Medinaceli, a la província de Soria, vila d’origen romà amb el seu esplèndid Arc, i estructura àrab i renaixentista, se’ns presenta com ancorada en el temps.

Medinaceli (Soria)

Medinaceli (Google earth 2019-08-27)

Medinaceli. Comarca de Arcos de Jalón. Soria

Comarca: Comarca de Arcos de Jalón. Província:  Soria. Com. Autònoma:  Castella i Lleó

Coordenades: 41°10′20″N 2°26′07″O. Altitud: 1204 msnm. Població: centre: 125 habitants; Barrio de la Estación, 392; municipi, 721 habitants en 2018

Web: ayuntamiento

Bé d’Interès Cultural en la categoria de Conjunt Històric el 1963

Visita: 2019

Mapa de situació de Medinaceli (Google maps 2019-08-27)

Medinaceli. Comarca de Arcos de Jalón. Soria

Des de petit, en passar al costat de Medinaceli, amb tren o amb cotxe, sempre m’ha captivat veure a la part alta del turó un gran arc romà. Per això, sempre que puc quan passo per allà en el trajecte cap a o des de Madrid, m’agrada pujar a visitar-la, o a menjar segons la hora que sigui.

Quan arribes, descobreixes una vila ancorada en el temps, però totalment rehabilitada.

És un dels meus llocs fetitxe.

El territori

Medinaceli es troba situada a la zona centre-sud-est de la província de Soria, a la confluència dels sistemes Ibèric i Central, entre el Duero i el Jalón, riu que marca la divisòria hidrogràfica de les conques del Tajo, Duero i Ebre.

Sobre un turó en altiplà, a 1.200 msnm, domina l’estret congost que ha obert el riu Jalón, per on s’entrecreuen constantment el riu, el ferrocarril i la carretera, constituint històricament el camí més fàcil entre la Depressió d’Ebre i la Meseta.

D’aquí la importància geoestratègica d’aquest punt, sobretot, des que per ell els romans van construir la Via XXV de l’Itinerari d’Antonino que unia Caesaraugusta (Saragossa) amb Augusta Emerita (Mèrida).

Se la podria considerar la porta de la Meseta.

Medinaceli en els Sistemes montanyosos (Google maps 2019-08-27)

Una mica d'història

Als celtibers de la tribu dels Belos se’ls considera els primers pobladors de la zona, tot i que la localització de l’assentament romà es va efectuar a la part alta del turó que dominava sobre la vall del riu Jalón, camí d’ascens cap a la Meseta, per al sud, que ascendeix fins a l’actual Alcolea del Pinar.

Els romans es van assentar en el turó sobre l’any 153 aC. creant la ciutat de Occilis o Okilis, adscrita al conventus iuridicus Caesaragustanus (Saragossa) dins de la província Hispania Citerior Tarraconensis (Tarragona).

La importància de l’assentament es manifesta en la presència del monumental Arc de Triomf de tres obertures, únic a la Península, aixecat en època de Domicià i retocat sota Trajà.

La ciutat va ser abandonada durant el període visigot fins a adquirir novament importància estratègica en època musulmana.

En 712 arriba Tarik a la Vila i la repobla amb berbers. Les cròniques àrabs la denominen Medina Talmeida i Medinat Salim, va ser residència del governador i capital de la Marca Mitjana. La tradició explica que Almansor, mort de tornada a Còrdova després de saquejar San Millán de la Cogolla en 1002, va ser enterrat a Medinaceli amb part del seu tresor.

Com important ciutat medieval van conviure-hi les tres cultures, musulmana, jueva i cristiana.

Segons les cròniques va ser una important plaça en la vida del Cid Campeador. Sembla que des d’aquí va dirigir els seus exèrcits contra les places aixecades entre les valls dels rius Jalón i Jiloca, fins a la conquesta de València.

La ocupa Alfonso VI de Castella en 1104, encara que la repobla el 1129 Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, però passa posteriorment el 1135 definitivament a la corona de Castella amb Alfons VII el 1135.

L’època de major esplendor de Medinaceli correspon al segle XVI, després de la concessió del títol de primer Duc de Medinaceli al senyor Luis de la Cerda en 1479, iniciant-se una etapa de remodelació de la ciutat, substituint els antics edificis per edificacions renaixentistes, i alçant el Palau Ducal de Medinaceli i la Col·legiata.

Amb posterioritat, la població es desplaça majoritàriament cap a la vall, especialment al Barri de l’Estació, amb l’arribada del ferrocarril en el recorregut Madrid-Saragossa-Barcelona.

Medinaceli queda semi abandonada, i al segle XX s’aprecia la seva potencial importància turística, creant-se un Parador Nacional durant l’època de la República, que el 1963 encara estava actiu, però actualment en desús.

El 1963 és declarada Bé d’Interès Cultural en la categoria de Conjunt Històric. En aquest moment, l’edifici-palau del Duc de Medinaceli estava mig en ruïnes i en estat d’abandó.

La situació ha canviat des d’aquest moment, mostrant-se la vila en l’actualitat gairebé totalment rehabilitada.

La meva impressió personal, no contrastada, és que la combinació entre les actuacions de l’Administració, d’una banda, i de la iniciativa privada per un altre, en forma de rehabilitació com restaurants i allotjaments, i com residències secundàries, han “salvat” aquesta vila.

Com en altres casos, la fase de decadència i abandonament previ han evitat les construccions més enllà potser dels segles XVIII-XIX, amb la qual cosa ha resultat un recinte, com deia al principi, “ancorat en el temps”, mentre que alguns edificis més moderns s’han encaixat discretament en el conjunt.

La visita a Medinaceli

Medinaceli (Google earth 2019-08-27)

Des del fons de la vall del Xaló, al Barri del Ferrocarril, l’Arc Romà i el Castell de Medinaceli reclamen l’atenció del viatger.

En poc més de 3 quilòmetres s’ha de salvar els 200 metres de desnivell fins a dalt del turó on s’ubica la Vila.

Pel camí es passa pel costat de la Font de la Canal i l’Ermita del Humilladero, en els quals m’aturaré a la tornada.

A mesura que s’ascendeix es va veient amb més claredat la forma d’altiplà que forma el turó, tot ell ocupat pel recinte emmurallat, formant una espècie de pentàgon, amb el Castell al vèrtex sud-oest.

I albirant amb més claredat l’Arc.

Muralla romana

En l’últim tram la carretera passa paral·lela a la cara sud, on s’observen restes de la muralla romana (1), en procés de reconstrucció parcial.

A l’esquerra emergeix la torre circular del Castell adossada a la muralla.

A la dreta les bastides de l’obra de reconstrucció.

Un cop a dalt, al costat del Arc Romà ha un pàrquing públic (PK).

Arc Romà

L’Arc Romà (2) dóna la benvinguda al viatger. Construït entre els segles I i III d. C., és l’únic a Espanya de tres arcs. Les obres de restauració han acabat recentment, pel que es pot veure una altra vegada per complet, un cop consolidats els fonaments. Declarat Bé d’Interès Cultural en la categoria de Monument al 1930.

És una de les grans obres romanes conservades a la província de Soria. Els romans construïen arcs en algunes ciutats per commemorar els seus triomfs, aquest a més servia per marcar el límit entre el districte administratiu Cluniense, al qual pertanyia Occilis (Medinaceli), i Caesaraugustano.

Les seves dimensions són monumentals ja que havia de ser vist des de la via que passava als peus del turó en direcció a Caesaraugusta (Saragossa). Destaca el cos central decorat amb dos templets, de frontó triangular, recolzats en columnes.

Sembla que va servir de porta de la muralla, ja que s’han trobat restes d’aquesta adossats al lateral.

Des de l’interior es té una perfecta visió sobre la vall del jalón i sobre l’altre costat de la paramera erosionada per aquest riu i els seus afluents.

A baix, el Barri de l’Estació i, al fons, la vall d’erosió provocat pel Arroyo del Pradejón, així com les Salines.

Imatge de 1974, sense l’autopista.

Campo de San Nicolás

Tot el lateral est, el Campo de San Nicolás (3), és una gran esplanada que quedava inclosa dins de la muralla àrab.

Des del punt de vista geogràfic, permet apreciar pel costat sud que el turó en el qual s’assenta Medinaceli formava part de l’altiplà que ha estat erosionada pel Laló i els seus afluents, a 1.200 msnm.

Una creu forjada sobre una columna serveix de referència.

Cap al nord, sobresurt L’Església de San Martín i el Convent de Santa Isabel.

El Rierol Velarde i el seu afluent mostra la mateixa feina d’erosió de l’altiplà pels costats est i nord.

Trama urbana

Abans d’iniciar el recorregut per la vila una apreciació personal sobre la trama urbana de Medinaceli.

Tenint en compte que els orígens són romans, es podria suposar que la trama urbana original seguís el model octogonal amb dos carrers principals (el card i el decumanus) en forma de creu, de costat a costat.

Però aquesta disposició no apareix, en canvi la trama sembla correspondre millor amb la morfologia àrab, més “laberíntica”, que devia transformar-la, si pervivia, després de l’abandó durant el període visigòtic.

La transformació de la morfologia romana a l’àrab es va produir així mateix en altres ciutats de la Península. Cal tenir en compte, per exemple, que els àrabs no necessitaven carrers amples i de fàcil circulació ja que no feien servir carros i tot el transport es feia sobre cavalleries, o la concepció de l’espai públic en la seva cultura.

Al seu torn, posteriorment va ser readaptada en l’època renaixentista ducal.

 La morfologia actual té l’encant per al visitant de permetre-deambular pel recinte, descobrint a cada pas bells racons i perspectives.

Per això, en les meves visites no he seguit un itinerari de recorregut, sinó que m’he deixat portar pels seus carrers, buscant els punts de major interès arquitectònic o urbanístic. Aquests punts els he reflectit en el plànol de la visita.

Palau del Marqués de Casablanca

Des del Campo de San Nicolás, en direcció nord, es troba el Palau del Marquès de Casablanca (4). Construït a finals del segle XVII.

Pel que sembla, el marquès, va preferir residir en les seves possessions d’Andalusia, amb el que aquesta va quedar com a residència secundària.

Són curioses les seves balconades.

El valor nobiliari de la finca queda reflectit en el blasó de la façana.

Convent de Santa Isabel i Església de San Martin

El Convent de las Hermanas Clarisas de Santa Isabel (5), i l’adjunta Església de San Martín, formen un conjunt construït al segle XVI.

Construït pels Ducs de Medinaceli per les Germanes Clarisses, de l’ordre de clausura de Santa Clara, al 1528 al costat de l’Església de Sant Martí. És l’únic convent de Medinaceli que segueix en actiu dels quatre que va tenir.

D’estil hispà-flamenc, destaca l’arc escarser de l’entrada, emmarcat amb un cordó franciscà.

A la façana pot distingir-se el blasó de la Casa de Medinaceli.

L’Església de San Martín (6) és d’origen romànic, molt restaurada al segle XVIII.

És una de les dues úniques Esglésies que es van conservar, al costat de la del convent de San Román, en construir la Col·legiata.

A la façana igualment pot observar-se el blasó dels Medinaceli.

Als peus de l’Església un enreixat la comunica amb la clausura.

Antic Convent o Beateri de San Román

En estat ruïnós, l’antic Beateri de San Román (7) se situa a l’extrem nord de la vila als afores.

Probablement va ser antigament una sinagoga i/o una mesquita.

Va ser parròquia fins 1538 i beateri fins a 1939.

En unificar totes les parròquies en la de la Col·legiata, va ser un dels dos temples que va perviure en ser destinat a residència d’un grup de dones aristòcrates que vivien en comunitat. Posteriorment va ser ocupat per monges de la regla de Sant Jeroni, fins al 1939.

S’hi conservaven les relíquies dels patrons màrtirs de Medinaceli.

Sobresurt una espadanya renaixentista.

Gelera àrab

Darrere d’aquestes ruïnes, uns metres fora del perímetre de la muralla, es pot visitar l’antiga gelera àrab (8), que va ser utilitzada durant segles per preservar aliments mitjançant la neu que es conservava sota la seva volta gràcies a la seva disposició en el vessant nord de l’altiplà.

He d’indicar que mai he arribat a visitar-lo.

Plaça Major

Ja a l’interior del nucli urbà començaré per la Plaça Major (9). S’hi concentren alguns dels edificis més importants de Medinaceli.

De forma quasi romboidal, té una disposició on els vèrtexs estan orientat en la direcció dels punts cardinals.

Observant en el sentit de les agulles del rellotge, al costat sud-est se situa el Palau Ducal, a l’esquerra en les imatges anteriors.

A la banda sud-est se situa la Casa del Concejo i Alhóndiga. Per darrere sobresurt el campanar de la Col·legiata.

El costat sud-oest (esquerra) amb casalots i cases amb porxos. Mentre que el costat nord-oest (centre i dreta) també combina cases amb porxos i l’edifici que alberga actualment l’Aula Arqueològica, probablement les antigues escoles.

De forma cuasi romboidal, tiene una disposición donde los vértices están orientado en la dirección de los puntos cardinales.

Observándola en el sentido de las agujas del reloj, en el lado sudeste se sitúa el Palacio Ducal, a la izquierda en las imágenes anteriores.

En el lado sudeste se sitúa la Casa del Concejo y Alhóndiga. Por detrás sobresale el campanario de la Colegiata.

El lado sudoeste (izquierda) con casonas y casas con soportales. Mientras que el lado noroeste (centro y derecha) también combina casas con soportales y el edificio que alberga actualmente el Aula Arqueológica, probablemente las antiguas escuelas.

Palau Ducal

Declarat Bé d’Interès Cultural en la categoria de Monument al 1979.

Després de la conversió de Medinaceli en ducat van construir el Palau Ducal (10) com a seu de la Casa de Medinaceli. D’estil renaixentista, va ser construït al llarg del segle XVI, dissenyat per Juan Gómez de Mora en l’any 1623.

Al principi dues torres laterals s’alçaven sobre els extrems, però van ser derruïdes al segle XIX i s’han reconstruït parcialment.

A la façana renaixentista, ressalta la seva simètrica sobrietat. Destaquen els frontons de les balconades i l’escut dels Ducs de Medinaceli que es protegeix amb una cornisa, la qual cosa no ha impedit el seu deteriorament amb el pas del temps.

De planta rectangular, s’estructura al voltant d’un pati interior de dos pisos.

Va caure en desús ja durant el segle XIX i es va deteriorar fins a la ruïna gairebé total, estat en el qual va estar durant dècades fins que van concloure parcialment els treballs de restauració iniciats a finals dels anys noranta. Al desembre de 2008 es va inaugurar un museu dedicat a exposicions culturals, amb deu sales que ocupen la pràctica totalitat de la planta baixa de l’antic palau.

Ni l’interior, ni del museu puc oferir mostra, ja que he tingut la poca sort de trobar-lo sempre tancat.

Alhóndiga i Casa del Concejo

La Alhóndiga (11), del segle XVI, és probablement la construcció més antiga de la plaça.

Al pis superior va estar la Casa del Concejo, mentre que la planta inferior i les dues arcades, de mig punt i arcs carpanells sobre columnes, es van reservar per a les transaccions comercials i en la seva part posterior va estar la presó del partit judicial.

Com en gran part dels edificis de Medinaceli, ostenta en la seva façana l’escut ducal.

A la façana es recorden tant al Cid, com el poeta Gerardo Diego.

A banda i banda es prolonguen els porxos.

A la cantonada dues cases de port nobiliari amb els seus blasons.

Mosaics romans

Diverses excavacions arqueològiques han descobert a la plaça paviments de construccions romanes del segle IV. Es troba actualment a l’interior del Palau, amb un altre trobat al carrer San Gil, del segle II.

Aula Arqueològica

Tampoc he tingut sort amb poder visitar l’Aula Arqueològica (12), situada en un gran edifici, probablement les antigues escoles, davant de l’Alhóndiga, a la plaça Major.

Mostra reconstruccions a escala natural i maquetes d’ambients públics i privats característics del passat prehistòric i històric de Medinaceli i la seva comarca.

Les cases rehabilitades o reconstruïdes al seu costat mantenen l’estil de la plaça.

Ermita del Beato Julián de San Agustín

Construïda sobre les ruïnes de la seva casa natal, entre 1841 i 1845, la Ermita del Beato Julián de San Agustín (13) es un senzill edifici sense estil definit, adossat a la muralla.

S’hi custodien les restes del Beat i un reliquiari de plata donat per la família ducal.

Lope de Vega dedico al Beat la comèdia “El saber por no saber y la vida de San Julián de Alcalá de Henares”.

Porta àrab o Porta de la Vila

La Porta àrab (14), també anomenada Porta de la Vila, és l’accés de ponent de Medinaceli, va ser en principi una de les quatre portes (del carrer Card) del primitiu campament romà, devia de ser reconstruïda i lleugerament variada en la seva posició en l’època àrab.

Nombroses reformes han variat en aquests segles el seu aspecte. És possible que al segle XII quan Alfons I el Batallador conquerí definitivament aquestes terres, el reformés.

En 1370 perd Medinaceli la seva condició de Consell independent i passa a pertànyer a Bernal de Bearn, de manera que la ciutat torna a estar emmurallada per a la seva defensa, és possible que llavors adquirís el seu aspecte ogival. L’última reforma és de 1969.

Al costat d’ella es van establir en nombroses ocasions mercats, donada l’escassetat de grans espais dins de la ciutat.

Situada a prop de la Porta Àrab, sobre la muralla, es va situar l’Ermita del Beat Julián de San Agustín.

En direcció a migdia, la muralla romana contínua fins al Castell, que s’albira al fons.

Castell

Són visibles també des de la vall les restes reconstruïts del Castell (15).

Va ser alcassaba àrab i posteriorment residència dels llavors Comtes de Medinaceli fins al seu trasllat al Palau Ducal, a la Plaça Major.

Situat a l’extrem sud-oest del recinte, adossat a la muralla romana.

Actualment el separa un gran descampat del nucli residencial de Medinaceli.

Des d’ell, es disposa d’un ampli domini visual sobre el territori circumdant.

El recinte interior és utilitzat com a cementiri.

Des del Castell es disposa d’una excel·lent perspectiva sobre el nucli de Medinaceli.

Col·legiata de Nuestra Señora de la Asunción

Abans d’assumir a la qualificació de ducat, a Medinaceli existien dotze parròquies, suposadament d’estil romànic.

En una mostra de poder simbòlic, el Duc va aconseguir que es reagrupessin en una única parròquia amb la categoria de Col·legiata, reunint les rendes de totes les anteriors.

La Col·legiata de Nuestra Señora de la Asunción (16) es va construir al voltant de 1561 sobre l’església romànica de Santa Maria la Mayor, en estil gòtic tardà.

La torre de carreus és de finals del segle XVII.

Com he dit anteriorment, de la demolició de les dotze esglésies per la refosa de les parròquies a la col·legiata, només es van salvar dues per a les monges: les utilitzades pel convent de Santa Isabel i el convent de San Román.

Té dues portes d’accés. Una al costat del evangeli, anomenada també del Carme, d’estil renaixentista.

La segona en el costat de l’epístola, que dóna a la Plaça de l’Església, amb un pòrtic de tres arcs de mig punt, és del segle XIX, d’estil neoclàssic.

En ella que es venera una imatge del Crist de Medinaceli.

Passejant per Medinaceli

Al principi he indicat que una de les coses més interessant era deixar-se portar pels seus carrers “laberíntics”.

En el que segueix, mostraré imatges d’aquests passejos sense itinerari predeterminat, deixant-me portar per les sensacions de cada moment i lloc.

Només faré referència a carrers o places.

Carrer Marimedrano

Plaça Hospital i entorn

Plaça Lamberto Martínez i entorn

Plaça de l’Església i entorn

Plaça Obispo Minguella

Calles Santa Isabel-Marimedrano

El record del Cid està present en diversos punts de la vila.

Finalitzada la visita a Medinaceli, en el camí de retorn fins al barri de l’Estació, encara poden contemplar-se dues obres d’interès, que en el viatge d’ascens havia deixat per al final.

Ermita del Humilladero

A la cruïlla de desviament cap a Medinaceli es troba la Ermita del Humilladero (17), una obra renaixentista de 1568, remodelada en 1773.

Externament ben conservada, compta amb una portada de doble porta amb arcades de mig punt.

Font de la Canal

Uns metres més avall podem refrescar-nos i beure una boníssima aigua a la Font de la Canal (18).

Es tracta d’una font d’origen romà. Restaurada el 1828, i el 1984 es van suprimir els abeuradors per al bestiar.

Una galeria voltada penetra uns 100 metres a la muntanya per captar l’aigua de la deu i portar-la fins a la font.

Fi de la visita

La visita a Medinaceli m’ha portat a un lloc estratègic en la història d’Espanya. La seva localització a la zona de trobada entre els sistemes Ibèric i Central, i el pas natural obert per l’erosió del riu Jalón de comunicació entre la Depressió de l’Ebre i la Meseta Central, li atorga aquest valor, amb un domini visual sobre l’entorn de gran abast.

Per això romans, musulmans i cristians, i entre els mateixos cristians, va ser lloc cobejat.

La seva pèrdua de funció militar va facilitar el desplaçament de la població cap a la vall del Jalón, el que ha permès preservar el patrimoni arquitectònic i urbanístic, sense la pressió que acostuma a exercir els creixements de població.

Això permet contemplar un conjunt harmònic on les escasses noves construccions estan integrades en un conjunt que presenta una trama urbana que sembla procedir de la seva etapa àrab, encara que modificada posteriorment en la seva adaptació a un model basat en l’arquitectura renaixentista.

Tot i que les obres individuals no siguin de gran espectacularitat, excepte l’Arc Romà, el conjunt és el que considero realment apreciable i que mereix una visita.

Bases d'informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies