La vila de Villaescusa de Haro (Conca) presenta un indubtable atractiu per ser visitada, tant pels monuments religiosos i civils (BIC), com per la pervivència de l’arquitectura popular manxega en el recorregut pels seus carrers.
Villaescusa de Haro (Conca)
Villaescusa de Haro. La Tierra de Alarcón. Conca
Comarca: La Tierra de Alarcón. Província: Cuenca. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 39°35′51″N 2°40′25″O. Altitud: 824 msnm. Població: 471 hab. (2021)
Web: ayuntamiento
Telèfon de Concertació de Visites a l’Església Parroquial: 684 31 21 34
Visita: 2022
Índex
Villaescusa de Haro. La Tierra de Alarcón. Cuenca
La visita a Villaescusa de Haro
Església parroquial de San Pedro Apóstol
Capella de Nuestra Señora de la Asunción
Palau dels Ramírez de Arellano, Casa Grande, actual Ajuntament
Col·legi universitari o Universitat “non nata”
Església del Convent de Justinianes
Ruïnes de l’església dels Dominics (los Frailes) i zona arqueològica
Font de San Pedro (“fuente romana”)
Casa natal de Luis Astrana Marín
Arquitectura popular manxega i senyorial
Molins de Vent del segle XVI restaurats
Villaescusa de Haro. La Tierra de Alarcón. Conca
Villaescusa de Haro es localitza a la comarca conquenca de Tierra de Alarcón, Al sud-oest de la província, en els límits amb les de Toledo i Ciudad Real en terres manxegues, a una altitud de 824 msnm.
Una mica d'història
Territori amb vestigis històrics anteriors a l’època romana, la història de la vila actual comença al segle XIII, en plena reconquesta castellana, quan D. Diego López de Haro, alferes major de Castella i senyor de Biscaia, després de la presa d’Alarcón, obté com a recompensa del rei Alfonso VIII el senyoriu d’Haro, juntament amb la població de Villaescusa i la pobla d’Haro. Va ser, doncs, una fortalesa creada amb motiu de la nova frontera entre cristians i musulmans que es va establir al nord del riu Guadiana i que sumava a la seva funció defensiva la funció repobladora de fixació de la població de les noves terres conquerides.
El creixement de la població, allunyada del castell, es desenvolupa a partir del segle XIV i, especialment, als segles XV i XVI. A partir d’aquell moment, el que podria haver estat una gran població, si s’hi hagués assentat la Universitat projectada, veurà estancat el seu creixement fins a la situació actual amb 471 habitants (2021).
La localitat de l’Orde de Santiago es correspon amb el terme actual de Villaescusa de Haro, Conca.
En 1387 rep el privilegi de l’Infant Don Fadrique, Mestre de l’Orde de Santiago, separant Villaescusa de la jurisdicció d’Haro (Navarra), i fent-la vila, atorgant-li al mateix temps el Fuero de Conca i tots els bons usos i costums dels pobladors Haro.
El 1477, per la seva fidelitat a la Corona, se li va concedir un privilegi per cobrar impostos.
Al segle XIV havien arribat a Villaescusa els Ramírez d’Arellano. Provenien de Navarra, de la línia dels senyors de Navarra. Segons la llegenda, van arribar fugint del rei de Navarra per un assumpte d’assassinat. Don Pedro Ramírez es va casar al lloc amb Isabel Palomares de Haro i és l’origen de tots els Ramírez de Villaescusa.
D’ells prové que la vila sigui coneguda com la “vila dels bisbes”, ja que hi van néixer entre dotze i quinze mitrats, tots de la família dels Ramírez, al llarg dels segles XV i XVII.
Entre tots aquests bisbes els que més van destacar en assumptes religiosos, en política o en literatura van ser: D. Diego Ramírez de Villaescusa, D. Sebastián Ramírez de Fuenleal, D. Antonio Ramírez d’Haro, D. García Guillén Ramírez i D. Diego Ramírez Sedeño de Fuenlabrada.
Al segle XVII comença la seva decadència. La fabricació de draps la frena al segle XVIII, però al segle XIX la Guerra del Francès, i les desamortitzacions i la supressió de l’Orde es Santiago acceleren aquest procés de decadència.
L’economia de Villaescusa de Haro es basa en l’agricultura i la ramaderia.
Com és típic de la zona, la població es concentra al nucli, i es veu sotmesa al procés de pèrdua de població. Dels 595 habitants de l’any 2000 es passa als 574 del 2010 i als 471 del 2021.
La visita a Villaescusa de Haro
Església parroquial de San Pedro Apóstol
Bé d’Interès Cultural: Monument des del 1931
Al punt més elevat de la localitat, sobresortint sobre les cases d’arquitectura popular manxega, apareix l’ església Parroquial de San Pedro (1).
Construïda sobre una altra església anterior del segle XIII, el temple actual es va aixecar al segle XVI, per la qual cosa l’edifici actual segueix l’estil renaixentista, encara que amb nombroses transformacions fins al segle XVIII.
La forma exterior original presentava planta rectangular que integrava els tres absis rectes, amb menor alçada de les teulades de les dues absidioles. Al lateral de l’epístola dos contraforts rectes.
Les modificacions posteriors van ser la incorporació de capelles exteriors adossades i una gran sagristia. El fet que cada capella tingui una forma i proporcions diferents ha donat com a resultat un edifici amb un perímetre irregular i amb contrastos d’estil, sobretot al cimbori plateresc de la capella de la Asunción.
Tot i així, la utilització del mateix tipus de materials dota d’homogeneïtat el conjunt. Predomina l’aparell constructiu de maçoneria amb els reforços cantoners de carreus. També de carreu són els reforços i la Capella de la Asunción, així com la portada principal.
Als peus se situa la torre, centrada en aquest tester i que sobresurt un cos i mig sobre la coberta.
Al costat de l’epístola es manifesta superposada la portada principal de carreus fins. Una portada renaixentista tipus arc de triomf de mig punt, amb dues columnes rectangulars per banda.
Les dovelles estan decorades amb medallons i en les esbandides medallons de bustos amb relleu.
Sobre l’entaulament apareixen uns pinacles a banda i banda flanquejant l’emblema de Sant Pere i sobre ell apareix una fornícula avenerada entre columnetes que subjecten un petit frontó amb medalló al centre.
La Capella de la Asunción, quadrada i amb una extensió lateral, mostra per l’exterior un cimbori octogonal amb pinacles a les cantonades. Els murs estan coronats per cresteria i decorats amb gàrgoles.
Al costat de l’evangeli s’obre una altra portada més senzilla, amb arc de mig punt adovellat i cercat com a alfís.
Interior d’estil de l’Orde de Santiago. La planta del temple és basilical de tres naus, que per l’amplitud i la perspectiva diàfana del conjunt columnari se la pot considerar com de planta de saló. De parets i sostre blanc.
La capçalera amb tres absis de fons recte. El central de grans dimensions conté un retaule barroc. Les dues absidioles laterals són de petites dimensions i contenen la capella dels Coronats, reformada al segle XVII, amb reixa i important retaule gòtic i l’antiga capella de Sant Sebastià.
Altes i esveltes columnes toscanes cilíndriques, quatre dividint els tres trams i quatre adossades als murs a la capçalera i peu de la nau. L’esveltesa i l’altura atorguen la perspectiva diàfana al temple.
La volta de creueria amb arcs torals. La coberta amb tres trams de volta d’aresta i amb arcs torals i voltes de canó amb llunetes als laterals.
La il·luminació s’efectua, seguint les característiques dels temples de saló, per obertures a la part superior dels arcs de cada tram dels murs laterals.
Al segle XVIII es va ampliar el peu del temple amb un cos més, encara que sense formar part visualment de la nau. Es van obrir dues capelles, la de les Ànimes i la de Sant Antoni, als laterals, mentre que sobre la part central s’alça la torre, no perceptible des de l’interior.
Recolzat a la part central es va construir un cor recolzat en quatre petites columnes toscanes, on s’ubica l’orgue.
L’òrgan actual es va traslladar des de l’església del convent de Justinianes, sent un dels pocs òrgans històrics de la província de Conca. Es tracta d’un orgue de tubs amb origen el 1792 restaurat el 1994.
Presideix el temple el Retaule de Sant Pere, d’estil barroc tardà construït entre 1780 i 1785. Fou finançat amb les creixes del blat del Pòsit municipal.
Com ja hem indicat, el conjunt va ser molt reformat fins al segle XVIII, mitjançant la incorporació de capelles per l’exterior dels murs, amb la consegüent obertura de portades a l’interior. En no respondre a cap programa arquitectònic, cada capella presenta formes diferents tant a l’interior com a la portada.
Al costat de l’evangeli destaca al primer tram la capella de la Asunción, l’element més notable de tot el conjunt.
Al costat de l’epístola, les dues capelles adossades cobertes amb cúpules tenen igualment formats de portada i distribució irregular.
La proximitat de la visita a Setmana Santa oferia la presència dels passos processionals.
Capella de Nuestra Señora de la Asunción
Monument nacional des de 1931
La Capella de Nuestra Señora de la Asunción (2), es considera la joia de Villaescusa de Haro. D’estil gòtic-isabelí va ser manada construir el 1507 pel bisbe Diego Ramírez de Villaescusa, destinada a enterrament familiar.
L’accés des de l’església es realitza a través de tres arcs gòtic-isabelins amb elaborades reixes.
Com a anècdota, l’arc central presideix un blasó del bisbe Diego Ramírez de Villaescusa que es representa amb capell cardenalici, en previsió que arribaria a ser-ho, cosa que no va succeir.
De planta quadrada, la seva cúpula és un octògon recolzat en trompes i una elaborada volta estrellada obra de Simón de Colonia. Del cos de la capella adossada a l’exterior al costat de l’evangeli, sobresurt la cúpula.
A la planta els arcs són de mig punt. Els balcons estaven reservats a la família.
L’element més destacat de la capella i de tot el temple és el retaule amb escenes de la vida de la Mare de Déu.
De fusta policromada és un retaule de transició del gòtic al renaixement obra de Felip de Vigarny, mentre que la reixeria és del mestre fra Francisco de Salamanca.
En línia amb el que es feia a l’època, el bisbe va manar incloure a l’escena de l’adoració dels Reis Mags una quarta figura, que representa el rei Ferran el Catòlic, governant en aquell moment.
Rotlle de justícia
Símbol de la potestat del poble per jutjar plets. S’alçava a l’entrada de la localitat el rotllo de justícia (3). Actualment es troba ubicat al costat de la paret exterior de la sagristia de l’església de San Pedro.
Carrer de San Pedro
La llegenda explica que la majoria dels bisbes, de la família dels Ramírez, van néixer al carrer Sant Pedro (4), ja anomenada així des d’aquells segles d’esplendor.
Aquest carrer també va albergar l’embrió del convent de dominics, del qual tan sols es conserva la portada de pedra, a la llinda del segle XVI de la qual sobreviu una inscripció en honor a Santa Catalina d’Alexandria.
Palau dels Ramírez de Arellano, Casa Grande, actual Ajuntament
Enfront de l’entrada principal de l’església de San Pedro s’alça el Palau dels Ramírez (5), de finals de segle XVI i principis del XVII, manat construir pel senyor Gil Ramírez de Arellano, cavaller de l’Orde de Santiago i president del Consell de la Mesta.
Al centre de la façana l’accés, una porta flanquejada per columnes toscanes adossades amb balcó. A sobre l’escut dels Ramírez de Cuenca.
S’ha mantingut el cos principal i una part dels murs de tancament del palau.
S’accedeix al palau a través d’un vestíbul que dona pas a un pati porticat de columnes.
Els pilars són columnes toscanes sobre sòcol quadrat. El pati és de clar estil manxec.
Des del pati s’hi accedeix per l’escalinata principal a la planta superior.
Dos brocals de pedra s’obren sobre un gran aljub.
En un angle del pati, l’escultura en ferro del Profeta Cabreado.
Actualment el palau rehabilitat s’utilitza com a centre integral de serveis de la vila ja que acull l’Ajuntament, la biblioteca, l’oficina de correus, la llar social, la sala d’actes i la sala d’exposicions, entre d’altres.
Col·legi universitari o Universitat “non nata”
Bé d’Interès Cultural: Monument, 1998
Una altra de les mostres d’arquitectura civil el Col·legi Universitari o Universitat “non nata” (6), d’estil renaixentista primitiu de principis del segle XVI.
El bisbe Diego Ramírez va iniciar la construcció d’un gran edifici que pretenia que fos la primera universitat de la zona sud de Castella. El projecte es va frustrar quan el Cardenal Cisneros va fer construir la Universitat d’Alcalá de Henares, veient-se obligat a abandonar el projecte.
Es va arribar a construir el cos central, que és l’edifici que encara subsisteix, on es poden observar clarament els punts d’arrencada del que havien de ser les dues naus laterals.
Paralitzades les obres el bisbe el va destinar a casa per als seus nebots.
Les quatre plantes comptaven amb portes i finestres de carreu llaurada amb decoració heràldica i temàtica vegetal d’herència gòtica, mentre que els murs eren de maçoneria. A les obertures amb rematades semicirculars contenen bustos.
Actualment és de propietat privada i destinat a hotel rural.
Església del Convent de Justinianes
El convent de Justinianes (6), o convent de Santa Maria de Jesús, de l’Orde de canonges seglars de Sant Jordi in Alga, va ser fundat pel donr Antonio Ramírez de Haro, bisbe de Segòvia i capellà major de la princesa Leonor d’Àustria, a mitjansl segle XVI, patint modificacions a principis del segle XVII, per ordre del patró Gil Ramírez d’Arellano, van alterar el seu interior a l’estètica del seu temps. Tots dos, al costat de l’esposa del segon Catalina González de Medina i Escalante, descansen a la cripta de l’església.
De planta rectangular d’una sola nau, és coberta per una volta el·líptica.
Presideix el temple un retaule de guix i baldaquí de fusta daurada, amb la imatge del Santíssim Crist de l’Expiració, patró de Villaescusa de Haro.
Als peus, a les parts baixa i alta, finestres de gelosies des d’on seguien els ritus litúrgics les monges.
A la part central superior restes de pintura heràldiques al lloc que ocupava l’orgue. Aquest orgue, en mal estat, va ser restaurat i ressituat a l’església de San Pedro, com hem vist amb anterioritat.
Santíssim Crist de l’Expiració, patró de Villaescusa de Haro.
Ruïnes de l'església dels Dominics (los Frailes) i zona arqueològica
Bé d’Interès Cultural: Monument, 1998
En la primera meitat del segle XVI (1542-1547), el bisbe Sebastián Ramírez de Fuenleal, bisbe de Conca i Lleó, nebot de Diego Ramírez, va promoure la construcció d’un nou convent per als Dominics de Villaescusa: el Convent dominic de la Santa Cruz (7). Les obres es van estendre fins al segle XVII, amb les traces de D. Francisco de Luna.
L’edifici va arribar a ser un dels convents dominics més grans d’Espanya, només superat pel de Santo Domingo de Silos.
D’influència plateresca, s’estructurava al voltant d’un claustre que ha descobert l’excavació arqueològica.
Va servir de caserna de les tropes franceses a la Guerra del Francès, incendiat i desamortitzat per Mendizábal.
Després de la desamortització va ser espoliat en benefici del castell de Belmonte per a les obres de reforma que Eugenia de Montijo va dur a terme en ell.
Adquirit per l’Ajuntament a principis del segle XXI, va ser declarat BIC, efectuant-se un procés de rehabilitació que s’ha executat en tres fases acabades el 2021.
Avançant pels carrers de Villaescusa de Haro, sobresurt ja l’església del convent.
En arribar davant de l’església s’alça la façana majestuosa amb la part de la portada original que es conservava.
L’església constituïa l’única part de l’edificació de què es conservaven parcialment els murs, però sense sostre, com s’aprecia a les fotografies històriques.
L’entrada al temple des de l’exterior s’efectua pel peus on s’observen dos cossos protorenaixentistes. El primer, de format d’arc de triomf, amb arc de mig punt, medallons de bustos a les eixutes i doble pilastra rectangular, amb escultures a l’entrepilastra.
Un entaulament decorat, i a sobre un segon cos amb una fornícula central, dos escuts als costats i, en prolongació amb les pilastres de la base, pilastres entre les quals se situa una fornícula avenerada a cadascuna. Una cornisa amb arcs a cada extrem i, per sobre, una finestra rectangular amb els cantons arrodonits en arc en vessament.
A les bases de les pilastres la representació de la vieira. Estem a terres de l’Orde de Santiago.
L´interior una espectacular planta d´una nau amb forma de creu llatina.
Formada per cinc cossos, el transsepte és més ample, i els altres quatre formen capelles laterals a banda i banda amb arcs de mig punt de separació.
Les columnes de sustentació es troben integrades als murs de les capelles.
La capçalera és poligonal, amb una finestra d’il·luminació a la part baixa i dues als laterals. El transsepte manté l’alçada i les proporcions de la nau central.
La il·luminació general es realitza a través de finestres que s’obren al mur per sobre de la teulada de les capelles al centre de cada tram a banda i banda.
El que admira més en entrar és la solució donada a la rehabilitació.
En primer lloc, s’han consolidat les restes conservades. S’han elevat els murs fins a la seva alçada original, però mantenint clarament diferenciat l’aparell constructiu. Un cop reconstruïda la coberta, que per la part exterior reprodueix el model original, quedava la qüestió de les voltes interiors del temple, de les quals no pervivia cap rastre. S’ha optat per una, al meu judici no expert, per una solució intel·ligent de rememorar esquemàticament amb llistons de fusta un voltat de creueria. El resultat és un espai que impressiona.
Les fotografies següents volen reflectir el resultat i el contrast aconseguits.
La zona museïtzada exterior de la resta del convent dona visibilitat a l’estructura del que corresponia a les zones a l’aire lliure i les zones habitades, distingint en terres de color blanc les zones habitades.
Un gran claustre central, amb les zones residencials al seu voltant i un altre claustre seguint el model de les plantes dels monestirs i convents dominics.
Antic pòsit
Amb el propòsit d’emmagatzemar el gra de la collita, regular l’abastament de pa i ajudar els pagesos amb préstecs en gra i diners, a nombrosos pobles es van crear els pòsits. A moltes poblacions van ser obres arquitectòniques de gran qualitat que es van construir segons l’estil imperant a cada època.
Va ser el cas del Pòsit de Villaescusa de Haro (8), promogut pel bisbe Diego Ramírez de Villaescusa al segle XVI, fent incorporar el seu escut episcopat a la façana.
Edifici de dues plantes, de maçoneria amb els cantons reforçats per carreus. Les obertures principals també de carreuat.
Amb portada lateral amb arc de mig punt motllurat, el seu interior conserva importants enteixinats.
Incorpora la reixa típica de l’arquitectura tradicional d’aquesta part de la Manxa.
Després de deixar de ser usat com a pòsit, va ser successivament presó, escola, saló d’actes i Ajuntament.
Plaça de la Villeta
La plaça de la Villeta (9) constitueix el centre d’activitat social pública de Villaescusa de Haro.
Ubicada davant de l’antic pòrtic d’entrada a Villaescusa.
Era la plaça del mercat, la plaça de bous i d’execució.
Actualment és una plaça magnífica i àmplia, amb cases ben cuidades, que mantenen l’estil d’arquitectura tradicional manxega.
Font de San Pedro (“fuente romana”)
Al perímetre sud de la població es mostren dues interessants obres vinculades a l’arquitectura de l’aigua: La font de San Pedro i els safareigs públics.
La font de Sant Pedro (10), també coneguda popularment com la font romana, és una obra datada el 1549.
Presenta una original estructura constructiva ja que la font de tres canelles estava situada al fons d’una rasa, a la qual s’accedeix per unes grades protegides per ampits.
Una robusta construcció de pedra i maçoneria.
Va estar en ús fins al 1969 que es va construir la xarxa pública d’aigua potable.
Safareigs públics. Las balsas
Des del segle XVIII existia a Villaescusa de Haro un safareig públic (11), conegut amb el nom popular de “ las balsas “. Com és habitual en aquests casos, es tractava d’un lloc de sociabilitat de les dones de la vila.
Per la seva situació, cal suposar que es nodria de l’aigua de la font de Sant Pedro.
És un recinte rectangular tancat al què s’accedeix pels laterals. La forma interior és de pati cobert amb teulada suportats per columnes.
En una banda se situa l’entrada d’aigua.
En un lateral, el doble sistema de buidatge: Un sobreeixidor per mantenir el nivell de l’aigua i una comporta per quan es decidís buidar completament la bassa.
Casa natal de Luis Astrana Marín
Una de les cases que mostren amb orgull els villaescuseros és la casa natal de Luis Astrana Marín (12).
Nascut el 1889 a Villaescusa i mort a Madrid el 1959. Periodista, biògraf i assagista, va ser el primer traductor de les obres completes de Shakespeare al castellà i estudiosa de Cervantes.
Torre de l'aigua
Una de les edificacions que sobresurt al perfil de la vila és l’antiga torre de l’aigua (13).
És un edifici modern, amb els dos primers nivells de maçoneria vista i el superior amb un conjunt d’obertures dinàmiques i la coberta a dues aigües. Pel meu gust, la seva presència no desmereix del conjunt urbà.
Arquitectura popular manxega i senyorial
La zona central de la vila que envolta el conjunt monumental de Villaescusa de Haro es troba summament cuidada, i podem recrear-nos en l’arquitectura popular manxega.
En la seva important obra Arquitectura Popular Espanyola, Carlos Flores, al volum III, caracteritza l’arquitectura popular de la Manxa Alta, del qual extraiem alguns elements.
Cases duna o dues plantes. Usualment, les cases de dues plantes són cases de feina per satisfer les seves funcions; porta d’entrada a l’habitatge i portalada per al pas de carros i animals; la portalada donava accés a un pati interior destinat a ormeigs, animals i construccions auxiliars a l’activitat agrària, com pallers, graners o alguers. Aquestes cases corresponien a famílies amb propietat de terres.
La portalada independent podia estar situada a la façana principal o bé a la part posterior, amb entrada pel carrer posterior. Això podia donar lloc a carrers on un costat fos ocupat per portalades i al costat de davant entrades a habitatges, de manera que quedaven disminuïdes les relacions de veïnatge.
Les cases d’una planta amb una sola entrada correspondrien a habitatges de jornalers o assalariats sense terra.
Un element comú a les poblacions d’aquesta zona és una reixeria interessant a les finestres.
Un element que Flores destaca és la distribució de les obertures a les façanes, que no segueixen cap harmonia des de l’exterior, sinó que se situen purament funcionals en relació amb les necessitats d’il·luminació dels espais interiors.
El predomini del blanc s’aplica sobre els murs de tàpia, clàssicament amb beurada de calç, es manté a Villaescusa de Haro, encara que la normativa actual permet el color tonalitat beix.
Al carrer Juan Jiménez, és possible trobar un tipus de distribució esmentada en la alineació de les entrades a les cases en què en una vorera es concentren les portalades de les cases del carrer paral·lel, mentre la vorera del davant comprèn les entrades als habitatges , on quedaven reduïdes les relacions de veïnatge.
Un detall que va cridar la meva atenció va ser la presència de finestretes de fusta al costat de les portes d’entrades dels habitatges. És una simbiosi entre l’arquitectura popular i les necessitats modernes, ja que cobreixen els quadres de comptadors d’electricitat de cada casa.
Per la seva banda, els casalots palatins segueixen la norma de mostrar els seus murs de pedra de maçoneria amb cantonades de reforç de carreus, aplicats aquests igualment a les obertures.
Els blasons formen part d’aquest paisatge de casalots.
Molins de Vent del segle XVI restaurats
A les afores de la localitat, sobre un turó airejat, s’ha restaurat el cos cilíndric de dos molins de vent clàssics de la Manxa.
Aquests disposaven de dues entrades oposades, formula que es feia servir per facilitar l’accés a les funcions del molí i evitar accidents quan les aspes rotaven davant d’una de les portes, podent-se accedir per l’oposada.
A l’exterior, s’han assenyalat els punts de fixació del pal de govern del molí.
Castell de Villaescusa de Haro
Bé d’interès cultural: Monument
A uns 2 quilòmetres de la localitat s’alça el castell de Haro dominant la vega del riu Záncara.
El primer castell va ser construït al segle XIII, posteriorment destruït dins de les disputes al regne de Castella.
Alçat novament al segle XV per l’Orde de Santiago, en estil renaixentista. Posteriorment es va construir una muralla exterior com a barrera artillera.
El seu estat actual mostra només les muralles exteriors.
No el vaig arribar a visitar.
Fi de la visita
Després d’una visita guiada per l’alcalde, Cayetano J. Solana, per Villaescusa de Haro, a qui agraeixo les seves atencions i explicacions, constato dues coses.
D’una banda, l’interès monumental de la vila i, de l’altra, la cura prestada a la preservació de la morfologia i l’arquitectura popular i tradicional manxega que regeixen les normes urbanístiques.
Una pregunta que queda a l’aire i que, per exemple, ja em vaig plantejar en visitar els pobles de la Serra d’Albarrasí (Parc Cultural de Albarracín. Terol) és com poden generar valor econòmic els elements patrimonials (històrics, arquitectònics, paisatgístics) que contenen les localitzacions més aïllades o que ofereixen menys o cap, servei turístic, alhora que són simplement llocs de pas.
És a dir, d’una banda, com es poden potenciar per ser més visitats i, de l’altra, què s’hauria de fer perquè potenciessin l’economia local. Aquest és el repte per a tots els gestors, a totes les escales territorials.
Bases d’informació
Webs
iglesiadesanpedro-culturacastillalamancha
colegiouniversitario-culturacastillalamancha
conventodominicos-culturacastillalamancha
castillodevillaescusadeharo-culturacastillalamancha
Web academic
Joan M. Ferrer Rodríguez. Los Alarcón. Descendientes del conquistador Juan de Caballón en el distrito de la Real Audiencia de Santo Domingo
Alejandro Sáez Olivares. El obispo Diego Ramírez de Villaescusa y su papel como mecenas de las artes (tesis doctoral)
Manuel Gesteiro Araújo. La propiedad de la tierra en la Mancha Baja (Cuenca)
Alejandro Sáez Olivares. Religión, política y cultura castellanas en torno a 1500. Diego Ramírez de Villaescusa y el cardenal Cisneros
Isabel Ramos Vázquez. Ordenar la ciudad: derecho y urbanismo en la Edad Moderna castellana
Antonio López de Zuazo Algar. “Cierra el pico, que hace frío” (El Cañavate, 1511)
David Gómez de Mora. La fuerza del carlismo en las zonas rurales de cuenca. Cuestiones y dudas por esclarecer
Pedro Andres Porras Arboledas. La Orden de Santiago en el siglo XV. La provincia de Castilla (tesis doctoral)
