A Tembleque (Toledo) ens trobem amb una de les places més interessants d’Espanya. Alhora, aquest “poble-ciutat” conserva en gran mesura l’estructura i l’estètica de l’arquitectura popular manxega.
Tembleque (Toledo)
Comarca: Mancha Alta de Toledo. Província: Toledo. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 39°41′41″N 3°30′15″O Altitud: 637 msnm. Població: 2.009 habitants (2024)
Web: ayuntamiento
Visita: 2022
Índex
Tembleque. Mancha Alta de Toledo. Toledo
Ens trobem a terres castellanes on és habitual observar a l’urbanisme de moltes de les seves localitats places majors porticades. Unes construïdes sota premisses arquitectòniques estrictes amb uniformitat d’execució. Altres construïdes per acumulació de les iniciatives dels propietaris que, partint dels criteris arquitectònics de l’època i el lloc, conjuguen una uniformitat d’estil a partir de la suma de les actuacions individuals.
A mig camí d´aquests dos models podem situar la Plaça Major de Tembleque a la comarca de la Manxa Alta de Toledo, la joia de la corona d´aquesta localitat.
En efecte, com veurem en mostrar-la detalladament, darrere d’un format arquitectònic uniforme en tres dels costats, s’amaga la realitat particular dels seus edificis construïts amb criteris individuals, però adaptats al mateix estil i format. El resultat és una plaça major bella i equilibrada.
La resta de l’urbanisme de la zona central de Tembleque segueix una forma organicista dels seus carrers, que en aquest cas no cal adaptar-se a l’orografia, atesa la planor del terreny, on escasseja la línia recta. Mentre que els volums arquitectònics són equilibrats, predominantment de dues plantes.
Una característica que ajuda a donar cohesió al conjunt urbà és l’aplicació sistemàtica de l’emblanquinat de les parets. La distribució heterogènia de obertures de portes, finestres i balcons, sobre les cortines blanques dels murs d’illa, d’altures ondulants, trenquen la monotonia en moure’s pels seus carrers.
El territori
Tembleque és una localitat situada al cor de Castella-La Manxa que destaca per la seva posició estratègica a la plana manxega.
A la pràctica i en l’ús comú se l’anomena tant “poble” com a “vila”.
Presenta una ubicació privilegiada com a punt de pas entre Madrid i Andalusia. Mentre que els seus límits municipals situen Tembleque en el context de la comarca de la Manxa toledana, una regió caracteritzada per la seva homogeneïtat paisatgística i cultural. El terme municipal s’estén per una zona predominantment plana, pròpia de la comarca natural de la Manxa. Les extenses planes i les terres de cultiu configuren un paisatge típicament manxec situat a una altitud mitjana de 640 msnm.
Està enclavat en una regió de transició entre l’altiplà sud i els primers relleus de les Muntanyes de Toledo, on predominen els sòls argilosos i calcaris poc accidentats, on es practica una agricultura de secà i la ramaderia ovina com a principals activitats.
Si relacionem la posició de Tembleque al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcada la localitat.
Una mica d'història
De fet, a la història de Tembleque no apareixen fets particularment destacats, més enllà dels avatars generals que es van anar succeint en la història general d’aquestes terres.
Els orígens de Tembleque es remunten a èpoques antigues, encara que la seva consolidació com a nucli poblacional va començar a prendre forma a l’Edat Mitjana. A la zona hi ha vestigis d’assentaments humans des de la prehistòria i, durant l’època romana, la regió va estar sota influència de diverses vies de comunicació que travessaven l’altiplà sud, cosa que va contribuir a la seva ocupació i posterior desenvolupament.
Durant la Reconquesta, Tembleque va ser incorporat als dominis cristians al segle XII, després de passar del control musulmà al del Regne de Castella. Al segle XIII, es va integrar a la comanda de l’Orde de Sant Joan, institució militar-religiosa que va deixar durant segles una forta empremta en el seu desenvolupament administratiu i social.
L’any 1509, la reina Joana I de Castella li concedeix el títol de vila. És l’any en què el cardenal Cisneros agraeix la destacada col·laboració de Tembleque a la campanya d’Orà del 1509.
El poble va experimentar un notable creixement durant l’Edat Moderna, especialment entre els segles XVI i XVII, quan va assolir certa rellevància com a centre agrícola i ramader, beneficiat per la seva posició estratègica entre Madrid i Andalusia. En aquest període es van consolidar també moltes de les estructures comunals i socials que marcarien la seva història als segles posteriors.
És al segle XVII quan es construeix la Plaça Major.
A l’ombra de cert auge nobiliari del segle XVIII es van edificar cases pairals i palauets, com la Casa de les Torres, construïda el 1753 per Antonio Fernández-Alejo, un veí que va fer fortuna a Amèrica. És un notable exemple d’arquitectura barroca civil.
Al llarg del segle XIX, Tembleque va participar als avatars comuns a molts municipis rurals de Castella-La Manxa: la desamortització, els canvis en l’estructura agrària i la inestabilitat política.
Madoz presenta així Tembleque:
“Tiene 700 CASAS, la consistorial, cárcel, un palacio propio de los Sres. Fernandez Alejo, que es el edificio mas notable de la v.; escuela de niños sostenida por retribución, á la que asisten 140 ; otra de niñas en la que se educan i; un conv . suprimido de San Francisco, sin uso alguno; iglesia parr. (la Asunción) con curato de segundo ascenso, de patronato del gran prior de San Juan, como perteneciente al terr . de la orden; el edificio es magnífico todo de piedra sillería, con una hermosa torre de la misma clase; (…). El TERRENO es llano con algunos cerros, de mediana calidad los CAMINOS generales, cruzando de N. á S. por medio del pueblo la carretera de Andalucía el CORREO se recibe en la estafeta del pueblo por el conductor del general diariamente; pasan igualmente los coches de las empresas de diligencias. PROD. trigo, cebada, centeno, avena, salicor y vino; se mantiene ganado lanar, vacuno y mular, y se cria caza menuda y animales dañinos. IN>. y COMERCIO 6 molinos harineros de viento, 3 fáb. de chocolate y una nacional de salitres, en la quo se ocupa un considerable número de operarios; se trafica en granos y se celebra una feria el 24 de agosto, POBL. 728 vec , 2,935 almas. (…). En 1509 era estav. ald. de Consuegra y obtuvo privilegio de esencion y villazgo de la reina Doña Juana; conservándose en la encomienda de San Juan, á que antes con su matriz pertenecia.”
Al segle XX, va patir un lent procés de despoblació i migració cap a centres urbans més desenvolupats, encara que va mantenir la seva identitat local i el seu vincle amb la terra.
Actualment, Tembleque és un municipi que conserva el seu arrelament històric i cultural, alhora que s’adapta als desafiaments del segle XXI i on, després del declivi poblacional durant la segona meitat del segle XX, actualment la seva població roman estable al voltant dels 2.000 habitants (2.030 habitants el 2024).
Urbanisme de Tembleque
Amb els seus més de dos mil habitants (acabem de llegir que Madoz al segle XIX deia que en tenia 2.935) constitueix un “poble-ciutat” segons els considerava el geògraf Lautensach, on es combina un caràcter urbà, tot i que la seva base econòmica és l’agrària.
El traçat urbà de Tembleque respon al model típic dels pobles manxecs d’origen medieval, amb una estructura radial i orgànica que s’expandeix des d’un nucli central. Els carrers estan flanquejats per habitatges d’una o dues plantes, amb façanes emblanquinades, sòcols de pedra i portes de fusta.
El centre històric conserva la disposició tradicional, amb la Plaça Major i l’Església com a centres articuladors de la vida social, política i econòmica, encara que no coincideixin al mateix emplaçament. A partir d’ells es desenvolupen diferents carrers i illes de cases, algunes seguint traces més ordenades pròpies dels segles XVII i XVIII, quan Tembleque va viure una etapa de consolidació urbana.
El caseriu manté elements propis de l’arquitectura popular manxega, com els patis interiors, els balcons de forja, les galeries de fusta i les tàpies emblanquinades. L’urbanisme reflecteix una evolució pausada, amb una industrialització escassa i amb un entorn rural ben preservat, on el patrimoni edificat i el paisatge agrícola coexisteixen en equilibri.
Un altre mèrit que cal reconèixer és el que no s’hagi permès construir a la zona històrica cap edifici superior a les tres plantes ni blocs de pisos, mantenint-se així el model tradicional en tots els recorreguts que varem efectuar.
S’està tan habituat que els consistoris hagin permès construir en altura, així com trencant amb un mínim de coherència amb els models tradicionals dominants a les localitats, que hom percep a Tembleque una sensació de plaer passejant que, només a posteriori, s’és capaç d’apreciar en el seu gran valor aquesta actuació municipal, que veiem, alhora, assumida pels propietaris a l’hora de fer reformes.
La visita a Tembleque
En un dia fred i boirós ens endinsem pels carrers de Tembleque. A més, era dilluns, el que m’agrada qualificar com a “dia del no turisme”. Això va tenir els seus avantatges, com poder passejar amb escassa presència de transeünts i visitants, com s’anirà veient a les fotografies.
Volíem començar la visita per la Plaça Major. Escollim l’entrada per la portada de la plaça de la Orden.
Plaça de la Orden
La plaça de la Orden (4) és un vestigi tangible del passat de Tembleque com a part del territori controlat per l’Orde de Sant Joan de Jerusalem.
La denominació de “Plaça de la Orden” no és casual. Durant segles des del segle XIII, Tembleque va formar part del Priorat de Sant Joan, i en aquesta plaça i els seus voltants hi havia edificacions administratives o residencials de l’Orde. Per això, aquest espai complia una funció vinculada a la gestió del territori i als poders eclesiàstics i nobiliaris.
A més, és el punt d’enllaç entre l’Església Parroquial de Nuestra Señora de la Asunción i la plaça Major.
Es considera que l’origen de l’assentament actual es va poder situar en aquest entorn, concretament al costat del pou Palacios, un element hidràulic de gran antiguitat que encara es conserva al seu lloc original.
La plaça de la Orden presenta una traça trapezoidal, tancada per una tanca de ferro amb accessos centrats a cadascun dels costats. El seu perímetre interior està enjardinat i ombrejat per arbres.
Al centre una font amb pedres de molí procedent de l’antic molí d’oli de la tafona del nostre Pare Jesús Nazareno, que aporta un valor etnogràfic, evocant els usos tradicionals de l’aigua a la localitat.
La plaça de la Orden és un espai que, tot i que és més modest que la plaça Major, ofereix un ambient tranquil i carregat d’història.
Entre edificis de totes les èpoques, la majoria sense cap valor arquitectònic, destaquen les cases del costat nord com a mostra de l’arquitectura popular manxega, amb les parets d’entramat i els balcons coberts de fusta.
Per la cantonada, d’aquest costat nord-oest apareix majestuosa l’estructura porxada de fusta de l’accés sud a la plaça Major.
Plaça Major de Tembleque
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’element urbanístic més destacat, i que ha donat fama a Tembleque, és la seva plaça Major (1) ja que constitueix un dels exemples més representatius de la tipologia de plaça castellana d’arquitectura popular manxega i del barroc rural espanyol del segle XVII
Acabada de construir el 1598, però que no va ser inaugurada fins al 1653 amb la presència de Felipe IV i Quevedo.
El seu disseny segueix el model dels corrals de comèdies del Segle d’Or, amb una planta quadrangular irregular romboidal de 2.945 m² que integra galeries porxades de tres altures en tres dels quatre costats, i una cortina d’edificació de murs completament llisos al costat de llevant.
A la vista de la fotografia aèria, i que constates quan et trobes a l’interior de la plaça, el paviment de la plaça em va crear una sensació de malestar i incoherència dins del conjunt construït. El tema del paviment dels carrers dels pobles que volen conservar la seva pàtina història deu esser molt difícil de resoldre en vista dels resultats que anem trobant per la gran majoria de restauracions de pobles històrics. En aquest cas, un quadriculat de pedra i el farciment de llambordes, formant una plaça dura, s’avé molt poc amb la funció primitiva de recinte taurí. En un cas similar, com la plaça del Coso de Peñafiel, es va optar per deixar-la de terra, de manera que es manté el potencial d’ús. El que és evident és que, ni el disseny ni els materials encaixen amb una plaça barroca manxega del segle XVII.
Les tres fotografies següents presenten una panoràmica completa del recinte interior.
En coincidir la visita amb un dia sense activitat comercial, va permetre apreciar-la a tota la seva nuesa (per exemple, sense terrasses de bars) ja que, estructuralment, l’interior de la plaça que s’observa actualment està desproveït de qualsevol element vegetal o constructiu. Com probablement havia de ser als seus orígens.
Segons Carlos Flores al volumen III de la seva obra Arquitectura popular española, una característica de l’arquitectura popular manxega és l’existència de balcons o galeries de fusta oberts a l’exterior o als patis interiors, al voltant dels quals s’hi organitza l’habitatge. I destaca que un cas màxim d’aquestes galeries de fusta ens ho ofereix la plaça de Tembleque, construïda al segle XVII i que, tot i no tractar-se d’una obra estrictament popular, presenta afinitats indubtables amb allò popular tant en la forma com en l’esperit.
Així doncs, l’element més característic de la plaça són les porxades, sustentades a la planta baixa per columnes de granit d’ordre toscà, de fust llis, que recorden els antics corrals de comèdies i hostatgeries, i pilars també de granit, suportant els miradors de les entrades.
Sobre aquestes columnes i pilars descansen sabates i llindes de fusta, que suporten dos pisos superiors de galeries obertes, construïdes íntegrament amb fusta. Els corredors superiors, sostinguts per peus drets i sabates, permetien el trànsit i l’observació de les festes des de qualsevol punt del perímetre.
Les cobertes de les galeries són de teula corba a dues aigües, seguint la tradició manxega, i es recolzen sobre entramats de bigues de fusta i revoltons de maó i tova, pintades de blanc amb calç.
L’efecte visual estructural és de gran homogeneïtat. Però em sembla interessant observar que aquesta homogeneïtat s’aconsegueix amb dues maneres constructives diferenciades. D’una banda, l’estructura porticada als tres nivells, incloses les terrasses que cobreixen les tres entrades són d estil i forma idèntic. Mentre que les construccions residencials només aporten unitat d’estil, però no de forma Observem la individualitzada distribució i mida de les obertures de portes i finestres, així com les diferències d’alçada de les edificacions del costat de llevant.
Cas a part és l´edifici de l´Ajuntament, amb una arquitectura personalitzada diferenciada d´arquitectura professional intercalada en un dels costats, però sense trencar l´estil.
La plaça tancada presenta tres entrades, cadascuna per sota una estructura de galeries amb porxos d’estil idèntic, però amb formes i alçades diferents. En tots els casos, aquestes galeries estan obertes a l’interior i al carrer d’accés a la plaça.
Dos dels accessos estan situats a les cantonades nord i sud del costat de llevant, mentre que el tercer es troba al centre del costat oest, conegut com el carreró dels Torils, ja que era per on entraven els toros els dies de cursa.
L’accés sud-est és el punt d’enllaç amb la plaça de la Orden per la qual hem entrat i presenta la particularitat que sobre els dos pisos de galeries s’eleva un tercer nivell més reduït, rematat per una teulada a quatre aigües i un penell amb la Creu de Malta, cosa que li atorga la prestància més gran de les tres entrades. Aquesta personalització està lligada al fet que actua com a llotja d’autoritats durant les festes. Al seu interior hi ha escales de fàbrica i fusta que comuniquen les diferents plantes.
Les galeries davant les edificacions presenten ampits de guixeria decorats amb la Creu de Malta (símbol de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, a la qual com sabem va pertànyer la vila) flanquejada per motius vegetals. Aquests ampits descansen sobre mènsules que sobresurten de les voltes interiors.
L’entrada central pel costat oest, la del toril, segueix la mateixa línia d’alçada que el conjunt, i es cobreix per una teulada a quatre aigües. Com es veu, oberta als dos costats.
Entrada pel carrer del Toril.
La perspectiva des d’aquest punt posa en evidència la unitat d’estil i la diversitat de forma de tot el costat de llevant. Mantenint els tres nivells, cada casa es veu personalitzada amb distribució i forma d’obertures de portes, balcons i finestres, així com les lleugeres diferències d’alçada entre edificis. El mateix tipus de forma bàsica rectangular sense decoració, les baranes metàl·liques dels balcons i, crec que, sobretot, l’uniforme color blanc, són allò que aporten unitat estètica i harmonia visual.
Al costat nord s’ubica l’edifici de l’Ajuntament, construït el 1654. Se situa al centre de la part edificada.
És un edifici de pedra carreu a la base i maçoneria a la resta, d’aspecte classicista, amb una gran porta i finestres enreixades a la planta baixa i una balconada central al pis superior, on s’exhibeixen les armes de la vila.
L’edificació a la dreta correspon a una única casona, que actualment està destinada al Museu Etnogràfic i a l’Oficina de Turisme.
La sobrietat classicista permet que no es trenqui l’harmonia del conjunt.
L’aparent uniformitat queda trencada per l’entrada nord, des del mur de l’edificació el carrer Gracia penetra fins a l’interior de la plaça. La primera galeria es recolza en columnes més altes i sense continuïtat d’alineació de les plantes.
Constatem les diferències estructurals, però amb uniformitat estètica, del costat de llevant.
Ens acomiadem de la plaça amb una darrera ullada a través de la portat del carrer Gracia.
Museu Etnogràfic i Oficina de Turisme
L’edificació entre l’Ajuntament i la porta nord amaga a dins una casa senyorial que no es reflecteix en l’aparença humil de la façana, uniforme amb la resta.
S’hi ha instal·lat un petit Museu Etnogràfic (2), juntament amb l’Oficina de Turisme que ocupa una de les habitacions.
L’espai expositiu s’allotja en aquesta construcció de característiques similars a la resta del conjunt de la plaça: murs emblanquinats, estructura de fusta i coberta de teula. L´immoble ha estat adequat per exposar objectes de la cultura popular i etnogràfica local.
El museu s’organitza al voltant d’un típic pati manxec del segle XVII, cosa que permet al visitant experimentar l’arquitectura tradicional de la regió.
A la planta baixa el pati amb columnes de pedra sustenta el corredor de la primera planta. Aquí hi ha l’Oficina de Turisme, mentre que el museu ocupa la planta superior. Al centre, el brocal d’un pou (o d’una cisterna).
En aquesta planta baixa hi ha una col·lecció de documents gràfics.
Seguint el model tradicional, una escala simple dona accés a la planta superior.
El corredor obert al pati de la primera planta és estructura de fusta.
En aquesta planta s’exposen els objectes etnogràfics propis d’aquests museus: apers de cultiu, indumentària típica, objectes domèstics, objectes religiosos i festius i fotografies antigues.
Des del corredor s’accedeix al balcó exterior, des d’on observar el conjunt de la plaça, alhora que dona accés al balcó de la porta de la plaça.
Ermita de la Veracruz: Biblioteca Pública Municipal
Sortint per la porta nord, davant s’alça l’edifici de l’ermita de la Veracruz (3). Es tracta d’un exemple destacat d’arquitectura religiosa del segle XVIII que ha estat adaptat per allotjar la Biblioteca Pública i l’Arxiu Municipal de la localitat. Aquest edifici combina valor històric i funcionalitat contemporània, mantenint-ne la integritat arquitectònica original.
Construïda entre el 1762 i el 1792, l’ermita reflecteix la transició cap a l’estil neoclàssic, caracteritzat per la seva sobrietat i puresa formal. La seva planta octogonal i la cúpula centralitzada amb llanterna evoquen models com el Sant Sepulcre de Jerusalem i altres esglésies romàniques de planta centralitzada. La petita espadanya, d’una obertura de campana, és l’únic signe extern que manifesta el caràcter religiós de l’edificació. Originalment, l’ermita va tenir un ús funerari.
L’interior va ser acuradament restaurat i adaptat per a una nova funció com a Biblioteca Pública Municipal.
Es van instal·lar passarel·les concèntriques adossades als murs, deixant el centre lliure i facilitant la visió de la cúpula.
Església parroquial Nuestra Señora de la Asunción
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Sortint pel costat sud de la plaça Major, i passada la plaça de la Orden, s’alça l’església Parroquial de Nuestra Señora de la Asunción (5), un dels millors exemples de l’arquitectura religiosa manxega de transició entre el gòtic i el renaixement.
La seva construcció es va iniciar el 1509, impulsada pel cardenal Cisneros com a agraïment a la destacada col·laboració de Tembleque a la campanya d’Orà de 1509. A més, van participar en el seu finançament el municipi i els Priors de l’Orde de Sant Joan.
A l’església original, d’un sol cos i capçalera poligonal, s’hi van afegir dues capelles externes durant els segles XVII i XVIII: la de Jesús Natzarè, patró del poble, i la de la Mare de Déu del Roser. Aquestes capelles presenten estils que difereixen del cos principal del temple.
La seva fàbrica és de carreuat i carreu, reforçada per poderosos contraforts a l’exterior.
La torre, situada a la banda esquerra dels peus de l’església, presenta tres cossos superposats: l’inferior és cúbic i els dos superiors vuitavats, amb obertures rematades per arcs de mig punt. Corona la torre un ampit de balustres i pinacles que dona pas a una aguda agulla de pissarra i plom, amb bola i penell.
El temple presenta tres entrades, una a cada costat i la principal als peus.
La del costat de l’evangeli, del segle XVII, és una portada retreta que s’aixopluga sota un gran arc de volta de mig punt encaixada entre dos contraforts. La porta és simple amb una llinda de fusta
A sobre, tres fornícules buides d’imatges sota un frontó corb trencat. I un blasó superior.
La portada principal als peus és d’estil gòtic-renaixentista, formada amb arcs carpanells en gradació flanquejats per dues altes agulles i remat d’escuts.
Al costat de l’epístola, sobresurt adossada la Capella de la Mare de Déu del Roser, d’estil barroc, construïda el 1756.
L’absis vuitavat de la capçalera posa de manifest la gran alçada d’aquest temple. Destaquen els contraforts sobre uns murs sense obertures d’il·luminació.
Casa-Palau de las Torres
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Lleugerament allunyada del centre, al carrer Convento número 22, eix d’expansió cap al sud des de la zona central, hi ha la Casa-Palau de las Torres, també coneguda com a palau dels Fernández Alejo (6).
Antonio Fernández Alejo (1707–1780), natural de Tembleque, va emigrar a Amèrica a la primera meitat del segle XVIII, on va amassar una considerable fortuna com a comerciant de llibres al virregnat de Nova Espanya. En tornar, va decidir construir una residència que reflectís el seu estatus social i econòmic.
La Casa de las Torres va ser concebuda seguint models de les cases de carregadors a Índies de Cadis i El Port de Santa Maria, adaptats al context manxec.
Posteriorment, va tenir diversos usos, l’últim com a caserna de la Guàrdia Civil. Després de passar per un període de progressiu deteriorament, finalment es va decidir la seva rehabilitació per convertir-lo en hostatgeria de pelegrins del Camí de Sant Jaume de Llevant. S’està a l’espera que s’iniciïn les obres de rehabilitació ja programades.
La Casa-Palau de las Torres és una construcció d’estil barroc, de planta quadrada, organitzada al voltant d’un pati central porticat amb doble galeria.
L’edifici consta de semisoterrani, tres plantes i dues torrasses a les cantonades de la façana principal, coronades per agulles.
La façana, realitzada en maçoneria emblanquinada amb carreus a les cantonades, presenta una disposició simètrica d’obertures, rematades a la segona altura per frontons semicirculars. La portada barroca, centrada a la façana oriental, està flanquejada per columnes decorades i coronada per un entaulament trencat sobre el qual se situa un balcó de ferro forjat. Al tercer cos destaca l’escut familiar, flanquejat per dues caravel·les, símbol del caràcter indià del promotor i de la seva relació amb Amèrica.
La reixa dels balcons i la decoració floral dels frontons completen l’ornamentació barroca del conjunt.
Pels costats esquerre i posterior la casa comptava amb un jardí, element que reforçava el seu caràcter palatí. Ara és un espai obert.
Totes les finestres exteriors de la planta baixa, del cos de l’edifici i de la seva prolongació pel costat esquerre de la façana, així com al mur del carrer lateral mostren l’interès de ser finestres de reixes protegides amb guardapols de dos models diferents.
Per aquest carrer lateral, el carrer Fray Francisco de Tembleque, s’obria una entrada directa a un pati obert en aquest costat
La façana del palau per aquest costat sobre el pati mantenia l’estil constructiu de la façana principal.
La part posterior de l’edifici on s’hauria de trobar l’horta del palau, ara plaça pública, és aquí un simple mur amb obertures simples a l’estil tradicional manxec.
Casa de Postas
A la sortida nord de la població trobem la Casa de Postas (7) de Tembleque situat al carrer Empedrada número 54, al costat de l’antiga carretera Madrid-Cadis. És un exemple d’arquitectura civil del segle XVIII a la província de Toledo.
La funció original de la casa de postes era servir com a punt de relleu de cavalleries i descans per a viatgers i correus entre Madrid i Andalusia, una infraestructura essencial a les rutes de comunicació de l’Espanya de la Il·lustració. Així ho testifica la inscripció amb la data de 1777 gravada a la portada principal de l’edifici.
Després de perdre la seva funció original com a casa de postes, va ser condicionat com a caserna de la Guàrdia Civil. Posteriorment, algunes de les seves estades es van llogar com a habitatges.
Actualment s’està esperant trobar alguna forma de rehabilitació.
La Casa de Postas és un gran casalot de planta rectangular, d’aproximadament 60 per 40 metres, estructurat en tres cossos principals i dues alçades.
L’arquitectura és austera de marcat caràcter manxec. Els murs són llisos, amb escasses obertures als laterals, i la façana principal presenta nombroses finestres rectangulars amb reixeria.
Dels tres cossos de la façana, el central, més elevat, destaca per la seva sobrietat i funcionalitat: acull una portalada d’accés perllongada per un arc escarser.
Es manté dempeus gran part del cos de la façana i la nau central d’entrada i vestíbul. Mentre que les edificacions de les dues cantonades posteriors estan completament arruïnades.
En envoltar el casalot, el que em va fascinar va ser trobar-me amb un dels elements més interessants de fàbrica de brenca dins el repertori d’aquest tipus de construcció popular al territori espanyol.
Als pobles de La Manxa era habitual el sistema de construcció anomenat de tàpia o terra premsada formant part de la tradició arquitectònica local. Un model de fàbrica era l’anomenat brenca, on els murs de terra premsada es reforcen als laterals o cantonades mitjançant encadenats formats amb morters de calç o guix i runes formant les brenques que, en la seva vista frontal a la façana, tenen forma corba més ampla a la base de cada tongada de terres i disminuint cap amunt, deixant buida una mena de cubeta interior que s’emplenava amb tapial de fang. La brenca dona consistència, mentre que el tapial disminueix els costos.
Aquesta va ser la primera vegada que vaig tenir ocasió de veure murs de brenca ja que tot el mur lateral del costat nord es conserva complet construït d’aquesta forma, així com els diversos murs interiors que es podien observar entre els murs arruïnats. En haver perdut tot l’arrebossat que protegia el tàpia ha deixat visible l’estructura completa d’un mur de brenca, així com en altres parts de l’edifici.
Veiem que la fàbrica constructiva de tot l’edifici era la mateixa.
La nau transversal central es manté completa. Pel relleu de l’arrebossat sembla com si hagués existit una obertura sota un gran arc de mig punt posteriorment emplenada.
Carrers i Arquitectura popular
El model de fàbrica constructiva de brenca que acabem de veure ens porta a observar l’arquitectura manxega de base popular d’aquest poble.
Una característica important de tipus estètic és el ja assenyalat que són pobles majoritàriament blancs, on tradicionalment s’efectuava el blanqueig anual amb beurada de calç. Això els confereix una uniformitat visual que dissimula i disminueix els contrastos entre les formes arquitectòniques dels edificis, encara que, en nombrosos casos, responguin a estètiques i èpoques molt diferenciades.
Dins un model d’estructura agrària es donaven tres tipus de casa: La casa de labor urbana amb dues parts ben diferenciades, encara que unides i relacionades entre si: habitatge i zona de treball. La diferenciació es fa en planta (no en alçada). Una àrea per a la casa-habitació i, adossada, una altra àrea àmplia (corral) per a animals-treball. Les distingim perquè havien de comptar amb dues entrades independents, una per a l’habitatge i una portalada per a l’entrada d’animals, carros i maquinària, pel costat oposat o pel mateix carrer. Solen ser de dues plantes.
La casa dels assalariats (bracers o peons), que no necessitava espai de treball i, per tant, tampoc de portalada, potser un petit corral. Només tenia una entrada per a l’habitatge. Solen ser d’una planta.
Les cases senyorials, formades per un gran edifici palatí amb amplis patis, i fins i tot jardins. El símbol de major estatus es manifestaria per blasons a la façana i altres símbols de poder com a portades esculturals, balconades o torres. Hem tingut ocasió de veure la Casa-Palau de las Torres.
En aquestes localitats, els tres tipus de casa es presenten adossades formant illes, amb més profusió d’un o altre tipus segons la categoria social de la zona, amb més predominança de casalots senyorials a les zones centrals o carrers més significatius, i més presència de les cases de bracers als ravals. Només els grans palaus podien ocupar tota una illa.
En aquesta presentació de carrers i edificis començaré per alguns exemples de traçat urbà i acabaré amb mostres tipològiques de l’exterior dels tres tipus de cases exposades.
Carres
Els elements estructurals de l’estil manxec es podrien resumir preponderantment en dos nivells d’altures; un per a cases de bracers i tres per a les cases senyorials.
A la fàbrica i les façanes: sòcols de pedra; parets blanques; balcons amb baranes metàl·liques; balcons sortints, amb balustrada i suports de fusta o tancats de vidre més moderns.
Els carrers generalment sinuosos, partint de forma més o menys radial del centre urbà concretat a la plaça major i l’església principal. Quan es produeixen eixamples es poden dissenyar algunes avingudes amb tendència rectilínia i més pes de l’ortogonalitat de les illes.
Cases i elements arquitectònics
Casones
Crec que amb aquesta seqüència de fotografies ens podem haver fet una idea de l’urbanisme i l’arquitectura d’una vila manxega com Tembleque.
Molins de vent
Enllaç amb el Post: Molins de vent a La Mancha
Formant part del territori dels molins de vent de La Manxa, Tembleque aporta dos d’aquests molins (8, 9).
Com era usual, se situen als afores del poble en un lloc elevat on es trobi un turó per explotar la força del vent, agrupats en diverses unitats per aprofitar el camí.
Dels sis molins fariners de vent que Madoz ens ha informat que tenia Tembleque, en queden dos rehabilitats i un només amb el cos. Segurament tenen els seus orígens al segle XVI. No m’hi aturaré més enllà del que s’ha exposat al Post.
Fi de la visita
La vila de Tembleque es presenta com un exemple dels municipis de la plana manxega, on la geografia ha determinat tant el desenvolupament històric com les característiques actuals del territori, atès que la seva posició estratègica a la província de Toledo, com a punt important de comunicació, n’ha marcat l’evolució des de les primeres referències documentals del segle XIII fins a l’actualitat.
La continuïtat històrica del municipi, des dels seus orígens com a possible alberg (venta) de camins fins a la seva consolidació com a nucli poblacional estable de més de 2.000 habitants, mostra la capacitat d’adaptació dels “pobles-ciutat” manxegues als processos demogràfics i poblacionals.
Quant a la seva imatge urbana, és un exemple de com és possible mantenir una visió i percepció urbana estèticament equilibrada sobre la base de diferents formats, però mantenint l’estil es poden assolir resultats d’una bellesa equilibrada que no ha de ser uniforme. La Plaça Major de Tembleque seria l’exemple paradigmàtic d’equilibri entre diferents formes unides per l’estètica que porta a l’equilibri (llàstima del paviment)t.
Bases d’informació
Webs
ayuntamiento
wikipedia
turismocastillalamancha
patrimoniocastillalamancha
turismoprovinciatoledo
todotembleque
arteguías
rutadonquijote
laalcazaba
Webs academic
Tembleque (1969). Imprenta de la Diputación Provincial, Toledo
Morales Sánchez, M. (2016). La orden de San Juan de Jerusalén. Los prioratos de San Juan en La Mancha (siglos XVI y XVII)
(Tesis doctoral)
Real Academia de Bellas Artes y Ciencias Históricas de Toledo. El mundo sedero toledano y la fábrica de medias de seda de punto de aguja de Tembleque (Toledo)
Calamardo Murat, J. (2023). La Casa de las Torres de Tembleque: historia de un símbolo de nobleza, poder y prestigio en La Mancha
Navascués Palacio, P. (1993). La plaza mayor en España
Pérez Carmona, Pablo (2025). La Mancha Alta turismo, vivienda y sociedad (Trabajo fin de grado)