El Poblat iber d’Ullastret (Baix Empordà) és el principal oppidum dels indikets. El primer contacte amb les seves muralles te un efecte Impressionant i al Museu es pot entendre la seva cultura i manera de viure.

Poblat iber d’Ullastret

Poblat iber d’Ullastret (Google earth 2018-09-14)

Poblat iber d’Ullastret (Baix Empordà)

Municipi: Ullastret. Comarca: Baix Empordà. Província: Girona. Com. Autònoma: Catalunya

Coordenades: 42°00′21″N 3°04′46″E

Última visita: 2018

Poblats visitats
Situació del jaciment iber d’Ullastret

Poblat iber d’Ullastret (Baix Empordà)

Enllaç amb el Post: Els pobles ibers

Enllaç amb el Post: Casamar. Hotel-Restaurant. Costa Brava

En el recorregut pel territori dels indikets començaré per Ullastret, visitant l’oppidum de Puig de Sant Andreu, el que es coneix com a poblat iber d’Ullastret, i fent referència al de l’Illa d’en Reixac.

Com sabem, a la part nord marítima de la Catalunya actual, des de Les Alberes al nord, i el riu Tordera al sud, on es troba Ullastret, va ser el territori ocupat per la tribu dels Indigets o Indikets. El poblat ibèric del Puig de Sant Andreu d’Ullastret és el més gran de tots els coneguts a Catalunya, i actualment és considerat una autentica ciutat, que va ser la capital d’aquesta tribu ibèrica.

Aquesta zona va ser intensament hel·lenitzada, per la presència de les colònies gregues de Emporium (fundada cap al 600 aC) i de Rhode (fundada molt probablement a finals del segle V aC).

El jaciment arqueològic es complementa amb un Museu de peces trobades al lloc. El plantejament museogràfic em servirà de suport i referència en el desenvolupament del Post.

A més, en aquests moments, al Museu es projecta una reconstrucció virtual de la ciutat ibèrica d’Ullastret. A la web Ullastret 3D, caminar por una ciudad ibérica de 2000 años,  a més d’explicar el procés de creació d’aquesta reconstrucció virtual es pot veure una síntesi de la mateixa al vídeo Ullastret ciutat ibèrica 250AC, al qual, si es prefereix, es pot accedir directament a Youtube en l’enllaç que he incorporat.

Al que anomenem poblat ibèric d’Ullastret de fet no se li coneix el nom que tenia, i l’anomenem Ullastret per la seva proximitat a la vila d’Ullastret. Actualment està format per dos jaciments situats al Puig de Sant Andreu i en l’Illa d’en Reixac.

Els dos poblats, situats a una distància d’uns 500 metres al nord-est, van conviure des de finals del segle VII aC inicis del segle VI aC, fins ben entrat el primer quart del segle II aC. De moment no es pot assegurar si constitueixen una sola comunitat o si van funcionar independentment. El Puig de Sant Andreu, amb més de 11 hectàrees de superfície, és un dels més grans del territori ibèric català. El de l’illa d’en Reixac té una extensió superior a les 5 hectàrees. A més, la necròpolis del Puig de Serra, gràcies a la seva proximitat a l’Illa, va haver de ser una de les necròpolis d’aquest poblat.

Com apareix en la reconstrucció de la imatge següent, l’Illa d’en Reixac era una illa enmig d’un llac que es va dessecar posteriorment i a la qual es accedia mitjançant un braç de terra.

Puig de Sant Andreu: A a E limits actuals del jaciment. L’Illa d’en Reixac ocupaba l’espai ovalat G

El jaciment al que em referiré és el del Puig de Sant Andreu, el que es coneix popularment com Ullastret, mentre que el de l’Illa d’en Reixac està en fase d’excavació i no és visitable.

Ullastret: Puig de Sant Andreu. Recorregut de la visita

Està situat sobre un pujol en mig de la plana de l’Empordà, amb un ampli camp visual sobre aquesta.

Camp de visió en direcció nord
Camp de visió en direcció est
Camp de visió en direcció sud
Camp de visió en direcció oeste, amb el poble d’Ullastret a la vista

En direcció nord-est es pot observar el territori que ocupava l’Illa d’en Reixac, on s’assentava el segon poblament. A la fotografia correspon al l’espai tancat ovalat envoltat d’arbreda. Darrera el poble de Llabià i al fons el massís de Montgrí.

Al jaciment s’han trobat restes d’ocupació humana ocasional d’època calcolítica. El primer assentament amb continuïtat que va haver-hi, però, va ser un poblat d’inicis de I’ edat del Ferro, establert en el darrer quart del segle VIl aC., del qual se’n coneixen bàsicament els materials arqueològics, ja que els habitacles d’ aquest període varen ser arrasats per les importants construccions ibèriques.

La muralla

El primer contacte el tenim amb les muralles (M), el més impressionant de tot el conjunt. Tant el Puig de Sant Andreu com l’Illa d’en Reixac eren dos oppidum, és a dir, recintes emmurallats. La fortificació del Puig de Sant Andreu té diverses etapes constructives. La primera és dels últims anys del segle VI aC o d’inicis del segle V aC. La que es veu actualment és bona part de principis del segle IV aC, amb sectors reconstruïts al segle III aC. Té forma més o menys triangular, de la qual es coneixen bé els trams meridional, oest i part de l’est. El costat oest estava defensat per 7 torres. S’ha trobat una altra a l’extrem nord i una al llenç sud. Té tres portes principals i diverses poternes. La muralla del poblat de l’Illa d’en Reixac està en fase d’estudi, però presenta moltes semblances amb la del segle IV aC de Puig de Sant Andreu.

La muralla estava envoltada d’un gran fossat excavat a la roca, del qual s’està procedint a la reconstrucció d’un tram. A la fotografia següent estat dels treballs en el moment de la visita.

La porta (A), era com ens ha arribat, és obra d’una reforma tardana i va ser la porta principal en l’últim període de vida de la ciutat.

A l’arribada, unes simpàtiques i amables “indiketes” em van donar la benvinguda.

La porta vista des de l’interior del recinte. A l’esquerra s’observa la base de la torre de la muralla.

Representació de l’evolució constructiva de la torre de la muralla

Donada la gran superfície de l’oppidum del Puig de Sant Andreu, quan plovia es recollia una gran quantitat d’aigua a les parts baixes. En aquest punt (1) es pot veure un carreró que acaba en un desguàs per a la sortida d’aigua de pluja a través de la muralla. El dibuix de detall representa el desguàs, visible encara en l’actualitat. També es pot veure (2) l’accés a la muralla que, després de l’amortització de les escales interiors de les torres, es va fer mitjançant escales exteriors adossades al parament d’aquestes.

L’urbanisme

En època ibera l’oppidum Puig de Sant Andreu actuava com un centre de poder, del qual depenien les activitats polítiques, militars i religioses de la comunitat. Alhora oferia a la població uns serveis comuns de defensa, d’emmagatzematge, de proveïment d’aigua, etc.

La seva organització urbana és la pròpia d’un oppidum, poblat aturonat i fortificat, característic de l’època protohistòrica, amb carrers adaptats a les pendents i les irregularitats del sòl. Alguns d’aquests carrers són molt llargs, en especial els que tenen recorregut nord-sud, que són més o menys paral·lels a la muralla. A més de l’ocupació de I‘espai interior del Puig de Sant Andreu, s’ha trobat ocupació extramurs, en el pendent meridional del turó i vora la porta de l’extrem nord.

Carrer C1 en direcció sud
Carrer C2 en direcció sud. Conserva una part de l’empedrat, amb una cisterna d’aigua a la dreta
Carrer C3 en direcció nord. És el mes llarg i transcorre paral·lel a la muralla
Carrer C4 que va des de la porta a la part superior del pujol, a la zona dels temples. Actualment a la zona del Museu

En un primer moment l’assentament típic en aquesta àrea va ser el poblat de cabanes de planta circular, amb el basament parcialment tallat a la roca i amb les estructures construïdes amb fusta, troncs i fang, encara que en altres indrets de Catalunya, com la zona de Lleida, ja s’utilitza l’arquitectura de pedra des del Bronze Final.

 

Sota la influència dels pobles colonials fenici i grecs a l’Empordà es construeixen les primeres cases de planta rectangular, construïdes amb murs de pedra i tova.

A l’interior del poblat, les cases s’alineaven al llarg de carrers, formant illes.

Les cases

La casa Ibèrica solia ser molt senzilla, de planta rectangular, amb una o dues habitacions, amb els murs fets amb buidament de pedra i elevació de tova. Les teulades eren a una o dues vessants, suportades per pals de fusta i cobertes amb branques i fang. L’espai interior de la casa es dividia en zona de repòs, de cuina, d’emmagatzematge, per a activitats artesanals, etc. Tenien una llar com a mínim, que evacuava els fums per un forat fet al sostre, i sovint també tenien un banc de pedra o de tova, adossats a un o diversos murs. En alguns casos sembla que poden haver tingut un pis.

En la presentació del jaciment del poblat ibèric de Turó Rodó es presenta la reconstrucció d’una casa ibèrica.

Puig de Sant Andreu s’han excavat dues cases (3) de prop de 100 metres quadrats cadascuna, amb estades dedicades a activitats diverses, pertanyent sens dubte a famílies d’elevat poder econòmic.

També es coneixen diverses obres públiques importants, com temples i cisternes, clar exponent de la complexa organització social de la comunitat.

Cisternes i sitges

Dins del poblat també s’han trobat cisternes (4), grans dipòsits per emmagatzemar aigua de pluja per al consum humà, que es construïen excavant un forat en el subsol, que era revestit amb carreus de pedra sorrenca, arrebossats amb morter de calç, per fer-los impermeables. A la part superior tenien una coberta de lloses, amb una obertura practicable per extreure l’aigua. Com és lògic, es troben disseminades per tot el recinte.

Un altre element d’ús comunitari són les sitges, dipòsits per conservar cereals, excavats també al subsol.

Les sitges apareixen concentrats en una àrea (5).

Les creences religioses i els temples

El que se sap dels cultes i creences dels pobles ibers es basa sobretot en les troballes arqueològiques.

L’absència de referències a divinitats ibèriques i els pocs noms que s’han conservat es deuen a la ràpida assimilació dels déus locals ibèrics amb els d’origen mediterrani. A Ullastret es coneix únicament la representació de dos déus: les terracotes amb el bust de Deméter i les figuretes, també de terracota, del déu Bes, d’origen egipci el qual està igualment representat en algunes monedes ebusitanes.

Figures de terracota que representen el déu Bes. Segle III aC
Kantharoi amb decoració de cares en relleu. Possible utilització com a exvots. Segle IV aC

A la part superior del turó hi havia una zona sagrada, de la qual s’han conservat restes de tres temples (6, 7).

No se sap a quin déus estaven dedicats, però en ells s’han trobat ofrenes o exvots, amb forma de cara de personatges mitològics; la major part representen el monstre Gorgona i també hi ha del déu Akelous.

Temple (6)
Zona de temples (7)

Ritual funerari

Els llocs destinats a necròpolis no estaven mai molt allunyats dels poblats. Una de les necròpolis d’Ullastret és la situada al Puig d’en Serra, a Serra de Daró, 400 metres a l’oest del poblat de l’Illa d’en Reixac, i es data en un període cronològic comprès entre la primera meitat del segle V aC i mitjans del segle IV aC.

El ritual funerari d’enterrament entre els pobles ibers comporta sempre la incineració dels individus joves i adults. Les restes humanes, un cop cremades, eren sovint rentades i triturades i es guardaven en una urna cinerària. Aquesta es col·locava generalment en un “loculus” o forat fet a la terra, que albergava també les ofrenes fetes al difunt i el seu aixovar personal.

Enterrament 49 de la necròpolis del Puig de Serra. Meitat del segle IV aC. Reproduït en el Museu

El culte al crani

El culte al crani, conegut en el món ibèric català i al sud de la Gàl·lia, el trobem també a Ullastrell, al Puig de Sant Andreu i a l’Illa d’en Reixac. En les excavacions s’han descobert diversos cranis humans, enclavats i amb abrasions. També s’han trobat calotes cranianes i mandíbules relacionades amb actes rituals.

Aquestes troballes s’han realitzat en diversos llocs del jaciment, a l’interior d’una sitja a prop de la muralla de l’extrem nord del Puig de Sant Andreu, en un carrer a l’Illa d’en Reixac, i recentment en un gran edifici ritual que s’ha excavat en aquest últim poblat, formant part d’un important conjunt d’ofrenes, compost per restes d’animals, ceràmiques, una espasa de ferro i les restes humanes, disposat tot a l’interior d’una càmera i en l’espai d’accés a ella.

Cranis humans enclavats, trobats en una sitja a la zona nord de la muralla del Puig de Sant Andreu
Espasa de ferro dins de la seva beina. Base de Skyphos de ceràmica grisa de la costa catalana

L’economia

El poblat dominava un ampli territori, del qual n’explotava els recursos econòmics, especialment l’agricultura i la ramaderia, però també les mines, les pedreres, etc., i comerciava amb les comunitats indígenes properes i, a través de la veïna colònia grega d’Empúries, amb grecs i fenici-púnics.

La societat està ben estructurada, amb classes socials i divisió del treball, que faciliten la realització d’obres comunitàries.

La producció econòmica i la divisió del treball es concreten en una sèrie d’activitats destinades a l’ús propi i al comerç.

L’obtenció d’aliments

L’agricultura era l’activitat econòmica bàsica dels ibers. L’Empordà, juntament amb els plans del Lleida, van ser dues zones considerades grans productores de cereals ja en època antiga.

Les eines agrícoles

Les eines agrícoles conservades corresponen a una agricultura ben desenvolupada. Unes es relacionen amb els cultius de secà, com la llaurada, utilitzada amb tracció animal en superfícies grans, i altres amb les de regadiu, com l’aixada.

Eines agrícoles

Els cultius

Les restes de llavors carbonitzades que es troben a Ullastret demostren la importància del cultiu dels cereals, especialment ordi, també hi ha blat, espelta i mill.

De lleguminoses es coneix la llentia, el pèsol i la fava. Així mateix, està comprovada la presència de la vinya conreada i, en menor mesura, de l’olivera. Aquests dos últims cultius van ser introduïts pels grecs.

La ramaderia

Era la segona activitat econòmica en importància, després de l’agricultura. Els ossos d’animals que es troben amb més freqüència en les excavacions són els ovins, caprins, seguits pels de porc, pels de bòvids i en menor mesura pel cavall i també de gos.

La ramaderia, a més de constituir una aportació important a la dieta alimentària, també proporcionava matèries primeres, com la llana, les pells o els ossos que s’utilitzaven per fabricar diverses eines: de tocador, objectes decoratius, mànecs de ganivets, etc.

La caça, la pesca i la recol·lecció

La caça, la pesca i la recol·lecció eren activitats econòmiques complementàries, però ben determinades per l’aparició en les excavacions de les seves restes.

Així, entre els animals caçats són abundants sobretot el conill i el senglar. També hi ha cérvols, però fins ara només s’han trobat banyes.

Puntes de fletxa i de llança, de bronze

Els peixos més pescats eren els anguíl·lids i els espàrids. També són restes d’aquesta activitat els hams de bronze i els pesos per a xarxes, de pedra, que es troben en les excavacions.

Ham de bronze i agulla de bronze per cosir xarxes, segle IV aC. Pes de xarxa fet de terra cuita i pes de plom

Es practicava la recol·lecció tant de fruits i plantes silvestres com de mol·luscs, marins i d’aigua dolça.

L’Artesanat

La terrissa

La producció de terrissa de torn va ser una activitat ben desenvolupada a partir de l’adopció del torn ràpid des de la meitat del segle VI aC, i facilitada per la presència de bons dipòsits d’argila en l’entorn proper. La fabricació de ceràmica a mà va continuar per a usos de cuina, per causa de la seva major plasticitat, que la fa més apta per a suportar canvis de temperatura bruscos.

Productes de terrisseria feta a mà
Productes de terrisseria feta amb torn

La metal·lúrgia

L’estructura socioeconòmica Ibèrica va permetre l’aparició d’una classe d’artesans, dedicada a la producció de manufactures destinades al mercat, o que treballaven per a la comunitat. Entre aquestes activitats destaquen la metal·lúrgia, la ceràmica, els teixits i el treball de la pedra.

La metal·lúrgia del ferro i del bronze, es documenta per la troballa de forns i escòries de producció. Amb aquests metalls es fabricaven eines agrícoles, armes, objectes d’ornamentació, de cirurgia, d’ús personal, etc. Els minerals treballats es portaven sobretot de la veïna zona de les Gavarres i també del Pirineu. De vegades es refonien objectes metàl·lics fora d’ús.

Motlle bivalve de pedra sorrenca per a la fabricació de fíbules de tambor. Fíbula de tambor
Tovera de terra cuita, motlle de gres per fabricar agulles i gresol de ceràmica a mà per a la refosa del bronze
Diversos objectes de metall fosos

El treball de la pedra

La construcció de les muralles i d’altres obres de caràcter públic, com les cisternes i els carrers empedrats, demostra l’existència d’equips de picapedrers que havien de treballar per a la col·lectivitat i que explotaven especialment les pedreres de l’entorn més immediat. A més de la utilització com a material de construcció, la pedra es feia servir també per fabricar utillatges per a diverses activitats: molins, gresols, motlles, etc. Està comprovada la utilització selectiva de diferents tipus de roca per a diverses funcions.

Molí de vaivé i molí rotatori de pedra sorrenca
Diversos objectes fabricats en pedra

Els teixits

La producció de teixits, estava basada en la utilització de la llana i de fibres de vegetals aptes per a ser teixits, que creixen en zones temperades i humides. D’aquesta activitat ens queda els fusos, utilitzats per a filar, i els pesos de teler. Els telers usats eren de tipus vertical.

Dibuix d'un teler vertical
Pesos per al teler i fus de filar

El comerç

El comerç dins el món indígena, entre poblats de zones veïnes, també està comprovat. En tota l’àrea indiketa i els seus entorns, apareixen manufactures ceràmiques de tallers d’Ullastret, mentre que al mateix temps va haver d’actuar com a centre receptor de productes cerealistes de l’interior del país i de redistribuïdor cap al món colonial.

Els intercanvis comercials realitzats amb el món colonial, en els quals la colònia d’Emporion actua com a intermediària, estan ben demostrats per l’arribada als poblats ibèrics de productes de l’àrea grega, de la púnica, de la península itàlica o del món cèltic. Aquests productes eren de tipus alimentari – vi, oli … – i s’han conservat els envasos en què eren transportats: les àmfores i objectes de luxe: la vaixella fina, les àmfores petites i els collarets de pasta vidriada, les joies, etc. A canvi, els indígenes oferien els seus excedents cerealistes i les seves matèries primeres: metalls, pells, sal, mel i potser esclaus.

Exemples de ceràmica d'importació

El transport i l’emmagatzematge

El gra s’emmagatzemava en sitges o en gerres. Aquestes també eren utilitzades per transportar-lo. Per moldre el gra es feien servir molins de dos tipus, el de vaivé, què són els més antics, utilitzats des del Neolític, i els rotatoris, que a Ullastret es troben a partir del segle IV aC.

Sitges (5)
Àmfores i gerres d'emmagatzematge i transport

La moneda

A Ullastret s’han trobat poques monedes, ja que va ser abandonat a inicis del segle II aC, època en què la circulació monetària encara era força restringida en els poblats ibèrics de la zona.

La moneda més antiga trobada és un divisor d’Empúries, i després els dracmes emporitans, i una de Rodes. A més, hi ha monedes púniques d’Eivissa i de Cartago, i ibèriques de diverses procedències. També s’han trobat d’època romana republicana, i al Puig de Sant Andreu alt-imperials, cosa que demostra una freqüentació de lloc després del seu abandó com a hàbitat, relacionada potser amb una pervivència del culte en els santuaris del poblat.

Monedes de diverses procedències que mostren els intercanvis comercials

La romanització

Al final del període, els ibers es veuran immersos en l’enfrontament entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània central i occidental, fet que comportarà les Guerres Púniques. A l’inici de la Segona Guerra Púnica (entre el 218 aC i 201 aC), l’any 218 aC, els romans desembarquen a Empúries.

Amb l’ arribada dels romans a la zona es va iniciar un procés de transformació en el sistema d’ocupació i explotació econòmica d’aquest territori, que va conduir a l’abandonament forçat del lloc a inicis del segle I aC.

Època carolíngia

En època carolíngia, a la part superior del turó es va construir un castell (8), del qual es conserven restes de la muralla i de les torres. Entre els segles XVI-XVII va haver-hi una ermita dedicada a Sant Andreu del segle XVI, i posteriorment una casa de pagès. L’edifici del museu aprofita l’ermita i alguns murs d’aquestes construccions (E).

Seu del Museu en el que es percep clarament l’estructura de l’ermita de Sant Andreu

Bases d’informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies