Úbeda i Baeza (Jaén) formen un conjunt de ciutats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Sobre l’alcassaba musulmana es va imposar l’estil renaixentista espanyol que li atorga el valor cultural reconegut.

Úbeda monumental (Jaén)

Úbeda (Google earth 2019-02-09)

Úbeda monumental, La Loma, Jaén

Úbeda. Comarca: La Loma. Província: Jaén. Com. Autònoma: Andalusia

Coordenades: 38°00′42″N 3°22′18″O. Altitud: 751 msnm. Població: 34.603 en el municipi; 33.413 en la localidad (2018)

Ciutat Patrimoni de la Humanitat (2003) conjuntament amb Baeza

Visita: 2018

Mapa de situació d’Úbeda (Google maps 2019-02-11)

Úbeda monumental, La Loma, Jaén

Dues ciutats de Jaén, Baeza i Úbeda, van obtenir conjuntament el 2003 el reconeixement com a Ciutats Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, pel seu Conjunt Monumental Renaixentista.

Visitar les dues ciutats en el mateix moment era un programa de viatge molt atractiu. Tenint en compte que, a més de Baeza, podia complementar-lo amb visites a Sabiote i a Jaén, formava ja el lot complet.

El territori

Per l’assentament originari d’Úbeda, a la comarca de la Lloma, es va escollir un terreny d’altiplà a uns 751 msnm, amb potencialitats defensives com a fortificació d’altiplà, dominant la vall alta del Guadalquivir.

Com la major part de tot el territori es troba en plena zona olivarera.

Úbeda és un nucli de població important amb 34.603 habitants al municipi, gairebé tots ells, 33.413 habitants, concentrats a la localitat, segons dades de 2018.

Amb una lleugera devallada en els decennis de 1940 a 1980, Úbeda ha mantingut una població lleugerament creixent des de principis del segle passat, encara que en els últims anys apunta un lleuger descens, situant-se una mica per sota dels 35.000 habitants, gairebé tots concentrats al nucli urbà.

Com altres ciutats de la regió, podem considerar-la una agrociudad en la mesura que pràcticament la meitat de la seva població activa viu del camp, vinculada a l’oliverar i l’oli. La designació com a Ciutat Patrimoni ha incidit en la potenciació de l’activitat turística.

Ubeda desde Baeza
Úbeda des de Baeza

Una mica d'història

Pels vestigis trobats, se sap que el lloc que ocupa Úbeda ho està almenys des del calcolític, o edat del coure, sobre els anys 6000-4000 aC.

Des de llavors, i sense solució de continuïtat, l’ocupació ha estat constant per les diverses cultures que es van anar succeint al llarg del temps, amb ocupació ibera, romana i visigoda.

La Salaria romana, o Úbeda la Vella, va ser un dels centres econòmics i administratius més importants de la zona.

Però seran els àrabs els que donaran forma a la ciutat que ha perviscut fins a l’actualitat.

Les primeres notícies recollides en la literatura històrica àrab atribueixen la fundació de la ciutat i erecció de la muralla a Haxem ibn Abdalaziz, ministre de Muhammad I, emir de Còrdova, en temps d’Abd al-Rahman II (822- 852). Es tractaria d’una alcassaba.

En 1212 es va lliurar la Batalla de les Navas de Tolosa, també anomenada Batalla de Úbeda entre les tropes d’Alfonso VIII de Castella i els seus aliats cristians de la Península, contra el califa almohade Muhammad an-Nasir, que, després de la victòria cristiana, per la historiografia es considera el punt d’inflexió del procés de reconquesta.

En els vaivens del període de la reconquesta, finalment va ser conquerida pel rei Fernando III de Castilla en 1233, després de dos intents anteriors en 1224 i 1226, mitjançant capitulació, el que va donar opció als seus habitants de quedar-se o marxar.

Se li donarà la consideració de ciutat realenga i els privilegis que li va atorgar el Fuero de Cuenca va atreure a la noblesa castellana en la repoblació del territori.

La ciutat i les seves muralles es van consolidar durant els més de dos segles en què va estar estabilitzada la frontera amb el regne Nazarí, fins l’ofensiva final del segle XV, amb la conquesta final de Granada.

Aquest període va ser una època de fortes rivalitats internes entre les diverses famílies de nobles pel control del poder, fins que Isabel I va manar destruir l’Alcàsser, igual que va fer a Baeza.

Úbeda, plano antiguo de las murallas de la alcazaba

El segle XVI serà el de màxim apogeu de la ciutat, basat en una important activitat econòmica cerealista, ramadera i artesanal.

En aquest període alt Clergat, noblesa i el Consell rivalitzen en construccions que faran d’Úbeda una de les ciutats més importants d’implantació de l’arquitectura renaixentista espanyola i andalusa. És de ressaltar el paper de Francisco de los Cobos i del seu nebot Juan Vázquez de Molina, ambdós ocupant el càrrec de Secretari d’Estat de l’Emperador Carles I, i les obres de l’arquitecte Andrés de Vandelvira, com també va passar a Sabiote.

Com en la resta de la zona, els segles XVII i XVIII van ser d’estancament i declivi econòmic i social.

Un impuls a l’economia i el comerç es produeix en el segle XIX que es reflecteix en un auge de construccions, alhora que es destrueixen i degraden certes construccions i les muralles.

S’arriba a 1900 amb una població de gairebé 20.000 habitants que creixerà fins als 31.000 el 1940. Els decennis següents són de grans dificultats econòmica amb un lleuger descens de població, però molt inferior al d’altres zones, amb un mínim de 28.717 habitants el 1981 . Els decennis següents són de creixement, aconseguint la seva màxima població històrica el 2012 amb 35.866 habitants. Des d’aquest moment es detecta una lleugera disminució fins als 34.603 actuals (2018).

Recorregut per Úbeda

Per a la presentació següent dividiré la visita en dos recorreguts. Un seguint el circuit de les muralles. L’altre recorrent el casc històric i la seva arquitectura monumental.

He de dir que, a la pràctica, el recorregut real va ser un mix entre tots dos, però recorrent en conjunt totes les parts presentades.

Per a tots dos circuits prendré com a punt de partida l’aparcament públic (PK) situat al costat est, sobre la Vall del Guadalquivir.

Úbeda muralla i circuits de la visita (Google maps 2019-02-11)

Muralla del recinte

Tot i les nombroses devastacions i remodelacions esdevingudes a la ciutat, Úbeda conserva en la seva totalitat el traçat originari del perímetre defensiu que protegia la ciutat medieval musulmana, i gran part de la muralla construïda, i que avui delimita el casc històric. La muralla històrica perviu en un 80% dels aproximadament 2’5 kilòmetres del seu traçat.

La primera vegada que s’esmenta la muralla del segle XIII és amb motiu de la batalla de les Navas de Tolosa, com a lloc de refugi davant les tropes cristianes.

La ciutat musulmana d’Úbeda corresponia al tipus “rabad al-hisn”, és a dir, una medina presidida per una fortalesa o castell amb marcat caràcter geoestratègic, acompanyat per un extens espai emmurallat, conegut com “albacar”, destinat a donar protecció a la població i el seu bestiar en cas de perill.

La trama urbana es compartimentaba definint tres recintes diferenciats: l’alcàsser o recinte fortificat, on es localitzava els principals edificis representatius del poder, així com la mesquita aljama; la medina o recinte intramurs, amb una extensió de 26 hectàrees, presidit per un espai obert amb caràcter comercial i comptant amb diverses mesquites de barri; i els ravals extramurs, relativament autònoms i tancats. El traçat viari es defineix sobre d’uns eixos radials que connecten la medina amb les principals portes d’accés, a les que s’obren altres secundàries, transversals i adarves o carrers sense sortida.

Úbeda hispanomusulmana (segles IX-XIII d.C.) amb indicació de la zona d'assentaments prehistòrics en ratllat

 En els trams d’altiplà que aboquen sobre el Valle del Guadalquivir, a l’est i al sud, es conserven en gran mesura, ja que l’orografia del terreny no facilitava l’expansió urbana en aquesta direcció. Per contra, la part plana que s’estén pel nord i nord-oest, ja des d’un principi va ser lloc d’assentament de ravals i l’eixample al segle XIX.

El que passa és que en molts trams la muralla que no va ser destruïda va ser absorbida per les construccions que es van recolzar en ella, a cara i cara del mur.

El més visible que es conserva són les torrasses i algun llenç de muralla que s’albira entre les construccions modernes.

El recorregut el realitzaré seguint el sentit contrari al de les agulles del rellotge.

En verd els trams de muralla, portes i torrasses que romanen. En taronja, recorregut estimat de la muralla de la alcassaba

Iniciant el circuit des de la Plaça de Santa Lucía (PK).

Aquest lloc es correspon amb el punt en què s’iniciava la muralla interior de delimitava l’alcassaba musulmana. El recorregut que seguiré en aquest primer tram era el que delimitava aquesta alcassaba cap a l’exterior i que s’estenia fins al punt (K) d’aquest recorregut.

El primer tram del carrer Redonda de Miradores és dels que amaga la muralla entre les cases i només deixa visible algun torrassa, o la seva ruïna, per deixar aparèixer més endavant el mur visible darrera de les construccions (A-E).

Referència (A)
Referència (B)
Referència (C)
Referència (D)
Referència (E)

En girar la punta sud comença un llenç de muralla completa i visible (F).

Referència (F)

Des d’aquí en aquest tram (F a K) són visibles cinc torrasses.

Referència (G)

En el punt on el carrer actual canvia de nom i passa a denominar-se carrer Saludeja, veiem com als peus de la muralla raja una deu (H).

Referència (H)

Un tram més deteriorat (I) ens porta a la torrassa (J).

Referència (I)

Dues torrasses (J, K) tanquen la muralla exterior del que va ser l’alcassaba. La muralla torna a situar-se després de les edificacions que es van adossar a ella.

Referències (J, K)

Passada la torrassa (K) arribem al carrer Prior Monteagudo. Aquest era el punt de tancament de la muralla de l’alcassaba amb la muralla exterior que s’havia iniciat a la plaça Santa Lucía (A).

La muralla exterior segueix pel carrer Cortina on l ‘element significatiu la Puerta de Granada (L). D’aquí partia el camí cap a Granada, com el seu nom indica.

És una senzilla porta d’arc de mig punt sobre el llenç de la muralla.l

Puerta de Granada (L)

Segueix un llenç ben conservat amb un nou brollador.

M’he situat en el punt (N), en els Miradores de San Lorenzo. Des d’aquí s’observa panoràmicament part del recorregut efectuat del tram (K-H).

El Mirador seguiria la muralla per l’esquerra la l’Església de San Lorenzo, situada extramurs, sense que es conservin rastres de muralla.

Referència (M)

També es pot constatar el domini visual sobre la Vall del Guadalquivir que la posició d’altiplà ofereix fins a la Serra de Cazorla.

Entre els Miradores de San Lorenzo i el carrer Cava la muralla forma un angle de 900, reapareixent una torrassa en aquest punt (N).

Referència (N)
Referència (N)

El carrer Cava es va establir sobre els límits de les cases que en tot el recorregut per la part plana de l’altiplà es van anar adossant a banda i banda sobre la muralla en els trams en què no va ser derruïda, i que en diverses ocasions es fan visibles des el exterior.

Diverses torrasses no van ser enderrocats i, al sobresortir del llenç de la muralla s’acosten o limiten amb l’alineament urbà.

Referència (O)

La primera torrassa amb porta d’accés a la ciutat que trobo és el Torreón y Portillo del Santo Cristo (P), sotmès a una recent restauració.

Referència (P)
Referència (P)

Abans de finalitzar el tram del carrer Cava se’ns mostra una nova torre urbanísticament alineada (Q).

Referència (Q)

He entrat en el tram de carrer ara anomenat carrer Rastro. Aquesta torrassa alberga actualment una botiga de mobles i ha estat modificada amb una porta d’accés.

Referència (R)

La plaça de Andalucía apareix com el punt central de la ciutat actual.

Sobre una torrassa del segle XIII, que defensava la Puerta de Toledo, al segle XVI es va construir un rellotge i un campanar renaixentista. Per a això s’afegeix un cos per allotjar el rellotge i la maquinària i un templet octogonal per al campanar del rellotge.

Referència (S)

A partir d’aquí, al vèrtex nord-oest de la muralla, aquesta gira cap a llevant per l’actual carrer Corredera de San Fernando. El llenç contínua inserit en les construccions, tornant a aparèixer a la Torre de las Arcas.

Es tracta d’una torre albarrana de planta octogonal i matacans.

Referència (T)

En arribar a la plaça Gallego Díaz faig una petita incursió dins el recinte emmurallat per veure les façanes del Convent de la Concepció i el Palau de los Cueva.

Convent de la Concepción

El Convent de la Concepción (23) de les Carmelites Descalces és del segle XVII. De façana austera segons els criteris de l’ordre.

Palau de José Luis de la Cueva

El Palau de José Luis de la Cueva o Casa de los Cueva (24), és una casa pairal, edificada al segle XV. La façana, del segle XVII, presenta un arc amb gran dovellatge d’influència castellana i els blasons del llinatge com a únic ornament.

En l’actualitat és un centre multifuncional municipal.

Retorn a plaça Gallego Díaz per seguir per l’esquerra pel carrer Cruz de Hierro, girant en direcció sud pel carrer Fuente Seca, on torna a visualitza-ser la muralla, amb una primera torrassa encaixonada (U) i, al fons, la Puerta del Losal (V).

Referència (U)

La Puerta del Losal (V) és la més monumental de les portes conservades del recinte emmurallat. Aquesta porta d’estil mudèjar del segle XVI, també coneguda com a Puerta de Sabiote, és un magnífic exemple de les formes i tècniques constructives musulmanes que es van continuar utilitzant després de la conquesta cristiana. Consta d’un doble arc de ferradura apuntada, precedit a l’exterior per un altre arc que connecta el llenç de muralla amb la torrassa que la defensava, que fa de matacà.

Referència (V)

Vista des de l’interior.

A partir de la Puerta del Losal la muralla es fa visible en un llarg llenç. El pendent del terreny en aquest tram va haver de dificultar adossar cases de la muralla per la seva part exterior.

Referència (V)
Referència (W)

El llenç acaba a la Puerta de Santa Lucía o de Quesada (X). Porta mudèjar reconstruïda, que donava accés al barri terrissaire de San Millán.

Referència (X)

A partir d’aquest punt s’ha perdut la muralla, i ens trobem a la plaça de Santa Lucía, punt d’arrencada d’aquest recorregut i, com ja he indicat, era el punt d’unió de la muralla de l’alcassaba amb la muralla exterior. O, dit d’una altra manera, punt d’arrencada de la muralla de la medina que acabo de deixar, quan es va ampliar l’alcazaba.

Des d’aquest punt comencen a albirar-se els edificis renaixentistes que ens esperen a l’interior de la ciutat. Com la torre i l’absis de la Capella del Salvador, darrere de cases d’arquitectura popular.

La ciutat monumental

Línia en vermell: representa l'itinerari de la visita monumental. Línia en verd: muralles. Línies en blau: delimitació de les zones en què es presenta el Post. Números romans grocs: numeració de les zones

Zona I. Entrada pel carrer Santa Lucía

El punt d’arrencada del circuit monumental va ser la plaça de Santa Lucía (PK).

Com ja he assenyalat anteriorment, aquí es situaria l’inici de la muralla interior de l’alcassaba.

Aquesta primera etapa del recorregut, fins a la Basílica de Santa María la Mayor, ocupa el territori que seguia la muralla interior un cop substituïda després de la conquesta cristiana pels edificis més emblemàtics d’Úbeda.

El conjunt irregular en forma de L de la gran plaça Vázquez de Molina concentra la major sumptuositat renaixentista. És la peça central de la declaració d’Úbeda, juntament amb el veí conjunt monumental de Baeza, com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2003.

M’endinso per una curta avinguda arbrada i de seguida em trobo, a la dreta, davant el primer edifici renaixentista.

Hospital de los Honrados Viejos del Salvador

L’edifici va ser el Hospital de los Honrados Viejos del Salvador (1), actualment Escola Municipal de Dansa “Conchita Àlbers”.

Es tracta d’una edificació hospitalària construïda al segle XIV i remodelada en estil italianitzant al segle XVI.

La remodelació es deu a l’adquisició de terrenys de l’Hospital per part de Francisco dels Cobos, per tal d’edificar-hi la seva capella, alhora que remodelava l’Hospital a càrrec de l’arquitecte Andrés de Vandelvira.

Sacra Capilla del Salvador

Annexa a l’Hospital, Francisco dels Cobos, secretari universal de l’Emperador Carles V i el seu principal conseller en assumptes de la hisenda imperial, va fer construir la Sacra Capilla del Salvador (2) com a panteó.

És un projecte de l’arquitecte Diego de Siloé, que en la planta sublima tot el simbolisme funerari que tanca la rotonda com a evocació del Sant Sepulcre. El projecte de Siloé el va executar Andrés de Vandelvira a qui es deu enterament la Sagristia. El resultat és una Església que es considera que està a l’alçada de la millor arquitectura italiana del Renaixement.

La Capella del Salvador apareix avui com una unitat aïllada, però va ser concebuda per Francisco dels Cobos dins d’una complexa operació urbanística que suposava la transformació d’una illa completa de la irregular i saturada retícula urbana de la collación de Sant Tomàs, a la que incloïa l’Hospital que acabem de veure i una Universitat.

La planta és basilical, amb una rotonda a la capçalera símbol funerari que es vincula a l’arquetip del Panteó de Roma.

Planta de la Sacra Capilla del Salvador

La façana principal s’atribueix a Andrés de Vandelvira i se la considera l’emblema de la Úbeda renaixentista.

La forma és d’un retaule obert a l’exterior.

Els dos laterals disposen de portes d’accés a la Capella.

El del costat de l’epístola és actualment la porta d’entrada per a la visita turística.

Les dues portades presenten una estructura d’arc de triomf. En ambdues portades hi ha al·lusions a l’Ordre de Santiago, de la qual era Comendador major de Lleó don Francisco dels Cobos.

La nau té tres trams amb arcs de triomf i capelles.

La capçalera correspon a la capella major, i és l’espai pròpiament funerari, separada de la resta de l’Església per una grandiosa reixa.

El corona una volta esfèrica sobre un tambor amb tres grans finestres.

Els sepulcres van ser col·locats en una senzilla cripta sota el presbiteri.

Està coberta per voltes de creueria de tradició gòtica.

Als peus de la nau una volta de mig punt rebaixada suporta un ampli cor.

Un gran retaule conté en la seva part central la transfiguració, obra d’Alonso Berruguete del segle XVI i dels evangelistes a les fornícules laterals obra de Pedro de Zayas al segle XVII.

Al segle XVIII es va reformar a l’estil barroc, desvirtuant el sentit clàssic que tenia el retaule.

L’orgue va ser construït el 1795 per Francisco Javier Fernández, espoliat durant la guerra civil i tornat a restaurar entre 2001 i 2008.

La Sagristia no estava prevista en els primers plans, i va ser incorporada per encàrrec a Vandelvira. Es considera que aquesta sagristia té un precedent en la sagristia de les Cabezas a la Catedral de Sigüenza, obra de Covarrubias de 1532.

Articulada en tres trams amb arcs fornícules i coberta amb voltes baídas.

Palau Francisco de los Cobos

A la mateixa illa, a continuació del costat de l’evangeli, Francisco de los Cobos va manar construir el seu Palau de Úbeda (3).

El conjunt havia de culminar amb la Universitat d’Úbeda, que no va arribar a executar-se.

Va encarregar les obres del Palau a l’arquitecte Luis de Vega.

La façana sòbria del Palau contrasta amb la Capella.

Torno sobre els meus passos cap a la plaça Vázquez de Molina, per passar entre el lateral de l’evangeli de la Capella del Salvador a l’esquerra i el Palau del Dean Ortega. Conformen entre tots dos, un peculiar joc espaial i arquitectònic entre una de les torretes i tribunes de l’Església, i la retallada cantonada de la façana del Palau, amb el característic i ubetense balcó en cantonada.

Palau del Deán Ortega

El següent edifici a considerar a la plaça Vázquez de Molina és al Palau del Dean Ortega (4), actualment Parador Nacional de Turisme des de 1930.

Aquest Palau, de mitjans segle XVI, va ser manat construir per Fernando Ortega, primer capellà major de la Sacra Capilla Funeraria del Salvador.

De l’austera façana només sobresurt la portada principal amb escalinata, lleugerament desplaçada de l’eix central, amb columnes dòriques adovellada i obertures de llinda amb frontó. A la planta superior un balcó cantoner. Aquests balcons cantoners són molt típics d’Úbeda.

Palau Juan Vázquez de Molina o Palau de las Cadenas

Una altra obra d’Andrés de Vandelvira és el Palau Juan Vázquez de Molina o Palau de las Cadenas (5),  renaixentista del segle XVI. Actualment és la seu de l’Ajuntament.

Juan Vázquez de Molina, nascut a Úbeda, i nebot de Francisco dels Cobos, a qui va succeir com a secretari de Carles I. Va ser el personatge més important del Govern castellà fins al retorn de Felip II a la Península en 1559.

En 1550 comença a construir aquest sumptuós Palau a la seva ciutat natal.

La façana principal està dividida en tres cossos en el pla horitzontal, corresponent amb els tres ordres arquitectònics, apareixent l’estil corinti a les pilastres del primer pis, l’estil jònic en el segon, per acabar amb cariàtides i atlants al tercer pis. La seva planta és quadrada amb pati interior porticat i columnat a l’estil de la casa romana.

Basílica de Santa María de los Reales Alcázares

Davant del Palau de las Cadenas visualitzem la Basílica de Santa María de los Reales Alcázares (6).

La Església de Santa María de los Reales Alcázares d’Úbeda s’assenta sobre un sòl arqueològic de l’Edat del Coure, lloc sagrat des de temps immemorials. Va ser edificada sobre les restes de la mesquita major, després de la conquesta de la ciutat en 1233 per Fernando III el Santo i consagrada amb l’advocació dels Reales Alcázares y de Nuestra Señora de la Asunción.

La seva arquitectura és de base gòtica florida, amb modificacions de tots els estils posteriors.

La façana i portades, que daten de la primera meitat del segle XVII, constitueixen de fet l’única part de l’edifici que respon a un pla previ i organitzat. La portada principal, de model d’arc de triomf, flanquejat per columnes corínties. Està emmarcada per dos espadanyes de disseny classicista, construïdes al segle XIX, i el seu motiu central és l’Adoració dels Pastors.

Zona II

Deixo enrere la plaça Vázquez de Molina i em dirigeixo al barri de San Lorenzo, en direcció a ponent. Prenc el carrer Molinos, mostra de carrer popular del barri antic, que em condueix a la Puerta de Granada.

Puerta de Granada

En el recorregut per la muralla ja havia passat davant de la Puerta de Granada (7, L) per l’exterior. Ara se m’ofereix des de l’interior del recinte.

Casa de las Torres

Prossegueixo pel carrer Ventanas Bajas de San Lorenzo per situar-me a la plaça de San Lorenzo davant la Casa de las Torres (8) que és la seu de l’Escola d’Art.

Com és habitual, aquesta imponent mansió palatina, construïda pel Condestable Ruy López Dávalos, ha sofert diversos canvis en la seva construcció al llarg dels segles.

L’estil arquitectònic és d’alcàsser urbà amb torres de reminiscències medievals, a partir d’un plantejament renaixentista.

Té una portada plateresca d’estil castellà que recorda la famosa Casa de las Conchas de Salamanca, per la proliferació de petxines, a causa que el seu promotor pertanyia a l’ordre de Sant Jaume.

La Portada, està dividida en tres cossos i flanquejada per dues torres que li donen nom. Aquestes torres constitueixen, en el prototip ideal de casa de la XVI, un element de gran prestigi. Actualment, la mida de les dues torres està una mica més rebaixat que el de les originals.

Presenta un primer cos amb una gran dovella de mig punt entre columnes. El segon dominat per un frontó circular amb l’escut de Dávalos i Orozco i finestres amb columnes abalaustradas. El tercer cos compost per un gran frontis triangular amb les armes de la família.

A l’interior es troba un pati renaixentista amb una doble arcada de columnes.

Palau dels Medinilla

Seguint cap al nord pel carrer Jurado Gómez, a la cantonada amb el carrer Luna y Sol comença al Palau dels Medinilla (9), una mansió palatina que també s’organitza, com és típic en l’arquitectura civil d’Úbeda, al voltant de un pati central amb columnes. A la façana predomina el sentit d’horitzontalitat. Aquest Palau es mostra dividit en dos cossos. En el primer es troba la portada lleugerament desplaçada amb arc de mig punt de tradició plateresca, i als costats, dos parells de pilastres que l’emmarquen. En el segon, que és el primer que visualitzo en el recorregut, la porta amb frontó dóna accés al pati de la mansió.

El Palau dels Medinilla és un exemple de renaixement tardà amb elements ja barrocs, amb alternança de frontons partits i corbs.

L’atractiu del recinte i els seus patis s’aprofiten com a recinte de noces i celebracions.

Església de Santo Domingo

El carreró Luna y Sol em condueix a l’Església de Santo Domingo (10). El cos està lliure d’edificacions, amb una placeta davant la porta principal al costat de l’epístola i una altra pel costat de l’evangeli, però amb l’absis enganxada a l’illa de cases posterior.

L’origen de l’Església se situa entre els segles XIII i XVI, encara que l’estil és gòtic-mudèjar del segle XV.

La portada pel costat de l’evangeli des del carrer Corazón de Jesús, és renaixentista de finals del segle XVI, molt simple, del tipus d’arc del triomf.

Entrada pel costat de l’epístola des de la placeta al carrer Santo Domingo és una de les primeres plateresques de la zona, de mig punt i grans dovelles decorades amb rosetes. També de tipus arc de triomf.

La torre va ser reedificada en 1702.

Palau Marqués del Contadero

La primera cantonada a l’esquerra del carrer Corazón de Jesús amb el carrer Baja del Marqués, alberga el Palau Marqués del Contadero (11).

Construït l’any 1788, encara que segueix pautes renaixentistes del segle XVI.

La portada del Palau Marquès de Contadero és d’arc de mig punt, flanquejada per columnes jòniques amb fust llis. Sobre l’entaulament se situa un balcó corregut, coronat per un frontó partit amb escuts. Sobre aquest apareix un cos àtic a manera de solana (mirador orientat cap al sud), element molt característic de les construccions d’aquesta zona.

Real Monasterio de Santa Clara

Seguint carrer amunt, i amb un petit gir en el carrer Horno de Santa Clara, apareix el Real Monasterio de Santa Clara (12), que es manté actualment com a Convent de clausura de les Clarisses Franciscanes.

Va ser el primer convent de monges a Úbeda, amb documentació des de 1290.

D’estil gòtic-mudèjar, renaixentista i barroc, amb la portada a la plaça barroca del segle XVIII.

Amb posterioritat he sabut que es poden adquirir productes de rebosteria fets per les monges. Una llàstima.

Després d’entrar a un petit pati apareix la portada mudèjar d’accés a l’Església, amb l’escut dels Àustria.

Passant a la dreta per la plaça Álvaro de Torres, i després pel carrer María de Molina, em dirigeixo cap a la plaça 1º de Mayo.

Zona III

A l’entrar a la plaça 1º de Mayo visualitzo a la dreta el carrer Juan Ruíz González, artèria que al fons mostra la plaça Vázquez de Molina, on s’aprecia un conjunt d’edificacions del segle XIX.

Ayuntamiento viejo

A l’esquerra em fixo en el Ayuntamiento Viejo (13).

La plaça 1º de Mayo, abans plaça del Mercado, havia estat fins al segle XV el lloc de reunió del Consell de la ciutat i els nobles a l’Església de San Pablo, a l’extrem nord de la plaça.

La pretensió de comptar amb un edifici representatiu del Consell va fer que des de 1505 s’iniciés el procés per construir un Ajuntament. Sobre 1514 es va disposar d’un primer. En 1680 s’acaba una profunda reforma, amb la incorporació d’un segon cos amb arquería i unes fornícules amb les imatges de Sant Miquel i Sant Joan de la Creu, patró i copatró de la ciutat respectivament.

La plata baixa presentava una lògia, com van tenir molts ajuntaments del llevant espanyol d’aquesta època, amb tres arcs de mig punt sobre dobles columnes corínties.

En l’àmplia plaça que se situa davant de l’ajuntament un quiosc de música de forma octogonal i estructura de ferro.

Església de San Pablo

El costat septentrional de la plaça està ocupat pel costat de l’epístola de l’Església de San Pablo (14), segon temple més antic i important d’Úbeda, en una de les onze parròquies en què es va dividir la ciutat en aquell moment.

És un temple medieval del segle XIII d’estil tardo romànic i primer gòtic, construït sobre una mesquita, i en què van anar efectuant successives reformes i ampliacions.

Als segles XV i XVI es construeixen diverses capelles i la porta principal a 1511, d’estil gòtic flamíger.

El buit excavat a l’esquerra de la façana es coneix com Tabladillo, per l’existència en origen d’una postam de fusta a manera d’escala per pujar-hi.

Tenia un doble ús. El Consell el feia servir a manera de tribuna per emetre els bans municipals un cop es reunien dins, al seu torn, també s’utilitzava per emetre sermons i dirigir el rés.

El temple compta amb dues entrades més. Una al peu de l’Església, coneguda com Portada de los Carpinteros, d’estil protogòtic únic a la ciutat.

Una altra pel costat de l’evangeli, ambdues d’estil gòtic.

Museo Arqueológico. Casa Mudéjar

Carrer amunt pel carrer Cervantes, seguint el peu de l’Església, arribo al Museo Arqueológico de Úbeda (15).

El Museu s’ubica en una casa datada entre els segles XIII i XV, en un entramat de carrers estrets i laberíntics, amb adarves, distribuïts en illes irregulars, el que remet a una trama urbanística pròpia de l’època medieval.

Les edificacions combinen, com a la resta del cas antic, cases pairals amb senzills habitatges renaixentistes o mudèjars, amb portades de pedra picada, façanes emblanquinades i reixes.

L’accés es fa a través d’un pati amb porxos d’arcs túmids.

La casa, i per tant també ho fa el Museu, s’organitza al voltant d’un pati central, amb quatre galeries obertes a les que donen les diferents dependències a dos nivells.

Al fons un accés dóna pas a un jardí interior.

El nivell superior del pati també està format per una galeria oberta de porxos amb enteixinat de fusta.

El contenido del museo abarca la Prehistoria, el periodo ibero y de las colonizaciones, la etapa visigótica, la musulmana y algunos elementos de la alta edad media.

Objectes prehistòrics
Cap iber d’Úbeda la Vieja
Estela musulmana de la muralla d’Úbeda
Maqueta en pedra d'una fortificació trobada en les muralles. Es desconeix si reproduïa algun lloc o era imaginària
Portada mudèjar segle XIII
Detall de capitell mossàrab de la casa
Fusta policromada de la casa amb detall dels dibuixos geomètrics
Compàs de bronze del segle XVI trobat al Palau de don Rodrigo Orozco
Úbeda va ser. I encara és, una localitat productora de ceràmica

A la sortida del petit Museu, retrocedeixo fins a la cantonada per agafar a la dreta el carrer Roque Rojas.

Sinagoga del Agua

Com una mostra de la convivència històrica de les tres cultures, al final del carrer se situa la Sinagoga del Agua (16) que es data amb anterioritat al segle XIV.

Fins a finals del segle XX es desconeixia la seva existència, i l’entrada era ocupada per una perruqueria. Unes obres de caràcter immobiliari van treure a la llum la Sinagoga.

Pel carrer de Las Parras arribo al carrer Real, l’artèria més important que uneix el centre històric amb la Plaça de Andalucía, com a centre de la ciutat actual.

Carrer de tradicional caràcter comercial, tot i que el comerç es desplaça cap a noves àrees. Els edificis són fonamentalment vuitcentistes, de finals del segle XIX i principis del XX reflex de la burgesia del moment.

Palau del Conde de Guadiana

Una reminiscència d’antics palaus es troba a la cantonada amb el carrer Muñoz Garnica, on s’aixeca el Palau del Conde de Guadiana (17)). L’edifici seria de l’última dècada del segle XVI, mentre que la torre s’afegiria entre 1611 i 1615 com una mostra d’arquitectura manierista. Destaquen les finestres acantonades.

Es considera que és un exemple de similars palaus renaixentistes a Úbeda, amb torre com a element simbòlic representatiu de l’antiga noblesa en un context urbà en que la seva funcionalitat ja no té sentit.

Zona IV

Arribo al límit de la ciutat emmurallada enfront de la plaça de Andalucía. A l’esquerra s’obre la corredera San Fernando, amb un primer tram de porxos seguint les cases adossades a la muralla.

Església de la Trinidad

Al davant, l’Església de la Trinidad (18) situada ja extramurs. És un dels pocs exemples de barroc d’Úbeda.

Fundada el 1215 pels Trinitaris Redemptors Descalços després de la conquesta.

Al llarg de la seva història va patir diversos enfonsaments, sent l’últim en 1727. El conjunt està format per l’Església i un convent amb claustre.

La sobrietat de la façana contrasta amb les excel·lents portades barroques dels costats sud i oest.

A la cantonada s’eleva una torre campanar de quatre cossos.

Torre del Reloj i Plaça de Andalucía

Des de l’Església de la Trinitat la panoràmica a ponent segueix el circuit de la muralla, amb la presència de la Torre del Reloj (19, S), al costat de la Plaça de Andalucía.

Ja he passat davant de la Torre del Reloj en el recorregut per la muralla (S).

La plaça de Andalucía és el lloc central de la Úbeda actual, de la qual parteixen en forma radial els eixos viaris cap a l’exterior de la ciutat.

Enfront de la Puerta de Toledo, era en l’època medial lloc de mercat, mantenint aquest caràcter d’àrea comercial amb els seus porxos, amb algun edifici historicista en la seva combinació d’estils arquitectònics.

Seu de la UNED

En el recorregut que em queda cap a l’Hospital de Santiago, dono una mica de volta pel carrer Gradas per passar davant de l’actual seu de la UNED (20).

La Portada Plateresca de l’edifici es va construir a principis del S. XVI. Segueix el model plateresc o del primer renaixement i està formada per arc de mig punt de gran dovellatge castellà, emmarcat per motllura conopial de reminiscència gòtica. En el seu cos superior se situa una finestra bífora amb balustres i mainell de marbre.

Al tombant del carrer Moral observo un element típic en els carrers andalusos en general com són les fornícules amb imatges religioses, en aquest cas de Crist Crucificat.

Església de San Isidoro

A la cantonada del carrer Cronista Muro, a la dreta al fons, apareix el costat de l’epístola de l’Església de San Isidoro (21).

Sobre una fortalesa àrab o una mesquita, hi ha dubtes, es va aixecar una Església al segle XIV, també extramurs, de la que es conserven les seves dues portades. Remodelada després, en els segles XVI-XVII. Sembla ser que Andrés de Vandelvira va participar en el seu disseny.

La porta del costat sud, o del Sol, amb un estil tardogòtic, amb l’escut del bisbe fundador.

Presenta una torre campanar i una espadanya.

Un peu de Església sense obertures i una porta a la cara nord.

Carrer Obispo Cobos i Carrer Mesones

Arribo al carrer Obispo Cobos i carrer Mesones, popularment carrer de las Tiendas, que constitueix l’artèria comercial de la ciutat moderna actual.

És una zona de vianants de la qual mostro dues vistes en les dues direccions del carrer.

Carrer amb el seu toc de modernitat.

Hospital de Santiago

Al final del carrer Obispo Cobos arribo a l’Hospital de Santiago (22), últim punt del recorregut de la visita urbana.

Considerada una joia arquitectònica del Renaixement civil espanyol realitzada per Andrés de Vandelvira i el seu pare, Pedro de Vandelvira.

Construïda entre 1562 i 1575, sota les ordres del Bisbe Diego de los Cobos, per ser hospital per a pobres malalts, així com Església, panteó i Palau. En l’actualitat, s’utilitza com a centre cultural, d’exposicions i de congressos.

S’observa una gran façana flanquejada per dues torres recobertes de ceràmica vidriada i dues posteriors a la capella.

Per la seva forma de vegades se l’anomena El Escorial de Andalucía.

L’entrada al recinte es fa a través d’un arc de mig punt de grans dimensions, sobre el qual es troba una fornícula de Santiago Matamoros.

Al centre un pati porticat a dos nivells. Sobresurt al fons, després del porticat, el peu de la Capella amb les dues torres.

Les columnes són de marbre de Carrara.

En el moment de la meva visita s’estava desenvolupant la II Biennal Foto Úbeda i una mostra de fotografies sota el denominador de “Espacio Propio”.

Els porxos donaven cobertura a diferents expositors de la mostra de fotografia.

Creuo la porta de l’Hospital i dono per tancada la ruta, no el recorregut de tornada fins a l’aparcament.

“Irse por los cerros de Úbeda”

No vull acabar sense fer rerència a l’expressió “irse por los cerros de Úbeda”.

Al web visitabaezyubeda.com ens proporcionen una versió del seu origen:

“Tiene su origen durante la reconquista de los almohades en 1233.

El Rey Fernando III “el Santo” manda a uno de sus más importantes capitanes Álvar Fáñez (alias el mozo) a vigilar uno de los cerros cercanos de la cuidad, en ese lugar se encontró a una bella y joven mora de la que se enamoró perdidamente, motivo por el cual no llevo a cabo la misión encomendada por el rey. A la mañana siguiente se presentó ante el rey, que le reprendió por su falta. El joven sin pensarlo contestó “que se había perdido por los cerros de Úbeda”.

Desde entonces la frase fue tomada irónicamente por los cortesanos, pues los cerros de Úbeda, aunque tienen entidad, no son lo suficientemente grandes como para justificar el extravío de los soldados y se perpetuó como signo de cobardía.

Actualmente se usa cuando alguien interviene en una conversación con algo que no tiene nada que ver con lo que se está hablando.”

Com acostuma a passar, hi ha moltes versions que giren al voltant del mateix incident.

També Miguel de Cervantes a El Quixot introdueix en un parell d’ocasions l’expesió “por los cerros de Úbeda“.

Fi de la visita

Després de visitar Úbeda i Baeza, sobre les que la Unesco ha reforçat el seu agermanament al declarar-les conjuntament Patrimoni de la Humanitat, es fan evidents les seves diferències, a partir d’una evolució històrica particular de cadascuna, dins el període històric en què es manifesta la riquesa que va suposar per a les dues, sobretot, el període renaixentista.

Pel que fa a la relació entre Úbeda i Baeza, he tingut la sensació que es manté perfectament vigent la manera com les va definir Antonio Machado en el poema Viejas Canciones:

Entre Úbeda y Baeza

-loma de las dos hermanas:

Baeza, pobre y señora;

Úbeda, reina y gitana-.

Resumeix clarament les dues sensacions que he tingut en el contrast entre totes dues.

En qualsevol cas, Úbeda mostra orgullosa el potencial que cal suposar que li va conferir ser el bressol de dos personatges històrics del màxim poder polític a l’Espanya de Carles I, com van ser els seus secretaris d’Estat, Francisco dels Cobos i Molina i, seguidament, seu nebot Juan Vázquez de Molina.

Les seves obres, i les dels nobles que els van acompanyar, li van donar aquest aire de reina de la qual parlava Machado.

Finalment, com es pot haver constatat al llarg del text, la figura de l’arquitecte Andrés de Vandelvira apareix com un referent constant en el potencial monumental d’Úbeda. La seva importància en la ciutat, i en el territori de l’entorn, ha donat origen a la configuració d’una Ruta del Renaixement “Andrés de Vandelvira” com Ruta Turística amb la qual els municipis de Sabiote, Úbeda, Baeza, Canena i Villacarrillo, han batejat al ventall de monuments, racons i indrets de la comarca amb els quals es pretén atreure al turista.

Al marge d’operacions de màrqueting, el meu sincer consell és visitar-les, no perquè siguin ciutats Patrimoni, sinó per apreciar per què han arribat a ser-ho.

Bases d'informació

Enlace con el Post: Sabiote (Jaén)

Enlace con el Post: Baeza monumental (Jaén)

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.