L’edifici del Museu Guggenheim de Bilbao ha esdevingut una icona a nivell mundial, capaç d’arrossegar rere seu la dinamització d’una ciutat com Bilbao.
Museu Guggenheim Bilbao
Museo Guggenheim Bilbao
Museu Guggenheim Bilbao, Avenida Abandoibarra, 2, 48001, Bilbao. Província: Bizkaia. Com. Autònoma: Comunitat Autónoma Basca
Web corporativa: Guggenheim-Bilbao
Visites: 2011 i 2017
La majoria de fotografies son de dos esperits fotogràfics –Laura López (L.L.) @lauraskindofphotos i Pau Balcells (P.B.)– que van vagar lliurement per l’exterior i interior de l’edifici, i anaven captant imatges segons la seva sensibilitat, sense cap pla preconcebut d’exhaustivitat. Hi ha barrejades instantànies de 2011 (les menys) i de 2017 (les més). Un dia amb sol i un dia plujos i ventós.
Museu Guggenheim Bilbao
Franquícia de la Fundació Solomon R. Guggenheim de Nova York (EUA) inaugurat el 18 d’octubre de 1997.
Antecedents del projecte
Es diu que al final el que acaba sent important no és la realitat sinó el relat, allò que socialment s’assenta com a creença col·lectiva. En el cas del Museu Guggenheim de Bilbao això és especialment interessant.
En el cas que ens ocupa, Bilbao, la ciutat ha sortit del marasme de la crisi industrial de la segona meitat del segle XX gràcies a l’aposta per la construcció de l’edifici de l’arquitecte Frank Gehry. És a dir, l’encert va ser l’aposta per un edifici com el proposat per l’arquitecte.
Aquest relat lliga amb les motivacions que en l’actualitat ens mouen als turistes per anar a veure el Guggenheim a Bilbao. Per aquest ordre de prioritats. Després, un cop allà, aprofitarem per preguntar-nos què altres coses podem fer a la ciutat. Per això, el relat casa amb les nostres motivacions i les reforça. Es pot pensar que, difícilment, quan anéssim a Bilbao ho faríem per aquest ordre de preferència si l’edifici escollit per al Museu fos una obra amb menys personalitat que la de Gehry.
El relat el “Museu Guggenheim ha dinamitzat Bilbao” quadra amb el nostre ordre de motivació, “anem a veure el (edifici) Guggenheim a Bilbao”. Per al visitant, l’important és el contenidor (l’edifici) més que el contingut (les obres del Museu). Pregunto: Qui va a veure el Museu i, de passada, admira l’edifici? Quines obres d’art té aquest Museu que motivin un desplaçament a la ciutat?
Estic convençut que la immensa majoria dels visitants hi anem per veure l’edifici (jo he anat dues vegades) i, de passada, vam aprofitar per veure uns quants quadres i escultures contemporànies i, amb més o menys interès, les exposicions d’aquell moment. Sempre hi haurà qui es desplaci per veure alguna de les interessants exposicions que s’han presentat durant aquests anys, no ho dubto, però crec que han de ser la minoria.
El projecte de Museu Guggenheim Bilbao
Segons es desprèn de l’exposició dels fets com els presenta José Ángel Romo Guijarro, la sensació que obtinc és que el resultat reeixit d’aquesta actuació és més el resultat de confluir “en el lloc i el moment oportú” diversos factors, més que el resultat d’una planificació en sentit estricte.
Dos actors arriben a un acord. D’una banda, la Fundació Solomon R. Guggenheim estava buscant per Europa una ciutat on estiguessin interessats en acollir i finançar la seu d’una franquícia del seu Museu de Nova York, i no acabaven de trobar-la. I d’una altra, el Govern del País Basc que buscava projectes per dinamitzar la decadència industrial, amb la seva important repercussió degradadora urbana, de Bilbao.
Posades d’acord ambdues institucions en tirar endavant el projecte es convoca un concurso restringido de arquitectura per a la construcció de l’edifici, al qual es decideix convidar a concursar a l’arquitecte americà F. O. Gehry, a la firma d’arquitectes europeus Coop. Himmelblau, i a l’arquitecte asiàtic Arata Isozaki, del qual surt vencedora la proposta de l’arquitecte canadenc-nord-americà Frank O. Gehry. El disseny de l’edifici es desenvolupa a partir de 1991, les obres comencen el 1994, i el 19 d’octubre de 1997 el Museu obre les seves portes al públic.
En resum, el tercer element que va aparèixer en el procés es va convertir en el primer i principal en els efectes del resultat final. L’elecció del projecte de Gehry va invertir els valors de la intervenció: Un edifici serà capaç d’arrossegar rere seu, amb la potència de la seva presència i forma física, a una ciutat de 350.000 habitants i de les més importants d’Espanya, de la decadència industrial a pol cultural a nivell mundial. Amb una paradoxa: al final de què es tracta, d’un museu dins d’un edifici? o d’un edifici que allotja un museu?.
En diuen Museu, però en realitat es una gran complex d’exposicions. Tret de l’espai d’escultures de Richard Serra, els fons pictòrics del museu no són atractius per si mateixos com per arrossegar a la visita multitudinària.
El resultat és que anem a Bilbao a veure el “Guggenheim”, l’edifici, i, de passada, mirem, amb més o menys interès, el contingut del moment. O així m’ho sembla.
L’arquitecte: Frank O. Gehry
Frank Owen Gehry, arquitecte canadenc (Toronto, 1929), establert i nacionalitzat als Estat Units ( d’aquí que es digui comunament que és nord-americà), va ser el guanyador del concurs restringit per construïr l’edifici del Museu Guggenheim de Bilbao.
Reconegut arquitecte, havia guanyat ja amb anterioritat el Premi Pritzker (considerat el Nobel d’Arquitectura).
Autor d’edificis d’estructura no convencional, considera que l’arquitectura és un art, en el sentit que, un cop acabat un edifici, aquest ha de ser una obra d’art, com si fos una escultura.
Per a mi ha estat molt interessant, hi ho recomano, mirar el documental “Apuntes de Frank Gehry” de Sydney Pollack, de l’any 2005. Extret d’aquest documental es el fotograma que segueix. És meravellós veure la coincidència conceptual entre els gargots del disseny i el resultat final de l’edifici.
El projecte arquitectònic
El terreny sobre el qual es va decidir construir el Museu, zona denominada Abandoibarra, està travessat, en la seva zona est, per un pont penjat, el Pont de La Salve, el qual s’havia d’integrar en el projecte.
Disposar d’una visió de l’edifici complet no és gens usual, ja que el que s’ha fet mundialment famós és el cos principal, no l’edifici complet. En la seva totalitat, el Museu avança des de l’oest, per sota del pont fins a la torre, que apareix a la fotografia a l’esquerra, al costat est. Torre que no té cap ús específic, però que dona la impressió de ser la popa d’un gran vaixell, que l’edifici museístic sembla representar.
La imatge zenital següent ens permet apreciar el conjunt de l’edifici i la seva relació amb el Pont de la Salve.
L’existència del Pont travessant sobre l’edifici dificulta tenir una percepció del conjunt complet, com una unitat, si ho observem des de l’entorn, com és l’habitual en una visita turística. Només ho aconseguirem amb una observació allunyada, com l’anterior, que es va prendre des de el Monte Artxanda.
És indiscutible l’espectacularitat de l’espectacle que se’ns ofereix davant la nostra vista. Les formes i els materials no poden deixar indiferent a ningú. Per a mi, és un edifici solemne i harmoniós tot i la complexitat de les formes. Agradi o no, fa l’efecte d’una obra mestra i genial. Ho demostraria la capacitat d’atracció que exerceix a escala mundial. L’efecte “Guggenheim” no és un miratge, i és capaç d’atraure un nombre creixent de visitants cada any, fins als més d’un milió tres-centes mil de persones el 2017 que van entrar el Museu.
Problemes tècnics a vèncer
A més de l’estètica de l’edifici, la seva construcció va haver de vèncer importants dificultats tècniques, tant des del disseny com a la construcció.
El documental “Las conexiones de la ingeniería: El museo Guggenheim” reflexiona sobre les més importants.
Primer de disseny i mesurament, donada la complexitat de les formes de tot l’edifici, que es van resoldre amb complexos programes de disseny per ordinador (CAD) o d’instrument de mesura de distancies en superfícies corbes tridimensionals.
La cerca d’un material “viu” com el titani, que aporta la pròpia oxidació que el fa impermeable al deteriorament mediambiental en un entorn espacialment desfavorables, com és el clima de la riba del Nervión. A més de que és un reflectant de la llum que aporta infinitat de matisos en cada condició diferent de llum ambiental, amb sol o pluja, de dia o de nit, d’aquí el seu aspecte de material “viu”.
D’impermeabilització de l’edifici, format per miller de plaques cargolades amb més de 200.000 cargols.
D’ignifugació d’una estructura metàl·lica complexa.
A partir d’aquí em centraré en presentar una selecció de fotografies que en mostraran l’exterior i l’interior de l’edifici amb un cert detall. Per raon d’imatge no mostraré cap obra exposada, a excepció de les escultures externes a la vista del públic en general.
La visió exterior de l’edifici
Anar-nos acostant a l’edifici genera una primera reacció d’admiració.
L’arribada al Guggenheim va ser pel Parc República de Abando, i ofereix la perspectiva de la cara oest (O).
Per aquest costat s’arriba a la porta principal d’entrada, amb unes escalinates que porten a submergir-se a l’interior de l’arquitectura de l’edifici.
Ara situem-nos enfront de la cara nord (N). Ens mostra la imatge més popular i coneguda de l’edifici.
Com he assenyalat abans, des de l’exterior, arran de la ria del Nervión, o des del pati de l’edifici en aquesta zona, el pont no ens deixa veure l’edifici complet, ja que amaga a la dreta la torre est (T).
Des del Pont de La Salve veiem com es relaciona amb un altre edifici de la renovació moderna de Bilbao, la Torre Iberdrola de l’arquitecte argentí, nacionalitzar nord-americà, César Pelli, de l’any 2012.
Tot i que la fotografia no és de qualitat, no em resisteixo a mostrar-la, ja que ofereix una imatge simbòlica en una visió nocturna de l’edifici com un vaixell atracat en un moll,
L’obertura de l’edifici sobre l’est aboca a la barana del pont. A mi em dona la sensació de la boca d’accés de vehicles a un vaixell o un transbordador.
Com presentaré més endavant, l’edifici és molt obert a l’exterior. No es tracta d’un museu contenidor, que tanca les obres i les aïlla de l’entorn. En aquest sentit, tota la cara nord està ocupada per una gran plaça. Allà hi trobem l’escultura “Mamá” (1).
Louise Bourgeois Mamá (Maman) (1999), de gairebé 9 metres d’alçada, és una de les escultures més ambicioses de Bourgeois i pertany a una sèrie inspirada en l’aranya.
A la part central de la façana nord s’obre un gran obertura que dona pas a una gran terrassa.
En el punt (3) de la terrassa està situada l’escultura de Jeff Koons, Tulipanes (Tulips), (1995-2004), un ram de flors concebudes a manera de globus de colors de proporcions gegantines (més de 2 metres d’alt i 5 metres d’amplada), pertany a l’ambiciosa sèrie Celebración (Celebration) iniciada per Koons el 1994. Inspirades en els objectes genèrics i populars associats a les festes d’aniversari, vacances i altres esdeveniments festius.
Continuem a la cara nord de l’edifici, que està tota ella bordejada per un estany. Si mirem cap a l’oest trobem en mig de l’estany l’escultura “El gran árbol y el ojo” i, al fons l’edifici Iberdrola, un altre de les realitzacions que volen contribuir a la renovació de Bilbao.
“El gran árbol y el ojo” (Tall Tree & The Eye), obra de l’escultor hindú Anish Kapoor, de l’any 2009, construïda d’acer inoxidable i acer al carboni. Consta de setanta-tres esferes reflectants assentades sobre tres eixos. En aquesta obra il·lusionista, l’artista segueix estudiant complexos principis matemàtics i estructurals, als quals dota de forma escultòrica. Les superfícies de les esferes es reflecteixen i refracten entre si, creant i dissolent simultàniament la forma i l’espai.
Una altra escultura a l’exterior del recinte és la de l’escultor basc Eduardo Chillida titulada “Abrazo XI (Besarkada XI)” de 1996. Aquesta obra és d’acer forjat sorgit de la lluita de l’artista amb el material sotmès al foc que es constitueix com a element vertical i alhora corb. Les seccions d’acer s’entrellacen i es corben, com plantes que creixen sobre el terreny i s’enfonsen sobre si mateixes a l’abraçar-se.
Una curiositat. La primera fotografia és de l’any 2011 i la segona de 2017. Sembla que l’abraçada tinguin vida i hagi girat sobre si mateixa.
Canviem de perspectiva i ens situem a la zona que forma un angle est (E) – sud (S) de l’edifici.
Les imatges ens ofereixen una perspectiva cap a la “popa” de la nau de l’edifici. A la dreta de la primera fotografia es veu l’estructura interna que suporta la Torre (T), mentre que al centre sobresurt dels extrems del semicercle superior de l’escultura “ Arcos rojos ” instal·lada sobre el Pont de La Salve.
Tenim ocasió d’acostar-nos a les plaques de titani que, com escates, recobreixen la major part de l’edifici sobre les parets corbes. Mentre que els espais cúbics han estat construïts amb pedra.
Per entendre com acaba aquesta part de l’edifici, ens situarem fora de Museu a peu de carrer a l’altre banda del pont de La Salve. Des d’aquí es veu perfectament com l’edifici avança des de (S) per sota del pont, fins arribar a l’altre costat, on s’eleva la Torre (T).
Haurem entrat ja en contacte amb l’escultura “ Arcos rojos ” (5) instal·lada sobre el Pont de La Salve.
L’escultura de Daniel Buren, Arcos rojos / Arku gorriak, va ser inaugurada el 2007 en ocasió del Desè Aniversari del Museu. Aconsegueix que l’estructura del Pont La Salve sigui menys brutal però més visible. Per a això, l’artista va dissenyar una peça vertical perpendicular a aquest i retallada per tres cercles situats a la mateixa distància uns dels altres. L’obra crea un gran cercle central que emmarca la carretera, i genera dos semicercles més que es completen amb el seu reflex en l’aigua i la seva prolongació en l’aire. La superfície de l’estructura és de color vermell, mentre que les vores exteriors i interiors dels arcs estan coberts per bandes verticals que alternen el negre i el blanc. Aquestes vores estan fabricats en un material translúcid, que a la nit permet visualitzar una sèrie de jocs de llum verticals que entaulen un diàleg amb els vehicles que discorren per la calçada del Pont.
Finalment, en aquest recorregut per l’exterior, ens aproparem una altra obra de Jeff Koons per al Museu, el “Puppy” (4) de 1992. L’altra obra del mateix artista era “Tulipanes”.
Sembla ser que havia de ser una obra temporal però que, finalment, es va mantenir com a definitiva. És un reclam permanent per a fotografia i selfis.
Amb un interior d’acer inoxidable, substrat i plantes en floració, Koons ha dissenyat aquesta escultura pública amb la irrevocable finalitat d’atreure, suscitar optimisme i infondre, en les seves pròpies paraules, “confiança i seguretat”. Puppy, majestuós i robust alhora que fa guàrdia a les portes del Museu, plena als espectadors d’admiració i d’alegria.
Amb 12 metres d’altura, es renova dues vegades l’any. Així que cada vegada que aneu a veure’l serà diferent, com en les fotografies següents, de 2011 i 2017.
L’interior de l’edifici
Si apassionant i sorprenent és l’exterior de l’Edifici de Museu Guggenheim, no menys apassionant i sorprenent és la seva arquitectura interior.
Un cop dins, superada la zona de recepció, l’interior del Museu ens rep amb un gran atri que forma un pati interior sobre el qual convergeixen els passadissos de distribució de les dues plantes superiors. D’aquests passadissos partiran les diferents sales d’exposició.
La seqüència de fotografies que segueix no manté cap ordre de recorregut, sinó que les he agrupat d’una manera que podríem considerar conceptualment temàtica, segons els elements arquitectònics dominants en les seves formes.
Excloc qualsevol comentari valoratiu. Crec que parlen per si soles.
L’espai Richard Serra
Del passadís de la primera planta s’obre un balcó sobre una gran nau en què s’exposa “La materia del tiempo“, un conjunt de grans obres de l’escultor Richard Serra (San Francisco, EUA; 1939),
Aquest conjunt és el més destacat de la Col·lecció Guggeneheim, i l’únic que s’exhibeix de manera permanent.
Se’l considera un escultor minimalista treballa amb grans peces d’acer corten, com les aquí exposades.
Només dir que impressiona la magnitud d’aquest espai i de les obres.
Una experiència sorprenent és la interrelació que els visitants establim amb elles. És fascinant quedar-se una estona a mirar el moviment de les persones al voltant i dins de les obres, que pot observar-se des d’aquest balcó.
Obertura vers l'exterior
En aspecte també interessant de la concepció de l’edifici és la seva apertura vers l’exterior.
D’una banda, ens permet veure l’entorn en el qual està situat.
Però ho fem a través d’unes obertures que, amb les formes de les seves estructures, ens mediatitzen el propi entorn a través de la filosofia arquitectònica de Gehry.
Finalment, aporten lluminositat a l’interior. Però una lluminositat de tonalitats canviants segons l’hora o segons el color del dia, i que reverberen sobre el conjunt en el seu reflex sobre el blanc neu de les seves formes curvilínies.
En resum
El primer que m’agradaria ressaltar és el fotogènic que resulta l’edifici, tant en el seu exterior com, possiblement encara més en el seu interior, com crec que hi haurà quedat plasmat en la seqüència de fotografies aquí exposades. Realment ha estat difícil escollir i eliminar moltes altres fotografies, realment atractives.
Com a tot gran projecte, el procés de decisió i la proposta arquitectònica, van anar acompanyades de polèmica.
Uns aspectes de la polèmica van anar vinculats a la component ideològica del projecte, entre els defensors de la cultura autòctona front els internacionalistes.
Un altre, derivat del cost i el finançament, tot a càrrec dels pressupostos Govern Basc, i sobre si la concentració d’una gran inversió en una sola obra no debilitaria el conjunt de les necessitats de la cultura basca.
Un altre, entorn de l’estètica “fantasiosa” de l’edifici per a alguns.
En qualsevol cas, sembla que l’èxit del resultat final com a incentiu d’atracció turística i de repercussió sobre l’economia de Bilbao i del País Basc, van anar esmorteït les crítiques.
Des de la meva perspectiva de turista, es veritat que ni l’edifici ni el seu contingut no em vincula amb la cultura basca, però si amb les tendències internacionals i, per sobre de tot, amb la potencia i qualitat de l’edifici. Tinguis en compte que per a més d’un es tractaria de l‘edifici més important del segle XX.
Un cop a Bilbao, ja decidireu si voleu inserir-vos en la cultura del territori i gaudir del país.
El que si crec es que mereix un viatge…. o més.
Una última impressió molt personal. Cada vegada se’m fa més insistent la idea de l’existència d’una relació o vinculació arquitectònica, que en certa manera tancaria un cercle, entre dos grans edificis del segle XX. Comença el segle amb la Casa Milà (La Pedrera) d’Antoni Gaudí a Barcelona i acaba amb el Museu Guggenheim de Gehry a Bilbao.
Bases d’informació
Documental
Apuntes de Frank Gehry. Sydney Pollack 2005
Webs Academic
El museo Guggenheim, Bilbao y la identidad de los vascos. José Ángel Romo Guijarro
Museo Guggenheim Bilbao. Maquetas
Caso práctico: La Planificación Estratégica del Museo Guggenheim Bilbao desde una perspectiva de Marketing. Iñaki Periáñez Cañadillas, Miguel Ángel Quintana Daza
El Patrimonio histórico industrial y la revitalización urbana y económica de Bilbao. Joseba Juaristi
La cultura como inversión turística. Una reflexión a propósito del Guggenheim Bilbao. Mª Dolores Fernández Poyatos, Ainhoa Aguirregoitia Martínez
¿Musealización del mundo o californización de Occidente?. Serge Guilbaut
Guggenheim Bilbao. Frank Gehry, un museo americano y vasco. Luis Fernández-Galiano
Frank O. Gehry. Desarrollo y antecedentes del concurso del Museo Guggenheim de Bilbao. Recursos y Estrategias Gráficas empleadas. Javier Fco Raposo Grau
