Situats a les mines de ferro d’Ojos Negros (Terol), recorrerem tot el vedat miner: les mines a cel obert i el trasllat fins a l’estació minera d’Ojos Negros, així com els nuclis residencials, miners o de gerència.
Mines d’Ojos Negros (Terol)
Municipi: Ojos Negros. Comarca: Jiloca. Província: Terol. Com. Autònoma: Aragón
Coordenades: 40°43’14.4″N 1°31’59.0″O. Altitud: 1.217 msnm
Web: ayuntamiento
Visita: 2025
Índex
Mines d’Ojos Negros. Jiloca. Terol
Les mines de ferro d’Ojos Negros es troben a Sierra Menera, a l’extrem occidental de la província de Terol, prop del límit amb Guadalajara. La major part de les antigues explotacions pertany al municipi d’Ojos Negros, tot i que el districte miner es prolonga cap a Setiles, ja en terres castellanomanxegues.
Les principals restes industrials i els barris miners es troben a uns cinc quilòmetres del nucli urbà d’Ojos Negros, al costat de la carretera de Villar del Salz. Les coordenades aproximades són 40°42′52″ N, 1°29′52″ O.
Ens trobem en un dels paisatges industrials més singulars d’Aragó: enormes excavacions a cel obert, desmunts, escombreres, pistes, tremuges, naus i barris construïts per allotjar els treballadors. La mineria no només va deixar alguns edificis abandonats, sinó que va transformar profundament la muntanya i l’organització del territori.
El territori
Sierra Menera forma part de les elevacions occidentals del Sistema Ibèric. És un territori d’hiverns llargs, poblament escàs i amplis espais dedicats tradicionalment al cereal, la ramaderia i l’aprofitament forestal. Sobre aquest paisatge rural es va desenvolupar, durant bona part del segle XX, una explotació minera de grans dimensions.
Si relacionem la posició de Sierra Menera en el mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen en el post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què s’emmarca.
La base geològica
Les mines d’Ojos Negros es troben sobre terrenys originats fa més de 440 milions d’anys, durant l’Ordovicià. A Sierra Menera apareixen roques com quarsites, pissarres, calcàries i dolomies, juntament amb importants concentracions de carbonats, òxids i hidròxids de ferro.
El jaciment es va formar mitjançant un procés prolongat d’alteració de les roques. L’aigua es va infiltrar per esquerdes i cavitats, va dissoldre alguns minerals i va concentrar el ferro en determinades zones. La proximitat d’aquestes acumulacions a la superfície en va facilitar l’explotació mitjançant grans explotacions a cel obert.
Una mica d’història
La riquesa ferruginosa de Sierra Menera era coneguda molt abans de la industrialització. Les investigacions arqueològiques han documentat l’explotació i la transformació del ferro des de l’època celtibèrica, amb continuïtat durant els períodes romà i andalusí. Entre els segles XV i XIX, el mineral va alimentar també petites fargues i activitats siderúrgiques tradicionals repartides per aquesta part de la serralada Ibèrica.
Aquestes explotacions tenien, però, una dimensió limitada. Depenien de procediments manuals, del carbó vegetal i d’unes comunicacions difícils. La gran transformació va arribar al setembre de 1900 amb la creació de la Companyia Minera de Serra Menera, promoguda per l’empresari basc Ramón de la Sota juntament amb el seu cosí Eduardo Aznar, per explotar de manera industrial un vedat de més de 1.400 hectàrees situat entre Ojos Negros i Setiles.
Entre 1900 i 1903 es van arrendar les concessions i es van dur a terme els estudis i la preparació del projecte i els primers treballs d’explotació minera.
L’empresa pretenia controlar el cicle complet del mineral: l’extracció, el transport, la transformació i la comercialització. Per aconseguir-ho no n’hi havia prou amb obrir noves pedreres. El principal obstacle consistia a traslladar grans quantitats de ferro des d’una zona interior, elevada i allunyada dels grans centres industrials.
La solució va ser construir un ferrocarril miner de via estreta que comunicava Ulls Negres amb el port de Sagunt de 204 quilòmetres, iniciant-se les obres el 1903.
A Ojos Negros, entre 1904 i 1906 es van concentrar tots els recursos en la construcció del ferrocarril, imprescindible per al trasllat del mineral. L’explotació comercial efectiva es va iniciar l’any 1906 i va assumir ple rendiment el 1907, quan es va acabar la línia fèrria.
S’establirà així una estreta relació econòmica entre dos llocs molt allunyats: les mines de Sierra Menera, a Terol, i el port i la indústria siderúrgica de Sagunt. La muntanya proporcionava la matèria primera, el ferrocarril travessava el Sistema Ibèric i el port valencià concentrava la transformació i la comercialització del mineral.
Com a conseqüència, va caldre incorporar un gran nombre de treballadors amb les seves famílies, als quals progressivament es va haver de dotar d’allotjament i serveis mínims.
Per completar el cicle empresarial, el 1917 es va constituir la Companyia Siderúrgica del Mediterrani per construir i explotar una factoria a Sagunt, que va entrar en funcionament el 1923. D’aquesta manera, la producció de mineral es va destinar a la seva transformació a Sagunt i a l’exportació, principalment a Gran Bretanya i Alemanya.
A començaments de la dècada de 1930, la crisi siderúrgica internacional va afectar greument l’empresa, que el 1932 va haver d’aturar les mines, el ferrocarril i bona part de la factoria de Sagunt. Molts treballadors van perdre la feina i algunes famílies van abandonar els barris.
Després dels importants danys que la Guerra Civil va provocar a les instal·lacions ferroviàries, l’activitat no es va recuperar fins al 1941. En les dècades següents es van ampliar les explotacions, es va modernitzar la maquinària i es van construir nous habitatges i serveis.
A partir de la dècada de 1970, la mineria espanyola del ferro va començar a perdre competitivitat. El 1972 es va clausurar el ferrocarril de via estreta i RENFE va assumir el transport del mineral.
La crisi internacional de la siderúrgia i els problemes de la factoria de Sagunt, que va tancar el 1984, van reduir progressivament la demanda, fet que va obligar a tancar l’explotació minera d’Ojos Negros el 1987 i va posar fi a 80 anys d’activitat i transformació de la comarca.
El final va ser especialment traumàtic perquè l’empresa havia organitzat durant dècades l’economia i la vida social del territori. Van desaparèixer els llocs de treball, moltes famílies van abandonar Sierra Menera i nombrosos edificis van quedar buits. La pèrdua de població va afectar també Ojos Negros i altres municipis pròxims.
L’explotació minera a cel obert
Les mines es van explotar principalment a cel obert. L’extracció continuada va acabar creant un paisatge artificial format per cavitats profundes, parets rocoses, terrasses, dipòsits d’estèrils i àmplies superfícies desproveïdes de vegetació.
La Companyia Minera de Sierra Menera va arribar a disposar d’una zona minera de més de 1.500 hectàrees.
El conjunt de l’explotació estava format per: les pedreres per a l’extracció del mineral a cel obert; les instal·lacions per a la separació inicial del mineral i els estèrils; la xarxa viària interior, de 60 centímetres d’amplada, i, posteriorment, els camions i les cintes transportadores que portaven el mineral a les instal·lacions de trituració i classificació, i els estèrils a les escombreres; les grans estructures destinades a carregar el mineral; i l’estació del ferrocarril, amb un feix de set vies des del qual es formaven i s’expedien els trens. El mineral es transportava per un ferrocarril de via estreta d’1 metre fins al port i els Alts Forns de Sagunt (València), situats a 204 quilòmetres.
A més, hi havia tallers per a la reparació de maquinària, edificis d’oficines i un hospital per als miners.
Els barris miners
L’explotació necessitava una mà d’obra abundant i estable. Com que les mines es trobaven allunyades d’Ojos Negros i d’altres nuclis habitats, la companyia va aixecar diversos barris pròxims als centres de treball.
Durant els primers anys d’explotació, el poblament miner es va desenvolupar, segons sembla, de manera dispersa a prop de les explotacions mineres, especialment en els sectors coneguts posteriorment com el barri de la Relojería i el barri de l’Hospital. El creixement de la plantilla i la necessitat d’allotjar els treballadors de manera estable van donar lloc posteriorment a la creació del barri del Centro. Més al sud se situaven el barri de la Gerencia, reservat a l’administració i als responsables de l’explotació, el conjunt anomenat Casas de Manolo i el barri de l’Estación, amb les cotxeres i els habitatges dels ferroviaris.
A més, per a l’explotació de la mina La Carlota a Setiles, al vessant occidental de Sierra Menera, ja dins la província de Guadalajara, es van construir les Casas de Montiel.
Segons consta, una altra part dels treballadors residia a Ojos Negros, Villar del Salz, Setiles i altres localitats properes.
En resum, la població es distribuïa entre diversos barris i conjunts residencials dispersos al llarg de l’explotació.
La visita a les mines d’Ojos Negros
Abans de començar la presentació del recorregut vull comentar que la visita va estar condicionada per unes condicions meteorològiques marcades per la pluja intermitent, que van limitar la meva tasca fotogràfica en alguns punts del recorregut, per exemple, al barri del Centro.
La zona també es pot recórrer seguint el sender PR-TE 52, un itinerari circular que enllaça Ojos Negros amb Sierra Menera.
Camí cap a les mines d’Ojos Negros
El punt de referència per iniciar l’aproximació a les mines d’Ojos Negros va ser la localitat d’Ojos Negros (0) (40°44’14.7″N 1°29’59.0″O), des d’on vaig agafar la TE-V-9025 en direcció a Villar del Salz, situat a uns 5 quilòmetres.
El primer objectiu era el conjunt de les tremuges i la nau de classificació i garbellament (1 i 2)
Durant el recorregut, primer s’observa al costat de la carretera un molí de vent (17) (40°44’20.3″N 1°30’33.5″O) que diuen que és del segle XVI, ben restaurat.
Abans d’arribar a la zona minera vaig aprofitar que les Salines de Ojos Negros (18) (40°44’53.4″N 1°31’35.9″O) es troben gairebé de passada. Ja els vaig dedicar el post corresponent.
Inici del recorregut per la zona minera
Tremuges i nau de classificació i garbellament
Monument d’Interès Local
El primer punt de contacte amb les mines és el conjunt de les tremuges del carregador de mineral (1) i la nau de classificació i garbellament (2).
Tots dos elements són els únics de tot el conjunt que el 2001 van merèixer ser catalogats com a Monument d’Interès Local.
Cap altra part o element d’aquest impressionant conjunt no ha merescut cap reconeixement patrimonial ni, per tant, cap mesura de preservació. Increïble!
De lluny s’aprecien les tremuges i la nau de classificació i garbellament, amb Sierra Menera al fons, darrere de la qual es troba la província de Guadalajara, i a l’esquerra una gran escombrera.
El primer que trobem són les tremuges del carregador de mineral (1) (40°43’35.7″N 1°32’37.4″O), utilitzades per emmagatzemar i descarregar el ferro als vagons.
El carregador constituïa així el veritable punt de partida dels combois. Allà, els vagons es col·locaven sota les grans tremuges i rebien per gravetat el mineral prèviament triturat i classificat. La via enllaçava amb l’estació d’Ojos Negros i, des d’allà, els vagons recorrien els 204 quilòmetres fins a Sagunt.
El procés miner començava amb l’extracció del mineral, que es traslladava fins a la planta de classificació i cribratge (2) (40°43’28.6″N 1°32’44.5″O). Aquí també arribava, a través d’un túnel, el mineral procedent de la mina Carlota (16).
Des d’aquesta instal·lació, una cinta transportadora el conduïa fins a les grans tremuges. De la gran cinta transportadora només queden algunes bases de les torretes que la sostenien.
Aquestes instal·lacions es van anar modificant al llarg de l’explotació. Per això, la maquinària i el sistema visibles corresponen en bona mesura a l’última modernització.
Pels voltants queden alguns vestigis de les nombroses construccions auxiliars necessàries per a totes les tasques mineres, i també algunes escombreres.
El bon estat de conservació d’aquestes dues instal·lacions i l’acabat multicolor de la nau són conseqüència del projecte Art, Indústria i Territori, promogut des de l’any 2000 per l’artista Diego Arribas. Unes trobades organitzades a Sierra Menera van contribuir a reconèixer el valor cultural del paisatge miner i van afavorir que, el 2001, les tremuges i la nau de classificació fossin protegides com a Monument d’Interès Local, evitant-ne el desmantellament. La consolidació i la restauració material es van dur a terme el 2016.
En aquest punt de la visita la meva intenció era dirigir-me en direcció nord cap a la mina Carlota (16), a Setiles, a la província de Guadalajara, amb la qual cosa hauria circumval·lat tot el vedat miner. Tanmateix, el camí està prohibit als automòbils, de manera que em vaig haver de limitar a visitar la zona de Terol de les mines.
Barri de la Relojería i barri de l’Hospital
Retrocedeixo una mica per dirigir-me cap al sud.
A la zona nord-oriental de l’explotació, els dos barris miners inicials se situen molt a prop l’un de l’altre: el barri de la Relojería (3) i el barri de l’Hospital (X). De vegades aquest conjunt s’anomena barri del Norte.
Barri de la Relojería
El barri de la Relojería (3) (40°43’29.1″N 1°31’59.8″O) és el primer barri obrer de les mines, el nom del qual prové de l’existència al lloc d’un rellotger. Actualment està format per un conjunt de vuit cases disperses de propietat particular i de tipologies diverses. També hi havia algun bloc d’habitatges, corresponent als inicis d’una ocupació residencial encara poc planificada.
Barri de l’Hospital
A uns 250 metres al sud es troba el barri de l’Hospital (4) (40°43’14.3″N 1°31’59.0″O), que rep el nom perquè s’hi trobava l’hospital, situat al costat de la TE-V-9025.
Aquí s’observa una estructura formada per dos blocs d’habitatges centrals paral·lels, encara que desiguals, i dos conjunts de construccions auxiliars, també paral·lels als costats exteriors. Fa la impressió d’una planificació més acurada.
Al costat dels habitatges per als miners, s’hi trobaven l’hospital, la casa caserna de la Guàrdia Civil i un safareig públic.
Són cases adossades senzilles de maçoneria, amb teulada a dues aigües. Hi ha un bloc d’una sola planta i un altre de dues plantes. Són d’una tipologia estrictament funcional per donar aixopluc als treballadors de la mina.
Al bloc de la dreta, de dues plantes i en ruïnes, hi havia la Casa Caserna de la Guàrdia Civil, que ocupava la primera casa arrebossada de blanc, visible amb la cantonada ensorrada.
La fotografia presa no fa gaires anys mostra sencer el pany de paret de la cantonada de la caserna, de maçoneria de baixa qualitat, actualment ensorrat.
El bloc de l’esquerra, d’una planta, és l’únic que encara continua ocupat.
Al costat de la carretera, una construcció quadrangular de dimensions més grans amb la coberta a quatre aigües era l’Hospital de miners. La construcció és de més qualitat que la resta.
Al fons, a la dreta de la imatge, les restes d’un dels blocs auxiliars.
Des d’aquí iniciaré el recorregut cap a la zona minera deixant enrere el barri de l’Hospital, amb l’antic hospital al fons.
Recorregut per la zona minera
Des del punt (4) (40°43’14.3″N 1°31’59.0″O), al costat meridional dels blocs d’habitatges del barri de l’Hospital, surt cap a ponent una pista de terra, ampla i ben condicionada, per on circulen els camions que transporten mineral des de la mina Mariluz. El recorregut fins a la mina és d’uns 3 quilòmetres.
Cotxera. Nau de muntatge de vehicles pesants
Uns 650 metres després d’iniciar aquest recorregut, a l’esquerra es troba el que Google Maps denomina cotxera Sierra Menera (5) (40°43’03.8″N 1°32’18.2″O).
Es tracta de naus destinades a la maquinària pesant utilitzada per a l’extracció del mineral. Amb els anys, s’hi van anar fent modificacions a mesura que canviaven les necessitats i la maquinària.
Em vaig endinsant en el paisatge miner.
Al llarg del vedat anem observant diverses edificacions disperses.
Mina Mariluz
Al punt (6) (40°42’40.9″N 1°32’28.8″O) un cartell ens informa i adverteix dels perills d’entrar a la mina Mariluz, sense que encara se’n vegi l’explotació. Sabem que Circonita Recursos Minerales és la concessionària actual de l’explotació.
En efecte, l’explotació disposa d’autorització ambiental des del 2012 i funciona mitjançant campanyes periòdiques d’extracció. L’òxid de ferro obtingut ja no es destina a la siderúrgia, com durant l’etapa de la Companyia Minera de Sierra Menera, sinó principalment a l’elaboració de pigments i altres productes industrials.
Conviuen així les restes de la gran explotació històrica amb una mineria contemporània molt més localitzada i reduïda.
Es té un primer contacte amb la mina i els residus que genera.
Al final d’aquest recorregut arribem al nucli més important de l’explotació minera a cel obert, la mina Mariluz (7) (40°42’08.9″N 1°32’42.3″O).
Una gran esplanada on, en aquell moment, maniobra una pala carregadora que omple un gran camió de la companyia Circonita.
A l’entorn de l’esplanada s’observen grans aplecs de mineral extret que romanen a peu de mina abans de ser traslladats a la planta de tractament, perfectament numerats.
La sèrie de fotografies és fruit de deambular pel vedat (8).
Preparats i numerats per ser exportats.
A la zona d’emmagatzematge per al transport s’hi pot veure maquinària de l’explotació.
Després del tancament de les explotacions i l’abandonament dels sistemes de drenatge, algunes excavacions mineres es van començar a omplir d’aigua. La pluja, la neu, l’escorrentia i certes filtracions subterrànies s’acumulen en aquestes cubetes endorreiques sense sortida, afavorides per l’escassa permeabilitat dels nivells de limonita, argiles i pissarres. Així es van formar les actuals llacunes mineres, l’extensió de les quals varia segons les precipitacions i l’evaporació.
Mina El Menerillo
De tornada cap al barri de l’Hospital, des del punt (9) (40°42’28.8″N 1°32’22.4″O) tenim una vista panoràmica de la mina El Menerillo (10) i de l’entorn amb els barris del Centro (11) i de la Gerencia (13).
Vista sobre el barri del Centro (11).
Vista sobre el barri de la Gerencia (13).
Al costat del camí hi ha la base d’una de les grans escombreres.
Barri del Centre
En aquest punt és on vaig tenir més problemes amb la meteorologia, el que em va limitar la visita.
Uns 900 metres en direcció sud separen el barri de l’Hospital del barri del Centre. Es va construir sobre la carretera TE-V-9025, relativament allunyat de l’explotació minera.
El Barri del Centre (12) (40°42’56.7″N 1°31’26.3″O) va ser concebut com un poblament programat per als miners i les seves famílies, amb habitatges alineats, carrers regulars i serveis col·lectius com ara església, escoles, economat, casino-cinema, safareig i instal·lacions esportives
Encara que no s’ha identificat un projecte general datat, la documentació conserva projectes d’habitatges des de 1918, moment que podria assenyalar el començament d’aquesta nova fase de planificació.
Com passa sempre amb els assentaments programats vinculats a una empresa i una activitat productiva, la companyia condicionava la vida quotidiana. El treball, l’habitatge, l’educació, el proveïment, l’assistència sanitària i bona part de les relacions socials quedaven vinculats a l’activitat minera.
L’arribada de treballadors procedents de diferents llocs va produir, a més, un considerable creixement demogràfic fins als 3.000 habitants en els moments de màxima activitat, i va modificar una societat fins aleshores essencialment agrària. Sierra Menera es va convertir en un dels principals enclavaments industrials de la província de Terol.
Urbanisme
Es tracta d’un poblat clarament planificat, amb una disposició urbanística dominada per una concepció ortogonal, amb carrers-eix paral·lels entre si sense que es formin illes en sentit estricte, però no hi ha una disposició orgànica.
A més, fa la impressió que es va anar construint per etapes.
Encara que hi ha un espai obert al costat del casino, no configura la clàssica plaça major.
Habitatges
Hi trobem diversos tipus d’habitatge. El tipus d’habitatge més simple està format per una filera de cases idèntiques adossades d’una sola planta, emblanquinades i amb teulada a dues aigües. A la façana principal se situa la porta d’entrada flanquejada per dues finestres, i té un pati posterior.
Un altre tipus és el de les cases aparellades, formades per dos habitatges independents amb entrades diferents. Tenen una sola planta, estan emblanquinades, amb un sòcol de pedra i teulada a dues aigües.
Un tercer tipus el constitueixen blocs d’habitatges de dues plantes de forma poligonal amb diverses portes d’entrada i finestres quadrangulars a totes les cares. Alguns d’aquests blocs són de maó mentre que d’altres estan arrebossats; uns es cobreixen amb una teulada a dues aigües i d’altres a tres o quatre, amb diferents graus d’inclinació.
Dispersos pel poblat, es troben altres tipus d’habitatges.
Casino-cinema
El casino-cinema és un edifici de dues plantes amb teulada a quatre aigües. Està totalment arrebossat i envoltat per un fris de pedra. Les diferents obertures tenen formes quadrangulars i dimensions idèntiques, cosa que li confereix un estil funcional que respon a la seva finalitat com a Cinema-Casino.
L’esplanada davantera, a l’altre costat de la carretera, on també es troben el monument al ferrocarril i una màquina de vapor, constituiria la plaça del poblat.
Església
No se com interpretar que l’església del Barri del Centre, coneguda també com a església de les Mines, no es construís fins a 1954-1958. Anteriorment no es parla de cap espai religiós. Va estar vinculada al nacionalcatolicisme posterior a la Guerra?
És un edifici d’estil neoromànic, de maó i carreus petits, d’una sola nau i coberta a dues aigües. L’entrada als peus disposa d’una porta d’arc de mig punt de maó, un òcul circular, també de maó, i es remata amb un campanar de cadireta de dues obertures. La planta és rectangular amb un absis poligonal.
Escoles
Des d’una data indeterminada, les escoles van ocupar l’edifici de maó de dues plantes amb planta en forma de “L” situat sobre la carretera al costat de l’església.
Segons informacions, el 1976, en deixar d’utilitzar-se com a escola, l’edifici va ser adaptat per acollir les oficines administratives de la mina, funció que va mantenir fins al 1987.
El 2007, es va rehabilitar com a Alberg de Sierra Menera i es va concebre perquè servís com un punt clau de parada, descans i restauració per als ciclistes i senderistes que recorreguessin la Via Verda. L’aspecte no és gaire prometedor i no tinc clar si encara funciona com a alberg.
Economat
Edifici emblanquinat de dues plantes amb sòcol de pedra i amb uns volums annexos disposats a diferents altures amb les seves respectives teulades a dues i tres aigües.
A l’interior, un gran espai diàfan sostingut per columnes s’utilitzava com a botiga, i dues estances laterals que es destinaven a carnisseria i peixateria.
A la plaça del poblat (12) s’ha instal·lat com a record una locomotora i un vagó modern metàl·lic.
És una petita locomotora de vapor del tipus «Orconera» de les que estaven destinades a maniobres, serveis auxiliars i moviments interns dins del recinte miner. No estaven dissenyades per recórrer llargues distàncies arrossegant grans tonatges.
Al seu costat s’ha alçat el monument al Ferrocarril Sierra Menera. No em consta cap autor particular. Està fet directament amb vies de tren de via estreta, travesses, suports de ferro i una gran roda dentada o politja de desviament que formava part de la maquinària de transport o del sistema de politges del pla inclinat de la mina.
Zona sud
Barri de la Gerència
El barri de la Gerència (13) (40°42’10.9″N 1°30’59.6″O) era el sector residencial més acomodat i diferenciat del poblat miner.
A més de dirigir l’explotació, servia per rebre empresaris, autoritats i personalitats relacionades amb la companyia. La seva arquitectura i l’amplitud dels habitatges reflectien la jerarquia social existent en relació amb els barris obrers.
Estava formada per dos recintes quadrangulars tancats contigus.
Al primer tancat, al costat nord, es trobava la Casa-Gerència, residència principal dels màxims responsables de la companyia.
Es tracta d’una casa de planta quadrangular amb coberta a quatre aigües i un cos posterior. Està construïda amb carreus de pedra, amb uns de més grans a les cantonades, a la motllura que separa les dues plantes i a l’emmarcament de les portes i finestres.
El quadrant del costat sud acollia les oficines administratives de l’explotació, la fonda o allotjament per a visitants, tècnics i personal desplaçat, i els habitatges de l’administrador, enginyers i altres comandaments superiors, així com un pou per al proveïment d’aigua. Es distribuïen en diverses edificacions.
Cases de Manolo
Seguint la carretera cap al sud, a 400 metres es troben dos blocs de pisos desiguals coneguts com les cases de Manolo (14) (40°41’58.4″N 1°30’50.0″O), ja dins del terme municipal de Villar del Salz.
Van ser construïdes també a principis del segle XX com a habitatges per a treballadors de la companyia.
El conjunt estava format per dos blocs, un de més llarg que l’altre, de tres plantes, construïts amb maó de tova emblanquinat, cobertes a dues aigües i finestres rectangulars. La vista aèria mostra restes de construccions a la part posterior.
“Cases de Manolo” sembla una denominació popular, possiblement relacionada amb alguna persona vinculada al lloc.
Estació minera d'Ojos Negros i barri de l'Estació
A la carretera, davant de les cases de Manolo, surt un camí carreter que portava cap a l’estació d’Ojos Negros i l’annex barri de l’estació (15) (40°41’53.3″N 1°31’10.1″O).
He de reconèixer que, quan des del Barri de la Gerència em vaig dirigir per curiositat cap a unes construccions a uns 500 metres cap a ponent que havia observat a Google Maps sense cap referència, no sabia de què es tractava. I vaig marxar després de la visita sense saber-ho encara.
Pel camí de terra vaig arribar primer a unes construccions en ruïna total i després a una esplanada al costat de la via verda. A la dreta, una gran edificació amb forma de magatzem, i a l’altre costat de la via verda, unes construccions també en ruïna.
Vaig fer un parell de fotos amb poc interès, per deixar constància del meu pas per allà, i vaig tornar per on havia vingut, atès que la via verda per on tenia intenció de continuar el recorregut està vetada als vehicles.
Em van estranyar aquells grans “magatzems” sense un camí adequat per transportar mercaderies, però no hi vaig donar més importància.
Preparant aquest post he descobert que es tractava de l’estació d’Ojos Negros i del barri de l’Estació, que ningú no situa en les poques ocasions en què se’ls cita, excepte algun recorregut a Wikiloc. Per suggeriment meu, ara ja es troba senyalitzat a Google Maps el barri de l’estació. Gràcies, Google, per atendre la meva petició!
Aprofito per reivindicar que els organismes que es dediquen a presentar i inventariar el patrimoni (en aquest cas el SIMCA) indiquessin en cada referència monumental les coordenades del lloc, cosa que ajudaria molt a la localització ara que els GPS són omnipresents.
Així doncs, es tracta d’un dels punts més importants de l’explotació minera d’Ojos Negros: l’estació d’origen de la línia ferroviària fins a Sagunt, de la qual ja he assenyalat la rellevància.
Barri de l'Estació
Ara puc dir que, a 300 metres de les cases de Manolo, es troba en primer lloc el barri de l’Estació, que va prendre el nom perquè era la residència dels treballadors ferroviaris.
Són quatre blocs de quatre habitatges adossats d’una planta, agrupats de forma ortogonal. El seu estat és de ruïna, encara que es mantenen completes totes les estructures.
Estació minera d'Ojos Negros
L’espai, travessat actualment per la via verda que ocupa la línia ferroviària totalment desmantellada, es mantenen les naus dels tallers ferroviaris rehabilitats, les ruïnes de l’estació d’Ojos Negros i restes disperses de construccions auxiliars sense significació evident.
Aquesta estació d’Ojos Negros era la capçalera del ferrocarril miner que comunicava les explotacions de Sierra Menera amb el port de Sagunt, sense que prestés cap servei públic de viatgers.
El conjunt disposava d’un edifici d’estació, una platja de set vies, unes cotxeres-taller i les construccions auxiliars necessàries, com ara magatzems i instal·lacions auxiliars. Es completava amb els habitatges per als ferroviaris i les seves famílies que acabem de veure.
El plànol d’un dels projectes de l’estació mostra la disposició de tots aquests elements estructurals, amb la platja de vies on s’organitzaven els combois de transport de mineral que arribaven des de les tremuges de càrrega (1) per un ramal interior.
En comparar el plànol amb la imatge aèria, adverteixo que el traçat en forma triangular que es feia servir per girar el sentit de les màquines encara conserva les seves traces al territori. En canvi, l’entramat ferroviari ha desaparegut completament.
Pel ramal de l’esquerra entrava el traçat de la línia de ferrocarril interior procedent de les tremuges de l’extrem nord (1), per on he començat la visita. Actualment aquest ramal forma part de la Via Verda.
El ramal de l’esquerra era l’inici del recorregut de 204 quilòmetres fins a Sagunt.
A la part superior dreta de la fotografia anterior apareix l’esquelet en ruïnes dels quatre blocs d’habitatges adossats.
Dues fotografies històriques de l’estació.
L’edifici de l’estació és d’aspecte senzill i robust, construït en una sola planta i cobert amb una teulada a dues aigües. Actualment està en ruïnes, al costat d’edificis auxiliars.
Fent un zoom molt extrem sobre la fotografia anterior, s’arriba a apreciar el nom de l’estació OJOS NEGROS, sobre el mur lateral de l’edifici.
A l’altre costat de l’estació es van aixecar dues grans cotxeres-taller. Eren naus allargades adossades de pedra, amb teulades a dues aigües i amplis portals que permetien l’entrada de les locomotores. S’hi guardava i reparava el material ferroviari. Un dels edificis tenia adossat un magatzem on es conservaven mostres i testimonis de les prospeccions fetes a l’explotació minera.
La primera fotografia correspon a l’estat dels tallers abans de la rehabilitació i la segona, a l’actualitat.
Fi de la visita
Abandono Sierra Menera deixant enrere els grans esglaonats obertes a la muntanya, les tremuges, els tallers i els barris on durant dècades van viure centenars de famílies.
El silenci domina ara un paisatge que durant bona part del segle XX va estar marcat pel soroll de les màquines, les locomotores i les voladures. Les mines d’Ojos Negros conserven la memòria d’una comunitat i d’una activitat que va transformar profundament el territori i el va connectar amb Sagunt, a més de 200 quilòmetres de distància.
Sé que és difícil posar en valor un patrimoni tan extens i dispers. Les diverses iniciatives plantejades fins ara han permès recuperar alguns elements, però no han aconseguit aturar l’abandó i la degradació de bona part del conjunt.
Una mostra d’aquesta situació és la dificultat per trobar una publicació senzilla que presenti de manera conjunta el territori miner i les seves instal·lacions històriques i que es pugui utilitzar com a guia durant la visita.
El material més proper és el fulletó de dues pàgines Ojos Negros–Sierra Menera, editat per la Comarca del Jiloca. Està concebut principalment com a suport al sender PR-TE 52, no com a guia completa del patrimoni industrial, i el mateix arxiu s’identifica com a «informació sense completar». Aquesta mancança resulta especialment evident en un espai els principals llocs d’interès dels quals es troben repartits per un territori ampli.
Amb les limitacions d’un post, ha intentat oferir una visió de conjunt mitjançant un recorregut que es pot fer completament en automòbil. La visita a la mina Carlota i a les instal·lacions de Setiles va quedar pendent, ja que el camí que parteix de les tremuges no permet continuar amb un automòbil particular.
Com a resultat, m’adono que, a excepció de les tremuges, la nau de classificació i cribratge i de l’edifici de les cotxeres-taller de l’estació, no queda res del patrimoni industrial miner i ferroviari, de manera que absolutament tots els altres elements metàl·lics han estat espoliats. L’únic que perviu són certes parts residencials, encara que moltes en ruïnes.
L’empremta més duradora es troba en el propi paisatge: als enormes talls a cel obert, aquests «ulls negres» oberts per l’extracció del mineral, i les grans escombreres formades amb els materials rebutjats. Serra Menera conserva així, enregistrada sobre la muntanya, la memòria de gairebé un segle d’activitat minera.
Tot i això, és un paisatge físic i humà del màxim interès per visitar.
Bases d'informació
Webs
ayuntamiento
SIPCA
folleto ruta
wikipedia
Webs academic
Yacimientos de hierro de Ojos Negros (Código IB079)
Archivo Histórico Minero. Compañía Minera de Sierra Menera
Arribas, Diego (1999). Minas de Ojos Negros, un filón por explotar
Sanz Guillén, Alejandro M. (2019). Ojos Negros (Teruel) y su patrimonio minero: un futuro incierto
FFCC Ojos Negros a Sagunto. Planos de Estaciones
Sanz Hernández, María Alexia (1998). La explotación minera de Ojos Negros: repercusiones en la estructura social y en la cultura