Les pallosses són una de les formes més arcaiques d’arquitectura popular a Espanya que ha sobreviscut fins al segle XXI. Vegem les del Conjunt etnogràfic de O Cebreiro (Lugo).
Pallosses de O Cebreiro (Lugo)
Pallosses de O Cebreiro. Os Ancares lucenses. Lugo
Municipi: Parroquia de Santa María do Cebreiro. Comarca: Os Ancares lucenses. Província: Lugo. Com. Autònoma: Galicia
Coordenades: 42°42′29″N 7°02′37″O. Altitud: 1.330 msnm. Població: 21 habitants (2021)
Web: concello
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Visita: 2016
Pallosses de O Cebreiro. Os Ancares lucenses. Lugo
Seguint amb l’interès pels vestigis de l’arquitectura popular espanyola, em sembla de gran interès considerar les pallosses com una de les formes d’arquitectura popular més ancestral de la Península Ibèrica.
Per això he rescatat una visita a O Cebreiro del 2016. La llàstima va ser que la visita la vaig fer un “maleït dilluns no turístic” i no vaig poder entrar a les pallosses museu i visitables. El conjunt etnogràfic d’O Cebreiro està format per quatre pallosses.
El gran interès d’aquestes construccions a la zona de les muntanyes de Galícia, Lleó i Astúries és que són exemples vius de les cases primitives d’Europa que arrenquen de l’Edat del Bronze i del Ferro, molt poc evolucionades durant diversos mil·lennis, arribant a perviure fins a principis del segle XXI, en què encara hi havia alguna pallossa habitada.
El territori
La zona de confluència de les províncies de Lugo, Astúries i Lleó és aquella que conserva avui els millors exemplars de pallossa i sens dubte també un aspecte clau respecte del seu origen remot. El punt de concentració més gran dels hàbitats de construcció de pallosses es troba a la serra d’Ancares, Cebrero i alguns nuclis de les muntanyes asturianes i lleoneses.
Aquest àmbit territorial es caracteritza per ser de morfologia muntanyosa, i formada per valls tancades i incomunicades en elevades altituds, per sobre dels 800 msnm fins als 1.500 m.
A més de l’orografia, la climatologia d’hiverns, freds, nevosos i ventosos, que deixaven incomunicades les valls i els nuclis de població, reforçava l’aïllament social, cultural i econòmic.
Tot i ser O Cebreiro el lloc de pas de la via romana que travessant les muntanyes lleoneses entre Astorga i Triacastela, enllaçava la Península amb Galícia i, posteriorment, integrat en el camí francès de la ruta Jacobea, aquesta connexió no es realitzava amb els territoris circumdants, que van romandre secularment aïllats dels canvis històrics que s’anaven produint. Aquesta incomunicació seria una de les causes de l’estancament evolutiu de les formes de vida i hàbitat en què s’integra la pallossa.
O Cebreiro es localitza al punt de divisòria d’aigües entre Galícia, al nord-oest i Castella i Lleó al sud-est (dreta i esquerra de la fotografia).
Pujada a O Cebreiro de la calçada romana/camí de Sant Jaume, des del costat lleonès. Paisatges impressionants.
Per entendre el sentit constructiu de les pallosses és important considerar que el model productiu de l’economia de muntanya es basava en un model tradicional de ramaderia extensiva, agricultura i aprofitament de la muntanya. El cultiu, condicionat per la pobresa del sòl i la duresa del clima, es basava en la producció de cereals juntament amb altres cultius, com les patates i les faves. El sègol o “pa” era el cereal per excel·lència de la muntanya per ser el que millor s’adaptava al terreny i al clima. El gra formant part important del règim de les persones, mentre que la palla era emprada en les quadres i com a matèria primera per als teitos de les pallosses.
A les terres properes a les valls sembraven lli per a la fabricació de teixits. A prop de l’habitatge cultivaven l’horta. Dels arbres aprofitaven fruites com les pomes i sobretot les castanyes, aliment que explica la importància dels soutos (plantació de castanyers) al paisatge de muntanya.
Es tractava d’una economia de subsistència, en què la família produïa allò que necessitava amb una mínima dependència de l’exterior, cosa que permet i explica el seu aïllament.
Per la seva banda, el nucli de la societat ancaresa era la família extensa, formada per diverses generacions i encapçalada pel matrimoni de més edat, titular del patrimoni. En aquesta organització familiar el més habitual era que el fill primogènit fos qui heretarà la casa i el seu patrimoni per evitar, amb aquesta millora, la divisió dels béns i assegurar-ne la pervivència, encara que dificultava la situació de la resta dels germans; aquests quedaven a càrrec del primogènit, podent també obtenir algun ingrés com a jornalers, dedicant-se a algun ofici, o fins i tot emigrar.
A la muntanya ancaressa les dures condicions de vida són les que determinen el caràcter dels seus pagesos. A aquesta economia i a aquest clima s’hi adapta la pallossa.
La localitat de O Cebreiro
Abans d’entrar en el coneixement de les pallosses crec que pot ser convenient situar la localitat d’O Cebreiro on podrem observar-ne diversos tipus. Totes les fotografies corresponen a pallosses d´aquesta localitat.
Un cop hem vist la seva posició a la carena de la muntanya que separa Castella i Lleó de Galícia podem aturar-nos a comparar l’estructura urbana del conjunt el 1929, en què totes les edificacions eren pallosses, amb la transformació fins a principis del segle XXI, on la majoria han estat transformades en edificacions rectangulars de pedra, amb coberta de pissarra a dues aigües i de doble planta.
Quatre pallosses es mantenen integres i quatre de parcialment reconvertides on la meitat d’habitatge s’ha transformat en construcció rectangular de pedra de dos nivells amb coberta de pissarra a dues aigües. Són les que constitueixen un conjunt etnogràfic considerat Bé d’Interès Cultural (BIC).
L'hàbitat de les pallosses
Per al professor Carlos Flores (Arquitectura popular española, v. II, p. 460) “la palloza plásticamente constituye una de las construcciones más bellas e interesantes de cuantas pueda ofrecernos la arquitectura popular. Pegadas sobre el terreno o semihundidos en él, con sus enormes dimensiones, semejantes gigantescos animales primitivos de lomo ondulante o brillante caparazón.”
Les pallosses (pallazas, pallotas, cabanas de teito/u (sostre)) són un dels tipus d’arquitectura popular més antics dels que sobreviuen exemples a la Península Ibèrica, atès que arrenca d’època de la cultura cèltica i castrenya, i representen els usos i modes de vida del passat més remot de la nostra història des de les Edats del Bronze i del Ferro. Per a Carlos Flores aquestes construccions guarden més relació amb la història més remota i fins i tot amb la Prehistòria, que amb el nostre temps (v. II, p. 295).
El nom de pallossa (palloza) és en realitat una deformació del terme gallec “pallaza”, recollit per primera vegada a finals del segle XIX per etnògrafs com l’alemany Fritz Krüger, referint-se al material amb què es feia la sostrada de l’edificació. Segons sembla, la denominació tradicional d’aquestes construccions és en realitat cabanes (cases) de teito, cabanes de teitu o simplement teitos. El nom de pallossa es va acabar imposant per diferenciar-la dels altres teitos entre els quals es pot incloure les cabanes, els hórreos i altres edificis auxiliars.
El que és característic i diferencial de les pallosses respecte a la resta de cabanes de sostre de palla i dels castres cèltics és que es tracta de l’únic tipus en què es reuneixen sota un mateix sostre persones i animals, mentre que a les altres els edificis estan destinats únicament a persona, animals o emmagatzematge.
Per això la seva dimensió ha de ser més gran, al voltant dels 200-250 metres quadrats.
Pel que fa a la forma, la pallossa és una evolució del model circular que era característic de les edificacions dels castres. La planta de forma circular s’estén cap a la forma d’oval o rectangular amb els cantons arrodonits, la qual cosa permet dividir en dos l’espai interior allargat: un costat per a residència i l’altre com a quadra. Així és possible mantenir la sostrada més o menys cònica sobre la qual s’articula el sostre de palla. Les majors dimensions portaran també a alçades més grans del sostre.
Convivència de persones i animals sota el mateix sostre, en el mateix recinte, però separats per una paret de mitja alçada.
Les pallosses de O Cebreiro
Abans d’entrar en el detall què i com són les pallosses, pot ser interessant observar-les des de l’exterior per apreciar convenientment les formes característiques d’aquestes construccions ancestrals.
A l’entrada del caseriu es troba situada la pallossa (I) que ha estat habilitada com a museu etnogràfic.
A continuació, una edificació mig reconvertida (II), on s’ha mantingut la part de la quadra, reconvertida en botiga de records, mentre que l’altra meitat és una nova construcció d’un edifici de pedra rectangular de dues plantes.
Veiem uns esforçats pelegrins amb bicicleta que creuen la localitat pel camí de Sant Jaume que la travessa.
La següent és una altra construcció mixta (III). En aquest cas al servei del turisme com a hostal.
La pallossa (IV) totalment emblemàtica, de les quals un costat és tallat per un pla. A la imatge podem intuir el paper de la neu sobre aquestes construccions a l’hivern. La fotografia va ser feta al mes de març.
L’última pallossa (V) completa també ha estat museïtzada.
Com són les pallosses
Forma i materials d'una pallossa
Habitatge, paller, estable, quadres, corral i de vegades cort de porcs era el destí comú i simultani d’aquests amplis recintes que avui majoritàriament es troben abandonats o bé usats únicament com a alberg de persones o d’animals per separat, sense que subsisteixi ja l’antiga promiscuïtat.
Exteriorment es troben constituïdes per potents murs de maçoneria de pissarra (1) més o menys tosca, de 60-70 cm d’espessor i menys de 2 m d’alçada a penes perforats per dos o tres petites obertures d’uns 30 a 50 cm de costat, a més d’una o dues portes; una de més gran per a l’entrada del bestiar i una altra de menor d’accés exclusiu a l’habitatge.
Quan l’interior està dividit en tres parts -habitatge, estable per al bestiar boví i corral per al bestiar oví o de truja- cadascun d’aquestes zones pot tenir la seva pròpia porta d’accés.
La seva forma en planta és de vegades rectangular i d’altres oblonga, variant des de traces afins a l’el·lipse o l’oval i encara al cercle a les més elementals. Quan és rectangular els cantons són arrodonits de manera que s’evita haver de posar carreuat de reforç als angles.
El teito o coberta (2), de colmo o palla de sègol molt espessa, presenta una caiguda generalment a dues aigües amb un fort pendent d’uns 45° perquè llisqui l’aigua i no s’acumuli massa neu. De vegades la coberta és a quatre vessants i adquirint en conjunt una forma punxeguda, en certa manera apiramidada o cònica. És capaç de resistir el pes de la neu i els forts vents, creant una configuració idònia per sa seva adaptarció a l’hàbitat.
La coberta està, disposada sobre una carcassa de fusta sustentada sobre un esteo (3) o peu dret de fusta col·locat més o menys centralment segons la forma de la pallossa. En ell es recolza la biga mare o cume (4) sobre la qual assenten les tixeiras o troncs d’arbre (5) que es recolzen en el forcado (6), pals clavats a terra i bifurcats a dalt.
Fixada i lligada a aquesta estructura, un entramat de troncs més fins carreiras (7) (disposades més o menys horitzontalment, i cangos (8) (disposats verticalment), on es lliguen els manats de palla de sègol que formen el teito (2) .
Era usual que la coberta, per evitar que la palla s’escorregués cap avall o que s’aixequés els dies de vent, estigués protegida amb cordó fet de palla trenada que componia una mena de xarxa de fixació superposades a la coberta.
Distribució interior d'una pallossa
El seu interior, constituït com un espai únic sense divisions totals entre unes i altres zones, proporcionava refugi per igual les persones i els animals.
La pallossa arriba a la part més alta -cúspide o carener, segons el tipus de coberta- a alçades de fins a uns 6 i 7 m.
Encara que l’interior constitueix un àmbit únic, en no haver-hi generalment divisions completes de sòl a sostre, aquesta es troba subdividida amb murets de pedra o fusta (9) d’alçada variable, però mai superior als 2 m, donant lloc a les dues grans zones que diferencien les pallosses. El ástrago (A), espai d’habitatge de les persones, i la estravariza o quadra del bestiar (B).
Al ástrago hi ha la lareira o llar (10), on es disposava el foc al centre. La lareira era lloc on s’ajuntava la família, on menjaven i es feien diverses feines: preparaven aliments, filaven el lli i la llana, reparaven zoques i eines… Sobre ella se situen el cañizo i els sarillos (11) en què es posaven aliments com les castanyes, els formatges o les carns de la matança, per fumar-los i protegir-los dels rosegadors.
A prop de la lareira hi ha els mobles d’emmagatzematge: rebost, guardioles i arques. Hi pot haver també un forn i petits estables per a les cries o el bestiar menor, més necessitats de calor. Al ástrago hi ha també l’alcova (12), cambra tancada amb taulers de fusta i espai privat que corresponia al matrimoni de més edat de la casa.
A la estravariza (B), a més de les quadres del bestiar, s’hi guardaven el carro i diverses eines. Podia comptar amb un pis intermedi de fusta, la barra (13), on s’emmagatzemava l’herba i les collites i que era també usada per dormir, aprofitant la calor generada pels animals a la quadra.
Si la pallossa se situa -com sol passar- sobre terreny inclinat, a la zona més elevada es col·loca el forn per al pa, facilitant així l’evacuació dels fums, i a la més baixa els estables, utilitzant si es podia, el pendent del terreny, per evacuar les aigües residuals i que els excrements romanguessin apartats, però aprofitant la calor que desprenien els animals.
No hi ha cel ras com en tantes altres construccions populars, i els toscos troncs que constitueixen l’estructura de coberta romanen vistos des de l’interior. Únicament l’habitació o habitacions usades com a dormitoris poden estar tancades també per dalt mitjançant un sostre d’empostissat sobre troncs, de manera que s’aconseguia evitar que les gallines o altres aus que circulaven lliurement per la part dedicada a habitatge poguessin “sobrevolar” l’envà de separació i caure improvís sobre els adormits ocupants.
Algun armari també té sostre propi i, com el dormitori, apareix com un volum tancat independent dins l’àmbit únic que constitueix interiorment la pallossa.
Entre la zona d’habitatge i l’estable hi ha comunicació, que permet el pas directe entre l’estable a l’habitatge, important sobretot a l’hivern, quan la pallossa queda incomunicada, on es poden atendre els animals sense necessitat de sortir a l’exterior.
La seva orientació, la posició de la lareira i l’estabulació del bestiar permeten mantenir estable la temperatura al seu interior, al voltant dels 15o. A més, constitueix una unitat autosuficient, dins la qual es troben tots els elements necessaris per desenvolupar totes les activitats familiars i de cura del bestiar i els animals, sense sortir a l’exterior, i d’emmagatzematge per a les necessitats de les persones i dels animals durant l’hivern. Tots aquests elements defineixen una efectivitat arquitectònica que explica la pervivència de la pallossa malgrat la presència d’altres tipus constructius.
Una filmació de Jesús Álvares Courel de l’any 1986 ara recuperada ens permet observar imatges valuoses d’aquest patrimoni cultural on es recullen les característiques de construcció i estructura d’aquest tipus d’arquitectura tradicional. El valor etnogràfic també queda ben documentat, de manera que es pot sentir la forma de vida que persones i animals feien antigament en aquestes edificacions tan singulars.
O Cebreiro en el Camí de Sant Jaume
O Cebreiro representa un lloc molt significatiu al Camí de Sant Jaume. La seva situació al capdamunt de les muntanyes que separen les terres de Castella i Lleó de Galícia, el converteix en porta d’entrada a la terra de Santiago. Per al pelegrí haver arribat a l’alt d’una pujada extenuant fins als 1.300 msnm després dels páramos de Castella. Alhora, ha estat històricament l’única via de comunicació entre les dues regions. Fins al segle XIX no es converteix l’antic pas de terra en la primera carretera convencional entre Galícia i la Meseta que passa per O Cebreiro.
El camí ha deixat dues edificacions importants. El Santuari de Santa Maria la Real i l’Hospital de la Condesa.
El Santuari de Santa Maria A Real (VI) rep aquest nom perquè va ser declarada santuari de protecció reial i va ser afavorida al llarg dels segles per privilegis reials.
És una església d’estil preromànic, probablement fundada pels monjos benedictins al segle IX. L’any 1072 el rei Alfons VI el va posar en mans dels monjos francesos pertanyents a l’abadia de Sant Xiraldo d’Aurillac, i retornant a l’ordre benedictina en temps dels Reis Catòlics, que l’annexionen a San Benito el Real de Valladolid. Després de la desamortització de Mendizábal, el 1853 va ser abandonat per ells. La restauració actual es va iniciar el 1963, juntament amb la resta del conjunt històric de O Cebreiro.
Es vinculen a aquest santuari el Miracle del Grial i la llegenda d’Isabel la Catòlica, com a sengles miracles.
El temple construït de carreuat i carreu amb coberta de pissarra a dues aigües i una torre al costat de l’epístola als peus del temple.
És de planta rectangular, amb tres naus, presbiteri i arc triomfal amb volta de mig punt.
L’absis és recte, típic dels temples preromànics, amb obertures en sagetera d’il·luminació, a l’absis major i als laterals.
Al costat del santuari el hospital de la Condesa (VII). Nascuts a l’Edat Mitjana, els hospitals se situaven al llarg del Camí per acollir i prestar cura, i de vegades manutenció, als pelegrins que dirigien els seus passos a Santiago.
La seva construcció data del segle IX igual que el Santuari de Santa Maria A Real, donant origen al llogaret.
El nom d’hospital de la Condesa es deuria a la seva fundació per la comtessa Egido, germana o esposa del comte Gatón, cèlebre repoblador del Bierzo. Si fos cert, seria un dels hospitals més antics del Camí.
Actualment és un alberg de pelegrins amb 17, que se’l continua anomenant hospital da Condesa.
Edifici rectangular de carreuat i carreu, igual que el santuari, de dues plantes.
El territori de les pallosses
Al territori ampli dels Ancares, a terres de Lugo, Lleó i Astúries, perviuen una sèrie de nuclis en els quals encara poden admirar-se importants conjunts de pallosses.
A més a més, podem entrar en contacte amb el món dels castros.
Cito aquí els més significatius, reflectits al mapa anterior.
A Lugo: Paradaseca, Piornedo, O Cebreiro.
A Lleó: Balboa, Campo del Agua, Pereda de Ancares, Cantejeira, Suárbol, Balouta, Burbia, Peranzanes y Cariseda. A Castro de Chano hi ha el Centre d’interpretació dels Castros.
A Astúries: Las Brañas de Arriba i Degana.
Fi de la visita
Per resumir aquesta visita a la terra de les pallosses les paraules de Casabella i de Xaquín Lorenzo em serveixen de guia.
Els conjunts de pallosses de les serres de Lugo, Astúries i Lleó són l’evolució natural de les cases rodones dels castros fora de la influència romana, de manera que la pallossa és totalment diferent de la casa castrenya, no només quant a la seva estructura general, sinó també pel que fa a l’economia a què correspon.
La pallossa compleix la seva funció dins una economia que podem anomenar tancada; els llargs i durs hiverns de les altes muntanyes de Cebreiro i Ancares obliguen el pagès a tenir tot el necessari sota el seu sostre, no només per a ell, sinó també per al seu bestiar, amb qui conviu.
A l’hivern es tanca a la seva casa i no necessita res, ja que té guardada llenya, queviures, menjar per al bestiar, etc., perquè la naturalesa li impedeix comunicar-se amb l’exterior, fins al punt de veure’s obligat a guardar els cadàvers dues o tres setmanes, esperant que amainin les tempestes per portar-los al cementiri.
Afegiríem que no són totalment diferents, sinó més aviat el resultat d’una evolució de la mateixa matriu.
Aquesta evolució inicial adaptada a l’hàbitat des de les Edats del Bronze/Ferro, i l’aïllament mil·lenari d’aquests territoris, sobre els quals ni la via romana ni el camí de Sant Jaume que passava pel marge sud per O Cebreiro van arribar a exercir influència, es mantindrà fins al segle XX.
Només la modernització de les comunicacions, i la introducció dels vehicles automotors individuals (automòbil i camió) al segle XX acabarà amb aquest model d’hàbitat, on sobresurten les duríssimes condicions de vida. Per a les nostres condicions de confort, és estremidor imaginar com han sobreviscut tantes generacions d’ancarenys.
Ens queda la possibilitat d’admirar l’estructura de les seves construccions, sobre les quals s’hauria d’exercir una preocupació extrema de manteniment d’una manera de fer i de viure ancestral que ha sobreviscut fins a nosaltres.
Bases d’informació
Webs
Pallosses
Conjunt Etnogràfic de O Cebreiro
O Cebreiro
Santuari de Santa María la Real
Webs academic
José Antonio Femández de Rota y Monter: La palloza en la cumbre del Camino
Francisco A. González Fernández: Estudio sobre las pallozas de la sierra de los Ancares / España
Glosario ilustrado de arte arquitectónico: Palloza
M.Jesús Rodríguez Canora: Las pallozas del Valle de Ancares y las del Cebrero
Xan Casabella López: Arquitectura redonda no século XX (Tesis doctoral)
Llibres
Carlos Flores: Arquitectura popular española. Vol. II
Mark Gimson: As Pallozas
