Almagro, en el Campo de Calatrava de Ciudad Real, està catalogada com a Conjunt Històric-Artístic. El Renaixement, l’arquitectura popular manxega i el Teatre, amb el seu Corral de Comedias, representen els seus importants signes d’identitat.

Almagro (Ciudad Real)

Almagro(Google earth 2019-10-21)
Almagro (Google earth 2019-10-21)

Almagro. Campo de Calatrava. Ciudad Real

Municipi: Almagro. Comarca: Campo de Calatrava. Província: Ciudad Real. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha

Coordenades:  38°53′18″N 3°42′43″O. Altitud: 646 msnm. Població: 8.922 habitants (2018)

Web: ayuntamiento

Conjunt Històric-Artístic des de 1972

Visita: 2019

Mapa de situación de Almagro (Google maps 2019-10-21)
Mapa de situació d'Almagro (Google maps 2019-10-21)

Almagro. Campo de Calatrava. Ciudad Real

Una de les sortides interessants des de la Hospedería Santa Elena em va portar a Almagro i al Castell de Calatrava la Nova. Vaig a centrar-me aquí a la ciutat d’Almagro.

El territori: Campo de Calatrava

El municipi d’Almagro, es troba envoltat per extenses parcel·les de cereal, vinya, olivera i horts recorreguts pel Arroyo pellejero y Cuetos, petits rius estivals. És troba situada en el denominat Campo de Calatrava, entre els 600 i 700 msnm, comarca que és una de les poques regions volcàniques de la península. Amb més de 250 volcans i calderes. Derivat d’aquesta riquesa geològica existeixen pedreres de basalt i mines de manganès i guix en el seu entorn.

Una mica d'història

Sembla que hi ha indicis d’ocupació des de l’edat del bronze, així com d’algun assentament romà i visigot, però no van deixar cap reflex en la forma posterior d’Almagro.

En aquest sentit, l’origen la Almagro s’atribueix a un petit castell almohade, denominat “Almagrib”, aixecat per controlar el trànsit entre els camins i rutes que enllaçaven les ciutats de Toledo i Còrdova.

Sembla ser que el nom d’Almagro procedeix del color vermellós que adquireix l’argila barrejada amb òxid de ferro de la zona. El color “almagre” s’utilitza per a la decoració de cases i façanes.

En 1176 Alfonso VIII, agraït per la participació dels monjos de  Calatrava en la presa de Conca, els va concedir uns terrenys a la zona.

En 1212, l’Ordre de Calatrava procedeix de l’elecció Almagro per establir el seu lloc de residència i la seu governativa de les seves possessions al Camp de Calatrava, on controlava 43 pobles sota els seus dominis. D’aquest període procedeix la forma de la ciutat medieval.

Durant el segle XIV la vila estava emmurallada i tenia un castell que va ser absorbit pels Palaus Maestrales de l’Ordre de Calatrava. Actualment aquest edifici, molt modificat, és la seu del Museu Nacional de Teatre. Sembla que la muralla va ser una construcció modesta que tancava el recinte.

Muralles d'Almagro

Va esdevenir d’aquesta manera la població més important de la zona.

Acabada la Reconquesta, L’Ordre perd la seva funció de defensa del territori enfront dels musulmans, però manté el seu poder i riquesa fins que, després de la mort de l’últim mestre D. García de Padilla en 1489, el rei Ferran es fa nomenar Gran Mestre i la annexa a la corona.

Quan en 1525 Carles I atorga als banqueos alemanys Függer l’arrendament dels maestrazgos i l’explotació de les mines de mercuri d’Almadén, abans propietat de l’Ordre, com a pagament dels préstecs bancaris per al seu regnat, tindrà una notable incidència sobre Almagro.

Els Függer van decidir centrar la seva activitat administrativa i econòmica a Almagro i van portar amb si als seus administradors, els Wessel i Xedler

La ciutat es va constituir en centre d’emmagatzematge i administració de béns agrícoles, ramaders i miners, donant-se una complexa població de moriscos, jueus conversos, alemanys i flamencs que formaven la Cort de Carles V i castellans. La població flamenca va introduir l’artesania de les puntes (encajes).

El paper constructiu dels Függery dels Welser, aixecant palaus amb grans portades renaixentistes, van voler demostrar el seu gran poder i van canviar la imatge de la ciutat de traçat medieval, convertint-se en una ciutat molt activa, oberta i renaixentista, adquirint l’aspecte que s’ha conservat fins a l’actualitat a la zona antiga.

Paral·lelament, serà un moment de gran activitat constructiva de palaus, cases pairals, ermites, convents com el de l’Assumpció de Calatrava o el convent i universitat de Nuestra Señora del Rosario a la fi del segle XVI, així com l’ampliació de la ciutat fora de les muralles.

L’activitat econòmica es va intensificar i va fer possible l’augment de població; d’aquesta manera, Almagro va passar de tenir 4.000 habitants al començament del segle a tenir més de 8.000 a finals de la centúria.

La pèrdua de control de l’Ordre de Calatrava va possibilitar que altres ordres s’assentessin a Almagro, com dominics, franciscans o jesuïtes.

La vila serà capital entre 1750 i 1761, moment en què la perd a favor de Ciutat Real. Llavors Almagro rep el títol de ciutat.

El terratrèmol de Lisboa (1755) afecte de forma important a la ciutat destruint alguns edificis emblemàtics.

Al segle XIX, la invasió francesa, les guerres carlines i les desamortitzacions afectaran de forma important a la ciutat, experimentant una creixent decadència, i perdent també la Universitat.

Aquesta fase de decadència va tenir l’efecte de “fossilitzar” l’estructura urbana, el que ha permès, a partir de la segona meitat del segle XX, posar en valor el patrimoni històric-artístic conservat sota el signe del seu valor cultural, però sobretot turístic, com a nova forma d’activitat econòmica. Per exemple, el 1972 es declara Almagro Conjunt Històric-Artístic i es construeix el Parador Nacional de Turisme.

El haver-se descobert el Corral de Comedias, i declarar-lo Monument Històric-Artístic en 1955, al costat de la seva restauració, van donar peu a iniciar el 1979 el Festival de Teatre Internacional Clàssic d’Almagro que se celebra cada estiu, contribuint a la revitalització de la ciutat.

En l’actualitat és un municipi de 8.922 habitants el 2018, pràcticament concentrats tots a la ciutat.

Recorregut per Almagro

Recorrido por Almagro (Google earth 2019-10-24)
Recorregut per Almagro (Google earth 2019-10-24)

La presentació dels monuments significatius d’Almagro la faré en aquesta ocasió seguint un itinerari únic, amb inici i punt final al costat de l’Oficina de Turisme.

En aquest cas, l’itinerari té la funció d’organitzar la seqüència de presentació dels diferents monuments i enclavaments, sense introduir cap altre tipus de criteri de classificació.

Cal tenir en compte, que ens trobem en una ciutat fonamentalment renaixentista, amb la majoria d’edificacions construïdes en els segles XVI i XVII. Aquesta homogeneïtat facilita que la presentació sigui seqüencial al llarg d’un únic recorregut.

En aquest cas, això té l’avantatge que podem gaudir del recorregut en tota la seva extensió, admirant a un temps les obres de major contingut arquitectònic, amb el traçat dels seus carrers i amb l’arquitectura popular en què estarem immersos al llarg de tot el recorregut.

La “fossilització” que citava al principi, permet que el conjunt urbà presenti una atmosfera d’entorn sense distorsions. L’arquitectura banal del segle XX no ha tingut cabuda, però tampoc és una ciutat “reconstruïda”, sinó que ofereix l’ambient d’autenticitat viscuda.

El recorregut l’inicio en el Centre de Recepció de Visitants (IT) on, amablement, us informaran i facilitaran fullets de gran qualitat.

Convent de la Asunción de Calatrava

Al costat del Centre (IT), extramurs de la ciutat, visitarem el Convent de la Asunción de Calatrava (1), d’estil renaixentista, Iniciat en 1504 i finalitzat el 1543.

El Comendador Major de l’Ordre de Calatrava, D. Frey Gutierre de Padilla va donar el 1496 els seus béns per aixecar un hospital per a pobres. Es va iniciar la seva construcció com a hospital, però en 1523 es va fer evident que Almagro no necessitava un altre hospital, amb el que es va transformar en convent de monges de clausura. Habitat per les monges calatravas fins a 1820, i per frares fins a 1836, moment de la desamortització.

En 1851 va ser declarat Monument Històric, el que no va evitar que patís importants modificacions a través del seu ús com a Caserna de Cavalleria, magatzem de gra i vi i recer de captaires, sent destruït i espoliat en aquest procés. En tornar els Dominics a Almagro el 1905 accepten aquest edifici, pensant en reconstruir-lo, atès que el seu anterior, el Convent de Nuestra Señora del Rosario havia estat destruït.

Està format per dos edificis contigus: el Convent i l’Església.

El 1931 va ser declarat Monument d’Interès Històric-Artístic.

De la torre de l’Església es va modificar la seva coronació a principis del segle XX.

Primitiva portada al costat de l’evangeli, tot i que aquesta no va ser la seva localització inicial. La seva forma és d’arc de mig punt. El conjunt està coronat per l’escut dels Padilla, que van ser els que van finançar el final de l’obra.

Convento de la Asunción de Calatrava de Almagro

El Convent està adossat al costat de l’epístola, estructurat al voltant d’un claustre.

Des de la recepció d’entrada anirem trobant totes les portes d’accés a les dependències construïdes amb estructura de carreus llaurada de marès.

L’escala principal és de la primera meitat del segle XVI, de caixa cúbica oberta sota una volta única, amb tres trams, espai central i balustrada de traceria flamígera. Havia estat pensada per a l’hospital. En l’arc d’entrada destaquen els capitells florits.

Convento de la Asunción de Calatrava de Almagro

Claustre renaixentista, de planta quadrangular amb 60 columnes, d’ordre jònic la planta baixa i toscà la superior.

Al centre el brocal d’un gran aljub.

Exemples de portes al claustre.

Convento de la Asunción de Calatrava de Almagro

El refetor té un magnífic sostre i conserva el púlpit.

Al fons una pintura de “Santo Domingo servit pels Àngels”, obra de Fra Joaquín Delgado Fernández, de 1947, realisme figuratiu.

La nau de la façana principal serveix de sala d’actes, amb un esplèndid artesonat.

La Sala Mudèjar és de la segona meitat del segle XVI construïda per mestres de cases moriscos i destinada originàriament a dormitori de les religioses.

L’Església d’una sola nau, amb arcs gòtics de transició i capelles a cada costat.

El retaule neogòtic és obra dels dominics de meitats del segle XX.

Convento de la Asunción de Calatrava de Almagro
Convento de la Asunción de Calatrava de Almagro

El cadirat del cor procedeix del convent dominic de San Pablo de Sevilla.

Finalitzada la visita iniciaré el recorregut per l’interior del recinte històric.

Hospital de l’Ordre de Calatrava

Travesso el carrer Ejido de Calatrava cap a l’esquerra, i un primer carreró a mà dreta, el carrer Sima, m’endinsa per una raconada, en els carrerons d’arquitectura popular. De la primera cantonada a la dreta surt el carrer Dominicas. Avançant fins al nº 8 es troba l’Hospital de l’Ordre de Calatrava (2), del segle XVIII, datat l’any 1773 en la inscripció gravada de la porta.

Manat construir com a casa de Misericòrdia, probablement sobre un edifici preexistent.

És d’arquitectura popular d’aparell toledà de dues plantes. De planta quadrada, i s’organitza sobre un pati interior amb columnes i galeria.

Hospital de la Orden de Calatrava de Almagro

Una escultura metàl·lica de collage representant el Quixot m’observa des del balcó, o fa guàrdia, no ho sé exactament.

Hospital de la Orden de Calatrava de Almagro

Convent de la Encarnación de Dominicas

En la següent cantonada amb el carrer Diego de Almagro, apareix el gran l’absis de l’ Església del Convent de la Encarnación de Dominicas (3). El Convent va ser fundat en 1571 com a regal de don Diego de Lucena i la seva dona donya Juana Gutiérrez al seu poble. L’Església es va acabar de construir el 1597.

Convento de la Encarnación de Dominicas de Almagro

L’arquitectura és austera, i sobre una simple portada de mig punt, només destaca l’escut dels comtes de Valdeparaíso i marquesos de Añavate, que van ser els patrons que van ajudar a acabar-la.

Convento de la Encarnación de Dominicas de Almagro

Església de la Madre de Dios

En la següent illa del carrer Diego de Almagro, i veïna al convent de les Dominiques, s’alça l’Església Parroquial de Madre de Dios (4).

Edifici tardogòtic iniciat en 1546, i probablement acabat en 1602, projectat perquè l’Església parroquial, que es trobava a la Plaça Major, havia quedat petita davant l’increment de la població.

En el finançament de l’obra va intervenir una donació testamentària del senyor Diego de Almagro des de Cuzco, al Virregnat del Perú.

Costat de l’evangeli, amb contraforts del segle XVIII, com també en el costat de l’epístola.

L’absis pentagonal a la nau central i dos absis de tres costats a les naus laterals es troben parcialment tapats per la sagristia.

A cada costat es troben una portada d’estil herrerià amb arcs de mig punt.

L’entrada del costat de l’epístola està tapiada.

Convent del Santísimo Sacramento. Església de San Agustín

A la cantonada, cap a l’esquerra entro al carrer Feria. A l’altre extrem, el lateral dret correspon al mur sud del Convent del Santísimo Sacramento, amb l’Església de San Agustín. Mentre que l’edifici de la cantonada esquerra correspon a l’Ajuntament, i quan arribem a ella visualitzarem la Plaça Major.

Primer va entrar a l’Església de San Agustín (5) per la portada de ponent que dóna al carrer San Agustín.

Del Convent es va salvar l’Església, que en els últims anys s’han restaurat les pintures de l’interior en tot els possible, sent declarada Bé d’Interès Cultural en 1993.

Va ser la residència dels monjos Agustins Recoletos que es van introduir a Almagro en 1635 per voluntat de la família Figueroa, tot i les dificultats que sembla que van oposar Jesuïtes i Dominics. Les obres van durar fins a la primera meitat del segle XVIII. Segons la història, el plets, especialment amb la Companyia de Jesús, van consumir la major part del llegat.

Amb la desamortització el 1843 es va subhastar l’edifici. Els compradors van iniciar ràpidament la demolició del Convent. Va provocar la indignació dels veïns que van decidir comprar l’Església mitjançant subscripció pública.

L’obra és de maó i maçoneria, amb una portada neoclàssica. La porta de l’esquerra corresponia a la entra al Convent, que és l’únic que es conserva.

Iglesia de San Agustin de Almagro

 

L’Església de San Agustín és de grans dimensions, amb forma de creu llatina i dues naus laterals amb tribunes en una planta superior.

Iglesia de San Agustin de Almagro

La forma com s’accedeix actualment al temple és una mica teatral. I efectista.

A l’entrada un cubicle de control i venda d’entrades i unes cortines no deixa veure l’interior. Passat el control travesses aquesta espècie de teló i apareixen, de manera sorprenent, les pintures amb les que està decorat l’interior. És un bon cop d’efecte.

La decoració pictòrica mural que cobreix el temple és l’element més important.

L’absis és de testera pla, amb cambril.

Iglesia de San Agustin de Almagro

Als peus de la nau el cor alt sobre arcs carpanell.

Iglesia de San Agustin de Almagro
Iglesia de San Agustin de Almagro

En el creuer una cúpula de mitja esfera.

Iglesia de San Agustin de Almagro

Les pintures estan datades a principis del segle XVIII, d’autor desconegut, però probablement d’un frare agustí.

El programa pictòric tracta quatre temes: La Mare de Déu, l’Eucaristia, L’Ordre Agustiniana i la vida de Sant Agustí. La seva realització utilitza dues tècniques: la pintura al tremp sobre el mur i l’oli sobre llenç que un cop realitzat s’enganxa als murs.

És un dels exemples més importants d’estil contrareformista barroc de Castella-La Manxa.

Iglesia de San Agustin de Almagro

És interessant observa com els dos laterals de l’altar són simètrics, tot i que el lateral dret la porta i la finestra són pintures.

Iglesia de San Agustin de Almagro
Iglesia de San Agustin de Almagro

Actualment se la utilitza com a sala d’exposicions temporals relacionades amb el teatre.

Plaza Mayor

Ara és el moment d’acostar a la Plaça Major, la joia d’Almagro.

La Plaza Mayor (6) es va situar al costat dels Palaus Maestrales de l’Ordre, en el lloc on es reunien els camins de Toledo i Granada, possiblement al segle XIII. Al seu voltant van anar sorgint les primeres cases i carrers, sent engrandida al segle XVI. L’època d’ampliació coincideix amb el moment de poder dels banquers i administradors alemanys, i hi ha qui pensa que les galeries envidrades típiques d’aquesta plaça es deuen a la seva influència, rememorant els seus llocs d’origen.

Té forma gairebé rectangular, obrint-se a la zona de ponent. Els dos costats més allargats estan edificats amb habitatges de dos pisos i uniformes en tot el recorregut sense ruptures.

Des del centre dels dos porxos neixen el carreró del Villar en direcció nord i el carrer Capitán Parras cap al sud.

Plaza Mayor de Almagro

A ponent no en queda urbanísticament tancada i el gran solar enjardinat es correspon amb l’Església de San Bartolomé, amb la qual es tancava la plaça. L’Església va haver de ser derruïda com a conseqüència del deteriorament sofert pel terratrèmol de Lisboa.

Plaza Mayor de Almagro

Edificats amb els consegüents porxos de les places castellanes, amb un total de 85 columnes de pedra d’ordre toscà. 

La plaça conté elements molt significatius d’Almagro.

Ajuntament

Flanquejant la Plaça pel costat de llevant, se situa l’ Ajuntament (7). D’origen incert se suposa que albergava el Consell de la Vila al segle XVI. Edifici molt remodelat, especialment en 1865.

Ayuntamiento de Almagro
Plaza Mayor de Almagro

Museu del Encaje. Callejón Villar

A mitja Plaça pel costat nord s’obre el carreró Villar.

A la casa que tanca el carreró s’ha instal·lat el Museu del Encaje (8) en una casa amb façana típica de casa manxega: parets emblanquinades, fusteria de fusta, forja i coberta de teula amb ràfec i cans de fusta.

Com sabem, les puntes de coixí va ser una tècnica que van introduir els flamencs i que va arrelar de forma molt intensa a Almagro i la comarca.

Al segle XVIII es va crear la primera fàbrica d’encaix a Almagro.

Museo del encaje de Almagro

Casa del Mayorazgo de los Molina

Travesso la Plaça cap al costat sud.

Es veu clarament com la continuïtat de la llarga façana es trenca a la zona central. Es tracta de la Casa del Mayorazgo de los Molina (9). Aquesta ruptura de continuïtat de les façanes de les places castellanes era un fet corrent, en inserir-se algun edifici de major rellevància en el conjunt, però que acostumen a oferir un resultat harmònic i ben integrat, com en aquest.

Casa solariega de los Mollina de Almagro

Corral de Comedias

Just al costat, al nº 18, es troba l’edifici més emblemàtic actual d’Almagro. Es tracta del Corral de Comedias (10). Declarat Monument Nacional en 1955. Sembla ser l’únic Corral que es conserva íntegrament en la seva estructura, que es va conservar perquè havia estat tapada amb envans.

Va començar a usar-se com a lloc de representació teatral a la fi del segle XVI, i la seva construcció definitiva va ser el 1628 per Bernardo de Oviedo.

El Corral és l’adaptació clàssica del pati de la fonda amb la finalitat de representació teatral. Se l’anomenava Posada de las Comedias encara en el segle passat.

S’entra a través d’un vestíbul empedrat amb enteixinat que dóna pas al Corral, un espai d’uns 300 metres quadrats, rectangular una mica irregular.

Al capdavant es troba l’escenari elevat amb un fons de construcció de dos nivells que reprodueixen el pati d’una casa manxega.

A banda i banda de l’escenari llotges o ” aposentos ” des dels quals es podia seguir la representació sense ser vistos per la resta del públic. Eren propietat particular de famílies i molt disputats.

La platea, originalment a cel obert però ara coberta translúcida, està envoltada en els altres tres costats per galeries de dos pisos per els espectadors.

Corral de Comedias de Almagro

Amb un pou que subministrava aigua als còmics que residien allà durant les seves estades.

Corral de Comedias de Almagro

En la restauració s’ha mantingut els llums d’oli que aportaven llum.

Es mostra una reproducció facsímil d’una baralla castellana trobada entre els envans, amb la qual devien de passar les hores mortes dels còmics.

Carrer Capitán Vicente Parras

Gairebé al costat, s’obre un carreró que porta al que es deia carrer de los Toriles (11) (avui Capitán Vicente Parras). Amb aquest nom es manifestava que se’l feia servir com torils de les curses de braus que se celebraven a la Plaça Major.

M’endinso uns metres i em permet observar (sense cotxes aparcats) un típic carrer d’arquitectura popular.

Almagro

Antiga presó

Retrocedeixo aquests metres i segueixo per la dreta fins a la cantonada de la qual parteix el carrer Mayor de Carnicerías. Pel seu nom havien d’estar ubicades en ella les Carnisseries.

Actualment perviuen dos edificis històrics.

En el nº 11, l’antiga presó (12) del segle XVIII, de la qual només es conserva la portada barroca.

Actualment està ocupada per l’Arxiu Municipal i la Biblioteca Pública Municipal Manolita Espinosa.

Pósito

En el nº 16 del mateix carrer Mayor de Carnicerías es troba l’antic Pósito (Almodí) (13), construït el 1614, durant el regnat de Felip III, com a magatzem municipal de gra per solucionar els problemes d’abastament.

Construït en aparell toledà, amb tres senzilles portes adovellades. La porta central més gran per possibilitar l’entrada de carros.

Posito de Almagro

Al centre, l’escut quarterat de Castella i Lleó, envoltat del Toisó d’Or i la Corona Real, sobre una làpida fundacional.

Carrer Bernardas

Passat el Pósito, a la dreta segueixo pel carrer Bernardas (14) que em portarà fins a la plaça de Santo Domingo.

El carrer és en corba, més o menys adaptada a la muralla a la qual donen les cases per la seva part sud.

Calle Bernardas de Almagro

Els carrers d’aquesta zona mostren a la perfecció l’arquitectura popular, jalonada per casalots amb reminiscències nobiliàries.

A la dreta podem veure com acaba el carrer del Capitán Vicente Parras a la qual havia entrat des de la Plaça Major.

Al fons s’arriba a la Plaça de Santo Domingo, un dels centres residencials aristocràtics més interessants d’Almagro.

Calle Bernardas de Almagro
Calle Bernardas de Almagro

Palau del Condes de Valdeparaíso

Més que una plaça pròpiament dita, la plaça Santo Domingo, és un espai triangular. El primer que es troba a la banda esquerra és el Palau de los Condes de Valdeparaíso (15), com es visualitza en la fotografia anterior.

El primer Comte va ser ministre de Ferran VI.

L’edifici que ja existia va ser remodelat a principis de segle XVIII. Es pensa que se li va encarregar a algun arquitecte de la Cort de Madrid, per l’estructura de palau madrileny que presenta, amb les dues torres en els extrems i la simetria del conjunt d’estil renaixentista, alhora que permet veure el pati des de l’exterior, el que no passa en els palaus mudèjars.

Enfront de la façana el Comte va adquirir un solar en el qual va obrir una placeta enjardinada que porta el seu nom i que realça l’edifici servint-li de marc escenogràfic.

Palacio de los Condes de Valdeparaiso de Almagro

La portada barroca constitueix un dels elements més interessants, amb una gran càrrega de poder simbòlic nobiliari a través dels escuts representats.

Un vestíbul condueix al pati amb galeries porticades. La galeria superior es va tancar més endavant.

Palau dels Marqueses de Torremejía

Al davant de l’anterior, es troba situat el Palau dels Marqueses de Torremejía (16). Palau renaixentista del segle XVI.

La portada de pedra és d’estil neoclàssic, i la tauladeta a dues aigües del segle XVII.

Casa del Capellán de las Bernardas

Tancant la plaça, en el seu costat més estret a ponent, es troba la Casa del Capellán de las Bernardas (17), del segle XVI. Va ser l’estatge de don Bernardo de Oviedo, primer capellà major del convent de la Bernarda. Diuen que recorda a les velles cases de Salamanca.

Casa del Capellan de las Bernardas de Almagro

Monestir de la Concepción Bernarda o Convent de las Bernardas

A l’altra banda del carrer de la Casa del Capellan, es trobava el Convent de les Bernardas o Monestir de la Concepción Bernarda (18), al qual servia. Datat entre 1628-1658.

Al seu torn, aquest edifici és contigu al palau dels Comtes de Valdeparaíso.

Convento de las Bernardas de Almagro

Convent de Santa Catalina de Siena. Parador Nacional de Turismo

Seguint pel carrer Peralta, entre la casa del Capellan i el Monestir, doblego la cantonada d’aquest últim pel carrer San Francisco, per arribar al límit de l’antiga muralla, actual Ronda de San Francisco.

Al davant, a la dreta, apareix un extens edifici que corresponia al Convent de Santa Catalina de Siena, actual Parador Nacional de Turisme d’Almagro (19).

A l’esquerra l’Església i tot seguit el Convent, d’estil renaixentista.

Fundat el 1596 per iniciativa del senyor don Jerónimo de Ávila y de la Cueva, complint la voluntat testamentària de la seva jove esposa donya Catalina de Sanabria. Es va fer càrrec d’ell l’orde franciscà.

El conjunt edificat actual ha estat àmpliament engrandit, seguint l’estil de l’obra original.

Convento de Santa Catalina
Parador Nacional de Turismo de Almagro

Porta de Valenzuela

Seguint el recorregut del que va ser la muralla cap a la dreta es gira entrant al carrer Carretería. Caminant un curt tros, el primera cap de carrer en direcció al centre històric presenta dues columnes de maó adossades als edificis de cada costat del carrer.

És el que queda de la Porta de Valenzuela (20).

El seu nom ja ens indica que era la sortida en direcció a Valenzuela de Calatrava, al sud-oest.

Entro per l’antiga Porta, pel carrer Franciscas i de seguida s’arriba a la placeta de don Miguel de Cervantes.

L’edifici és del Col·legi Públic Miguel de Cervantes, i em posa en contacte amb el segle XXI, veient jugar als seus alumnes al pati que dóna al carrer. Aquí està el futur gaudint amb una intensa guerra de pistoles d’aigua, de la qual vaig haver-me d’apartar per no sortir remullat.

Almagro

Casa del Marqués de las Hormazas

Tornem a la Història. Enfilo a l’esquerra en direcció nord cap al carrer Marquès de las Hormazas.

En el nº 11 del carrer del mateix nom resta la porta renaixentista de la Casa del Marquès de las Hormazas (21), que havia estat una de les cases principals d’Almagro.

Casa del Marqués de las Hormazas de Almagro

Palau dels Oviedo

A la cantonada següent, enfrontada al carrer Ramón y Cajal, la portada renaixentista del Palau dels Oviedo (22) del segle XVI. Els Oviedo van ser una de les famílies principals d’Almagro.

Palacio de los Oviedo de Almagro

El solar d’aquest palau va ser un cinema d’estiu. Es poden veure les guixetes en el mur.

Palacio de los Oviedo de Almagro

Prossegueixo pel carrer Ramón i Cajal que acaba davant dels Palaus Maestrales. Abans de visitar-los, com em trobo en el costat oest de la Plaça Major, al qual no m’havia acostat en la visita a la Plaça, giraré a la dreta fins a l’entrada del carrer de las Nieves.

Casa Pairal de los Rosales

Just a la cantonada de la Plaça, en el nº 33, i abans d’entrar al carrer de las Nieves, volia s’observa la façana de la Casa Pairal de los Rosales (23).

Edifici renaixentista de dues plantes de principis del segle XVIII i construïda en aparell toledà. Portada entre barroca i herreriana.

Casa Solariega de los Rosales de Almagro

Escut amb les armes dels Rosales, Medrano, Dávila i Fajardo.

Casa Solariega de los Rosales de Almagro

Palaus Maestrales. Museu Nacional del Teatre

Des de la casa dels Rosales es té una magnífica perspectiva de l’actual edificació on es trobaven els Palaus Maestrales (24) i l’extrem oest de la Plaça Major, als jardins que ocupen la derruïda Església de San Bartolomé, ja esmentada.

Palacios Maestrales de Almagro

L’edifici originari dels Palaus Maestrales és del segle XIII, molt modificat posteriorment.

A l’espai que van ocupar els Palaus Maestrales va poder haver estat emplaçat el petit castell almohade, denominat “Almagrib”, ja citat, com a origen del lloc.

Va ser la seu administrativa de l’Ordre de Calatrava quan es va assentar a Almagro. Posteriorment va ser ocupat pels governadors reials patint un incendi que va destruir gran part de l’estructura.

El pati conserva alguns elements de la construcció mudèjar original.

Al segle XX es va utilitzar com a casino i sala de ball i l’actual estructura de maó i formigó alberga el Museu Nacional de Teatre (24), inaugurat el 1989.

En tres nivells, es repassa la història del teatre a Espanya, des del teatre greco-romà fins a l’actualitat.

Museo Nacional del Teatro de Almagro
Museo Nacional del Teatro de Almagro
Museo Nacional del Teatro de Almagro
Museo Nacional del Teatro de Almagro
Museo Nacional del Teatro de Almagro

Església de San Bartolomé el Real o Església de la Companyia de Jesús

Contigu al Museu Nacional de Teatre, al carrer Gran Maestre, s’alça l’edifici del Col·legi de Jesuïtes i, a continuació a la cantonada l’ Església de la Companyia de Jesús (25). Des de 1784 es va traslladar a ella la Parròquia de San Bartolomé, pel mal estat en què es trobava l’Església al costat de la plaça Major.

Els jesuïtes havien demanat permís per instal·lar-se a Almagro en 1601 i van iniciar la construcció de l’església i el col·legi en 1625. Van romandre a la ciutat fins a la seva expulsió en 1767.

Iglesia de San Bartolome de Almagro

L’edifici del Col·legi es manté en bon estat i és utilitzat per a usos diversos.

Iglesia de San Bartolome de Almagro

Convent de Nuestra Señora del Rosario. Antiga Universitat Renaixentista

Carrer San Bartolomé amunt arribo als límits de la muralla a la cara nord-oest.

Al davant, extramurs, apareix l’ Antiga Universitat Renaixentista (26), que amb anterioritat havia estat el Convent de Nuestra Señora del Rosario.

En principi va ser creat un convent per, més tard, fundar-se la Universitat. Fundat el convent l’any 1536 pel clavero de l’ordre de Calatrava, Fernando Fernández de Còrdova. Les primeres classes es van impartir en 1574 a càrrec dels dominics. Es va suprimir definitivament el 1824, el 1835 es va expulsar als dominics, arran del procés desamortitzador

En 1836 es va vendre el conjunt, que va passar a convertir-se en fàbrica d’olis i després a fàbrica de mobles, ús que va perdurar fins fa uns anys. Res queda del que va ser l’antic col·legi de Santo Domingo i Universitat del Rosario.

L’església renaixentista és de planta de creu llatina d’una sola nau, amb tester pla i absis pentagonal. La torre és d’estil mudèjar, en maó i està rematada per pinacles. L’edifici està realitzat en maçoneria de pedres sense obrar.

A l’exterior es troba un magnífic escut de Carles V, així com els escuts del fundador i els seus familiars.

Recentment s’ha descobert els fonaments de la Universitat.

Església de San Blas, Antiga del Salvador

Prosseguiré el recorregut seguint per l’exterior del perímetre de muralla fins a l’Església de San Blas que es veu al fons.

Cap a 1525, Jacobo Függer, amb la intenció d’agrair a la divinitat els beneficis rebuts, decideix reedificar l’antiga ermita del Salvador (27), que va ser denominada com a tal fins al segle XVIII, en què es va posar sota l’advocació de San Blas, del qual rep el seu nom actual.

L’exterior està format per paraments de maçoneria entre massissos contraforts. L’interès se centra en les dues portades.

La dels peus del temple presenta característiques manieristes: primer cos de llinda i segon cos amb l’escut dels descendents de Jacobo Függer i una rosassa que il·lumina el cor.

La porta principal, de pedra sorrenca i orientada al sud, està formada per un arc de mig punt amb escuts de la família.

Iglesia de San Blas de Almagro

Antic Hospital de San Juan. Espai de l'art contemporani

M’endinso a la ciutat pel carrer San Agustín.

L’Hospital de San Juan de Dios (28) va ser construït per la Confraria de Nuestra Señora de los Llanos en els anys anteriors a 1632. El plantejament constructiu va ser merament funcional i sense pretensions estilístiques, amb una façana funcionalista, construïda en aparell toledà sense ornament ,

El 1994 es va rehabilitar el conjunt per convertir-lo en un magnífic teatre a l’aire lliure. Avui s’ha convertit en Centre d’Art Contemporani amb sales d’exposicions i usos múltiples i espai escènic.

Teatre Municipal

Uns metres més avall s’observa la vistosa façana del Teatre Municipal (29).

Va ser construït el 1863 per l’arquitecte Cirilo Vara i Soria com espai de respir per a les celebracions de caràcter lúdic, amb capacitat per a 530 persones. En 1988 va ser restaurat i recuperat per l’arquitecte Miguel Fisac, i avui s’utilitza com a espai escènic i està obert a les visites turístiques.

La façana, presenta tres arcs de mig punt flanquejats per dues portes de servei i dues finestres. Sobre ells, hi ha tres balcons flanquejats per dues fornícules i dues finestres. L’acabat actual està pintat en vermell i blanc.

Teatro Municipal de Almagro

El recinte està construït en estil neo greco-romà i comprenent, el cos principal amb dues altures que dóna pas al pati de butaques de planta el·líptica (per raons d’acústica) i tres altures.

Teatro Municipal de Almagro

L’escenari sobre fossat s’obre mitjançant una embocadura decorada amb pilastres de fusta i un gran arc carpanell amb pintures.

Les actuals pintures del sostre substitueixen les que es van perdre en la restauració.

S’hi guarden els fons del Museu Nacional del Teatre.

Palau dels Medrano

A la cantonada amb el carrer Mercado, s’alça el Palau dels Medrano (30).

Edifici de tres plantes edificat en aparell toledà, va ser construït a finals del segle XVI per Jerónimo de Ávila i Catalina de Sanabria. L’edifici, que va pertànyer a la família dels Medrano fins a finals del s. XIX, va patir greus transformacions en la dècada de 1860, en ser adaptat com a casino municipal i oficina de telègrafs. Avui acull usos administratius i de serveis públics.

Dues torres rematen la façana en les cantonades, com a símbol parlant del poder dels Àvila.

Palacio de los Medrano de Almagro

Palau / Magatzem dels Fúcares

Si continués carrer avall a la següent cantonada arribaria a l’Església de San Agustín i la Plaça Major, que ja he visitat.

Per això, giro a l’esquerra pel carrer Encomienda fins a l’últim punt de la meva visita a Almagro.

La següent cantonada mostra l’edifici del Palau / magatzem dels Fúcares (30), al carrer Arzobispo Cañizares.

És un dels edificis més representatius del principi del Renaixement a Almagro. Devia realitzar-se poc després de 1525, any en què Carles V va arrendar l’explotació de les mines d’Almadén als Függer (Fúcares). Va ser construït per aquests en el segle XVI com a edifici administratiu des del qual administraven les mines de mercuri i la resta de propietats que tenien en el territori. En origen, també es va utilitzar com a magatzem de mercuri.

Palacio de los Fucares de Almagro

L’organització és la típica de les alcaiceries i alfòndecs àrabs, que servien també com a magatzem: ampli vestíbul d’entrada i dues plantes distribuïdes al voltant d’un pati porticat de planta quadrangular i doble galeria d’arcs mudèjars de mig punt sobre columnes toscanes, a la planta inferior, i arcs rebaixats sobre columnes toscanes i plint, a la planta superior.

Palacio de los Fucares de Almagro

Conserva els sostres artesonats i el terra original del segle XVI en una de les seves dependències, la qual diuen que es correspon amb l’oficina de l’administrador dels Függer.

Palacio de los Fucares de Almagro

Destaquen el vestíbul i l’escala, al costat sud del pati. L’escala té dos trams i està coberta per voltes de canó i creueria decorades amb yeserías.

Palacio de los Fucares de Almagro
Palacio de los Fucares de Almagro

Una gran sala s’ha reservat com a museu dels productes amb els que tractaven els banquers.

Palacio de los Fucares de Almagro
Palacio de los Fucares de Almagro

Per recordar la seva vinculació amb les mines d’Almadén, en una de les parets penja una interessant representació de l’estructura de les galeries d’aquesta mina.

Palacio de los Fucares de Almagro

En l’actualitat és seu de la Universitat Popular d’Almagro i un dels espais escènics del Festival Internacional de Teatre Clàssic.

A la sortida de retrocedeixo fins a la cantonada i prenc el carrer Madre de Dios que em dirigirà fins al límit de la muralla, on es trobava la Porta de Bolaño, des d’on ja veig el Centre de Recepció de Visitants (IT) del qual he partit per aquesta intensa ruta.

Fi de la visita

Ha estat una intensa ruta, sobretot pel renaixement espanyol i per l’arquitectura popular manxega.

Una ciutat que, conscient del llegat rebut, ha preservat l’arquitectura i l’urbanisme del seu ampli centre històric, sense deixar que penetrés en ell l’arquitectura banal del segle XX, tan nefasta en altres llocs. Aquest manteniment d’una atmosfera urbana d’un altre temps, el combina perfectament amb la vida que desprenen els seus carrers.

Els amants del teatre clàssic espanyol tenen una cita obligada cada any amb el seu Festival.

Bases d’informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies