Al costat i visible des de l’A-2, a l’entrada de La Alcarria (Guadalajara) s’hi visualitza el castell senyorial de Torija. Al seu interior allotja el Museu del Viatge a La Alcarria i el Centre d’Interpretació Turística de la Província de Guadalajara.
Castell de Torija i Museu del Viatge a La Alcarria (Guadalajara)
Municipi: Torija. Comarca: La Alcarria. Província: Guadalajara. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 40°44′35″N 3°01′53″O. Altitud: 958 msnm. Població: 1.663 habitants (2022)
Web: turismodeguadalajara
Bé d’interès cultural (BIC). Monument Nacional (1932)
Visita: 2023
Índex
Castell de Torija i Museu del Viatge a La Alcarria. La Alcarria. Guadalajara
Cada cop que s’arriba a uns 15 quilòmetres de Guadalajara per l’autovia A-2 en direcció a Saragossa, apareix davant de la vista al revolt de l’autovia un esplèndid castell. Normalment, un va de pas i no s’atura, però pensa que la primera ocasió que es presenti hauria d’aturar-se per visitar-lo. Per fi, és el que he fet aquesta vegada.
Així doncs, visitarem el castell de Torija, a la porta de La Alcarria.
El territori
Just al punt on la comarca de La Alcarria entra a la vall que ha erosionat la riera de la Vall de Torija, per on l’autovia baixa fins al campinya del riu Henares, s’ha situat, ja des de temps hispanoromans, un punt d’observació i control d’aquest pas estratègic.
Una mica d'història
Ja des de l’Antiguitat, l’emplaçament de Torija està considerat un punt estratègic important en el control de l’accés a La Alcarria. De fet, un ramal secundari de la via romana que Complutum (al costat de Alcalá de Henares)- Caesaraugusta (Saragossa) discorria per aquest pas, mentre que la via principal travessava el riu Henares. Allí hi hauria situada alguna torrassa de control.
Hi ha força acord a considerar que el nom torija derivaria de torre petita.
Les restes arqueològiques evidencien que també va estar ocupada en època visigoda.
En època musulmana, Torija va formar part del regne taifa de Toledo. Quan l’any 1085 Alfonso VI conquereix Toledo, aquest lloc passa a pertànyer al regne cristià quedant en una posició força insegura, a causa de la proximitat amb la frontera de la taifa de Saragossa. La seva consolidació territorial es produeix a partir de l’inici de la repoblació cap al 1150. I serà en aquest procés, en què adquirirà més importància el paper de Torija en els conflictes de l’Edat Mitjana.
Sembla que la seva repoblació, a mitjans segle XII, s’encomana a l’Orde del Temple que hauria creat un convent o un castell al lloc.
No és fins mitjans segle XIV que es disposen de notícies i documentació històrica. Des d’Alfonso XI, els diferents avatars que se succeeixen al llarg de l’Edat Mitjana en relació amb la propietat del castell vindran marcats per les lluites entre els reis de Navarra i Castella i les disputes entre les famílies nobiliàries; conflictes, componendes o intercanvis que formen en general la intrahistòria d’aquest període.
Així podem seguir un procés de propietat que s’inicia amb la cessió del lloc per Alfonso XI a Alonso Fernández Coronel, un dels seus capitans a la batalla del Salat (1340). Després se succeeixen Iñigo López Orozco, Pedro González de Mendoza i Diego Hurtado de Mendoza.
Amb Juan I novament és recuperada per la casa dels Coronel. Al segle XV és lliurada la plaça a Pedro Núñez de Guzmán, i passa al seu fill Gonzalo de Guzmán, comte de Gelves.
El 1445, els Infants d’Aragó s’apoderen de Torija. L’arquebisbe de Toledo Alfonso Carrillo, amb l’ajuda posterior del marquès de Santillana, Iñigo López de Mendoza, la recuperen per a la corona després d’un llarg setge el 1452. L’edifici del castell va quedar seriosament afectat després de ser assetjat amb la artilleria del Marquès de Santillana.
El 1453 adquireix la plaça de Torija Iñigo López de Mendoza i des de llavors va pertànyer a la casa dels Mendoza, els quals, encara que residien a Guadalajara, van mantenir sempre un alcaide a la fortalesa.
Lorenzo Suárez de Mendoza, senyor de Torija des del 9 de maig de 1458, va decidir construir al lloc un castell senyorial propi de l’època entre la noblesa. Les obres es van iniciar el 1460 per construir un castell de nova planta, el qual podem observar actualment, convenientment rehabilitat.
Un moment transcendental per a la vida del castell va ser quan l’any 1811, perquè no caigués en mans de les forces napoleònica, Juan Martín El Empecinado ho va dinamitar. A partir de llavors, va quedar mig en ruïna, desmotxat, i havent servit de pedrera per a la construcció d’algunes cases del poble.
Tot i que el 1932 formarà part de la declaració massiva de Monument Nacional, no serà fins al 1953 que es redacta un primer projecte de reconstrucció més que de restauració, amb l’obra realitzada entre el 1963 i el 1967.
En aquesta primera actuació, el pati interior va quedar totalment buit entre els quatre alts murs exteriors i la torre de l’Homenatge totalment refeta.
L’any 1995, la torre de l’Homenatge es va destinar a albergar el Museu del Viatge a La Alcarria, dedicat a Camilo José Cela.
L’any 2007, la diputació de Guadalajara construeix al seu interior un edifici de nova planta, obra de l’arquitecte José Luis Condado, per allotjar el Centre d’Interpretació Turística de la Província de Guadalajara (CITUG), inaugurat el 2010.
El Castell
Tots els indicis apunten que al llarg del procés històric que acabem de veure, la situació de la fortalesa que controlava o defensava aquest territori va anar canviant de posició dins la localitat.
Seguint les hipòtesis d’Enrique Daza, la primera torre i el caseriu que es va crear a la seva ombra estaria ubicada a dalt del turó, al lloc que ocupa actualment l’església de la Asunción, formant el conjunt (A) de la vista següent.
El castell alt medieval, el que va patir el setge en època de Juan II, s’hauria situat a la zona (B), ocupant el castell i la plaça del davant actuals, de manera que es disposaria de terreny suficient per allotjar la fortificació i les tropes. Però després del setge sembla que va quedar destruït en gran part.
Quan s’apropia de la vila el Marquès de Santillana, s’hauria proposat una reforma urbana per dotar un cert programa edilici i d’embelliment, ja que es tractava del cap d’un senyoriu. Aquest programa hauria consistit en la construcció de l’església de la Asunción a dalt del turó; aixecar una nova tanca més àmplia, amb una trama urbana articulada sobre un carrer longitudinal; i, per fi, un nou castell senyorial altomedieval, amb funció palatina i que requeriria un escàs nivell d’exèrcit de defensa. Recordem que aquest tipus de castells tenia primordialment la funció de representació social, davant dels altres senyors i de domini social sobre el poble.
D’aquesta manera, el 1460 s’inicien les obres del castell definitiu. Un castell senyorial seguint la tipologia dels castells torrasses de moda a l’època a terres de Castella. Castells que unien el luxe residencial dels grans senyors amb la protecció davant dels conflictes propis del seu temps.
Tot l’aparell del castell és de carreu de calcària blanca. La planta de l’edifici de la fortificació és quadrada, d’uns 29 x 29 metres. A les cantonades cubs circulars emmerletats d’uns 7 metres de diàmetre, excepte a la del vèrtex de llevant, a la qual s’adossa exteriorment la torre de l’homenatge. Al centre dels llenços de muralla uns garitons sobre lampetes o anells volats. L’entrada pel costat nord i una sortida auxiliar al costat sud. Als llenços s’obren unes poques finestres elevades. Es considera que en la restauració es van elevar massa els murs i se’ls va afegir un matacà corregut sobre cada llenç, que Cooper qüestiona en allò que irònicament considera una “superentusiasta reconstrucció”.
Hi sobresurt la torre de l’homenatge, també de planta gairebé quadrada d’uns 12 x 13 metres i uns 30 metres d’alçada màxima, però curiosament col·locada de manera tangent transversal al quadrat del cos central a la cantonada de llevant. També emmerletada, amb “borjes” (reforços cilíndrics) a les cantonades i garitons als centres de mur. Contenia quatre plantes al seu interior, amb una única entrada, molt estreta, a l’alçada del segon nivell des del pati.
Exteriorment estava envoltada per una barbacana que seguia la traça del castell. En part protegida pel pendent del terreny.
L’entrada per la part nord, situada més a l’esquerra que l’entrada actual, protegida per una fossa seca amb un pont llevadís, en trobar-se al mateix nivell que el terreny. La porta s’obre cap a la vila. (Havíem vist al castell d’Ampudia una disposició similar).
A l’interior, del qual no en queda cap resta de construcció, sí que es conserven als murs els mechinals dels tres pisos que va posseir, així com d’un pou o aljub al seu centre.
Per sort, hi ha algunes representacions de dibuixos històrics que ens permeten conèixer les seves característiques en alguns moments determinats.
En primer lloc, es disposa d’una perspectiva de com era exteriorment el castell el 1668 pel dibuix realitzat per Pier María Baldi durant el viatge de Cosme III de Medici a Espanya. Ens mostra com lluïa el castell amb les seves torres emmerletades.
Em pregunto si la torre que es veu al fons del costat esquerre correspondria a una torre de la muralla.
Passada la Guerra del Francès, el castell va quedar en ruïnes i abandonat. El dibuix que va fer Josep Pascó a finals segle XIX reflecteix clarament aquest estat ruïnós, amb la sensació que tot el carreu que pogués contenir, a porta i finestres, havia estat arrasat.
Les fotografies de la dècada del 1950 mostren el mateix estat d’abandó que el dibuix anterior. També permeten visualitzar com, en dinamitar-se, s’havia enderrocat la meitat de la torre de l’homenatge, però mantenint l’altra meitat tota l’alçada i l’estructura interior, rematada la coberta amb volta de mig punt.
S’aprecia clarament l’espessor dels murs de la torre, així com la disposició a l’esquerra de l’obertura de la porta.
Un resultat de les reflexions a partir dels estudis arqueològics és la recreació dels alçats de les crugies interiors i la imbricació amb la torre de l’homenatge.
Per ajudar a comprendre l’estructura interior podem visualitzar els murs nus del pati interior.
L´entrada pel costat nord, per una porta més a l´esquerra que la construïda durant la restauració, possiblement en eix amb un finestral superior. Per ella s’entraria al pati d’armes, mentre que les construccions interiors s’adossarien als tres murs restants.
Una caixa d’escala comunitària amb el primer pis, on podria ser la planta noble, i per on s’obre l’únic accés a la torre de l’homenatge.
Per sobre, el tercer pis dedicat a habitatge del servei del castell i magatzems.
Hi ha alguna construcció subterrània de la qual no se’n coneix exactament la funció.
Per acabar, una recreació de la que podria ser una galeria que, a l’estil d’una corrala, recorregués tot el primer pis. A l’esquerra representaria una galeria volada sobre la porta unint els dos extrems. A la dreta, la galeria que donaria accés a les habitacions de la planta noble i, per sobre, els allotjaments de servents i magatzems.
Aquesta perspectiva actual relacionaria la posició de la primera torreta, ocupada per l’església i visualment dominant sobre el territori, en relació amb el castell medieval.
La visita al castell
El recinte fortificat
Atès que ja hem conegut els avatars històrics soferts per l’edificació, i el procés d’estructuració arquitectònica del castell, em centraré a fer un recorregut per l’edificació tal com es troba actualment.
Antonio Herrera (2007, 2a ed, p.178) aconsellava al seu llibre que la millor visió de conjunt del castell s’obtenia des de l’altra banda de l’autovia, al costat del pont elevat que la travessa. El màxim que vaig aconseguir des d’aquest punt va ser la perspectiva següent. La visió que suposo que havia de ser la ideal queda ara tapada per l’arbreda (ja sabem per experiència que la vegetació arbòria és traïdora des d’un punt de vista paisatgístic, ja que en créixer pot amagar panoràmiques que en un temps van ser molt apreciades, com passa en aquest cas).
Tant se val haver perdut aquella panoràmica, ja que des de la base del castell es disposa d’excel·lents perspectives.
Al fons a l’esquerra apareix la torre de l’església dominant sobre el lloc.
Comencem el recorregut pel costat de llevant amb un llenç encaixat entre una torrassa circular que sobresurt al sud i la torre de l’homenatge elevant-se sobre tot el conjunt al nord i continuem en el sentit contrari a les agulles del rellotge..
Una primera impressió general és que els murs del castell presenten poques obertures defensives en forma d’espitllera o troneres. Per contra, són diverses les finestres i balcons, cosa que mostra el major caràcter palatí que militar, característica pròpia dels castells senyorials que es van construir en aquest període.
En aquest costat de llevant es distingeix la torrassa sud, amb una finestra i una sagetera; el llenç un garitó sobre lampetes al centre, dues finestres, i una porta afegida que no existia en origen; i la torre de l´homenatge.
Per aquest costat, un cert pendent del terreny reforçava l’aspecte defensiu.
Per davant, hi hauria d’haver una contramuralla de poca alçada, desapareguda, amb la lliça corresponent.
Torre de l’homenatge
La torre de l’homenatge s’enlaira uns 30 metres, majestuosa en forma de prisma quadrangular. Les cantonades estan reforçades amb “borjes” fins a la base als murs exteriors i fins al pas de ronda als punts d’unió amb el cos de la fortificació.
Podem apreciar-ne la disposició transversal respecte al cos.
La torre està rematada amb un matacà emmerletat corregut recolzat en modillons de tres rotllos. Al centre superior de cada mur un garitó.
Per aquest costat, un finestral a l’alçada del tercer nivell interior, dels quatre que la formaven.
Els “borjes” interiors de la torre de l’homenatge es recolzen a la muralla. Aquest finestral és el més gran de tota la fortificació, i se situa al tercer nivell de la distribució interior, com veurem posteriorment.
A la resta de la superfície dels murs de la torre només unes petites obertures en forma de sagetera, que són les úniques que aporten una mica de llum exterior a tot el conjunt interior.
Porta d'entrada
Ens situem al peu de la torre de l’homenatge a la cara nord (més estrictament nord-est), des d’on sobresurt al fons la torre de l’església de la Asunción.
Aquest costat està encarat al caseriu, i és on se situa la porta d’entrada al castell, orientada cap al carrer principal de la reforma dels Mendoza. Aquest tipus de reforma d’obertura cap a la població després el repetirà el Cardenal Mendoza a Sigüenza.
Si recordem l’estat d’aquest costat anterior a la reconstrucció, veiem que la meitat de la torre de l’homenatge havia estat completament destruïda per Juan Martín el Empecinado durant les guerres napoleòniques. Per tant, la construcció que veiem va ser realitzada completament a la rehabilitació dels anys 60 del segle passat.
També veiem que la situació de la porta d’entrada estava desplaçada cap a l’esquerra, en eix amb una obertura superior, i no centrada com està situada amb la reconstrucció. Fotografia de l´any 1932.
Tampoc existia aquesta entrada elevada, a la qual actualment s’hi accedeix per una escala de fusta exterior. Aquesta entrada tenia la funció de donar accés a la torre de l’homenatge quan encara no s’havia construït l’edifici interior que veurem tot seguit.
El que interessa observar, encara que no té cap semblança amb l’original, és que el punt d’entrada principal es trobava a nivell del terra exterior, per la qual cosa es va cavar un fossat sec amb un pont llevadís, com era habitual a les construccions del moment. (Vegeu els castells de Guadamur, Ampudia o Belmonte).
A la plaça, davant de la porta s’hi ha instal·lat una escultura de Francisco Sobrino, Transformació inestable, de l’any 1998.
Veiem la reproducció de matacans emmerletats.
Les cares de llevant i meridional
Pel costat de ponent continua el mateix model d’aparell de carreu; poques obertures; garitó central sobre anells volats; i el discutit matacà corregut seguint tot el cim de la muralla.
El matacà de la torre, a qui falta el merlet, es recolza en modillons de rotllos.
Una porta auxiliar al costat oposat al de l’entrada principal. Devia ser l’accés a la lliça entre la muralla i la contramuralla que ara no veiem.
Hem tornat al punt de partida, a l’angle sud del castell. En aquests dos flancs veiem finestres que correspondrien a la planta noble de la construcció interior.
Elements constructius de l'interior del castell
Abans de visitar les dues exposicions, podem presentar els elements constructius del castell que subsisteixen a l’interior.
En entrar actualment a dins ens trobem amb un espai rectangular obert. Davant nostre una edificació d’arquitectura moderna, que prossegueix al costat est. Els altres dos costats mostren l’interior de la muralla nua.
Sabem que, en origen, en entrar al recinte interior s’accedia a una plaça, probablement quadrada, envoltada per tres nivells de construccions en forma de “U”. Els nivells de metxinals que s’observen als quatre murs així ho testifiquen. A la fotografia podem apreciar els del mur nord. Quan recorrem l’interior de les instal·lacions veurem la continuació als altres murs.
Segons el plantejament d’Enrique Daza, les dues línies de metxinals del mur d’entrada podrien correspondre a una galeria que uniria exteriorment les ales est i oest, cosa que donaria aspecte de corrala a aquest pati.
Podem apreciar que a les torrasses s’hi entrava des de cada nivell, pel que no es requeria escala interna.
Torrassa del templer
Des del primer pis es pot accedir a l’anomenada torrassa del templer. Una estreta entra dona accés a un recinte circular amb una obertura. S’ha museïtzat amb la figura d’un templer vigilant. Tot i que, com sabem, el castell és posterior a la presència d’aquesta Orde a Torija.
Com s’ha assenyalat fa un moment, l’entrada a cada nivell de la torrassa per una porta a través del mur no feia necessària escala interna.
També està exposada una vidriera amb el símbol dels templers.
L’estret accés posa de manifest l’amplada dels murs.
Torre de l'homenatge
Al mateix nivell que l’entrada anterior, al vèrtex de l’est, un altre estret passadís és l’únic accés a la torre de l’homenatge.
Tots els estris de l’interior de la torre de l’homenatge havien de passar per aquest passadís ja que no hi havia cap altre accés.
El seu interior està destinat a allotjar el Museu del Viatge a la Alcarria. La configuració arquitectònica de les instal·lacions del museu, encertadament, han estat dissenyades de manera molt diàfana, cosa que permet visualitzar les estructura i les dimensions de l’interior de la torre de l’homenatge des del nivell dos fins a la volta de la coberta.
Els tres nivells dels pisos d’exposició corresponen a l’estructura original, però, també encertadament a parer meu, s’ha situat una mica més baixos per permetre veure la disposició de les bigues originals, visibles a les fotografies històriques.
Així mateix, podem observar les diferents obertures que il·luminaven els tres nivells.
Finalment, es visualitza la part superior d’una torrassa, amb els modillons que suportaven el matacà.
Un cop observada l’estructura del castell de Torija del segle XV, podem aprofitar per visitar els dos usos que se li ha donat a aquesta construcció: el Centre d’Interpretació Turística de la Província de Guadalajara, a l’edifici encaixonat al pati, i a la torre de l’homenatge el Museu del Viatge a La Alcarria de Camilo José Cela.
Centre d'Interpretació Turística de la Província de Guadalajara
L’any 2007 la Diputació Provincial de Guadalajara va decidir donar ús al castell de Torija decidint la construcció d’un edifici de nova planta i d’estil actual, obra de l’arquitecte José Luis Condado, ocupant el pati interior totalment buit. Es construïa una façana i un accés, i es respectaven els murs interiors, conservant els escassos elements estructurals que podien ser d’interès: els murs de maçoneria; el metxinal de les diverses plantes; l’accés a la torrassa i l’accés a la torre de l’homenatge, que ja estava dedicada a museu del viatge a La Alcarria des de 1995, però remodelant-lo completament.
La façana l’hem vist anteriorment. A l’interior també es va buscar una combinació de nivells a cada planta, de manera que es deixessin espais verticals diàfans amb què poder disposar de perspectives que permetessin apreciar els murs i nivells constructius del castell medieval. No hi insistiré, ja que els podrem anar apreciant a través d’algunes de les fotografies que segueixen.
Planta baixa
La recepció de la planta baixa dona accés a un petit espai dedicat al Cid, i a una sala amb una gran maqueta de la província amb els elements historicoculturals més significatius de la província de Guadalajara. (Encara que trobi a faltar una referència a la ciutat visigoda de Recópolis), acompanyat d’informació audiovisual.
El medi físic
La primera planta està destinada a presentar la fauna i la riquesa paisatgística de la província de Guadalajara.
Una recreació d´un paratge natural característic del Geoparc Global de la UNESCO de la Comarca de Molina-Alt Tajo.
El medi sòcio-històric
La segona planta està dedicada a presentar joies arquitectòniques històriques del territori. Amb una referència especial a l’arquitectura negra de la Serra de Ayllón.
Els pobles de l’arquitectura negra, situats a la serra nord-occidental de Guadalajara, constitueixen un patrimoni de gran valor etnogràfic arquitectònic i paisatgístic d’arquitectura popular.
Aquesta maqueta reprodueix una edificació característica de l’arquitectura negra de Guadalajara.
Val la pena apreciar la qualitat de resolució arquitectònica de la mostra que crea grans espais on poder apreciar l’interior del recinte fortificat.
Les maquetes són un bon complement de presentació visual de l’arquitectura històrica.
S’efectua una referència especial al protagonisme històric que la família dels Mendoza va tenir en aquestes terres: Iñigo López de Mendoza, marquès de Santillana; el cardenal Pedro González de Mendoza i la seva néta Ana de Mendoza i de la Cerda, princesa d’Éboli i duquessa de Pastrana.
Artesania i cultura popular
El tercer i darrer nivell es dedica a la cultura popular i l’artesania característica provincial.
Museu del Viatge a la Alcarria
L´any 1946 Camilo José Cela recorre a peu durant deu dies la comarca de l´Alcarria, i d´aquest recorregut sorgeix el llibre Viatge a l´Alcarria.
Publicat el 1948, es converteix en una obra de referència de la literatura de viatges amb àmplia repercussió internacional.
Per commemorar els 50 anys del llibre es va crear el 1995 aquest Museu del Viatge a La Alcarria dedicat específicament a un llibre i a les relacions del seu autor amb el territori al moment de la seva escriptura. Es destina la torre de l’homenatge del castell de Torija situat a l’entrada de La Alcarria per allotjar-hi el museu.
Allotja una sèrie de records personals de l’escriptor a la seva trajectòria per terres alcarrenyes, així com un facsímil del seu quadern de notes preses en el viatge, edicions úniques de l’obra en múltiples idiomes, fotografies de paratges i personatges de llavors, utensilis de treball i oficis artesanals de l’època, llibres escolars, segells, tabac, bitllets de curs legal en aquest temps, etc.
El conjunt forma una interessant combinació de literatura i etnografia en un marc històric recuperat.
Alhora, també és interessant anar contrastant els objectes i records amb algunes de les anotacions i fragments del llibre.
Els promotors assenyalen que es diu que és l’únic museu del món dedicat a un llibre.
Com ja he indicat anteriorment, l’estructura arquitectònica de la mostra és de gran interès atès que permet una visualització molt oberta del contingut de l’exposició, alhora que es pot visualitzar l’estructura interna de la torre de l’homenatge d’un castell altmedieval.
A la seqüència de fotografies següent no m’aturaré en detalls explicatius, sinó que aniré seguint el recorregut pels tres nivells d’exposició a mesura que es va ascendint per una escala de cargol interna.
Un curt passeig per Torija
Es pot apreciar la pervivència d’algunes mostres d’arquitectura popular així com la concentració de cases blasonades al llarg de l’eix del carrer què articulava el darrer espai urbà fortificat, actual carrer General Aldeanueva.
En primer lloc, la torre de l’ església de la Asunción des de la Plaça Major.
Edifici historicista de l’Ajuntament.
Algunes mostres d’arquitectura tradicional i aparell d’arquitectura de fang.
El carrer principal, carrer General Aldeanueva, amb les seves cases blasonades.
Fi de la visita
A la fi, un castell vist innombrables vegades des de la carretera, vaig prendre la decisió d’aturar-me a visitar-lo.
El castell de Torija és un bon exemple de l’arquitectura de fortificació senyorial que va tenir gran expansió al Regne de Castella al segle XVI.
És possible que, malgrat el seu mal estat com a conseqüència dels avatars històrics que he comentat, per la seva posició visual en estar situat al costat d’una de les carreteres principals d’Espanya, com és l’autovia Madrid-Barcelona, propiciés l’interès pe la seva reconstrucció ja als anys 60 del segle passat.
El seu ús com a Museu del Viatge a la Alcarria i com a Centre d’Interpretació Turística de la Província de Guadalajara, serveix per donar vida a aquest esforç de reconstrucció, i mostra una de les moltes possibilitats de reutilització d’aquests monuments històrics i de justificació del seu manteniment.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
González Valcárcel, José Manuel (1967). Restauración en el castillo de Torija. Pag. 37-46
Herrera Casado, Antonio. Castillo de Torija
Herrera Casado, Antonio (2000). Guía de campo de los castillos de Guadalajara
Pérez Arribas, Andrés (2000). Historia de Torija
Sánchez López, Jesús (2004). El castillo de Torija
Daza Pardo, Enrique (2005). Aportaciones para el estudio del castillo de Torija (Guadalajara). Pag. 479-492
Hidalgo Ogáyar, Juana (2008). La familia Mendoza, ejemplo de patronazgo femenino en la edad moderna
Muñoz Jiménez, José Miguel (2016). Castillos señoriales nobiliarios y episcopales en Castilla–La Mancha (siglos XIV y XV)
Llibres
Cooper, Edward (1991). Castillos señoriales en la Corona de Castilla
Herrera, Antonio (2007). Castillos y fortificaciones de Castilla-La Mancha. 2ª ed, p.178
