Recórrer el jaciment arqueològic de Empúries (Girona) és tenir davant dels nostres ulls un llibre obert viu de mil anys d’història de l’urbanisme i de la vida greco-romana.
Ciutat greco-romana d'Empúries (Girona)
Jaciment arqueològic d'Empúries. Alt Empordà. Girona
Municipi: L’Escala. Comarca: Alt Empordà. Província: Girona. Com. Autònoma: Cataluña
Coordenades: 42°08′05″N 3°07′14″E
Web: macempuries
Declarat Monument-Històrico-Artístic Nacional el 1931
Visita: 2019
Índex
Jaciment arqueològic d’Empúries i Sant Martí d’Empúries. Alt Empordà. Girona
Un recorregut en quatre etapes
Porta i muralla del sector meridional
Filtres d’aigua i cisternes hel·lenístiques
Muralla de ponent i torre grega
Cabana de vinyataire i territori que demana la intervenció arqueològica
Temple capitolí, Criptopòrtic, Ambulacre i Basílica i Cúria
De primera ciutat grega a vila medieval: Sant Martí d’Empúries
Jaciment arqueològic d'Empúries. Alt Empordà. Girona
Una excel·lent proposta de sortida des de l’Hotel-Restaurant Casamar es visitar les ruïnes de la ciutat greco-romana d’Empúries. Seran 40 minuts de desplaçament, a 35 kilòmetres.
El conjunt arqueològic d’Empúries està format per dues ciutats, una grega Emporion, y una romana Emporiae, situades al costat sud del que va ser la desembocadura del riu Fluvià, a l’extrem meridional de la badia de Roses, a l’actual província de Girona, en la comarca de l’Alt Empordà.
Aquesta terra d’aiguamolls, havia estat abastament poblada, si més no, des de l’edat del bronze, al segle IX i VIII aC. Al Post Poblat Iber d’Ullastret ja vaig tenir ocasió de presentar els indikets, pobladors ibers indígenes del territori, a escassos 15 kilòmetres en línia recte de Empúries.
El que fa més interessant aquest jaciment és que la ciutat grega o Neàpolis, la ciutat romana i el port amb escullera, resten completes i sense desfiguracions en les seves estructures urbanístiques. A més, si no vaig errat, la ciutat d’Empúries és l’únic assentament grec documentat que es reconeix actualment a la Península Ibèrica.
Les excavacions científiques i sistemàtiques del jaciment de les seves ciutats van començar el 1908 dirigides per l’arquitecte J. Puig y Cadafalch, el que significa que fa més d’un segle que es mantenen les tasques arqueològiques de recuperació d’aquest extens patrimoni.
Per donar cabuda a l’important llegat que es va anar trobant, el mateix Puig i Cadafalch va projectar la construcció del Museu d’Empúries el 1917, sobre les restes de l’antic monestir de monjos servites de Santa Maria de Gràcia d’Empúries. L’església de la Mare de Déu de Gracia restaurada es va incorporar posteriorment al Museu.
El jaciment arqueològic l’integren les ciutats grega i romana i el seu entorn, així com el poble de Sant Martí d’Empúries. Des de 1931 tenen la consideració de Monument-Històrico-Artístic Nacional.
El conjunt total de la visita l’he dividit en dos Posts. Per accedir a la segona part enllaçar amb: Sant Martí d’Empúries (Girona)
Una mica d’història
Als voltants de l’any 600 aC grecs procedent de la ciutat de Focea varen fundar les colònies de Massàlia (Marsella) i Alàia (Còrsega). Quan Focea fou conquerida pel rei persa Cirus, es va produir una migració vers les dues colònies anteriors. L’excedent de població els va empènyer a obrir noves rutes d’expansió vers la Península Ibèrica, el que va motivar conflictes amb fenicis i cartaginesos al sud de la Península. En aquest context, es situa la fundació d’Emporion. A principis del segle VI aC. Els rodis ja havien creat una colònia, Rhode, a la badia de Roses.
Per establir una colònia, els grecs preferien les penínsules i les illes properes a la costa. Als voltants de 585-585 aC. van crear un nou assentament en una illeta, que avui es pensa que era una península, d’uns 300 metres de perímetre, al costat de l’antiga desembocadura del riu Fluvià.
L’assentament en aquesta Palaiàpolis (ciutat antiga) corresponia a l’emplaçament de l’actual poble de Sant Martí d’Empúries. Cal considerar que l’actual església gòtica, d’origen romànic, de Sant Martí es va alçar sobre el temple grec d’Artemis d’Efès.
La dinàmica comercial, i probablement noves migracions, portaren a expandir-se sobre els terrenys planers de l’exterior. El nom d’Emporion designaria el nou assentament, que els arqueòlegs denominen Neàpolis (ciutat nova) per diferenciar-lo de l’anterior.
El port s’estendria entre els dos nuclis. La badia del port es va anar reomplint d’al·luvions del Fluvià i de sorra fins desaparèixer. Les il·lustracions següents representen imaginàriament aquest procés.
Primer la proposta del professor Almagro, de 1968, amb forma d’illa.
Una estimació genèrica que he efectuat sobre una imatge satèl·lit. Representació sobre una imatge de Google earth 2020-02-25.
Està en debat si en aquest indret existia, i en quin lloc, un poblament iber, segons s’hauria de desprendre de les descripcions de Livi i Estrabó.
Emporion devia ser aliada de Roma al segle III, el que explicaria que fos en aquest port on van tenir lloc els primers desembarcaments de l’exercit d’Escipió l’any 218 aC per tallar els subministraments a l’exercit cartaginès, que estava avançant sobre Roma, en el marc de la Segona Guerra Púnica.
A ponent de la Neàpolis, sobre del turó d’Empúries, es va instal·lar un campament romà fortificat a la primera meitat del segle II aC.
Pocs anys després, el 195 aC, el cònsol M. Forci Cató prengué Empúries com a base per sotmetre definitivament la rebel·lió dels indígenes de la regió. Es produeix l’ocupació permanent del gran turó que domina, per l’oest, la Neàpolis i el port, amb un gran edifici de planta campamental, del qual es coneix, principalment, la fortalesa central (praesidium).
Durant 150 anys es va mantenir una ciutat doble –dípolis-, la grega amb una certa autonomia, i la romana. Fins que l’any 49 aC, un cop assentat en el poder l’Emperador Cèsar, aquest, com en altres indrets d’Hispania, la reconvertí en una ciutat per una colònia de veterans. Per tant, a les darreries del segle II aC, el campament militar deixa el seu lloc a una ciutat, regular i rectangular, de tipus clarament itàlic, d’uns 700 metres d’eix nord/sud i uns 300 metres d’est a oest (22.5 hectàrees).
A partir de llavors només va existir una ciutat, la llatina Emporiae. Però va mantenir l’encunyació de moneda. Mentre que Roma passa de l’explotació colonial a la romanització.
El pas de fortalesa a ciutat assenyala que les causes que havien fet necessari construir i mantenir la fortalesa havien desaparegut o canviat, com també ho assenyala l’ocupació del rerepaís immediat a l’aparició dels primers fundi que es podem reconèixer a través de les villae, ocupant una terra que, en bona part, només podia lliurar la República presa als indígenes, molt probablement durant la guerra catoniana.
El moment de màxima expansió d’Emporiae devia produir-se en el segle I i primera meitat del segle II dC. Les modificacions en els circuïts comercials i la naixença i la consolidació d’altres nuclis urbans com Tarraco, provoquen la pèrdua de la importància d’Empúries. La davallada de la vida urbana és palesa a la segona meitat del segle III.
A més, la invasió dels franco-alamans al segle III, portà a la seva decadència, al quedar destruïda i no ser reconstruïda.
De la seva importància anterior va mantenir-se com a seu episcopal fins a la invasió àrab al segle VIII. Quan arriben els musulmans el 718 la població estava concentrada en l’antiga Palaiàpolis, dalt del pujol de la península.
Al segle IX Carlemany organitza el comtat d’Empúries dins de la Marca Hispànica, amb la seu comtal a Empúries. A Sant Martí d’Empúries s’hi organitzà una vila medieval, de la que encara es conserva bona part de la muralla i la porta d’entrada, amb el temple gòtic ja esmentat.
El port, ja disminuït, mantenia encara part de la seva funció.
Finalment, al segle X, entre altres raons per la insalubritat de la zona, la capital del comtat va ser traslladada a la propera població de Castelló d’Empúries.
L’abandonament en que va esdevenir l’indret va produir que les sorres de les dunes impulsades per la tramuntana i els vents marítims, anessin cobrint les dues ciutats de la plana.
Al segle XVII es funda el poble de L’Escala al costat sud de l’antic assentament, i s’aprofiten les ruïnes com a pedrera per a la construcció del nou poble.
Una comunitat de monjos servites es va instal·lar a les ruïnes l’any 1606, creant el convent de Santa Maria de Gràcia, abandonat al primer terç del segle XIX com a resultat de les desamortitzacions.
Sobre les dependències del convent, de la seva torre i de l’església, Puig i Cadafalch i va projectar l’actual Museu d’Empúries.
Per fi, ja he dit que l’any 1908 comencen les excavacions arqueològiques i que l’any 1931 la zona es declarada Monument-Històrico-Artístic Nacional.
Un recorregut en quatre etapes
L’entrada al conjunt arqueològic s’efectua pel costat sud. Per arribar-hi, a la localitat de Vilamadat s’ha d’agafar la carretera GI-623 cap a l’est en direcció a la localitat de L’Escala. La senyalització ens porta fina a una rotonda a uns 4 kilòmetres. Seguint les indicacions, a 1,5 kilòmetres s’arriba a la zona d’aparcament (PK), de gestió municipal no gratuïta.
Un modern edifici, força ben integrat en el paisatge, i relativament allunyat de les ruïnes, per no interferir-hi, es el Centre d’Acollida de Visitants (R) per a la compra dels tiquets d’entrada, amb botiga-llibreria, restaurant i serveis.
Podeu fer servir l’audioguia, de gran utilitat al llarg del recorregut, per la seva interpretació.
A partir d’aquí el recorregut l’efectuaré en quatre etapes: Museu (A); Ciutat grega Neàpolis (B); ciutat romana (C) i ciutat grega Palaiàpolis i medieval Sant Martí d’Empúries (D).
Museu d’Empúries
Opto per començar per visitar el Museu d’Empúries (A). L’edifici del Museu està situat entre les ciutats grega i romana, i s’hi accedeix directament des de la recepció. En la proposta de recorregut estàndard es visita el Museu en el pas d’una ciutat a l’altre.
Però prefereixo primer submergir-me en el contingut museístic i les seves explicacions, per després poder-lo situar i interpretar en els recorreguts urbans.
Entre els anys 1914 i 1916 Puig i Cadafalch va construir el Museu d’Empúries damunt les restes d’un antic convent de monjos servites del segle XVII (1606), ubicat al sector nord-occidental de la Neàpolis.
En aquest museu monogràfic estan exposades les peces arqueològiques més significatives d’Empúries. Aquest museu és una seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Ocupa la nau principal de l’antiga Església de Santa Maria de Gràcia i una sala Annexa dedicada a l’escultura original d’Asclepi.
Em dirigeixo directament al Museu seguint el camí que passa pel costat de la muralla occidental de la neàpolis. A la dreta podem observar restes de la muralla i un cobert en el qual es troba al forn ceràmic amb el que després finalitzaré la visita a la ciutat grega.
Previ a l’entrada al Museu una gran sala sota el títol Antiqua pavimente. Mosaics i paviments d’Empúries ens mostra la disposició del conjunt de mosaics que podrem observar al llarg del recorregut.
Al llarg de més de 100 anys de excavacions arqueològiques a Empúries s’ha anat exhumant un important conjunt de paviments i mosaics que cronològicament podem situar entre els segles I aC i I dC.
El conjunt esdevé un important llegat d’unes 150 peces de gran diversitat tipològica tècnica i decorativa i en general amb un bon estat de conservació.
Els paviments es troben in situ i ajuden a entendre la història constructiva i la funcionalitat de les estances on es troben ubicats.
La majoria corresponien a àmbits privats, però n’hi havia en àmbits públics com ara temples, termes i tabernae.
El fet de trobar-se a l’aire lliure exposats als agents climàtics, fa que durant les èpoques d’hivern siguin coberts per protegir-los i quedin fora de la vista del públic.
El Museu està estructurat en la sala Asclepi, dedicada a l’escultura trobada al jaciment i d’altres escultures, i la sala permanent organitzada temàticament en 11 àmbits que segueixen la història del jaciment.
Sala Asclepi
Escultura d’Asclepi i altres objectes escultòrics.
1.L’Empordà abans de l’arribada dels grecs
2.Emporion, fundació focea
3.Empúries ciutat comercial i portuària
4.Les creences religioses i la mort
5.Empúries motor de la iberització
6.Urbanisme i arquitectura pública
7.La romanització
8.L’activitat econòmica
9.Vida religiosa i món funerari
10.Arquitectura domèstica i vida quotidiana
11.Empúries tardo-romana, medieval i moderna
El recorregut pel Museu ha estat una bona manera de situar-me per enfrontar-me amb la visita al recinte amb una certa preparació respecte al que aniré trobant.
La audiogia que pots fer servir és també un bon complement recomanable per anar-te situant al llarg del recorregut.
A la sortida del Museu, des de la terrassa, disposo d’una panoràmica sobre la ciutat grega nova (Neàpolis). De nord a sud.
Ciutat grega: Neàpolis
Vaig a buscar el punt d’entrada de la Neàpolis, segona ciutat grega (1), refent part del camí d’arribada.
Els arqueòlegs denominen Neàpolis a la ciutat grega que ocupa el pla. Neápolis vol indicar ciutat nova, en contraposició a la Palaiàpolis o ciutat antiga situada a Sant Martí d’Empúries, que visitaré en darrer lloc.
A l’exterior de la porta de la muralla una excavació mostra una instal·lació industrial.
Estructura urbana
La Neápolis presenta uns estructura aproximadament rectangular d’uns 250 metres de llargada per uns 100 metres d’amplada. Orientada de nord a sud, en una disposició para a la línia de costa.
La malla de les illes de cases segueix una base ortogonal irregular. El viari s’articula sobre un eix nord-sud, que conflueix en els dos extrem en l’àgora, però sense una linealitat perfecta.
La forma de l’àgora, com ara està excavada, és un rectangle d’uns 20 x 50 metres, descentrada vers el costat nord en l’eix longitudinal. Mentre que ocupa tota la banda est en la seva disposició transversal fins a la muralla.
La zona nord limitaria amb el port, amb el seu espigó a llevant.
Factoria de metalls
A la recerca del poblat indígena d’Indika que els autors grecs assenyalaven que existia al costat de la ciutat grega, es va excavar la part de davant de l’entrada a la ciutat grega. No s’hi va trobar aquesta localització, però si l’estructura d’un complex d’una factoria de metalls (0). Abans havia estat una necròpolis als segles IV-II aC. Després una edificació de funció desconeguda i, finalment, a inicis del segle I aC es va transformar en una factoria metal·lúrgica d’extracció de plata i plom.
Zona de forn de separació del plom i la plata i canalització d’aigua.
Porta i muralla del sector meridional
És el moment d’entrar a la ciutat grega. Els arqueòlegs de l’excavació ens avisen que la majoria de restes d’aquesta ciutat corresponen al període en que les ciutats grega i romana estaven unides i formaven una única ciutat. Si s’excavés amb més profunditat s’hi trobarien ruïnes més antigues, restes de la ciutat creada pels grecs abans que els roman hi arribessin.
La muralla i la porta d’entrada a la ciutat (1). Des del segle V aC la muralla va ser reconstruïda diverses vegades. Les que resten actualment corresponen a mitjan segle II aC i presenten dues torres que protegien la porta i una tercera a l’angle sud-oest.
El mur està construït amb grans blocs de pedra de tipus ciclopi.
Passada la porta s’entra per un passadís relativament estret, de l’amplada de la porta, obrint-se a una plaça cap a la dreta (2).
Asklepíeion
Al costat esquerra per una escalinata s’accedeix a un recinte sagrat, l’ Asklepieion (3), del segle II aC. adossat al costat de ponent de la muralla.
La representació indica l’existència d’una explanada, on una taula de pedra assenyalaria con a lloc d’ofrenes i sacrificis, i darrera, a la dreta, el temple in antis (porxo amb dues columnes) dedicat a Asklepios, déu grec de la medicina que els romans anomenaven Esculapi. Al seu costat un altre temple, probablement dedicat a Higea, filla d’Asklepios i Lampecia, deessa de la salut.
El conjunt formaria un centre terapèutic i religiós. També acolliria un edifici destinat al guariment dels malats (abaton).
Una reproducció d’Asklepios, trobat el 1909 a l’interior d’una gran cisterna davant el temple, està situada al lloc que devia ocupar. Actualment, l’original se’l pot admirar, com ja he vist, al Museu.
Serapíeion
Tornant a la placeta d’entrada, I adossat a la muralla pel costat de llevant, el Serapieion (4) del segle I aC. El temple es considera actualment dedicat Serapis i Isis. Déus grec-egipcis, eren déus guaridors i de la fertilitat.
Era una edificació tancada dins d’un recinte porticat sense vistes a l’exterior.
Al Museu es pot veure una maqueta.
Carrer central
Al final de la placeta, en direcció al centre, el carrer central ens endinsa en el tramat d’habitatges.
Els arqueòlegs ens parlen de la superposició estratigràfica que es va anar produint al llarg dels seus segles d’existència i que, con ja s’ha assenyalat, moltes corresponen a època romana.
Observo unes perspectives de la zona nord-est de la ciutat.
S’hi poden apreciar cisternes, element molt comú i distribuït per tota la ciutat, ja que no disposava de cap deu propera.
La construcció del la cantonada nord del segon carrer a l’esquerra correspondria a una factoria de salaons (5). Aquesta factoria és del segle I dC quan aquest sector de la Neàpolis ja era un barri secundari i portuari de la ciutat romana.
Seria una petita industria de salaons amb diverses dependències destinades a l’elaboració de conserves i salses de peix.
Al pati central es preparava el peix. ES procedia a la maceració en diferents dipòsits amb revestiments de morter hidràulic (opus signinum). Posteriorment s’emmagatzemava en una sala en forma de L. Les salses de peix s’envasaven en àmfores produïdes pels terrissaires de la ciutat pel seu transport i comercialització.
Casa de peristil
El següent carrer a ma dreta em porta la casa de peristil (6), una de les mansions més importants de la ciutat grega.
Consisteix en un edifici hel·lenístic del segle II-I aC, construït a l’entorn d’un pati envoltat de columnes.
Es tracta d’una casa que es considera de clara tradició arquitectònica grega. S’organitza al voltant d’un pati central a cel obert, envoltat per un pòrtic amb columnes, anomenat peristil. A l’entorn d’aquest pati s’obren els diferents àmbits de la casa, amb una habitació principal situada al nord.
Dins del peristil s’han conservat les restes d’un pou, una petita font i una cisterna per emmagatzemar aigua.
Macellum
Al carrer central, abans d’arribar a l’Àgora, a l’esquerra, un edifici públic, el macellum (7) del segle II aC, que es tracta d’un petit mercat.
El mercat estava format per diverses botigues que donaven directament al carrer o bé a un pati interior.
En el centre del pati hi havia una gran cisterna pública per al proveïment d’aigua a la ciutat.
Àgora i Stoa
Avançant pel carrer central, s’arriba a la gran plaça de l’Àgora (8) que correspondria al segle II aC.
Com hem vist abans, actualment es presenta com una plaça rectangular d’uns 20 x 50 metres, descentrada vers el costat nord en l’eix longitudinal, ocupant tot el costat est fins a la muralla.
L’àgora era la plaça pública de la ciutat grega i constituïa el seu centre cívic, polític i econòmic. La plaça estava envoltada per un porticat en tres dels seus costats, al que s’adossaven els diferents edificis destinats a les funcions públiques.
Al costat nord hi havia l’edifici de la stoa (9), format per un doble pòrtic al qual obrien nou locals destinats a les transaccions comercials més importants de la ciutat. Aquest conjunt arquitectònic va ser construït al segle II aC, coincidint amb un dels períodes de major puixança econòmica d’Emporion.
Només es conserven les cisternes i alguns assentaments de les columnes.
Basílica paleocristiana
Darrera de la stoa entre els segle IV i VII dC, es va transformar un apoditherium termal per adaptar-lo a basílica paleocristiana (10), S’hi van realitzar les reformes per adaptar-lo a les necessitats litúrgiques cristianes, amb orientació vers l’est.
Les darreres obres que s’hi van efectuar degueren ser fetes en època visigòtica.
Un cop abandonada la ciutat es va continuar utilitzant com a necròpolis hispano-visigòtica i carolíngia. funerari, del que s’han trobat cambres amb sarcòfags. També orientats a l’est.
Zona nord de la ciutat
Entro ara a la part nord de la ciutat (11), lo zona que s’abocava al port.
En aquesta part, són visibles moltes obres al subsol: canalitzacions, clavegueram, cisternes o sitges.
Escullera hel·lenística
Com he assenyalat, al nord es situava el port hel·lenístic (12). Des de l’interior del recinte arqueològic no s’hi pot accedir. Per arribar-hi s’ha de seguir el camí que va pel costat de la costa entre l’aparcament i Sant Martí d’Empúries. La fotografia està presa des de Sant Martí.
La escullera que resta actualment va ser realitzada poc desprès de l’arribada dels romans, als segles II-I aC, per acollir la intensificació del tràfic comercial.
Tota la platja i la pineda en aquells segles seria espai marítim, com he assenyalat en una dels mapes del principi.
Prossegueixo el recorregut interior.
Mosaic
Un dels elements important del que s’han conservat forces mostres son el mosaics.
La majoria de mosaics exteriors localitzats in situ, gran part de l’any resten coberts per protegir-los. Davant del Museu, e l paviment (13) que és visible, del segle I aC, es interessant perquè a l’entrada de l’habitació que devia estar destina a sala de banquets (symposia) hi ha una inscripció escrita en grec que s’ha traduït com “Dolç estar reclinat”, posició en la que ells menjaven en aquestes festes.
La fotografia està mal presa perquè la inscripció surt retallada.
Zona de la acròpolis
Paso per davant del Museu, que ja he visitat, i seguint pel carrer en direcció sud. A la dreta, seguint les muralles es situaria el que podria nomenar-se la acròpolis, o part alta de la ciutat, i per l’esquerra ens portaria a la zona santuaria de l’entrada al recinte.
El primer que es veu és una curiosa cisterna hel·lenística (14) dels segles III-II aC.
A l’entrar al carrer es mostra un conjunt de sarcòfags.
Casa d’atri
Avanço fins a l darrera casa de l’esquerra, que fa cantonada on gira el carrer. Podem observa l’amplada del carrer.
Estic en front de la casa d’atri (15). Es tracta d’un model de casa domèstica organitzada al voltant d’un pati (atri) amb celobert i amb impluvi (impluvium), un estany de fons pla dissenyat per recollir aigua de pluja, i cisterna.
La casa del davant (16) també presenta un impluvi i cisterna, amb una estança amb paviment amb un dibuix simple amb tessel·les. Les parets de morter romà.
Filtres d’aigua i cisternes hel·lenístiques
Un tomb em porta al costat de es considera la acròpolis, a la part alta de la ciutat grega, al costat de la muralla oest. D’es d’aquest punt s’albira el mar i tot el conjunt urbà.
En aquest punt hi ha elements interessant del sistema d’aigües.
Empúries no va posseir mai un aqüeducte que li subministrés aigua potable. Per això va haver de construir un ampli i extens sistema de cisternes. En aquesta zona sen troben algunes de les més grans.
Prop de la talaia una gran cisterna hel·lenística doble de segle II aC, a la zona alta.
Al costat, un sistema de filtres d’aigua (17) del segle III aC, reconstruït.
Des d’aquesta alçada es pot veure el sistema de quàdruple cisterna que s’havia construït darrera del Asklepieion (3) de l’entrada.
Muralla de ponent i torre grega
He arribat a la muralla de ponent (18). Surto a l’exterior al costat la base d’una torre grega del segle V aC.
A banda i banda observo la reconstrucció de la muralla d’aquest sector.
Forn de calç i forn ceràmic
Davant de la torre grega de la muralla les restes d’un forn de calç (19) dels segles XVII-XVIII dC. El va construir els monjos servites de Santa Maria de Gràcia.
Amb aquest forn es coïa la pedra calcària que anaven agafant dels monuments adjacents (muralles, temples, escultures, làpides, etc.) amb la finalitat d’obtenir calç per al morter. Aquest fet explica també el mal estat general de les estructures antigues d’aquest sector.
Continuant el recorregut en direcció nord la muralla s’expandeix cap a l’exterior. En aquest punt es torna a entrar a la ciutat i es troba un forn ceràmic (20) de segle III aC. Per protegir-lo s’ha construït una coberta.
Aquí entronco amb el camí que unia les ciutats grega i romana, que passa pel lateral sud del Museu. És hora de dirigir-se al jaciment romà.
Ciutat romana: Emporiae
La ciutat romana d’Emporiae estava separada uns 170 metres de la grega, en disposició quasi paral·lela entre les dues, y també orientació nord-sud.
Va ser construïda sobre un campament romà inicial (195 aC) per donar acollida als veterans de l’exercit de l’emperador vers l’any 100 aC.
La ciutat romana tindrà el seu màxim esplendor entre el segles I aC i I dC.
Tot i ser una ciutat portuària, quedava allunyada del gran eix viari d’unió d’Hispania amb Roma, la Via Augusta, el que la va relegar a ciutat de segon nivell.
La seva situació en la part més alta del territori li donava un camp de visió total sobre les dues ciutats gregues i sobre tot el golf de Roses.
Estructura urbana
L’estructura de la ciutat presenta la forma perfecta d’urbanisme de colonització romana de planta hipodàmica (octogonal) seguint la projecció urbanística d’Hipòdam de Milet (498-408 aC).
En aquesta ocasió la perfecta adaptació al model va ser possible ja que el terreny era totalment planer.
Té forma de rectangle regular quasi perfecte, de 700 metres x 300 metres amb el Decumanus Maximus direcció est-oest i el Cardo Maximus de nord-sud.
Tancada dins d’una muralla amb aquesta forma rectangular, era compartimentada en una xarxa ortogonal de carrers que determinen unes illes de forma rectangular (insulae) amb unes dimensions aproximades de 1 x 2 actus romans, equivalents a 70 x 35 metres.
De les 70 insulae que tenia la ciutat, en aquest moments hi ha excavada una superfície que correspon aproximadament a un 10% de l’espai urbà delimitat per les muralles.
Vista d’un cardo ja excavat (segles I aC-III dC) en direcció sud. Sota els reixats obertures que donen accés al sistema de clavegueram per sota del carrer.
Un cardo secundari per excavar.
Domus dels mosaics
Entro fins el primer cardo i em dirigeixo directament al límit nord de la zona excavada per començar el recorregut pel Domus dels mosaics (21). Ocupa la insulae 36 en la numeració de la divisió anterior.
Construïda durant el segle I aC seguint el model de l’arquitectura itàlica, aquesta casa és un veritable palau urbà, ateses les seves dimensions i característiques constructives. Sobre aquesta estructura original, es van efectuar successives ampliacions.
El cos principal de la casa està articulat al voltant de l’àtrium a la zona nord, que forma el pati central a cel obert, al qual obrien les habitacions principals de la casa.
Perspectiva de nord a sud des de l’exterior del domus, a l’esquerra de l’atri. Veiem les estances d’aquesta part pavimentades amb mosaics.
Les habitacions més nobles presentaven patiments de mosaics en blanc i negre i decoracions pictòriques a les parets.
Es conserven un bon nombre de mosaics en molt bon estat. Apreciem amb alguns dels dibuixos diferents per cada estança.
Cap a mitjan segle I aC es va efectuar una primera ampliació de la casa original incorporant una àmplia zona enjardinada envoltada per un porticat o peristil, seguint així els models arquitectònics de les grans domus romanes. Amb el temps, l’aspecte i l’organització del jardí es va anar modificant i es construïren noves estances al seu entorn.
A l’interior del jardí o viridarium hi havia arbres fruiters, flors, plantes aromàtiques i bancs per seure i gaudir d’aquest espai de natura i descans. Al subsol hi havia dues grans cisternes on es recollia l’aigua de la pluja dels teulats dels pòrtics i que proporcionaven aigua per regar i pel funcionament de la casa.
Aquest peristil presenta la particularitat d’estar bastit sobre un criptopòrtic inferior, també de quatre ales, i que servia com a magatzem.
Termes públiques
Enfront del domus que acabo de presentar, ala part sud, estaven situades les termes públiques (22), ocupant tota la insulae 22 de la divisió anterior. Van estar en funcionament entre el segle I aC fins al segle II dC.
L’aigua era un element molt important en l’antiguitat. Les thermae , facilitaven la higiene personal però també tenien una funció social com a lloc de trobada i de reunió dels ciutadans.
Les termes emporitanes constaven de diferents sales, com ara el caldarium (sala càlida amb banyeres d’aigua calenta), el tepidarium (sala d’ambient tevi), el frigidarium (sala freda amb banyera d’aigua freda) i el sudatorium (sauna). També hi havia una palestra oberta a l’aire lliure on practicar exercicis gimnàstics, les latrines públiques i els diferents àmbits per al funcionament de les termes (forns, magatzems…). L’aigua necessària per als banys s’extreia del subsol a través d’un gran pou de més de 27 metres de fondària excavat a la roca.
Domus diverses
Enfront de les terme, a la insulae 29 s’han excavat diverses domus (23).
Hi trobem elements característics de l’arquitectura del moment, amb especial visibilitat de atris i també de mosaics.
Cabana de vinyataire i territori que demana la intervenció arqueològica
Camí del Fòrum, a l’esquerra, a la insulae 22, s’ha reconstruït una cabana de vinyataire (24) de l’any 1913. Una mostra de l’arquitectura popular agrària de la zona.
Enfront, a la insulae 22, està reclamant que se li dediqui atenció.
Fòrum
La gran plaça del Fòrum (25), segles I aC – II dC, era el centre polític religiós i econòmic de la ciutat i el lloc on es concentraven els edificis públics més importants. Ocupava quatre insulae, les 17, 18, 24 i 25.
Era format per un gran espai a l’aire lliure (area) amb aspecte de plaça porticada quadrada de 68 x 63 metres, amb tres portes d’accés. Delimitat per la zona del temple a la cara nord i per un pòrtic perimetral pels altres tres costats.
Les dues imatges corresponen a vistes de conjunt des de l’angle nord-est i des de l’angle oposat sud-oest.
Temple capitolí, Criptopòrtic, Ambulacre i Basílica i Cúria
Al lateral nord hi havia la zona religiosa, amb un gran temple central dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. A banda i banda d’aquest, hi havia una sèrie de petits temples dedicats a altres divinitats.
Tot aquest espai sagrat estava tancat per un edifici porticat en forma de U construït sobre un criptopòrtic.
Les imatges són una recreació imaginaria de com podia ser l’àrea del temple capitolí (26).
La perspectiva actual ha estat presa des de l’entrada meridional al Fòrum, amb la reconstrucció de podi sobre el que s’assentaria el temple.
La part nord del Fòrum estava delimitada per un criptopòrtic (26) format per un gran passadís subterràni disposat en forma de U, del qual s’han conservat els murs perimetrals i els tambors inferiors de la columnata central.
La perspectiva des del lateral de llevant dibuixa en primer terme la base del criptopòrtic.
En el subsol es poden observar algunes sitges per guardar gra corresponents a una fase precedent. La boca de les sitges està coberta per un vidre.
Damunt d’aquest nivell inferior, avui reconstruït puntualment en l’angle nord-oest, s’aixecava un segon pis amb un pòrtic doble que emmarcava tota l’àrea religiosa del Fòrum.
Sortint del criptopòrtic pel costat de ponent es disposa de una imatge del Fòrum amb la reconstrucció d’un fragment de l’ambulacre (27).
La plaça del Fòrum estava delimitada per un gran ambulacre porticat, del segle I dC, en forma de U, composat per 30 columnes jòniques. La reconstrucció d’aquest pòrtic s’ha fet a partir de reproduccions dels elements arquitectònics originals, fets amb pedra sorrenca, recuperats a les excavacions: diversos fragments de la base, tres tambors de fust llis, un tambor superior amb un astràgal esculpit i un capitell jònic de volutes diagonals.
Interpreto que els dos laterals porticats de costat oest i el del sud devien ser parets sense obertures vistos des de l’interior de la plaça.
El que s’observa actualment en la reconstrucció arqueològica del costat oest són un seguit de cubicles quadrats que serien botigues o tabernae (28) que s’obrien vers el carrer exterior i que recolzarien la seva estructura en el mur del Fòrum.
Algunes conserven parcialment el seu paviment.
L’altre lateral, al sector est (29), era el destinat als edificis administratius de la ciutat: la cúria, seu del consell municipal, i la basílica, destinat als afers de la justícia. No queda pràcticament res.
Zona sud de la ciutat romana
En direcció sud se surt del Fòrum per la porta central oberta al cardo maximus que parteix de la porta d’entrada a la ciutat per la muralla d’aquest costat i la creua fins al nord, passant el seu eix per centre del Fórum i del temple capitolí.
En contraposició a les gran domus que havíem vist a la part central de la ciutat, en aquesta zona s’han posat en evidència construccions més vinculades a activitats comercial i a habitatges més populars.
Aquestes construccions correspondrien al període dels segles I aC al I dC.
Tabernae i Insulae
Les tabernae (28) que hem vist acoblades a la paret oest del Fórum continuen seguint l’exterior de tota la paret sud (28b).
També es situaven al llarg del cardus maximus (30), des de la porta de la muralla. Les de la fotografia estarien situades a la insulae 11.
A la insulae 9 (31), s’ha posat al descobert l’estructura de cases més populars, però que tenien tabernae.
Els habitatges s’articulaven entorn d’un pati central obert que facilitava la il·luminació i ventilació de les diferents habitacions.
Les illes de cases de la ciutat romana d’Empúries (insulae) eren rectangulars de 35 x 70 metres, delimitades per dos carrers en direcció est-oest (decumani) i dos carrers en direcció nord-sud (cardines) que es creuaven en angle recte.
En aquesta illa de cases es combinaven petits habitatges familiars amb una sèrie de locals comercials que obrien al carrer.
Muralla romana
Seguint el cardo maximus arribo a la muralla meridional amb la portada d’accés (32) en la seva part central, del segle I aC.
Ja sabem que la ciutat romana estava delimitada per unes muralles perimetrals de 300 metres d’ample per 700 metres de llarg. El sector més ben conservat és el llenç meridional, que presenta dues portes d’accés a la ciutat. Una porta central que donava pas a un dels carrers principals (cardo maximus) i una altra porta situada a l’angle sud-oest.
La portada principal està construida amb grans carreus, mentre que el llindà és de ciment romà.
A la banda dreta de la porta en un dels carreus hi ha esculpit un fal·lus com a símbol de protecció de la ciutat.
Al llindar de la porta es poden observar també les empremtes deixades per les rodes dels carros que entraven i sortien de la ciutat.
La muralla es va construir el segle I aC amb una base o sòcol de blocs de pedra calcària i una part superior de formigó romà (opus caementicium).
Amfiteatre i Palestra
Al segle I dC van construir fora de les muralles de la ciutat un amfiteatre (33). Era una construcció característica de l’arquitectura romana on es realitzaven lluites de gladiadors (munera) y caceres o lluites de feres salvatges (venationes).
Era un modest amfiteatre de planta ovalada, de 93 metres de diàmetre màxim, amb un espai central on s’efectuaven els jocs, envoltat per unes graderies per als espectadors. A l’amfiteatre d’Empúries les graderies es considera que devien ser de fusta i descansaven sobre uns murs radials de pedra, ja que són les úniques restes que s’han conservat. L’amfiteatre tenia una capacitat per uns 3.300 d’espectadors.
A la banda de llevant, també fora muralla, en la zona sud es va construir a mitjan segle I dC una palestra (34).
Era un edifici de planta rectangular de 111 x 68 metres, envoltat per una galeria porticada on es duien a terme exercicis gimnàstics que formaven part del cicle formatiu i de l’educació dels joves de la ciutat.
Des d’aquest punt, seguin el camí exterior, es retorna a l’entrada, per donar per acabada la visita al jaciment de la Neàpolis grega i de Emporion romana.
De primera ciutat grega a vila medieval: Sant Martí d’Empúries
Agafaré el cotxe per dirigir-me al lloc on es va assentar primerament la Palaiàpolis grega, i on van acabar els darrers assentaments humans desplaçats a Sant Martí d’Empúries.
Per arribar-hi cal refer el recorregut des de l’aparcament per la GI-623 i a la rotonda girar a la dreta per la GIP-6307.
La presentació d’aquesta segona part de la visita contínua al Post:: Sant Martí d’Empúries (Girona)
Fi de la visita
Ha estat una visita intensa en un jaciment que destaca per la claredat de les seves estructures.
El gran interès és poder copsar amb tota claredat l’evolució històrica d’un poblament al llarg de més de mil anys.
De forma destacada permet veure com es van formar dos assentaments de nova planta. Primer responent als interessos comercials dels foceus grecs, que des del primer assentament, palaiàpolis, a l’illot, creen a la plana una gran ciutat, neàpolis, que reflexa l’urbanisme d’assentament comercial amb el port.
Després, Roma crea una ciutat de colonització i romanització, començant per una ciutat dual que finalment acaba unificant-se en una sola ciutat. També aquí veiem aplicat, sense cap interferència d’urbanització prèvia, el model de planta hipodàmica, base del seu urbanisme colonitzador.
I, finalment, el procés finalitza recloent-se novament a l’illot, ara ja integrat a la costa, sobrevivint fins als nostres dies, en que s’ha convertit en una petita joia turística en el territori.
Que jo sàpiga, és l’únic exemple a la Península que contingui tots aquests elements en el territori com un llibre obert.
Per als més interessats en aquests temes, els hi recomano que aprofitin la proximitat per visitar el jaciment iber d’Ullastret.
D’aquesta manera, disposarien d’una visió completa d’un procés d’assentament humà que compren tota la història fins a l’Edat Mitjana. I que s’expandeix fins la funcionalitat turística als nostres dies.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
X. Aquilué, El conjunto arqueológico de Empúries
M.C. de Pontós, Emporion. Ciudad y territorio (s. VI-I aC). Algunas reflexiones preliminares
E. Ripoll Perelló, Notas acerca de los orígenes de la ciudad romana de Ampurias
X. Aquilué, P. Castanyer, D. Jordan, M. Santos, J. Tremoleda, Resultats del projecte de prospeccions electromagnètiques a la ciutat romana d’Empúries (L’Escala, Alt Empordà)
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos, J. Tremoleda, Empúries. Evolució històrica i història de la recerca
J.M. Nolla, Empúries. De les darreries del segle III a mitjan segle I aC. Algunes idees
Llibre
Per als interessats en els models històrics de l’urbanisme:
H. Capel, La morfología de las ciudades. I. Sociedad, cultura y paisaje urbano, Ediciones del Serbal
