Lubrín, en el Levante Almeriense, és un poble blanc d’interior en les estivacions de la serra de Filabres. Els seus carrers i la seva arquitectura conserven el valor de la història.
Lubrín (Almeria)
Lubrín. Levante Almeriense. Almeria
Comarca: Levante Almeriense. Província: Almería. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 37°12′58″N 2°04′01″O. Altitud: 510 msnm. Població: 706 habitants (2019) en la localitat i 1.477 habitants en el municipi.
Web: ayuntamiento
Visita: 2019
Lubrín. Levante Almeriense. Almeria
Des Casona Granado. Allotjament boutique, es fa obligada una visita a Lubrín, com a capital municipal, a 4 quilòmetres en direcció nord.
El territori
Lubrín, amb 706 habitants (2019), és la capital d’un municipi amb un total de 1.477 habitants en un municipi, repartits en 3 llogarets i 16 cortijadas.
Està situat a la comarca del Levante Almeriense, a la estivació oriental de la Serra dels Filabres, al Sistema Penibètic.
En un terreny accidentat envoltat de turons d’una altitud entre els 500/600 msnm, i amb predomini del matoll.
Ha estat històricament zona de pas per a la transhumància entre les serres del nord de Granada, amb pastures d’estiu, i la zona costanera d’Almeria, amb pastures d’hivern.
Una mica d'història
El poblament de la zona es remunta al Paleolític Superior en els tres abrics de las Piedras de la Cera (BIC), amb pintures rupestres, i en la cova dels Morceguillos.
Estructura urbana d’origen morisc, amb carrers estrets adaptades a la orografia dels desnivells del terreny.
La conquesta cristiana definitiva va haver de produir-se el 1489, amb la capitulació dels seus habitants musulmans que els permetia mantenir la seva religió i propietats. El 1492, els Reis Catòlics van concedir el senyoriu de Sorbas i Lubrín al Condestable de Castella i Comte d’Haro Pedro Fernández de Velasco. El 1502, per una permuta, va passar a mans de Diego López de Haro I, un dels membres més actius i destacats de l’oligarquia castellana, vinculant-se així a la casa de El Carpio.
Després de la revolta dels moriscos el 1568, aquests van ser expulsats, provocant la despoblació de tota la regió. La repoblació de Lubrín es va efectuar amb 30 famílies procedents de diferents llocs d’Espanya. El repartiment i delimitació de terres (apeo de tierras) es va produir el 1577..
El 1688 el senyoriu de Sorbas-Lubrín passa, per matrimoni, a quedar integrat a la Casa de Alba.
Aquests diferents dominis queden reflectits en l’escut del municipi amb el següent significat: El primer quarter és el dels Álvarez de Toledo, ducs de Alba. El segon (cereal i olivera) representa la seva riquesa agrícola. La bordura prové de l’escut dels López de Haro, marquesos de El Carpio abans que aquest marquesat s’unís a la Casa d’Alba, i corona reial tancada.
Especialment en els segles XVIII-XIX va ser un dels pobles que practicaven la migració estacional interna, de quadrilles de mossos que es dirigien a les zones latifundistes de la Vall de Guadalquivir i Extremadura, en les èpoques de collita.
Forma part dels territoris que hna estat terra d’emigració externa. El primer destí va ser EUA, especialment Califòrnia. A partir dels anys 1940 es va mantenir l’emigració, però aquesta vegada i fins fa molt poc temps, a Catalunya.
Les activitats agrària i mineres han estat les principals activitats productives.
Històricament l’agricultura s’ha basat en els cereals, la vinya, l’olivera, els tarongers, els ametllers, les ovelles i les cabres, sent actualment l’ametlla, la producció d’oli i la formatgeria les activitats principals.
També és terra de mines i pedreres. Especialment important ha estat el mineral de ferro, així com l’obtenció de granats, d’asbest i de marbre anomenat del Tranco. L’explotació minera va ser especialment important al llarg de segle XX fins ben entrats els anys 60. La crisi de la mineria va suposar un dur cop al poble.
Tot i que no menysprea el turisme, procurant que el turisme rural s’incorpori com a activitat econòmica complementària, hi ha un gran interès en potenciar les activitats de transformació dels productes agropecuaris de la localitat a fi de la creació d’ocupació.
Recorregut per Lubrín
Entrant a Lubrín pel sud, podem apreciar el conjunt del paisatge amb predomini del matoll, en el qual és fàcil trobar cortijadas distribuides pel territori, moltes d’elles abandonades.
Torre del rellotge
Un cop a la localitat, sobresurt en el punt més elevat la torre del rellotge (A). Es tracta de l’única resta del castell àrab que ocupava el cim del turó.
Assentament i arquitectura popular
En el vessant del castell la població s’assenta sobre costeruts carrers, que s’adapten al pendent del terreny, formant un compacte poble blanc.
Dominen les senzilles construccions d’arquitectura popular, amb el característic emblanquinat que proporciona el color de la localitat com a poble blanc d’Andalusia.
Amb detalls d’embelliment en les seves façanes.
Com el seu nom indica, el carrer de l’Església (B) ens condueix fins al temple de la Parròquia de Nuestra Señora del Rosario.
Església de Nuestra Señora del Rosario
L’Església de Nuestra Señora del Rosario (C), patrona de Lubrín (conjuntament amb Sant Sebastià), és una construcció de maó i maçoneria de segle XIX (cap a 1880). Construïda sota el mandat del Bisbe José María Orberá y Carrión, per l’arquitecte diocesà Enrique López Rull, en estil eclèctic.
La seva localització sobre un terreny elevat la fa ben visible des de diferents punts de la localitat.
Entrant pel costat nord-est, el seu absis i el cimbori es mostren clarament dominants, tenint en compte que la disposició de l’edificació segueix aquesta orientació atípica.
Planta de creu llatina de tres naus.
Des del lateral del turó del Castell també sobresurt dominant.
Té una façana amb torre portada, amb arc apuntat i arcs cecs.
Sobre la porta, un finestral vertical amb arc apuntat, òcul i el campanar. Aquest, amb tríada d’obertures de mig punt i teulada a dues aigües.
El mur lateral de la banda de l’evangeli queda adossat al paviment del carrer, que discorre a l’altura de les finestres laterals del temple.
L’absis és pla, mentre que en el creuer s’alça un cimbori octogonal.
Antic Teatre Sotomayor i safareig públic
Al costat de la rambla es troba el que va ser Teatre Sotomayor, en els baixos estava situat el safareig públic (D).
El teatre més tard es va transformar en fàbrica de formatges.
L’antic safareig, que es nodria de la font «de baix» i que va ser de gran utilitat quan encara no existia aigua corrent en els habitatges.
Bases d'informació
Webs
Webs academic
Manuel Garzón Pareja. El principio de los señoríos de Almería
Juan Miguel Mendoza Garrido. Diego López e Haro I y el señorío almeriense de la Casa de El Carpio
José Miguel Martínez López. El apeo de Lubrín, siglo XVI
José Miguel Martínez López. Historia de la alimentación tradicional de Lubrín
Antonio Florencio Puntas, Antonio Luis López Martínez. Las migraciones estacionales agrarias en Andalucía anteriores al siglo XX
Mario López Martínez. El Coto Peón, las minas del Chive (Lubrín)
