Bocairent, a la comarca de La Vall d’Albaida a València, és una vila d’origen àrab on es respira autenticitat. En el traçat original dels seus carrers, costeruts i zigzaguejants, i en la seva arquitectura popular construïda al llarg dels segles. Són excepcionals les “covetes” i el pou de neu excavats a la roca.
Bocairent (Valencia/València)
Bocairent. La Vall d'Albaida. Valencia/València
Comarca: Vall d’Albaida. Província: Valencia/València. Com. Autònoma: Comunitat Valenciana
Coordenades: 38°45′57″N 0°36′46″O. Altitud: 660 msnm. Població: 3.986 habitants (2019)
Web: ajuntament
Declarat el barri medieval Conjunt Històric-Artístic Nacional en 1975
Visita: 2019
Bocairent. La Vall d'Albaida. Valencia/València
Aprofito l’estada al Hotel con encanto Masía La Mota, per acostar-me fins a la vila de Bocairent, a la província de València, el que em permet travessar el Parc Natural de la Serra de Mariola. Recorreré uns 32 quilòmetres en el trajecte, invertint uns 50 minuts sense parades.
Abans d’entrar a la localitat, una imatge de Bocairent m’anticipa que la visita serà d’interès.
L'assentament
A la cara nord de la Serra de Mariola el riu Clarià va obrir un barranc d’erosió a la roca calcària, mentre, una mica més al nord, els torrents pluvials de Barranc del Picapedrer i el Barranc de les Passes també van actuar per erosió fins confluir a el Clarià cap a l’est. Enmig, fins al punt de confluència dels dos cursos, va quedar una península elevada ideal per allotjar un assentament de vigilància i defensiu.
Aquesta península elevada oferia protecció natural en tot el perímetre, llevat de l’istme de la zona sud-oest, per les fortes pendents erosionades. Aquesta posició geoestratègica va ser aprofitada en el seu moment per a la localització d’un enclavament àrab en època medieval, el castell de Bukaïran, de què deriva el Bocairent actual.
Malgrat els seus 660 m d’altitud, Bocairent es troba envoltat d’altituds més elevades que oscil·len entre els 730 metres de l’Alt de el Sant Crist i els 956 metres de l’Alt de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 metres de la Torreta de Mariola.
El territori immediat és poc propici per a l’agricultura, donades les fortes pendents i l’estretor dels barrancs. però, en canvi, ofereix una variada vegetació de carrasques, savines, pins o teixos, i de plantes aromàtiques.
Una mica d'història
En aquest territori és manifesta la presència humana des del Neolític, i especialment dels pobles ibers, en concret, en el poblat del Cabezo de Mariola. D’aquesta època seria l’escultura del Lleó ibèric.
Per la seva banda, els filòlegs prenen l’0rigen del nom de Bocairent de Bocarius, el que permetria afirmar que té el seu origen en època romana.
Però el més significatiu en la seva història és el període musulmà. Bukauïran va ser un enclavament de certa importància, ja que era dels pocs que celebraven mercat, al temps que estava especialitzat en la fabricació de teixit de lli i de draps blancs que van aconseguir gran renom.
Després de la dissolució del califat de Còrdova, al segle XI va passar a formar part del Regne de Taifa de Dénia sent el castell Bukaïran un dels més importants d’aquest Regne.
D’aquest moment és el poeta bocairentí Abu Marq Muammar Ibm Ruhaim autor de “mozarkas o jarchas” escrites en mossàrab. En 1121 formava part de la cort ostentant els càrrecs de Almojarife i Dulwizaratán.
A la imatge següent mostro una estimació visual del què podria ser el traçat del recinte emmurallat medieval.
Jaume I la conquesta en 1254 per al Regne de València després d’un primer intent frustrat en 1248.
En 1256, per ordre del rei, el cavaller Ximén Peris d’Arenós, oriünd de Tarazona, va poblar de colons cristians i va fundar les viles noves de Alcoi i Bocairent. Li atorgà la Carta Pobla del Castell i la vila de Bocairent en avantatjoses condicions per emanar de la Corona, per la qual la convertia a Vila Real, terres i cases franques de tot arrendament, mercat tots els dijous i la vigència dels Furs i Costums del Regne de València. Van ser 320 famílies les que van poblar Bocairent i les seves terres.
En el moment del repoblament Bocairent conservava el traçat dels seus carrers, propi de l’urbanisme islàmic.
En 1416 va revertir en Alfons V, convertint-la en Vila Real.
Mantingué la tradició de la indústria tèxtil que la va portar a ser considerada Reial Fàbrica de Draps per Felip II el 1587. Vol dir que durant el període dels segles XVI-XX, va ser una de les més poblades i industrioses del Regne de València en el ram tèxtil llaner.
La revolució industrial va incidir sobre els treballs tèxtils, que es realitzaven en les mateixes cases, al temps que pervivien les tasques de l’horta i la cura dels animals.
Fins a la dècada de 1960 l’activitat tèxtil va estar en expansió, a partir del qual va iniciar la seva decadència, però es manté una activitat industrial més diversificada.
En els últims temps el turisme s’ha anat incorporant com una nova activitat econòmica.
Recorregut per Bocairent
Fins a la Plaça de l'Ajuntament
A l’arribar a Bocairent aparco a les rodalies del carrer Gabriel Miró (1).
Des d’aquest punt obtinc una primera imatge del nucli medieval, dominat per l’Església de l’Assumpció.
Al comparar amb una imatge de 1920 aproximadament, constato que el nucli medieval no ha canviat arquitectònicament. Només un nou bloc d’habitatges, fora del perímetre per on havia de passar la muralla. El bloc del primer terme ja existia en aquell moment.
Per tant, el que podré observar durant el recorregut serà autèntic. No és una vila reconstruïda com altres que estan en el circuit turístic.
Al carrer Sant Agustí, nº 8-10 (2), tenim una mostra de la industrialització tèxtil, a l’edifici de la fàbrica de Teixits Juan Mestre Asensio, ara tancada.
Si descendeixo pel carrer Joan de Joanes, a l’esquerra arribo a la plaça Joan de Joanes.
Un edifici en el nº 21 (3) em posa en contacte amb la tradició de les festes de Moros i Cristians des de 1860, com indica el cartell de la porta. És la seu de l‘Associació de Festes Moros i Cristians Sant Blai. Al seu torn és la seu del Museu Fester. Com es pot veure, estava tancat.
Si prenguéssim davant el carrer de l’Abadia, ens portaria fins al barri medieval i l’Església pujant per un costerut carrer.
A continuació, apareix el Portal de l’Arc (4), original aqüeducte amb arc de mig punt realitzat amb carreus de pedra al segle XVI i utilitzat per portar l’aigua a la vila. L’aspecte morú actual correspon a una reforma de l’historicisme romàntic efectuada al segle XIX.
L’arc dóna entrada a la plaça de l’Ajuntament (5), amb l’Església Parroquial de l’Assumpció sobresortint al fons.
Les altes cases, de 8 i 9 nivells del lateral dret tenen aquesta gran alçada per cobrir el desnivell del carrer de l’Abadia que puja per darrere d’elles, on assumeixen 2-3 plantes des del nivell del carrer.
En aquestes localitats, les places centrals acostumen a estar buidades de jardins i mobiliari urbà per deixar espais diàfans en els quals es puguin desenvolupar sense entrebancs les desfilades.
A la banda esquerra se situa l’edifici de l’Ajuntament, i l’Oficina de Turisme.
Carrer Ruta de les Covetes
A l’entrada de la plaça de l’Ajuntament, la segona cantonada a l’esquerra correspon al camí de Sant Crist, per seguir pel circuit exterior de la muralla.
He de girar pel primer carrer a la dreta, però descendeixo un tram del camí de l’Ermita del Sant Crist, entre edificis que corresponen a antigues indústries i que en aquest tram acullen tres filaes (6).
Al presentar el Post sobre Alcoi, ja vam veure que una filà és una agrupació de persones constituïda amb la fi primordial de prendre part activa en la celebració de la Festa de Moros i Cristians, on desfilen en fila en un mateix front “colze a colze” .
Retrocedeixo per prendre el carrer Ruta de les Covetes.
Aquest recorregut segueix un camí exterior al circuit emmurallat de la part nord-oest, sobre la confluència dels torrents pluvials del Barranc de Picapedrer i el Barranc de les Passes, fins a enllaçar en l’extrem nord amb el riu Clarià.
Bocairent comptava amb un tancament defensiu que no vorejava tot el perímetre de la vila, construït amb posterioritat, al segle XIII, i del què queden escasses restes.
En alguns trams els edificis, construïts sobre importants desnivells, feien les funcions de muralla.
Cal suposar que aquest tram hauria de ser un d’aquests trams.
Al davant, el barranc amb l’Ermita de Sant Crist (7) a 730 msnm. L’ermita, construïda al segle XVI, consta de tres edificis: l’hostal, que va ser un antic convent, la casa del capellà, i l’església d’estil gòtic, amb el campanar adossat.
Pel camí es troben les estacions del Calvari.
Per arribar-hi ha de travessar-un pont ogival (8) en el fons, i ascendir per un costerut i zigzaguejant camí.
Covetes dels Moros
Al girar el camí cap a llevant, apareix al front, a l’altre costat del barranc, un cingle calcari de paret vertical amb una sèrie d’orificis rectangulars. S’arriba a un mirador, amb una caseta on es venen les entrades per accedir a les diferents coves .
Són de les Covetes dels Moros (9). A la zona es troben altres exemples de coves artificials penjades o aèries a altura inaccessible. Per exemple, n’hi ha a Pou Clar d’Ontinyent o Bancal Redó a Alfafara.
És possible visitar-les i desplaçar-se per l’interior. Cal baixar al fons del riu, i ascendir per una escala metàl·lica exterior fins a una de les finestres que permet accedir a l’interior. A la fi del recorregut interior, una altra escala permet la sortida. Es recomana estar en bona forma física i vestir roba i calçat adequat.
La prudència em va aconsellar conformar-me amb observar les finestres des de la distància. Una mica més endavant tindria ja ocasió de visitar les Covetes del Colomer.
Es tracta d’un grup de coves-finestra o coves artificials amb orificis en forma de finestra, penjades enmig d’un cingle rocós.
Consta d’una cinquantena de finestres que donen accés a altres tantes cambres, així com de nou finestres més, inacabades. Les finestres es disposen en 3-4 nivells, però sense formar “plantes regulars”. Probablement la majoria d’aquestes càmeres van ser concebudes per estar aïllades, al menys inicialment, ja que totes tenen argolles d’ancoratge per a cordes i dispositius per a encastar portes-marc, però en l’actualitat estan totes intercomunicades per obertures en les parets que també semblen antigues, així com per “pous-xemeneia” per salvar els desnivells.
A les Covetes del Colomer, que presentaré més endavant, es mostra una maqueta d’un tall vertical interior que representa la forma com actualment estan interconnectades les càmeres.
Les interpretacions d’aquestes cavitats han estat molt diverses a través de el temps: càmeres sepulcrals d’èpoques antigues, cellers, cenobis visigòtics … i difícils de datar. Després de diverses prospeccions arqueològiques, encara no completades, es pot assegurar que es tractava de graners-magatzems de seguretat realitzats en èpoques andalusina o hispà-àrab que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, probablement d’ascendència berber. Correspondrien a un moment molt precís, encara per determinar amb exactitud, entre els segles X-XI.
Cava de Sant Blai
Al mateix lloc on comença el camí cap a les Covetes, se situa l’accés a una de les construccions més interessants de Bocairent, la Cava de Sant Blai (10), antiga gelera. Entrar a ella em va donar la sensació que entrava a la “catedral del gel”.
Es tracta d’un enorme dipòsit de planta circular, emprada per a la producció de gel.
S’accedeix per la sèquia de sortida d’aigües. Ha de descendir-se, atès que la urbanització exterior posterior va elevar el nivell del carrer.
Situem-nos a l’interior. L’espai és colpidor. El dipòsit és un cilindre excavat a la roca de 7,70 metres de diàmetre i 11 metres de profunditat, amb coberta hemisfèrica (part de maçoneria i un terç de la cúpula excavada a la roca).
Presenta una porta a nivell superior i una obertura que permet accedir a les geleres des de l’exterior i per on s’introduïa la neu.
Una escala metàl·lica moderna permet ascendir per l’interior fins a aquesta porta i poder disposar d’una imatge del gran cilindre.
En el fons s’aprecia un sistema de canaletes excavades a la roca que convergeixen cap a la porta d’una galeria de desguàs.
La galeria inferior, de 20 metres de longitud, presenta en un dels laterals una sèquia per desguàs de l’aigua produïda de la fusió de la neu. Aquesta galeria és avui l’accés turístic a l’interior de la cava.
L’aprofitament del fred natural va afavorir el desenvolupament del comerç de la neu, que va tenir el seu màxim esplendor entre els segles XVIII i XIX. El comerç de la neu de Mariola es destinava a l’abastament de les ciutats de les comarques del voltant.
A la base de la Cava uns panells expliquen la història de la Neu i les Caves a occident.
Carrer de Mossén Hilari, lateral est
A la sortida de la Cava de Sant Blai, prossegueixo pel camí fins arribar al carrer de Mossén Hilari i continuar voregen l’exterior de la població medieval.
Aquí es troba la font de la Ferreria o dels Manyàs (11), anomenada així per trobar-se en la zona on es concentren molts treballadors d’aquest ofici.
El sobrant d’aigua es dirigia, per una sèquia excavada a la roca, a regar els horts.
Abans d’entrar al centre urbà pel carrer de Sant Joan continu per un camí que porta al pont de Darrera Vila, un dels camins d’arribada a Bocairent pel costat est, per arribar a les Covetes del Colomer .
En aquest punt del camí, els comerciants que arribaven a Bocairent els dies de mercat havien de pagar un aranzel a un cobrador que se situava en aquesta zona, anomenat “el consumer”. Per protegir-se del mal temps es va excavar una caseta a la roca que se la coneix com la Cova del Consumer (12).
A l’esquerra un camí porta a les Covetes del Colomer.
Covetes del Colomer
Les Covetes del Colomer (13) permeten conèixer l’interior d’un d’aquests recintes excavats a la roca amb finestres cap a l’exterior.
És un espai rehabilitat el 2011 després d’un despreniment d’una part de la paret exterior de la roca.
La Coveta acull el Centre d’Interpretació de les Covetes dels Moros, un espai d’informació i divulgació sobre el conjunt de les coves-finestra de la capçalera del riu Clarià, la zona on més abunden aquestes estructures, entroncant-les amb la zona pre-sahariana del Magrib. Un audiovisual completa aquesta informació. És un espai accessible per a tots els públics.
Conforma un espai de recorregut lineal continu, amb sortida a l’exterior.
En el seu origen, se suposa que cada cova estava aïllada i que s’accedia a través de la seva finestra.
Gràcies a la seva accessibilitat, aquest espai va seguir utilitzant-se després de l’etapa musulmana fins pràcticament els nostres dies: com a magatzem agrícola, com a estable, com a refugi durant la Guerra Civil o com colomar per a la cria d’aus. La remodelació a cada nova funció ha derivat en l’espai continu comunicat actual.
A la fi del recorregut interior, una escala metàl·lica permet la sortida a l’exterior i baixar fins al Pouet de Sant Vicent Ferrer.
També permet veure de prop l’exterior de la Cova que acabo de visitar, amb les seves finestres.
A la part inferior el Pouet de Sant Vicent, hi ha una font de la qual es diu que sempre brolla aigua, i a la qual s’atribueixen propietats medicinals.
Segons la llegenda Sant Vicent es va refugiar en aquesta cova i al l’escórrer la seva capa mullada sobre les roques, va néixer d’una de les seves cavitats aquest Pouet.
Retorn fins al carrer de Sant Joan.
Del carrer Sant Joan fins a l'Església
Una primera part del recorregut per la vila medieval, fins a l’Església Parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu, el realitzaré vagarejant per aquesta zona més antiga de la vila medieval. Atès que l’orografia obliga a desviaments i racons, el millor és seguir l’atracció que en cada moment exerceixi la visió dels carrerons a l’anar passant per elles.
No m’aturaré gaire a assenyalar els punts exactes de les fotografies, ja que tot el recorregut és digne d’admirar.
Ara podré constatar la impressió inicial que l’arquitectura que aniré observant és original, i en molts casos amb poca rehabilitació per “posar-la bonica” com en molts altres llocs turístics. La sensació que es va obtenint és d’autenticitat.
Com sabem, des del segle XI al segle XIII Bocairent es va constituir en un important nucli de població islàmica. A la part més elevada hi ha vestigis d’una fortalesa islàmica que després de la reconquesta de la població pels cristians va ser aprofitada com a castell i amb el pas el temps a sobre es va erigir l’actual Església parroquial.
M’enfronto a un urbanisme d’adaptació a una orografia amb forts pendents. No sé si és un urbanisme àrab, com se’l qualifica, o un urbanisme de necessitat. De l’urbanisme àrab trobo a faltar els carrers tancats que en la pràctica constituïen patis de cases oberts.
El recorregut fins a l’Església comença a un dels carrers més antics i principals de la vila medieval. A l’entrar al carrer Sant Joan (14) el primer tram segueix per l’interior del mur de la muralla, però sense que sigui una gran obra. M’imagino que en aquest punt havia d’haver-hi la porta d’accés des del pont de Darrera Vila.
En el nº 32 tenim l’Ermita de Sant Joan (15). Un petit temple que va ser el primer que es va construir en època cristiana, al segle XIII, sobre una mesquita. L’orientació és cap al sud, adaptada a la mesquita prèvia.
Ha patit moltes modificacions. Una ceràmica i una petita espadanya amb una campana són les úniques mostres que es tracta d’un temple.
El recorregut continua pujant.
Una curiositat pràctica. Per poder pujar materials i maquinària per a l’obra de rehabilitació de l’edifici de davant, han suavitzat el desnivell dels esglaons amb rampes provisionals de ciment. Cal posar enginy!
Una característica de Bocairent són la gran quantitat de fonts repartides per tota la localitat. Al segle XVIII dins el pla de “Any 1794 del Cabal Públic de la Vila” es va procedir a una primerenca canalització d’aigua potable per l’àrea urbana. Es comptabilitzen 11 fonts existents actualment.
Aquesta font està situada a la Placeta de la Cova. El sobrant d’aigua es dirigia a regar els horts de les feixes de l’exterior.
Altres de les fonts que podrem trobar en el recorregut mantenen el mateix estil.
Aquesta a la cantonada del carrer Mare de Déu d’Agost.
La font del carrer Sant Joan servia també per als tints de llana que es realitzaven a les cases.
Ja a la part alta es troba la font de darrere de l’Església. La seva ubicació original era l’escorxador, però el 1996 es va decidir el seu trasllat a aquesta ubicació perquè es pogués apreciar la seva bellesa en un lloc més cèntric.
Al carrer Sant Joan es conserva la casa del poeta Abu Mark Muhamaj Ibn Ruhaim (16) (1070-1121), una de les personalitats nascudes a Bocairent i que va aconseguir gran fama a la cort almoràvit de Sevilla.
Cal continuar l’ascensió.
Un moment de descans el podem trobar a la placeta de Sant Vicent (17).
Ja he parlat de l’antiga especialització de Bocairent en la indústria tèxtil de llana per a la fabricació de draps. Es té notícia que ja al segle IX la població àrab de Bocairent es dedicava a la fabricació de draps, en què la proximitat del riu per disposar d’aigua era fonamental. Sabem que en 1587 Felip II va establir la Reial Fàbrica de Draps i es va dotar a la vila del “Llibre dels Privilegis” consistent en la reglamentació corporativa de les activitats artesanals tèxtils preexistents. En aquella època Bocairent comptava amb 200 telers.
Els artesans produïen a casa seva, com en aquesta Cova de la Premsa.
Avanço pels carrers Cantarería i Verge d’Agost.
Arribo a la Calçada Excusada. És una antiga porta i carreró d’accés a barri medieval que salva el desnivell entre dos carrers i permetia, un cop tancades les portes principals de la muralla, l’accés a través d’aquesta porta secundària.
Aconsegueixo, per fi, la plaça de Sant Pere, al costat de l’absis de l’Església.
Església Parroquial Assumpció de Nostra Senyora
L’Església Parroquial Assumpció de Nostra Senyora (18), va ser construïda sobre l’antic castell àrab, i consagrada el 1516. Originàriament d’estil gòtic, va ser posteriorment adaptada als gustos barrocs. Amb dues entrades, una pel costat de l’epístola, datada el 1704.
El campanar, d’estil barroc valencià, té una alçada de 41 metres, amb un rellotge de 1777.
No està oberta els dies laborables.
L’altra entrada és pels peus del temple, a la banda de la torre campanar.
La torre campanar va sofrir greus danys pel terratrèmol de Montesa, i va ser reedificada en 1766.
Fins a la Muralla Antiga i Portal de l'Aigua
La continuació de la ruta serà de descens, entrant pel carrer de l’Abadia.
També aquesta zona es troben distribuïdes fonts, com la font de l’Escaleta, també de 1793. Proporcionava aigua als safareigs públics i a l’aljub medieval que dóna nom a la zona.
El safareig de l’Aljub (19) és l’únic safareig urbà que es conserva a Bocairent, rehabilitat recentment.
L’Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats (20), és del segle XIX. El detall curiós és que està situada al segon pis d’un habitatge que, a causa del desnivell, té la seva entrada per la part inferior del desnivell del terreny.
De façana allargada, amb una espadanya i una campana, va ser restaurada el 2007.
Arribo a l’espai del nucli històric a la zona anomenada muralla antiga (21) al costat de barri del Muret recentment restaurat.
La zona també se la coneix com Torre dels Portuguesos, per ser l’escenari de l’assetjament a Bocairent per les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió (1702-1715). La Vila, que va optar per l’Arxiduc Carles d’Àustria, va estar defensada amb ajuda de tropes portugueses, fins a la seva rendició en 1707.
Una antiga escala de recent aparició permetia l’accés a les hortes, a través d’una torre que possibilita connectar el nivell superior amb l’inferior a extramurs en el qual discorre una antiga sèquia excavada a la roca.
S’han urbanitzat i enjardinat les hortes per destinar-les a jardins d’ús públic.
Torno a trobar-me extramurs, ara en l’extrem sud-oest.
Arribo a l’antic portal d’accés a la Vila popularment conegut com Arquet de Sant Blai (22), del segle XVIII.
I m’acomiado de la vila medieval enfront del portal de l’Aigua (4).
Plaça de Bous
Una obra de la qual estan orgullosos els bocairentins/es és de la plaça de Bous (23).
És la més antiga de la Comunitat Valenciana, de l’any 1843, amb un aforament de 3.760 localitats.
Va ser promoguda per l’industrial Manuel López Rovira, creant una societat amb 77 accionistes. durant un any de crisi de el sector tèxtil, fet que va donar treball als obrers i d’aquesta manera, a pic i pala, va néixer la plaça.
Se la considera única en el seu gènere per estar excavada en la seva major part a la roca. La configuració muntanyosa del terreny dota la plaça d’una peculiar distribució, que fa que a les 5 portes d’accés es pugui accedir a peu de carrer, tant a la porta d’arrossegament com a les llotges presidencials a la zona més alta.
L’entrada dels espectadors es produeix de dalt a baix.
La llotja presidencial està adornat amb un alt relleu de l’artista Vicente Pallardó dedicat a Rafael Molina Lagartijo.
La font de la Canaleta i patrimoni industrial
En el camí de partida, al travessar el riu Clarià, trobo uns últims testimonis de l’aigua i de la història de la indústria llanera local al final del carrer Baixada a la Canaleta (24).
La indústria llanera requereix molta aigua, per això, en les localitats llanera trobarem una part del procés ubicat al costat dels rius locals, on també es podia aprofitar l’energia hidràulica. En aquest cas observo els locals de la Industria Lanera de San Joaquín, un vestigi del patrimoni industrial, i la seva relació amb el curs fluvial.
I m’acomiado de l’última font que trobo en el camí, la Font de la Canaleta.
Aquest seria un bon punt per iniciar un recorregut pel sender urbà del Riu Clarià, de 700 metres.
Fi de la sortida
Ha estat una visita amb aroma d’autenticitat. La meva sensació ha estat la que, sense comptar amb edificis d’arquitectura convencional de rellevant valor artístic -encara que sí les extraordinàries covetes i la “catedral” de la neu-, m’he trobat en un conjunt viu que s’ha anat refent al llarg dels segles fins a l’actualitat, sense que hagi estat atrapada per la “rehabilitació turistitzadora” del seu conjunt medieval.
La seva arquitectura és popular, no per seguir un model, sinó per ser la que al llarg del temps han anat precisant els seus habitants.
El que si sembla permanent és l’urbanisme adaptat a una orografia de fortes pendents en una península excavada per les vies fluvials sobre el substrat calcari.
Un mea culpa sobre la intencionalitat de la meva visita. M’he deixat portar pel “medieval” i no he sabut aprofitar tota la història de la localitat.
L’expansió urbana més enllà del nucli medieval és prou rica com per merèixer que com a turistes apreciéssim l’expansió urbana i la implantació industrial que encara perviu.
És veritat, que la informació sobre la història i l’urbanisme complet total de la vila fins als nostres dies, si existeix, no està a l’abast del visitant. Ni l’Ajuntament, ni Internet, no aporten gairebé res.
Per haver estat, com en algun lloc es diu, “una de les poblacions més poblades i industrioses del Regne de València durant el període dels segles XVI-XX”, la historiografia no mostra evidències accessibles per al públic en general.
Demano disculpes per si aquestes afirmacions són fruit de la meva imperícia a l’hora de buscar informació.
Tampoc vaig estar de sort amb els museus. A Bocairent hi ha una bona sèrie de museus: el Museu Arqueològic Municipal, el Museu Festes de Moros i Cristians, El Museu Municipal, el Museu d’Oficis i Costum, el Museu de l’Evolució Paleontològica i el Museu Parroquial. Doncs cap va estar al meu abast un dia laborable.
En general a tot Espanya, les autoritats culturals i municipals podrien plantejar-se unes polítiques d’ocupació que potenciessin l’obertura dels museus tots els dies de la setmana. Cada vegada més persones ens movem evitant precisament els caps de setmana. Ja se que els recursos són escassos, però em pregunto si estan bé usats, amb eficiència i eficàcia.
Polítiques de turisme i de desenvolupament rural haurien de coordinar-se.
Em permeto posar tres exemples d’actuacions que trobo a faltar en la meva experiència com a turista amb ús mínims interessos culturals: Potenciar les webs municipals amb informació turística de qualitat i exhaustiva, no per sortir del pas com semblen moltes d’elles. Redacció de monografies, simples però rigoroses i d’informació exhaustiva, sobre les localitats, monuments, museus. Obertura, de museus tots els dies de la setmana, inclosos els dilluns. Sempre buscat fer-les atractives per incitar al públic al seu ús i consum.
Totes elles generarien ocupació de qualitat. Potser no permetin a les autoritats el lluïment de la inauguració de certes obres públiques, amb la seva plaqueta corresponent, però que podrien ajudar a fomentar la cultura general. Com en uns pocs indrets he vist, un encarregat de museu pot fer altres tasques, per exemple ser també el punt d’informació turística, o d’altres d’administratives que la informatització possibilita.
Cal tornar a posar els peus a terra. Us desitjo una bona visita a Bocairent, i que ompliu les llacunes que he deixat.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
J. Navarro Cabanes, Bocairent. Geografía e historia
F. Franco Sánchez, Estudio comparativo del urbanismo islámico de seis poblaciones de la Vía Augusta Sagunto/Xattva/Orihuela y Ontinyent/Bocairent/Beneixama
J. Castelló Mora, Financieros de Bocairent
S. Gómez, El moro de la tradició i la festa de los comarques mariolenques
I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola. Patrimoni cultural: arquitectura rural
T. Pérez Medina, El gobierno local del agua en las huertas del río Vinalopó durante la época moderna
M. González Simancas, Les Casetes dels Moros del alto Clariano
