Belmonte (Conca) és un Conjunt Historic-Artístic (BIC) on es respira l’ambient de vila medieval manxega. Presidida per l’espectacular castell de Belmonte, conserva gran part de les muralles, de les edificacions senyorials i populars i de la trama urbana de l’època.
Belmonte (Conca)
Belmonte. La Mancha de Cuenca. Conca
Comarca: La Mancha de Cuenca. Província: Conca. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 39°33′33″N 2°42′14″O. Altitud: 756 msnm. Població: 1.180 habitantes (2021)
Web: ayuntamiento
Conjunto Històrico-Artístic. Bé d’Interés Cultural (BIC)
Visita: 2022
Índex
Belmonte. La Mancha de Cuenca. Conca
El territori: La Mancha de Cuenca
La muralla i els seus elements significatius
La porta del Almudí i el Pòsit
Recorregut pel Belmonte monumental
Palau del Infante Don Juan Manuel
Casas senyorials. Palau dels Condes de Bellavista
Casa natal de Fray Luis de León
Convent de les Concepcionistas
Casa dels Hiniestrosa (Casa de los leones)
Tanca interior. Carrer San Isidro
Convent dels Franciscanos/Trinitarios
Plaça Major. Casa Consistorial
Casa de Medievo Bellomonte. Corral de comèdies
Convent-col·legi dels Jesuitas
Ermita de la Virgen de Gracia i Calvari
Ermita de San Antón i Santa Lucia
Belmonte. La Mancha de Cuenca. Conca
L’arribada a Belmonte per la CM-3102 des del Pedernoso, ens ofereix unes vistes sobre la localitat amb el seu castell dominant des de dalt d’un turó, i l’antic alcàsser i la col·legiata des d’un altre, amb alguns molins de vent a dalt els turons.
Però si arribem per la N-320 des de Mota del Cuervo, a l’entrada ens rep un edifici, a mig camí entre un “pòsit” i una torre de vigilància. Es tracta d’una de les innombrables sitges que el SNT va distribuir per tota l’Espanya cerealista a mitjans del segle passat. Ara en desús i abandó.
El territori: La Mancha de Cuenca
Ens trobem en ple territori de La Mancha castellana, en allò que es considera La Mancha típica: la de Don Quixot i la dels molins de vent. Al sud-oest de la província de Conca, en confluència amb les de Toledo, Ciudad Real i Albacete.
A una altitud al voltant dels 750 msnm, Belmonte mostra un paisatge planer ondulat, que aprofitava els cims dels turons per servir-se del vent per moure els seus molins.
Sobre un sòl calcari dominant i amb un clima mediterrani continental, de contrast entre estius calorosos i secs i hiverns freds, amb important amplitud tèrmica.
La base econòmica és fonamentalment agrària, predominant els cultius clàssics de cereals i vinya, i en menor mesura l’oliverar. En els darrers temps s’ha expandit el regadiu, dominant la petita propietat.
El turisme constitueix una activitat econòmica d’importància creixent.
Com és típic de la zona, la població està totalment concentrada a la vila, sense cap mena de dispersió.
Havent arribat a un màxim de població als anys 60 del segle passat, amb gairebé 4.000 habitants, des de llavors no ha deixat de decréixer, fins als 1.810 habitants de l’any 2021.
Una mica d'història
Les primeres restes arqueològiques trobades corresponen a època ibèrica i romana com són les mines de lapis specularis al paratge conegut com Las Horadadas.
Pels vestigis recollits, al segle V, en època visigoda, va existir una església al lloc que ara ocupa la col·legiata.
Al segle XII, va ser capital de l’antiga Cora musulmana de Santaver, però les primeres notícies escrites daten de l’any 1294, quan el municipi figura al llibre de comptes del rei Sançho IV, entre els pobles on es va recollir moneda per pagar els cavallers que havien d’acompanyar a don Juan Manuel, el futur Príncep de Villena, a terres murcianes.
Al segle XIII, el rei Fernando III el Santo, dona la localitat al seu fill don Manuel, que el transmetrà al seu fill l’Infant don Juan Manuel, alhora nebot d’Alfonso X el Sabio, i passarà a formar part del seu gran senyoriu.
En els anys 1324 l’Infant mana construir un Alcàsser i la primera tanca del caseriu.
El 1361 el rei Pedro I el Cruel, l’incorpora a la corona i li confereix la condició de vila independent.
Amb els Trastámara deixa de ser vila de realengo el 1398, quan el rei Enrique II el Doliente, lliura Belmonte a don Juan Fernández Pacheco en pagament al seu suport “por ser hombre de gran valor para Castilla”.
El seu nét, don Juan Pacheco (1419-1474), I Marquès de Villena i vàlid del rei Enrique IV, nascut a l’alcàsser, amb el seu gran poder converteix Belmonte al capdavant del marquesat i la dota de gran monumentalitat. Decideix la construcció d’un castell-palau al turó de Sant Cristóbal, a l’altra banda del tàlveg, per traslladar-hi la seva residència. Des del castell s’amplia i reconstrueix la muralla, de la qual se’n conserva una important part. Aconsegueix una butlla del papa Benet XIII per reconvertir l’església parroquial en col·legiata, així com construir l’hospital de San Andrés. A més del convent dels Pares Franciscans.
La guerra de successió castellana entre Isabel la Católica i Juana la Beltraneja (1474-1479), representarà per a Belmonte un dur revés en haver optat el senyor Diego López Pacheco, II marquès de Villena, per recolzar la causa de Juana. El castell de Belmonte va ser el lloc on es va signar la pau al final de la contesa.
Tot i així, en els segles següents Belmonte va mantenir una situació important des d’un punt de vista religiós i cultural, sent terra d’il·lustres personatges i casa de diferents ordres monàstiques: Franciscans, Dominiques, Concepcionistes, Jesuïtes, Dominics, Trinitaris i Susulines. També va comptar amb un Corral de Comèdies, i va ser bressol de personatges com Fra Luís de León.
A Belmonte hi eren presents les tres cultures de la societat espanyola del segle XVI: cristians, musulmans i jueus. Cada grup ocupava un lloc a la població. La moreria es localitzava davant la porta de Chinchilla; el call jueu davant la porta de Toledo (porta de l’Estrella); els cristians intramurs i pels ravals.
A la Guerra de Successió del segle XVIII va optar aquesta vegada pel bàndol guanyador de Felipe de Anjou.
Les tropes franceses durant la Guerra del Francès es van apropiar dels edificis significatius, fent del castell una presó.
Al segle XIX, Eugenia de Montijo, en morir el seu marit Napoleó III, es va refugiar al castell dels seus avantpassats, realitzant-se llavors una important reforma del mateix.
La industrialització no va arribar a Belmonte, concentrant-se en les activitats agràries, i últimament turístiques, cosa que ha comportat la progressiva pèrdua de població ja assenyalada.
La visita a Belmonte
La visita la divideixo en dues parts. Una primera dedicada a recórrer el circuit emmurallat, aturant-me en aquells edificis significatius que es troben integrats a la muralla: el Castell, les portes de la vila i el pòsit.
Després, em dedicaré a la visita als punts de més interès monumental o de significació urbana, en un segon recorregut pel traçat típicament medieval. Avanço que la vila intramurs, i gran part dels ravals històrics, mantenen el caràcter tradicional de les seves edificacions, sent important la presència de l’arquitectura popular manxega als seus carrers, amb especial èmfasi a les cases blanques i la reixeria.
Tot i així, també trobarem algun atemptat urbanístic que no aconsegueix desmerèixer el valor històric del conjunt urbà. Crec que és ben merescuda la catalogació de Belmonte com a Bé d’Interès Cultural a la categoria de Conjunt Històric-Artístic des de 1968.
La muralla i els seus elements significatius
Prenc com a punt d’inici del recorregut circular per la muralla el punt per on l’Infant Don Juan Manuel va haver de començar la tanca del caseriu de Belmonte el 1323, en el moment de construcció de l’alcàsser, situat a la zona més elevada del conjunt del caseriu.
No obstant això, cal tenir en compte que la muralla que perviu, que serà la que recorrerem, correspon a la construïda a mitjans segle XV per Diego López Pacheco, en aixecar el nou castell al turó de San Cristòbal, que ampliava considerablement el perímetre de la població a la direcció sud-est.
La longitud de la tanca era d’uns 2.000 metres. D’aquests, 900 metres es conserven visibles en dos trams: 100 metres al costat nord (A) i uns 800 metres (B) que formen una “V” que convergeix al castell (C). Altres 190 metres aproximadament, amb algunes torres, es veuen parcialment entre les construccions urbanes al costat sud-est (D). La resta, o ha desaparegut o és a l’interior de les construccions urbanes. Al pla he indicat en vermell les muralles visibles i en verd el traçat hipotètic del que no és visible o desaparegut.
De les cinc portes d’accés al recinte se’n conserven tres completes: les portes de Chinchilla (P1), del Almudí (P2) i de la Estrella (P3), mentre que de la porta de San Juan (P5) només subsisteix una brancal, i de la porta Nova (P4) no en queda ni rastre.
Com era habitual, un alcàsser s’ubicava al costat de la muralla, de manera que disposés d’una sortida directa a l’exterior sense haver de passar per l’interior del caseriu al qual protegia. Des d’aquell punt partien dos murs, cap a est i oest. Em desplaçaré cap al costat est, en el sentit de les agulles del rellotge, pel costat nord al punt més elevat (A), on es localitza la cantonada de l’alcàsser, que correspon a l’actual Palacio Del Infante Don Juan Manuel Hotel- Spa, delimita a la part interior les seves instal·lacions d’oci. És un gruixut mur de maçoneria.
El que és destacable és que la part exterior del mur està ocupada pel cementiri.
Donat el gruix del mur, d’uns tres metres, en alguns moments es va aprofitar per incorporar-hi nínxols.
El llenç de muralla acaba en una torre circular de carreu que ha estat aprofitada per integrar-la al cementiri.
Aquí s’acaba el llenç nord (A), que es manté, en poc més de 100 metres. A partir d’aquest punt la muralla prendria direcció sud, configurant el costat de llevant (B) del recinte emmurallat fins a assolir el castell.
La fotografia mostra a l’esquerra la muralla de llevant i des del castell cap a la dreta l’inici de la muralla sud.
La porta de San Juan
Queda un buit de 200 metres sense cap rastre de muralla fins al lloc que ocupava la porta de San Juan (P5).
El mur baixa cap al tàlveg que es forma entre el caseriu i el turó de San Cristóbal on es va ubicar el nou castell. És de carreuat emmerletat, encara que en bona part del recorregut ha perdut els merlets.
Cal suposar que la tanca primera del segle XIII hauria de recórrer seguint el tàlveg fins al costat sud, a les proximitats de la porta de Chinchilla, fent servir el tàlveg com a fossat de reforç defensiu.
En haver de creuar la muralla el tàlveg en direcció al castell va caldre deixar un pas per a l’aigua del torrent els dies plujosos. Aquest mateix tipus d’actuació per ampliació d’un recinte emmurallat el vam veure, per exemple, a Tarifa. En cas d’atacs, era un punt feble de defensa.
Aquest llenç de muralla, i en part també al costat sud, ofereix una particularitat en la forma de construcció defensiva no gaire usual en forma de muralla en cremallera. Consisteix a trencar el llenç de muralla regularment, formant un sortint al traçat del mur unida a 900, buscant així cobrir l’angle mort que sempre es forma als peus de la mateixa, sense la necessitat de disposar de torres.
El gruix de la muralla permetia l’existència d’un camí de ronda a tot el recorregut.
Dues dents del mur de cremallera.
Al cim es produeix la unió de la muralla amb l’avantmuralla del castell.
Des del cim es disposa d’una imatge esplèndida de la muralla, una part del caseriu, el primer alcàsser sobre l’altre cim acompanyat per la col·legiata i, per darrere, algun molí de vent.
El castell de Belmonte
Enllaç amb el Post: Castell de Belmonte (Conca)
Al cim del turó de San Cristóbal s’arriba al castell (C). Presentaré el recorregut exterior sense aturar-me a la fortalesa, a la qual dedico un Post específic.
A la part exterior del castell la muralla és substituïda per l’avantmuralla del mateix castell, reforçada per un fossat sec al seu voltant.
Aquí tenim una perspectiva per a un hipotètic atacant.
Llàstima que s’hagi suprimit la fossa seca al costat de la porta, encara que s’hagi mantingut simbòlicament un pont llevadís.
Comencem el recorregut pel costat sud del recinte (D).
El mur emmerletat baixa des del turó. Al fons apareix una torre albarrana com a primer element de reforç defensiu.
A partir d’aquesta zona haurem d’allunyar-nos de la muralla ja que s’incorpora al teixit urbà, amb construccions adossades que, en uns casos en dificulten la visió, i en altres han comportat la seva absorció o destrucció.
En primer terme, a la dreta el mur aplica la retracció tipus cremallera, més avall un cub circular. Més endavant trobaríem un altre dentat de cremallera.
Descendint pel carrer Eugenia de Montijo apareixen al fons les torres de la porta de Chinchilla. Podem aprofitar per apreciar cases d’arquitectura manxega, de dues plantes amb portalada i reixeria a les finestres.
Pels intersticis de les cases sobresurt la muralla.
Des de les proximitats de la porta s’aprecien al fons dues torrasses més inserides entre les construccions.
La porta de Chinchilla
La porta de Chinchilla (P1) és la més imponent i robusta de la vila. Pren aquest nom per estar orientada cap a Chinchilla de Montearagón. És la més antiga de totes les portes i conserva la seva estructura original.
Una porta de mig punt amb dovelles defensada per un matacà, del qual en queden restes. A banda i banda una torre circular amb merlets i troneres de pal i orbe.
És interessant observar com posteriorment una construcció urbana s’aprofita de la torre adossant-s’hi.
Al segle XVIII es va construir una petita capella a la part superior interna, de la qual encara es conserven vestigis. En ella es va col·locar la imatge de la Virgen de la Guía, procedent de la desapareguda ermita de Santa Anna, per a protecció dels viatgers a la cruïlla de camins. La imatge d’aquesta verge va desaparèixer a la Invasió Francesa.
Per les restes que hi ha devia tenir una doble porta d’accés. A l’exterior una porta de dos batents, a la qual es veu el gorronera o forat de gir del gorró de la porta. A l’interior un rastell, amb l’obertura de lliscament vertical.
En allunyar-nos pel carrer Isabel I de Castilla obtenim aquesta perspectiva de la relació entre la porta de Chinchilla i el castell a dalt.
Fins al carrer Cervantes no es torna a disposar de visió sobre la muralla. El carrer Aguardas que s’obre a la dreta permet arribar a una obertura practicada a la muralla. La torre que s’observa seria la segona que es veia des de la porta de Chinchilla.
Penso que és probable que la primera tanca del caseriu construïda per don Juan Manuel voregés el tàlveg del torrent i arribés des de la porta de San Juan fins més o menys aquest lloc. En construir-se la del segle XV que estem seguint, es desmuntaria aquest tram que quedava inclòs al recinte major.
Des del pati del convent de los Franciscanos (Centre de Salut) es poden observar les dues torres i la porta de Chinchilla per la part interior del recinte.
A partir d’aquí, i fins a la porta del Almudí, queden visibles poques restes de muralla. Únicament una torre molt degradada i fragment de mur.
La porta del Almudí i el Pòsit
S’arriba a l’edifici del pòsit, a tocar de la porta del Almudí. Per darrere treu el nas un atemptat urbanístic: un edifici modern, sense cap qualitat arquitectònica, ni respecte per l’estil de l’entorn, ni pels materials, a més de trencar amb l’alçada estàndard a la casa tradicional manxega, d’un màxim de tres nivells , que conforma l’interior urbà. Com veurem tot seguit, aquest edifici té cinc nivells. Veiem com trenca el perfil medieval a totes les fotografies.
La porta del Almudí (P2), coneguda també com del rotllo o del Cristo de los Ausentes, presenta també una simple forma de porta d’arc de mig punt amb dovelles. Probablement era la porta que conduïa a El Pedernoso.
La denominació del Almudí ve per estar al costat del pòsit, que amb el nom almudí es refereix a la casa pública destinada per a la compra i venda del blat què serveix, també, per al dipòsit i per a la compra i venda d’altres grans, comestibles o mercaderies que no meriten impostos mentre no es venguin.
Porta del Rotllo és perquè davant d’ella va estar situada el rotllo jurisdiccional.
Actualment és la porta més important, la que porta al centre de la vila, a la plaça Major.
També aquí se li va adossar una capella superior que acull una imatge de bronze d’aquest Crist, obra de l’escultor José Antonio Lafuente, dels anys setanta del segle XX. D’aquí deriva la denominació de porta del Crist de los Ausentes.
L’interior, al costat del pòsit, forma una placeta amb edificis del segle XX no gaire afortunats des del punt de vista del respecte al patrimoni històric.
L’obertura d’entrada és un adovellat arc de mig punt en carreu i conserva les dues gorroneres per al tancament de la porta.
Un gran edifici del pòsit (14) té forma de “U”, amb els murs de maçoneria i les cantonades i obertures de carreuat.
Les finestres estan protegides per reixes manxegues típiques de la zona.
En relació amb l’edifici modern, opineu vosaltres mateixos a partir d’aquesta imatge presa de Google Street View. A qui se li va acudir una proposta així?; qui la va aprovar i amb quins criteris?
A partir d´aquest punt no apareixen més vestigis de la muralla. Si n’hi ha algun es troba a l’interior de les construccions urbanes. Només subsisteix la porta de la Estrella.
La porta de la Estrella
A uns 85 metres al nord, seguint el carrer Antonio Ruíz, encaixonat entre cases perviu la porta de la Estrella (P3), dedicada a la Virgen de la Estrella, que també ha estat anomenada com la porta de Toledo o la de Montreal, per estar orientada cap a aquestes localitats.
El seu nom actual li ve per l’existència segles enrere, extramurs, d’un call jueu. Molt probablement la seva sinagoga va estar ubicada a l’actual carrer de las Nieves, situada davant de la porta de la muralla.
La porta està formada per dos arcs, ambdós de tipus escarser. Sobre l’arc exterior s’aixequen cinc merlons esglaonats que ofereixen una imatge defensiva.
L’estrella de David, és el que va fer que posteriorment aquesta porta es rebateges com a “de la Estrella” i es dediqués a la Verge de tal nom, construint un altar sobre l’arc per a la seva veneració.
A la part interior hi ha unes escales de pedra que condueixen a l’altar i que no són originals d’aquesta porta. Pertanyien a la porta del Almudí, i van ser traslladades aquí als anys setanta del segle XX.
L’edifici de l’esquerra tampoc no és que es vegi gaire apropiat al respecte històric.
La doble porta està separada per un buit. Es poden observar les ranures per al rastell, mentre que a l’altra obertura es troben les gorroneres.
A la placeta hi ha col·locada com a monument una sínia d’aigua manual molt interessant. No és fàcil veure aquest tipus de mecanismes hidràulics.
Hi havia una cinquena porta, la Porta Nova (P4). Per la disposició dels carrers en relació amb els camins d’accés a Belmonte, penso que el més probable és que la porta Nova estigués situada al final del carrer Elena Osorio, davant del camí cap a Villaescusa de Haro.
Com dic, no cal que continuem fins al punt d’origen del recorregut a la muralla al Palau del Infante Don Juan Manuel i al cementiri, perquè no apareix cap resta més de muralla.
Recorregut pel Belmonte monumental
La vila de Belmonte està catalogada com a Bé d’Interès Cultural (BIC) com a Conjunt Historic-Artístic.
No establiré cap recorregut per visitar els punts de més interès. Un consell pot ser anar-los buscant, però fixant molta atenció a les cases de la trama urbana on es conjuga una síntesi entre edificis senyorials i abundants mostres d’arquitectura popular manxega.
A l’estructura urbana dos carrers de recorregut continu cadascun creuen d’oest a est i de nord a sud la vila medieval. D’oest a est, la formada pel carrer Padre Domingo que es perllonga al carrer Juan Pacheco, en un traçat recte-sinuós, unint la porta de la Estrella amb la porta de San Juan. De nord a sud, des de la porta Nova (presumiblement com he assenyalat en el recorregut per la muralla) a la porta de Chinchilla, tot i que a la part sud del recorregut el seu traçat és molt més sinuós, pels carrers Elena Osorio, Lucas Parra i Chinchilla.
En sortirien tots els carrers que aniran articulant el teixit urbà medieval, més o menys adaptat a l’orografia.
Palau del Infante Don Juan Manuel
A la zona més elevada i dominant del nucli urbà, don Juan Manuel va alçar l’Alcàsser vell (1). Actualment, rehabilitat i reformat acull el Palacio del Infante Don Juan Manuel Hotel-Spa que ja he presentat al Post anterior, al qual em remeto.
Només indicar que la forma actual respon més a la combinació de la seva reconversió en convent de Dominiques al segle XV i en hotel al segle XXI.
És l’edifici senyorial més antic de la vila.
El claustre renaixentista del convent és un dels elements històrics més valuosos del recinte.
Col·legiata de San Bartolomé
Conjuntament amb el Castell, la col·legiata de San Bartolome (2), és l’altre monument declarat Bé d’Interès Cultural (BIC).
Emplaçada al costat de l’Alcàsser vell dins el recinte emmurallat. Es va construir sobre la primera edificació de l’antiga parròquia d’època visigòtica que, després de la dominació àrab, posteriorment es va adaptar a l’estil romànic.
Com a col·legiata va ser erigida sobre l’església parroquial a instàncies de don Juan Pacheco, Marquès de Villena i III senyor de Belmonte, per a la qual cosa va obtenir del papa Pius II la Butlla del Concili de Basilea el 1436. El Cabildo que es va haver de crear, estava presidit per un Prior, i va arribar a tenir 32 canonges i prebendats. Era una manera de reforçar el seu prestigi social mitjançant la implantació al seu senyoriu d’un temple de la categoria més alta fora d’una seu episcopal.
Es va iniciar el 1459 en estil gòtic, encara que es van anar annexant grans capelles a instàncies de grans famílies fins al XVIII, quan es va donar per acabada definitivament. Molt probablement van ser els seus arquitectes els germans Egas i Hanequin de Brussel·les, que van haver de treballar també al traçat del castell.
Se situa en una posició dominant sobre el caseriu, encara que per sota del primer alcàsser.
Els murs són de carreuat, reforçat amb carreus a les cantonades, obertures i contraforts, així com a les portades. Les cobertes de teula, a dues aigües amb el tester aixamfranat la principal, i a quatre aigües la torre i les capelles que sobresurten.
La planta del temple és basilical o de saló, amb forma lleugerament trapezoidal, més estreta al cap, de tres naus i quatre trams. L´absis és circular, d´uns ¾ de circumferència. Excepte a la part sortint de l’absis, està envoltat de fins a onze grans capelles, gairebé totes quadrades, de l’amplada de tram al què s’obren. Sobre l’absis s’alça una cúpula poligonal amb finestres ogivals d’il·luminació.
Adossada a l’exterior dreta del peu del temple s’alça una robusta torre quadrada, típica de la zona, de tres nivells, amb alguna finestra geminada al primer nivell, i dues finestres d’arc de mig punt a cada costat del nivell superior, amb coberta de teula a quatre aigües amb picota.
La perspectiva des del carrer Fray Luis de León, que va néixer a la casa del costat dret.
S’accedeix al temple per dues portades, una al costat de migdia, la porta del Sol, i la porta dels Perdons als peus. Reixat tradicional de la zona protegeix les finestres.
La porta d’arc carpanell inscrit en un arc trilobulat amb una fornícula. Als costats dos pinacles gòtics.
La portada dels Perdons presenta una porta geminada amb el mateix arc carpanell que l’altra porta. En aquest cas les portes estan lleugerament inscrites en un arc apuntat, amb una imatge de San Bartolome al timpà. També dos pinacles gòtics als costats i un òcul multi estrellat a la part superior del mur.
Absis poligonal, amb contraforts fins a la part superior, amb esveltes finestres ogivals.
Com s’ha dit, la planta és basilical o de saló, lleugerament trapezoidal, amb el costat més estret al presbiteri. Més ampla la nau central
La volta de creueria gòtica es recolza en gruixudes columnes circulars amb motllures.
El tercer tram central està ocupat pel cor.
Les columnes amb motllures ascendents.
Per la seva banda, els laterals estan coberts per voltes d’aresta.
Fins al segle XVII es van arribar a incorporar fins a deu capelles pels dos laterals del temple, amb importants obres de reixeria tancant cadascuna.
En el rerecor també hi ha inserits tres altars dedicats a les Ànimes, a la Immaculada i a Sant Blai.
La capella major ocupa l’absis i el presbiteri del temple, de planta poligonal de nou costats, inscrita a les tres quartes parts d’un cercle.
Al centre el retaule de Sant Bartomeu, patró de Belmonte, del 1667, obra d’Hernando Espinosa acabada per Gregorio Quintana.
Als dos laterals s’observen quatre fornícules funeràries destinades als pares i avis del marquès de Villena en posició orant.
L’absis ogival, amb els escuts del marquès de Villena als nervis, i al centre un pantocràtor.
La primera capella a l’esquerra sobre el frontal de l’església és la capella del Baptisme. En aquesta pila baptismal van ser batejats personatges com Fra Luis de León, la família Pacheco o Sant Joan del Castell, del qual penja reproduïda la seva partida baptismal al fons.
En la construcció de les capelles van intervenir arquitectes de prestigi de cada moment (Francisco de Alviz, Juan de Homa, Esteban Jamete o Andrés de Vandelvira), deixant obres d’estils gòtic, renaixentista o plateresc, amb retaules, gòtics, platerescs, barrocs, neoclàssics diversos.
La capella de Sant Miquel Arcàngel del segle XVI conté un llenç del pintor genovès Bartolomé Matarana del segle XVI. En aquest cas, més que una capella és un altar sobre el mur.
A banda i banda de l’altar major s’obren petites capelles asimètriques.
A la banda de l’evangeli la capella de la Santíssima Trinitat.
Al costat de l’epístola la capella del Sant Crist dels Perills i l’altar de la Mare de Déu de l’Antiga.
El llenç de la nostra Senyora de l’Antiga s’atribueix al pintor florentí del segle XIV Dello dei Niccolo Delli. Està en discussió si és original o una còpia.
A la capella gòtica de Sant Joan Baptista es conserva l’altar de campanya del Marqués de Villena , de mitjans segle XV.
El dia de la visita va coincidir amb els preparatius dels passos de Setmana Santa, per la qual cosa diverses imatges van ser baixades dels seus altars per incorporar-les al seu pas.
Va ser emotiu veure l’interès amb què els membres de les confraries procedien a aquests treballs.
A la capella de l’Asunción el retaule barroc actual està dedicat a la Mare de Déu dels Remeis.
Aquesta capella va ser obra d’Andrés de Vandelvira, amb un oratori al lateral superior.
La capella del Sant Sepulcre, manada construir el 1558 per Diego d’Alarcón, ocupa la planta de la torre-campanar. L’altar del 1708, amb un retaule rococó daurat amb fons negre. L´àtic un quadre de Cristóbal García Salmerón representant la Coronació d´Espines.
Sota la Verge, un sepulcre de vidre, el Sepulcre del Senyor, impossible d’apreciar amb els tràfecs de baixar a la Verge per incorporar-la al seu pas de Setmana Santa.
La fornícula central l’ocupa la imatge de la Mare de Déu de la Soledat, obra d’autor anònim del segle XVII.
Al cor finalitzaré la visita. Ocupa la part central de tercer tram, tancat per una reixa.
El cadirat historiat amb escenes del Gènesi i la Passió, del 1454, d’estil gòtic, realitzat en fusta de noguera pels germans Egas i Hanequin de Brussel·les per a la catedral de Conca. En aquesta catedral el cor va quedar petit i, al segle XVII el va comprar i va traslladar el prior de Belmonte a la Col·legiata.
Sobre el cor un orgue barroc espanyol del segle XVIII, construït per Julián Alcarria Carrizo.
Cases senyorials. Palau dels Condes de Bellavista
A Belmonte són abundants les cases senyorials per la prosperitat que la vila va tenir a la Baixa Edat Mitjana, especialment a l’època de don Juan Pacheco en què, al voltant de la seva figura, es crea una segona cort. Durant aquesta època i als segles següents van ser molts els nobles i gentilhomes que van edificar les seves cases intramurs de la vila.
Famílies que van gaudir d’aquest tipus de cases a Belmonte van ser els Baillo (11), els Espinosa, els León, els Hinestrosa (7) o els Castillo; moltes d’aquestes cases són encara identificables per mantenir els seus escuts senyorials a les façanes.
La seva estructura habitual està formada per dues plantes distribuïdes al voltant d´un pati castellà de columnes i quadrat. Solen tenir cova o soterrani i càmeres. A la façana els blasons de la família.
Sortint de la col·legiata per la porta lateral, una mica a l’esquerra baixa un carrer amb un magnífic aspecte d’ambient manxec. La casa de l’esquerra correspon a l’entrada al palau dels Comtes de Buenavista (3).
L’edificació va ser construïda als segles XVI i XVIII. El títol de I Comte de Buenavista y Cerro és de 1807, concedit pel rei Carlos IV a don Diego Ventura de Mena, que havia nascut a Belmonte el 1772.
Té la disposició assenyalada de palau castellà de dues plantes amb pati interior de columnes.
A més de la porta de carreuat amb balcó, destaquen les finestres amb reixes proveïdes de guardapols a la part superior.
Després de ser cedit per a caserna de la Guàrdia Civil al segle XIX, va ser abandonat i actualment reconvertit en allotjament hoteler.
Casa natal de Fray Luis de León
Als peus de la Col·legiata hi ha la casa natal de Fray Luis de León (4) al número 6 del carrer Eugenio Pérez, una casa relativament modesta. Des de les finestres de casa seva havia de veure cada dia la torre de la Col·legiata.
Fray Luis de León va ser un dels personatges més importants del segle XVI espanyol. Religiós agustí, va ser teòleg, astrònom, poeta i humanista del renaixement.
Una placa commemora el seu naixement el 27 de setembre de 1527.
Convent de les Concepcionistas
El convent de les Concepcionistas (5) té l’entrada principal pel carrer de Juan Pacheco. Va ser fundat el 1581 per don Álvaro Severo, natural de Belmonte, encara que no se’n va prendre possessió fins al 2 de juliol de 1584, quan van arribar quatre religioses del convent de la Concepció de la ciutat de Conca.
Anteriorment l’edifici havia estat Casa de la Santa Inquisició, per la qual cosa les monges havien de pagar anualment a la Inquisició de Conca vuit lliures d’anissos.
L’exterior de l’edifici és de maçoneria, amb els ràfecs de la teulada i cantonades de carreuat.
La porta major de l’edifici és del segle XVII, d’arc de mig punt emmarcat amb pilastres que subjecten l’entaulament. Sobre ell s’ubica un frontó triangular interromput per la fornícula.
Una altra porta de característiques similars se situa al carrer Julio Romera, on, a la cantonada, s’alça una torre que sobresurt un cos.
Hospital de San Andrés
L’origen del hospital de San Andrés (6) està lligat al marquesat de Villena. Juan Fernández Pacheco funda el 1415 l’Hospital per butlla de Benet XIII, sent l’objecte de la institució “guarir malalts pobres i hostatjar pelegrins, proveir del necessari als seus escuders a casa seva les quals havent-se vist abans amb hisenda al present estiguessin pobres i per sustentar un capellà que digués missa als malalts.” La paraula “hospital” es relacionava amb una concepció medieval de la pobresa. En principi els hospitals no tenien com a finalitat atendre malalts, sinó més aviat acollir el captaire, l’indigent.
Situat al carrer Arsenio Rada, actualment ha quedat reduït a ruïnes, conservant molt parcialment el mur exterior.
Casa dels Hiniestrosa (Casa de los leones)
A la cantonada dels carrers Juan Pacheco i Santa Catalina de Sena s’alça la casa dels Hinestrosa (7), amb les característiques descrites, i on destaca a la cantonada el seu gran escut nobiliari flanquejat per dos lleons, pels quals es coneix popularment aquesta casa.
Casa senyorial dels HInestrosa és dels segles XVI-XVII.
Tanca interior. Carrer San Isidro
Descendint fins al tàlveg de la vila ens situem al carrer de San Isidro (8).
Segueix la direcció nord-est-sud-oest, des del pas d’aigües a la muralla al costat de la porta de San Juan (P5) fins al carrer Aguardas que passa per sota del convent dels Franciscans.
Amb tota probabilitat aquest recorregut pel costat nord del tàlveg havia de correspondre a la primera tanca del caseriu de l’època de don Juan Manuel.
El costat sud del tàlveg correspon a aquesta a part a la separació interior entre la vila i els terrenys del glacis del Castell. Actualment un reixat deixa veure el bosc d’aquesta part del castell, mentre que a partir de la porta d’accés al recinte del castell (8) queda delimitat per construccions urbanes fins a entroncar amb la muralla.
Entrada a la tanca del Castell des de la vila (8).
Plaça del Pilar i fonts
El carrer Sant Isidre desemboca a la gran plaça del Pilar (9). Tradicionalment va ser anomenada així pels pilars que tanquen dos dels seus fronts, situades als dos extrems de la plaça.
Mirant cap al costat de llevant, per on hem entrat, el castell apareix amb el seu aspecte dominant des del turó de San Cristóbal.
En aquest extrem una gran rampa baixa cap a una font d’aigua salobre amb un gran abeurador a tota l’amplada destinat al bestiar.
A la banda oposada, a ponent, una font d’aigua dolça. Construïda en pedra de carreuat i amb barbacana perquè no hi poguessin accedir els animals.
Els edificis de la plaça responen a l’arquitectura tradicional manxega de cases blanques de dues o tres plantes.
Vestigis de cases porticades ens recorden que alguna vegada la plaça mostrava porxades a les seves edificacions.
Convent dels Franciscanos/Trinitarios
Darrere de la font d’aigua dolça de ponent s’alça el convent dels Franciscans (10).
També manat construir per don Juan Pacheco, primer marquès de Villena, el 1456. No va tenir vida conventual fins al 1463, quan es va instal·lar la congregació de Sant Francesc, que va romandre aquí fins al 1919.
Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, va ser adquirida pels Comtes de Buenavista que el van cedir als mateixos Franciscans i l’any 1919 van deixar definitivament el convent. El 1923 el convent va ser lliurat als Trinitaris que es van dedicar a l’ensenyament primari. El 1973 la comunitat trinitària abandona Belmonte per traslladar-se a la veïna localitat d’Alcázar de San Juan.
Com que és església del convent té més dificultat en l’accés i no té pila baptismal. L’Església i la torre encara conserven les seves funcions religioses, mentre que el convent, deshabitat, ha estat restaurat i se n’ha destinat part per al seu ús com a Centre de Salut.
Casa dels Baillo
Em dirigeixo al centre de la vila pel carrer Lucas Parra i continuo pel carrer Elena Osorio.
Al número 3 del carrer Elena Osorio hi ha la casa senyorial dels Baillo (11).
Hi destaca la seva magnífica façana, probablement realitzada a finals del segle XVII, o segle XVIII.
La porta principal és de pedra de carreuat, element també freqüent en altres punts de la façana o els cantons; a més, està present l’escut de la família. En aquest cas, a sobre del balcó podem observar l’escut dels Baillo emmarcat en pedra i interrompent el ràfec. Finestres de reixeria a la planta baixa i balconatge a la primera principal.
Plaça Major, Casa Consistorial
La plaça Major (12), de forma quadrangular, se situa sobre el carrer principal que unia les portes de San Juan i de la Estrella.
A la cantonada sud s’ubica l’actual Casa Consistorial en un edifici de nova planta construït entre els anys 1955 i 56. Per a la seva construcció es van utilitzar elements de l’antic edifici: pedra de carreuat -que es pot veure a la llinda de la porta principal- , l’escut d’armes, tal com estava, o la campana de la torre que procedia del Col·legi dels Jesuïtes.
L’antic edifici de l’Ajuntament respectava la traça d’edifici medieval -probablement del segle XIV o XV-, i es recorden els escuts d’armes de la casa de Villena a diferents indrets del Saló de Sessions.
La majoria de la resta d’edificis de la plaça respecten amb més o menys encert l’arquitectura tradicional i pairal manxega, de dues o tres plantes.
Un monument homenatja Fra Luis de León.
El carrer Arquitecto Sureda uneix la plaça Major amb la porta de Chinchilla. Carrer de cases senyorials i tradicionals manxegues.
Amb aquest carrer es reconeix l’arquitecte Alejandro Sureda (Palma de Mallorca, 1815-Madrid, 1889) pel seu paper a la restauració del castell de Belmonte per encàrrec d’Eugenia de Montijo.
Casa de Medievo Bellomonte. Corral de comèdies
Al carrer Lucas Parra número 20 una edificació que abasta diverses cases acull la Casa Bellomonte (13) al costat del lloc que s’allotjava al segle XVII el Corral de Comèdies de Belmonte. Del Corral només en queda la façana, mentre que a les cases s’ha procedit a una recreació de l’interior una casa del segle XV en forma de casa-museu.
Aquesta casa museu és una iniciativa privada de la Asociación de Recreación Histórica del siglo XV. Un grup d’entusiastes de la història de Belmonte que inverteixen el seu temps i recursos a haver creat aquest museu i desenvolupar activitats de recreació històrica sense ànim de lucre.
Les instal·lacions de la Casa Bellomonte estan dividides en dos grans àmbits. La planta baixa està destinada a activitats didàctiques relacionades amb les armes de l’Edat Mitjana anteriors a la pólvora i activitats artesanals. L’altre gran bloc està destinat a la recreació d’un habitatge d’una família acomodada, amb tot l’aixovar.
En primer terme de la fotografia, la façana del Corral de Comèdies. A continuació, les dues cases que s’han condicionat com a casa-museu. A la cantonada, el monstruós edifici consentit que trenca amb tota l’harmonia del conjunt històric, i del qual ja n’he parlat.
A la dreta de l’entrada l’àmbit destinat a armeria i equip militar medieval.
A la banda esquerra, zona d’activitats artesanals, amb especial èmfasi en el teixit amb teler manual.
La recreació de l’habitatge comença per un lateral dels baixos amb la cuina i l’accés a la cava de la casa.
L’usual és que les cases de Belmonte disposin d’una cava subterrània per a la conservació d’aliments. Ja he assenyalat que el més freqüent és observar finestres arran de terra a la façana de totes les cases per il·luminar i ventilar aquests subterranis.
La planta superior està destinada a museïtzar un saló i dos dormitoris.
El racó de les dones sobre una tarima on seure a terra com a punt de trobada de les dones de la casa.
Hi hauria un lloc per tractar els assumptes del senyor.
Els llits amb dosser per protegir-se del fred.
Així com la banyera a l’habitació al costat de la xemeneia.
Al racó dret un “dompedro o do pedro”.
Convent-col·legi dels Jesuitas
L’arribada dels Jesuïtes a Belmonte es va produir el 1558. Al principi van ocupar un edifici proper a la Col·legiata, però aviat es van traslladar a la ubicació on avui es conserven les seves restes (14), on es va consagrar l’Església el 1640.
La fundació d’aquest col·legi jesuïta va ser l’última que va autoritzar personalment Sant Ignasi, i es va dur a terme mitjançant un acord entre Sant Francesc de Borja i don Diego López Pacheco, Marquès de Villena. El 20 d’octubre de 1558 els religiosos “van obrir classe de gramàtica” i van iniciar els serveis religiosos..
Va arribar a tenir el 1582 fins a quatre-cents alumnes, que s’incrementaven amb tres-cents més a Quaresma per sentir els “Casos de Consciència” que el Pare Pablo Hernández explicava.
Els jesuïtes van romandre a Belmonte fins a la data de la seva expulsió del país el 1767. Es va dedicar a altres tasques religioses fins als anys de les desamortitzacions del segle XIX.
Després va ser presó i jutjats. A la remodelació dels anys seixanta del segle passat l’estructura del seu claustre va ser remodelada i es van retirar part dels seus murs, convertint-la en plaça pública.
L’arribada dels Jesuïtes a Belmonte es va produir el 1558. Al principi van ocupar un edifici proper a la Col·legiata, però aviat es van traslladar a la ubicació on avui es conserven les seves restes (14), on es va consagrar l’Església el 1640.
La fundació d’aquest col·legi jesuïta va ser l’última que va autoritzar personalment Sant Ignasi, i es va dur a terme mitjançant un acord entre Sant Francesc de Borja i don Diego López Pacheco, Marquès de Villena. El 20 d’octubre de 1558 els religiosos “van obrir classe de gramàtica” i van iniciar els serveis religiosos..
Va arribar a tenir el 1582 fins a quatre-cents alumnes, que s’incrementaven amb tres-cents més a Quaresma per sentir els “Casos de Consciència” que el Pare Pablo Hernández explicava.
Els jesuïtes van romandre a Belmonte fins a la data de la seva expulsió del país el 1767. Es va dedicar a altres tasques religioses fins als anys de les desamortitzacions del segle XIX.
Després va ser presó i jutjats. A la remodelació dels anys seixanta del segle passat l’estructura del seu claustre va ser remodelada i es van retirar part dels seus murs, convertint-la en plaça pública.
Actualment s’ha convertit en cinema-teatre i acull el Jutjat de Pau de la localitat.
Col·legi Públic de Belmonte
A l’entrada del Parc Municipal l’any 1916 es va inaugurar l’edifici del Col·legi Públic de 1a i 2a Ensenyament (15).
Un bell edifici de dues plantes.
Davant del Col·legi, la segona escultura dedicada al Quixot que trobo a Belmonte.
Aprofito per mostrar l’altra escultura dedicada al Quixot (18) que vaig localitzar a la cantonada del carrer Melchor Cano amb el carrer Astrana Marín.
Ermita de la Virgen de Gracia i Calvari
Ens desplacem al final del carrer Virgen de Gracia a la confluència amb el carrer Isabel I de Castilla, per apropar-nos a l’Ermita de la Virgen de Gracia (16).
La llegenda diu que l’Ermita de la Verge de Gràcia s’alça al lloc on la verge es va aparèixer a uns pastors sent bisbe de Conca Sant Julià (1128-1208), extramurs de la vila. És la patrona de la vila.
La primera ermita va haver de ser d’estil romànic, a qual han seguit diferents remodelacions i ampliacions. L’edifici actual correspon a la remodelació del segle XVI. Els murs exteriors són de maçoneria, amb carreuat en cantons, reforços i portada.
La façana de pedra és del segle XVII, amb una portada va ser traslladada des de l’antiga ermita de Santa Quiteria situada davant de la porta de Chinchilla. D’arc de mig punt entre pilastres, amb frontó triangular interromput amb una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu.
A sobre, l’escut de don Diego López Pacheco, II Marquès de Villena.
A dalt campanar amb espadanya.
La planta és d’una sola nau de tres cossos, amb volta de canó sustentada en arcs torals. L´absis semicircular a l´interior.
Als peus un cor elevat.
segle XIII. Representa Maria asseguda amb el nen sobre la cama esquerra. A partir del segle XVIII va començar el costum de vestir-la.
Sobre l’altar una volta de mitja taronja amb lluerna central realitzada al segle XVIII.
Davant l’Ermita s’erigeix un Calvari.
Ermita de San Antón i Santa Lucia
Al número 15 del carrer Isabel I de Castilla es troba, encaixada entre les cases, l’Ermita de San Antonio i Santa Lucía (17).
Es va construir sobre una antiga mesquita àrab dels segles XIV i XV on, en aquesta zona exterior a la muralla, s’assentava un barri de musulmans del qual, molt probablement, van sortir els artistes que van tallar els impressionants artesanats mudèjars que llueixen els sostres del Castell de Belmonte.
L’ermita actual respon a una gairebé completa reedificació del 1831.
La porta de l’ermita està adovellada de pedra, amb una fornícula al centre. El campanar és d’un sol ull en un frontó triangular. Sobre el campanar hi ha un penell amb iconografia popular referida a Sant Antoni, patró dels animals, en què un gos li menja la cua a un garrí.
Molins de vent
Sobre els turons de Belmonte, tant al nord-oest com al sud-est, s’han restaurat alguns molins de vent. En aquest cas, (com a Villaescusa de Haro), s’ha mantingut el cilindre d’obra de maçoneria vistes (no blanquejada) com estem acostumats que es presentin els molins de La Mancha.
Dels tres que es troben al costat nord-oest (al nord de la referència 19) en el primer, el Molí El Puntual, s’ha reconstruït la maquinària, encara que en el moment de la meva estada no era visitable.
Arquitectura tradicional i reixeria
Poble d’arquitectura popular típicament manxega.
La casa tradicional es caracteritza per posseir esplèndides peces de reixeria, procedents en alguns casos de cases senyorials, però que en altres sembla haver estat forjada amb destinació al mateixa humil habitatge que les ostenta. Reixes de disseny elegant i perfecta forja.
Fi de la visita
A Belmonte es percep encara l’esperit d’una vila senyorial dels segles XIII a XVI, seu dels senyorius de l’Infant don Juan Manuel primer, i dels Villena després, al voltant dels quals es va construir una petita cort, reflectida a les seves cases senyorials.
L’urbanisme medieval perviu a la trama urbana, tancada en un recinte emmurallat perfectament identificable encara.
El poder del senyor des del castell sobre el turó de San Cristóbal, l’elevació a Col·legiata de la seva església, les cases blasonades i la proliferació de convents, es fusiona amb l’arquitectura popular manxega de cases blanques i reixeries esplèndides.
Passejar tranquil·lament pels carrers, sense necessitat d’un rumb fix, ens permet imbuir-nos d’un ambient tradicional, només trencat per algunes construccions que no haguessin hagut de ser autoritzades.
Bases d’informació
Webs
Colegiata
Webs academic
Miguel Ángel Vellisco y Juan Antonio Zarco. Cultura e historia de Belmonte
Belmonte: Historia y patrimonio
José Miguel Muñoz Jiménez. Castillos señoriales nobiliarios y episcopales en Castilla-La Mancha (siglos XIV y XV)
Carlos Ayllón Gutiérrez. Iglesia y poder en el marquesado de Villena. Los orígenes de la Colegiata de Belmonte
Pedro Miguel Ibáñez Martínez. Van den Wyngaerde, una vista de Belmonte y la campaña de trabajo de 1563
