Cuevas del Almanzora, en el Levante Almeriense, en la seva configuració actual és producte del senyoriu dels Vélez, amb el seu castell del segle XVI i altres obres que van promoure, i la burgesia del segle XIX basada en la mineria, sense oblidar les seves coves-habitatge.
Cuevas del Almanzora (Almería)
Cuevas del Almanzora. Levante Almeriense. Almería
Cuevas del Almanzora. Comarca: Levante Almeriense. Província: Almería. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 37°17′49″N 1°52′47″O. Altitud: 88 msnm. Població: a la localitat 6.462 habitants el 2018; 13.776 habitants al municipi.
Web: ayuntamiento
Visita: 2019
Índex
Cuevas del Almanzora. Levante Almeriense. Almería
Recorregut per Cuevas del Almanzora
Castell del marquès de los Vélez
Museu Arqueològic Municipal. Sala d’Interpretació del poblat argàric de Fuente Álamo
Ermita de San Diego o El Calvario
Cuesta del Castillo-Plaça de la Constitució
Ajuntament i Palauet de Torcuato Soler Bolea
Església de Nuestra Señora de la Encarnación
Cuevas del Almanzora. Levante Almeriense. Almería
Enllaç amb el Post: Casona Granado, Allojament boutique. Levante Almeriense
Des de Casona Granado. Alojamiento Boutique vaig poder aprofitar per acostar-me fins Cuevas del Almanzora, a la mateixa comarca del Levante Almeriense.
És un municipi extens, de 263 km2, format per un total de 44 unitats de població habitades, barris i pedanies, inclosa Cuevas del Almanzora, la capital del municipi.
El terme municipal s’estén fins al litoral, amb 17 quilòmetres de costa.
El territori
L’orografia sinuosa del territori aquesta dominada al nord per la Serra d’Almagro, amb una altitud màxima de 711 msnm a El Cucharón. En ella es troba el jaciment arqueològic de Fuente Álamo.
A l’est, limitant amb el Mediterrani, la Serra Almagrera, districte miner de plata.
Una mica d'història
La zona es troba habitada des del paleolític, ocupant coves altes.
El jaciment argàric de Fuente Álamo, al nord, mostra la presència d’aquesta cultura en una Sala del Museu. Per la importància de la seva riquesa minera, especialment de plata, va ser lloc d’atracció per als fenicis, fundant la ciutat de Baria (Villaricos) al segle VII aC, a l’est, al costat de la desembocadura del riu Almanzora, on es pot visitar la Necròpolis i les ruïnes de la colònia romana de Baria.
Després van continuar explotant la riquesa minera cartaginesos, romans i musulmans. El descobriment en 1838 d’un filó de galena argentífera tornà l’activitat minera al municipi, que es perllongà fins a principis del segle XX.
L’actual Cuevas del Almazora tindria el seu origen a partir de 711 amb el major interès per l’agricultura que beneficia aquest nou emplaçament més interior en un turó sobre la vall aprofitant les aigües del riu Almanzora per a regadiu. D’aquesta època és l’aprofitament de les coves naturals que van donar origen al nom de la vila, per la facilitat d’excavació. Per la seva banda, la morfologia urbana del baluard defensiu correspondria al model musulmà de carrers estrets i sinuosos. Recordem que els musulmans no feien servir carros i se servien de cavalleries.
Fins 1488 es manté el domini àrab, quan és conquistada pels Reis Catòlics, i cedida en senyoriu el 1503 al primer Marquès de los Vélez.
El Marquès mana construir un castell fortificat en 1507, sobre el que es creu que va ser una torre romana, remodelada posteriorment pels musulmans.
Un canvi important tindrà lloc després de l’expulsió dels moriscos i és repoblada per 200 famílies procedents de Múrcia.
Entre 1753 i 1762, promoguda pel Marquès, es construeix l’Església de Nuestra Señora de la Encarnación.
El senyoriu finalitza en el regnat d’Isabel II.
La recuperació de la mineria al segle XIX aportarà un important desenvolupament econòmic, i demogràfic. La florida d’una burgesia local es manifestarà en la renovació urbana i la construcció de cases senyorials, mentre que la població del municipi va arribar a superar els 26.000 habitants. En 1842 es van enderrocar la meitat de les cases per reformar-les amb aspecte senyorial, mentre que els carrers es van fer més amples i lineals. El creixement urbà va portar a crear l’eixample al barri Bravo, acollint a habitants de les coves.
L’any 1885 marca l’inici de la decadència de les mines de Almagrera, i a partir de 1910 s’inicia un procés de despoblació fins a 1940, amb un mínim de 7.795 habitants en 1970. Des d’aquest moment s’ha anat experimentat un constant creixement fins als 13.776 habitants de 2018, dels quals 6.462 corresponen al nucli de la Vila.
Com va ser l’usual, el descens de població va venir acompanyat d’un procés migratori cap a altres parts d’Espanya, especialment Catalunya, i a països europeus.
Recorregut per Cuevas del Almanzora
El casc antic de Cuevas del Almanzora es dibuixa clarament sobre el plànol actual de la Vila. En la seva forma i traçat es poden apreciar alguns elements històrics característics que romanen en el seu traçat.
Un perfil irregular en el seu traçat exterior, que es manifesta igualment en la morfologia dels seus carrers que fan pensar en el model de urbanismes musulmà. Sobre aquesta base, es va sobreposar al segle XIX l’obertura de carrers més amples que travessen o creuen tot el conjunt, en què es va establir la burgesia local del moment.
El Castell, del segle XVI, ocupa l’extrem nord-oest del recinte, en una disposició d’apèndix sobre el costat exterior, que bé podria correspondre a la posició d’una almàssera, i diuen que d’una anterior torre romana.
Iniciaré el recorregut de la visita pel Castell, a la plaça de la Llibertat. En els voltants és fàcil aparcar.
Castell del marqués de los Vélez
Bé d’Interès Cultural, categoria Monument.
El Castell de Almanzora, o també Castell del marquès de los Vélez (A), ja que va ser manat construir pel primer Marquès de los Vélez, D. Pedro Fajardo. Situat a la part alta d’un turó, a la part més elevada de Cuevas. Es tracta d’un exemple de castell-palau.
És l’edifici més emblemàtic i sobresortint de Cuevas.
La seva planta és quadrangular, però irregular.
És una obra d’estil gòtic del segle XVI, amb reformes posteriors dels segles XVIII i XX.
En l’actualitat les dependències internes s’han adaptat a diverses funcions culturals i socials: Biblioteca, Museu Arqueològic, Sala d’exposicions “La Tercia”, Sala Goya, Museu d’Art Contemporani Antonio Manuel Campoy, Policia Local, Oficina de Turisme i Amfiteatre.
Sembla haver-se excavat tot el perímetre exterior per augmentar l’altura de les muralles.
Cap a l’exterior, orientat a l’oest, imposa la seva supèrbia presència.
Continuant pel lateral sud.
Arribo a l’entrada, orientada a l’est i encarada al nucli de la Vila. La torre de l’homenatge es troba encaixada a la muralla. Aquest dia és de mercat.
I el costat nord.
La porta d’entrada és simple, amb els escuts de la família Fajardo sobre ella.
En la seva configuració actual, passada l’única porta d’accés al recinte, s’entra en un gran espai obert on el primer que destaca és un amfiteatre a l’aire lliure, i la distribució de diferents edificis.
A l’esquerra les dependències de la Policia Local, al centre la Casa de la Tercia i a la dreta el Palau del Marquès.
L’edificació al costat de la Porta acull l’Oficina de Turisme.
La Torre de l’Homenatge queda unida per un pont al Palau.
La Casa de la Tercia és un edifici d’estil neoclàssic construït al segle XVIII com a graner i lloc on el poble tributava el delme al marquès.
En aquest edifici se situen la Biblioteca, el Museu Arqueològic, la Sala d’exposicions “La Tercia” i la Sala Goya.
La construcció més emblemàtica correspon al Palau del Marquès de los Vélez, que acull el Museu d’Art Contemporani Antonio Manuel Campoy.
És un edifici de planta rectangular irregular i dos nivells, amb quatre bastions circulars, un a cada cantonada, d’una altura fins al primer nivell. Edificat en cadirat.
Una escala exterior permet pujar fins a una passarel·la metàl·lica situada a l’altura de la qual hauria de ser el camí de ronda sobre la muralla.
La Torre de l’Homenatge es creu que és d’origen romà remodelada en època musulmana i reconvertida en Torre de l’Homenatge als segles XV-XVI, sent usada com a presó al segle XVIII.
Museu Antonio Manuel Campoy
Al Palau estan instal·lades les diferents col·leccions que formen la donació d’Antonio Manuel Campoy al municipi, fill de la localitat.
El museu consta de diverses col·leccions, entre les quals destaca la de pintura, amb unes 400 obres d’autors contemporanis tan significatius com Picasso, Solana, Miró, Pedro Bé, Tàpies, Revello de Toro, Vela Zanetti, Cristóbal Toral, Matías Quetglas, César Enric, Barceló, Benjamí Palencia, Álvaro Delgado, Lapayese, Clau o Redondela.
Les altres col·leccions se centren en aiguaforts, escultures de bronze, així com el despatx personal d’Antonio Manuel Campoy, que va ser crític d’art del diari ABC, la seva biblioteca i altres objectes.
No està permès efectuar fotografies.
La col·leccions del Museu Antonio Manuel Campoy es completen amb la Sala Goya, que es troba emplaçada al següent edifici de La Tercia.
Em dirigeixo ara a l’edifici La Tercia per contemplar les tres exposicions que alberga a la planta baixa.
La planta superior està destinada a Biblioteca Municipal Poeta Álvarez de Sotomayor.
Museu Arqueològica Municipal. Sala de Interpretació del poblat argàric de Fuente Álamo
El primer àmbit del costat esquerre de la planta baixa de l’edifici està destinat a la Sala d’Interpretació del poblat argàric de Fuente Álamo del Museu Arqueològic Municipal.
En una àmplia sala de dues naus s’efectua un recorregut interpretatiu de la Cultura de l’Argar. L’assentament d’aquesta cultura a Fuente Álamo, al terme municipal de Cuevas, se’l considera com un dels més emblemàtics de l’Edat del Bronze en el Sud-est de la Península Ibèrica.
Sobretot a partir de 1890 quan els germans belgues Enrique i Luis Siret van donar a conèixer la seva obra Las Primeras Edades del Metal en el Sudeste de España.
Com a espai d’interpretació, s’exhibeixen una sèrie sistemàtica de panells informatius sobre la cultura argàrica, acompanyats de mostres arqueològiques de cada aspecte trobades a El Álamo, així com fotografia, gràfics i maquetes il·lustratius.
Sala Goya
Al fons del Museu Arqueològic s’obre la Sala Goya, que pertany també al Museu Antonio Manuel Campoy.
Està formada per l’exposició de dues carpetes de gravats de Francisco José de Goya i Lucientes.
A la primera sala hi ha els gravats Los Proverbios o Disparates del període entre 1816 i 1823. Són 22 làmines d’aquests gravats d’una edició de l’any 1976.
El segon bloc ocupa una gran sala en forma de L que a més conté un gran nombre de gerres fixades a terra.
Mostra 47 gravats de la primera i única edició acolorida de la sèrie La Tauromáquia, que Goya va dibuixar i va gravar entre 1814 i 1816.
Durant la restauració del castell van aparèixer una sèrie de gerres del segle XVI en les quals el Marquès guardava els delmes. Les gerres estan alineades de la mateixa manera que van ser trobades.
Sala d’Exposicions La Tercia
A la part dreta de la planta la Sala d’Exposicions La Tercia està dedicada a exposicions temporals.
En el moment de la meva visita vaig poder apreciar l’exposició “La Mirada Sorpendida“, en lal qual es mostra una mica més d’un segle de fotografia a Cuevas, entre 1868 i 1973, amb fotografies sobre Cuevas i instrumental relacionat amb l’evolució de la fotografia durant aquest període.
Cuesta del Calvario
Sortint del castell em dirigeixo a la part nord per enfilar la Cuesta del Calvario.
Safareig públic del Calvario
La primera parada serà davant el safareig públic del Calvario (B).
El web de turisme de Cuevas explica el seu funcionament que crec interessant reproduir:
“El Lavadero público del Calvario ha sido durante décadas punto de encuentro de las mujeres de la localidad, donde diariamente hacían la colada. Las pilas de lavar estaban ocupadas durante toda la semana por vecinas que las tenían asignadas, previo pago de las mismas. El precio establecido en esa época era de una perra chica (5 céntimos de peseta) la pila. El agua usada en el lavadero se subastaba diariamente, a las 12 en punto de la mañana, para su uso en los pagos agrícolas del entorno. El precio de la subasta podía llegar hasta las 300 pesetas.”
Ermita de San Diego o El Calvario
Una mica més amunt es distingeix a la part alta del turó del Calvari la Ermita de San Diego o El Calvario (C), del segle XVI.
Cova Museu
El meu interès se centrarà en la Cova Museu (D) excavada a la falda del turó del Calvario.
L’habitacle de la cova està format per quatre estances. La casa-museu aquesta condicionada amb tots els elements que podien formar part de l’aixovar d’una família, així com una àmplia mostra d’eines de treball agrícola.
L’entrada, on es troba el punt d’informació (1), és la més gran i on s’ubicaven la zona de treball i l’utillatge (2).
A l’esquerra una obertura comunica amb la sala d’estar (3).
Al costat es va excavar el dormitori (4), que en aquest cas té doble entrada, des de la sala i des de la zona de treball.
L’espai de treball (2) recull una col·lecció d’eines vinculats a l’activitat agrícola.
A la part dreta una altra obertura porta a la cuina (5). El lloc en el qual es passava més temps, sobretot en les llargues jornades hivernals.
Cuesta del Castillo - Plaça de la Constitució
Retorn a la plaça de la Llibertat, a la porta del Castell, per baixar pel carrer Cuesta del Castillo cap a la Plaça de la Constitució.
A La plaça de la Constitució (E) tenen la seva seu els dos edificis de l’Ajuntament, l’antic, al fons de la fotografia, i l’actual, a la paret de l’esquerra.
Ajuntament i Palauet de Torcuato Soler Bolea
A l’oest l’edifici de l’antic Ajuntament (F), un edifici neoclàssic del segle XIX.
Al sud, l’Ajuntament actual que ocupa el Palauet de Torcuato Soler Bolea (G).
El palauet del prevere Torcuato Soler Bolea és el millor exemple d’habitatge burgesa pertanyent al segle XIX. Sobre la porta hi consta l’any 1844.
Compost de tres plantes destaquen les columnes que escorten l’entrada principal i les reixes trenades de les obertures.
A l’interior, l’escala d’accés a la primera planta està realitzada en marbre i escortada per dues columnes aparellades del mateix material.
El conjunt de l’escalinata i el replà de la planta superior, perfectament restaurat, dóna mostra de la magnificència del palauet i dels gustos de la burgesia local.
Continuant carrer avall, a continuació de l’edifici del Jutjat de Pau i Registre Civil, antiga Caserna de la Guàrdia Civil, s’albira al Església de l’Encarnació.
Església de Nuestra Señora de la Encarnación
La Església de Nuestra Señora de la Encarnación (H), està catalogada com a Monument Històric Artístic Nacional des de 1983 i actualment Bé d’Interès Cultural en la categoria de Monument.
Construïda entre 1754 i 1762 en el lloc que havia ocupat la mesquita àrab, enderrocada per construir l’Església. La seva construcció va ser promoguda pel marquès don Antonio de Toledo.
La portada principal és d’estil neoclàssic i la lateral barroca.
L’interior, d’estil barroc és de planta de creu llatina, formada per tres naus i deu capelles. La nau central està coberta amb una volta de mig canó i una cúpula de mitja taronja sobre el creuer.
L’absis està cobert per frescos, que es conserven parcialment.
El templet de marbre, jaspi i bronze acull una imatge de Nuestra Señora de la Encarnación.
El clàssic púlpit barroc, cremat el 1963 i reconstruït.
Els laterals estan ocupats per capelles.
La riquesa del contingut de l’Església a partir del segle XIX s’explica per l’eclosió de riquesa minera que va viure la Vila a partir de 1838, on diversos particulars van pagar obres i imatges en l’Església, però sobretot perquè la mina Esperança era propietat dels eclesiàstics de Cuevas.
Per exemple, el Jesús Natzarè, en un retaule neoclàssic amb columnes salomòniques es discuteix si és oba de Salzillo, d’alguna deixeble o de Montañés.
Capella de la Verge de las Angustias.
Museu J.M. Álvarez de Sotomayor
El Museu José María Álvarez de Sotomayor (I), està ubicat a la Casa Figueres, al costat de la plaça que porta el nom del poeta.
Exposa obres i material que daten dels segles XVIII a XX. Està format per quatre sales d’exposició permanent en què es recrea l’ambient de treball del poeta, amb mobiliari del seu propi despatx, menjador, dormitori i biblioteca. S’exposen també més de 200 obres literàries dels segles XVIII i XIX, que componien la biblioteca personal de Sotomayor, i una sèrie d’imatges, gravats i quadres del poeta.
No vaig arribar a visitar-lo.
Carrers i places
Al mateix temps que es recorren els punts d’interès turístic, és bo anar-fixant en els carrers, on es pot apreciar l’esperit del lloc.
Es pot anar a la recerca d’una llibreria on buscar algun llibre que tracti del lloc amb una certa profunditat, que, com passa en la majoria dels casos, o no existeix, o està esgotat, o no es disposa d’ell en aquest moment. I un es queda amb les ganes de poder aprofundir una mica més en el lloc que s’acaba de visitar.
L'entorn i les coves
Per finalitzar, recollir un exemple de l’entorn i de coves que poden apreciar-se des dels alts de Cuevas del Almanzora, i que justifiquen el seu nom.
Fi de la visita
Visitar Cuevas del Almanzora ha estat molt interessant.
Em quedo amb el pesar de no haver visitat el jaciment argàric de “El Álamo”, la necròpolis fenícia o les ruïnes de Baria a Villaricos.
Un comentari al fil que he apuntat a l’apartat anterior sobre publicacions informatives. Deu ser per que es llegeix poc, i es compra menys, però a les Oficines de Turisme estaria bé, al meu parer, que disposessin de la màxima oferta de publicacions sobre cada lloc que els pertoca. Tampoc seria una gran inversió tenir un fons de dos o tres exemplars de cada publicació, si n’hi ha. Hi ha excepcions, és clar, però escasses segons la meva experiència.
També podria ser interessant que, de no existir, motivin a algun escriptor local a redactar una monografia, no gaire extensa, però ben informada sobre cada lloc, la seva geografia, la seva història, la evolució de la morfologia urbana, la seva base econòmica, els trets i monuments destacats i significatius, etc. I després, donar publicitat sobre la seva existència en cada oficina, perquè fos suggestiva la seva compra pels innombrables visitants que ens acostem a la recerca del pla gratuït i de la informació verbal, gairebé sempre oferta amb amabilitat i entusiasme, a més de preguntar-nos d’on venim.
Bases d’informació
Webs academic
J.M.R. López, L.C. Barrionuevo, Introducción al estudio de las cuevas artificiales medievales de la provincia de Almería
J.G. Latorre, Repoblación y frontera como factores de sociogénesis
E.Fernández Bolea, Génesis y desarrollo de una burguesía local: El caso de Cuevas del Almanzora durante el siglo XIX
