San Carlos del Valle en el Campo de Montiel (Ciudad Real), una vila de colonització del període de Carlos III creada al voltant del “Vaticano de la Mancha”.
San Carlos del Valle (Ciudad Real)
San Carlos del Valle, Campo de Montiel, Ciudad Real
San Carlos del Valle. Comarca: Campo de Montiel. Província: Ciudad Real. Com. Autònoma: Castilla la Mancha
Coordenades: 38°50′40″N 3°14′29″O. Altitud: 837 msnm. Població: 1.128 habitants en 2018
Web: ayuntamiento
Visita: 2019
San Carlos del Valle, Campo de Montiel, Ciudad Real
Enllaç amb el Post: Hospedería Santa Elena. Campo de Montiel
L’estada a la Hospedería Santa Elena tenia com a primer objectiu conèixer San Carlos del Valle, la vila on es localitza, per tractar-se d’un dels poblats de colonització del regnat de Carles III i una de les plasmacions de les idees il·lustrades.
El territori: La Mancha i Campo de Montiel
El lloc i el territori és atractiu per diversos motius.
Per La Mancha. Un territori amb una personalitat pròpia. Un territori predominantment pla ondulat d’una altitud mitjana entre els 600 i 700 msnm, amb algunes elevacions, com les serres del Cristo i Los Bailones on, a la vall que les uneix, se situa San Carlos del Valle, però a 837 metres d’altitud .
On es manifesta intensament la tríada mediterrània, com en aquests camps als afores de San Carlos del Valle.
Atractiu també per la comarca del Campo de Montiel, hàbitat modelat per l’Ordre de Santiago al llarg de segles, i que serà l’executora del poblat de colonització de San Carlos del Valle.
Per ser terra universal, després dels passos del Quixot de Cervantes.
Finalment, a l’acostar-me per la carretera a San Carlos del Valle, el seu perfil a l’horitzó ja em fa adonar que em dirigeixo a un lloc espacial. A l’horitzó sobresurt una grandiosa cúpula i el perfil d’una Església que no és l’habitual d’aquestes terres. Començo a entendre per què se’l l’anomena el “Vaticano de La Mancha”.
L'Església i el primer poblat
Si més no des del segle XVI, al lloc hi havia una ermita amb una imatge pintada del Santíssim Cristo del Valle que era motiu de pelegrinatge per considerar-se-la miraculosa. Aquest origen fa que també es conegui a la vila com “El Cristo”.
Segons resa una làpida, situada a l’avinguda del Azuer, al costat de la primitiva ermita es va construir en 1704 una hostatgeria “como lugar de reposo de peregrinos y viajeros del Camino Real”.
A partir de 1713 es produiran tres actuacions urbanístiques rellevants i planificades, de les que sorgirà la vila de San Carlos del Valle.
Primer nucli
Un article del professor Muñoz Jiménez aporta detallada informació sobre la formació de San Carlos del Valle, de la qual em serviré.
El primer nucli del Santuari estava format per una Església de peregrinació (A), una plaça (B), amb una fonda o parador (C) i cases (D) per pagesos de les terres propietat de l’Església, procedents de Membrilla, municipi al qual pertanyia el Santuari.
L’Església del Santo Cristo del Valle de Santa Elena
A partir de 1713 i fins 1729, durant el regnat de Felipe V, s’erigeix un santuari de romeria en honor del Santo Cristo del Valle de Santa Elena adossat a l’ermita.
Estarà organitzat al voltant d’una plaça amb la nova Església i la casa del capellà, l’hostatgeria o fonda i un conjunt de cases per als pagesos de les terres de l’Església.
Es tractarà d’una construcció de grans dimensions al mig del camp, per potenciar l’ermita amb atribucions miraculoses vinculades al Crist pintat en una paret.
D’autoria desconeguda, tant de l’arquitectura com del pla escultòric, el resultat va ser un edifici barroc amb influències neoclàssics, en un context rural i contrareformista.
A les fotografies d’arribada a San Carlos del Valle ja he mostrat com s’imposa en el paisatge la magnitud de l’edifici. No és estrany que se’l hagi anomenat també el “Vaticano de La Mancha”.
L’element dominant de l’edifici és l’altura, de 28 metres fins a l’interior de la cúpula central, i 47 fins a l’extrem del chapitel d’aquesta cúpula. La planta és quadrada, d’uns 20 metres de costat, amb el temple en forma de creu grega. L’obra és de pedra i maó.
La gran cúpula central octogonal està acompanyada de quatre torres també octogonals, una a cada vèrtex del quadrat. Una d’elles, la frontal de l’esquerra, rematada amb un petit campanar i el rellotge.
D’estètica barroca amb elements neoclàssics, combina amb el casticisme madrileny de les seves quatre torres amb chapitels en els vèrtexs coberts amb pissarra, i l’aspecte centreeuropeu en el chapitel de la seva cúpula central, tota recoberta de zinc.
Té dues portades. Una als peus de l’Església, sobre la plaça, i una altra lateral en el costat de l’epístola, d’estructura i dimensions similars.
La orientada a ponent, al lateral de la plaça, dedicat al Sant Crist, amb dos devots als seus peus.
L’altra, al costat de l’epístola, dedicada a Santiago Matamoros, que dóna a una plaça lateral.
A la iconografia exterior destaquen a cada cantonada quatre estàtues d’embalum, o exemptes, d’aspecte poc religiós, o profà, amb aparença de figures de còmics.
Diversos retaules adornaven l’interior, avui desapareguts després dels avatars de la història.
L’interior, de planta de creu grega. De gran senzillesa, amb revestiment de color blanc, amb algunes pintures murals.
L’entrada pel braç de ponent, correspon al portal del Sant Crist, davant, al braç de llevant, se situa l’altar.
En el braç de l’epístola, l’entrada per la porta de Santiago Matamoros i el cor.
El braç de l’evangeli comunica amb el recinte de l’antiga ermita de Santa Elena, on es troba pintada a la paret la imatge miraculosa del Crist, que per mala informació meva no vaig visitar.
A la reixa es mostra la vinculació amb l’Ordre de Santiago.
L’espectacularitat de l’Església es manifesta a la cúpula interior, amb les pintures murals dels quatre evangelistes.
La Plaça
Com en altres santuaris, la plaça estava concebuda per a espectacles (en la majoria dels casos per curses de braus), però que aquí adopta una forma de corral de comèdies.
Al mateix temps serveix d’atri de l’Església.
La seva forma és lleugerament trapezoidal allargada, amb la seva part més estreta a la part baixa del desnivell de la plaça a la zona nord, d’unes dimensions de 53 per 21 metres aproximadament
La impressió que s’obté és la d’una platea que convergeix sobre el costat més estret i baix.
S’hi representarien actuacions sacramentals i obres profanes, el que enllaçaria aquest espai per a l’espectacle amb les quatre figures dels angles de l’Església.
En la seva distribució, la plaça està formada per la façana del Sant Crist de l’Església i la casa del capellà ocupant el lateral est, en el costat més llarg del trapezi. La casa del capellà, adossada al costat de l’evangeli de l’Església, compta amb un gran balcó cobert amb un volat ràfec.
A la cantonada, un arc sota la casa del capellà permet l’accés a la plaça.
L’angle sud-est enllaça amb una altra plaça, sobre la qual dóna l’altra portada de l’Església, la de Santiago.
En aquesta petita plaça se situa actualment l’Ajuntament, ocupant un discret edifici.
A la banda sud es va construir el parador, de dos nivells, sense porxos, però amb balcó corregut a la planta superior. A la cantonada un altre arc d’accés a la plaça.
A la plaça annexa, en un edifici simple, se situa a l’actual Ajuntament.
El llarg lateral oest, enfrontat a l’Església, està ocupat per les cases dels veïns, construït en tres nivells. Als baixos una porxada amb columnes d’ordre toscà, i els dos superiors, passadissos coberts i correguts d’estructura de fusta. Els dos nivells inferiors tenen la mateixa alçada que la planta baixa del parador, de manera que el corredor superior s’uneix amb el del parador, formant un conjunt continu en angle.
La penúltima casa trenca la continuïtat dels corredors, es converteix en una edificació de dues plantes, mantenint la continuïtat de la teulada. Una porta de majors dimensions, i un balcó particular, a nivell intermedi, donen senyal de tractar-se d’un allotjament per a algun personatges o funció principal.
Finalment, el costat nord l’ocupa el tercer arc d’accés a la plaça, sota l’edifici del primer ajuntament, de dues plantes, sense porxos i corredor superior, com al parador, però de menor altura i sense correspondència entre corredors.
Per la dreta s’uneix a la casa del capellà. Són visibles els dos arcs d’entrada.
El resultat arquitectònic va ser una combinació de plaça popular, típicament manxega, amb els seus passadissos coberts i correguts de fusta, en contrast amb les columnes d’ordre toscà de la seva base, enfront del costat eclesial de la plaça, amb una façana més “culta”.
Des de l’exterior, cap dels tres arcs d’accés a la plaça em va donar la impressió que mostressin la magnitud de la plaça que es troba al traspassar-los.
És el mateix que passa en altres places barroques tancades, que només es descobreix la seva magnitud un cop al seu interior.
Aquest és l’exterior de l’entrada sud-oest, sota l’Hostatgeria.
Entrada nord-oest, sota l’Ajuntament, des de la plaça Rasillo de La Mancha.
Una vista de la plaça exterior, Rasillo de La Mancha, des de l’arc d’entrada.
Exterior nord-est, arc sota la casa del capellà a la cantonada amb l’antic Ajuntament. Al costat d’aquest arc la placa amb l’historial de la Vila, presentada a l’inici del Post.
A les fotografies anteriors s’aprecia també que l’estil arquitectònic de les edificacions es manté en totes les construccions de la plaça.
El poblat de colonització
El posterior augment de població va fer que, en el marc de les noves poblacions carolines propiciades per Carlos III, es procedís a una reordenació l’any 1786, que es va iniciar el 1787.
A la nova població se la dotava de presó, ajuntament, cementiri i pòsit, així com de cases per als colons (en aquell moment n’hi havia trenta-set), que serien atesos per un metge, un cirurgià i un mestre.
En el marc del nou poblat de colonització es va establir la senyalització d’una llegua al voltant, per al seu repartiment als nous colons.
La promoció del nou poblat va ser a càrrec de l’Ordre Militar de Santiago, que controlava el territori del Campo de Montiel.
El citat professor Muñoz Jiménez considera que l’aparició de San Carlos del Valle, com a municipi de colons emancipats, va representar una mena de desamortització voluntària per part de l’Ordre de Santiago.
L’escut de la vila recull la importància de l’Església de San Carlos, i el paper de l’Ordre de Santiago.
La dimensió creixent del nou poblat, va portar a convertir-lo en la vila independent de San Carlos del Valle de Santa Elena al 1800, amb 80 veïns.
Un element que diferencia l’urbanisme de San Carlos del Valle dels altres nous poblats de la zona, especialment del conjunt de Sierra Morena, és que combina el model barroc de la plaça tancada del santuari ja existent, amb el model més racional dels nous poblats. Això vol dir que el nou poblat s’articula al voltant de la plaça i de l’Església, com a punt centrat en si mateix, però que no articula el conjunt urbanitzat circumdant.
Urbanísticament, doncs, la plaça barroca no és un lloc central de pas, ja que a ella hem vist que s’accedeix a través de tres arcs sota els edificis, i només queda oberta a una altra plaça a la cantonada de l’Església que s’obre a la façana de Sant Jaume.
El pla assenyalaria l’estructura del nou poblat de 1787 en relació amb el nucli primitiu del Santuari. Zona en gris.
L’estructura de carrers dominant s’articula de nord a sud.
Es van dissenyar carrers amples, el que permetia la incorporació d’arbrat, com s’havia assajat en altres poblats.
Expansió posterior
El continuat creixement de població va portar, entre 1850 i 1990 a una tercera etapa de expansió urbana, que ha respectat el plantejament racionalista de 1787, que permet l’ampliació mantenint l’ordre inicial, per a una població de més de mil habitants com l’actual.
Sobre el pla actual he assenyalat la part central que correspondria als límits de la urbanització de 1787. Es visualitza la facilitat que el model racionalista ortogonal atorga per permetre l’expansió urbana sota els mateixos criteris racionalistes, per extensió dels carrers originals.
Les fotografies següents permeten apreciar el paper de la linealitat dels carrers.
I dels carrers transversals, secundaris.
La baixa alçada de les cases en relació amb la gran alçada de la cúpula i torres de l’Església, fa que el seu perfil sigui dominant des de moltes parts de la vila.
L’arquitectura popular de les cases és simple, d’un o dos nivells, mantenint el mateix model de simplicitat gairebé constant, fins i tot en les construccions més actuals.
Aquesta casa fa la impressió de correspondre a una de les cases originals.
També hi ha alguna mostra de casa de certa prestància del segle XIX.
Fi de la visita
En resum, una vila recomanable per visitar pels motius inicialment apuntats: el Campo de Montiel; a La Mancha; l’Ordre de Santiago organitzadora del territori; terra del Quixot; territori exemplar de la cultura agrícola mediterrània; camp d’aplicació de les idees il·lustrades de repoblament sota Carlos III i lloc de pelegrinatge.
Són molts els al·licients, materials i immaterials, que ofereix la vila. I un dels paisatges propis de la Meseta castellana.
A més, podem menjar i allotjar-nos en l’històric edifici, interiorment modernitzat, de la Hospedería Santa Elena.
Bases d’informació
Webs academic
A. Romero Velasco, San Carlos del Valle de Santa Elena y su emancipación de Membrilla
A. Olivera Poll, A. Abellán García, Consecuencias geográficas de las nuevas poblaciones del siglo XVIII
J.M. Muñoz Jiménez, La nueva población de San Carlos del Valle (Ciudad Real): Ilustración y urbanismo en la España del siglo XVIII
M. del C. Cañizares Ruíz, La “Ruta de Don Quijote” en Castilla-La Mancha (España): Nuevo itinerario cultural europeo
P. Navascués Palacio, La Plaza Mayor en España
Enllaç amb el Post: Hospedería Santa Elena. Campo de Montiel
