El Parc Miner d’Almadén (Ciudad Real) està format pel conjunt de les mines de cinabri i de les instal·lacions d’obtenció de azogue (mercuri). La seva importància històrica ha merescut la seva catalogació com a Patrimoni de la Humanitat conjuntament amb Idria (Eslovènia).

Parc Miner d’Almadén (Ciudad Real)

Parque minero de Almaden

Parc Miner d’Almadén. Alcudia. Ciudad Real

Municipi: Almadén. Comarca: Alcudia. Província: Ciudad Real. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha

Coordenades: 38°46′00″N 4°49′00″O. Altitud: 589 msnm. Població: 5.312 habitants (2019)

www: parqueminerodealmaden

Patrimoni Mundial de la Unesco, 2012

Visita: 2019

Mapa de situació del Parc miner de Almaden(Google maps 2020-03-15)
Mapa de situació del Parc Miner d’Almadén (Google maps 2020-03-15)

Parc Miner d’Almadén. Alcudia. Ciudad Real

La visita que proposo em porta al Parc Miner d’Almadén, una de les joies del patrimoni industrial espanyol, reconegut com a Patrimoni de la Humanitat. Se situa en les antigues instal·lacions de la mina de mercuri d’Almadén.

Després del tancament de l’activitat minera, les mines més antigues del món van ser rehabilitades per mostrar al públic el llegat de dos mil anys d’explotació minera.

El mercuri, “la plata viva” dels romans, es mostra en el Parc Miner en tots els seus aspectes: L’extracció del seu mineral, el cinabri (sulfur de mercuri); la seva transformació en els forns metal·lúrgics; les seves propietats físiques i químiques; els seus usos i la seva història.

Després de la cessació de l’activitat minera, entre els anys 2001 i 2003, amb el consegüent efecte de crisi econòmica i social per a la comarca, es van buscar alternatives per dinamitzar l’activitat econòmica..

Una d’elles va ser la transformació del conjunt industrial en un Parc Miner que permetés l’explotació cultural i turística del seu important patrimoni industrial a través del Pla Director del Parc Miner d’Almadén.

El resultat de rehabilitació i adaptació als usos culturals i turístic és el que seguiré al llarg de la visita.

Patrimoni del mercuri: Almadén i Idrija

La importància d’aquest mineral i la seva explotació durant més de dos mil·lennis, va portar a la Unesco a inscriure el lloc Patrimoni del mercuri. Almadén i Idrija al catàleg del Patrimoni Mundial de la Unesco, compartit conjuntament per Almadén i Idrija, a Eslovènia, segona major mina del món.

Engloba doncs, dos llocs de mineria del mercuri de dos països diferents. A Almadén, el mercuri ha estat extret des de l’antiguitat, mentre que a Idrija es va trobar per primera vegada el 1490.

A més del Parc Miner en sentit estricte, altres llocs de la localitat queden inclosos en el catàleg del Patrimoni Mundial, com són: Reial Presó de forçats; Reial Hospital de Miners de Sant Rafael; Casa Acadèmia de Mines; Castell de Retamar i Plaça de Toros.

Per ells em passejaré en aquest Post i en el següent.

En aquest presento el Parc Miner i les seves instal·lacions.

En el Post: Almadén (Ciudad Real), recullo el recorregut per la part històrica de la vila d’Almadén, amb les instal·lacions vinculades al Parc Miner ubicades a la localitat.

El territori

La vila d’Almadén està situada al límit occidental de la província de Ciudad Real, en la Comunitat Autònoma de Castilla-la Manxa, gairebé al límit amb les províncies de Badajoz i Còrdova.

Atès que Castilla-la Manxa no ha efectuat una comarcalització oficial del seu territori, trobem que de vegades se la inclou a la comarca històrica d’Alcudia (divisió comarcal de la Diputació de Ciudad Real), o del Valle d’Alcudia, però també des del territori es parla de comarca d’Almadén.

El fet significatiu d’aquest territori se centra en la seva estructura geològica, i més concretament, en l’abundància de minerals vinculats al mercuri, del què es considera que ha estat el major productor mundial al llarg de tota la història, iniciant-se aquesta activitat, si més no, des de la època de colonització romana.

A l’àrea de Sierra Morena que correspon a la província de Ciutat Real, destaca la importància minera que històricament han tingut les mines d’Almadén en l’extracció de cinabri per produir mercuri.

Es tracta d’una formació geològica iniciada fa 430 milions d’anys, amb quarsites dipositades al fons de la mar. Un vulcanisme profund posterior va arrossegar mercuri que es va combinar amb el sofre, formant el cinabri (sulfur de mercuri).

La orogènia herciniana, fa uns 300 milions d’anys, va plegar i va fracturar aquesta estructura, elevant-se sobre el nivell de la mar en capes gairebé verticals en aquesta zona, formant un gran sinclinal de direcció nord-oest sud-est, que en la part occidental té com a centre Almadén.

L’erosió posterior, durant milions d’anys, va modelar finalment el relleu actual.

El jaciment és de caràcter estratiforme i impregna de cinabri la pedra sorrenca original. Apareix lligat a la presència d’unes toves volcàniques explosives. Es localitza en el flanc sud del sinclinal d’Almadén on apareix la verticalitat i amb un rumb E-O, té una correguda màxima de 500 metres i arriba a una profunditat màxima de 700 metres.

La base geològica del Castell de Retamar, que veurem més endavant, permet apreciar clarament aquesta disposició en vertical de les capes.

Parque minero de Almaden Castillo de Retamar

Aquesta disposició vertical s’aprecia també en la secció transversal del pou de San Teodoro.

Al costat del jaciment d’Almadén, s’han explotat a la zona altres jaciments de menor importància a El Entredicho, Las Cuevas, La Concepción Vieja i la Concepción Nueva.

Una característica del cinabri és el seu color vermell vermelló, color pel qual va ser inicialment molt apreciat el seu ús en època romana, el que va comportar la seva extracció per ser portat a Roma. També es pot trobar mercuri natiu, en estat pur líquid a temperatura normal, però és difícil de captar a causa de la seva mobilitat.

Per situar Almadén en la seva posició pel que fa a les estructures del medi físic peninsular, em remeto al Post: Estructures territorials a l’Espanya peninsular.

Una mica d'història

Es desconeix amb exactitud l’inici de la seva explotació minera. Però aquest territori es coneixia ja alguns segles aC amb el nom celta de territori sisaponiense, que prové de Sisapo, terme que significa “cova de la qual s’extreuen metalls“.

Uns 300 anys aC l’historiador grec Teophrasto deia que “s’estimava molt el cinabri dur i de fines sorres que procedia d’Hispània”, encara que sense citar directament a Almadén.

La primera certesa pel que fa a Almadén la tenim en el fet que els romans van explotar les mines d’Almadén per enviar cinabri a Roma. Allà es produïa el més preuat vermellenc de l’Imperi a partir del sulfur de mercuri de color vermell (cinabri). Encara que és molt probable que no explotessin la mina d’Almadén, sinó la de les Cuevas, per la major facilitat de la disposició del cinabri a la roca.

Els romans usaven el cinabri per obtenir el vermellenc, considerant que el millor de l’Imperi era el de Sisapo, pel seu bell color vermell natural.

Se suposa que durant el període visigòtic va haver de baixar molt l’activitat minera.

L’explotació de les mines d’Almadén va continuar amb els àrabs, però amb una nova destinació d’aplicació ja que, al costat del seu ús en ornament, es va passar a utilitzar l’argent viu en alquímia i medicina.

L’alquímia pretenia que amb l’aplicació del mercuri es podria arribar a la transformació en or i plata. Mentre que en medicina es feia servir per preparar diferents medicaments.

Els àrabs van deixar diverses paraules com alarife (mestre d’obres), zafrero o azogue (argent viu). El mateix nom Almadén, al-Ma’din significa “la mina”.

Parque minero de Almaden alambique árabe
Alambí àrab

Una vegada ocupat el territori per Castella, a partir de 1168, amb Alfonso VIII, s’arriba a cedir la seva explotació completa a l’Ordre de Calatrava, pels serveis prestats a la Corona.

La duresa i perillositat de la feina a la mina dificultava trobar treballadors. Al segle XV Almadén es va veure tan despoblada que l’Ordre de Calatrava, en 1417, es va veure obligada per procurar la repoblació a concedir el Privilegi de Villazgo independent.

Amb els Reis Catòlics, al passar l’Ordre de Calatrava a ser patrimoni reial, les mines d’Almadén dependran directament de la Corona.

Al segle XVI, sota el regnat de Carles I, els banquers Fugger o Fúcares, com se’ls coneix a Espanya, van reclamar en 1523 a l’Emperador el pagament del seu paper decisiu en la seva elecció com a emperador dell Sacre Imperi Romà Germànic. La solució va ser que els banquers es fessin amb l’administració dels maestrazgos (de Santiago, Alcántara i Calatrava). Entre les rendes estaven les mines d’Almadén. Els drets sobre Almadén li van ser arrendats a Jakob Fugger el 1525.

Els Fúcares gestionaven els seus negocis a través de sucursals en els llocs on estaven implantats. A Almadén hi havia un factor en una mansió, la Casa dels Fúcares, situada a l’interior de la localitat, que és un punt de visita al recorregut que efectuarà posteriorment.

El descobriment de les mines de plata de Potosí (Perú) i Zacatecas (Nova Espanya, Mèxic), i al descobrir-se el mètode de pati per a la amalgamació dels minerals de plata, va convertir a l’argent viu (azogue) en un element estratègic, el que va incrementar la necessitat de la seva producció.

Amb l’invent de la amalgamació va perdre progressivament importància la fabricació de vermelló i Solimán.

La manca de mà d’obra porta a utilitzar presos forçats i esclaus. Pel sue allotjament es construeix el 1525 una presó, La Crujía, comunicada directament amb la mina mitjançant un túnel subterrani per evitar la fugida dels presos.

En 1697 es va trobar mineral a peu del castell i, com a conseqüència, es va realitzar un socavón o pou horitzontal entre 1703 i 1706 per assolir-lo a 50 metres per sota de la superfície. És la coneguda com a Mina del Castell, situat al costat del Castell de Retamar, que ocupa el Cerco de San Teodoro, prolongació pel nord-est del Cerco de Buitrones. El socavón té 212 metres de longitud i està, íntegrament, revestit de maó per evitar els freqüents incendis que es produïen a la mina.

Al segle XVIII treballaven en les mines d’Almadén unes 2.500 persones.

Al llarg de segle XVIII es van introduint innovacions tècniques, en gran mesura de la mà de la incorporació d’enginyers alemanys.

En 1777, Carlos III decideix fundar a Almadén una Acadèmia de Mines que serà la quarta d’Europa. Iniciant-se en 1781 la construcció de l’edifici de la Casa Acadèmia de Mines d’Almadén.

En la dècada de 1750 l’antiga presó de la Crujía va ser substituïda per la Real Presó de Forçats. L’ús de forçats va finalitzar en 1800, tancant-se la presó.

L’augment del nombre de miners, i la importància i freqüència d’accidents i de malalties vinculades al mercuri, així com les epidèmies provocades per l’amuntegament a les cases de la localitat, va convèncer al superintendent Francisco Javier de Villegas de la necessitat de construir un hospital per atendre’ls, construint el Reial Hospital de Miners de Sant Rafael entre 1755 i 1773.

Com a font de finançament de les obres de l’hospital es va dur a terme la construcció de 24 habitatges destinats a l’allotjament de treballadors forasters disposades en forma de polígon hexagonal. El perímetre delimitava una plaça de toros a l’interior. Els recursos prevenien del pagament de lloguers i de l’ús de la plaça de toros.

El treball de dones i nens havia format part de la història de les mines. Les dones en tasques indirectes, mentre que els nens i nois si que treballaven en les mines. Fins 1837 que va ser vetat l’ingrés en tasques d’interior als menors de 17 any, i fins als 18 anys en 1841, encara que no sempre es complia, en nombroses ocasions pressionats pels pares per obtenir uns ingressos familiars més.

El terme azogue es va usar fins al segle XVIII en què, progressivament va ser substituït pel de mercuri.

Durant el segle XIX diversos factors provoquen una greu crisi en el mercuri d’Almadén i, al mateix temps, la Hisenda Pública espanyola es troba en difícil situació. Per això, s’efectua un contracte el 1835 amb la banca Rothschild perquè s’encarregués de la seva comercialització, que va durar fins a 1921.

En aquest període s’obre el debat sobre si s’ha de arrendar o vendre l’Establiment Miner, o que l’Estat assumeixi la seva modernització.

S’opta per crear un Consell d’Administració autònoma d’Almadén en 1918.

La modernització i mecanització implicarà la necessitat de menys mà d’obra, el que obre el problema de la desocupació a la zona. Ja en 1933 s’inicia la recerca d’altres activitats econòmiques.

En els anys posteriors a la Guerra Civil, durant la Segona Guerra Mundial, les produccions de mercuri són molt elevades, aconseguint el 1941 el rècord en tota la història de les mines amb 85.000 flascons envasats, ja que totes les grans nacions desitjaven posseir la major quantitat possible de mercuri, especialment si estaven implicades directament en el conflicte. Per aconseguir aquestes produccions es va crear un Camp de Concentració per a presos polítics forçats.

Després de la Guerra Civil, l’establiment havia quedat obsolet aplicant un pla quinquennal per a la seva modernització el 1952.

Es va obrir un nou pou, el San Joaquín, que el 1976 havia arribat als 700 metres de profunditat. I es van instal·lar nous forns.

Per fi, l’any 2001 es va tancar definitivament l’explotació minera, i es va mantenir la planta metal·lúrgica, que al seu torn va cessar definitivament totes les activitats industrials l’any 2003.

Entre els projectes de rellançament econòmic de la comarca, s’inclou el de projectar al Parc de les Mines d’Almadén com a àmbit turístic en base al seu potencial de patrimoni industrial i de Patrimoni Mundial.

Mineria i metal·lúrgia del mercuri

Per comprendre les instal·lacions que es visitaran pot ser interessant conèixer la metal·lúrgia del mercuri, és a dir, els passos que segueix el procés tècnic d’obtenció del mercuri (símbol químic Hg), des de l’extracció fins a la comercialització.

Un dels aspectes més interessants de Parc Miner d’Almadén, completat amb instal·lacions complementàries a Almadén, és que reuneix en una sola instal·lació i localitat el cicle complet de producció, inclosa la formació dels quadres tècnics, característica no gaire habitual.

  1. El procés comença per l’extracció del mineral, el cinabri (sulfur de mercuri HgS).
  2. La metal·lúrgia del mercuri correspon a la següent etapa organitzada per l’obtenció del azogue o mercuri, com a producte final.

Per extreure el azogue del mineral de cinabri és necessari dur a terme una sèrie d’operacions basades en una senzilla reacció química:

HgS + O2 = SO2 + Hg

Mitjançant el torrat (tostación) del cinabri al sotmetre’l a altes temperatures, el sofre es combina amb l’oxigen i el mercuri es desprèn en estat de vapor, passant després per un circuit de refrigeració que el condensa i torna al seu estat líquid.

Aquest principi tan simple presenta en la pràctica serioses dificultats, ja que el caràcter volàtil del vapor de mercuri complica molt la seva condensació.

En Almadén, al llarg del temps, els diversos enginys que es van emprar per destil·lar el cinabri van anar millorant la forma de condensar el mercuri, comptant de manera invariable amb un forn per torrar el mineral, un circuit de refrigeració i un dipòsit per rebre el mercuri condensat.

En aquesta fase metal·lúrgica, en primer lloc, el mineral és molt, triturant-se a diferents granulometries en funció del tipus de forn on es vagi a tractar. A continuació, es procedeix a la seva torrada (tostación) en un forn, reacció per la qual el sulfur de mercuri es descompon gràcies a l’acció reactiva de l’aire atmosfèric, alliberant diòxid de sofre (SO2) més vapor mercurial. Aquest vapor passa per un circuit de refrigeració per a la seva condensació. A continuació, es depura en diferent grau segons l’ús a què vagi destinat, obtenint-se el azogue o mercuri líquid. Finalment, a l’ésser un líquid es procedeix al seu envasat i emmagatzemat, preparat per a la seva comercialització.

Inicialment, les aplicacions del mercuri es reduïen per part de romans i àrabs, a l’aprofitament del mineral, el cinabri, sense transformar-lo, reduint-se a només triturar-lo per obtenir tints i colorants. No obstant això, els àrabs van ampliar es seu ús per a pràctiques d’alquímia. La seva aplicació posterior, ara en quantitats industrials, consistirà en utilitzar mercuri pur per desenvolupar el procés de la amalgamació per obtenir plata, or i coure dels seus respectius minerals, i més secundàriament, per a altres aplicacions del mercuri.

La tècnica de la amalgamació consisteix en la recuperació de la plata, or i coure dels minerals i objectes que els contenien, aprofitant la facilitat del mercuri per amalgamar amb aquests metalls al barrejar-los íntimament. A continuació, l’amalgama formada s’escalfa i el mercuri s’evapora i queda només el metall refinat.

En la història d’Espanya, aquest va ser el procediment usat per recuperar la plata i l’or de les mines americanes de Mèxic i Perú a partir de la descoberta i colonització. Van ser ingents les quantitats de azogue exportades a Amèrica per aquesta finalitat.

Per constatar la complexitat del procés i la seva evolució històrica, una dada curiosa i interessant és que entre el segle XIII i el XIX aquest ampli procés des de l’extracció al transport i comercialització, amb les activitats complementàries necessàries, va donar lloc a 129 oficis històrics de les mineries d’Almadén, comptats a partir de l’apèndix de l’obra de Ángel M. Hernández Sobrino, Los mineros del azogue.

Visita al Parc Miner d’Almadén

Parque Minero de Almaden (Google earth 2020-03-25)
CB: Cerco de Buitrones; CT: Cerco San Teodoro; 15: Pou de San Miguel; Es: Escombrera; PK; Entrada, aparcament
Parque Minero de Almaden (Google earth 2020-03-25)

La visita a Parc Miner la desenvoluparé seguint el recorregut establert, però fent ús del contingut del Museu del Mercuri, que es realitza enmig de l’itinerari, per explicar els diferents elements que conformen la instal·lació completa.

Al mateix temps, adaptant-me al màxim al procés de fabricació que acabo d’exposar.

A l’arribar a Almadén em dirigeixo directament a Parc Miner, situat a l’extrem oest de la població. L’exterior és un ampli aparcament.

Parque minero de Almaden

Centre de Visitants

Arribo al Centre de Visitants (1), per iniciar la visita a la mina. Serem dues persones, de manera que tindrem un guia per als dos, amb els avantatges que això comporta.

En els diferents jaciments un problema a què va haver de fer-se front va ser el dels robatoris de azogue. Per protegir-se i evitar-ho es van construir murs que tancaven cada recinte. I se’ls anomena cerco.

La mina i instal·lacions transformadores d’Almadén se situen en un recinte en forma de “L” tombada. A la banda oest una àrea quadrangular en el Cerco de Buitrones, la part més antiga del Parc. L’ala que se situa continuant per la zona nord cap a l’est el forma el Cerco de San Teodoro.

Instal·lacions interiors: La mina

La mina d’Almadén abasta un cercle d’uns 25 quilòmetres de radi, i el centre estaria situat en el pou de San Teodoro (2), pel qual s’inicia la visita a l’interior de la mina.

Aquest és un primer aspecte interessant a considerar, que les galeries s’estenen per sota de tota la localitat, la qual s’assenta en un turó allargat que se sobreposa al conjunt miner.

En superfície ocupa el Cerco de San Teodoro.

És el que mostra aquest plànol de 1796, que es pot veure al Palau / Magatzem dels Fúcars a Almagro.

Parque minero de Almaden

El perfil final de la mina pot apreciar-se en aquesta representació de F. Palero.

Parque minero de Almaden
Perfil (projyecció vertical longitudinal) de la Mina d'Almadén per F. Palero (Font: Sociedad Geológica)

Descens al Pou de San Teodoro

Parque minero de Almaden

El recorregut per l’interior de la mina s’inicia baixant pel pou de San Teodoro (2).

Parque minero de Almaden

El descens es realitza, en una gàbia de mina moderna, fins a la zona accessible que correspon a la planta 1ª de la mina d’Almadén, a uns 50 metres de profunditat, la de major valor històric.

Parque minero de Almaden

Aquest és el primer contacte amb la mina.

Parque minero de Almaden

El recorregut a peu transcorre per una mina real explotada en els segles XVI i XVII i albors de segle XX.

Observarem diferents aspectes de l’evolució de les tècniques mineres al llarg d’aquests segles.

Segons el tipus de roca els túnels no calia reforçar-los, mentre que en altres casos es necessitaven estructures de suport. Aquestes van ser evolucionant de suports de fusta (travessers), que van ocasionar diversos incendis, fins a obres de maó i altres tipus més segurs.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

També van ser sensibles els canvis en els sistemes de transport del mineral.

En els trasllats en horitzontal veiem des de cabassos i carretons fins vagonetes, i trens miners com el que ens portarà fins a la sortida a través d’un socavón o galeria d’accés des de l’exterior horitzontal amb pendent de drenatge.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Era usual l’aplicació de plans inclinats perquè el mineral descendís per gravetat.

Parque minero de Almaden

Un altre aspecte fonamental és el transport en vertical, a través dels pous, de persones i mineral. En aquest aspecte, l’evolució també és notable, des del simple torn manual als muntacàrregues.

Els cabassos d’espart van ser un dels recipients fonamentals per al trasllat de material.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Un dels problemes d’una mina és el buidatge de l’aigua que es filtra per les parets.

Inicialment s’efectuava mitjançant unes bosses de cuir, zacas, que s’elevaven mitjançant torns com el que hem vist abans.

Una innovació de segle XVII va ser l’aplicació de bombes aspirants accionades per homes (bombers).

Parque minero de Almaden

Arribem a la joia de la mina, el Baritel de San Andrés, construït el 1755. Es tracta d’un gran recinte en forma semiesfèrica, en què va instal·lar-se un impressionant malacate o cabrestant per elevar mineral, per al buidatge d’aigua, o per introduir eines i fusta. Hi ha qui a aquesta gran cavitat l’anomena la Capella Sixtina de la mineria.

Era arrossegat per mules, per fer girar un eix vertical amb un tambor a la part superior en el qual s’enrotlla una maroma que, amb ajuda d’altres politges, s’introdueix al pou.

El dibuix següent mostra un exemple de malacate.

Parque minero de Almaden
Malacate de cavalleria. Dibuix de Jaime S. Calleja (Font: Hernández Sobrino, p. 171)

És una llàstima que amb la meva càmera fotogràfica no pogués captar tota la magnitud del recinte.

Per l’interès de veure una imatge global, i per compensar les deficiències de les meves fotografies, he recorregut a la imatge que proporciona l’Ajuntament al seu web.

Parque minero de Almaden
(Font: Web del Ayuntamiento de Almadén)
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Aquesta imatge pot ajudar a fer-se una idea de les dimensions de la sala.

El matacà fa moure una única corda amb els dos extrems. La potència del conjunt permet moure materials des de grans profunditats.

A aquesta zona conflueix la galeria de forçats per la qual es conduïa als penats a treballar a la mina des de la Presó.

Finalitza la visita a la sala d’eines i lloc de devoció dels miners amb la imatge de la Mare de Déu de la Mina.

Parque minero de Almaden

Mitjançant el pou de San Teodoro de nou, l’ascensor ens porta a una galeria superior on un tren miner ens transportarà al Cerco dels forns pel mateix camí que recorria el mineral en la segona meitat del segle XX.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Instal·lacions exteriors

En la següent exposició no seguiré un ordre cronològic de com es va desenvolupar la visita a les instal·lacions metal·lúrgiques d’obtenció de azogue o mercuri, sinó que prefereixo seguir les etapes del procés de fabricació (apartat Mineria i metal·lúrgia del mercuri), incidint succintament en la seva evolució històrica.

Aprofitaré per posar en el seu context elements i explicacions continguts al Museu del Mercuri (8), i fins i tot del Museu del Miner del Reial Hospital de Miners de San Rafael, que es troba a la Vila.

Instal·lacions extractives exteriors: Pous

Al Parc es troben quatre pous. El pou de San Teodoro que actuava com pou principal a partir de segle XVII; els pous de San Miguel i de San Aquilino com pous auxiliars, i el pou de San Joaquín iniciat en els anys 1950.

El pou de San Teodoro (2) és el pou pel qual he entrat a la mina.

El pou de San Miguel (15) té les seves xemeneies de ventilació a la plaça Escorusa, al nucli de la població fora dels límits de Parc miner.

El pou de San Aquilino (3) és, en el seu origen, anterior a 1543. Es pot veure la casa de màquines i el castellet als peus de l’extrem occidental de la població, que se situa elevada. Des de l’Església de San Sebastián s’observa perfectament els Cercos del Parc Miner.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

A l’extrem occidental es localitza el pou de San Joaquín (4) iniciat a la dècada de 1950.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Instal·lacions del procés metal·lúrgic del mercuri

La resta del Cerco de Buitrones està destinat a les instal·lacions del procés metal·lúrgic.

Trossejat o Mòlt

Un cop extret el mineral de l’interior es procedia a triturar-lo a diferents granulometries en funció del tipus de recipient on s’anessin a tractar. Aquesta operació s’efectuava a l’aire lliure amb martells de ferro, que anomenaven porrillos.

Parque minero de Almaden
(Font: Hernández Sobrino, p. 43)

Càrrega del mineral

En cada tipus de forn la càrrega del mineral és diferent. En els antics de jabecas s’havia de fer a mà omplint un per un els recipients.

En els moderns de tremuges s’usen sistemes mecanitzats, com les cintes transportadores. Un cop molt el mineral és conduït per una cinta transportadora i dipositat segons la seva grandària en alguna de les 4 tremuges que se seleccionen segons el tipus de torrat que es vagi a donar a mineral.

Parque minero de Almaden

Destil·lació del mercuri: torrat i forns per torrar

Com ja hem vist abans al presentar la metal·lúrgia del mercuri, el procés consisteix a provocar la destil·lació del mercuri, fent reaccionar el sulfur de mercuri contingut en el mineral de cinabri amb l’oxigen contingut en l’aire atmosfèric perquè es combini amb el sofre i alliberi vapor mercurial, per al que es necessita elevar la seva temperatura per sobre dels 360o C.

Aquest procés es diu torrada, i es realitza en forns que continguin una càmera de torrat. El procediment ha estat històricament idèntic, el que va anar canviant va ser els forns de torrat. A Almadén, podrem obtenir informació de sis tipus de forns.

Durant molts segles la torrada es va realitzar en recipients ceràmics de petites dimensions anomenats olles.

Parque minero de Almaden
Olla de Jabeca
Parque minero de Almaden
Olla de Reverber

Forns de jabecas

És el tipus de forn més antic de què hi ha descripció a Almadén, dissenyat sota influència àrab. Es va utilitzar des del segle XI fins al segle XV.

Una maqueta ens mostra l’estructura i funcionament del forn de Jabeca.

Un forn de forma semicircular allargada en el qual s’insereix per la part superior externa unes olles de jabeca amb el mineral trossejat.

Emplenades les olles amb el mineral triturat i tancades hermèticament amb les cobertores o tapadores es col·loquen a la coberta de forn.

A l’interior del ‘forn es crema llenya fins a aconseguir la temperatura ideal perquè el cinabri introduït en les olles comenci a volatilitzar. El mercuri va dipositant-se en la part superior de les olles.

Una vegada que el forn s’ha refredat, es destapen les cobertores i s’obté el mercuri líquid barrejat amb cendra i pedra.

La barreja es renta per desprendre el mercuri.

Forns de reverber: aportació Fúcar

L’aportació Fúcar va ser el forn de reverber, que van funcionar des de començaments de segle XVI fins a mitjan segle XVII.

És un forn de maons i fang on es coïa i fonia el metall, coberts amb una volta de mitja taronja i sota d’ella la “xarxa” que estava col·locada sobre la caldera, alimentada amb llenya.

Les olles de fang eren més allargades que les jabecas i de major grandària.

Les olles amb el mineral s’introduïen destapades en un forn de volta semiesfèrica tancat hermèticament. El terra del forn té una lleugera inclinació cap al centre, cap a on es va dipositant el mercuri, a l’igual que en el fons de les olles.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Un cop realitzada la cocció i refredament del ‘forn es procedeix a l’obtenció del mercuri.

El gran inconvenient d’aquests forns era el “azogamiento”, greu intoxicació que patien els operaris a l’introduir-se en el seu interior per recollir el mercuri.

Forns de aludeles (Forn Bustamante)

El forn de aludeles o forn Bustamante (5), és el més antic que es troba al recinte.

Els forns de aludeles van ser inventats a Huancavelica (Perú) al 1633 per Lope Saavedra Barba, però no van ser introduïts a Espanya fins 1646 de la mà de Bustamante i Sotomayor, per això se’ls anomena a Almadén forns Bustamante.

La implantació del forn Bustamante va significar un avenç fonamental en la història de la tecnologia del mercuri, que va contribuir de manera decisiva a l’auge de la producció de mercuri.

Van entrar en funcionament en 1720 i han estat en actiu fins que el 1928 van ser substituïts pels Forns Almadén. Una dilatada història de 300 anys, que el converteix en l’enginy metal·lúrgic més significatiu d’Almadén.

El mineral es col·loca dins del forn sense necessitat d’introduir-olles, sinó distribuïts en diverses capes, segons mides i qualitats.

Un cop posat en funcionament el forn, es genera vapor de mercuri, que passa per uns orificis a una camarilla de la qual surten diverses canonades de aludeles.

Cada canonada està formada per una filera de recipients, els aludeles, acoblats un a continuació de l’altre, perforats a la part inferior perquè, un cop condensat el mercuri, passi al canal on serà recollit.

Abans de procedir a una nova cocció, els aludeles es desmunten i netegen per recuperar el mercuri que queda a les parets.

L’edifici allotja dos forns muntats en paral·lel i coneguts com San Eugenio i San Julián.

El 1994 van ser declarats Bé d’Interès Cultural de la comunitat de Castilla-La Mancha.

Parque minero de Almaden Horno Bustamante

Forns Almadén i Forns Cermak-Spirek

Els forns Almadén i Cermak-Spirek constitueixen la generació de forns moderns, caracteritzant-se per la càrrega contínua, la seva possibilitat de regulació i la millora de la condensació.

Els forns Almadén, van estar en funcionament des de 1905 fins a 1954. Destinats al tractament de mineral gruixut.

El mineral barrejat amb carbó s’introdueix per la part superior del forn a través de tremuges de tancament estanc. Des de la tremuja el mineral passa a una graella inferior on es realitzen la torrada. El vapor mercurial s’eleva i passa per un serpentí refrigerant que desemboca al dipòsit on es recull el mercuri condensat.

Els forns Cermak-Spirek van ser emprats per tractar mineral menunt.

El mineral passa per una graella mòbil que únicament permet el pas del material fi, denominat “bacisco”.

Un cop al forn, el mineral descendeix per un circuit de teules enllaçades, mentre que l’aire calent del forn ascendeix pels espais tubulars interns. Quan finalitza el recorregut, els gasos pugen per uns tubs fins als conductes de refrigeració.

Una xemeneia (6) que va pertànyer als forns Cermak-Spirek és l’únic testimoni que s’ha conservat del conjunt de forns utilitzat a Almadén durant la primera meitat de segle XX.

La xemeneia de 24,25 metres és de fust circular, destacant de la resta d’elements de el Parc Miner per la seva alçada i la rotunditat de la seva geometria.

Forns Pacific-Herreshof

Des de 1954 fins a juliol de 2003 els forns Pacific-Herreshof (7) són els que van estar en servei a Almadén.

La seva estructura completa és la que es conserva al Parc.

El mineral és triturat a la mida d’una polzada i s’introdueixen per la part superior del forn, realitzant un moviment en espiral durant el seu descens.

Els forns arriben a una temperatura de 750o C i fan servir propà com a combustible, el que redueix el temps de torrat a menys de 2 hores.

Els gasos de mercuri, després de passar per un cicló que elimina la pols, arriben als condensadors, dipositant després el mercuri en unes piques amb aigua. El mercuri és conduït per unes canonades des dels forns al magatzem on s’introdueixen en unes piques recobertes d’aigua per evitar la seva evaporació.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Emmagatzematge i envasat. Museu del Mercuri

L’últim pas del procés, després de la refrigeració era l’emmagatzematge i envasat, al que se li va destinar un edifici, el Magatzem de mercuri (8). Actualment alberga el Museu del Mercuri. Se situa a la part baixa del terreny, als peus dels forns Pacific.

Un microbús facilita l’arribada amb el guia, que alhora és el conductor.

Parque minero de Almaden

Aquest magatzem va ser construït el 1941 per substituir l’anterior que ocupava el mateix solar, i ha estat en funcionament fins a l’any 2003.

El Museu del Mercuri ocupa tota la planta baixa i un soterrani de l’edifici.

La Planta baixa és la zona museística pròpiament dita, estructurada en quatre àmbits temàtics: Geologia i paleontologia aplicada al terreny d’Almadén. Les ciències del mercuri. La metal·lúrgia del mercuri, on es troben objectes i maquetes, amb els seus panells, dels quals vaig obtenir part de les fotografies que he utilitzat. Finalment, les basses i l’emmagatzematge, que correspondria més específicament a l’etapa de producció que es desenvolupava en aquest edifici.

El soterrani està dedicat a presentar un conjunt de diorames sobre les rutes del mercuri i la història de les mines. En el moment de la meva visita aquesta part estava en procés de remodelació, pel que no era visitable.

Prosseguint amb l’exposició de l’etapa d’emmagatzematge i envasat, el mercuri es dipositava en calaixos i basses a l’espera del seu envasat.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Finalment, a l’ésser un líquid es procedeix al seu envasat amb destinació a la seva comercialització. L’envasament del mercuri sempre s’ha efectuat manualment i ha seguit un procés semblant. El mercuri s’extreu del recipient d’emmagatzematge, es mesura i s’introdueix en flascons de ferro, quedant a punt per a la seva distribució.

Els flascons de ferro van començar a emprar-se a Almadén a mitjan segle XVIII, substituint als antics baldeses de cuir. Cada flascó contenia 3 arroves (34,46 kg o 76 lliures) que, a més, és la mesura de pesat universal del mercuri.

Parque minero de Almaden

A la fi del segle XX, l’ús de flascons va quedar relegat per nous envasos de més capacitat (1.000 kg) que facilitaven l’emmagatzematge a gran escala.

Parque minero de Almaden

Transport

Des del segle XVI, la producció de azogue tindrà com a destinació Amèrica per a l’obtenció de plata. Per a això es va establir un circuit de transport amb tots els privilegis reials a la ruta Almadén-Sevilla-Veracruz (Mèxic).

D’Almadén a Sevilla el transport es realitzava en carretes de bous o carros de mules. En aquest recorregut el mercuri es transportava en baldreses de cuir.

Es dipositava a les drassanes de la Casa de Contractació de Sevilla. Allà s’envasaven en un baldrés de cuir lligat amb una corda de cànem. Al seu torn, aquest envàs es reforçava amb un segon baldrés i encara amb un tercer. Les borses es ficaven en un petit barril i aquests, de tres en tres, es col·locaven en un calaix de fusta. Després de clavar la tapa dels calaixos, els envoltaven amb cordes de cànem i espart i marcaven a la coberta les armes reials.

Parque minero de Almaden

Des d’allà es transportaven en barcasses pel Guadalquivir fins Sanlúcar de Barrameda o Cadis, per embarcar a la flota d’Índies rumb a Veracruz (Mèxic). I des d’allà a les mines de plata.

Fàcilment podria trigar-un any des de l’extracció fins a l’arribada a destinació.

Porta de Carlos IV i Porta de Carros

Enfront de la porta del magatzem es va construir l’anomenada Porta de Carlos IV (9), per haver estat construïda en època d’aquest rei, acabada en 1795, en estil neoclàssic.

Per aquesta monumental porta s’accedia al Cerco de destil·lació o Cerco de Buitrones que, com sabem, és la zona metal·lúrgica on es produïa el azogue i que estava completament emmurallada per evitar robatoris.

A la porta es portava un rigorós control de la sortida de carretes tirades per bous o mules carregades, amb pesats baldeses de azogue, direcció a les Drassanes de Sevilla.

En el recorregut de la visita es l’observa des del seu costat interior.

A la sortida de Parc miner cap a la Vila, la Porta s’apareix en tot el seu esplendor al revolt del camí.

Parque minero de Almaden

A l’extrem sud del Cerco se situa la primera porta del Cerco de Buitrones, del segle XVI, coneguda com a Porta de Carros (10). Construïda amb la finalitat de facilitar la sortida dels carros amb el azogue cap a Sevilla.

Parque minero de Almaden
Perspectiva d'Almadén en la segona meitat de segle XVIII, segons il·lustració de F. Cruz

Se la pot observar a la llunyania.

Parque minero de Almaden

Activitats complementàries

El manteniment i funcionament de les mines i de la producció de mercuri requereix una gran quantitat d’activitats complementàries de tipus molt divers.

Cal tenir en compte que les instal·lacions havien de ser autosuficients, al trobar-se Almadén allunyat de qualsevol nucli urbà que pogués aportar aquestes activitats i serveis.

Entre les activitats complementàries més imprescindibles es troben: teuleria, farga, lampisteria, tallers mecànics, fusteria, oficina tècnica i administració, central elèctrica o hostatgeria.

Entre les poques instal·lacions auxiliars que es conserven es troba el Forn de tejeras (11), en el camp entre les portes. Aquest tipus de forns es coneix amb el nom de tejeras per la funció que exercien, que consistia a coure les teules, maons i aludeles per a l’establiment.

Parque minero de Almaden

El consum de aludeles i maons era enorme i el seu transport des d’altres zones d’Espanya llarg i costós, de manera que la mina havia de ser autosuficient i generar aquells materials que consumia.

Se suposa que el forn va ser construït al segle XVII, estant en funcionament fins a mitjan segle XX, moment en què els canvis en els sistemes de producció van fer innecessari el seu ús.

En el recorregut de tornada serà quan ens aturem a observar el Forn de Bustamante.

Des de la porta del Centre de Visitants pot distingir-se els tallers (12) construïts en 1920, i al seu costat, l’edifici de l’oficina tècnica i administració (13).

Es tanca aquí el circuit intern en els Cercos de San Teodoro i de Buitrones.

Escombrera

Malgrat no es visiti, cal indicar que la part exterior posterior oest del recinte s’havia dedicat a escombrera (14). La transformació en Parc Miner i la seva catalogació com a Patrimoni Mundial, van portar a fer una neteja i rehabilitació d’aquests terrenys. Les dues fotografies, que es mostren a l’entrada del Museu del Mercuri, permeten veure un avans i una ara del seu estat. També es pot constatar la seva neteja en les imatges Google que he inclòs.

Parque minero de Almaden
Parque minero de Almaden

Fi de la visita

Si més no per a mi, la visita a una explotació minera o a una cova prehistòrica té alguna cosa d’especial. Endinsar-se en les entranyes de la Terra em porta a un altre món de sensacions, a una realitat diferent de la que percebo amb la llum de Sol. I més, si intento imaginar la vida al seu interior amb la il·luminació d’un llum d’oli, i ves a saber amb què, quan l’ocupava un habitant prehistòric.

En el cas de les explotacions mineres, s’uneixi, a més, les condicions de treball i les fatigues dels obrers en cada moment històric, amb les seves eines i els seus perills.

En el cas d’Almadén, aquest sentiment es reforça amb les pors i problemes vinculats a la malaltia del mercuri, “mercurialisme” i amb la imatge dels forçats i esclaus als que durant segles es va obligar a treballar en l’explotació. Fins i tot a l’acabar la Guerra Civil en un camp de concentració.

En el Post següent: Almadén (Ciudad Real), aquests aspectes es posaran més en evidència.

Pel que fa a la visita, la gran importància del lloc es plasma en haver estat reconegut com un àmbit que mereix el qualificatiu de Patrimoni Mundial.

Per això, es tracta d’una de les joies de el patrimoni industrial espanyol que es posa al nostre abast, portant-nos al seu context geogràfic.

Bases d’informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.