Em desplaço al territori bressol del Regne d’Aragó per visitar el Reial Monestir de San Juan de la Peña, en la Jacetania d’Osca, i el Monestir Nou, tots dos dins del Paisatge Protegit de San Juan de la Peña i Mont Oroel.

Monestir de San Juan de la Peña, Jacetania

Reial Monestir de San Juan de la Peña i Monestir Nou (Google earth 2019-01-19)

Monestir de San Juan de la Peña, Jacetania (Osca)

Localitat: Botaya. Municipi: Jaca. Comarca: Jacetania. Província: Osca. Com. Autònoma: Aragó

Telèfon: 974 355 119

Coordenades: 42°30′28″N 0°40′22″O. Altitud: 1.200 msnm

Reial Monestir: Bé d ‘Interès Cultural, 1889

Monestir Nou: Bé d ‘Interès Cultural, 1923

Última visita: 2016

Mapa de situació dels Monestirs de San Juan de la Peña (Google maps 2019-01-19)

Monestir de San Juan de la Peña, Jacetania (Osca)

Un dels monuments més importants del Regne d’Aragó és, sens dubte, el Monestir de San Juan de la Peña, en la Jacetania pirinenca, com a enclavament significatiu en els inicis d’aquest Regne. Per alguna cosa va ser Panteó Reial dels seus primers reis.

La particularitat del seu emplaçament, en un gran abric sota una penya, d’aquí el seu nom, i la singularitat de la seva arquitectura, li han atorgat la fama que mereix.

De fet, aquest Post tractarà de Monestirs en plural, ja que a uns 500 metres a través del bosc, i poc més d’1 quilòmetre per la carretera, es troba un altre monestir, el Monestir Nou de San Juan de la Peña, al qual es van desplaçar els monjos al segle XVII, convertit ara en Hostatgeria, a més de la instal·lació de tres Centres d’Interpretació: el del Regne d’Aragó, el de la vida monàstica i un tercer del Paisatge Protegit de San Juan de la Peña i Mont Oroel.

Com que vaig disposar de temps i ganes, em vaig acostar als dos miradors habilitats, tots dos a menys d’un quilòmetre. Un cap al nord, el Balcó del Pirineu, i un altre sobre el sud des del mirador de Santa Teresa, al costat de les ruïnes de l’Ermita de Santa Teresa, sobre la cara nord de la Serra de Guara i el Prepirineu Sense.

Aquests Monestirs formen part, al seu torn, del Parc Cultural de San Juan de la Peña. La figura del Parc Cultural ja l’he presentat al Post: Parque Cultural de Albarracín.

Aquest serà un Post una mica esquemàtic, ja que en el moment de la visita encara no m’havia plantejat fer aquest Blog, de manera que el contingut fotogràfic serà més reduït que l’habitual. Del que es tracta és de deixar constància de l’interès del lloc i que pugui ser un incentiu per visitar-lo.

El territori

Estem a la comarca de la Jacetania, al sud del riu Aragó, a les muntanyes de San Juan de la Peña. A 25/30 quilòmetres de Jaca, segons la ruta que es prengui. La més directa i habitual és per Santa Cruz de la Serós. Però des de Jaca també és interessant accedir per Bernues, és un recorregut una mica més llarg, però que passa per un paisatge més verge.

Una interesant conjunció entre natura i cultura: unitats ambientals representatives de la mitjana muntanya pirinenca (amb una densa i variada massa forestal i tallats de conglomerats refugi d’aus rupícoles d’especial interès), i l’existència d’un dels monestirs més importants de l’Alta edat Mitjana i primer Panteó Reial d’Aragó, així com de pobles carregats d’història i art com Santa Cruz de la Serós.

El paisatge acompanyarà tota la vista, amb vistes a la vall de riu Aragó i el Pirineu cap al nord, i al Prepirineu aragonès cap al sud, si ens acostem als seus miradors. Per alguna cosa estem dins de l’àmbit de Paisatge Protegit de San Juan de la Peña i Mont Oroel.

És aquest valor paisatgístic-cultural el que ha permès definir-lo com un dels Parcs Culturals d’Aragó.

Una mica d'història dels Monestirs

El Monestir ve envoltat d’un halo de llegenda potenciat per la seva recòndita ubicació en un paratge entre roques, a l’Alt Aragó. Va ser centre del poder religiós i polític durant els segles XI i XII. Així, acull al seu interior la sepultura de grans reis aragonesos i pamplonesos com Ramiro I, Sancho Ramírez i Pedro I.

Pel que es coneix, la història comença al segle X com a lloc de retir eremític, entre d’altres dels germans Voto i Félix. També hi ha constància de la construcció en aquest segle d’una església preromànica dedicada a sant Julià i santa Basilissa. En el mateix segle es funda un petit centre monàstic dedicat a Sant Joan Baptista des del qual es pogués administrar i controlar la regió.

Serà en el segle XI quan el cenobi es converteixi en un gran centre polític i religiós gràcies a les donacions de monarques i senyors, tant aragonesos com navarresos.

Sancho Garcés III, rei de Pamplona, introdueix la regla de Sant Benet al 1028, de manera que s’instal·len a San Juan de la Peña monjos procedents del Monestir francès de Cluny. El Monestir canvia de nom com San Juan de la Peña al·lusiu al seu peculiar emplaçament.

En 1071 es resa per última vegada sota el ritu mossàrab i s’utilitza per primera vegada a la Península el ritu romà. Durant el segle XI es converteix en Panteó de reis i mausoleu de nobles, els seus principals benefactors. S’inclou com un dels centres de pelegrinatge a la via procedent de França del camí a Sant Jaume.

El rei Sancho Ramírez àmplia el conjunt amb la intenció de convertir la regió en un gran centre religiós, fent construir l’església alta, que s’acabarà a l’any 1094.

Als segles posteriors s’afegeixen noves dependències en consonància amb la importància del centre monàstic, tot i el declivi que pateix durant el segle XII pels continus conflictes entre els monjos i els bisbes de Jaca, Osca i Saragossa i pel cessament de donacions de la Cort.

Amb l’expansió del Regne d’Aragó cap al sud s’accentua la decadència del Monestir des de principis del segle XIII. A l’abandó econòmic dels seus donants s’uneixen les males condicions geogràfiques i climàtiques de l’edifici.

A partir del segle XV s’introdueixen reformes artístiques com la capella gòtica de San Victorián construïda per Panteó abacial.

Al segle XVI l’abandó institucional del Monestir és un fet, quan el papa Pius V separa la diòcesi d’Osca de la de Jaca. Per dotar la nova seu de la Jacetania s’utilitzen propietats del Monestir de San Juan de la Peña, situació que accelera la crisi econòmica de la comunitat religiosa.

La pervivència dels monjos a San Juan de la Peña es veu greument alterada després d’un gran incendi en 1675, que provoca la destrucció de moltes de les seves dependències. Els monjos fan front a aquest incident i decideixen la construcció d’un nou Monestir situat a el proper Llano de San Indalecio.

A l’antic Monestir només romandran dos monjos que s’ocupen del seu manteniment.

En 1770 es remodela en estil neoclàssic, el Panteó Reial per l’estat d’abandó dels sepulcres.

La Guerra de la Independència, a principis del segle XIX, suposa la destrucció del Monestir Nou per part dels francesos i el seu espoli.

Amb la desamortització de Mendizábal i la primera guerra Carlina, la vida monacal desapareix del conjunt monàstic el 1835 quan Isabel II castiga aquesta comunitat de monjos per donar suport a les tropes carlines, i l’edifici passa a ser propietat nacional.

En 1889 obtiene el título de Monumento Nacional y en 1920 es declarado Sitio Nacional por el rey Alfonso XIII. El Gobierno de Aragón completa su declaración como Bien de Interés Cultural con la protección del conjunto monástico y su entorno en 2004.

Desde principios el siglo XX, y especialmente a finales del mismo, se procede a la restauración, cuya última etapa finaliza en 2012.

Vista al Reial Monestir

He arribat al Reial Monestir per la ruta a peu a través del bosc des del Monestir Nou. A l’acostar-me, entre l’arbreda, es veuran perfectament reflectits els murs del Monestir sota la immensa mola de l’abric rocós que l’acull.

El que es conserva és només una part del que va ser el Monestir original, fonamentalment les zones de culte, el claustre i algunes dependències monàstiques, a més dels Panteons reials i de nobles.

Durant tota la visita, el pes de la massa rocosa sobre els nostres caps es farà omnipresent i aclaparador, i més des dels espais oberts quan s’entra a l’interior del recinte.

Entrada al recinte monàstic. Les obertures superiors corresponen a les dependències monàstiques actualment museu. Les inferiors a les entrades de llum de la Sala dels Concilis

Aquest Monestir és una interessant construcció que aglutina diversos estils artístics, situat sota una gran penya, de la qual pren el nom al segle XI.

Presenta diverses estades superposades construïdes en diferents èpoques en dos nivells.

La plata baixa correspon a les dependències més primitives: Església preromànica i Sala de Concilis.

En el nivell superior, o primera planta, es van construir dependències més àmplies, inclosa l’Església romànica, el claustre, capelles i el Panteó Reial.

Planta del Reial Monestir: a) Primera planta: 1. Forn de pa; 2. Panteó Reial; 3. Panteó de Nobles; 4. Museu; 5. Església superior. romànica; 6. Porta mossàrab; 7. Capella gòtica de San Victorián; 8. Claustre romànic; 9. Capella de San Voto i Félix. b) Planta baixa: 10. Església preromànica; 11. Sala de Concilis (Font: Wikipedia)

Planta baixa

Les escales d’accés al recinte presenten una primera entrada a la dreta que introdueix a la planta baixa, descendint uns graons.

La planta baixa acull la zona més antiga del Monestir amb dos espais diferenciats.

Sala dels Concilis

S’entra per la sala dels Concilis (11), de forma trapezoidal i dividida en quatre espais per arcs de mig punt sobre pilars. En realitat, era el dormitori dels monjos construït al segle XI, mentre que les actuals voltes són del segle XV, posteriors a un primer incendi el 1494.

La porta del fons devia de ser la primitiva entrada a l’Església mossàrab.

Les obertures a la dreta permeten l’entrada de llum natural al recinte.

Església preromànica-mossàrab

Al fons, la Sala de Concilis enllaça amb la primitiva església preromànica-mossàrab del segle X (10), dedicada als sants Julià i Basilissa. La seva consagració es data en l’any 920.

Consta de dues naus cobertes per voltes de canó i separades per arcs de ferradura sobre columnes. Les naus culminen en dos absis rectangulars excavats a la roca, amb els corresponents altars.

Absis i altar del costat esquerre
Absis i altar del costat dret

Aquests arcs comuniquen els dos altars formant l’espai eclesial.

Aquesta capçalera es va decorar al segle XII amb pintures murals, realitzades al fresc, el programa iconogràfic es centrava en el martiri dels sants Cosme i Damià i la glorificació de la Creu.

Més endavant, la zona dels peus de l’església es va ampliar amb la prolongació de les dues naus, a un nivell inferior a la capçalera. Les fotografies anteriors dels absis mostren els graons que descendeixen a l’espai ampliat.

En construir l’església romànica de la planta superior, aquesta zona va passar a realitzar les funcions de cripta, en ella es troben enterrats 5 abats del cenobi.

Planta superior

Retorn a l’escala d’accés per pujar a la planta superior.

Panteó de Nobles

A la planta superior s’entra pel Panteó dels nobles (3), un espai a cel obert, en els murs perduren nombroses inscripcions sepulcrals i notes necrològiques en el seu costat esquerre, que comparteix el mur amb el del Panteó Reial. L’últim noble enterrat en aquest panteó va ser Don Pedro Pablo Abarca de Bolea X Comte d’Aranda.

El costat dret dóna accés a antigues dependències monacals, com poguessin ser cuina, menjador i cel·les, i que actualment conté un petit museu (4).

Església romànica

Una porta doble dóna accés a l’Església romànica (5), que va ser definitivament consagrada el 1094.

L’església romànica es va aixecar, en aquest pis superior, sobre l’església baixa, Té una sola nau i capçalera triabsidal, coberta per la roca que acull al Monestir. El pas de la nau als absis es realitza sota tres arcs que descansen sobre columnes.

Aquests absis es decoren amb una banda de escacats i arquets cecs. Els tres altars estan dedicats al central a Sant Joan i els laterals a Sant Miquel i Sant Climent. Pel que sembla l’Església alta va poder tenir pintures murals, avui desaparegudes.

Monasterio de San Juan de la Peña

El mur del peu de l’Església presenta un conjunt de finestres per on penetra la llum natural al temple.

S’especula que l’obertura a nivell del sòl pogués haver estat un accés des de dependències monacals avui desaparegudes.

Des de l’exterior s’aprecia la superposició de les dues Esglésies. Les dues obertures inferiors corresponen als peus d’Església mossàrab primitiva i les superiors al peu de l’Església romànica de la imatge anterior.

La fotografia permet apreciar l’encaix dels dos cossos de la teulada de l’Església romànica amb el bloc de pedra natural de l’abric.

Com important centre religiós que va ser durant l’Edat Mitjana, el Monestir de San Juan de la Peña va custodiar grans obres d’art, unes perdudes, altres espoliades, que ja no es conserven. Entre elles cal destacar peces com les relíquies de Sant Indaleci, dutes a Jaca al segle XIX. Però sobretot un calze portat a Osca per Sant Llorenç, que va ser considerat durant segles el Sant Grial.

Entre les llegendes que envolten el lloc destaca la que el vincula amb el Sant Grial, segons la qual aquest va estar amagat durant segles a les muntanyes d’Osca i custodiat al Monestir. En aquesta Església s’exposa una rèplica d’aquell del Sant Grial que es conserva actualment a la Catedral de València amb el nom de Sant Calze.

Panteó Reial

S’accedeix al Panteó Reial (2) per una porta situada al costat de l’evangeli de l’església. És un espai bàsicament rectangular allargat amb les tombes al costat dret i un altar al fons.

El Panteó Reial, va quedar molt afectat en un incendi que va tenir lloc el 1675, després del qual es va remodelar en estil neoclàssic al segle XVIII. En ell descansen els tres primers reis d’Aragó, Ramiro I, Sançho Ramírez i Pedro I.

Claustre romànic

Per una porta d’arc de ferradura s’accedeix pel costat de l’epístola de l’Església al claustre romànic (8).

Com no podia ser d’una altra manera, un monestir cluniacenc havia de comptar amb un claustre. La seva disposició arquitectònica sota la roca fa que el conjunt del claustre s’hagi convertit en l’element més significatiu, i que atreu més als visitants, del conjunt monacal. 

Com dic, el que el fa singular i únic és la seva disposició a cel obert sota les roques. Pels indicis arquitectònics se suposa que el claustre quedava protegit a l’exterior mitjançant un mur avui desaparegut.

Va ser construït a finals del segle XII i principis del XIII. Es compon d’arcuació de mig punt disposada sobre un podi. Els arcs s’envolten per una motllura escacada i descansen en columnetes amb capitells decorats. Els capitells han patit danys amb el pas del temps i la seva disposició no correspon amb l’original.

S’atribueixen al taller del Mestre de San Juan de la Peña o Mestre d’Agüero i la seva iconografia agrupa representacions sobre el Gènesi, la infància de Jesús i la vida pública de Crist.

Dos costats romanen complets, i parcialment un tercer.

Com pot apreciar-se, el dia de la visita s’estaven fent els preparatius per celebrar un casament en aquest àmbit tan especial.

Del claustre parteixen dues capelles, la capella de san Victorián adossada al mur de l’Església i la de sant Voto i Félix a l’extrem diagonal.

Capella de San Victorián

La capella de San Victorián (7) és un magnífic exemple de l’arquitectura gòtic flamígera i conté decoració pintada del segle XIII.

Acull l’enterrament de diversos abats.

Monasterio de San Juan de la Peña

Capella de San Voto i Félix

La capella de sant Voto i Félix (9) és de construcció posterior, en la qual destaca la seva portada d’estil neoclàssic realitzada al segle XVII.

A la fotografia podem apreciar aquesta capella des de l’exterior del recinte, ocupant l’espai que queda lliure entre el mur i la paret de la muntanya.

A la sortida del Monestir no li queda al visitant una altra opció que tornar a contemplar l’impressionant conjunt que constitueixen les edificacions amb el grandiós abric que forma la roca, en el qual hi cap tota l’edificació descrita.

(Foto: Archivo del Gobierno de Aragón)

Monasterio Nuevo de San Juan de la Peña

Com s’ha dit, arran de l’incendi de 1675, i les males condicions que reunia l’emplaçament primitiu, els monjos pugen fins a una plana coneguda com Llano de San Indalecio, a uns 500 metres lineals de l’anterior, i construeixen un nou Monestir d’estil barroc, amb una gran Església dedicada a Sant Joan Baptista

La construcció de la nova edificació es va iniciar l’any 1676, es va consagrar en 1705 i es va donar per acabada en 1714.

Al segle XIX, durant la Guerra de la Independència, els francesos destrueixen el Monestir nou. 

Al llarg de les seves obres, els monjos van comptar amb l’assessorament de nombrosos professionals, sent fonamental la tasca de l’arquitecte saragossà Miguel Ximenez, qui va dissenyar aquest conjunt monàstic.

La traça de l’edifici constitueix un dels exemples més perfectes i evolucionats de l’arquitectura monàstica en l’Edat Moderna, per la seva simetria, per la multiplicació dels seus claustres i per l’organització racional que posseïa el projecte original, el qual mai es va poder dur a terme en la seva totalitat.

El material triat va ser el maó i, com he dit, seguint els cànons de l’estil barroc.

La façana de l’Església de Sant Joan conté en els extrems dues torres campanar. Les tres portes estan dedicades a Sant Joan, Sant Indaleci i Sant Benet.

Els dos edificis laterals que li donen forma de plaça, corresponen a les dues grans i allargades ales del Monestir. Actualment, la de l’esquerra està dedicada a Hostatgeria i la de la dreta al Centre d’Interpretació del Monestir.

L’Església, dessacralitzada, alberga el Centre d’Interpretació del Regne d’Aragó.

Centre d'Interpretació del Regne d'Aragó

Està integrat en l’Església barroca de Sant Joan, segons informen com a espai interactiu i audiovisual.

No puc parlar d’ell perquè en el moment de la meva estada no era visitable.

Centre d'Interpretació del Monestir

Ocupa tota l’ala nord del Monestir Nou, en un edifici de cobertura totalment modern.

El seu objectiu és mostrar els diferents aspectes de San Juan de la Peña des dels seus orígens.

Està distribuït en dues plantes. A la superior, mitjançant panells i vitrines amb restes arqueològiques, s’exposa el seu entroncament amb la història del naixement del Regne d’Aragó, el Camí de Sant Jaume i la vida monàstica.

Gran part del recorregut es desenvolupa sobre un terra de vidre transparent que permet veure la planta inferior.

La planta inferior mostra les restes que reflecteixen la vida dels monjos en aquest Monestir Nou durant el segle XVII. Aquests vestigis han estat reconstruïts i recreen les diferents dependències que tenien els monjos de San Juan de la Peña: les habitacions de servei, la cuina , la farmàcia, el refectori, el celler i el rebost.

Cada dependència està ambientada amb figures de frares a mida natural, i reproduccions de tots els objectes i mobiliari. Tots aquests elements de color blanc.

Centre d'Interpretació del Paisatge Protegit de San Juan de la Peña i Mont Oroel

Al Llano de San Indalecio, i just davant del Monestir Nou, es troba situat aquest Centre d’Interpretació recentment remodelat.

En l’apartat de Geologia tracta temes de formació dels conglomerats, tan representatius d’aquest espai, ajudat per un interessant audiovisual que explica a la perfecció aquestes formacions.

La flora i fauna present al territori, amb les seves espècies més representatives i els seus pisos de vegetació ben diferenciats té gran importància en el contingut expositiu. Una maqueta ofereix una reproducció a escala del paisatge protegit.

L’especial relació que ha tingut l’home en la formació d’aquest espai i els seus importants monuments, fa de San Juan de la Peña un ecosistema dels més valuosos de la mitjana muntanya aragonesa.

Des d’aquesta zona podem dirigir-nos, passant per la zona forestal, cap a dos miradors panoràmics per gaudir de les perspectives nord i sud en què s’emmarca el Paisatge Protegit de San Juan de la Peña.

Balcó dels Pirineus

Per un sender ben senyalitzat, que parteix de l’ala nord del Monestir, a uns pocs centenars de metres s’arriba al Balcó dels Pirineus.

La vall del riu Aragó ens separa dels Pirineus.

Mirador de Santa Teresa

Davant del Centre d’Interpretació surt, cap a la dreta, un altre sender que em portarà al mirador de Santa Teresa, al costat de les ruïnes de l’Ermita de Santa Teresa.

L’ermita va ser aixecada al segle XVII, època en què va proliferar la religiositat popular. Forma part d’un conjunt d’ermites que envolten la muntanya, algunes de les quals se situaven en la culminació de senders que servien als monjos per resar i la meditació.

El mirador s’encara cap al sud, i estén la seva visió sobre la cara nord de la Serra de Guara i el Prepirineu Sense.

Parc Cultural de San Juan de la Peña

Finalment, vull fer esment a la integració dels Monestirs en la figura del Parc Cultural de San Juan de la Peña.

Com ja he presentat en altres Post, especialment en el del Parc Cultural de Albarracín, aquesta figura d’ordenació que propugna el Govern d’Aragó s’aplica actualment a cinc zones on es reuneix un patrimoni cultural i natural específics a fi a la seva promoció i desenvolupament sostenible .

En el nostre cas, s’articula al voltant d’un dels principals monuments d’Aragó: el conjunt monàstic de San Juan de la Peña.

S’estén al nord-oest de la província d’Osca, entre la Canal de Berdún i les Serres Exteriors, aglutina un total de sis municipis i 28 nuclis enclavats en un territori delimitat pel riu Aragó a la zona nord i l’embassament de La Peña i les contraforts prepirinenques al sud.

Comparteix un ampli territori amb el Paisatge Protegit de San Juan de la Peña i Mont Oroel, fet que suposa una important conjunció entre natura i cultura, amb unitats ambientals representatives de la mitjana muntanya pirinenca i la presència d’un dels Monestirs més importants de la Alta Edat Mitjana.

A més dels Monestirs, inclou la localitat de Santa Cruz de la Serós, que alberga les esglésies de Santa Maria i Sant Caprasio, ambdues del segle XI. A més, sobresurten els conjunts urbans de Ena, Botaya, Osia, Centenero, Bernués i Atarés, amb abundants exemples d’arquitectura tradicional caracteritzada per sòlides cases de pedra i grans xemeneies troncocòniques coronades per espantabruixes.

A la zona nord, el Parc és solcat pel Camí de Sant Jaume, que discorre paral·lel al riu Aragó, dues calçades romanes i la Cabañera Reial, que uneix el Pirineu i la vall de l’Ebre, camins de ferradura, sendes com la de Izarbe i la via fèrria que condueix fins Caldearenas.

Fi de la visita

La visita val la pena. Jo he tingut ocasió de visitar-lo en dues ocasions i no em faria res tornar-hi.

Com he presentat, en aquesta última ocasió m’he permès una vista amb certa profunditat, tant dels Monestirs com de l’entorn, aprofitant-me de la tranquil·litat i bellesa del lloc i dels elements culturals que conté.

Bases de información

Enllaç amb el Post: Santa Cruz de la Serós

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.