Al petit poble de Gósol, a la comarca del Berguedà lleidatà, ens situem als inicis de la Catalunya Vella de la Marca Hispànica -amb el castell i l’església romànica-, i al cor de la primera modernitat pictòrica a rel de l’estada de Picasso l’any 1906, reflectida al Centre Picasso Gósol.
Gósol: Picasso, el castell i l’església de Santa Maria del Castell (Lleida)
Comarca: Berguedà. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42°14′14″N 1°39′35″E. Altitud: 1.423 msnm. Població: 233 habitants (2022)
Web: ajuntament
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Visita: 2021
Índex
Gósol: castell, església i Picasso. Berguedà. Lleida
A Gósol ens trobem en una petita localitat, als peus de la Serra del Cadí, a la meridional del Prepirineu, i al costat del massís del Pedraforca. Un de tants d’aquells pobles de muntanya que podrien estar semi abandonats, o abandonats del tot, lluny dels circuïts de comunicacions actuals.
Però, en un moment determinat, en concret l’any 1906, va ser tocada per la ma dels déus, quan hi va arribar per passar-hi uns mesos un figura que després esdevindria genial i mundialment famosa i que posaria Gósol en el mapa de l’art, el pintor Pablo Ruíz Picasso amb la seva companya Fernande Olivier.
El que va fer remarcable l’estada de Picasso a Gósol es que es considera que aquí es va produir en l’artista una de les seves etapes de transformació, vinculant-lo definitivament a aquest lloc i projectant-lo en la història.
Al poble no s’ha volgut oblidar aquest fet, dedicant a Picasso el Centre Picasso Gósol.
El territori
Com sempre, suggereixo que relacionem la posició de Gósol al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants als que es troba emmarcada.
Forma part de la comarca del Berguedà, però és l’únic municipi que està inclòs a la província de Lleida.
Situat al fons de la vall, però no enclotat, amb orientació a migdia, a una altitud de 1.423 msnm. Amb el castell i la vila vella sobre un pujol al fons de la vall.
Part del municipi esta integrat al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
En la primera època medieval la posició de Gósol era important en els camins de la Marca Hispànica.
Un camí ral portava de Berga a Gósol, passant per Peguera cap al coll de Ferrús i l’església de Monner, cap a l’Espa, era un dels camins medievals més importants que sortien de Berga.
Gósol també es trobava en la ruta entre l’Alt Urgell, passant per Tuixén, fins a Bagà, que uniria amb Ripoll i, cap al nord, amb la Cerdanya. En tots el casos eren camins de bast o de ferradura.
Les línies blaves mostren sintèticament aquets camins medievals, i la de color vermell avança el recorregut de l’arribada i sortida de Picasso en la seva estada a Gósol.
A mitjan segle XIX va arribar a sobrepassar els 1.000 habitantes, amb una progesiva disminució des de llavors fina a un mínim de 196 al 1981, de moment punt final cicle emigració. Els últims anys més o menys estable, una mica per sobre dels 200 censats (233 el 2022).
Són curiosos, i a l’hora interessants, alguns dels comentaris recollits al Diccionario Madoz, de l’any 1847:
“Gosol (…) está SIT. al pie de un monte bastante elevado en un pequeño llano y rodeado de montañas elevadísimas cubiertas de nieve; su posición la hace estar bien ventilada por lo que se disfruta de un CLIMA si bien excesivamente frío, muy saludable; se compone la v. de 160 CASAS agrupadas en forma de pobl. y algunos cas. dispersos en la proximidad, con varias arruinadas que fueron quemadas por las tropas carlistas en la pasada guerra civil; todas ellas son por lo común de uno y dos pisos, pero muy malas y feas/y sin comodidades interiores, formando varias calles con una plaza en el centro de 190 palmos en cuadro, muy sucias y á medio empedrar. (…)
El TERRENO de mediana calidad y secano está cruzado por distintos cerros y barrancos con profundos valles, y circunvalado por montes elevados y áridos entre ellos los llamados Grasolet, y el Vert: tiene sin embargo una campiña de 1/2hora de estension de E.á O. sumamente deliciosa y fértil, y la parte llana seria mas productiva si no estuviese casi todo el año cubierto de nieve. (…)
los CAMINOS en el peor estado por efecto de la escabrosidad del terreno son de herradura y de pueblo á pueblo: hay un peatón que va á buscar una vez á la semana la CORRESPONDENCIA á San Lorenzo de Morunys con la sola gratificación de un cuarto por carta, PROD.: trigo, centeno , legumbres y hortalizas en varios huertecitos tan ricas que se reputan por las mejores de la prov.; cria de ganado lanar, cabrio y vacuno; y caza de liebres y perdices, lobos y cabras monteses: los hab. se dedican á hacer por trementina, aceite de ricino que estraen de los pinos , quesos esquisitos (…)
“siendo la agricultura la IND. principal; pero esta ocupa á la mayor parte de las mujeres que se dedican á tan penosas tareas, mientras que los maridos seducidos por la vida ociosa, viven muchos en la mas criminal holganza” (Tomo VIII)
La versió que dona Jèssica Jaques d’aquest darrer paragraf és una mica diferente: “A principis del segle XX, Gósol era un matriarcat (i continua sent-ho). Els homes en l’edat de treballar eren en la seva majoria esquiladors, cardadors de llana, traginers o segadors, tots oficis itinerants. Els primers estaven fora des de Sant Miquel fins a Pasqua, els traginers sempre que hi havia ocasió i els segadors des de principis de juny fins el dia de Santa Margarida, el 20 de juliol, (…) Entre els homes que no tenien oficis itinerants, la majoria eren bé pagesos bé contrabandistes, o bé les dues coses a la vegada.”
Una mica d’història
Des de finals del segle VIII i durant el segle IX els Francs ocupen les terres del Pirineu i Prepirineu, incloent l’Alt Berguedà, constituint la Marca Hispànica. El Baix Berguedà formaria part de la terra de frontera.
El poblament de les muntanyes prepirinenques s’hauria realitzat per pagesos, que vivien en masies aïllades, i que s’aplegaven sota la protecció que oferia una parròquia.
Malgrat que des de finals del segle IX i principis del segle X es troben les primeres notícies sobre els castells al Baix Berguedà, relacionats amb la repoblació empresa pel comte Guifré el Pilós, tot sembla indicar que el relleu accidentat de l’Alt Berguedà era la principal defensa dels petit nuclis d’aquesta zona i que l’estructura organitzativa era la parròquia i la vall.
Al comtat de Berga, configurant l’eix del riu Llobregat, es produeixen dos tipus d’actuacions. Al sud, a la plana, s’estableixen una sèrie de castells de funció defensiva d’avant les incursions àrabs. Seran castells termenats amb estructures defensives més potents (en color taronge).
Al nord, a la franja muntanyosa de l’Alt Berguedà, els castells són força tardans i, més concretament, es construeixen a partir del segle XI; aquest és el cas del castell de Gósol, conjuntament amb els de Saldes, l’Espà, Fígols, Peguera, Rosset, la Portella i Vallcebre, entre d’altres, i sobretot del segle XII. La seva funció més essencial era de control de les vies de comunicació i de recapta d’impostos. Aquí és on es situa Gósol, quasi en un cul de sac, sobre la via de comunicació entre Ripoll, el Llobregat i la Seu d’Urgell a l’Alt Urgell, en un recorregut clàssic des d’època romana. De fet, els camins romans es mantindran fins que arribi l’asfalt ja al segle XX.
Molts d’aquest castells de l’Alt Berguedà medievals no eren castells termenats (en color lila), sinó torres de vigilància que primer es construïen amb fusta i que, després, es van bastir amb carreus.
El punt vermell correspon a Gósol, al límit nord-occidental de la comarca.
Al voltant dels castells es van anar creant els primers “barris”, nucli de poblament sota la protecció castral, que van ser protegits dins d’un recinte murat, amb la presència d’una església.
Com a Gósol, cada vall disposava d’una fortificació castellera que l’administrava i, alhora, defensava la població.
Amb el desplaçament de la frontera amb els musulmans cap al sud i la pacificació del territori, els centres de decisió polític i econòmic van passar a les ciutats i viles.
En general, a les terres prepirinenques, i en elles l’Alt Berguedà, els castells van anar quedant abandonats entre els segles XIII-XV. L’evolució dels que es van mantenir va quedar vinculada a la relació i conflictes seculars entre les famílies feudals del territori.
L’abandonament va provocar la seva ruïna, i era usual aprofitar el material dels murs i cobertes per bastir esglésies, masies, molins, ponts i tota mena de construccions.
Per tant, la importància de Gósol cal situar-la a l’alta Edat Mitjana, en el moment en que s’està consolidant la Catalunya Nova. La primera referència documental de Gósol és de l’any 839. El castell és citat al segle X i l’església hauria estat construïda al segle XI.
Gósol pertangué inicialment al pagus berguedà, però aviat passà als comtes de Cerdanya; passà després, amb les restants possessions d’aquests, al patrimoni dels comtes de Barcelona. Els uns i els altres infeudaren el castell de Gósol, com havien fet amb altres fortaleses, a la família dels senyors de Pinós, sortida al segle XI i cognomenada així d’ençà de Galceran (I) de Pinós (segle XI, després del 1117), del qual consta ja un jurament de fidelitat per diversos castells, entre els quals el de Gósol. En el de Gósol hi havia la família Fortuny ocupant la dignitat de batlle.
Un moment destacat de la història de Gósol es produeix al segle XIII quan al país d’Oc, al nord d’aquestes muntanyes, s’estén el moviment càtar dels “bons homes”. En la seva repressió, el rei de França, amb l’excusa de combatre l’heretgia, es va llançar a conquerir a sang i foc els comtats occitans, que llavors eren vassalls del rei català Pere II, que morí a la batalla de Moret defensant els seus vassalls. En la seva fugida, alguns nobles catalans els van acollir, malgrat que l’Església s’hi oposava.
A Gósol sembla que hi van predicar amb èxit perquè Galceran el Vell hagué de dirigir una petició a l’arquebisbe de Tarragona, Benet de Rocabertí, per tal que alliberés els 14 gosolans que tenia presos per heretges.
En record d’aquests fets, Gósol està integrada en la ruta el Camí dels Bons Homes (GR-107)
Gósol es va veure involucrada en diversos conflictes entre senyors feudals al segle XIII: amb Berga; amb el comte de Foix; i amb el rei Joan II.; així com contra els hugonots al segle XVI.
Al segle XVI, per enllaços matrimonials propis de l’època, va passar a mans del Ducado de Alba.
El poble actual comença a bastir-se a finals del segle XVIII, quan fou abandonat l’antic nucli.
Gósol també es va veure afectat per les Guerres Carlines del segle XIX. El fortí liberal situat a la serra de la Muga, al turó nord-est de la vila, es considera que pertany a aquesta època i va ser refugi de la població en els moment més dramàtics del conflicte, amb la crema del poble.
La visita a Gósol
La vista aèria de Gósol en mostra els tres indrets que configuren la seva estructura territorial.
Al sud, un pujol quasi el·líptic, en el cim del qual s’assenta el castell i les muralles que encerclaven la vila vella. Aquesta zona, delimitada en color vermell és actualment un conjunt de ruïnes. A la falda nord d’aquest pujol s’estén el raval seguint el carrer de la Canal que porta al castell des de la plaça Major..
Al fons de la vall l’actual centre urbà al voltant de la plaça Major. Aquí trobem l’edifici de l’ajuntament i l’església parroquial nova.
Enfilant-se per la falda del costat de llevant de la vall (per la serra de la Muga), s’estén un nucli de cases populars, les quals, vistes des del castell, configuren la imatge més tradicional de Gósol. Al cim es troba la muralla d’època carlina.
Al nord, seguint la carretera que porta al Coll de Josa, (com es por veure a la fotografia d’encapçalament d’aquest post) s’han expandit les edificacions de segona residencia i turístiques construïdes els darrers anys, on dominen les fileres de cases adossades d’arquitectura neo-tradicional.
Arribada a Gósol
A l’entrada de la població hi ha condicionat un ampli aparcament.
Monument del Segador
Al mig de la rotonda d’entrada al poble ens dona la benvinguda una escultura dedicada al segador, obra de l’escultor Ricard Garriga.
També visualitzem una perspectiva del costat de llevant de Gósol, part construïda des del segle XVIII.
El recorregut pel tram urbà de la B-400 fins a la plaça Major mostra edificacions tradicional renovades i l’entrada a l’església parroquial de Santa Maria, consagrada l’any 1892.
Escultura La dona dels pans
A la plaça Major, tenim un primer contacte de la presencia de Picasso a Gósol. Al centre de la plaça hi ha una escultura realitzada a partir del quadre de La dona dels pans de Picasso, obra de l’escultor Josep Ricard Chaparral. Em pregunto si l’hi agradaria a Picasso aquesta interpretació escultòrica del seu quadre.
Al costat de llevant de la plaça l’ edifici de l’Ajuntament i annex el Centre Picasso Gósol.
Carrer de la Canal i arquitectura popular
A l’altre costat, el carrer de la Canal, que és el camí del castell.
Al carrer hi podrem veure cases típiques gosolanes, amb elements decoratius de ferrers i artesans.
A mesura que ascendim cap al castell anem disposant de la perspectiva més clàssica de Gósol, una de les que va impactar a Picasso, i que també ens impacta a nosaltres.
Podrem apreciar les característiques de la casa gosolana tradicional, amb la façana situada a la testera de les edificacions, aportant la característica forma triangular de les dues vessants de la coberta a dues aigües de teules corbes. Els ràfecs protectors de la pluja sobresurten pels quatre costats.
Les alçades són dos o tres nivells d’habitatge amb golfes. Moltes amb balconades amb la barana de fusta.
El conglomerat compactat del caseriu, amb un característic color ocre de gran uniformitat en tot el conjunt, adaptat a la pendent de la muntanya, atorga una imatge eminentment plàstica que va captivar a Picasso. Es parla de que aquestes imatge podien haver influït en l’etapa cubista del pintor.
Aquesta és una de les pintures més característiques del caseriu de Gósol, amb la muralla del castell a la part alta, vist per Picasso.
La majoria de les noves edificacions per segona residència i turisme, no han sabut captar l’esperit i forma populars de l’arquitectura del país. Han creat la típica filera de cases adossades uniformes i monòtones, amb la façana al lateral, no testera. Per sort, estan relativament allunyades del centre.
Des de l’entrada nord a la població, es pot apreciar clarament la posició dominant del castell i de la vila vella, amb les cases del raval que ascendeixen per la falda del pujol.
La vila vella, el castell de Gósol i l’església de Santa Maria del Castell
La vila vella ocupava un recinte murat de forma quadrangular. Conserva la trama urbana i restes de les cases. Pels costats nord i oest queda gran part de la muralla. A la part més elevada, l’antiga torre de vigia del castell pròpiament dit, amb l’església de Santa Maria del Castell que s’hi va acoblar posteriorment. Es va aprofitar la torre del castell per fer-ne el campanar. Els orígens d’aquesta part es situarien al segle IX.
L’estructura urbana reflectiria l’urbanisme d’un poble de muntanya dels segles X-XIII.
Des de lluny es veu clarament dominant del castell i la vila vella sobre el raval inferior.
L’entrada al recinte murat està “protegida” per l’ermita del Roser, on ens detindrem al retorn.
La muralla de carreuó es manté en tot el seu recorregut fins a a la torre del castell, encara que malmesa en la part superior del mur.
El carrer principal conserva un bon empedrat.
L’estructura urbana de la vila vella es pot reconèixer en tot el conjunt de ruïnes que es mantenen, amb algunes parets força completes.
El carrer principal acaba a la porta de l’antiga església.
El castell de Gósol i l’església de Santa Maria del Castell
Del que havia estat el castell de Gósol només en queda la base de la torre. Acoblat a la torre, al segle XII s’hi va construir l’església parròquia actualment anomenada de església de Santa Maria del Castell, i, com era usual, amb el cementiri annex.
Les primeres estructures defensives que es van construir entre els segles IX i XI eren simple torres de fusta, que es van anar substituint per altres de més reforçades i segures de pedra i carreus.
Presentaven una estructura arrodonida, quadrada o tronco piramidal, com la Torre del Castell de Gósol, l’aparell de les quals era fet de carreus, units amb morter de calç i amb un o dos nivells, depenent del tipus de torre.
Al reconstruir-se com a castells, aquestes torres passaven a ser la torre de l’Homenatge.
De la resta del castell no en queden rastres.
L’església de Santa Maria del Castell
L’església de Santa Maria del Castell es va construir dins l’estil romànic. Deuria haver-hi modificacions posteriors que van porta a Madoz a considerar-la d’estil gòtic, com hem vist en el seu text.
Construïda dins el recinte fortificat del castell, va ser l’església parroquial de la vila vella. El temple es va bastir a començaments del segle XI i es va abandonar a principis del XX, quan es va construir la nova església parroquial al poble nou.
Al seu interior s’hi trobava una talla romànica de la Mare de Déu de Gósol del segle XII, que actualment es troba al MNAC.
És una imatge de la Mare de Déu, coronada, amb el nen, tallada en fusta i policromada. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, o Tron de Saviesa, amb el nen assegut al centre de la falda, en una composició totalment frontal.
Ressaltem el fet de que és una de les poques esglésies que no observen l’orientació canònica al llevant, sinó que la capçalera està situada cap a ponent, en direcció nord-oest. Probablement aquesta ruptura de la norma va estar condicionada por la forçada localització al costat del castell amb l’absis adossada a la muralla, el que forçava a que l’entrada des de l’interior del caseriu hagués de fer-se pels peus, al costat sud-est.
La façana d’entrada al peus del temple teniu una porta d’arc de mig punt, amb un òcul a la part superior.
Podem observar que els previsibles carreus que delimitaven els marcs de portes i finestres, incloses les de la torre, van estar arrencades al llarg dels anys, i serviren de cantera per a les construccions del nou caseriu. Fet habitual en les restes abandonades de construccions històriques.
El temple només conté dues obertures d’il·luminació, les dues amb forma de sagetera amb arc de mig punt.
Una al lateral de l’evangeli, de pedra vermella; l’altre a la part alta de l’absis.
L’absis, que forma part del mur de la muralla, és recte, amb la obertura superior esmentada.
La coberta amb volta de canó. Al mur de la dreta, una porta comunica amb la base de la torre, probablement amb funcions de sagristia.
La torre del castell i campanar
Es considera que la construcció inicial corresponia a una torre de defensa i guaita del castell. Al reconvertir-se en campanar, es va alçar un nivell més per enquibir-hi les campanes.
De planta lleugerament romboidal, amb els murs de maçoneria i els angles reforçats amb carreus. Presenta tres nivells, el superior escapçat. Les obertures eren d’arc de mig punt, actualment molt modificades o tapiades.
A l’interior s’hi ha instal·lat una escala metàl·lica que permet arribar al nivell superior i apreciar les vistes sobre les ruïnes de la vila vella, el caseriu actual de Gósol i unes magnifiques perspectives sobre la vall, des d’on es controlava el camí ral. Aquesta funció de control del camí entre el Berguedà i l’Alt Urgell, existent des d’època romana, era una de les seves funcions.
Terrasses de conreu abandonades a la falda del castell.
Dels peus de la torre parteix la muralla perfectament visible en la seva base.
A la dreta de la muralla, les restes de l’estructura urbana de la vila vella.
Ermita del Roser
Davant l’entrada de la vila vella, trobem l’ermita del Roser. Una petita construcció d’una sola nau rectangular i l’absis pla.
Els murs de maçoneria de pedra amb els angles de carreus, i la coberta a dues aigües, amb teula corba.
Forçada per la seva localització, l’ermita també esta orientada a ponent, la façana te una porta d’arc de mig punt amb dovelles de pedra arenosa vermella que crea un contrast estètic. Per sobre un òcul rodo y una espadanya d’una campana. A l’arc una inscripció de l’any 1581.
Curiosament, al costat dret de la porta hi ha una habilitat el que sembla un beneiter.
L’interior actual és molt simple, amb un sòcol de pedra i les parets superior i la volta d’obra, emblanquinades, amb l’absis pla a la capçalera.
Picasso a Gósol. Centre Picasso de Gósol i Museu Etnogràfic
Com va anar a parar Picasso a Gósol?. És possible que estan a Barcelona amb Fernande volgués ensenyar-li Horta de Sant Joan, per rememorar la seva fructífera estada a la Terra Alta, a la província de Tarragona. Però alguna cosa deuria impedir-ho i el lloc de destí es va substituir per un poble del Pirineu al que habitualment anaven a estiuejar els escultors Manolo Hugué i Enric Casanovas i el pianista Carles Vidiella. També era l’indret escollit pel doctor Jacint Raventós per enviar els seus pacients convalescents.
Picasso i Fernande Olivier van arribar amb tren fins a Guardiola de Berguedà i a partir d’aquí van continuar el seu viatge amb muls fins a Gósol pel camí de ferradura d’aquella època que els comunicava, arribant a la vila el 27 o 28 de maig de 1906 i hi van restar fins el 15 d’agost, uns dos mesos i mig. (Veure el plànol de camins del principi del text).
Per marxar ho van fer també amb muls pel camí que ancestralment feien servir traginers, bandolers, músics i contrabandistes, fins a Bellver de Cerdanya, passant pel Pas dels Gosolans que es troba 2.438 d’altitud. Des d’aquí, en cotxe van anar a Puigcerdà i Aix-les-Thermes, per arribar a París en tren.
L’actual Centre Picasso Gósol, inaugurat l’any 2011, aglutina dues antigues instal·lacions: el Museu Etnològic i la Sala Picasso, presentant en un únic espai d’una manera totalment integradora el Gósol de principis del segle XX i l’estada de Picasso al poble. S’ha unit el patrimoni etnogràfic gosolà i Picasso, considerant que Picasso no seria Picasso sense la seva estada al poble.
El Centre Picasso no està plantejat com un museu, ja que totes los obres són reproduccions, sinó com un centre d’interpretació de l’obra de Picasso feta a Gósol. Es tracta d’acostar l’obra d’art allà on va ser creada, al temps que poder veure totes aquestes obres juntes allà on es van crear-idear-pensar, malgrat sigui en reproduccions.
Cal tenir en compte que la major part de les 302 obres atribuïdes al període gosolà estan escampades arreu dels museus d’art del món o bé en col·leccions privades.
Com s’assenyala a la presentació del Centre, aquí es poden contemplar una mostra representativa de les tres-centes dues obres que s’atribueixen al període gosolà, juntament amb el paisatge que va rodejar Picasso al 1906: el Pedraforca, el Castell, la plaça, un variat recull de fotografies antigues de Gósol, els estris quotidians de l’època com ara les llevadores, els càntirs d’oli, els llums per espantar llops, la filadora… reflex tots ells del caràcter de la gent que va fer possible aquest canvi en la història de l’art, adquirint i comprenent tot el seu significat.
La benvinguda al Centre ens la dona la parella de gegants de Gósol: el Genis i la Maria, de 3,50 i 3,45 metres d’alçada respectivament, fets l’any 1969. Primer vestien de reis, i a partir dels anys 80 van vestits de pagesos.
També al vestíbul l’escultura “Fernande”, talla de pi negre de l’any 2006, centenari de l’estada de Picasso a Gósol, realitzada per alumnes d’arts aplicades de l’escultura de l’escola Llotja, centre on Picasso va ésser alumne oficial des de 1895 fins a 1897.
Pau de Gósol
Els experts consideren que amb l’estada a Gósol Picasso va iniciar la seva recerca artística cap a la modernitat.
D’altre banda, sembla que la parella es va sentir molt integrada amb els vilatans, de manera que Picasso signà algunes cartes com a Pau de Gósol.
Durant la seva estada a la vila va aprofitar els colors que li donava la terra d’aquesta contrada i va canviar la paleta de colors que portava fins aleshores. D’aquí venen aquests colors tan peculiars de la seva època gosolana, què és coneguda també com època dels ocres de Gósol o també època terrosa.
Sala Plaça. La ruta de la modernitat d'en "Pau de Gósol"
És una sala dedicada a la formació en el coneixement del viatge i de l’estada de Picasso i Fernande a Gósol, amb una biblioteca picassiana i uns recursos multimèdia que permeten navegar per webs especialitzades en el pintor, així com en el poble i els seus voltants.
Com a introducció de la visita un document audiovisual explica l’aventura deis viatges de Picasso i Fernande des de Barcelona fins a Gósol, i des del poble cap a París.
La professora Jéssica Jaques sintetitza el moment i la transformació de Picasso a Gósol d’aquesta manera: “Picasso estava cansat del meravellós tecnicisme de la seva pintura adolescent, del simbolisme de l’època blava i de l’esteticisme de la rosa. Buscava un llenguatge diferent al finisecular, tot i que no sabia encara quin; la seva situació era de perplexitat i de dubte. En aquest context, el classicisme reivindicat pels seus amics catalans podria ser un bon recés per relaxar-se i començar una nova indagació plàstica. A més, en el seu museu imaginari convergien amb força les solucions pictòriques dels frescos i dels baixos relleus egipcis, de l’escultura ibèrica i la grega, de les pintures pompeianes, des les talles romàniques, de la pintura de Velázquez i Zurbarán, de la del Greco i Goya, Poussin, Puvis de Chavannes i Manet, de Cézanne, Rodin i Matisse. Tot això va ser convenientment processat a Gósol per la gestió del nou llenguatge de la modernitat.”
Sala Pedraforca. Gósol i Picasso: una aventura interior
La sala Pedraforca pretén endinsar-se en l’aventura interior de Picasso durant l’estada a Gósol.
Al fullet explicatiu ens diuen que Gósol no va ser, per a Picasso, només una aventura exterior. També va ser una aventura interior: el desafiament a un bloqueig pictòric i l’audàcia en I ‘experimentació de solucions que sorprenien al mateix artista, dibuix a dibuix, quadre a quadre. Tant era que Picasso hagués-portat estris de pintor només per passar-hi pocs dies; es quedaria molt més temps del que havia previst i la sobrietat esperonaria el seu enginy. L’ocre es convertiria en el color de la pell, com ho és d’algun racó del paisatge gosolà i de les cases del poble.
Una sèrie de pupitres recullen temàticament tots els aspectes de la vida del poble a principis del segle XX.
La col·lecció etnogràfica mostra utensilis casolans i altres vinculats a tasques artesanals que es desenvolupaven dins de la llar.
Sala castell. Gósol I Picasso: un paisatge humà
Aquesta sala pretén endinsar-se en el paisatge humà de Gósol per que, en diuen també al fullet, més que una aventura interior i exterior, Gósol va ser per a Picasso un paisatge huma, que era el que preferia entre tots els paisatges possibles. Fernande i ell van gaudir deis balls a la placa, de la vida a Cal Tampanada, d’uns àpats tan senzills com sorprenents, de les corredisses amb els contrabandistes, de la fascinació per un matriarcat que res tenia a veure amb l’estil de vida de Màlaga, A Coruña o Barcelona, ni de la bohèmia parisenca. Picasso no va tardar gens en convertir-se en Pau de Gósol, Fernande va anar-se adaptant poc a poc a una vida completament desconeguda per a ella, que no oblidaria mai ni per la senzillesa de les seves formes, ni pel profund benestar que tantes vegades va enyorar.
Dos personatges sobresortirien en el paisatge humà de Picasso, tant en els seus afectes com en la recerca pictòrica: Josep Fontdevila i una jove dona gosolana que Picasso va dibuixar trenta-tres vegades, i l’immortalitzà a La dona dels pans.
En aquesta quadre urbà de Gósol, hi podem imaginar el que alguns consideren el precedent del camí cap el cubisme.
La dona dels pans va servir de model a l’escultor Josep Ricard Chaparral per l’escultura situada al centre de la plaça Major.
El Carnet catalán de Picasso, París-Gosol 1906.
Alguns manuscrits de Picasso com cartes signades com a Pau.
El complement etnogràfic més vinculat amb tasques agràries i artesanals acompanya les obres d’aquesta sala.
La Ruta Picasso
Per complementar l’aprofundiment en l’estada de Picasso a Gósol es proposa una Ruta Picasso, per recórrer els indrets que van influir en l’ànim del pintor.
Amb la “Ruta Picasso” es pretén senyalitzar alguns camins rellevants de l‘arribada i l’estada de Pablo Picasso a Gósol a la primavera-estiu del 1906. Aquest camins ens permetran fer un viatge al passat i apropar-nos als llocs anecdòtics i freqüentats pel pintor en aquell temps.
S’han escollit en total vuit rutes, sis de les quals es consideren les més significatives de l’estada del pintor la vila de Gósol, i són les que es consideren més interessants de senyalitzar. I també dues rutes externes, que corresponen a la seva arribada des de Guardiola i la seva partida de Gósol cap a Bellver de Cerdanya, que no se senyalitzarien senceres, sinó que es faria referencia a l’arribada i a la sortida del pintor.
Fi de la visita
A la petita localitat de Gósol, al Prepirineu, s’han reunit els fets històrics per aconseguir donar-li el suficient relleu per fer-ne un centre d’atracció turística amb base cultural.
De l’inici del seu poblament als primers temps de la recuperació del territori sobre els musulmans, en els límits de la primera Marca Hispànica de Carlemany, n’ha quedat la presència de la torre del castell i la vila vella murada. La religió catòlica va deixar el seu segell en el temple romànic
Des del segle XVIII la nova vila fora muralles ha configurat un conjunt d’arquitectura popular tradicional que les edificacions de l’època del turisme i la segona residència encara no han destrossat del tot.
Per fi, els mesos de presencia de Picasso a principis del segle XX, que van marcar una etapa important en la seva trajectòria artística cap a la modernitat, li han l’han envoltat d’un halo de prestigi i llegenda que creix dia rere dia.
Hi tot dins d’un paisatge i clima extraordinari, amb el Pedraforca com a símbol de la vall, que ja des finals del segle XIX va ser valorat per viatgers i excursionistes.
Tot plegat, dona vida a aquesta localitat que podria haver esta una més en el procés de despoblament i abandó de l’alta muntanya.
Bases d’informació
Webs
Castell
Església de Santa Maria del Castell
Picasso
Jaques Pi, Jèssica (2011). En Pau de Gósol
Picasso a l’estiu de 1906
Behars Murillas, Karina (2006). Picasso a Gósol. 1906-2006
Youtube
Webs academic
Madoz, Pascual (1847). Diccionario geográfico-estadístico-historico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850). Tomo VIII
Serra i Rotés, R., Santandreu, M.D. Dels camins romans a les carreteres asfaltades
Ventura, Anna. Inventari dels castells medievals a la comarca del Berguedà
Tomás, Eva (2011). Un espai per a la interpretació de Picasso a Gósol, un museu (d’art) diferent
Miret y Sans, Joaquim (1901). Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà