El castell de San Silvestre és una fortificació senyorial renaixentista amagada a l’altiplà castellà, prop de Maqueda a Toledo, probable obra de Juan Guas.
Castell de San Silvestre (Toledo)
Municipi: Maqueda. Comarca: Torrijos. Província: Toledo. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 40°04’05.0″N 4°18’19.6″O. Altitud: 533 msnm.
Web: portaldecultura.castillalamancha
Bé d’interès cultural (BIC). Propietat privada
Visita: 2022
Índex
Castell de San Silvestre. Maqueda. Toledo
Amb el Castell de San Silvestre ens trobem davant d’una construcció de nova planta realitzada a la segona meitat del segle XV. Es tracta d’un dels nombrosos castells senyorials que es van alçar a Castella durant aquests segles de la baixa Edat Mitjana en un moment de refeudalització castellana, on el castell-palau senyorial, que combina funcions residencials i defensives, amb una arquitectura com a símbol del poder i com a prototip de somieigs cavallerescs, ja gairebé innecessaris des del punt de vista militar, van entonar en el seu decorativisme el cant de cigne de la societat medieval que arribava a la fi.
Hem tingut ocasió de veure en aquest Blog alguns d’aquests castells senyorials (Guadamur, Belmonte, Sabiote, Almanzora, Encinas de Esgueva, Ampudia, Peñafiel, Torija, El Castillejo de Saelices o Cuellar).
El territori
El castell de San Silvestre es troba situat a la Comarca de Torrijos, al nord-oest de la ciutat de Toledo, en ple altiplà sud de Castella, i dins del terme municipal de Maqueda.
Emplaçat a l’extrem d’un suau turó aplanat, a 533 msnm. A uns 400 metres el voreja pels flancs sud-est la confluència del Rierol de Guadalavisa amb el Rierol Gran del Molinet.
El lloc que ens trobem no és gaire diferent de com es descrivia a les Relacions de Felipe II: “Tierra llana, fría, enferma, rasa, sin montes, falta de leña, pasa por cerca de el como un tiro de Ballesta un arroyo que llaman de San Silvestre, que lleva siempre agua, de do se riegan algunas huertas, y en ellas hay algunas arboledas y frutales, de do se cogen manzanos y cermenas olederas que tienen fama estimada y de nombre y otras frutas comunes como son guindas, garrofalos, y criandose algunas bermejuelas, y tiene dos molinos. Es tierra de labranza que se cogen mill fanegas de pan, y el diezmo del vino y menucias vale como catorce mill maravedíes, nunca ha sido mayor de lo que es ahora. Son los vecinos labradores y trabajadores del campo”.
Dels molins no sé si hi ha rastres.
L’antiga vila de Sant Silvestre ha desaparegut, conservant-se únicament l’església parroquial i una devesa de labor amb residents permanents.
Tot i que ara no té accés asfaltat i queda allunyada de les vies de comunicació actuals, en el moment en què se la considerava com a vila, va tenir la seva importància com a “pueblo pasajero y que esta en camino real de las ferias de Medina del Campo y Valladolid y toda Castilla la Vieja, Salamanca, Zamora, Benavente, Rioseco para la ciudad de Toledo y otro camino real ques de Portugal y toda Extremadura, Vera de Plasencia para la villa de Madrid por manera que tiene dos caminos que se dice encrucijada”, com es diu a les Relaciones de Felipe II.
M’he entretingut a demanar a Google maps que tracés recorreguts a peu d’aquestes dues rutes. Toledo-Valladolid i Portugal (Lisboa)-Madrid. I això és el que ha resultat. Exactament encara avui, de forma gairebé increïble, San Silvestre continua sent el punt de cruïlla d’aquestes dues rutes.
Una mica d'història
Com acabem de constatar, a l’Edat Mitjana el lloc era de cruïlla de camins reials de llarg recorregut.
Hi ha referències a la vila de San Silvestre de principis segle XII. El primer propietari del lloc és un tal Munio Mocho, que obté autorització de l’arquebisbe de Toledo per construir un oratori a San Silvestre. Poc després la ven a l’Orde de Calatrava, acte que confirma Alfonso VIII el 1192.
Lògicament, en un lloc d’aquestes característiques estratègica, l’Orde de Calatrava va haver de disposar d’establir algun tipus de fortificació.
Al segle XV torna a mans seculars. La tindran el maestre Luis de Guzmán, Álvaro de Luna, Álvar Gómez de Ciudad Real, Pedro González de Mendoza, que serà cardenal de Toledo, Alonso Carrillo i acaba en mans de Gutierre de Cárdenas y Chacón el 1482, integrant-se a l’Estat Senyorial de Maqueda.
En aquell moment, per a Herrera Casado, al lloc s’havia d’alçar una talaia.
Per conjectures historicoarqueològiques s’estableix com a data probable de la seva construcció entre els anys 1482 i 1495, i una segona fase on es van introduir les canoneres de bústia a més de les troneres d’orbe i creu. (Ocaña)
La importància a la Cort de Gutierre de Cárdenas, assessor d’Isabel i casat amb Teresa Enríquez de Alvarado, cosina del rei catòlic Ferran i dama de la cort d’Isabel la Catòlica, es manifesta en el fet que, estant prohibit que els nobles construïssin castells, se li va autoritzar a completar la muralla de Torrijos, reconstruir el castell de Maqueda i aixecar el castell de San Silvestre.
El lloc no va ser residència permanent dels Cárdenas ja que el Duc, títol que va concedir Carlos I a Diego de Cárdenas, fill de Gutierre, “habita el en el castillo en algunos tiempos del año”, la qual cosa s’interpreta com que fos una residència de caça o esbarjo, amb funció de presència del poder territorial dels Cárdenas, com va succeir amb els nombrosos castells senyorials que es van construir en aquest període per les terres de Castella.
El moment de la seva construcció coincidiria aproximadament amb el de la reconstrucció del castell de Maqueda, que formava part del Senyoriu, per la qual cosa es poden apreciar algunes similituds entre les dues construccions, encara que
Posteriorment passaria el castell i la vila a les mans dels ducs de Arcos i comtes de Altamira.
Probablement la decadència i el despoblament de la vila de San Silvestres es produís a mitjans segle XVIII a causa d’una epidèmia, quedant reduïda i reconstruïda com a casa de cultiu, encara mantenint l’església Parroquial, que encara es conserva en bon estat.
El 1807 va comprar el castell el senyor Manuel del Casal i posteriorment el duc de Sevillano.
Al Diccionari de Madoz es descriu d’aquesta manera:
“Villa situada en un pequeño cerro á orillas de un arroyo que lleva su nombre; es de CLIMA templado, bien ventilada y se padecen tercianas tiene 8 CASAS pequeñas é iglesia parr. (San Silvestre) con curato de entrada y provisión ordinaria; le son anejos los desp. de Belvis, Monjía, San Juan de la Higuera y San Pedro de las Guadamillas; se surte de aguas potables en una fuente, y un pilar para abrevadero; á 400 pasos de la villa hay un castillo bastante estropeado, pero conserva dos cuadras útiles. (…)”
“Población. 7 vecinos, 32 almas”
“Esta villa hasta el año 1440 fue mayor de 400 vecinos, pero fue desolada por una peste que sufrió; perteneció á la orden de Calatrava luego á los duques de Maqueda y en el año 1807 pasó, por compra que de ella hizo con todo su término, á D. Manuel del Casal, y hoy la posee Doña María Antonia de Cos, su viuda; todos los vecinos son dependientes y asalariados tenia ayuntamiento que por la última ley se ha agregado al de Maqueda; puede llamarse coto-redondo mas bien que villa.”
Actualment continua sent de propietat particular.
Per tradició, l’església de San Silvestre s’obria cada 31 de desembre, festivitat de Sant Silvestre Papa, a la qual acudia en romeria, especialment des de Noves. Sembla que aquesta tradició s’ha perdut.
La visita al Castell de San Silvestre
El castell es troba en estat de ruïna consolidada.
Tot i que hi ha un camí des de Maqueda, per accedir al castell el més aconsellable és anar per la població de Novés en direcció a Santa Cruz del Retamar, agafant el camí que sorgeix a l’esquerra immediatament després de passar el pont sobre el rierol de San Silvestre, en direcció cap a unes escoles. Aquest camí formaria part de la calçada reial de Toledo a Valladolid abans presentada.
Segons Cooper, el castell de San Silvestre formaria part de l’escola estilística i de mestre d’obres dels castells de Villalpando, Berlanga de Duero, Sabiote, Las Navas del Marqués i Maqueda, essent una fortificació de transició renaixentista. És una edificació de gran interès des del punt de vista de la poliorcètica i cal suposar la intervenció de l’arquitecte Juan Guas.
Pensem, però, que el moment probable d’inici de la seva construcció era 1482, moment en què s’estava a deu anys de la rendició de Granada, que acabava amb qualsevol perill de conflicte amb els musulmans, conflicte que havia estat motor dels castells medievals peninsulars. Però encara s’està en el context d’una societat bel·ligerant, en què la noblesa s’ha anat dotant de castells com a exposició pública del poder territorial, en un procés de refeudalització.
Mentre no arribi el moment de consolidar una ciutat reial estable, que serà el Madrid de Felipe II, ja al segle XVI, la noblesa continuarà vivint repartida pels seus dominis senyorials. El seu paper en els assumptes politicomilitars ara es desenvoluparan de forma personal individual en els càrrecs que vagin ocupant en els dominis exteriors, europeus i americans.
Aquests són canvis de circumstàncies i funció que propiciaran l’explosió de castells-palau senyorials, molt especialment pel territori del Regne de Castella.
Aquestes residències senyorials, mantenint l’aparença de complex militar, i en general adaptades a les noves concepcions pirobalístiques artilleres del renaixement, no obstant, estaran dissenyades al seu interior per ser residències palatines, no per acollir grans armes i soldats.
Seran, sobretot, símbols de poder, davant del rei, davant de la resta de la noblesa, i davant dels serfs i vassalls.
En el cas de Castell de San Silvestre, fins i tot probablement només servirà, des del punt de vista residencial, com a lloc d’esbarjo.
Pel seu caràcter de propietat particular, el conjunt format pel castell, l’església i les cases de cultiu està envoltat per una tanca metàl·lica que impedeix apropar-s’hi.
Per aquesta raó, ens hem de conformar amb observar l’edificació des de distància d’uns 50 metres, sense poder entrar-hi ni visualitzar el costat septentrional.
Castell “mig amagat”
No és un castell de grans dimensions, pràcticament quadrat d’uns 44 x 47 metres, envoltat pels quatre costats per una fossa seca d’uns 10 metres d’amplada i fins a 10 metres de profunditat.
Amb molt bon criteri, algú ha observat que el “perfil semi amagat (agazapado) que el castell oferia en la distància, com a prova de la seva modernitat conceptual”. En efecte, com es pot observar a la fotografia següent, i en altres de posteriors, no és un castell que s’imposi per la seva presència en altura sobre l’entorn, sinó que queda mig dissimulat a la llunyania.
Tal és així, que des de més enllà de la tanca, no ens adonem de l’existència del profund fossat que envolta la fortalesa, i que seria una sorpresa per a un possible atacant en arribar-hi.
La fàbrica dels llenços de muralla, les torrasses dels llenços laterals i els laterals de la portada és de carreuat i paredat, mentre que els cubs cantoners i la portada són de carreus, de major qualitat els de la portada.
L’ús del maó aporta un toc mudèjar al conjunt.
L’exterior
Com he assenyalat, és de planta gairebé quadrada d’uns 47 metres el front de la portada i uns 44 metres de costat lateral, amb la portada orientada a llevant.
A cada cantonada un cub d’uns 5 metres de diàmetre. Al centre del llenç sud sobresurt una torrassa en forma de segment circular menor, d’un diàmetre d’uns 8 metres. Al costat oposat, el nord, hi ha també un segment de cub, però de menor diàmetre.
La tècnica mudèjar presta una decoració, econòmica i efectista, com al castell de Maqueda, combinant el maó amb la maçoneria en la rematada de les cortines.
Dels llenços de muralla només està completa la banda sud, parcialment derruïdes parts dels de l’est i nord, i totalment arruïnat el llenç de l’oest, del qual es desconeix la causa del seu esfondrament total.
Per contra, estan complets els cubs cantoners, en alguns punts fins als merlets superiors, la torrassa central del costat i la portada d’entrada, encara que no en tota la seva alçada.
Fossat sec
No té avantmuralla artillera, de la qual cosa resulta una sola línia de muralla reforçada per un fossat sec. Cal suposar que l’ampli fossat que l’envolta és de la mateixa època.
Les dimensions de la fossa són considerables, d’uns 10 metres d’amplada per 10 metres de profunditat.
Els murs es recolzen en una extensa escarpa, excepte la “D” de l’entrada que s’enfonsa fins a la base.
La contraescarpa és de talús de terra.
Com que no em va ser possible fer fotografies, aprofito aquesta imatge de Borjaanimal, Wikipedia Commons per mostrar la forma i importància d’aquesta part de la fortificació, en què es veu la magnitud de l’escarpa. I també l’estat del llenç nord i de la torreta central.
A la base de la torre de la porta, gairebé al fons del fossat s’obre una poterna, de les quals n’hi ha d’altres en altres costats del fossat del castell, com veurem.
Portada
La portada d’entrada se situa en una torre que arrenca a la base del fons del fossat, de forma prismàtica, la qual, en arribar a la base de la porta arrodoneix les cantonades donant-li la forma de “D”, que Cooper diu que es assembla al castell de Villanueva de Jamuz, encara que en el nostre cas de major amplitud i distinció.
La porta és del mateix estil de la de Maqueda, com s’ha dit, probablement del mateix arquitecte Guas.
És d’arc de mig punt amb dovelles de granit, i per sobre un alfiz amb adorn de perles esculpides, i rematant en forma d’arc lleugerament conopial, aixoplugant l’escut de Gutierre de Cárdenas i la seva esposa Teresa Enríquez de Alvarado.
Dins l’alfiz, sobre l’arc de la porta, el detall decoratiu d’un doble fris, el superior amb ressalts de puntes de diamant i l’inferior amb alternança de petxines i “S” esteses (anagrama del senyor Gutierre de Cárdenas). La “S” estesa és al·lusiva a la frase «Ese, es, ése es», que digué el senyor Gutierre de Cárdenas el dia que Ferran, disfressat de traginer, arribava a Castella i es presentava a la princesa Isabel a Valladolid per celebrar el seu casament secret.
La diferència de fàbrica entre la porta i el mur fa la impressió que va ser afegida posteriorment, amb un contrast poc “estètic” entre l’estructura de carreu de la portada amb la continuació dels murs en carreuat amb un mal acabat i irregular al seu unió pels laterals.
Pels dos cantons superiors els forats quadrats per on havien de passar els mecanismes del pont llevadís.
Les cadenes sobre la porta són símbol que al lloc ha pernoctat un rei.
La figura del Sagrat Cor de Jesús va ser col·locada molt posteriorment, igual que al castell de Caudilla.
La presència de la divisa personal de Gutierre de Cárdenas, la “S”, i de l’Ordre de Santiago, de la qual era Comanador Major, són indicatiu que van ser aquest i la seva dona Teresa Enríquez i Alvarado els qui van construir el castell.
Els enfilalls de boles i els alfexs que adornen els escuts d’armes sobre les entrades també s’assemblen a les de Maqueda.
Del matacà que defensava la porta només en queda les tres mènsules de la base, faltant tot l’emmerletat superior.
A la banda esquerra de la “D” un fragment amb dos merlets. Els laterals d’aquest cos amb canoneres de bústia.
Pont llevadís
Un prisma de maçoneria enfrontat a la portada i separat uns 5 metres, deixa l’espai buit sobre el qual descansaria el pont llevadís d’entrada al castell.
D’aquesta banda frontal del castell es conserva la portada que acabem de veure, les dues torrasses cantoneres i petites parts dels llenços de muralla.
A la part dreta, es conserva el cub amb canonera de bústia, però sense res del merlet.
Del mur se’n conserva una quarta part adossada a la portada central.
Mentre que pel costat esquerre, cap al sud, la torrassa està força completa, també amb les seves canoneres de bústia i bona part de l’emmerletat.
Emmerletat
Aturem-nos a observar els merlets, ja que es consideren els únics d’aquesta forma a tota la província de Toledo.
Sobre el llenç del mur de carreuat/maçoneria, s’assenta el camí de ronda de carreuat. A la base, una motllura que possiblement assenyala l’alçada del terra del camí de ronda, col·locant-se les gàrgoles, a aquesta altura; segueix una faixa de maçoneria on s’obren espitlleres verticals; una faixa, estreta, formada per dues files de maons en cantonada i separades per una jonça i que assenyala la transició al veritable coronament format per la línia de merlets separats per obertures de menor amplada. Cada merlet està format per un nucli de maçoneria, una línia de maó i remat amb dos capdamunt piramidals truncats de costats còncaus, coberts per una mena de casquet també piramidal de maó de costats còncaus.
El resultat és un coronament de murs i torres summament original.
Costat sud
El costat sud conserva íntegre el llenç, amb una torrassa de major diàmetre sobresortint parcialment al centre, i les dues torrasses cantoneres.
A la part inferior, obertes sobre la base de l’emmerletat, una successió d’espitlleres, troneres d’orbe i creu, i a les torres, com a defensa lateral, canoneres de bústia..
A l’escarpa una altra successió d’espitlleres, però més grans.
També s’aprecia la sortida d’una poterna per la part inferior sobre la fossa.
Costat oest
El costat de ponent és el de pitjor estat, amb les torrasses cantoneres, però sense res de llenç de muralla. La torrassa del costat nord també escapçada.
Es desconeix la causa de l’esfondrament total d’aquesta banda.
Des d’aquesta posició podem veure la posició en altiplà del castell. Tornem a tenir la impressió de castell amagat, no sobresortint ni dominant sobre el territori.
El camí que s’observa formaria part de la calçada reial entrant a la vila des de Portugal cap a Madrid.
Costat nord
Des de l’exterior de la tanca no es veu el costat nord, només en part la torreta central vista a través del buit del llenç de llevant.
Com s’observa, era un cilindre de diàmetre petit amb tronera de creu i pal.
Es conserva tota la base del llenç de muralla entre la torreta i el cub cantoner oest, i un petit fragment de merlet.
El pati interior
La visió de l’interior es limita al que es pot observar a la vista zenital de Google maps.
No es veu cap rastre de construcció ni fortificació interior, si és que n’hi va haver, en construir-se aquest conjunt.
Només es distingeixen dues obertures al costat del mur oest que serien rampes d’accés a les dues cambres inferiors que esmentarem a continuació.
Tret que excavacions arqueològiques posteriors ho descobreixin, no hi ha evidències que tingués pati porticat, ni torre de l’homenatge. Significa que no hi ha indicis de com va poder ser l’habitacle interior on el Duc passava les seves estades.
Encara que possiblement tingués estructures en material perible, això resulta també significatiu, ja que implicaria igualment que no es van instal·lar estructures domèstiques de qualitat. En definitiva, no sembla haver tingut una funció residencial important.
Dues galeries subterrànies voltades amb totxo discorren per sota del pati a tot el llarg dels costats nord i sud del castell.
Aquestes galeries, han estat tradicionalment interpretades com a cavallerisses. Tot i això, compten amb el que semblen ser càmeres de tir i el que s’observa són espitlleres que perforen l’escarpa. No es té notícia de que fossin incorporades posteriorment després d’alguna restauració. Podria ser que de manera no simultània haguessin estat càmeres de tir i cavallerisses.
Les dues imatges següents mostren aquestes espitlleres, les del costat nord la primera, i les del costat sud la segona fotografia, a més, en aquesta, veiem aparèixer l’entrada d’una de les poternes per la qual sortia al fons del fossat.
“Sphania” terra de conills
En moure’ns per aquests voltants podem certificar que continua sent vàlid l’apel·latiu Sphania “terra de conills” que van donar els fenicis a la Península Ibèrica, segons Plini.
Cal vigilar de no posar un peu dins d’un cau.
El que queda de la “villa” de Sant Silvestre
Pel costat nord del castell hi havia la vila de San Silvestre.
L’església parroquial de San Silvestre
A l’extrem nord del caseriu veiem l’església parroquial de San Silvestre, que es conserva en perfecte estat.
Una estructura de fàbrica d’aparell toledà, amb cúpula quadrada a la capçalera i espadanya per a dues campanes als peus.
Dos blasons adornen el mur dels peus del temple. Cal preveure que correspondran a la casa dels Cárdenas.
Les cases de labranza
A l’esplanada al costat de l’església es manté el pilar de pedra del rotllo jurisdiccional i, per darrere, les teulades d’una part del caseriu.
La font i l'abeurador
A l’entrada del recinte encara es conserva la font i l’abeurador que se citava al Diccionari de Madoz.
Fi de la visita
Acabem de visitar un castell recòndit, el de San Silvestre, però que en el seu temps era a la cruïlla de dos camins reials.
És un exemple, mitjanament ben conservat, d’un castell-palau dels molts que es van alçar a la baixa edat mitjana en la seva transició a la moderna. Un castell senyorial renaixentista on molt probablement va intervenir l’arquitecte Juan Guas.
El més vistós és el seu emmerletat amb merlets amb doble caputxó piramidal.
És una llàstima que no es pugui visitar en ser de propietat privada, però és possible obtenir unes bones vistes exteriors des de darrere de la tanca, com les que he anat presentant en aquest Post.
Bases d’informació
Webs
portaldecultura.castillalamancha
wikipedia
castillosnet
castillosdespaña
latribunadetoledo
Webs academic
Relaciones histórico-geografico-estadísticas de los pueblos de España hechas por iniciativa de Felipe II
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar
Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (1948). Castillos toledanos del siglo XV
Ocaña, Alberto (2005). La fortaleza artillera de San Silvestre (Toledo, c. 1500). Un análisis preliminar
Muñoz Ruano, Juan (2000). Construcciones histórico-militares en la línea estratégica del Tajo (2000) (Tesis doctoral), pp. 390-404
Quintanilla Raso, Mª Concepción y Blázquez Mayoral, Fernando (2017). La forja de una casa nobiliaria bajo la monarquía de los Reyes Católicos: La Casa Ducal de Maqueda
Gómez Vozmediano, Miguel F. (2018). Los orígenes del señorío de Torrijos y la creación del Estado de las Nueve Villas
Llibres
Cooper, Edward. Castillos señoriales en la Corona de Castilla
Herrera Casado, Antonio (2002). Castillos y fortalezas de Castilla-La Mancha, 2ª ed. 2007. p. 261