A la zona volcànica de la Garrotxa (Girona), la vila de San Feliu de Pallerols encara conserva l’autenticitat dels seus carrers i cases que molts altres pobles turístics ha perdut. Cal aprofitar-ho per visitar-la.
Sant Feliu de Pallerols (Girona)
Sant Feliu de Pallerols. Garrotxa. Girona
Vall d’Hostoles. Comarca: Garrotxa. Província: Girona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42° 04′ 33″ N, 2° 30′ 28″ E. Altitud: 473 msnm. Població: 1.155 habitants (2000); 1.456 habitants (2021)
Web: ajuntament
Fotografies de l’any 2020
Sant Feliu de Pallerols. Garrotxa. Girona
Em trobo a Sant Feliu de Pallerols, una vila situada a la capçalera de la Vall d’Hostoles, a la comarca gironina de La Garrotxa.
He d’assenyalar que per fer aquest Post els panells informatius que hi ha distribuïts per la localitat m’han estat de gran utilitat.
Una mica d’història
Els arqueòlegs han descobert que ja hi havia pobladors humans a la Vall d’Hostoles des del paleolític (600.000 – 10.000 aC). L’any 1304 s’esmenta per primer cop la parròquia de Sant Feliu, que entre els segles XIII i XIV esdevindria el nucli habitat més important de la Vall.
Entorn l’any 1000 la vall estava esquitxada de petits masos amb pagesos lliures. Amb el debilitament del poder comtal (1030-1060) i l’inici de la revolta feudal, els castells són cedits a canvi de fidelitat. A poc a poc, els senyors van endurint les condicions de vida dels camperols amb noves rendes i gravàmens. A partir del segle XII es consolida aquesta situació, ja que el pagès és considerat com una part més d’una masia: és la servitud de la gleva. La seva alliberació és la remença personal, un pagament en metàl·lic.
Al segle XI, i gràcies a les assemblees de pau i treva promogudes per l’abat Oliba, és concedí protecció i immunitat a aquells que habitessin a 30 passes a la rodona d’una església, afavorint la formació d’una “sagrera” a espai “sagrat” i per tant, lliure de violència.
El primer recinte al voltant de la parròquia de Sant Feliu s’amplià a partir de 1310, originant la “cellera” o “vila nova”, i configurant el que seria el nucli principal de la vila durant segles.
Constatar que la estructura urbana es basava en una forma clarament ortogonal, on fins hi tot les muralles formen un rectangle quasi perfecte.
El primer recinte comptava amb tres portals d’entrada. Els valls indiquen l’espai situat entre les muralles i les cases que mai podia ser edificat. En consonància amb la muralla, una de les infraestructures estratègiques del Sant Feliu medieval fou construcció d’un pont sobre la Riera l’any 1334.
Aquest pont permetia l’enllaç amb un altre element territorial important, com era el camí ral.
Aquest camí ral provenia de Girona i es dirigia a Olot i Vic. Passava per costat nord del riu Brugent mentre que la cellera es situava al costat sud.
El 1329 hi havia 297 masos a la vall i després de les pestes iniciades el 1333 n’hi resten solament 118. Els nous senyors feudals, els Rocabertí, en els segles XIV i XV, augmenten la pressió sobre els pagesos exigint-los cada vegada més.
A finals del segle XV, la vila fou un dels escenaris principals de la Revolta dels Remences capitanejades per Pere Joan Sala i Francesc de Verntallat. En contra d’aquesta situació, el rei Ferran el Catòlic accepta l’abolició dels mals usos i la remença amb la Sentència Arbitral signada a Guadalupe el 1486.
Recuperació als segles XVI-XVIII
Nombroses cases en mostren als dentells que es va produir una consolidació urbana al segles XVII i XVIII, malgrat algunes conjuntures desfavorables com els anys de sequera i fam (entre 1501 i 1502), la Guerra dels Trenta Anys i dels Segadors, o la Guerra de Successió.
El desenvolupament econòmic i el considerable augment demogràfic van venir propiciats per una sobreexplotació intensiva de la terra i del bosc i per una potent indústria de draps de llana, a més d’altres activitats artesanes i comercials situades en el nucli urbà.
A mitjans del segle XIX comença a haver-hi els primers símptomes d’estancament econòmic a la vila, sobretot a partir de la lenta desaparició del tèxtil rural i la concentració de capital barceloní en fàbriques desplaçades a les Planes d’Hostoles.
Aquesta decadència va comportar un aferrament a les formes tradicionals de l’antic Règim, un antiliberalisme conscient, una defensa sense condicions del catolicisme i una continuïtat en l’agricultura i la ramaderia que assentarien les bases de la situació present.
L’activitat econòmica ha estat tradicionalment l’agricultura i la ramaderia, l’explotació forestal, la construcció i la indústria. Conreus d’ordi, blat de moro, lleguminoses, farratges, hortalisses i fruiters; ramaderia de boví, oví, porcí, i l’aviram. Al sector industrial, abans de la crisi del tèxtil, destacaven els establiments dedicats al gènere de punt, avui però, les fàbriques que dominen són les d’embotits. El sector turístic també va assumint un pes important.
Malgrat que el municipi de Sant Feliu de Pallerols està format per vuit entitats de població, el gruix de la població es concentra a la vila, mentre que la resta es dispersa per tot el territori en masos. Per fer-se una idea, l’any 2000 dels 1.155 habitants del municipi 1.138 es concentraven a la vila i només 17 estaven censat de forma dispersa. Al 2021 amb un significatiu augment de població, dels 1456 habitats, 1247 viuen al centre i 209 dispersos.
En l’actualitat, Sant Feliu de Pallerols forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i ofereix al visitant un nucli antic pintoresc. Es un territori propici per realitzar rutes a peu o en bicicleta per gaudir d’indrets històrics (castell d’Hostoles), innumerables fonts, diversos cons volcànics, o els paisatges del Collsacabra.
La xarxa urbana està adaptada a les condicions territorial de la vall. La seva morfologia es compacta format illes amb les cases entre mitgeres a la part més històrica als voltants de la cellera i el camí ral, mentre que a la part més moderna hi ha la tendència a les cases aïllades dins de les illes.
La majoria de cases són de tres nivells amb portada per carruatges o per obrador dels artesans.
Recorregut per Sant Feliu de Pallerols
Em mouré fonamentalment per l’antiga cellera i el trajecte urbà del camí ral.
Ja podem dir abans de començar el recorregut, que ens endinsarem en una població de la que obtindrem una imatge d’autenticitat de la seva trama i de les seves edificacions. La vila vol promoure’s en l’àmbit turístic, però encara no s’ha transformat -malgrat que pugui estar en procés- en una vila “bonica”. La humitat ambiental de la zona sobre els murs ajuda en aquesta pàtina d’autenticitat.
Arribant per la C-63 per la banda nord de la població podem girar pel carrer Vall d’Hostoles i en aquesta zona serà fàcil trobar aparcament (PK).
Avanço fins al riu Brugent que divideix la localitat, per travessar el pont del carrer del Centre (a).
Una de les infraestructures estratègiques del Sant Feliu medieval fou la construcció d’un pont sobre la Riera l’any 1334. Com veurem, el pont actual és molt posterior.
A la barana del riu en trobarem amb el pescallunes (1). El cartell que l’acompanya ens introdueix en la llegenda: “S’explica que una nit de lluna plena un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l’aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l’astre que molt brillava en la foscor de l’aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i en to burleta li preguntà sí volia pescar la lluna. Des d’aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen “PESCALLUNES”: gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.”
Pont i carrer del Centre
Des del pont (a) ens permet veure com els darreres de les construccions encaixen la llera al seu pas.
Pel carrer del Centre s’entra per on hi havia hagut una de les tres portes de la cellera.
La primera edificació significativa, d’estil modernista, correspon a Can Casas (2). Aquest edifici fou construït a principis del segle XX, dins el període modernista tardà. D’aquest estil en destaquen elements tan significatius com les vidrieres de colors, les ceràmiques pintades i els treballs de fusteria i forja de les balconades.
L’edifici va ser projectat per Isidre Bosch Bataller (1875-1960), que fou arquitecte diocesà.
La família Casas es dedicava a negocis de cera i xocolata, i als baixos de l’edifici hi van instal·lar una emblemàtica botiga dedicada, especialment, a la venda de xocolata i cafè.
Més endavant va ser reconvertida en farmàcia, però sempre es van mantenir els elements modernistes que caracteritzen l’edifici.
El carrer forma una placeta amb un monument dedicat a Francesc de Verntallat (3).
La inscripció que forma part del monument ens situa en la seva personalitat: “Francesc de Verntallat cap de la lluita remença 1444-1498 contra el feudalisme i per a la llibertat d’homes i dones ací era la seva casa i aquest és el seu poble”.
L’edifici que fa de teló de fons del monument correspon al molí de la Conqueta (4).
El curs del riu Brugent i el creixement de la vila propicià la construcció de molins durant la baixa Edat Mitjana. El molí de la Conqueta (dit així per la petita resclosa que l’abatia d’aigua i que veurem posteriorment) ja s’esmenta al segle XII, i malgrat totes les transformacions, és un dels més ben conservats de la vila.
El 1533 s’hi instal·la una mola drapera, però després tornà a ser exclusivament molí fariner.
La llinda de la porta ens parla d’una remodelació de l’any 1762.
No fou clausurat fins els anys 1960. Restaurat i museïtzat per iniciativa municipal, conserva molts dels elements originals en funcionament.
Carrer del Reg
Podem avançar pel carrer del Reg (b) per vorejar l’edifici del moli.
Des d’aquest punt podem observar la part posterior dels edificis sobre el riu.
La majoria de molins del terme de Sant Feliu es dedicaven a l’obtenció de farina, però també n’hi hagué de drapers, blanquejadors, i fins i tot un de xocolater (Molí Gros).
El carrer del Reg corresponia al límit nord de la muralla de la cellera.
Muralla i valls
Retornant a la placeta agafo el carrer dels Valls (c). Per aquí passava la part de llevant de la muralla que va edificar-se durant la segona meitat del segle XIV i principis del següent.
En un principi la funció de defensa quedava en segon pla, ja que els murs i els valls de viles com Sant Feliu són un intent de racionalització de l’espai urbanístic.
Al voltant de les muralles es delimitaven els valls que corresponen al terreny entre les muralles i les cases que mai podia ser edificat.
Plaça de l’Església
Retorno un cop més a la placeta per seguir cap al sud fins a la plaça de l’Església (d).
Entrem en l’àmbit que corresponia a les cases de la sagrera (veure el primers plànols) que, com ja hem dit corresponia al terreny de 30 passes a la rodona d’una església lliure de violència com a “sagrera osacrario” o “espai sagrat”. Concedia protecció i immunitat a aquells que l’habitessin.
La ampliació de la sagrera s’efectuà a partir de 1310, originant la “cellera” o barri de la “vila nova”, nucli principal de la vila durant segles.
D’aquelles primeres cases no en queda pràcticament cap resta, però als carrers a l’entorn de l’església parroquial encara pot apreciar-se la parcel·lació medieval, amb cases de 4 o 4,5 metres d’amplada (façana) i uns 7 de fondària.
Les cases de la sagrera de Sant Feliu són l’inici del primer nucli urbà de la Vall d’Hostoles.
A la fotografia, una primera imatge de la plaça de l’Església a principis del segle XX.
Enigmàtica representació d’un vaixell en mig d’un mar de tempesta en un finestral gòtic tapiat a Ca l’Espardenyer.
Com el seu nom indica, presideix la plaça l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols (5).
L’any 1039 ja hi ha referències de l’existència d’una parròquia a Sant Feliu de Pallerols. Segurament es tractava de l’església romànica, que els terratrèmols del 1427 i 1428 van ensorrar. Posteriorment, i de forma gradual, a partir del segle XVI, es construí l’actual d’estil gòtic rural amb una sola nau, amb quatre capelles laterals per banda. Més endavant es va construir la façana i el campanar amb grans carreus on es llegeixen les dates de construcció: 1604, 1605, 1606 i 1614. El temple fou beneït el 1632.
Durant la Guerra Civil l’església parroquial patí grans danys i fou utilitzada com a polvorí.
Carrer Sant Antoni i carrer Major
Seguint el mur de la façana de l’església, a la dreta s’obre el carrer Sant Antoni (e).
A meitat del carrer tenim perpendicularment el que era el carrer Major (f). Ens dona una idea de la significació d’aquells carrers medievals.
Dues imatges del carrer Major vist des dels dos extrems.
Plaça del Firal
Sortim de la sagrera i la cellera per entrar a la plaça del Firal (g).
La plaça de forma trapezoidal amb arbres centenaris, fa segles era una explanada als afores del nucli emmurallat que limitava amb el Mas Soler (Casa Prat). Anomenada en els seus inicis com Prat i Plaça Verda.
Era lloc de trobada dels habitants de la Vall d’Hostoles i d’altres contrades per fer-hi intercanvis comercials.
A l’any 1393, gràcies a un privilegi concedit pel vescomte d’Hostoles, Guerau de Rocabertí, s’hi celebrà la Fira de Santa Llúcia (13 de desembre), actualment encara vigent.
A principis del segle XV era el lloc de les reunions i convocatòries de la Universitat de la Vall, moltes d’elles de caràcter històric per la seva transcendència en les guerres remences.
Imatge històrica i l’actual amb l’edifici de l’Ajuntament al costat de la capella.
El lateral nord-est de la plaça configura la muralla de la cellera per aquesta part.
Al centre de la plaça la font del “lago” de 1925 que el poble de Sant Feliu dedicà l’any 2008 al centenari dels arbres del Firal.
Per tot arreu es conserven mostres dels anys de puixança de la vila als segles XVI-XVIII. Només cal estar atent a les llindes de portes i finestres. Aquí de l’any 1705. També del catolicisme imperant.
La Conqueta
A l’angle nord-oest del costat de la cellera comunica amb el carrer del Reg i permet l’accés al riu.
Entrem en contacte amb la Conqueta (6) que va donar nom al molí.
D’aquesta resclosa sortia el canal d’abastiment del molí.
Retornant a la plaça del Firal podem acostar-nos a la capella del Roser (7).
Ubicada a l’espai on s’havia dut a terme la Fira de Santa Llúcia fins al segle XV. La capella del Roser va ser fundada el 1565, convertint-se ràpidament en un dels centres de culte més estimats de la vila. Al segle XIX es van impulsar diverses remodelacions del temple tal com mostra la inscripció de la llinda de la porta (1.863). Durant la Guerra Civil, el temple va patir moltes destrosses i posteriorment va ser reconstruït.
El campanar de la capella del Roser és un dels pocs elements barrocs del poble que queden dempeus.
Part posterior de la capella del Roser.
Camí de la carretera de la Fàbrega (h) continuem podent datar les edificacions (1731).
L’embarcador
Baixo fins el costat del riu al que s’anomena l’embarcador (8), situat darrere de la casa anomenada Can Manel, antigament era utilitzat per guanyar espai del torrent de l’Ombert. És un dels racons més pintorescos de la vila.
Carrer de Viola
Novament a la plaça del Firal, ara prendre el carrer de Viola (i), que arrenca de la part central del costat sud.
A la cruïlla amb el carrer dels Valls es forma una placeta amb diversos edificis típics d’arquitectura tradicional senyorial: parets de maçoneria, obertures i cantonades de cadirat fi, porta d’arc de mig punt amb grans dovelles a l’estil català.
Aquí tenim l’any 1622.
Carrer dels Cantons Estrets
Torno pel carrer de Viola fins a trobar el carrer dels Cantons Estrets (j). M’endinso en un del racons més interessants de la vila, corresponent a l’entorn de la sagrera per darrera de l’església.
Com el seu nom indica, son carrers realment estrets.
Pedra, grans arcades de mig punt, murs de maçoneria. I l’efecte de la humitat sobre les parets que encara no han estat “embellides”.
Per l’escala s’accedeix la casa fortificada la Sala o casa forta del Castell d’Hostoles del senyor d’Hostoles, de la família de Cartellà, del segle XIII.
Més dates de construcció: 1689, 1632, 1825.
Sortint dels carrers estrets haurem retornat a la plaça de l’Església, amb el que clourà la visita al nucli central de la vila medieval i de l’edat moderna.
Antic Camí Ral
Torno a travessar el pont i destinaré aquesta segona part de la visita a resseguir el recorregut urbà del Camí Ral que segueix per la vessant nord del riu Brugent, pels carrers del Puig i Sant Sebastià.
Els camins rals, com a antigues carreteres que eren, constituïen el que podríem dir-ne l’eix comercial del moment. Aquest camí ral era el que unia Girona amb Olot i Vic
Carrer del Puig
Passat el pont cap a l’esquerra puja el carrer del Puig (k). Conserva la forma de l’empedrat antic, de quan era Camí Ral.
Cal fixar-se en les llindes de les cases ja que en algunes mostren l’existència d’antics d’obradors (carreters, ferrers, etc.), els quals oferien els seus serveis als que hi passaven.
Aquí els signes nobiliàries que llueixen les cases de molts altres pobles són substituïts pels signes artesanals dels seus residents.
Just a la casa enfront del pont apareix un esplèndid signe de carreter de l’any 1678.
El carrer del Puig començà a prendre forma pels voltants del segle XVI i de seguida es converteix en un dels traçats més característics del nucli antic de Sant Feliu de Pallerols. La major part de les edificacions foren propietat de clergues de la vila, i fins i tot s’ubicà la mateixa rectoria del poble.
També s’hi troben les cases d’alguns personatges il·lustres de la vila, com la casa del doctor en medicina Rafael Matheu, o la del compositor Josep Saderra (1883-1970).
La casa número 5 és molt interessant.
És ben interessant veure com s’anunciaven a la porta de les seves cases els professionals l’any 1697. En aquest cas un “medcine doctor”.
Al número 13 la casa del doctor en medicina Rafael Matheu (ara Ca La Manela) comprada l’any 1767.
Al puig del carrer s’alça la Rectoria (9). A l’inici, la rectoria de Sant Feliu es trobava dins el recinte de la sagrera medieval. Es documenta per primera vegada l’any 1330, concretament en una donació feta pel bisbe de Girona, a indicació del papa Bonifaci VIII, a l’abadessa del monestir de Pedralbes de les rendes de la rectoria de Sant Feliu. El 1588 es traslladà a la seva ubicació actual. La rectoria posseïa els drets de propietat d’algunes cases del seu entorn.
Durant la República (1936-1939) va ser utilitzada com a escoles nacionals. Encara se poden veure restes de les lletres.
Carrer Sant Sebastià
Torno al pont per dirigir-me a llevant pel carrer Sant Sebastià (l) que voreja el riu, i per on continuava el camí ral.
El creixement de la vila al segle XVI propicià la construcció d’un nou nucli d’habitatges sobre els antics terrenys de la Fradera (documentats per primera vegada el 1342), situats a la riba esquerra del riu Brugent i connectats amb el centre de la vila a través del Camí Ral. Aquest barri desenvolupà diferents activitats comercials i industrials.
El carrer rep el nom per la capella consagrada a Sant Sebastià (inicialment dedicada al sants Marçal i Roc), construïda pels obrers de la localitat a partir de 1516.
Hi destaquen les ferreries, tal com mostren les llindes d’algunes portes com la casa del mestre ferrer Antoni Pou, Can Mau (1566) o la casa del ferrer Joan Fàbrega, amb representacions de martells, ferradures i encluses.
A l’any 1516 es demana permís al bisbe per poder edificar la capella de Sant Sebastià (10). L’advocació al sant era deguda els seus atributs antipestifers, en un moment de fortes epidèmies. Al costat de Sant Roc i el Sants Cosme i Damià, era un fet comú situar capelles amb aquesta dedicació vora els camins rals o a les entrades i sortides de les viles.
A l’any 1717 el bisbe de Girona estableix que cap clergue de la capella de Sant Sebastià pugui dir misses els diumenges o altres festius.
La continuació del camí ral travessa la riera de la Naspleda o del Ballac, per un pont de pedra d’arc de mig punt i d’esquena d’ase.
Es pensa que el pont medieval (11) te un origen romà reformat i reforçat en època medieval.
Arribat al pont cal procedir al retorn i donar fi al recorregut.
Se’ns ofereixen un seguit d’esplèndides perspectives amb el riu Brugent com a protagonista.
L’entrada ala part vella, amb el mas Rostoll acoblat al caseriu i presidint aquest espai, serà el punt de comiat.
Fi de la visita
He comentat al llarg del text que un dels interessos que per a mi tenia Sant Feliu de Pallerols era l’autenticitat del seu nucli antic i del recorregut del camí ral, un nucli antic que com passa a la majoria de poblacions catalanes ens arriba a partir de la revitalització econòmica de Catalunya sobre tot a partir del segle XVII, amb la consegüent renovació urbana. La lectura dels anys reflectits en les llindes de les portes de les cases històriques de tot arreu del Principat ens ha mostrat aquest fet.
A Sant Feliu de Pallerols l’autenticitat es manifesta en l’estat de conservació del seu traçat urbà, dels seus edificis, amb la majoria de façanes impregnades pels efectes de la humitat ambiental sobre les seves pedres que li atorguen la seva pàtina de valor. Encara no és del tot un poble transformat en un poble “bonic” al gust dels turistes.
Pels indicis que es poden observar de les rehabilitacions ja efectuades, molt em temo que, per al meu gust i criteri, s’estigui en procés de transformar-lo en un poble de coloraines que no he sabut apreciar en la trama antiga.
Una cosa és rehabilitar, que està molt bé en benefici del ciutadans que hi habiten, i una altre seria reinventar la història urbana.
Bases d’informació
Webs
Webs Academic
J. Canal, C. Fochs. La Sagrera de Sant Feliu de Pallerols
Elvis Mallorquí. Les celleres medievals de les terres de Girona
E.B. Isamat. Els volcans salvats
J.G. Tuébols. El Valle de Hóstoles (1963)
J. Fortet. Sant Feliu de Pallerols, un model de superació de la crisi
Isabel Salamaña i Serra. Noves dinàmiques demogràfiques i residencials