul·là Jusuf, qui el va fer construir en uns terrenys que considerava estratègics per a la defensa de les seves fronteres. Va planejar la seva construcció amb triple recinte, plaça d’armes, espitlleres, adarves, torres, aljubs per a l’aigua, magatzems i tot el necessari per aguantar, si escau, un llarg setge.
Després de la caiguda en 1341 de Priego, Benamejí i Alcalá, Montefrío juntament amb Moclín i Íllora es van convertir en la nova línia defensiva del Regne Nazarí de Granada.
Fins a la seva conquesta en 1486, el castell de Montefrío va tenir un destacat paper a la frontera nord-occidental. Anys en els quals eren freqüents les algaradas (incursions al territori enemic per saquejar i destruir collites).
Montefrío contenia tots els elements d’un recinte fortificat d’una alcassaba musulmana.
Una orografia escarpada (1) en una situació de domini sobre el territori i de difícil accés, per facilitar la seva defensa.
El conjunt total estava format per tres recintes dins d’una muralla envoltant general. El recinte del raval (2) es va desenvolupar a l’empara i protecció del castell. Estava compost per alguns habitatges i petites indústries artesanes.
En el segon recinte de la vila (3) vivia el gruix de la població, amb un aljub que proporciona l’aigua als habitants. El castell (4) era l’últim recinte defensat davant els atacants. Posseïa les millors defenses i constituïa un fortí militar independent i comptava amb aljub, sitja i habitatges per a les tropes. En el seu interior apareix la torre de l’alcaid (5), torre prominent de planta quadrada que se situava en un dels angles de la alcassaba com a últim refugi davant el setge de l’atacant.
La muralla pròpiament dita disposava de torres semicirculars i quadrades (6) i torres-portes en cantonada (7). Les torres unides per llenços de muralla (8). Amb el començament dels atacs amb artilleria passa a usar-se la maçoneria en lloc de la tàpia.
Després de la conquesta pels Reis Catòlics, com era costum en ells, van reconvertir el castell nassarita en fortificació cristiana i van fer construir dins el recinte una església catòlica, l’Església de la Villa.
De la vila musulmana sobre el pendent a ponent no queden vestigis, mentre que el creixement urbà, fora del perill d’atacs i algaradas, es va expandir sobre el pla des del Arrabal fins al turó a l’est en el qual es va situar el Convent de San Antonio.
Església de la Villa
El que en l’actualitat es fa prominent del recinte del castell és l’Església de la Villa.
L’Església manada construir pels Reis Catòlics es va acabar en 1507.
Entre 1540-1542, amb la bonança econòmica de la zona, es va pensar en renovar-la i ampliar-la, per a això, va ser cridat el mestre Diego de Siloé, qui va projectar una església en la qual es conjuminaven les solucions de gòtic i el mudèjar amb els repertoris decoratius del Renaixement.
L’Església presenta una planta rectangular, d’una nau i dues capelles laterals, torre i capella baptismal.
El panteó o cementeri vell
El descens em portarà primer pel carrer Arrabal fins a la confluència amb el carrer del Arco, i punt d’entrada al recinte fortificat pel costat d’accés en automòbil.
En aquesta zona observem part de l’antic cementiri que se situava a la zona coneguda com Panteón o Cementerio Viejo (F). Es conserven un total de 16 nínxols o tombes excavades a la roca, sent panteons familiars de la classe benestant de Montefrío. Se situa a extramurs de l’antiga vila, el seu origen no és clar, pot existir ja des de finals del segle XVI, tot i que amb tota probabilitat estaria en funcionament en el segle XVIII i fins a finals del segle XIX, quan es trasllada a diversos quilòmetres de municipi i fora del mateix.
Aquestes tombes es desenvolupen per la paret rocosa sobre la qual s’assenta el castell. Estan excavades a la roca, amb voltes i emmarcades per arcs dobles de mig punt. La profunditat que presenten és d’uns 2 metres, tot i que varia segons el cas. La seva altura supera el 1,5 m i la seva amplada el metre. En algun cas apareixen diverses tombes unides i comunicades.
Serien tombes col·lectives en què es podria enterrar fins a tres difunts, si observem les marques o rebaixos a manera de ranures realitzades en les parets dels mateixos. Existeixen altres més petites que serien utilitzades per enterrar els nens, així com, intents per obrir altres sepultures a la roca.
El Arrabal i els barris històrics
Als meus peus es troba un dels barris més antics de la vila de Montefrío, el barri conegut com Arrabal (G), situat al sud i sota la fortalesa nazarí, que travessaré seguint el carrer del Arco fins a confluir novament amb el carrer San Sebastián.
El seu nom prové de l’àrab Rabat. Aquest barri està situat al que era el primer recinte emmurallat de la fortalesa de Montefrío (2). El seu origen caldria remuntar-ho a l’època nazarí, sent ocupat i ampliat després de la conquesta.
Després de la conquesta cristiana de Montefrío el 26 de juny de 1486, i abans a les noves necessitats de la centúria següent, sorgeix un augment de la població i l’evolució de l’antiga vila, amb la creació de dos nous barris a la zona alta de Montefrío, un el de la Solana situat sota el raval, i a la zona més nord-occidental, el de les Erillas. Els nous barris se situen a extramurs de la ciutat i marcaran el creixement urbà a la zona més plana al llarg del segle XVI i XVII, amb la creació de diverses Ermites, cases pertanyents a la noblesa i l’antic ajuntament o Casa de los Oficios.
La calle Alta, eix de la vila
Retornat a la Plaza de España seguiré tota la calle Alta (H) fins al Pósito. Seran 600 metres de recorregut còmode per permeten fer-se una idea de la morfologia urbana actual.
Pósito
El Pósito (I) es va construir a finals del segle XVIII (1795) i va ser obra de l’arquitecte Francisco Aguado. Aquest edifici, destinat a magatzem de gra, és d’estil neoclàssic, amb planta rectangular i està construït a base de carreus amb forjats de fusta i coberta inclinada a dues aigües de teula romana (àrab). En el seu interior es troba una gran nau dividida en tres espais per fileres de pilars quadrats.
La façana principal és extremadament simple, limitada a una porta amb llinda sobre la qual se situa una placa commemorativa de la data de la seva execució. En el frontó i sobre la finestra, un escut borbònic.
Actualment alberga la Casa de la Cultura.
Església del Convent de San Antonio
A 100 metres arribo a l’últim destí d’aquesta visita, l’Església i el Convent de San Antonio (J).
En el moment de la seva construcció, en 1737-1763, Montefrío tenia uns cinc mil habitants i amb un gran desenvolupament ramader. Per això, no és estrany que els franciscans, una ordre mendicant la principal regla era predicar la penitència i viure en la pobresa, portessin temps instal·lats aquí, a on hi havia gent de la noblesa i amb diners suficients per donar almoines quantioses amb què practicar la caritat. D’aquesta manera, havien fundat un hospici del qual s’ocupaven ells mateixos
L’Església del Convent i es va consagrar al culte de Sant Antoni de Pàdua, que va ser frare de la mateixa Ordre i deixeble directe de Sant Francesc d’Assís.
Amb la desamortització de Mendizábal, els franciscans van abandonar el convent. Aquest es va convertir en església parroquial i la casa dels frares passar a ser una casa de veïns, que fins fa poc temps, que va passar a les mans de Ajuntament, ha estat un forn conegut amb el nom del “La màquina.”
El seu exterior, d’aspecte massís, està format de carreus de pedra calcària, destacant la seva torre quadrada de quatre cossos, separats per cornises i al final, el campanar que porta un buit de mig punt en cada front, rematat per un capitell de ceràmica, i tot això coronat per una teulada punxeguda de teules vidriades.
La façana presenta forma de retaule i es divideix en tres cossos.
El primer d’ells amb portada de mig punt sobre pilastres decorades en relleu, i en la seva clau un escut dels franciscans; acaben de enquadrar mitges columnes dòriques adossades a dobles pilastres i per sobre dels capitells un fris decorat de tríglifs i rosasses.
El cos central té una finestra rectangular vertical i per sobre una decoració de placat, als costats columnes salomòniques de capitell corinti, adossades a la paret per dobles pilastres. A la part alta dos àngels i sota de la finestra una garlanda amb tres caps humans.
El tercer cos se centra amb una fornícula en forma de petxina amb una estàtua de Sant Antoni de Pàdua, un frontó partit de forma triangular i, adossada a la paret, una creu sobre basament.
Finalment i coronant la façana, un frontó que en els angles apareixen espirals en relleu.
El seu interior està format per una nau central rectangular i a banda i banda tres capelles laterals comunicades entre si per passadissos.
Des d’aquest punt elevat es disposa d’una panoràmica del territori en direcció a Còrdova. En el seu moment zona de la frontera amb el regne cristià.
Fi de la visita
Una visita molt caminada, amb una mica d’exercici per pujar fins a la base del Castell en una tarda no gaire calorosa em va permetre situar-me en un dels llocs estratègics de l’últim episodi de la Reconquesta. El lloc de l’enfonsament de l’última frontera nazarí previ a la rendició de Granada.
Un lloc atípic en l’emplaçament de fortificacions. Tot i que el Castell es troba en un turó, la fortificació se situa en una vall de pas entre dos grans territoris, com a porta d’entrada a la Vega de Granada.
Com a poble no és dels més bonics, ja que s’ha produït molta renovació del parc urbà, però mantenint el color blanc com a predominant, però sobre un estil d’edificació més urbà i menys d’arquitectura tradicional que s’imposa en els pobles i alqueries. En aquest sentit es nota que es tracta d’una vila que va tenir els seus moments d’esplendor.
Però observada des de l’exterior, ofereix una imatge que a arriba a merèixer el qualificatiu d’un dels 10 amb les millors vistes del món per la revista National Geographic.
Mantenir el color blanc de les parets, les teulades de teula romana (àrab) i sense edificis que sobresurtin i trenquin l’sky line, a excepció dels clàssics edificis històrics com són Esglésies i Castell, li permet presentar-se amb un bagatge atractiu en la competència turística.
En aquest punt em permeto ressaltar la voluntat històrica de manifestar el seu poder per part de l’Església Catòlica, fins i tot dels humils Franciscans, a través de la desproporció dels volums de les seves construccions, cosa que, d’altra banda, li atorga una personalitat inconfusible a la vila.
Cada territori ha viscut la seva història de forma particular i diferenciada. L’haver estat l’última frontera nazarí li confereix una personalitat diferent i pròpia que es pot percebre.
En resum, va valer la pena acostar-se fins Montefrío.
Bases d'informació
Google academic
R.G. Peinado Santaella. Financiación de la guerra y señorialización del reino de Granada: Montefrío y la Casa de Aguilar
R.J. Pedregosa Megías. El Castillo de Montefrío (Granada): la cerámica medieval de superficie
J.A. Luna Díaz, Repoblación y gran propiedad en la región de los Montes de Granada duraante el siglo XVI. El Cortijo
J.F. Jiménez Baena, Iglesia de la Encarnación (Montefrío). Antecedentes, construcción y estado
Enllaç amb el Post: La Era. Almedinilla, La Subbética
