Terol, la capital de província amb menys població d’Espanya, és una caixa de sorpreses. D’estructura urbana medieval, compte amb un important llegat mudèjar i modernista, sobre una base de 250 milions d’anys a Dinópolis.
Un dia a Terol
Un dia a Terol
Terol. Comarca: Comunidad de Teruel. Provincia: Terol. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 40°20′37″N 1°06′26″O. Altitud: 915 msnm. Població: 35.484 habitants (2017)
Web: Ayuntamiento
Visita: 2018
Índex
Un dia a Terol
Avui passaré el dia a la ciutat de Terol, capital de la província més meridional de la Comunitat Autònoma d’Aragó, al sud del sistema Ibèric, a una altitud mitja de 915 msnm.
Encara que hi ha vestigis més antics, el Terol actual parteix de l’any 1171 quan és reconquistada per Alfons II d’Aragó i la trasllada a la seva ubicació actual. Per potenciar el repoblament se li van concedir furs i privilegis, mantenint una àmplia convivència entre cristians, jueus i mocàrabs.
L'origen estratègic-militar de la localització de la ciutat
La ciutat de Terol neix per a la història en el terç final del segle XII, en una cruïlla de passos fronterers entre el regne cristià d’Aragó i el regne musulmà de València.
És una pobla, dotada de Furs i assentada en una àrea de turmentada geografia a la part alta d’una mola. Amb una trama reticulada de carrers s’envolta i àmplia un nucli preexistent de població àrab, que apareix ja citat amb aquest mateix nom de Terol cap al 1092, en el Poema del Cid. En la ubicació i les traces d’aquest poblament es troba la clau del seu paisatge urbà i dels seus valors ambientals. La instal·lació de la ciutat per raons estratègiques a la part alta d’una “mola” envoltada de barrancs, proporciona una “visió dramàtica” de les seves àrees de vora. Ja a l’interior del nucli urbà la singular ubicació de les Torres mudèjars en funció de la defensa i control del seu paisatge, caracteritzat per una sèrie de seqüències i línies d’aproximació, al llarg d’eixos formats per carrers i places, on l’arrencada o rematada final sempre és una torre mudèjar.
A partir de la seva fundació la ciutat cristiana s’organitza en nou parròquies, cadascuna d’elles encarregada de la vigilància i control d’una àrea urbana, amb obligació de crear una torre de vigilància i mantenir guaites. Aquestes primitives torres de vela marquen les pautes per al traçat reticular de carrers.
A mitjan segle XIV, quan la vila de Terol és declarada ciutat, apareix ja consolidada la trama urbana dins el recinte emmurallat que tanca la plana superior de la mola.
Amb l’avanç de la frontera, Terol es transforma de ciutat militar a ciutat mercantil i, encara que a petita escala, a ciutat fabril.
Amb el segle XV comença una sèrie de crisis, seguides de períodes d’estabilitat o desenvolupament. Al començament del segle XVIII la ciutat encara no ha desbordat els seus murs.
El començament del segle XIX suposa per a totes les ciutats de l’interior l’inici d’una crisi econòmica arran de l’enfonsament de la indústria tradicional, agreujada per les guerres napoleòniques. A meitat del XIX, la concessió de la capitalitat provincial inicia un lent procés de recuperació, acompanyat d’importants reformes urbanes i es comença a enderrocar la muralla.
A l’any 1936, amb motiu de la guerra interior espanyola, Terol recupera el seu inicial caràcter de cruïlla estratègic-militar. Després de tres anys de combats i bombardejos, la tercera part dels seus edificis va quedar reduïda a enderrocs, i un altre terç va patir grans danys.
Els anys següents es produiran reformes molt importants, fins arribar a la ciutat actual.
A l’actualitat, amb 35.484 habitants (2017, és la capital de província amb menor nombre d’habitants i amb tendència decreixent.
Els serveis i el turisme, i en menor grau la indústria agroalimentària i l’auxiliar de l’automòbil, conformen la base econòmica del municipi. Torna a perdre el seu paper estratègic i queda allunyada dels eixos de comunicacions i de desenvolupament fonamentals de la Península. De fet, només te comunicació directe dins de l’eix Saragossa-València.
Aquesta situació marginal és que ha portat a l’eslògan reivindicatiu de la seva marginalitat en forma de “Teruel también existe” (Terol també existeix).
La visita a la ciutat
La ciutat de Terol, i el seu entorn, mereixen una visita per gaudir d’una ciutat tranquil·la i amb atractius arquitectònics molt particulars.
L’estada es pot completar amb una visita a Dinópolis, parc temàtic paleontològic amb seu a Terol capital (a uns 3 km del centre de la ciutat) i altres sit museus ubicats en altres tantes localitats de la província.
La presentació que faré a continuació no seguirà un itinerari urbà continu, sinó que assenyalaré ells llocs de visita per estils arquitectònics per intentar donar una certa coherència al discurs.
La proximitat entre unes i altres edificacions no farà difícil el seu seguiment amb un plànol turístic bàsic.
Arquitectura mudèjar
L’arquitectura mudèjar aporta el component arquitectònic més important del contingut de la ciutat i el que l’ha portat a formar part de la consideració de Patrimoni de la UNESCO.
El paper dels mudèjars va ser essencial en el desenvolupament de l’arquitectura mudèjar com a síntesi o fusió entre les arquitectures cristianes romànica i gòtica i la musulmana de encaixos de maons del món taifa i almohade. El resultat va ser un model arquitectònic exclusiu de certes zones de la Península Ibèrica en el procés de reconquesta (sobretot a les Castelles i l’Aragó). La seva especificitat és la que va justificar, com deia, la consideració del mudèjar d’Aragó com a Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO el 1986.
L’origen històric-social del mudèjar cal buscar-lo en l’avanç de la reconquesta lleonesa, castellana i aragonesa que va suposar la incorporació de territoris amb població musulmana que va restar al lloc, i que van aportar el seu saber en el camp de diverses arts a la construcció de temples cristians a partir del segle XII.
En essència es tracta d’edificacions que segueixen el patró de l’arquitectura romànica o gòtica però utilitzant el maó en substitució de la pedra tallada.
En el cas del mudèjar aragonès aporta com a elements originals una decoració mural exterior de maons més complexa, format dibuixos, la incorporació de ceràmica vidriada en forma de rajoles, plats circulars i troncs de les columnes, en colors blanc, verd i rosat.
El fet singular és que es tracta d’obres religioses cristianes construïdes per musulmans.
En faré una breu descripció seguint l’ordre del moment de la seva construcció als segles XIII i XIV.
Torre campanar del segle XIII i Església de San Pedro (A)
La torre de San Pedro és de planta rectangular. Respon al model de torre-porta. És obra del segle XIII i forma part del conjunt mudèjar reconegut per la UNESCO.
De la seva decoració exterior destaca l’absis, de set costats, decorat amb franges d’arcs mixtilinis i incrustacions ceràmiques. Sobre la seva coberta hi trobem sis torretes de planta octogonal, decorades amb ceràmica estelada.
Com a tret singular del mudèjar aragonès, posseeix un ándito (andador) que envolta la nau i l’absis com un camí de ronda.
L’Església de San Pedro es va construir al llarg del segle XIV i la seva estructura és d’una sola nau amb capelles laterals.
L’interior del temple va ser decorat entre 1896 i 1902 en estil modernista neomudèjar per Pablo Monguió Segura i l’artista plàstic Salvador Gisbert.
El retaule de l’altar major és d’estil renaixentista, de fusta de pi tallada sense policromar, obra de l’escultor Gabriel Yoly (o Joli), a l’igual que el retaule policromat de l’altar dels Santos Médicos.
Disposa d’un claustre mudèjar de planta quadrada i altes arcades.
Torre campanar de la Catedral de Santa María de Mediavilla del segle XIII (B)
Elevada a Catedral al 1587, actualment és el temple més important de la ciutat de Terol i un dels més significatius edificis aragonesos de construcció mudèjar. Conserva elements tan importants d’aquest estil artístic com la torre, el cimbori i la sostrada, incloses al catàleg del Patrimoni Mundial per la UNESCO. Un altre dels elements importants considerat dins del catàleg és l’enteixinat mudèjar en fusta de la Catedral.
Dins de la sèrie d’ampliacions i reformes que s’han anat succeint a la Catedral al llarg del temps, l’última d’importància correspon a la portada sud. És obra de l’arquitecte Pau Monguió, realitzada en estil neomudèjar el 1909. El disseny de la portada en un estil del passat respon a la idea de l’autor d’integrar la nova obra en el conjunt del temple, la construcció respon majoritàriament a l’estil mudèjar. Per això va prendre bàsicament com a model elements decoratius de la torre.
Torre de l’església de San Salvador del segle XIV (C)
La seva construcció data del primer quart del segle XIV. És una torre mudèjar, de planta quadrada, que igual que la de Sant Martí, presenta una estructura minaret-almohade, una doble torre.
Com és habitual en la majoria de les torres de Terol, la d’El Salvador ofereix també la característica de ser una torre-porta, permetent el pas del traçat viari. La decoració de la torre del Salvador és la més rica de les torres de Terol, amb frisos d’arcs mixtilinis entrecreuats i frisos de llaços de quadre octogonal.
Adossada a la torre trobem l’Església del Salvador, la construcció que ha arribat a l’actualitat data de l’últim terç dels segle XVII.
Torre de l’església de San Martín del segle XIV (D)
Molt semblant a la de El Salvador, mostra una gran riquesa decorativa. També, d’acord amb la seva funció, es una torre-porta. Mostra característiques gòtiques.
Del Renaixement al segle XIX
El Palacio de la Casa de la Comunidad (Museo Provincial) (E) és un dels exemples més importants d’arquitectura civil del segle XVI a Terol.
És d’estil renaixentista avançat de finals del segle XVI. La façana està formada per tres cossos i, a la part superior, té una galeria correguda sota el ràfec i es remata amb una arcuació amb columnes. És seu del Museu de Terol des de 1987.
Aqüeducte de Los Arcos o Traída de las Aguas de Terol (F) és alhora un viaducte ja que els pilars del segon cos estan oberts al trànsit de vianants per tal de facilitar el trànsit sobre el gran barranc que separa la ciutat del raval. Està considerada una de les obres d’enginyeria més rellevants del Renaixement Espanyol.
La seva construcció va començar l’any 1537 captant l’aigua de la Peña del Macho, i represa l’any 1551 per l’enginyer francès Quinto Pierres Vedel. Aquest pont salva el desnivell entre el Terol medieval i el modern. Consta de dos nivells, el superior de sis arcs i l’inferior de dos.
Del segle XVII podem apreciar el Convent de Las Claras (G).
L’Edifici de l’Ajuntament (H), va ser construït a mitjans del segle XIX. Al costat es pot veure la casa del Dean, del segle XVI, junt a la Torre de la Catedral.
Modernisme i arquitectura neomudèjar
Entorn de la Plaça del Torico, es concentra l’espai comercial i de serveis de la ciutat amb grans edificis modernistes restaurats.
La Font del Torico (I) és de l’any 1858, i a la part alta de la seva columna de pedra tenim una estrella i un petit brau en bronze, símbols de la ciutat.
El Modernisme, o neomudejar com alguns l’anomenen a Terol, és un fet particular de la ciutat pel que fa a la resta d’Aragó i es dóna per la unió de tres elements que es van complementar a la perfecció: el poder econòmic de la burgesia de finals del segle XIX, la capacitat de l’arquitecte Pau Monguió i l’excel·lència dels artesans de la ciutat.
Per posar en valor aquest patrimoni modernista de Terol, coincidint amb el tercer dissabte de novembre, se celebra una Festa Modernista vinculada a aquesta època que va viure la ciutat, recreant personatges i costums del Terol de principis del segle XX.
Pau Monguió, nascut a Tarragona el 1865, va desenvolupar una esplèndida trajectòria a Terol, de la que era arquitecte municipal, sent reconegut com l’arquitecte per excel·lència del modernisme de Terol.
La primera de les seves construccions que podem apreciar està situada a la cèntrica plaça del Torico. Es tracta de la Casa de Teixits El Torico (J), construïda en 1912. El nom el conserva del comerç que originàriament existia en la seva planta baixa. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural el 2006.
A pocs metres, a la Calle Nueva, es fa visible La Casa Ferrán (K) construida el 1910, obra també de Pau Monguió. Se la considera el perfecte exponent del modernisme de Terol i una de les obres cims de l’arquitecte. La pedra, el ferro forjat i la fusta amb què està construïda formen una magistral unió d’asimetria i equilibri. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural el 2006.
Un tercer edifici de Montguió és l’Arxiu Històric Provincial, o Escoles del Raval (L), d’estil modernista amb influències neomudèjars. Es va construir com a col·legi el 1912 i, després de la seva rehabilitació, és des de 1987 la seu de l’Arxiu Històric Provincial.
Si ens situem al Passeig del Óvalo ens trobarem al límit de la “mola” sobre la que està construïda la ciutat. Per salvar el desnivell existent entre l’Estació del Ferrocarril Central d’Aragó i el casc antic de la ciutat, a començament dels anys vint (entre 1920 i 1921), es va encarregar a José Torán de la Rad la construcció de una Escalinata (M), que va ser declarada Bé d’Interès Cultural el 2008. S’hi manifesten elements arquitectònics i decoratius extrets de la tradició mudèjar local i del modernisme, i se la considera obra clau del neomudèjar de Terol.
Una altra obra neomudejar destacada és l’Edifici de Correus (N), de 1930, al carrer Yagüe de Sales. Es tracta d’un edifici neomudèjar de tres plantes, construït en maó vermellós, sòcol de maçoneria, porta principal, laterals de servei i grans finestrals d’arc de mig punt i singular ràfec de fusta amb decoració a base de rajoles. L’autoria del projecte s’atribueix a l’arquitecte Antonio Rubio Marín.
Els amants de Terol
Per fi, parlaré dels Amantes de Teruel (A). En un annex de l’Església de San Pedro, s’ha construït un mausoleu amb les dues tombes d’aquests personatges de llegenda. Els dos sarcòfags son obra de Juan de Ávalos. Més que no pas el valor artístic, aquí compte el valor romàntic-sentimental i d’arrelament històric de la llegenda dins de la ciutat de Terol, i de visita obligada.
A la pràctica, la seva sala és el lloc de trobada per iniciar la visita guiada (la única forma de poder-la visitar) a l’Església i torre de San Pedro. Encara que s’han escrit diverses obres sobre aquest succés, l’obra canònica és la de Juan Eugenio Hartzenburg Los amantes de Teruel (1837), un drama romàntic en prosa i vers.
Per l’enreixat inferior del sarcòfags es poden veure els esquelets de les dues persones que són considerades els amants, Isabel de Segura y Juan Martínez de Marcilla (també identificat como Diego de Marcilla) que se’ls situa al segle XIII.
Per mantenir la tradició i potenciar el turisme, cada any es representen Las Bodas de Isabel de Segura a Terol en forma de festa medieval; generalment es desenvolupa tots els anys el tercer cap de setmana de Febrer.
Dinópolis i el Museu Paleontològic de Terol
Com he dit abans, el complement a l’anada a Terol pot ser visitar Dinópolis que combina un parc temàtic de oci sobre els dinosaures amb el Museu Paleontològic de Terol.
Fi de la visita
La part històrica de Terol és una ciutat tranquil·la i agradable per passejar-hi i submergir-se en els seus carrerons, per menjar unes tapes o dinar-hi. També és poden visitar museus com del Museo de Arte SAcro o el Museo Provincial.
Penso que el “Teruel también existe” és una proclama que hauríem de fer cas per anar-hi i gaudir-ne. La ciutat s’ho mereix, i l’entorn, com la Sierra de Albarracín, és un dels llocs a admirar de la Península.
Bases d’informació
Webs
Ayuntamiento, Wikipedia, unaventanadesdemadrid, visitar2dias, patrimonioculturaldearagon, redaragon, arteguias
Patrimoni cultural
patrimonioculturaldearagon, aragonmudejar, rutasconhistoria
Mudejar
Arteguiasmudejar, arteguiasmudejarteruel, arteguiasmudejarciudaddeteruel
Modernisme i neomudèjar
Turoliense, artnoveau, turismoteruel
Dinópolis
Webs Academic
María del Carmen Lacarra Ducay (Coord.), Arte mudéjar en Aragón, León, Castilla, Extremadura y Andalucía
José Galiay, Arte Mudéjar Aragonés
Urbanismo: Plan especial del Centro histórico de Teruel
