La Seu d’Urgell i Catedral de Santa Maria formen un conjunt de gran interès al cor del Pirineu lleidatà. Una joia única del romànics a Catalunya i Espanya i un paisatge entre dues grans muntanyes: el Pirineu i la Serra del Cadí.
La Seu d’Urgell i Catedral de Santa Maria
La Seu d’Urgell i Catedral de Santa Maria (Lleida)
La Seu d’Urgell. Comarca: Alt Urgell. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Es la capital de la comarca.
Coordenades: 42° 21′ 28″N 1° 27′ 31″E. Altitud: 692 msnm. Població: 12.015 habitants (2017)
Web: Ajuntament
Visita: 2018
La Seu d’Urgell i Catedral de Santa Maria (Lleida)
Estic a les portes d’Andorra. Durant els anys de més aïllament de l’economia espanyola l’anada al Principat per adquirir cert tipus de productes, que gaudien d’impostos més baixos i que resultaven més barats, va fer de la Seu d’Urgell el lloc de pas inevitable, el que va repercutir en un major dinamisme econòmic per la ciutat en relació a la resta del territori pirinenc, que acusava el seu despoblament a favor de la industria i les ciutats de les planes.
La situació geogràfica, l’entorn muntanyós, la bellesa del paisatge i el patrimoni històric eren, i són, un al·licient més que oferia La Seu i la comarca de l’Alt Urgell.
Avui m’aprofitaré de la seva història per passejar per la ciutat i, especialment, visitar la seva catedral de Santa Maria.
Una mica d’història
A la confluència dels rius Segre i Valira, entre el massís del Pirineu i la Serra del Cadí, en el promontori sobre el Valira es troben indicis del poblat ibèric Arse-Durgui, sobre el els roman haurien assentat l’antiga Civitas Orgellia, actual Castellciutat.
Probablement, sobre la plana de la ribera d’aquests rius, hi hauria una vila que es va anar consolidant, sobre tot amb l’establiment del bisbat d’Urgell, del qual hi ha constància ja a l’any 527.
No se sap que va passar durant la dominació àrab, però no consta la consolidació de cap assentament musulmà i sembla que la ciutat fou destruïda l’any 793.
A principis del segle IX tota la regió es posà sota la protecció de Carlemany. A voltants de l’any 1000, La Seu era un petit recinte, on s’alternaven camps de conreu i vinyes amb les cases i les esglésies del conjunt catedralici: Sant Pere i Sant Andreu.
El creixement i consolidació va venir de la ma del bisbe Ermengol (Sant Ermengol, patró de la ciutat) a principis del segle XI. Inicia la reforma de la canònica catedralícia, segons la regla de Sant Agustí. El bisbe OT va iniciar la reconstrucció de la catedral entre 1115 i 1190, amb l’encàrrec a Ramon Llambart.
Per la seva banda, els comtes d’Urgell residien al castell de Castellciutat fins al trasllat de la seva residencia. El poder econòmic i territorial del bisbe d’Urgell va estar en constant pugna amb el comte de Foix.
Durant els segles XIII i XIV, el seu paper de centre comercial i d’intercanvis va fer créixer la ciutat i es van construir les muralles.
El segle XVI va ser convuls per a la zona amb la pugna entre els hugonots occitans i el catolicisme de Felip II, que va autoritzar la construcció d’un seminari. El 1601, a més, es va aixecar el col·legi dels jesuïtes.
Una constant des del segle XVI al XVIII va ser la inseguretat, amb diverses intervencions de les tropes franceses al territori.
En aquest període, al castell de Castellciutat si van afegir la Torre de Solsona i la Ciutadella.
També va ser terreny propici als conflictes durant les guerres carlines.
L’arribada de la carretera a principis del segle XX va dotar de nou dinamisme la comarca, així com l’extensió i urbanització de l’eixample del municipi.
A finals del segle XX, un impuls important va ser la canalització del riu Segre, després de la riuada del 1982 i la designació de La Seu com a subseu olímpica d’aigües braves pels Jocs Olímpics de 1992, amb la construcció del parc del Segre.
Recordem el paper que el veïnatge del Principat d’Andorra ha tingut també en el seu desenvolupament econòmic. Això fa que, a contracorrent de la zona pirinenca, no ha estat fins a l’actualitat que comença a perdre població, a partir de 2010.
Ressaltar que des de 1278 el Bisbe d’Urgell és Copríncep del Principat d’Andorra. Actualment l’altre Copríncep és el President de la República Francesa.
La visita a La Seu d’Urgell
Tenia destinat tot un matí per la visita a la ciutat. Un petit problema en el cotxe va fer que veiés reduït el temps de que disposava, eliminant passejar pel Parc del Segre, i perdre la visita a Castellciutat, on només vaig tenir temps d’acostar-me a la Torre de Solsona.
Un cop aparcat el cotxe a un pàrquing públic a l’Avinguda de Valira, prop d’un punt d’informació turística, estava a 10 minuts a peu del punt de partida de la visita: el conjunt catedralici i el Museu Diocesà. La segona etapa seria passejar per la ciutat i, per fi, anar a Castellciutat, amb les limitacions assenyalades.
Catedral de Santa Maria
Una característica important d’aquesta Catedral, i del conjunt catedralici, es que ens trobem en una de les poques catedrals romàniques d’Espanya, i l’única de Catalunya. Per explicar els detalls de la Catedral em serviré del llibre d’Eduard Carbonell: El romànic català.
La catedral de la Seu d’Urgell, dedicada a santa Maria, no respon a l’estil que podem considerar autòcton de l’arquitectura romànica catalana. És una construcció estranya a l’arquitectura romànica del país i els seus models els hem de trobar en el romànic italià.
El primer nucli episcopal estava format per la Catedral, dedicada a Santa Maria, i les esglésies de Sant Pere i de Sant Miquel. Les tres esglésies foren reformades a començaments del segle XI pel bisbe Ermengol.
Les obres de reconstrucció de la Catedral de Santa Maria van ser començades pel bisbe sant Ot l’any 1116. L’any 1175 els murs arribaven només al nivell de coberta de les voltes, i és en aquesta data quan el bisbe Arnau de Pereixens contractarà l’arquitecte italià Raimundus Lombardus (també es diu que no era italià sinó veí de Coll de Nargó) perquè construís la coberta, la llanterna i les torres. El temple fou acabat en el segle XVIII, seguint l’estil barroc. Les restauracions començades sota el projecte de Josep Puig i Cadafalch l’any 1918 tornaren el temple al seu estat original.
El conjunt catedralici està format en l’actualitat per l’església de la Catedral de Santa María, el claustre, l’església de sant Miquel (abans de Sant Pere) i el Museu Diocesà d’Urgell, que ocupa l’antiga casa del Deganat i la Capella de la Pietat, temple del segle XVI.
Como és norma, l’església, orientada a llevant, té planta basilical de tres naus amb un transsepte molt llarg acabat en dues torres amb decoració d’arcuacions cegues i lesenes.
Per conèixer els models de planta d’esglésies podeu consultar el Post: Esglésies, monestirs i Ordres religioses a l’Edat Mitjana.
Com sempre trobo interessant, m’agrada veure alguna imatge prèvia a la seva restauració dels recintes històrics que visito, quan això és possible. En aquest cas ho és, com és pot apreciar a la imatge que segueix. La comparació d’imatges obliga a reflexionar sobre el significat del que se’ns presenta actualment sobre el passat històric arquitectònic. En aquest cas la fotografia és prèvia a la reforma proposada per Puig i Cadafalch (1915-1919).
De fet, la Catedral que podem observar avui, “despullada” dels afegits i decoracions d’èpoques successives, és el resultat d’aquestes diverses restauracions dutes a terme durant el segle XX, que van estar marcades per un intent de posar en valor el passat romànic de l’edifici.
La influència italiana es manifesta a l’exterior, en la capçalera i en la façana. Els seus murs són de grans carreus de granit gris; excepcionalment hi ha filades de gres vermellós.
A la façana s’obren tres portes que donen a cadascuna de les tres naus. Esta flanquejada per dues torres de planta rectangular a la base i octogonal en el cos superior, i coronada per una cornisa formada per tres frisos ornamentals, dos de dents d’engranatge i l’interior de ziga-zaga o dents de serra.
El primer registre del cos central està decorat, per sota de la cornisa, amb tres trams d’arcuacions cegues, separats per columnes que emmarquen una finestra central i dos òculs laterals. El registre intermedi d’aquest cos central l’ocupen tres finestres amb arc de mig punt, més gran la central. El registre inferior, que conté la porta central d’entrada a l’església, és limitat per un fris esculpit amb representacions d’animals, fantàstics o no, rostres humans i lluites de feres i guerrers o caçadors. A banda i banda de la porta, a la part alta, hi ha representats dos lleons afrontats devorant persones. La porta pròpiament dita té dobles columnes llises sobre les quals descansen arquivoltes; els capitells estan decorats amb escenes d’animals i personatges en lluita o caçant. Sobre la portada i en el vèrtex de la façana hi ha el campanar de dos pisos amb dues arcades al pis inferior i tres al superior. Aquest campanar estava tapat abans de la reforma.
Aquest tipus de façana demostra la influencia italiana; el trobem en els temples de Sant Nicolau de Bari i Sant Miquel de Pavia.
Si comencem el recorregut per l’exterior del recinte catedralici sortint pel pati del Museu, per la porta de la Plaça del Deganat a la cara sud, seguirem el mur sud de l’església de Sant Miquel, mur totalment reconstruït, fins que a l’angle sud-est es presenten els tres absis de l’Església de Sant Miquel.
Són romànics del segle XI, d’estil llombard i murs de carreus de pedra sorrenca.
A partir d’aquí, en el costat est, la Sagristia i l’edifici de la Catedral.
L’exterior de l’absis central, així com la part superior del transsepte, el recorre una galeria formada per arcs de mig punt sobre columnes geminades coronades per capitells decorats, evolució última de la decoració d’arcuacions cegues de l’arquitectura llombarda,
Per sota d’aquesta galeria, s’obren a l’absis central tres grans finestrals amb arquivoltes sobre columnes.
A la paret nord s’obre una porta que dona a l’exterior del mateix estil de la porta central de la façana. Per sobre una sanefa d’arquivoltes cegues.
Tota l’estructura de l’edifici, amb les dues grans torres compactes als extrems del transsepte i les dues mes petites dels extrems de la façana, juntament amb els murs, donen l’efecte d’una fortalesa. De fet, en la tempestuosa vida feudal, havia estat un últim recurs defensiu.
Les dimensions totals de l’església són de 52.82 metres de longitud, 19.80 m d’alçada de la nau central, les laterals de 11.18 m. L’amplada total és de 23.42 m. El transsepte mesura 36 m i la cúpula del cimbori s’eleva a 24.67 m d’alçada. Per la seva banda, el quadrat irregular del claustre mesura aproximadament 35 x 32 metres.
A l’interior, la nau central està dividida en quatre trams per arcs torals, i coberta amb volta de canó, i acaba en un absis semicircular que té una absidiola inscrita dins l’espessor del mur de tancament.
A la nau central, als peus del temple en direcció a l’entrada principal, es troba a mitja altura un orgue datat en el primer quart del segle XX. Des de 1473 ja disposava d’orgue.
Les naus colaterals, més baixes, estan cobertes amb volta d’aresta.
Les tres naus estan separades per pilars de secció en forma de creu i columnes adossades als angles que tenen llur antecedent en Sant Vicenç de Cardona.
Un gran transsepte està cobert amb volta de canó. A banda i banda del transsepte, s’erigeixen dues torres de planta quadrangular, que determinen a l’exterior la fisonomia fortificada de l’edifici.
Als extrems del transsepte, ocupant l’interior de les torres, es troben dues capelles.
Al costat sud del transsepte hi ha la Tomba de Joan Despés, bisbe d’aquesta diòcesis mort en 1530, amb unes pintures murals d’estil renaixentista que es van fer com a part de la decoració de la tomba.
La capella del costat nord del transsepte està destinada al baptisteri, amb la pila baptismal en pedra..
El creuer amb cúpula sobre petxines, amb una marcada cornisa recolzada sobre modillons.
Situada a l’absis central en una petita fornícula hi ha la imatge romànica de la Mare de Déu, de la primera meitat del segle XIII, també coneguda com a Mare de Déu d’Andorra.
La capçalera presenta cinc absis. Disposats al costat de l’absis central, i inscrits dins el gruix del mur del transsepte, hi ha dos absis semicirculars a cada costat, que no es manifesten a l’exterior, seguint els models italians.
A l’absis enfront de la nau esquerra hi ha exposats 6 fragments del retaule de Sant Ermengol, dels segles XVI-XVIII.
El claustre
El claustre, del segle XII, te forma quadrangular irregular. A la panda sud, en el seu costat esquerra, limita adossada amb el lateral nord de l’església de Sant Miquel, per on hi ha la porta d’entrada al seu interior. A la meitat aproximadament de la panda una altra porta condueix al pati del Museu i te sortida a l’exterior del recinte, a la Plaça del Deganat.
Des d’aquest espai es disposa de magnifiques vistes sobre el cos de la Catedral i sobre la torre de l’església de Sant Miquel.
Podem veure com al lateral sud del cimbori s’alça una espadanya amb tres campanes.
Està envoltat per quatre galeries simples, amb 51 capitells esculturats, tots diferents. El 1603 es va derruir la galeria de l’est i es va substituir per set grans arcs amb pilars rectangulars.
Adossat a la façana sud de la Catedral, es situa la porta d’accés a la Catedral, amb cinc arquivoltes.
Com a curiositat, en uns arcs del claustre es mantenen les referències d’algun procés de rehabilitació.
Església de Sant Miquel
L’actual església de Sant Miquel, dedicada fins al segle XIV a Sant Pere, és l’últim vestigi de l’activitat constructiva del bisbe Ermengol a la Seu d’Urgell durant el segle XI.
L’església té una sola nau, amb transsepte en forma de T i volta de canó, i tres absis semicirculars, un de central més gran i dues absidioles.
La capçalera, amb el tres absis i el transsepte, són originals romànics.
La nau ha estat sotmesa a diverses modificacions, com l’afegit de la coberta amb bigues de fusta sobre arcs de diafragma apuntat al segle XIV o la reconstrucció total del mur sud en una restauració al segle XX.
El mural romànic de l’absis, es conserva incomplet en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a Barcelona. En ell, es distingeix una gran imatge de Crist en Majestat dins d’una màndorla flanquejada pel Tetramorf (els quatre símbols evangèlics) que presideix la conca absidal. En el registre mig es representa una sèrie d’apòstols, entre els quals s’inclou també la figura de Maria, mare de Jesús. El registre inferior, que no s’ha conservat, devia d’estar pintat amb cortinatges que imitaven teixits de luxe.
Museu Diocesà de la Seu d’Urgell
Al centre de la panda sud del claustre una porta dona accés a un pati amb l’entrada al Museu Diocesà d’Urgell.
Fou creat el 1957 durant l’episcopat del bisbe Ramon Iglesias Navarri. Des dels seus inicis a la Sala Capitular de la Catedral s’hi han realitzat successives ampliacions i reformes, l’última al 1988. Actualment ocupa l’antiga casa del Deganat i la Capella de la Pietat.
La col·lecció del Museu està formada per peces procedents del tresor de la Catedral i de les diferents parròquies de la Diòcesi: pintura, escultura, orfebreria, lipsanoteques, indumentària, còdexs, des de l’època romànica fins al segle XX. Destaquen les pintures murals de Baltarga (segle XII), el Crist d’Olp (segle XIII), el còdex miniat del Beatus (segle X), un conjunt de lipsanoteques i reliquiaris (segle XI-XII), el retaule d’Abella de la Conca de Pere Serra (segle XIV), la Verge de la Dormició i el Retaule de la Pietat del segle XVI de l’escultor Jeroni Xanxo, i l’urna d’argent de sant Ermengol, de Pere Lleopart (1753), entre d’altres.
Un tomb per la ciutat
Finalitzada la visita al conjunt catedralici i el Museu, era l’hora de donar un tomb per la ciutat.
Un dels principals carrers de la ciutat medieval va ser el Carrer del Canonges, a l’ombra del conjunt catedralici. Porticat a banda dreta o esquerra segons els trams, on residien els senyors laics i els eclesiàstics. El nom del carrer recorda encara la importància i el gran paper que tenien els canonges en el govern de la ciutat. Un sector important amb gran poder adquisitiu i que gaudia juntament amb el bisbe de notables privilegis. Al segle XII es va extingir la vida en comú del canonges, fet que va obligar-los a buscar-se un allotjament digne del seu rang
El Carrer Major, porticat, és el carrer que articula de nord a sud la ciutat vella. Te un recorregut particular ja que parteix de la Plaça dels Oms, al costat nord de la Catedral en direcció oest, per desprès girar 900 vers el sud i travessar tot el recinte antic. De fet, contorneja la façana nord i de ponent de l’antiga ciutat . És fruit de l’expansió extramurs que durant el segle XIII va donar lloc a la creació de nous barris cap a ponent (vila nova) tal com reflexa la documentació de l’època, on es parla de la vila vella i la vila nova. Aquest creixement progressiu acabarà configurant un llarg carrer Major.
Un objecte interessant en aquest carrer és la bladeria. En la fotografia anterior s’observa a l’esquerra dos blocs de pedra que corresponen a dues bladeries.
La bladeria era el servei de mesuratge dels blats. Mitjançant aquestes mesures es podia controlar la compra i la venda de gra. Es tracta d’un bloc de pedra treballada amb tres mesures de diferents capacitats, acabats en unes portelles per on s’omplien els sacs de gra un cop mesurats. Les mesures de pedra que podem veure avui al carrer Major daten de 1579, malgrat que la data fou modificada per uns veïns canviant el 5 per un 3 (1379) cosa que pot portar confusió.
Al segle XIX aquestes mesures es van quedar petites per la demanda que hi havia i l’any 1840 se’n va construir unes de noves, iguals que les antigues.
El propietari de la bladeria era el Bisbat d’Urgell que l’arrendava a particulars segons consta en contractes de l’època.
En el moment que el carrer gira vers el sud, continua el seu paper d’eix comercial i articulador urbà de la ciutat vella.
Al final del carrer Major, a l’esquerra, se’ns presenta l’antic Convent de Sant Agustí al carrer Lluis de Sabater.
L’any 1995 es va inaugurar la Biblioteca Municipal de Sant Agustí, ubicada a l’antiga església del Convent de Sant Agustí, que fou habitat pels monjos d’aquest ordre des de la seva construcció, a finals del segle XVI i fins a principis del segle XIX. Es tracta d’un edifici de cinc plantes, amb una estructura de ferro i vidre que contrasta fortament amb l’antiga construcció..
Al final del carrer Lluís de Sabater un ascensor ens permetria baixar superant el desnivell que porta al Parc Olímpic de Segre.
Com ja he dit al començament, la manca de temps no em va permetre passejar-hi, i em vaig haver de conformar amb una visió des de d’alt.
Era hora d’anar a buscar el cotxe. El passeig de retorn el vaig fer per la part nova, seguint el Passeig de Joan Bordieu i el carrer de Sant Ot, en direcció nord. Seria l’arteria principal actual de la ciutat amb epicentre a la Plaça Catalunya.
A l’arribar al pàrquing, se m’oferia una perspectiva de la Torre de Solsona.
Em quedava encara una mica de temps i vaig optar per pujar fins al turó de la Torre de Solsona per gaudir d’una panoràmica sobre la ciutat de la Seu, situada en el seu entorn, i sobre el Castell de Castellciutat.
El Castell de Castellciutat, que havia estat originàriament la residencia dels Comtes d’Urgell, està habilitat actualment com a hotel. Al fons, la Ciutadella que s’hi va construir posteriorment, al segle XVIII.
Fi de la visita
Retornant, seguint el curs del riu Segre, anava pensant en el conflictes entre senyors feudals, fossin comtes o bisbes. Pensava en els conflictes entre països. Pensava en el bon viure d’uns pocs i en el mal viure d’uns molts. Pensava en els esforços i fatigues per construir i conservar allò del que ara nosaltres gaudim per la seva bellesa, per la intensitat del seu llegat, però no pel seu significat original. Pensava, per tant, en la immensa diferencia de significat d’un mateix objecte per a qui el va viure en el seu moment, de creació o d’imposició, i en la banalitat de la nostra mirada de turistes. Pensava en el territori, de camp de suors a paisatge idíl·lic.
També pensava en una ciutat moderna i acollidora. Tan lluny i tant a prop.
Com deu condicionar la història i el territori als seus habitants actuals? D’això no en se res. Soc un passavolant.
Bases d’informació
Web academic
La Seu d’Urgell, el último conjunto de iglesias. Liturgia, paisaje urbano y arquitectura. E.C. Santamaría
El procés de despoblament a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Joan Manuel Soriano
El proceso de desertización demográfica de la montaña pirenaica en el largo plazo: Cataluña. D.M. Gallart
Proyectos barrocos para la Seu d’Urgell. Juan Bassegoda Nonell
