El Castell de Castell de Garcimuñoz (Conca) representa un dels testimonis més significatius del patrimoni historicomilitar de Castella-La Manxa, amb un castell senyorial gòtic-renaixentista de la Baixa Edat Mitjana.
Castell de Castillo de Garcimuñoz (Conca)
Municipi: Castillo de Garcimuñoz. Comarca: Tierra de Alarcón. Província: Cuenca. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 39°39’41.2″N 2°22’58.4″W. Altitud: 936 msnm. Població: 131 habitants (2023)
Web: patrimonio
Visita: 2022
Índex
Castell de Castillo de Garcimuñoz. Tierra de Alarcón. Conca
El Castell de Castillo de Garcimuñoz s’ubica a la vila del mateix nom, una petita localitat de la província de Conca, a la comarca de la Tierra de Alarcón.
Situat a dalt d’un suau turó, amb el caseriu que s’estén als seus peus, el qual en època medieval va estar envoltat per una tanca.
El territorio
El paisatge circumdant és característic de la Manxa Nord, amb extenses planes dedicades al cultiu de cereal alternades amb pinedes i petits turons, amb el riu Rus discorrent per la zona. Aquest entorn natural i l’elevació sobre la qual es va construir el castell facilitaven la vigilància del territori circumdant, convertint la fortalesa en un punt estratègic per al control de les rutes regionals.
Si relacionem la posició d’aquestes intervencions al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcada.
Una mica d’història
Els orígens de l’enclavament es remunten a l’època romana, quan el lloc era conegut com a Ségar.
Durant el període d’ocupació musulmana, aquest emplaçament va passar a denominar-se Al-Borch-Jamal, formant part d’un sistema defensiu creat pels musulmans a la zona coneguda com La Manxa de Montearagón. Aquest sistema consistia en petites torres defensives o alcàssers que servien per protegir i controlar el territori.
La presència musulmana es va consolidar el 1172, quan les tropes almohades que avançaven des de Sevilla van prendre el lloc. La fortalesa musulmana va constituir la base sobre la qual posteriorment s’edificarien les construccions cristianes.
Reconquesta i l'Infant Don Juan Manuel
El període cristià s’inicia amb la conquesta de la vila el 1177-1182, durant el regnat d’Alfonso VIII. Va ser aleshores quan l’enclavament va prendre el nom del cavaller conqueridor, García Muñoz. Després passaria a formar part de l’alfoz o territori d’Alarcón.
Posteriorment, Alfonso X va nomenar al seu germà, l’infant Don Manuel (fill de Fernando III), Avançat Major del territori que comprenia La Manxa de Montearagón, sorgint així el poderós Señorío de Villena. Sançho IV va ampliar aquest territori, però va ser sota el govern de Don Juan Manuel (1282-1348), fill de l’infant Don Manuel, quan el senyoriu va aconseguir la seva màxima esplendor, elevant-se a la categoria de vila amb fur (1322). Don Juan Manuel va viure gran part de la seva vida al Castell de Garcimuñoz.
El senyoriu de Villena
El castell que coneixem actualment va començar a construir-se el 1458 sobre les restes de la fortalesa anterior. El 1449, el rei Juan II va concedir els castells de Chinchilla i Castell de Garcimuñoz al senyor Juan Pacheco, Marquès de Villena, com a compensació per la pèrdua de Medellín.
Juan Pacheco es va oposar a la pujada al tron d’Isabel, cosa que va desembocar en un conflicte en què les viles de Belmonte, Alarcón i Castell de Garcimuñoz van jugar un paper important com a últim reducte del marquesat de Villena.
La fortalesa va ser modificada totalment al segle XV, convertint-lo en un castell senyorial propi de l’època al Regne de Castella, i donant-li l’aspecte que en gran mesura conserva fins avui. El mestre constructor va ser Martín Sánchez Bonifacio, un dels integrants de l’escola de Toledo.
La fortalesa va ser parcialment escapçada (desmantellada a la part superior) durant el regnat dels Reis Catòlics, com a part de la política d’aquests monarques per reduir el poder de la noblesa.
A partir del segle XVII el palau va ser abandonat, i es va produir una destrucció i rebaix addicional dels seus llenços i torres.
Va ser en aquest període, a partir del 1663, que un lateral del castell es va aprofitar per construir l’església parroquial. Després de diversos incidents, finalment va ser inaugurada el 1708 l’actual església de Sant Joan Baptista. Per a la construcció d’aquesta església, els murs del castell van servir com a pedrera, contribuint al seu deteriorament.
Durant el segle XIX, els soterranis de la fortalesa van ser utilitzats com a cementiri fins a 1974, destruint gran part de les restes anteriors.
Rehabilitació i estat actual
El 2003, el Ministeri de Foment va convocar un concurs d’idees per rehabilitar la fortalesa, que va ser guanyat per l’arquitecta Izaskun Chinchilla. La intervenció es va concebre com una implantació de peces autònomes amb un triple objectiu: consolidar l’obra existent per evitar-ne el deteriorament, fer accessibles algunes estades de les antigues edificacions i introduir nous usos de caràcter cultural.
Les obres de rehabilitació van començar l’abril del 2008 i acabades el 2016, lliurat a l’ajuntament i obert al públic per a visites turístiques.
El projecte de rehabilitació va representar la consolidació de la fàbrica existent, amb una intensa intervenció d’estil “postmodern” allunyada de qualsevol plantejament de tipus històric, amb la utilització de formes originals i nous materials.
Aquesta rehabilitació ha estat objecte de controvèrsia a causa del contrast estilístic entre la construcció històrica i les instal·lacions modernes incorporades.
Característiques arquitectòniques del castell
El castell presenta un estil de transició entre el gòtic i el renaixement, amb notables influències italianes, seguint les tendències dels castells-palau de la Corona de Castella de la Baixa Edat Mitjana.
La planta és quadrangular, d’uns 58×47 metres, amb gruixuts i alts murs construïts amb carreu i maçoneria. Els cantons estan reforçats per torres de planta circular, entre les quals destaca la del nord, d’uns 16 metres de diàmetre, que és considerada la seva torre de l’homenatge. Les altres tres són d’uns 9 metres de diàmetre.
Aquestes torrasses circulars estan rematades amb cúpules de maó i originalment disposaven de casamates o àmplies plataformes destinades a l’emplaçament d’artilleria.
Pel seu emplaçament, el Castell de Castillo de Garcimuñoz, encara que estigui situat a dalt d’un turó, des d’un punt de vista constructiu podem considerar-lo com un castell de plana.
Els murs, de gairebé tres metres de gruix, van ser dissenyats per resistir l’atac de l’artilleria de l’època. La part inferior exterior està reforçada per una ampliació del diàmetre de les torrasses i dels murs, amb un talús (alambor) d’unió entre la part baixa i la superior per dificultar el setge i el minat.
L'exterior
Comencem el recorregut pel costat de llevant, on se situa la porta d’accés al castell, que queda delimitada al nord per la torre de l’homenatge i al sud per una de les torrasses cantoneres. Per interpretar millor les imatges, avancem que aquesta torrassa del vèrtex sud-est va ser adaptada com a torre-campanar de l’església que posteriorment es va construir a l’interior, sobre elevant-la amb un cos de torre-campanar quadrada, que es veu sobresortir a les fotografies.
Al centre del mur s’observa una poterna.
Exteriorment, aquest costat no forma un llenç continu, sinó que conforma dos semi llenços col·locats a diferent profunditat. En observar el dibuix de la planta ens adonem que hi ha un llenç continu que uneix les dues torres, on hi hauria la porta d’accés a l’interior i al pati d’armes.
Com a mitjà per reforçar la defensa d’aquesta porta es va dissenyar un mur exterior, que partia de la tangent del diàmetre més gran de la torre de l’homenatge, deixant oculta la porta interior, i situant la portada exterior d’entrada a l’angle de tancament perpendicular entre els dos murs. D’aquesta manera, es configurava una entrada en recolze que, alhora, impedia l’accés directe perpendicular a l’interior, una disposició molt típica de la poliorcètica medieval.
Per a més reforç defensiu, la portada es trobava a un nivell més elevat que el sòl exterior, cosa que obligava a haver de pujar una rampa per accedir-hi, sempre més difícil d’atacar i més fàcil de defensar.
Al costat nord-oest de l’estructura es poden apreciar interessants finestres gòtiques que representen elements característics de l’estil arquitectònic predominant. També sobresurt a la part superior el que podria ser la base d’un garitó.
Un element arquitectònic distintiu és el cordó decoratiu tallat en pedra que recorre els llenços i cubs del castell, característica ornamental típica de les fortificacions del segle XV.
Aprofito per mostrar alguns models de finestra del mostrari que es prodiga pels diferents murs.
La portada
El tancament entre els dos murs va permetre construir una portada de disseny particularment notable, que constitueix l’element decoratiu més destacat de la fortalesa.
A mitjans segle passat la portada es trobava en aquest estat.
I aquest és l’estat actual.
La portada, amb un arc carpanell decorat per motllura gòtica flamígera isabelina, presenta una orla ornamental llaurada en pedra i ostenta les armes del rei Enrique IV de Castella.
La part superior de la portada allotja un matacà profusament decorat, amb unes golfes o lladre sobre arc escarser amb quatre troneres de orbe i creu, flanquejat per dues escaraguaites que descendeixen sobre voladures circulars adornades amb perles i piràmides separades per un cordó. La mateixa decoració de perles i puntes de diamants es repeteix al parament interior de l’arc rebaixat situat sobre la portada.
La torrassa amb el campanar sobreafegit assenyala el camí cap al costat sud.
Les troneres d’orbe i creu que es veuen sota la cornisa deuen de voler indicar que s’hi situaven finestres d’un pis superior, com veurem al llenç de ponent a continuació.
Com sabem, al segle XVII es va construir a l’interior del recinte fortificat l’església Parroquial de San Juan Bautista, tot recreixent també una torrassa amb el campanar.
Pel que sabem, és un temple d’una sola nau amb coberta amb voltes de lluneta i una volta bufada amb un retaule barroc a la capçalera.
Es va obrir una portada al mur, d’arc de mig punt de dovelles de carreu de pedra. Un escut sobre la clau i la data 1810.
El llenç del costat de ponent deixa veure perfectament el caràcter residencial del palau pel gran nombre de finestres que donen a l’exterior. Per la disposició d’aquestes obertures, es pot reconèixer que l’interior estava format per tres nivells. La disposició de les finestres a cada nivell és irregular, per la qual cosa cal pensar que estava al servei de la distribució de cambres de l’interior.
Al nivell inferior, cinc obertures més petites, que havien de correspondre a estades secundària, amb arcs ondulats.
Per sobre del fris que recorre tot l’exterior, sis finestres de port palatí amb arcs que semblen lleugerament conopial, també distribuïdes de forma irregular. Cada finestra presenta per sota de l’ampit una tronera d’orbe i creu.
Una tercera planta s’entreveu per les restes de buits d’obertura i la base d’un garitó, com s’ha vist al costat oposat.
Arribem al llenç nord, l’estat del qual a mitjans segle passada era aquest.
Sobre aquest llenç només es veuen les finestres palatines dels dos primers nivells, 6 a baix i 5 a dalt, també distribuïdes de forma irregular. No queda cap resta de si hi podria haver un tercer nivell per aquest costat.
Aquí l’estil palatí dominant és la finestra gòtica en forma de creu a totes les finestres superiors. Igualment, amb troneres d’orbe i creu sota el finestral.
Així, arribem al punt de partida sobre la torre de l’homenatge.
L'interior
L’interior del castell, previ a les intervencions modernes, estava significativament degradat, conservant-se principalment les edificacions corresponents als nivells de soterrani.
Com ja hem deduït des de l’exterior, originalment, la fortalesa comptava amb dues plantes addicionals a la baixa i un àtic, organitzades al voltant d’un pati central o pati d’armes, configurant un espai propi d’un palau residencial-fortalesa. D’aquests tres pisos originals del castell, només en queda l’estructura baixa i algunes voltes col·lapsades.
A l’interior de la torre de l’homenatge es preserva un soterrani que alberga un aljub rectangular realitzat en maó, recobert de pedra i amb volta plana.
L'església de Sant Joan Baptista
L’ala sud del castell es va convertir en l’església de Sant Joan Baptista al segle XVII. L’espai litúrgic va aprofitar l’estructura preexistent, encara que presenta modificacions que inclouen un cor elevat i una nau central amb capelles laterals.
Característiques de la Intervenció del segle XXI
El castell ha estat objecte d’una completa restauració duta a terme entre el 2010 i el 2016 sota projecte de l’arquitecta Izaskun Chinchilla.
Segons el discurs que tant agrada fer als arquitectes, la intervenció es caracteritza per un enfocament postmodern que busca establir un diàleg entre escultura i arquitectura, alhora que pretén assegurar-ne la conservació física i la utilitat social., incorporant espais multifuncionals per a activitats culturals, una convivència pràctica entre allò antic i allò nou.
No va ser possible entrar a l’interior, per això només puc oferir imatges recollides des de l’entorn.
Com es podrà deduir de la visualització de la relació entre allò antic i allò moderna, el debat i la discussió estava servida.
En intentar una primera reflexió vaig topar-me amb la imatge del castell de Google Street View presa l’any 2009. Comparar-la amb la imatge actual em porta a reflexionar sobre la valoració de la intervenció que s’ha qualificat de postmoderna.
En observar la primera imatge, cal reconèixer que el castell, després de l’esmotxat a què va ser sotmès i a la degradació posterior, oferia una imatge realment trista. Podem arribar a valorar que la intervenció realitzada a aportat almenys una mica d’alegria a la mole supervivent, sense modificar la fàbrica primitiva. Queda perfectament clara la diferència de moments constructius i fins i tot, gosaria dir, que les puntes metàl·liques sobre les plataformes atorguen un cert aire emmerletat o de llances de guerreres al conjunt.
Curiosament, en aquest castell hi conflueixen dues intervencions de dos moments històrics diferents. Al segle XVII es reconverteix la funció militar-palau en funció religiosa en construir-se a l’interior l’església parroquial, amb l’afegit sobre elevat del campanar en una torrassa. Al segle XXI, i també visible des de l’exterior, una actuació que pretén revitalitzar aquest espai amb activitats socioculturals, destacant la introducció de dues plataformes sobre elevades sobre dues de les torres.
Un dels possibles criteris per valorar una intervenció pot ser preguntar-se per “què aporta” aquesta intervenció: sobre el propi edifici, la seva història i la seva estètica; sobre la seva capacitat per preservar-lo; sobre el paper que pot aportar a la vida de la població; sobre la projecció pública, etc. Serien elements per a la reflexió i el debat que deixo aquí oberts.
Va ser una llàstima no poder accedir al seu interior per tenir més elements de judici.
Centrem-nos ara en allò executat. La següent seqüència de fotografies recullen el que em va ser possible observar des de l’exterior sobre aquesta intervenció. Sense més comentaris.
A l’actuació d’accés a la portada per una rampa, desconec la intenció de l’autora, però podem tenir la sensació de guerrers apropant-se a la porta.
Pati d´entrada que donaria accés al recinte interior i pati d´armes.
Plataforma sobre la torre de l´homenatge.
Plataforma sobre la torrassa sud-oest.
Fi de la visita
Al conjunt històric de Castillo de Garcimuñoz, destaca el seu emblemàtic castell, reflex de l’arquitectura militar-senyorial gòtic-renaixentista de la Castella del segle XV, vinculat al senyoriu de Villena.
En traslladar la noblesa la seva residència des dels castells senyorials a la cort madrilenya va sumir la majoria d’aquests nobles edificis en l’abandó. Canvis de funció o esfondrament seria el seu destí.
En aquest cas de Garcimuñoz tenim primer la seva conversió parcial a església, completat posteriorment com a cementiri.
Així arriba al segle XX, on la figura del castell passa a ser considerada com un bé cultural.
Com recuperar i donar sentit a aquests béns en estats més o menys avançats de ruïna? Alhora, amb quins criteris s’ha d’actuar en la seva recomposició? Debat irresolt entre especialistes, polítics, opinió pública i residents propers.
Al Castell de Castell de Garcimuñoz es va optar per una resposta audaç i, per tant, oberta a la polèmica: La intervenció contemporània no ha buscat reconstruir el que va ser, sinó permetre noves mirades sobre allò que queda.
Amb formes lleugeres, materials moderns i usos versàtils, el projecte de rehabilitació d’Izaskun Chinchilla ha pretès transformar el castell en un contenidor cultural obert al futur, on el contrast entre allò històric i allò contemporani no pretén presentar-se com a conflicte, sinó com a diàleg entre memòries.
Es tracta d’un exemple de com el patrimoni no només es recorre, sinó que també s’hi viu: amb activitats culturals, visites didàctiques i experiències que connectin el visitant amb la història, el paisatge i el present. En definitiva, un castell viu, que segueix explicant històries.
Considerarà l’usuari i/o el visitant que s’ha aconseguit?
Bases d'informació
Webs
patrimoniocastillodegarcimunoz
cultura.castillalamancha
wikipedia
turismocastillalamancha
castillosnet
murallologo
elarteencuenca
Rehabilitació
tectonica.archi
arquitecturaviva
elledecor
liberaldecastilla
Web academic
castillogarcimunoz.es/historia/
castillogarcimunoz.es/los-castillos-castillo-garcimunoz/
castillosricsol.es/castillo-de-garcimunoz/
M.S.P. Castillo de Garcimuñoz
López-Muñiz Moragas, Gonzalo (2023). La restauración de castillos durante el régimen de Franco (1939-1975) : Criterios de intervenciones en usos distintos del hotelero. Tesis (Doctoral), E.T.S. Arquitectura (UPM).
Muñoz Jiménez, José Miguel (2016). Castillos señoriales nobiliarios y episcopales en Castilla–La Mancha (siglos XIV y XV)
Ruiz Rodríguez, Ignacio. Los castillos de don Juan Manuel. pp. 135 ss
Sánchez Doncel, Gregorio (1982). Un gran señor medieval: Don Juan Manuel
Pretel Marín, Aurelio. El señorío de Villena en el siglo XV
Llibres
Cooper, Edward. La fortificación de España en los siglos XIII y XIV. Ministerio de Defensa / Marcial Pons (2014), Vol I
Cooper, Edward (1991). Castillos señoriales en la Corona de Castilla. Junta de Castilla y León. Vol. III
Salas Parrilla, Miguel (2001) Alarcón, Belmonte y Garcimuñoz. Tres castillos del señorío de Villena en la provincia de Cuenca. Madrid, Fareso, S.A.
Herrera Casado, Antonio (2007). Castillos y Fortalezas de Castilla-La Mancha,aache Ediciones, 2ª ed.
Salas Parrilla, Miguel (2010) Castillo de Garcimuñoz en la historia de España. Excma. Diputación de Cuenca