Sevilla és una de les ciutats amb més patrimoni cultural i artístic amb els seus 134 monuments catalogats com a BIC, i tres com a Patrimoni Mundial: la Catedral-Giralda, els Reales Alcázares i l’Arxiu d’Índies.
Passejant per la Sevilla històrica
Comarca: Área Metropolitana. Província: Sevilla. Com. Autònoma: Andalucía
Coordenades: 37°23′19″N 5°59′44″O. Altitud: 11 msnm. Població: 684.025 habitants (2023)
Web: ayuntamientodesevilla
Catedral, Alcázar i Arxiu d’Índies inscrits a la Llista del Patrimoni Mundial el 1987
Última visita: 2024
Índex
Passejant per la Sevilla històrica
M’enfronto a aquest Post amb una de les ciutats més importants de l’Espanya actual i de la seva història. Només cal tenir en compte que, des dels inicis de l’Edat Moderna, i mentre va durar el monopoli comercial amb les colònies americanes, va ser la ciutat espanyola més important.
Tot i que el seu llegat històric visible parteix del domini andalusí, van ser tals les actuacions que es van desenvolupar a la ciutat que han deixat un immens llegat històric difícil d’abastar en una simple visita.
Per això, em limitaré a assenyalar succintament alguns dels punts d’interès més destacats i cèntrics de la ciutat històrica que comprèn l’interior del que va ser recinte murat, el passeig de Colom, el barri de Triana, les fites de les seves indústries estatals i els restes de l’Exposició Iberoamericana del 1929 amb la seva empremta d’estil regionalista. No hi poden faltar els carrers Sierpes i limítrofes i el símbol de modernitat, el Metropol-Parasol (els popularment coneguts com Setas de Sevilla).
Per fer-nos una idea de la magnitud de l’oferta cultural arquitectònica i museística de Sevilla tinguem en compte que únicament la ciutat compta amb 134 edificacions catalogades com a Bé d’Interès Cultural (BIC), i amb 19 museus, on destaca el Museu de Belles Arts de Sevilla.
I, finalment, i de més transcendència per la seva projecció internacional, tres dels seus edificis, la Catedral, l’Alcázar i l’Arxiu d’Índies formen un conjunt monumental admirable al cor de Sevilla catalogat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1987.
El territori
Sevilla es troba a la zona occidental d’Andalusia, sobre la vall del Guadalquivir, i abraçant el riu, sobre un terreny pla d’origen al·luvial. A 90 quilòmetres de la desembocadura, el Guadalquivir obert a l’Oceà Atlàntic ofereix a Sevilla l’oportunitat de tenir l’únic port fluvial d’Espanya. Aquesta possibilitat va ser fonamental en la consolidació de Sevilla al monopoli del comerç amb Amèrica als segles XVI fins principis del XVIII.
Si relacionem la posició de Sevilla al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcada aquesta ciutat.
Cal assenyalar que el riu Guadalquivir que veiem travessar Sevilla és actualment una canalització, ja que va ser desviat al seu pas per la ciutat a mitjans segle XX, específicament entre 1948 i 1951. Aquest desviament va ser part d’un gran projecte d’enginyeria hidràulica impulsat per la necessitat de controlar les greus inundacions que patia la urbs i de millorar-ne la navegabilitat. Al primer mapa de la visita a Sevilla es pot apreciar la canalització (en color verd) que passa pel costat occidental de la ciutat i que correspon a la llera actual del Guadalquivir.
Una mica d'història
Les troballes arqueològiques recents situen l’origen de Sevilla cap al segle IX aC, sobre una illa al Guadalquivir.
En territori tartessi, es va establir una colònia fenícia amb nom Spal o Hispal. Els cartaginesos van ocupar aquest territori cap al 216 aC. I els romans van aconseguir el poder l’any 206 aC. i pas a ser designada com Iulia Ròmula Hispalis, més comunament Hispalis.
A la zona, els romans van establir dos assentaments: Hispalis com a centre portuari i comercial i Itàlica (a l’actual Santiponce), a escassos 8 quilòmetres més al nord, com a ciutat residencial romana.
A partir del segle V (426) Sevilla va passar a les mans dels vàndals primer i dels sueus (441) després, per finalment integrar-se al regne visigot, fins a la penetració musulmana al segle VIII (711).
Al període musulmà, primer va ser seu d’una cora i després capital del regne de taifes de Sevilla. Podem valorar la importància de la ciutat tenint en compte que la muralla almohade/almoràvit tenia una longitud de més de 7 quilòmetres, mentre que, per exemple, la muralla medieval de Barcelona era d’uns 5 quilòmetres.
El 1248 va ser conquerida per Fernando III quedant incorporada definitivament a la Corona de Castella.
Durant els gairebé dos-cents anys fins que es va iniciar el definitiu assalt al Regne Nassarita de Granada, que va culminar amb la seva rendició el 1492, Sevilla serà la ciutat més important del sud cristià peninsular. Ho mostra el fet de la decisió de construir a la ciutat la catedral gòtica més gran d’Europa des del començament del segle XV.
El període culminant de Sevilla comença l’any 1503 quan es concedeix a la ciutat el monopoli comercial espanyol amb Amèrica per mitjà de l’establiment de la Casa de Contractació d’Índies.
Per això, Sevilla deu la seva importància durant els segles XVI i XVII a la seva designació com a capital de la Cursa d’Índies, en ser la “Porta de les Índies” i l’únic port comercial amb les Índies entre 1503-1718.
Ocuparà un lloc important al Segle d’Or espanyol, fent de la ciutat un enclavament de màxima importància del barroc, com es pot constatar visitant les nombroses esglésies.
Els canvis polítics, amb l’arribada dels Borbons, i dificultats en la navegació fins al port de Sevilla, van fer que el 1717 la Casa de Contractació d’Índies es traslladés a Cadis, perdent el monopoli comercial amb Amèrica.
Tot i així, veiem com al segle XVIII s’instal·la per exemple la Reial Fàbrica de Tabacs (actual seu universitària), o Felip V estableix temporalment la cort a la ciutat.
Durant el segle XIX, després de l’ocupació francesa i l’espoliació a què va ser sotmesa, s’iniciarà un procés d’industrialització i modernització, per exemple, amb l’arribada del ferrocarril.
A la segona meitat del segle s’apunten a la moda de l’enderrocament de muralles per facilitar-ne l’expansió urbana, restant-ne només petits fragments.
Per la seva banda, el corrent romàntic europeu va fer d’Andalusia i Sevilla un dels seus referents exòtics. No podem ignorar la Carme de Prosper Mérimée (1847) que va servir de base a l’òpera de Bizet. De Sevilla són els germans Bécquer, Gustavo Adolfo i Valeriano.
Al llarg del segle XX es va mantenir el dinamisme de la ciutat, amb dos moments sobresortints com van ser l’any 1929 amb l’organització de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla i l’any 1992 amb l’Exposició Universal de Sevilla (Expo 92).
Una altra fita a considerar és haver estat el primer enllaç espanyol del tren d’alta velocitat (AVE) al recorregut Madrid-Sevilla, també el 1992.
Amb l’estructuració del sistema de comunitats autònomes a Espanya, Sevilla va passar a ser designada capital de la Comunitat Autònoma d’Andalusia.
Sevilla al catàleg del Patrimoni Mundial de la UNESCO
El Conjunt Monumental , o grup d’edificis històrics que abasta la Catedral/Giralda, l’Alcázar i l’Arxiu d’Índies, constitueix un notable testimoni de les grans etapes de la història urbana de la ciutat (islàmica, cristiana i la de Sevilla amb les seves associacions amb el Nou Món), a més de simbolitzar una ciutat que es va convertir a la capital comercial amb les Índies durant dos segles, un període durant el qual Sevilla va ser el centre de la monarquia espanyola i va jugar un paper important en la colonització d’Amèrica després del seu descobriment per Colom. Amb aquesta argumentació, el 1987 la UNESCO va decidir incloure aquests tres enclavaments al Catálogo de Patrimonio Mundial.
Per ser inclosos a la Llista del Patrimoni Mundial, els llocs han de tenir un valor universal excepcional i complir com a mínim un dels deu criteris que estableix la Convenció del Patrimoni Mundial. En el cas del Conjunt Monumental de Sevilla que comprèn els tres edificis es compleixen els criteris (i), (ii) (iii) i (vi), la Condició d’Autenticitat i el Requisit de Protecció i Gestió.
Segons la UNESCO, aquests tres edificis, Catedral, Alcázar i Arxiu d’Índies formen un conjunt monumental admirable al cor de Sevilla. Representen a la perfecció el Segle d’Or espanyol, ja que incorporen vestigis de la cultura islàmica, segles de poder eclesiàstic, sobirania reial i el poder comercial que Espanya va adquirir a través de les seves colònies al Nou Món.
La visita a Sevilla
La ciutat de Sevilla compta amb un catàleg intens de llocs d’interès històric o urbà per ser visitats. Només cal tenir en compte que té 134 edificis catalogats com a Bé d’Interès Cultural (BIC). Són els que reflecteixen els punts vermells i grocs del plànol següent.
A la presentació d’aquest Post em limitaré als ubicats especialment a la zona històrica de la ciutat, que representen un conjunt de 46 punts de visita, els punts de color vermell.
Les línies en blau clar representen possibles recorreguts a peu per arribar-hi, excepte a les muralles de Marchena, a les quals es pot accedir amb cotxe. Són possibles indicacions lineals de recorregut, però Sevilla mereix que es passegi despreocupadament pels carrers dels seus barris, el de Santa Cruz, el de San Bartolomé, el de la Alfalfa o el de Triana. A més d’anar de tapes.
Van ser tres dies de visita que van deixar moltes coses sense veure de la ciutat històrica, com ara l’important Museu de Belles Arts, que havia visitat una altra vegada, i res de les reformes modernes.
Un condicionant de temps a l’organització dels recorreguts es troba a l’hora de visita que hagueu aconseguit obtenir, sempre amb dies d’antelació, per accedir a la Catedral i a l’Alcázar.
Al plànol següent, els llocs visitats i recollits en aquest Post.
El centre històric el constitueix un entramat heterogeni revelador de la manera com la ciutat ha crescut i s’ha transformat al llarg de la història. Aquest urbanisme ve condicionat pel seu origen musulmà i per l’organització dels seus eixos principals dirigits a les 13 portes i 6 portells que s’obrien a les muralles,
Aquest recinte consta d’un caseriu tradicional bastant dens i amb un gran nombre d’edificacions singulars disperses al seu conjunt. Aquest patrimoni està constituït per cases, palaus, habitatges col·lectius, edificacions industrials, religioses, militars i civils.
A la recuperació d’aquest vast patrimoni ha contribuït la ubicació a la ciutat dels principals òrgans administratius i polítics d’Andalusia en haver establert a la ciutat la capital de la Comunitat Autònoma d’Andalusia, amb el reforçament consegüent com a capçalera i seu central d’importants empreses. i organismes.
Barri de Santa Cruz
Prenc com a punt de partida l’Avinguda de la Constitució (1) lloc entrada al Conjunt Monumental valorat per la UNESCO.
La primera visita la reservo per al conjunt de la Catedral (2) i la Giralda (3).
Catedral de Sevilla, Giralda
Patrimoni Mundial per la UNESCO
La Catedral i la Giralda compleixen els criteris (i), (iii) i (vi) de la UNESCO:
“La immensa Catedral de cinc naus que va substituir la mesquita és l’edifici gòtic més gran d’Europa. L’espai el·líptic del Cabildo, creat per Hernán Ruiz, és una de les obres arquitectòniques més belles del Renaixement.“
“La Catedral -el temple gòtic més gran d’Europa- i l’Alcàsser de Sevilla ofereixen un testimoni excepcional de la civilització almohade i de l’Andalusia cristiana des de la reconquesta de 1248 fins al segle XVI.”
A més,” la Catedral està associats de forma directa i tangible a un esdeveniment d’importància universal: el descobriment del Nou Món (en albergar) la tomba de Cristòfol Colom.”
“La Catedral constitueix un monument ple i complet. Un temple gòtic la construcció del qual es va iniciar a principis del segle XV sobre l’antiga Mesquita Major de Sevilla -edifici almohade del qual s’ha conservat el Pati dels Tarongers, reconvertit en pati d’accés a la Catedral- i la Giralda -minaret reutilitzat com a campanar -, que mostra clarament la construcció original de carreuat gòtic. De la mateixa manera, els edificis renaixentistes posteriors, com ara la Sala Capitular, conserven la seva estructura original.”
Iniciem la visita.
La planta de l’ església catedral de Santa Maria (2), de 5 naus i 9 trams, és de lleugera creu llatina, més acusada en alçada i per més amplada de la nau central i del transsepte. Al transsepte se situen les dues grans portades laterals, amb una tercera portada als peus.
A banda i banda de la nau capelles intercalades entre els contraforts.
L’absis central és d’arc de circumferència, mentre les naus contigües presenten unes absidioles rectangulars.
L’altar major està situat dins de la nau central, al segon i tercer tram. Al davant, després del tram de la cúpula del creuer, s’obre el cor catedralici.
A l’exterior del costat de l’epístola s’hi adossen edificis complementaris que formen una gran façana lateral sobre l’avinguda de la Constitució.
Sobre el costat septentrional de l’evangeli s’adossa exteriorment el famós pati dels tarongers, com a claustre.
La porta de l’Asunción és la gran portada gòtica del costat de l’epístola sobre l’avinguda de la Constitució. El disseny de la portada és neogòtic del segle XIX.
Al costat de la capçalera del temple s’alça la torre de la Giralda. Del mur exterior que tanca la capçalera sobresurts el recobriment de l’absis central en forma de semicercle i dues extensions d’arc de cercle que fan costat a les absidioles rectangulars interiors.
Pel centre del costat nord s’entra al pati dels Tarongers per la porta del Perdó, construïda a partir d’arcs de ferradura. El seu caràcter monumental és perquè constituïa l’antiga entrada principal a la gran mesquita de Sevilla.
La planta interior es configura sobre un gran rectangle de 5 naus obertes i 2 laterals de capelles tancades i 9 trams.
La nau central és més ampla i alta i les dues naus laterals que acullen capelles entre els contraforts dissimulats de cada tram.
Per la seva banda, el 4t tram també és més ample que els altres, però no tant com la nau central, però si igual d’alt, per formar en altura la forma de transsepte, mentre que a la base el transsepte es forma amb l’absència de capelles, oberts cap a les portades laterals.
A la primera imatge veiem la nau central en direcció a la capçalera del temple, amb volta de creueria la central i d’aresta els laterals. Als trams centrals veiem voltes estrellades i de tercelets.
L’altar major es troba dins la planta central, als trams dos i tres de la nau central.
Un elaboradíssim retaule major en fusta policromada tanca el primer tram, deixant una mena de deambulatori per darrere al primer tram.
El retaule va ser iniciat el 1481 per Pedro Dancart i acabat gairebé un segle després, el 1564, en què van treballar successivament diversos artistes. El conjunt està format per quaranta-quatre relleus i més de dues-centes figures de sants a les pilastres.
El cor catedralici ocupa els trams 5è i 6è.
Gruixudes i altes columnes sostenen les voltes de creueria.
Al centre del transsepte, al creuer, s’eleva un cimbori amb entrades de llum laterals. Des de la seva construcció inicial el 1511 el cimbori s’ha esfondrat dues vegades.
Al bell mig del transsepte de l’epístola al costat de la portada d’aquest costat s’alça el monumental Sepulcre de Cristòfol Colom. Consisteix en un espectacular disseny sobre un gran pedestal de quatre portadors del taüt de Cristòfol Colom.
La Giralda
La Giralda (3), segons els criteris (i) i (ii) de la UNESCO, “constitueix una fita artística única, una obra mestra de l’arquitectura almohade (a la vegada) va influir en la construcció de nombroses torres a Espanya i, després de la conquesta, a Amèrica”.
La torre campanar de la Catedral és el símbol més universal de la ciutat de Sevilla i suposa un exemple singular d’unió entre art islàmic i cristià. La Giralda és el resultat de la superposició de dues obres molt distants en època i estil: la torre de l’antic minaret de la mesquita almohade i el campanar renaixentista construït per Hernán Ruiz II per a la catedral cristiana.
El conjunt assoleix una altura total de 94,70 metres i ha tingut una gran influència en construccions posteriors. La torre es corona amb una estàtua de bronze que simbolitza la fe cristiana. Aquest element funciona com a penell i es coneix popularment amb el nom de “El Giraldillo”.
Des de dalt de la Giralda hi ha una magnífica vista del claustre de la catedral, conegut popularment com a pati dels Tarongers.
El claustre se situa sobre l´antic pati d´ablucions de la mesquita major de la ciutat construït a finals del segle XII. El bell taronger que l’enjardina dona nom a un espai que durant segles es va conèixer com el Corral dels Tarongers.
Per la porta del Lagarto, situada als peus de la Giralda, s’efectua l’entrada a la visita a la Catedral.
Com és lògic, des de la seva alçada també hi ha unes perspectives extraordinàries sobre l’entorn sevillà.
Primer, sobre el nucli urbà de Sevilla.
Després, sobre l’entorn de la vall del Guadalquivir, fins i tot, per exemple, Sierra Morena.
A la fotografia sobresurt el pal de 140 metres d’alçada inclinat respecte a la vertical del pont del Alamillo, dissenyat per Santiago Calatrava per a l’Expo del 1992.
Arxiu General d'Índies (Antiga Casa Llotja)
Patrimoni Mundial per la UNESCO
Segons el criteri (vi) de la UNESCO: “La Llotja (edifici de l’Arxiu General d’Índies) estan associats de manera directa i tangible a un esdeveniment d’importància universal: el descobriment del Nou Món per Cristòfol Colom el 1492/1493 i la colonització d’Amèrica. A la Sala dels Almiralls es van traçar plans per a diverses de les majors exploracions de la història, en particular la circumnavegació del globus per part de Magallanes i Sebastià El Cano (1519-1522). A la Llotja es conserven els documents més valuosos dels arxius de les colònies americanes.”
L’Arxiu General d’índies (4) es va crear el 1785 per contenir tota la documentació referida al govern i l’administració del Nou Món durant el període de colonització espanyola.
L’Arxiu s’allotja a la seu del Consolat de Mercaders amb Índies, o Casa Llotja, encarregat a finals del segle XVI pel rei Felipe II per acollir activitats comercials relacionades amb Amèrica. Juan de Herrera, autor del Monestir de l’Escorial, dissenya els seus plànols i diferents mestres majors de la ciutat participen a la seva construcció. Després de diversos canvis d’ús, l’edifici es reforma el 1784 per custodiar els documents procedents de les institucions principals relacionades amb l’administració i el govern de les Índies.
Va ser el rei Carlos III qui va triar l’edifici de l’antiga Casa Llotja per albergar el més important arxiu americanista del món, que consta de 38.903 lligalls i més de 3.392 mapes plànols i dibuixos, juntament amb una biblioteca auxiliar des del 1928, que compta amb uns 20.000 volums.
Reales Alcázares
Patrimoni Mundial per la UNESCO
Segons els criteris (iii) i (vi) de la UNESCO “l’Alcázar de Sevilla ofereix un testimoniatge excepcional de la civilització almohade i de l’Andalusia cristiana des de la reconquesta del 1248 fins al segle XVI, profundament impregnada d’influències morisques. L’Alcázar, juntament amb la Llotja, estan associats de forma directa i tangible a un esdeveniment d’importància universal: el descobriment del Nou Món per Cristòfol Colom el 1492 i la colonització d’Amèrica.”
L’Alcázar de Sevilla (5) és un altre dels monuments que conserva la integritat de les fases de les diferents èpoques en què va ser construït. Del primitiu palau almohade es conserven en el seu estat original les estances, patis i jardins, així com les construccions mudèjars que conformen el Palau de Pedro I i la resta de construccions i jardins posteriors que conformen l’actual Conjunt Monumental.
Com és sabut, un alcázar és una residència real fortificada en una població. És el cas del de Sevilla ja des de la construcció al segle X d’un palau pel califa Abd-al Rahman III, i pel rei taifa Al-Mutamid el segle XI d’un nou nucli que es coneix pel nom d’Al-Muwarak. Els governants almohades durant el segle XII també van intervenir al recinte amb el pati del Yeso.
Després de la reconquesta cristiana de l’any 1248, el rei Alfonso X aixeca el palau gòtic i, durant el segle XIV, el monarca Pedro I construeix el palau mudèjar. A partir del casament de l’emperador Carlos V el 1526, es dotarà el recinte d’elegants intervencions renaixentistes.
El terratrèmol de Lisboa, que va afectar la ciutat el 1755, també ho va fer a l’Alcázar, i l’arquitecte Sebastià Van der Borcht es va fer càrrec de les obres de restauració.
Al segle XIX se’l completarà amb la creació de nous jardins.
Una part del recinte encara manté el caràcter de residència reial.
El resultat actual és una edificació en què es combinen tots els estils pels quals ha passat, i on destaquen les riques decoracions de guixeries, cassetonats, rajoles i enrajolats de ceràmica.
El recinte emmurallat de l’Alcázar ocupava l’extrem sud de la muralla medieval de Sevilla, alhora que tancava el recinte respecte a la resta de la ciutat, complint la doble funció de protegir-se de l’exterior i aïllar-se i protegir-se també de l’interior.
Les portes principals s’obrien a la ciutat, però també havien de disposar de portells que permetessin la sortida cap a l’exterior sense passar per la ciutat.
La gruixuda muralla, uns dos metres de gruix, estava formada per torrasses de planta quadrada i els murs emmerletats rematats per melets amb forma piramidal.
Altres trams van emprar per a la seva construcció la tècnica del tapia, com podrem veure més endavant al mur del carreró del Agua.
Per la porta del pati d´armes s´accedeix a la visita del Alcázar.
Pati del Yeso (esquerra) i pati de les Donzelles (dreta).
Palau Arquebisbal
Des del primer moment de la reconquesta a la plaça Virgen de los Reyes es va aposentar la residència de l’arquebisbe en unes antigues cases.
Al segle XVI l’arquebisbe Rodrigo de Castro decideix transformar les antigues cases arquebisbals en un conjunt unitari, l’actual Palau Arquebisbal (6). Fins al segle XVIII es fan diverses reformes, entre les quals destaca la portada barroca.
L’edifici encaixa perfectament al Conjunt Monumental, al costat de la catedral.
Al centre de la plaça destaca la font-fanal, obra realitzada el 1929 dins del pla de reformes d’espais públics.
Barri de Santa Cruz - Call
El barri de Santa Cruz (7), dins del qual hi ha el Conjunt Monumental que s’acaba de presentar, és el barri més visitat i turístic de Sevilla.
Juntament amb el barri de San Bartolomé albergava l’antic call jueu.
El traçat dels seus carrers és propi de l’urbanisme àrab i medieval, de carrers estrets de traçat irregular, amb racons, on es formen placetes inesperades a la cruïlla entre dos o més carrers.
En canvi, molta de la seva arquitectura urbana va ser redissenyada sota l’impuls regionalista propiciat per l’Exposició de 1929 que va ser un revulsiu de renovació.
Les imatges turístiques ens recorden que va ser l’escenari de les correries de Don Juan Tenorio.
El carrer Mateos Gago i els seus voltants són el centre neuràlgic de restaurant i bars de tapes, on es pot trobar qualitat tot i ser el centre més turístic de Sevilla, per exemple, al restaurant Belmonte o a la Bodega Santa Cruz.
Entre els seus estrets carrers veurem aparèixer successivament la silueta de la Giralda, que ens recordarà el lloc on ens trobem.
Amb una mica d’atreviment, i sense molestar, podem tafanejar als típics patis de galeries porxades dels quals estan dotades molts habitatges i edificis.
També forma part del tipisme trobar-se davant d’una processó més enllà de les pròpies de Setmana Santa.
Un carrer especialment interessant és el carreró del Agua (8), on es combina l’estretor i el tipisme de carrer i cases, al costat de la muralla interna de l’Alcázar.
Passeig de Catalina de Ribera i Jardins de Murillo
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Una característica de Sevilla són els magnífics jardins, distribuïts per la ciutat.
Entre aquests destaquen el passeig de Catalina de Ribera i jardins de Murillo (9) que es recolzen sobre la muralla exterior de l’Alcázar, i ocupen la que fou Horta del Retiro del Alcázar, que va passar a la ciutat i va ser condicionada a principis del segle XX . És un magnífic camí de pas per endinsar-se al barri de Santa Cruz.
Al centre dels jardins el monument a Colom, construït per subscripció popular. A la base un pedestal envoltat d’una font, amb el relleu del perfil de Colom a un costat i l’escut dels Reyes Católicos a l’altre. A sobre del pedestal s’alcen dues comunes corínties amb un fris amb un lleó que recolza una pota sobre l’esfera del món. A l’intercolumni la proa de les caravel·les.
També destaca el monument a Catalina de Rivera, que dona nom al passeig, dissenyat per Juan Talavera i Heredia, igual que el conjunt dels jardins. La font està adossada a la muralla dels jardins del Reial Alcázar.
El conjunt és un bon exemple de l’arquitectura i l’urbanisme regionalista amb què es va remodelar Sevilla a principis del segle XX.
Plaça de España
Bé d’Interès Cultural (BIC)
La fesomia de Sevilla es deu en bona part a l’aportació d’ Aníbal González, un arquitecte que va assimilar preceptes del modernisme per expressar-se mitjançant un estil íntimament lligat a la seva terra: el Regionalisme.
Aníbal González va tenir un paper essencial a la gran Exposició Iberoamericana del 1929, amb el disseny dels pavellons i nous espais urbanístics que la mostra va aportar a Sevilla. Els més destacats com el Pavelló de Belles Arts de l’Exposició en estil neorenaixentista (Museu Arqueològic); el Pavelló Mudèjar, edifici neomudèjar (Museu d’Arts i Costums Populars de Sevilla); o el Pavelló Reial, en aquest cas d’estil neogòtic.
Però l’espai més espectacular va ser el disseny en estil d’arquitectura regionalista de la Plaça de España (10), amb una superfície total de 50.000 metres quadrats, 19.000 dels quals estan edificats i els 31.000 restants són espai lliure.
En forma d’arc carpanell, una edificació continua recorre l’arc exterior, mentre que un arc interior i la base configuren un canal navegable, amb quatre ponts venecians que uneix amb el lloc central.
Al centre de l’arc edificat una construcció que actualment ocupa la Capitania General, a la fotografia vista des de l’exterior.
L’edificació contínua de dues plantes es recolza en porxos una mica elevats formant una balconada contínua.
Sobresurten tres torres al centre i als extrems de l’arc edificat.
Uns ponts de tipus venecià permeten l’accés a la part central de la plaça.
A la base de la balconada estan repartits dissenys ceràmics representatius d’un fet històric destacat a la història de cadascuna de les províncies espanyoles. En aquest cas veiem l’al·legòrica de Toledo.
Casino de l'Exposició (Teatre Lope de Vega)
A l´exterior nord-oest de la Plaça d´Espanya es conserva un dels edificis de l´Exposició del 29, el casino de l´Exposició (11), actual teatre Lope de Vega.
Va ser obra de l’arquitecte valencià Vicente Traver i Tomás de 1926. Va utilitzar elements d’estil barroc tant a l’ornamentació com a tot el conjunt, inclusivament el saló circular del Casino i el pòrtic columnari amb què s’obre.
Reial Fábrica de Tabacos de Sevilla - Universitat de Sevilla
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’edifici de la Reial Fàbrica de Tabacs (12) és una obra neoclàssica-barroca de l’enginyer militar Sebastià Van der Borcht, erigida extramurs al regnat de Fernando VI.
Es va construir per acollir la primera fàbrica de tabac establerta a Europa.
El 1950 la fàbrica deixa de funcionar i, després de les remodelacions oportunes, es trasllada a l’edifici el rectorat de la Universitat de Sevilla, i la Facultat de Filosofia i Lletres.
És un gran edifici de planta rectangular que fa 185 x 147 metres.
Va arribar a acollir 12.000 empleats, la majoria dones, conegudes com a cigarreras. Van servir d’inspiració Prosper Mérimée (1847), sobre el qual es va basar Georges Bizet per a la seva òpera Carmen.
La fàbrica de l’edifici de dues plantes és de pedra de carreus.
La portada principal és de dos cossos amb un ampli balcó. Es decora amb columnes apariades amb capitells d’ordre compost i es remata per un frontó triangular coronat per gerros i la figura al·legòrica de la Fama.
Carrer San Fernando
El carrer Sant Ferran (13) i la continuació l’avinguda de la Constitució (1) formen l’eix viari sobre el qual articula el barri de Santa Cruz. Per elles circula el traçat del tramvia. Constitueixen un eix senyorial dins l´urbanisme modern de la ciutat i molt agradables de recórrer.
Hotel Alfonso XIII
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’Exposició Iberoamericana del 1929 necessitava disposar d’un gran hotel. Es va realitzar un concurs les bases del qual havien estat redactades per l’arquitecte regionalista Aníbal González imprimint el seu esperit historicista neomudèjar-regionalista andalús, guanyant el concurs l’arquitecte José Espiau i Muñoz. El resultat va ser l’hotel Alfonso XIII (14), situat a l’avinguda de la Constitució, a continuació de la Fàbrica de Tabacs, al costat de ponent.
La seva construcció es va desenvolupar entre 1916 i 1928, mostrant Alfons XIII un gran interès per les obres.
És un gran edifici exempt de gran presència, de quatre plantes envoltat de jardins.
Passeig de Cristóbal Colón
El següent recorregut ens portarà per un tram del marge esquerre de Guadalquivir seguint el passeig de Cristóbal Colón.
Torre del Oro. Museu Naval de Sevilla
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Comencem a la Torre del Oro (15), un dels símbols de Sevilla. Era una torre albarrana sobre l’extensió de la muralla almohade fins al riu, datada el 1220.
La torre està formada per tres cossos, de 12 costats els dos cossos inferiors i cilíndric el superior. Del centre de la terrassa emmerletada s’alça una llanterna afegida el 1760 en el moment de la restauració després del terratrèmol de Lisboa.
Al seu interior hi ha actualment el Museu Naval de Sevilla.
Nao Victoria 500
Amarrada al moll es troba la Nao Victoria 500 (16), rèplica a mida real del navili amb què es va realitzar la primera circumnavegació del planeta a l’expedició capitanejada per Fernando de Magallanes i finalitzada, després de la mort d’aquest a Filipines, per Juan Sebastián Elcano.
Pujar a bord del vaixell és una experiència inoblidable per fer-se càrrec de les precàries condicions i dificultats que amb un navili d’aquest tipus (que imagines com una closca de nou al mig dels oceans) es va poder dur a terme un recorregut com abans havia estat l’arribada a Amèrica per Colom.
Davant del vaixell, en una edificació sota el passeig, s’ha instal·lat l’Espai Primera Volta al Món, com a centre de referència per conèixer la història marítima de la Sevilla entorn de l’Arenal – barri mariner que durant els segles XVI al XVIII va viure al compàs de l’activitat de les flotes d’Índies que partien i arribaven al seu riu-, a través de la gesta marítima més gran que va protagonitzar la ciutat: la Primera Volta al Món (1519-1522), i les claus del viatge.
Des de la coberta del vaixell ens imaginem la seva arribada redescobrint després de 23 anys el barri de Triana.
Plaça de Toros de la Real Maestranza de Caballería - Museo Taurino
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Cap al 1760, la Reial Mestrança de Cavalleria va escometre l’empresa de construir un edifici de fàbrica, per substituir les places de braus provisionals de fusta que s’havien aixecat al mateix emplaçament, seguint el projecte original de Vicente San Martín. Aquest procés constructiu que s’allargaria durant 120 anys, fins a concloure el tancament total el 1881, donant lloc a la plaça de toros de la Rial Maestranza de Sevilla (17). La Reial Maestranza continua sent la propietària.
La construcció d’habitatges adossats al voltant del perímetre de la plaça, es van començar a edificar alhora que la plaça.
És curiosa la forma irregular de l’arena, amb tendència ovalada.
La façana està orientada al passeig de Cristóbal Colón.
A l’interior, la graderia es distribueix en dues zones, la inferior descoberta i la superior coberta amb galeria d’arcs.
Casa y Capella de la Real Maestranza de Caballería
La Casa i Capella de la Real Maestranza de Caballería (18) va ser construïda entre 1927 i 1930 sota disseny de l’arquitecte Aníbal González, que, com veiem, és el principal referent de l’estil regionalista andalús.
Situada tapant el costat esquerre (vist des del passeig) de la Plaça de Braus.
Monument a la Tolerància (Chillida)
Emplaçada a l’anomenat Moll de la Sal s’alça una escultura d’Eduardo Chillida sota el títol de Monument a la Tolerància (19) del 1992. L’obra, d’estil inconfusible de l’autor, està realitzada en formigó.
Barri de Triana
Haurem de travessar el Guadalquivir per arribar al Barri de Triana (23).
Al marge dret del riu Betis (nom romà del riu Guadalquivir), ja en època tartèssia existia un nucli de població.
Davant la Híspalis romana, i a prop d’Itàlica, en aquesta zona els romans van instal·lar un campament per a les legions.
D’aquest barri era Rodrigo de Triana, conegut per ser el mariner que va veure per primera vegada terres americanes al crit de “terra” des de la caravel·la Pinta. Però, com moltes vegades, des del primer moment va estar en discussió qui va ser realment el primer a albirar-la.
Pont de Isabel II o de Triana
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Els almohades van construir un primer pont de barques que unia el barri amb la ciutat. L’actual pont de ferro de Triana, el pont d’Isabel II (20), de 1845-1852, ocupava el mateix lloc, amb el castell de Sant Jordi al costat de Triana i una de les portes de la ciutat a la muralla de Sevilla a l’altra banda.
És un pont de ferro sobre pilars de pedra, projectat pels enginyers francesos Gustavo Steinacher i Fernando Bernadet, anàleg al pont Carrousel que s’havia construït a París el 1834.
El centre del pont és un bon lloc per aturar-se i observa cap a banda i banda el curs de l’antic riu Guadalquivir, i el conjunt urbà que ha format al seu costat al llarg de part del recorregut per la ciutat.
Primer aigües avall, amb el passeig de Cristòfol Colom i el casc medieval a l’esquerra, i el barri de Triana a la dreta.
I aigües amunt, alguns exemples de la renovació i modernització urbana recent.
Després del pont del Crist de l’Expiració apareix sobresortint al centre la Torre de Sevilla, de l’arquitecte César Pelli. L´edifici més alt d´Andalusia amb 180,5 metres. Construït entre els anys 2007 i 2015.
Per darrere i una mica allunyat, un gran edifici circular, Torre Triana, obra de l’arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza del 1993, que diuen que és una obra inspirada al Castell Sant’Angelo de la ciutat de Roma.
Castell de San Jorge de Sevilla / Capella del Carmen
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Travessat el pont de Triana, el pas era defensat pel castell de Sant Jordi (21) del qual només queden ruïnes soterrades posades recentment a la llum. A la imatge, la manera com es representa com va ser aquest castell.
A l’extrem sud-est del recinte de l’antic castell es va construir la capella del Carme (21) el 1928, una altra de les obres regionalistes d’Aníbal González a Sevilla.
Mercat de Triana
Sobre les ruïnes del castell de Sant Jordi, es va establir el 1823 el mercat o plaça d’abastaments del barri de Triana.
Donat el seu mal estat de conservació es va decidir a finals segle XX remodelar-ho. A les obres van aparèixer les restes del castell de Sant Jordi, cosa que ha donat lloc que al costat de les actuals instal·lacions del Mercat de Triana (22), es creés un centre d’interpretació de les restes arqueològiques del castell.
És un bon lloc per anar de tapes o menjar a algun dels seus bars.
Barri de Triana
Com es pot llegir en alguna de les presentacions turístiques, el barri de Triana (23) és un dels barris més universalment coneguts de Sevilla, situat a l’altra riba del riu Guadalquivir. Triana és bressol de mariners i exploradors, artistes i toreros; famosa pel flamenc i per diversos oficis tradicionals com la terrisseria i la ceràmica.
Barrio de Triana, carrer San Jacinto
Passat el pont li segueix el carrer San Jacinto, carrer eminentment comercial, que ens porta fins a l’església de San Jacinto.
Església de San Jacinto (Dominics)
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’església de San Jacinto (25) era el temple del convent dels dominics fundat al segle XVII. El temple ja és del segle XVIII, de l’arquitecte Matías de Figueroa en estil barroc. No segueix l’orientació canònica, sinó que ho fa cap al sud-oest.
Observem un gran edifici vermell en maó avitolat i en colors almagra i ocre.
La façana principal compta amb una esvelta portada barroca. No té torre i les campanes s’allotgen en una espadanya situada sobre el mur de l’evangeli als peus del temple, de manera que queda situada perpendicularment a la portada dels peus. Compte amb una gran cúpula sobre el creuer exteriorment quadrada.
La planta és rectangular allargada de tres naus i cinc trams. El primer forma el creuer elevant-se amb arcs com els de la nau ventral.
No podia faltar el retaule barroc.
Barri de Triana, carrer Pureza
Un altre dels carrers importants del barri de Triana és el carrer Pureza (26), que segueix paral·lel el riu per l’interior del barri, amb interessants edificis, civils i religiosos arrelats a l’esperit de Triana.
Capella dels Marineros
A mig recorregut del carrer, encaixat entre el caseriu, sobresurt un edifici amb espadanya. Aquest edifici albergava la capella del Colegio de Mareantes que va formar molts dels mariners que es van allistar a les expedicions del descobriment i la volta al món amb Colom, Magallanes i Elcano.
El 1815 la Germandat de l’Esperança de Triana va transformar l’edifici en la Capella dels Marineros (27), on es venera la imatge de Mare de Déu de l’Esperança de Triana.
Reial Parròquia de Señora Santa Ana
Bé d’Interès Cultural (BIC)
D’origen d’estil gòtic-mudèjar del segle XIII és la Real Parròquia de Señora Santa Anna “Catedral de Triana” (28). Es pot dir que l’església de Santa Anna és un dels primers temples cristians construïts després de la reconquesta de la ciutat ja que va ser el primer temple erigit de nova planta a Sevilla després de la seva reconquesta el 1248.
La reconstrucció del temple després del terratrèmol de Lisboa li va donar un aspecte barroc que encara es conserva a l’exterior.
De les seves tres portades la més important és la portada ogival de doble esqueixada del costat de l’evangeli. Als peus al costat de l’epístola s’alça una torre campanar de tipus mudèjar amb agulla.
L´interior és de tres naus, la central més ampla i alta, amb un absis poligonal.
El retaule és una obra del renaixement andalús del segle XVI.
Barri de la Alfalfa
El barri de la Alfalfa el podem considerar el barri central de la ciutat emmurallada. Rep el nom de l’antiga plaça de l’Alfals que era el dipòsit d’aliment per al bestiar.
A més de l’Ajuntament, en un extrem sud, hi ha els eixos comercials clàssics de Sevilla, com els carrers Sierpes, Tetuán i Cuna. També és la zona d’oci nocturn de la ciutat.
Aquesta centralitat ha estat potenciada per la instal·lació del Metropol Parasol-Setas de Sevilla, al costat nord.
Casa Consistorial de Sevilla
Bé d’Interès Cultural (BIC)
La situació de la Casa Consistorial o Ajuntament de Sevilla (29) fa enllaç amb el barri de Santa Cruz.
La cara de l’edifici que dona a la plaça San Francisco en la prolongació de l’avinguda de la Constitución és d’estil renaixentista-plateresc, havent-se començat la seva edificació al segle XVI al costat del convent de Sant Francesc.
Després de la demolició del convent, es va obrir una plaça pel costat de ponent d’estil neoclàssic.
A la imatge es recull la façana de llevant renaixentista-plateresca.
Carrer Sierpes i entorn
Ens endinsarem a la zona de vianants comercial per excel·lència del centre històric, protagonitzada pel carrer Sierpes (30), al costat dels carrers Tetuán i Cuna (31).
Ens dirigim a la plaça del Salvador.
Església del Divino Salvador
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Dominant el lateral de llevant s’alça l’església del Divino Salvador (32).
Com va ser la norma en el procés de reconquesta, les mesquites de les ciutats musulmanes van ser transformades en temples catòlics, en la majoria dels casos sense respectar els elements arquitectònics anteriors. Aquesta vegada, l’edifici a substituir va ser la Mesquita Major d’Ibn Adabbás del segle IX. Això no obstant, com a la Catedral, es va conservar el pati dels tarongers annex i la base del minaret.
L’edifici actual és una obra barroca de l’arquitecte Leonardo de Figueroa efectuada entre els anys 1696 i 1712. Aquesta edificació va substituir l’església anterior que s’havia esfondrada pocs anys abans.
És la segona església més gran després de la Catedral de Sevilla. Es troba incrustada en una illa envoltada d’edificis civils pels costats nord de la plaça i pel carrer Córdoba i la plaça Jesús de la Pasión a la capçalera.
Destaca a la façana barroca la combinació de pedra amb maó vermell, amb tres entrades, una per a cada nau pels peus del temple.
La planta és basilical, de tres naus i tres trams tot i que en la distribució de la planta i en alçada adopta la forma de creu llatina pròpia del barroc i recorda una planta de saló.
A la capçalera l’absis central rectangular sobresurt lleugerament sobre els absis laterals també rectangulars. Això no és visible per l’exterior quan quedes bloquejat per les cases particulars.
En allò que es pot considerar el creuer s’eleva una cúpula. Les voltes són de canó i aresta.
L’altar major, els absis i les capelles laterals estan totes decorades amb retaules barrocs de grans artistes de l’època, com ara Juan Martínez Montañés, Juan de Mesa o Cayetano de Acosta.
Als peus, l’orgue sobre l’entrada principal.
Església i Antic Hospital de Nuestra Señora de la Paz
Bé d’Interès Cultural (BIC)
A l’altra banda de la plaça, l’església de Nuestra Señora de la Paz (33) que forma part de l’antic Hospital de Nuestra Señora de la Paz. En aquest lloc es van anar succeint diferents hospitals des del segle XIV i, per fi al segle XVI se’l concedeix a l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu.
La construcció de l’església és del segle XVI i la façana barroca del segle XVII atribuïda a Vermondo Resla, de tres cossos.
El frontó trencat amb què culmina el cos central està acompanyat de dues torres campanars d’una altura i rematades amb agulles.
La façana adopta els colors vermell carmesí i groc alber característics de Sevilla.
Església de la Anunciación
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Al costat nord del barri de la Alfalfa, a la cantonada entre el carrer de Laraña i la plaça Encarnación, l’ordre de la Companyia de Jesús va construir la seva Casa Profesa a Sevilla. La part conventual de l’edificació sobre el carrer de Laraña és actualment la seu de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Sevilla.
L’edificació de la cantonada és ocupada per l’església de la Anunciación (34), un exemple de manierisme.
Metropol Parasol - Setas de Sevilla
El més destacat actualment de la plaça de la Encarnación és el Metropol Parasol (35), conegut popularment com Setas de Sevilla, que constitueix el símbol de la modernitat de la ciutat actual.
És una obra arquitectònica de fusta de l’arquitecte alemany Jürgen Mayer inaugurada el 2011.
Està formada per 3.500 peces acoblades de fusta laminada d’avet finlandès, formant un voladís. Considerada com un compromís amb la sostenibilitat i el medi ambient.
Barri de San Bartolomé
El barri de San Bartolomé va ser, conjuntament amb part del barri de Santa Cruz, el call jueu. El barri va prendre el nom de l’antiga parròquia de Sant Bartomeu el Vell. Aquest barri, després de passar per un període de decadència en perdre Sevilla el monopoli comercial amb les amèriques, va iniciar al segle XVIII la seva recuperació.
En aquest barri, juntament amb cases més populars conviuen a la zona palaus i cases senyorials dels segles XV i XVI i edificis religiosos i convents que tindrem ocasió de veure.
Església de Santa María la Blanca
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’església de Santa María la Blanca (36) situada al carrer de Santa María la Blanca, aplega la característica d’haver allotjat les tres religions monoteistes. Primer va ser mesquita als segles XI al XIII. Amb la conquesta, Fernando III la va confiar a la comunitat jueva, que en va fer una sinagoga. Després de la revolta ant jueva que es va desencadenar a Sevilla el 1391, que va deixar pràcticament deserta el call jueu, l’edifici va passar a culte cristià.
La façana principal es va aixecar al llarg del segle XV. És una portada gòtica amb arquivoltes i claus. L’espadanya de tres cossos té la seva arrencada a les restes d’una primitiva torre-façana, sent el segon i el tercer dels seus cossos de l’any 1650 ja barrocs.
Las Casas de la Judería
Al costat de l’església hi ha l’hotel Las Casas de la Judería. Dins del procés de rehabilitació de Sevilla de l’any 1992, aprofitant l’interès historicoturístic que podia tenir, es van reconvertir un conjunt de cases del call enllaçant-les entre si, en un hotel sota el nom de Casas de la Judería. Tenia l’entrada per un dels típics carrers sense sortida del tramat musulmà, el callejón Dos Hermanas, pel qual tenia l’entrada l’hotel aquell any. L’allotjament era realment especial, ja que l’accés a les habitacions s’efectuava a través de patis i passadissos originals.
Actualment aquest hotel s’ha ampliat agrupant 27 cases tradicionals amb 40 patis, jardins, túnels i laberíntics carrerons interiors, havent traslladat l’entrada principal al carrer Santa María la Blanca.
Església de San Nicolás de Bari
Seguint pel carrer San José trobem una altra de les nombroses esglésies que s’escampen per Sevilla, l’església de San Nicolas de Bari (38) una de les primeres parròquies després de la reconquesta, en un enclavament urbanístic triangular típic.
Primitivament era gòtic-mudèjar i al segle XVIII seria reconstruïda com a edifici barroc.
La portada principal, amb accés als peus de la nau de l’epístola interior, és de pedra, i està presidida per un frontó a la fornícula del qual hi ha la imatge de sant Nicolau. Sobre aquesta portada s’aixeca la torre campanar de poca alçada en no estar acabada.
A banda i banda de la portada principal se situen rajoles dels titulars de la Germandat de la Candelaria.
Consta de cinc naus separades per columnes de marbre vermell portades des de Gènova, amb arcs formers sobre els quals s’assenten voltes de canó. Dins l’església es poden admirar nombrosos retaules, la majoria barroca. Al retaule major destaca la fornícula central amb la imatge de Sant Nicolau de Bari, a qui està dedicat aquest temple.
L’orgue als peus de la nau central.
Convent de Santa María de Jesús (Clarisses)
Al carrer Águilas es troba situat el Convent de Santa Maria de Jesús (39).
L’Ordre de les Franciscanes es va establir a Sevilla per una butlla papal i el 1502 van ser assignats oficialment les cases per al primer edifici del monestir on van començar a establir-se les monges de la primera comunitat.
Després d’un incendi el 1765 es va recuperar l’edifici, i després de la desamortització i un nou incendi es va reconstruir, acollint des del 1996 novament una comunitat de clarisses.
Un llarg mur delimita l’edifici pel carrer Águilas, amb la portada de l’església i una altra que va ser encegada, al costat de la qual hi ha la porta que porta al torn i a la resta del convent.
La portada principal és manierista. Sobre dues sòbries columnes es recolza una llinda en què dos àngels sostenen una cartel·la que resa:” Santa Maria ora pro nobis. Es ren. Any del 1695”. Coronant la portada, en una fornícula, trobem una escultura de la Verge amb el Nen, de la mateixa època.
L’església és de planta rectangular, amb una sola nau, on s’accedeix pel costat de l’evangeli. No presenta capelles laterals ni retaules adossades als murs.
Està dividida en l’àrea pública i l’àrea conventual tancada rere una reixa, com les típiques esglésies pertanyents a convents.
La part central mostra volta de canó dividida en trams adornats amb motius vegetals.
El retaule principal que ocupa tota la paret del presbiteri està dedicat a Santa Maria de Jesús, d’estil barroc.
El lloc és la seu de l’Ordre de Cavalleria del Sant Sepulcre de Jerusalem, secció sud de la Lloctinència d’Espanya occidental.
Casa de Pilatos
Bé d’Interès Cultural (BIC)
El Palau de los Adelantados Mayores de Andalucía, més conegut com a Casa de Pilatos (40), constitueix una de les residències de la Casa Medinaceli. És un dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura palatina andalusa dels segles XV i XVI.
En aquest conjunt conviuen elements de tradició medieval gòtic-mudèjar, formes renaixentistes introduïdes a Sevilla a causa de la privilegiada relació que amb Itàlia van mantenir els Enríquez de Ribera des del I Marquès de Tarifa fins al III Duc Alcalá, Virreis de Nàpols, i altres estils, com el romàntic, que s’han anat incorporant amb els anys.
El palau s’estructura al voltant de dos patis dels què es disposen els espais principals. El pati principal i el pati de cavallerisses.
L’entrada principal i l’entrada a les cavallerisses s’efectua per un racó cantoner que es forma al vèrtex sud de l’edifici, situades a 90º entre si.
Des del vestíbul d’entrada s’accedeix al pati principal al centre de la casa mitjançant una portada renaixentista.
El pati principal mostra una peculiar diversitat estilística reunint elements gòtics, mudèjars, renaixentistes i romàntics a través de les successives intervencions entre els segles XV i XIX.
La planta baixa amb suports al seu voltant, igual de les galeria obertes del pis superior.
El pati central dona accés a les estades del palau.
Cal destacar els majestuosos cassetonats i els fins enrajolats que cobreixen les diferents estances.
A banda i banda de les edificacions del pati principal s’estenen dos jardins.
Tot el conjunt allotja una rica i important col·lecció escultòrica i a la planta superior hi ha una rica pinacoteca.
El segon pati, situat a l’esquerra del pati principal, correspon al pati de les cavallerisses, on s’entra per la segona portada del carrer, també d’estil renaixentista.
Barri de Santa Catalina
Un grup representatiu d’edificis religiosos aporten personalitat pròpia al barri de Santa Catalina, que és la seu de nombroses Germandats processionals. Dins el seu traçat urbà es localitzen exemples d’esglésies parroquials d’origen medieval i estil gòtic-mudèjar característic de la ciutat.
El barri formava un populós raval proper a les portes de la ciutat on hi havia el pòsit del blat, un mercat i nombroses fondes.
Iglesia de Santa Catalina
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Una d’aquestes esglésies, emplaçada al límit nord del barri a què dona nom, és l’església de Santa Catalina (41).
Correspon a la tipologia de temple parroquial gòtic-mudèjar sevillà del segle XIV, amb les consegüents renovacions que s’ha anat produint en segles posteriors.
És de planta rectangular amb capçalera poligonal i tres naus, la central més ampla i alta, i les dues naus laterals separades per arcs formers apuntats de maó vist sobre pilars quadrangulars.
La torre està ubicada al flanc sud de l’església, gairebé a l’alçada de la capçalera de la nau de l’epístola i annexa a la capella anterior. Construïda amb carreus la zona inferior i amb maó la superior, és d’estil mudèjar, de planta quadrangular i consta de dos cossos. El superior es remata amb ampit de merlets dentats; sota ell s’alberga el cos de campanes obert a cadascun dels quatre costats per un buit de ferradura apuntat inscrit en el corresponent alfiz.
Tot i que la imatge actual és d’edifici aïllat, no va ser fins al segle XX que es van eliminar les cases adossades a la façana sud.
El treball arqueològic realitzat durant la darrera restauració ha tret a la llum que amb anterioritat a l’església gòtic-mudèjar del segle XIII el lloc va ser ocupat per una edificació religiosa d’època almohade i que amb anterioritat probablement va allotjar una necròpolis visigoda, pel que sembla que aquest lloc va ser sempre un lloc sagrat.
Aquest temple és la seu de la Germandat de l’Exaltació.
Església de Santiago el Mayor
Una altra de les esglésies del barri de Santa Catalina és l’església de Santiago el Major, també coneguda com de Santiago “el vell” (42), situada a la plaça de Jesús de la Redención.
Inicialment en temps de Fernando III aquesta església va ser parròquia, però a causa del despoblament de la zona va passar a ser filial de la parròquia de Sant Ildefons.
Sobre aquesta església i el seu emplaçament hi ha gran quantitat de llegendes i teories, començant perquè al lloc hi havia la casa de l’apòstol Jaume quan va venir a predicar l’Evangeli; o que està situada sobre un temple romà dedicat al culte de la deessa Venus; que va ser una església visigòtica transformada després en mesquita; i que va arribar a ser sinagoga, i fins i tot que va ser el palau del rei moro de Granada.
El que se sap del cert és que va ser reedificada al segle XVI, amb renovacions i reformes posteriors el 1789, 1843 i, finalment, entre 1977 i 1980.
L’exterior és senzill d’arquitectura, i el que destaca és la seva espadanya de finals del segle XVIII situada als peus del temple.
L’interior és de tres naus, separades per arcs formers de mig punt sobre pilars.
Barri de La Buhaira
A llevant de la ciutat històrica hi ha el districte de Nervión, dividit en set barris. Ens mourem per un, el barri de la Buhaira, un dels més monumentals.
No és dels llocs més turístics de Sevilla, però allotja elements històrics que mostren les diverses etapes històriques per les quals ha passat la metròpoli.
Era un antic raval de Sevilla a tocar de les vies del tren, amb gran activitat industrial, com la fàbrica d’Artilleria, i econòmica, com l’escorxador. El declivi de les activitats econòmiques va provocar el deteriorament d’aquest espai urbà. Després del soterrament del tren, i l’impuls de transformació urbana dels darrers anys, ha esdevingut una zona residencial, d’oficines i lleure, que alguns qualifiquen com un dels millors barris de Sevilla.
Aqüeducte
Pel que fa a les restes històriques que trobem al barri de la Buhaira, en primer lloc, veiem una de les tres restes que queden de l’aqüeducte romà conegut com Los Caños de Carmona, que ens remeten a un primer moment d’esplendor de fa dos mil anys, ja que va ser manat construir per Juli Cèsar entre els anys 68 i 65 aC.
L’aigua de l’aqüeducte procedia de la deu de Santa Lucía, ubicat a Alcalá de Guadaira, L’aqüeducte arribava fins a la muralla de la ciutat en el que coneixem com a Porta de Carmona, d’aquí el nom de «Los Caños de Carmona»
L’aqüeducte va ser reparat i ampliat fins a tres vegades: primer pels almohades el 1171 i el 1172, i posteriorment als segles XIII i XIV.
Aquest és un dels dos fragments d’aqüeducte (43) que es conserven al carrer Luis Montoro, a uns 350 metres de la porta de Carmona que s’obria sobre la muralla (carrer Porta de Carmona).
Reial Fábrica de Artillería
Bé d’Interès Cultural (BIC)
La Reial Fábrica de Artillería (44) és un ampli complex del conjunt d’edificis d’antic ús industrial. Creat al segle XVI va mantenir la seva activitat industrial fins al segle XX.
La seva façana principal es troba a l’avinguda d’Eduardo Dato, tocant al barri antic. Aquesta façana està realitzada en maó vist, en dos cossos i es corona sobre la cornisa principal amb dos grans pinacles. Les instal·lacions ocupaven amplis espais a banda i banda de l’avinguda
En el moment de la visita estava en procés de reformes i no tenia activitat, però, segons les últimes notícies, s’ha obert parcialment amb una primera exposició sobre “Los Machado. Retrat de família», tot i que les obres de rehabilitació diuen que no s’acabaran fins al 2025.
Anecdòticament, d’aquesta fàbrica van sortir els dos lleons que protegeixen simbòlicament l’entrada a l’edifici de les Corts a Madrid.
Jardins i Palau de la Buhaira
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Els jardins de la Buhaira i el Palau (45) que li dona nom es remunta al període almohade, al segle XII, quan el califa Yusuf I (Abu Yacub Yusuf) va fer construir un palau d’esbarjo amb jardins i horts (almunia) a els afores de la ciutat. És una mostra del passat d’esplendor àrab de la ciutat, si bé l’edifici que actualment s’alça és un pavelló neomudèjar del 1892.
La bassa acumulava l’aigua per al reg de l’almunia. Rebia l´aigua d´un aqüeducte que es va construir enllaçant amb l´aqüeducte romà que portava les aigües a la ciutat des d´Alcalá de Guadaira, que acabem de veure.
Actualment l’edifici és el Centre Cívic La Buhaira.
Són visibles, la gran bassa i el pavelló neonazarí de Santa Maria de los Ángeles, a més dels jardins.
Muralla
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Per als amants de les muralles, Sevilla encara conserva fragments de la seva extensa muralla almohade/almoràvit que tenia una longitud de més de 7 quilòmetres.
Al plànol, en vermell els límits de la muralla i en groc les restes que encara es conserven visibles des del carrer. En requadre en blau, grans construccions emblemàtiques: Catedral, Alcázar, Fàbrica de Tabacs, Drassanes i Fàbrica d’Artilleria.
Com va ser norma al segle XIX, també aquí es va procedir a l’enderrocament de gran part de les muralles, fins que el 1906 es va aconseguir que les restes que no s’havien demolit fossin declarades Monument Nacional.
La part més excel·lent de les restes que es mantenen correspon al tram entre la porta de la Macarena i la porta de Córdoba (46), a l’angle nord-oriental, amb una longitud d’uns 550 metres i 10 torrasses. Se’n conserva també l’avantmuralla.
Altres restes de les muralles es poden veure als jardins del Valle, uns 280 metres; i als jardins de Murillo (9), 60 metres de muralla almohade, de la qual parteix la tanca exterior de l’Alcázar, al costat sud-est, uns 400 metres.
A partir del callejón del Agua (8) són visibles 140 metres pel costat interior, així com algun fragment visible al carrer de la Judería de la muralla de l’Alcázar.
Els murs del costat nord de l’Alcázar mostra completes les muralles, com hem comprovat anteriorment.
Altres petits trams són visibles a la plaça del Cabildo, uns 50 metres amb una torrassa; al costat de la torre de la Plata 80 metres; i al carrer Goles una petita resta.
Es calcula que hi ha 5.000 metres de muralla més que es troben dins de les construccions urbanes.
Fi de la visita
Com que espero que hagi quedat clar, aquest Post només presenta sumàriament una petita part de tot el llegat històric que aporta la ciutat de Sevilla, així com que tampoc reflecteix els elements de modernitat (excepte les Setas de Sevilla) dels quals s’està dotant el ciutat en aquests darrers decennis.
Aquí es reflecteixen tres dies de recorregut per la urbs, tota la ciutat requereix evidentment molts més. I molt especialment el passeig tranquil i atent pels carrers i carrerons, pels bars, pels comerços, sense oblidar els museus.
Per tot això, he titulat humilment aquesta presentació com una incitació al passeig, amb la mentalitat de deixar-se emportar pels al·licients i motivacions que pugui anar trobant-se pel camí, i entrant quan sigui possible en aquells llocs que ens sorprenguin i cridin la nostra atenció.
Però és segur que, sigui quina sigui la part de Sevilla que es recorri, la visita sempre serà atractiva i emocionant.