El monestir de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), fundat el segle IX, fou un dels principals centres monàstics de Catalunya. És un dels més ben conservat, on destaquen els 144 capitells del claustre.
Monestir de Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Monestir de Sant Cugat del Vallès. Vallès Occidental. Barcelona
Municipi: Sant Cugat del Vallès. Comarca: Vallès Occidental. Província: Barcelona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 41°28′27″N 2°05′08″E. Altitud: 125 msnm
Web: visitsantcugat
Bé d’Interès Cultural
Darrera visita: 2020
Índex
Monestir de Sant Cugat del Vallès. Vallès Occidental. Barcelona
Evolució de l’edificació del monestir
Recorregut exterior del monestir
Façana de la plaça d’Octavià. El castell-palau
L’exterior del recinte claustral
Façanes lateral i posterior de l’església
Lateral sud, de l’epístola i capelles
Els capitells, suport d’imatges simbòliques
Museu del monestir. Cuina, refetor i escalfador medievals
Monestir de Sant Cugat del Vallès. Vallès Occidental. Barcelona
El monestir de Sant Cugat del Vallès es localitza a uns 25 kilòmetres de la ciutat de Barcelona, darrera del Parc Natural de la Serra de Collserola, a la comarca del Vallès Occidental.
El monestir benedictí de Sant Cugat, fundat el segle IX, fou un dels principals centres monàstics de Catalunya. Centre de vida religiosa, va participar també en la vida política del país i en l’organització de la societat imposada per les classes dirigents d’on provenien els monjos. Durant l’edat mitjana va aplegar un gran domini territorial i jurisdiccional al Comtat de Barcelona i a la Catalunya nova, i va desenvolupar un imponent complex arquitectònic. Aquest consta, avui dia, de l’església, el claustre amb edificacions monàstiques, el palau abacial i les fortificacions.
La vila de Sant Cugat, que va créixer al seu costat, i els masos de l’entorn, van restar-hi estretament vinculats fins a la seva dissolució. El 1835 després de quasi mil anys de vida monàstica, els monjos van abandonar el monestir arran el decret d’exclaustració.
És un dels monestirs benedictins romànic-gòtics més ben conservats, en el que destaca el claustre.
Una mica d’història
Després de la conquesta de Barcelona pels francs en 801 i l’establiment del comtat de Barcelona, la monarquia franca va impulsar el repoblament d’aquestes terres.
En la depressió del Vallès, en un petit turó al costat de la Via Augusta romana i en la cruïlla amb el camí que unia Barcino (Barcelona) amb Egara (Terrassa) per Collserola, s’havia establert al segle I dC l’assentament d’Octavià que va esdevenir un castellum fortificat en el que actualment és Sant Cugat del Vallès.
Pel segle V s’hi va construir una església paleocristiana i un recinte funerari, presumptament on s’hi van enterrar les despulles de Sant Cugat, martiritzat a Barcelona l’any 304. Al segle VI es va reformar en basílica visigòtica.
Després de la conquesta de Barcelona pel rei franc Lluis I, el Pietós, al segle IX, aquest assentament previ és va aprofitat per emplaçar-hi un monestir benedictí, del que es desconeix la data exacta de la seva fundació, sota el mandat de l’abat Ostofred. Fins l’any 878 no consta la primera noticia documental per part del rei franc Lluis II, el Tartamut, confirmant la domus de Sant Cugat i Sant Fèlix, al lloc d’Octavià, al bisbe de Barcelona.
La primera comunitat monàstica devia ser probablement de clergues regulars, dependents del bisbat i sota la regla de sant Benet.
Inicialment, es van aprofitar part de les construccions existents, procedint a successives reformes i ampliacions.
Les donacions que anava rebent de nobles i propietaris van fer que arribés a ser un dels monestirs més importants del Comtat de Barcelona.
Durant la incursió d’al-Mansur de 985, el monestir va ser saquejat. El nou abat Odó, vinculat a la noblesa, assumeix la tasca de reconstrucció. Quan en 995 va ser nomenat bisbe de Girona, va mantenir el càrrec d’abat. A l’abat Odó se li va dedicar una tomba al segle XIV situada al lateral de l’evangeli dins del temple.
La progressiva dedicació dels monjos a l’ofici diví, al comerç dels excedents agrícoles i a tasques culturals, els va portar a delegar en pagesos bona part del treball agrícola. Els camperols van formar un nucli de població, Octavià del Vallès, a l’entorn de la parròquia de Sant Pere, que l’any 993 estava en ple funcionament.
Els monjos es van dedicar especialment la copia de llibres i a l’escola claustral, dirigida a la formació dels futur monjos i, possiblement, a fills de potentats.
Successivament va anar ampliant el poder territorial sobre Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Reixac, tenint terres en 52 municipis de Catalunya, i consolidant el poder econòmic del senyoriu monàstic.
Amb l’ampliació de donacions i rendes, que requeria la seva defensa i l’administració de justícia, els monjos es van convertir en senyors feudals al costat de la noblesa.
Aquest vincle amb la noblesa i el poder polític serà una constant al monestir i el puntal per afermar els seus dominis. A més, obté la independència de l’abadia envers l’autoritat comtal i episcopal, vinculant-se directament al Papa de Roma, amb Silvestre II des de 1002, el que permet al monestir la lliure elecció de l’abat.
El 1004 s’inicia la construcció de la església romànica, dirigida per l’arquitecte Fedanci. Pel que fa a la construcció del monestir, va prendre el model dels monestirs benedictins, amb el claustre com a centre de les dependències monacals, mentre el temple adoptava forma basilical amb tres absis.
En el moment convuls de tensió entre el papa Urbà II i el comte Ramon Berenguer II a finals del segle XI va comportar que el monestir de Sant Cugat passes a dependre en 1089 de l’abadia cluniacenca de Sant Ponç de Tomeres a l’Occitània. Aquesta dependència només va durar tres anys.
Amb el suport de Ramon Berenguer III, l’any 1097 esdevé el centre de la primera congregació de monestirs catalans. La congregació de Sant Cugat es manté vigent fins al 1215.
Passat l’atac al monestir dels almoràvits el 1114, es va procedir a la reconstrucció del temple ampliant les seves dimensions. Per la seva part, el claustre romànic va començar a construir-se l’any 1190 i va estar acabat en uns trenta anys.
Com es veurà durant la visita, destaca la singularitat única a Catalunya, d’estar signat pel seu autor: Arnau Cadell.
Aquesta reconstrucció no finalitzarà fins a mitjan segle XIV, ja que les obres van romandre molt temps paralitzades com a conseqüència dels conflictes de competències amb el bisbe, conflictes típics entre bisbes i monestirs per tot arreu. Aquest llarg període de construcció, de més de dos segles, va comportar que el temple s’iniciés en estil romànic i s’acabés amb els trams finals del temple i la façana plenament gòtics.
En 1215, després del Concili de Laterà IV, Innocenci III inicia la reforma dels benedictins i s’estableix la instauració d’una sola congregació monàstica per a tota la província eclesiàstica de la Tarraconense. La creació de la Congregació Claustral Tarraconense es produirà en 1229, en la qual Sant Cugat és un dels monestirs fundadors i a la qual no deixarà de pertànyer fins al 1835.
Un fet ressenyable en la història del monestir va ser l’assassinat de l’abat Biure dins de l’església per la disputa d’un testament, durant la Missa del Gall de 1350.
Als anys 1409 i 1419 es van celebrar Corts al monestir.
Al segle XVI, amb criteris renaixentistes, es construirà un nou edifici d’accés al claustre, amb una llotja d’estil toscà, el claustró, i un sobreclaustre del mateix estil, per accedir a noves cel·les individuals. El vell dormitori es dedicà a capella de la Santa Creu.
Els canvis polítics i del paper de les congregacions monàstiques dins el nou ordre urbà va provocar crisis i tensions. Per exemple, en 1503, Felip II va protagonitzar un primer intent fracassat de subjectar el monestir a la congregació de Valladolid.
La disminució de rendes agràries va portar a limitar a 24 el nombre de monjos, i en 1550 s’aprova que només podrien ser monjos de Sant Cugat els fills de nobles, i al segle XVIII s’exigia que els postulants a monjo aportessin una renda anual mínima per al seu manteniment.
El seu paper en la política es mantingué, el que es manifesta en el fet de que diversos abats van ser presidents de la Generalitat de Catalunya des de 1557 fins al segle XVIII.
Els diversos conflictes militars que es van succeir a Catalunya van incidir negativament en el monestir. Com en 1650, en que tropes franceses ocupen el monestir i causen destrosses, o en 1705 quan les tropes de Lord Peterborourgh i el príncep de Darmstadt ocupen el monestir.
Després de la Guerra de Successió, l’ordre de Felip V d’enderrocar fortificacions, va portar a transformar l’antic castell en palau abacial.
Al mateix segle XVIII, es construeix una nova sala capitular barroca, mentre que a l’església la quarta nau del costat de l’epístola es transforma en capelles barroques i una nova sagristia.
També durant els anys 1808-1814 va patir les penalitats per la Guerra del Francès.
El segle XIX serà determinant en la vida del monestir, amb un primer intent d’exclaustració en 1820-1823, i l’exclaustració definitiva de Mendizabal i la desamortització dels béns monàstics de 1835. Els aldarulls de l’època provocaren saquejos i incendis.
L’edifici passà a dependre de Bienes Nacionales, que quan el va rebre dos anys desprès només contenia el claustre, el palau abacial i l’església, que s’havia salvat del seu espoli al haver estat convertida en parròquia dos anys abans.
Es declara Monument Nacional l’any 1931. I en 1938 se celebren les penúltimes Corts de la República Espanyola.
A partir de 1941 es crea el Patronat del Monestir amb l’objectiu de la restauració i gestió del monument. Finalment, és reconeguda la propietat municipal del monestir.
En tot aquest darrer temps els seus locals han assumit molts diversos usos. Un dels mes significatius va consistir, entre 1968 i 1973, en ser la seu de la recent creada Universitat Autònoma de Barcelona, mentre es procedia a la construcció del Campus de Bellaterra.
El conjunt arquitectònic
Evolució de l’edificació del monestir
El Monestir de Sant Cugat d'Octavià
El monestir tal com avui el coneixem és el resultat d’un llarg procés constructiu. Des de la seva fundació al segle IX fins de la dissolució de la comunitat benedictina el 1835, ha sofert successives transformacions arquitectòniques per tal d’adaptar-lo a les necessitats canviants de la comunitat monàstica i als llenguatges artístics de les diferents èpoques. A aquest procés de transformació cal sumar-hi les diverses restauracions del conjunt a partir de 1835, quan deixa de servir a les funcions per les que havia estat concebut i alberga altres usos. El resultat d’aquests més de mil anys d’història és, doncs, la superposició i convivència d’estils arquitectònics diversos.
El primer monestir conegut. Any 1000
A l’entorn de l’any 1000, sota l’impuls de l’abat Odó, comença la construcció d’un nou monestir segons un projecte coherent que integrava totes les construccions a l’entorn d’un claustre i en la que hi va intervenir l’arquitecte Fedanci. Aquesta ordenació, que encara perviu avui, va ser la mateixa seguida en diversos centres monàstics i catedrals entre la segona meitat del segle X i el segle XI.
El monestir romànic. Segles XII-XIII
Al segle XII s’inicia un nou projecte constructiu per al monestir. No es varia l’ordenació general dels edificis, sinó que aquells més importants són substituïts per uns de nous: l’església, el claustre i la sala capitular. Aquesta renovació, empesa per la prosperitat del moment, va ser comuna a molts monestirs i catedrals.
A mitjans segle XII, es comença la nova església, que no s’acabarà fins ben entrat el segle XIV. Primer es construeix la capçalera i el primer tram de les naus amb un plantejament arquitectònic totalment innovador, que anuncia ja les formes gòtiques. A partir de mitjan segle XIII, es construeix el segon tram i el cimbori, punt en què les obres s’aturen. A mida que avança, s’enderroca l’edifici antic, de manera que bona part de les naus i la galilea del segle XI conviuen força temps amb la nova arquitectura.
Vers 1190 es comença el nou claustre, tot mantenint els edificis del segle XI on es reunien, dormien i menjaven els monjos. Acabat el claustre, es construeix la nova sala capitular, més gran que l’anterior.
A la maqueta, el monestir vers 1250, un cop acabades les obres del claustre, els absis i l’inici de les naus de l’església.
El monestir gòtic. Segles XIV-XV
A l’entorn del 1300 es reprenen les obres de l’església i s’acaben el 1337 amb la nova façana i la gran rosassa, ja en un estil gòtic, plenament establert, per formar un singular edifici de quatre naus. En aquest mateix moment es planteja una remodelació total dels vells edificis que envolten el claustre. A llevant es comença un gran edifici, amb arcs diafragmàtics, que no arribarà a concloure’s. La resta d’obres destacades s’emprenen en temps de l’abat Busquets (1351-1381). L’aspecte més nou és la fortificació del monestir, amb accés per una porta fortificada, que delimita un nou recinte més ampli que el claustral i que consolida el caràcter feudal del monestir.
Les obres de l’església es van reprendre a partir del tram del cimbori amb la continuació de les tres naus ja començades i amb l’afegit d’una quarta nau al costat sud, arrenglerada amb el cos del campanar. Així quedava conclosa definitivament la substitució de l’església del segle XI que, fins llavors, havia conviscut amb l’obra nova. De totes maneres, el resultat no varià substancialment l’ordenació general del monestir amb els edificis a l’entorn del claustre, establerta ja a l’entorn de l’any 1000. Aquestes obres, portades a terme durant el govern de l’abat Busquets impliquen la construcció d’un nou palau abacial, i les velles sales de l’abat, a l’ala oest del claustre, són remodelades per a formar part de l’arxiu del monestir.
Del Renaixement al Barroc. Segles XVI-XVIII
L’última gran campanya constructiva data de la segona meitat del segle XVI. Acabada l’època de les grans ampliacions, el monestir es transforma interiorment. S’amplia el recinte murallat, i es construeixen el claustre superior i les cases de monjos i pabordes dins el perímetre de les muralles del segle XVI. La reordenació interna obliga a la construcció de la llotja d’accés al claustre.
Com que els monjos passen a viure en cel·les individuals, es construeix el claustre superior i la seva escala d’accés, així com la llotja occidental. La nova obra amplia els espais claustrals de manera considerable i comporta alguns canvis en la funció dels edificis preexistents.
També data d’aquests moments la reordenació de la muralla i l’ampliació pel costat sud, que tanca els horts dels monjos. En els segles XVII i XVIII es fan reformes importants a l’interior de la base del campanar i a la nau sud de l’església. Aquesta és compartimenta i en resultaran tres capelles, les quals rebran una rica decoració barroca.
Acabada la Guerra de Successió, el rei Felip V va decretar la destrucció de les defenses del monestir, entre les quals, el rastell i el matacà del portal major. La fesomia va passar a ser la d’un palau,, com es veu actualment, amb una gran quantitat d’obertures en forma de finestres i balcons, tapiant els merlets. Possiblement algunes torres també fossin escapçades.
Al segle XVIII aquest era l’aspecte del monestir.
Estat actual
Després de l’exclaustració i desamortització del 1835 el conjunt arquitectònic passa per diverses vicissituds.
Malgrat tot, s’han recuperat i conservat en molt bon estat les parts fonamentals de l’antic monestir: l’església, el claustre romànic amb les seves dependències, el claustró, el claustre renaixentista i el palau abacial, així com una part important del traçat de les muralles del segle XVIII, com es por apreciar en les imatges següents.
Visita al Monestir
És el moment d’iniciar el recorregut pel monestir.
Desenvoluparé la visita en quatre circuïts.
Primer efectuaré un recorregut per l’exterior del recinte murat i el palau abacial. Després, un segon recorregut exterior per l’entorn de l’edifici monàstic. El tercer punt de visita el concentraré en l’església. Per acabar amb la visita al claustre, passant pel claustró, i les dependències que han estat condicionades com museu-centre d’interpretació.
Recorregut exterior del monestir
Façana de la plaça d'Octavià. El castell-palau
Exteriorment, la façana occidental, que limita amb la plaça d’Octavià, s’estén, de nord a sud (esquerra a dreta), des de la torre (A) en el límit septentrional de la muralla, un espai buit fins al castell-palau abacial (D) i un llenç de muralla (E) amb dues portes, la primera d’accés a l’església i la segona vers els antics horts del monestir, per acabar en la torre sud-oest (F).
De fons, s’eleva la façana de l’església gòtica, presidida per la gran rosassa.
Aquesta façana correspon als límits del segle XVIII.
Per l’exterior s’han senyalitzat amb pedra el perímetre i disposició de les torres de la porta d’entrada de la muralla del segle XV.
El palau de l’Abat
Cap a la segona meitat del segle XIV, els abats del monestir abandonen l’antiga cambra dins la clausura i es fan construir un edifici independent, el que s’anomena palau de l’Abat (D). Aquest edifici adopta la estructura característica dels palaus gòtics civils catalans i, alhora, és fortificat com a part integrant de les defenses del monestir amb torres, espitlleres i merlets al coronament.
Com s’ha assenyalat, el castell defensiu original, va ser reconvertit en palau, anul·lant els elements més defensius, matacà, merlets. També es va destruir la barbacana defensiva amb rastell, el fossat i el pont mòbil per salvar el fossat.
La torre del costat nord (B), actual Oficina de Turisme, corresponia a la única entrada al recinte claustral.
Aquesta torre mestre, o de l’homenatge, amb un portal de punt rodó amb grans dovelles, les restes del matacà, i la terrassa coberta amb una teulada, per fer-li perdre el caràcter militar.
A l’angle sud una torre octogonal (C), amb una finestra gòtica que era l’única obertura fins al segle XVI.
L’edifici avança a l’interior en direcció a la façana de l’església.
A la part nord el darrera s’hi construí un dipòsit d’aigua amb una font.
Les nombroses transformacions posteriors, com la remodelació de l’abat Llupià el 1735, l’escut del qual s’erigeix sobre el portal, o l’adaptació a les funcions parroquials, han alterat la seva estructura i aspecte inicials. Actualment, és l’únic edifici intramuralles que queda dels que envoltaven l’església i el claustre.
Recorregut per les muralles
La muralla de migdia
Tot el lateral sud de la muralla (G) és un llenç continu, sense cap torre intermèdia fins a l’angle sud-est, amb una torre hexagonal (F, H) a cada extrem.
Es va construir al segle XVI, després d’enderrocar-se la muralla d’aquesta part, ampliant el recinte i ubicant-t’hi el horts dels monjos i l’abat.
Si ens allunyem en aquest angle sud-est, i agafem una mica de perspectiva, obtindrem una magnífica imatge del conjunt monàstic.
La muralla de llevant
Al girar en direcció nord per la muralla de llevant (I) s’observa una porta defensada per dues torres que donava entrada als horts i a les cases dels oficis monacal que s’estenien per la muralla de llevant i nord, totes desaparegudes.
Una visió d’aquestes dues torres i porta des de l’interior.
A la muralla de llevant (I) hi havia disposades diverses torres, de les que es conserva, en direcció nord, una primera de planta quadrangular, i una segona pentagonal.
A partit d’aquí la muralla va ser successivament derruïda.
La muralla nord
Significa que de la muralla nord no queden pràcticament vestigis. Només hem vist la torre cantonera nord-est (A) per la que he iniciat aquest recorregut exterior.
L’exterior del recinte claustral
Em situo a l’interior del recinte murat, a l’angle sud-oest. Aquí va estar l’hort de l’abat. S’hi veu el lateral sud del palau abacial i la façana d’entrada a l’església.
En el procés de monumentalització del recinte en aquest espai si va situar la creu de terme (K) que es trobava antigament en una important cruïlla de camins -el de Rubí, el de Terrassa o camí dels Monjos, i el de la vall del Llobregat- on al tombant dels segles XVII-XVIII fou construïda la petita capella de Sant Domènec. Posteriorment es va traslladar prop de la Vila al passeig que porta el seu nom i, finalment, dins el recinte del monestir.
La façana de l’església
La façana principal de l’església (J) es va acabar de construir al segle XIV en estil gòtic, oficialment es va donar per acabada el 4 de setembre de 1337, però sense la vidriera de la rosassa. Situada als peus del temple amb orientació a ponent. Mostra l’estructura interior del temple, amb una nau central més elevada presidida per una gran rosassa, dues naus laterals, d’inferior altura, amb una rosassa més petita en cadascuna, i una no habitual quarta nau adossada al costat sud.
Uns davantals sobre les tres naus centrals amagant les pendents de les teulades.
La façana, on destaquen el portal i una gran rosassa, es caracteritza per la sobrietat i austeritat típiques de l’art gòtic català.
El portal gòtic d’arc apuntat, que sobresurt de la façana, està format per onze arquivoltes decreixents en embut, sustentades per columnes cilíndriques i capitells amb motius vegetals.
La porta és de dues fulles, amb un mainell. El timpà estava decorat amb una pintura de l’Epifania, avui desapareguda.
La rosassa
La rosassa central conforma l’element més destacat de la façana. És un dels més gran de Catalunya.
Des de l’exterior s’observa tot l’esquelet de pedra amb dotze radis. Caldrà observar-lo des de l’interior per apreciar el seu paper en la llum que projecta.
Façanes lateral i posterior de l’església
L’ampliació del recinte monàstic al segle XVI pel costat sud comportà la creació d’un nou espai que, si més no al segle XVII, ja era destinat a horts. Un gran hort comú paral·lel a l’església i, a l’extrem oest l’hort de l’abat. Com la resta d’horts dels monjos, després de l’exclaustració foren arrendats per finançar el manteniment del monestir.
A l’església, la ampliació de la quarta nau es va fer fins al nivell sortint de la torre.
La façana meridional (L) és un tancament que enllaça amb la torre ocupant el tres darrers trams del temple en estil gòtic, com mostren les tres finestres d’arc apuntat. Es fa visible com a l’interior s’hi van incorporar posteriorment les construccions de tres capelles barroques.
La torre-campanar i el cimbori
La torre-campanar (M) és dels pocs elements que es conserven del conjunt monàstic del segle XI, quan en 1063 l’abat Andreu Sendred ven un camp per pagar l’obra del campanar. El cos principal, fins a la part superior dels arcs cecs, fou construït en aquell moment i ornat amb els clàssics motius llombards del romànic. Constituïa un element extern adossat al mur de l’església.
La part superior no es va acabar de construir fins a mitjan segle XVIII.
Tant el campanar com els absis de l’església, utilitzen com a fonament les restes de la fortificació romana del segle IV que precedí el monestir en aquest emplaçament. Aquesta fortificació disposava de planta quadrangular i torres massisses de planta circular o semicircular als angles i al centre de cada costat, i mai no es va acabar de construir del tot.
Culmina el terrat del campanar dos petits cossos amb les campanes del rellotge. En total, uns 50 metres d’alçada.
A continuació del campanar, adossada a l’est, es troba l’actual sagristia, primitiva capella romànica de Tots els Sants (O).
En aquestes perspectives es pot observa la combinació entre la torre i el cimbori gòtic.
El cimbori (N), en forma de prisma octogonal amb finestres a cada costat pertany al període de represa de les obres ja en estil gòtic. Culmina amb una torreta de dos nivells d’estil romànic, modificada al segle XVIII, coberta amb una piràmide de rajola vidriada a la vela, blava i blanca, amb el penell del gall al cim. Es veu clarament la combinació d’estils gòtic i romànic del moment de la transició d’estils quan es va construir.
Per sobre de la teulada de la sagristia sobresurt una esplèndida finestra romànica del primer tram de l’església.
Lateral de llevant. Els absis
Com s’acaba de veure, a l’exterior del primer tram del temple, donant continuïtat a la torre sobresortint, es va construir la capella romànica de Tots els Sants (O) en la que el seu frontal, amb una gran finestra romànica de mig punt, enllaça amb els tres absis romànics (P).
Com marca el criteri canònic, els absis estan encarats bàsicament a llevant.
Com sabem, aquest temple es va començar a construir per la capçalera, pels absis i els dos primers trams del temple. L’inici de les obres correspon, per tant, al segle XI.
Tres absis semicirculars poligonals amb semi columnes adossades a les arestes. Més gran el central, amb la decoració llombarda d’arcs cecs i fines finestres estretes i allargades d’arc de mig punt.
Aquesta capçalera es va bastir sobre els murs de la fortalesa romana que són visibles a la seva base, fins a la base del campanar.
A l’absis central es va obrir posteriorment un gran finestral gòtic, on s’observa clarament aquest encaix, no ben resolt.
Els arcs llombards sobre unes mènsules esculpides del segon romànic.
A continuació, es situa la sala capitular gòtica, que al segle XVIII es transforma en sala capitular barroca. Al segle XVI si va afegir una capella (Q) que servia de contrafort extern.
Segueix la façana externa (R) del claustre de segle XI, on s’observa un seguit d’obertures efectuades al llarg dels segles, entre les que destaquen petites obertures que donaven llum als dormitoris.
Lateral nord
El lateral nord (S) continua el tancament del recinte claustral, on també es veu l’empremta del pas dels anys en el seguit d’obertures d’estils diversos segons l’època.
La façana del claustró
En aquest recorregut hem retornat a la façana de ponent. Havíem començat pel costat sud, enfront de la façana de l’església, ara ens situem al costat nord, davant del recinte claustral, on es situa la façana del claustró (T).
Respon a una intervenció de l’abat Despuig, que va construir al segle XVI aquesta porxada d’accés al claustre, d’estil renaixentista toscà, amb dependències al claustre superior.
El temple monàstic
El temple constituïa l’edifici principal del monestir. Els monjos s’hi aplegàvem per celebrar els vuit oficis diaris establerts per la regla de Sant Benet.
Interior de l’església
L’església és de planta basilical, amb tres naus encapçalades per absis, i una quarta nau més curta, al costat de l’epístola. Les dues naus lateral no tenen la mateixa amplada, essent més estreta la del costat de l’evangeli.
D’unes dimensions interiors de 55 metres de llargada per uns 33 d’amplada.
El projecte original era de concepció romànica, però en el decurs dels més de dos segles de construcció va acabar adoptant l’estil gòtics en una part de l’edifici. El conjunt és una edificació de transició romànic-gòtica.
L’edifici resultant disposa d’una capçalera romànica de la segona meitat del segle XII, dos primers trams i un cimbori construïts al segle XIII en un moment de transició entre el romànic i gòtic, i els tres darrers trams i la façana, gòtics, construïts a la segona meitat del segle XIV.
Les cobertes són de voltes de creueria, fins i tot la del cimbori.
Pas del romànic al gòtic.
El diorama següent, que es pot veure en l’exposició del claustre superior, serveix per visualitzar el pas de l’arquitectura romànica a gòtica a partir dels dos primers trams romànics d’arc de mig punt respecte dels tres del peu del temple gòtics apuntats.
També permet veure la disposició del cor monàstic i el tancament de la part del presbiteri, com era norma en la separació entre la vida monacal i els assistents externs dins dels temples monàstics, que van ser eliminats al convertir-se en església parroquial.
Cal assenyalar que el cadiram del cor, situat al tercer tram de la nau central, va ser traslladat en 1911 al monestir de Valldonzella, a Barcelona.
La rosassa o rosetó
Al monestir hi ha un total de nou rosasses. De les tres que conte la façana, la rosassa central (1) constitueix la mostra de més interès de tot el temple per les seves dimensions i forma.
L’entramat de pedra dominant en la visió des de l’exterior es converteix en lluminositat a l’interior.
El vidres no són els originals de l’època medieval, i van ser restituïts l’any 1979, mantenint el rigor de la lluminositat.
Els absis
Els tres absis de la capçalera del temple van ser dissenyats en estil romànic a l’inici de la construcció de l’església, al segle XII, amb volta de quart d’esfera. L’absis central és el de major dimensió i alçada, de forma heptagonal, mentre que els laterals són semicirculars.
A l’absis central (2), de planta heptagonal, la cúpula es sustenta sobre columnes adossades a les arestes del polígon, amb capitells decorats i arcs superiors que enllacen amb els nervis que convergeixen en una anella semicircular.
La gran finestra gòtica va ser afegida amb posterioritat.
Els absis laterals (3, 4) son llisos, amb una imposta entre el parament i la cobertura de quart d’esfera. La il·luminació es resol amb una finestra espitllerada a cada absis.
El primer tram l’ocupa el presbiteri (5), que a l’any 1798 va ser reformat per l’abat Montero amb una balustrada de marbre.
A l’altar major hi ha l’altar del segle XIV i una imatge de Sant Cugat tallada en pedra de 1942, de l’escultor Enric Monjo.
En aquest primer tram del temple, amb presbiteri a la part central, pel costat de l’evangeli es produeix l’enllaç amb el claustre i l’entrada a la sagristia primitiva.
En el lateral sud d’aquest tram, es situa la sagristia actual. Es pot observar la roda carilló que sols es toca en les solemnitats.
El cimbori
El cimbori (N) està situat al segon tram, dels cinc trams que te el temple, a continuació del presbiteri.
Sobre la base quadrada de creuer s’eleva un prisma octogonal, amb una finestra a cada cara. La solució arquitectònica és una combinació d’estètiques gòtica i romànica. Ja havíem vist per l’exterior que culminava amb una torreta d’estil romànic.
L’any 1890 l’arquitecte Villar Lozano col·loca els tensors del cimbori.
El pas de la base quadrada a l’octògon superior es resol amb trompes en forma de triangle, inclinats i plans. La cúpula se sustenta sobre columnes de les que arrenquen uns nervis trilobats que conflueixen en una única clau de volta. Els finestrals son apuntats i dividits per pilars arboriformes, amb les vidrieres de finals del segle XIX.
Les dues naus laterals tenen la característica de ser més estreta la del costat de l’evangeli. Segueixen la mateixa seqüencia d’estils constructius, del romànic al gòtic.
Lateral nord, de l’evangeli
El lateral esquerra, el del evangeli, arrenca de l’absis de Santa Maria (4).
L’altar de l’absis està presidit per la Mare de Déu del Bosc, del segle XII, procedent de l’ermita de Sant Adjutori a Collserola, que era venerada pels hortolans de Barcelona.
Havia estat presidit per una verge romànica, actualment al Museu de Terrassa i, posteriorment, pel retaule del Roser (8), ara al lateral de la mateixa nau.
Frontal de Santa Maria, del segle XIII, procedent de l’altar d’aquest mateix absis ara a Torí (Museo Civico de l’Antiquitá). Es mostra una reproducció fotogràfica.
El mur està ocupat per diversos retaules i espais sepulcrals.
Passat el primer tram, amb les portes del claustre i de la sagristia primitiva, el segon tram (6) esta ocupat primer pel sepulcre de l’Abat Odó, abat entre 985 i 1010, amb la seva estàtua jacent coronada per un gran gablet gòtic.
A l’esquerra de l’anterior la làpida sepulcral de l’Abad Estruc (1416-1419) provinent de la nau central de l’església. Durant el seu mandat se celebraren Corts a Sant Cugat.
El retaule de Sant Miquel (7) ocupa el tercer tram. Retaule renaixentista manierista del segle XVI, amb escenes de la vida de Sant Plàcid i altres sants benedictins. Les imatges de Sant Josep i Sant Antoni Abad son modernes.
Amb anterioritat estava ubicat a l’absis de l’epístola, però es va traslladar per facilitar la visió de l’absis romànic.
Al quart tram es situa el retaule del Roser (8). Obra tardo renaixentista del segle XVI representant els quinze misteris del rosari.
En el cinquè i darrer tram del temple, al costat d’un crist modern, es localitza la ossera dels Saltells (9) descendent de qui assassinà l’abat Biure la nit de Nadal de 1350. Segons consta escrit al sepulcre.
Lateral sud, de l’epístola i capelles
A partir de l’absis romànic (3) s’estén el lateral sud o de migdia, més ample que el lateral oposat.
Des d’aquest lateral s’accedeix a les capelles en les que es va transformar el quart lateral que ocupava la banda sud del temple.
L’absis (3) inicialment el presidia el retaule de sant Miquel, que es va desplaçar al mur de l’altre lateral (7). Actualment l’ocupa el retaule gòtic de Tots el Sants, que inicialment havia estat a la capella de Tots Sants. És un important exemple de pintura gòtica catalana obra de Pere Serra vers l’any 1400, amb influències italianes. Amb la figura central de la Mare de Déu amb el nen, i el donant al seus peus.
El primer tram del lateral ja hem vist que dona accés a la sagristia nova (10), que amb anterioritat havia estat la capella de Tots els Sants.
Vers 1275, l’abat Claqueri va fer construir la capella de Tots els Sants. El retaule que la presidia és el que ocupa actualment l’absis adjunt. L’any 1763 l’abat Gayola converteix la capella en sagristia. Aquest abat també va acabar els pisos superiors del campanar i la sala capitular barroca.
La capella de la Pietat i l’orgue
Adossat al segon tram s’eleva per la part exterior el campanar (11). Al seu interior si establí la capella de Sant Joan Baptista. En el segle XVI aquesta capella es dividí en dues parts en alçada per a poder ubicar l’orgue en la superior, destinant-se la capella inferior a capella de la Pietat.
L’aspecte actual de la capella de la Pietat (11) es deu a una reforma d’inicis del segle XVIII. S’encarrega a l’escultor local Joan Sala fer el retaule barroc de la Pietat, l’any 1706. Les parets i el sostre s’ornaren amb esgrafiats blancs sobre un fons negre.
L’orgue
El moble de l’orgue és d’estil renaixentista. La màquina fou canviada l’any 1918 i completat en el 2000.
Els tres trams següents, igual que la quarta nau, foren construïts ja sota criteris gòtics. Al segle XVII aquests tres trams exteriors es van tancar per convertir-los en tres capelles barroques, amb envans i estretes sagristies.
La capella de Sant Bartomeu
La primera capella, al tercer tram del temple, serà la capella de Sant Bartomeu (12), començada a construir l’any 1675 en estil barroc.
La pintura del Sant amb influencies de Josep de Ribera. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és una talla en fusta de Ramon Amat, del 1941.
A la part baixa de la capella destaca la ceràmica vidriada de les parets, amb l’escut del monestir.
La capella de Sant Benet
La capella de Sant Benet (13) ocupa el quart tram. És d’estil barroc, començada a finals del segle XVII, però el retaule no es va acabar fins al darrer quart del segle XVIII.
Al lateral dret de la capella es pot observar l’antic gall del penell, que la llegenda diu que va cantar en el moment de l’assassinat de l’abat Biure, la nit de Nadal del 1350.
La capella de Santa Escolàstica
Per fi, al cinquè tram s’arriba a la capella de Santa Escolàstica (14). El retaule de Santa Escolàstica és del segle XVII. La part superior va ser destruïda el 1936.
La pica baptismal de Sant Pere d’Octavià
La pica baptismal renaixentista situada al centre és del segle XVI, provinent de l’antiga església parroquial de Sant Pere d’Octavià. Es va instal·lar aquí desprès de l’exclaustració del segle XIX, quan l’església abacial es va convertir en església parroquial.
Els quadres de la vida de Sant Benet
En aquest lateral, al mur dels peus del temple, hi ha penjats, sembla que de forma provisional, el conjunt de quadres sobre la vida de Sant Benet 15) d’autor desconegut, que originalment ocupaven la sala capitular Barroca.
A la part central d’aquest conjunt de quadres es presenta el Transit de Sant Benet, del segle XVII. A l’entorn, escenes de la vida del sant segons els “diàlegs del Papa St. Gregori” (segle IX).
Al costat, junt a la porta una ossera elevada ornada amb un castell.
El claustre
Per visitar el claustre s’hi accedeix per l’exterior, sortint a la dreta de la porta de l’església, fins a l’entrada al claustró (S).
El claustre, l’element més característic de l’arquitectura dels monestirs, ordenava les dependències on es desenvolupava la vida de la comunitat monàstica. A Sant Cugat es construí un primer claustre al segle XI, alguns elements del qual encara es conserven. A cavall dels segles XII i XIII fou substituït per un nou claustre de factura romànica i ricament decorat en capitells de l’escultor Arnau Cadell. Al seu entorn es disposaven l’església, la sala capitular, el dormitori comunitari, el menjador, la cuina i el celler. Les dependències claustrals van ser reformades al llarg del temps. Destaca la intervenció del abat Despuig, que va construir al segle setze un segon claustre superior i la porxada d’accés, d’estil renaixentista, el claustró pel que hem de entrar.
Del claustró ja he tractat en el moment del final de la visita a la part exterior del recinte claustral (S). Per aquí entrarem a la zona de clausura.
Dins del claustró (a), la primera porta a l’esquerra era l’entrada al celler, mentre que la porta central dona accés al claustre. Es conserva l’enteixinat original del segle XVI.
En el moment de la darrera visita s’hi podien veure cinc gegants de Sant Cugat.
Del pati al claustre
El pati del claustre (U) és un espai molt antic que probablement respon a la disposició del primer cenobi del segle IX, definit pels edificis perifèrics del segle X que el tanquen. Pels materials de l’obra de carreuó, cal pensar que els murs de l’est, nord i oest són d’avanç de l’any 1000, mentre que el del sud, que és l’únic de carreus, cal situar-los entre els segles XII i XIII en el període de construcció del temple.
En el cas del monestir de Sant Cugat, la localització del claustre va ser establerta al costat nord de l’església.
La planta correspon a un quadrilàter irregular, de 32 metres en el costat major del nord, i 28 metres el costat menor a l’est.
Sobre el primer claustre romànica s’hi sobreposar al segle XVI un segon claustre renaixentista.
El claustre romànic
Al pati dels claustres s’hi construí una galeria que resseguia els quatre costats d’edificacions, configurant uns corredors, o pandes, oberts al pati per arcades que, en els claustres romànics acostumen a contenir elaborats capitells.
A Sant Cugat, cada panda esta formada per tres sèries de cinc arcades del mateix radi, suportades de dues columnes cadascuna. Cada sèrie d’arcades està separada per un contrafort, que tenen amplades diferents a cada panda, per compensar la diferencia de longitud de cada costat.
La construcció del claustre va començar l’any 1190. Per problemes d’estabilitat, l’any 1851 l’arquitecte Elies Rogent va tensar les voltes del claustre.
Com en tot monestir el pati central és l’organitzador de la vida monàstica. En aquests patis s’hi construeix una estructura coberta pels quatre costat o pandes. Les cobertes es suporten sobre pilars amb arcs i capitells d’estils diversos.
La importància artística del claustre de Sant Cugat rau en la qualitat de les escultures dels 144 capitells que el formen i en el bon estat de conservació.
El pati del claustre i la primera església visigòtica
Els treballs arqueològics al pati del claustre han tret a la llum les restes de la primera església visigòtica del monestir (V). De planta rectangular amb un absis en forma de ferradura.
Com he dit en la introducció, l’arquitectura de les Ordres monacals seguia una estructura i disposició definida per cada ordre monàstica..
Efectuo un recorregut a partir de l’angle sud-oest per on s’inicia la visita al claustre, seguint un recorregut en el sentit de les agulles del rellotge.
Panda oest
La panda oest (b1) correspon a l’interior del claustró, amb una única porta central que els comunica i constitueix de fet l’entrada al recinte de clausura.
Panda nord. El refetor
La panda nord (b2) comprenia el celler, la cuina i el refetor.
La porta de l’esquerra mena al celler, i la de la dreta a la cuina.
Al centre es situa l’entrada al refetor.
Des d’aquesta posició es disposa d’una perspectiva visual sobre el temple, amb el cimbori i la torre-campanar.
El refetor disposava d’unes interessant finestres amb gelosia.
Panda est
L’enllaç de les cobertes de les dues pandes, nord i est, mostren l’estil arquitectònic més primitiu d’aquesta part del claustre.
Una porta donava accés a l’exterior (Q) on hi havia les cases dels diferents oficis monàstics, amb una fornícula a sobre.
A la fornícula una escultura decapitada, sembla que representa a la Verge Maria prenyada de l’infant Jesús que en l’edat mitja es coneixia com la Mare de Déu Grossa i més modernament com la Mare de Déu de l’Esperança. Apareix citada en el Ritual de 1218. Seria una de les representacions més antigues que és coneixen d’aquest tipus de Verge.
A la panda est (b3) la primer porta dona accés a un espai que havia tingut diverses funcions al llarg del temps. La primera d’infermeria i, posteriorment, de capella de la Santa Creu (d).
L’escala primitiva (e) que ocupava aquest espai conduïa als dormitoris comunitaris i a les latrines, encarats a llevant per que entrés la primera claror matutina.
Quan al segle XVI es va construir el claustre superior l’escala va ser refeta.
Segueix l’entrada a la sala capitular (f).
A continuació de la sala capitular s’observa un portal tapiat enigmàtic. Se suposa que podria ser l’entrada a la sala capitular primitiva.
La sepultura acull a l’abat Ponç Burguet, mort el 1306. És l’únic sepulcre visible del claustre.
Des d’aquest punt, front l’entrada al temple, s’obre una magnifica perspectiva del pati amb els dos claustres.
Podem observar les mènsules dels arcs cecs de suport del claustre superior, amb escultures romàniques.
Panda sud
La quarta panda (b4) és la que segueix la façana lateral nord de l’església. Aquí es troba la porta del claustre a l’església (g).
Aquest angle del claustre es va cobrir en el primer quart del segle XIII amb un enteixinat de fusta que deixava visible una façana de l’església més alta de la que veiem ara. Una decoració pictòrica envoltava una primera porta senzilla, d’arc de mig punt, i ocupava tota l’alçada d’aquesta façana visible des del claustre. Contenia la Maiestas Domini amb els símbols dels evangelistes i un apostolat i continuava per baix amb figures i escenes disposades en registres horitzontals, tal com es pot veure en la restitució hipotètica que es presenta. S’han conservat restes dels símbols dels evangelistes i dels apòstols sedents.
Més endavant, ja en el segon terç del segle XIII, es va monumentalitzar l’accés a l’església amb una volta de creueria i amb una nova portada esculpida, l’actual, que devia anular les parts baixes de la pintura, però que va respectar els registres superiors.
La construcció de la panda va reduir aquest conjunt a la portada romànica.
Des de la porta del claustre es disposa d’interessants perspectives del temple.
Els capitells, suport d’imatges simbòliques
Els escultors porten a Sant Cugat uns repertoris decoratius i figuratius i una manera determinada d’organitzar el capitell que ja es troba en el claustre de la Catedral de Girona i, anteriorment, en el del monestir de Sant Pere de Rodes. Són el resultat d’una síntesi entre una tradició local, d’origen rossellonès, amplament desenvolupada en les comarques de l’Empordà, el Gironès, la Garrotxa, el Ripollès i Osona, i les novetats aportades per escultors tolosans nouvinguts. Els claustres d’aquestes tres esglésies configuren un grup clarament diferenciat dins de l’escultura romànica catalana.
Arnau Cadell, escultor que treballava al claustre de la catedral de Girona, començada uns anys abans, va ser cridat per a la nova obra de Sant Cugat. Tal com es llegeix a la inscripció, s’ocupà tant de l’obra escultòrica com de la constructiva de la primera fase del claustre. La qualitat desigual d’alguns capitells evidencia que dirigia un taller en el que treballaven altres escultors.
Les obres de la segona fase, la galeria meridional, van ser realitzades pels successors d’Arnau Cadell, el que es considera el segon taller del Claustre. Se segueixen utilitzant els mateixos temes, tant vegetals com animals, i els capitells historiats s’organitzen de la mateixa manera: la part superior dels angles és emmarcada per elements arquitectònics i les cares dels capitells per arcs. Però l’escultura, en general, és més avançada, amb un major interès pel modelat i un major domini de les composicions.
Iconografia dels capitells
Els capitells estan esculpits amb imatges de sis temàtiques: escenes bíbliques (Antic i Nou Testament), escenes de la vida monàstica, decoració vegetal, decoració geomètrica i decoració mítica.
L’escultor, Arnau Cadell, es va representar en aquest capitell que, dissortadament va ser mutilat, al costat de la inscripció amb l’autoria.
La traducció de l’inscripció diu:
“Aquesta és la imatge de l’escultor Arnau Cadell, qui va construir aquest claustre per a la perpetuïtat”
Finalitzat el recorregut pel claustre efectuaré un segona ruta per les estances visitables.
Museu del Monestir. Cuina, refetor i escalfador medievals
Situat a l’angle nord-oest tenim l’entrada a la cuina que és l’accés a l’anomenat museo del monestir (c). De les funcions de les estances originals, Cuina, refetor i escalfador medievals. no en queda res més que els espais.
Més que no pas un museu es tracta d’un centre d’interpretació sobre els monestirs benedictins i la seva construcció a Catalunya, centrant-se en el monestir de Sant Cugat d’Octavià.
L’arquitectura del monestir
Els principis d’ascetisme, d’allunyament del món i de vida en comú que regien la vida dels monjos medievals van inspirar una singular arquitectura dels monestirs. Si bé els diferents ordes monàstics van adaptar la disposició dels edificis a les seves necessitats, els seus monestirs presenten en trets comuns. Habitualment se situaven en un entorn rural aïllat, allunyats de la societat i reclosos en ells mateixos.
Del pati al claustre
L’antecedent del Claustre monàstic és el pati, espai obert a l’entorn del qual s’organitzen les estances en l’arquitectura domèstica Mediterrània. Els primers monestirs fundats a Egipte i Palestina al segle I seguien aquesta tradició constructiva d’arrels mil·lenàries, que va esdevenir comuna a tots els monestirs cristians.
El monestir benedictí s’organitzava com un centre autosuficient. A part de l’església i els espais propis de la vida comunitària, també incloïa aquelles dependències necessàries pel desenvolupament de les activitats domèstiques: graner, corrals, forn de pa, estables, horts… El plànol conservat del monestir de Sankt Gallen n’és l’exemple conegut més antic.
L’arquitectura romànica a Catalunya
Passem a l’espai del refetor.
En els segles XI i XII es desenvolupà a Europa occidental l’arquitectura que coneixem com a romànica, que es concreta en molts estils diferents segon els territoris.
A Catalunya, l’arquitectura romànica, que participa de trets molt generalitzats en l’àmbit mediterrani, tampoc no és homogènia, fet que li atorga una gran riquesa de solucions constructives i espaials.
A la fi del segle XII ja s’hi comencen a introduir innovacions que anuncien la nova arquitectura gòtica.
Arquitectes i constructors
La construcció és un procés complex en el que cal una acurada organització per tal de garantir l’execució i la durabilitat dels edificis. Coneixem el nom d’alguns arquitectes que dirigien obres rellevants dels comtats catalans. A Sant Cugat i treballava a principis del segle XI Tedanci, que és anomenat en les fonts documentals architectus et magister edorum (arquitecte i mestre d’edificis) i ha principis del segle XIII, Arnau Cadell s’encarrega de l’escultura dels capitells i de la construcció del claustre.
Materials, eines i feines
El material bàsic per la construcció dels murs i les voltes era la pedra, generalment local, agafada amb el morter de calç, fet amb sorra, calç i aigua.
Els instruments que utilitzaven els constructors romànics no eren molt diferents dels que han sigut emprats fins fa pocs anys, incloses les bastides de fusta, que podien recolzar-se en peus drets o bé penjar-se dels murs.
El monestir de Sant Cugat d’Octavià
Hi havia escultura, frescos, talles, com aquest Crist del segle XIII, talla en fusta policromada, atribuït al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Originàriament el Crist duia corona i estava policromat mostrant els ulls oberts. S’inscriu dins la tipologia de “majestats nues”, en el que s’emfatitza l’actitud triomfant del Crist, ben diferent de les representacions del Crist sofrent.
En aquesta part s’explica la portada d’accés al temple des del claustre, que he fet servir en l’explicació al llarg del recorregut pel claustre.
Aquí podem veure el que queda d’aquelles pintures murals de l’exterior del temple sobre la portada.
Claustre i capitells
S’ofereixen certes explicacions sobre els capitells i ressaltar-ne els més interesants configura aquesta part, començant per una explicació sobre Arnau Cadell i el seu taller.
La policromia dels capitells. Els capitells del claustre conserven petites restes de pintura, en algun casos encara perceptible.
Maquetes del monestir de Sant Cugat
A la darrera sala s’exposa, sobre tot, la seqüència de les maquetes de evolució del recinte monacal al llarg de la historia. Al principi del Post n’he reproduït algunes.
Sala capitular barroca
Se surt al claustre per l’angle nord-est, a la tercera panda, el que ens encamina a la sala capitular barroca (f).
L’abat Gayola va convertir la primera sala capitular gòtica en la sala capitular barroca el 1763.
En el recorregut pel claustre havíem vist l’entrada a aquest espai, ara podem entrar-hi.
La capella del fons correspon a la capella sobresortint que havíem observat en el recorregut per l’exterior del recinte claustral a la cara est (Q).
El claustre renaixentista
A la segona meitat del segle XVI els monjos joves reclamaren major intimitat personal. Per passar del dormitori comú a cel·les individuals es va procedir a una remodelació de la planta superior per ubicar-hi les cel·les i es va construir un claustre superior entre 1560 i 1583, en temps de l’abat Despuig.
La vinculació del monestir amb Roma va comportar la influència de l’estil renaixentista.
Per donar major amplitud a les galeries es va optar per arcades més grans que les del claustre romànic, el que comportà que la distribució de pesos no fos equilibrada, provocant moviments en les voltes inferiors.
Una primera intervenció de l’arquitecte Elies Rogent el 1851 va procedir al tibament de les voltes. A la llarga va ser insuficient, i després de diversos intents d’estabilització, el 1992 és procedí a un darrer tibament a les voltes amb cables d’acer, com ja hem pogut observar al passar per les pandes inferiors.
La sobrietat de l’estil toscà amb el que es va construir el claustre fa que no entrés en conflicte estètic amb el claustre romànic. D’aquest moment també és el claustró.
Detall del claustre, amb una fornícula dedicada a la Verge Maria.
Espai interpretatiu: La història del monestir
En aquest espai superior es presenta un segon espai d’interpretació dedicat a La història del monestir.
Es parteix de l’orde de Sant Benet per acabar amb la vida del monestir de Sant Cugat.
Abans de l’entrada a l’espai interpretatiu, tres diorames realitzats per Joan Rovira, escenifiquen dos moments significatius de la història. Dos dedicats a la Batalla de Sant Cugat de 1808 i un al Assassinat de l’abat Biure el 25 de desembre del 1350 durant la missa del Gall per una disputa de herències. Aquest últim l’he aprofitat al presentar l’interior del temple.
Bases d’informació
Webs
Monasterio de Sant Cugat – Claustro
Webs academic
Domènec Miquel. Monestir de Sant Cugat
Pere Lluís Artigues et alt. La fortalesa romana, la basílica i el monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (Catalunya). Les excavacions de 1993-1995
Immaculada Lorés i Otzet. La vida en el claustre: iconografia monàstica als capitells de Sant Cugat del Vallès i el Costumari del monestir
Maria Soler Sala. Propiedad monástica y sustento alimentario: el patrimonio productivo del monasterio de Sant Cugat del Vallés (siglos X y XI)
David Guasch i Dalmau. L’activitat repobladora del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el Penedès al darrer quart del segle X i primer de l’XI
Josep Baucells i Reig. Les relacions, adés amicals, adés discordants, entre el monestir de Sant Cugat del Vallès i la seu episcopal de Barcelona al llarg de la història
Joan Ruíz i Culell. El monestir de Sant Cugat durant l’abadiat d’Odó (985-1010): la resposta a la nova estructuració comtal
