Per als interessats en l’arquitectura popular i l’etnografia rural, el Parc temàtic de l’arquitectura tradicional de Trabanca (Salamanca) és un espai interpretatiu que val la pena visitar.
Parc temàtic de l’arquitectura tradicional de Trabanca (Salamanca)
Direcció: Carretera de Vitigudino, s/n. Municipi: Trabanca. Comarca: La Ramajería (Tierra de Vitigudino). Província: Salamanca. Com. Autònoma: Castella i Lleó.
Coordenades: 41°13’55.8″N 6°22’53.7″O. Altitud: 748 msnm.
Web: turismo.lasalina
Visita: 2024
Nota de traducció: chivitero, arrimadero,marranero, pocilgas, hincones…, son noms molt locals de Arribes del Duero, amb difícil o nul·la traducció al català. Per aquesta raó, en el text he mantingut els noms originals i, per no fer-lo pesat, faré servir directament aquests noms sense cometes ni cursives.
Índex
Parc temàtic de l’arquitectura tradicional de Trabanca. Arribes de Duero. Salamanca
A la localitat salmantina de Trabanca, en el límit amb la província de Zamora i dins del Parc natural Arribes del Duero, s’hi troba el Parc Temàtic de l’arquitectura tradicional.
El parc temàtic reuneix reproduccions a escala natural de construccions tradicionals en pedra seca, tant urbanes com rurals, pròpies de les activitats agrícoles i ramaderes de la zona. Per tant, hem de considerar aquestes construccions como components del patrimoni econòmic-productiu de la zona i com un llegat que ha arribat fins a nosaltres.
El recinte és visitable les vint-i-quatre hores del dia, ja que s’hi accedeix a través d’una porta (portón) que només cal obrir.
Ocupa una extensió d’uns 10.000 m² i presenta unes vint-i-quatre construccions tradicionals.
Cal assenyalar que, malgrat la importància del patrimoni de construcció en pedra seca d’aquestes terres lleoneses, no formen part dels territoris reconeguts com a Patrimoni Mundial Immaterial “Art de la construcció en pedra seca, coneixements i tècniques”, inscrit el 2024 a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, en no haver presentat la comunitat autònoma la documentació corresponent. És una llàstima, però això no impedeix poder apreciar i valorar la presència d’aquesta tècnica constructiva ancestral al territori.
El territori
Ens trobem a les terres dels/de les Arribes del Duero, en un territori dominat pel granit, la pissarra i la quarsita, materials paleozoics, en una peniplanura situada a uns 750 msnm, erosionada verticalment pels tallats del Duero i del Tormes, els més importants.
Aquests materials petris es troben a les immediacions de qualsevol lloc on es vulgui construir en pedra seca, cosa que històricament ha estat un incentiu i una facilitat per al desenvolupament d’aquesta tècnica constructiva.
Si relacionem la posició d’aquesta zona en el mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troben emmarcats Arribes del Duero.
A més, en aquests territoris hi creix la ginesta negra o “escoba” (Cytisus scoparius), que es pot utilitzar per construir cobertes per a les cabanes.
La tècnica constructiva en pedra seca
La tècnica constructiva en pedra seca és un sistema ancestral d’edificació que utilitza exclusivament el pes, la forma i l’encaix de les pedres, prescindint de morters o aglutinants. La seva pràctica, estesa per àmplies regions rurals europees, s’ha consolidat com un veritable art geomètric i estructural, reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial per la UNESCO.
Recordem que ja vam veure la seva aplicació fa uns 7.000 anys al Tholos de El Romeral d’Antequera.
Es tracta d’un sistema constructiu basat en el coneixement del material i en l’adaptació a l’entorn, ja que normalment s’utilitzen pedres procedents del mateix terreny. A més de la seva funcionalitat, la pedra seca destaca per la seva integració en el paisatge, la seva durabilitat i el seu valor com a expressió de l’arquitectura tradicional i del patrimoni cultural rural.
Aquesta forma de construir es basa en un coneixement profund del material i de l’entorn. Les pedres es col·loquen manualment de manera que encaixin entre si i transmetin el pes de forma equilibrada cap a la base. No es tracta, per tant, d’apilar pedres a l’atzar, sinó d’aplicar una tècnica precisa en què cada peça compleix una funció dins de l’estructura.
Un dels aspectes més valuosos de la pedra seca és la seva capacitat per adaptar-se al paisatge. En utilitzar materials de l’entorn i tècniques tradicionals, aquestes construccions s’integren de forma natural en el medi rural. A més, presenten una gran funcionalitat: permeten el drenatge de l’aigua a través de les seves juntes, resisteixen bé el pas del temps i poden reparar-se amb relativa facilitat mantenint el seu sistema constructiu original.
Per la facilitat d’obtenir i treballar aquest material —pedra de l’entorn gairebé sense talla i col·locada únicament amb les mans—, s’ha utilitzat històricament en una gran varietat de construccions populars, constituint al llarg dels segles un patrimoni cultural que reflecteix la relació entre les comunitats i el seu entorn.
El Parc temàtic de l’arquitectura tradicional
Al municipi de Trabanca es va prendre la decisió d’instal·lar un Parc Temàtic de l’Arquitectura Tradicional, inaugurat al voltant de l’any 2008 amb la finalitat de conservar, recrear i divulgar l’arquitectura popular rural de Trabanca i Arribes del Duero, i com a complement cultural i turístic del municipi.
En aquest petit parc a l’aire lliure s’han reproduït els principals tipus d’arquitectura tradicional que defineixen les construccions i el paisatge rural-agrari d’aquest territori.
La visita al Parc Temàtic de l’Arquitectura Tradicional de Trabanca
Localitzat als afores de Trabanca (41°13’55.7″N 6°22’53.7″O), al costat de la carretera SA-315 en direcció a Vitigudino, es troba el Parc Temàtic de l’Arquitectura Tradicional.
Constitueix un recinte tancat d’uns 10.000 m² al qual s’accedeix a través de la reproducció d’un portaló d’una casa tancat per un “portón”, la porta de vianants del qual està permanentment oberta perquè el visitant pugui accedir lliurement al parc museístic.
El contingut fonamental són unes vint-i-quatre construccions en pedra seca típiques de la forma de construir amb aquesta tècnica ancestral, tant habitatges i estances urbanes d’aquests pobles com instal·lacions i habitacles agrícoles i ramaders. Tots aquests tipus de construccions aprofiten la pedra paleozoica de granits, pissarres i quarsites que aflora a la superfície d’aquesta vasta regió natural.
Agruparé la presentació de les construccions en apartats funcionals segons la seva aplicació: construccions estructurals; construccions agro-pastorils; i infraestructures rurals.
Construccions estructurals de pedra seca
En aquest apartat s’inclou l’arquitectura tradicional destinada a habitatge o a estances, la fàbrica de les quals és la pedra seca.
Portalons i portons
Entrem a través d’un portaló (1) tancat amb un “portó”.
El portaló és un accés de grans dimensions, obert pels dos costats i cobert amb una teulada d’una o dues aigües, pel qual pot entrar-hi i allotjar-s’hi un carro o, actualment, un tractor o maquinària agrícola.
Al voltant del portaló se succeeixen la casa i altres dependències com quadres o pallers.
Pot localitzar-se en cases i quadres de diversos tipus i varien en alçada, distribució o composició, però sense variació de funció.
El seu tancament tendeix normalment a abastar tota la obertura del portaló, i s’efectua mitjançant una gran porta o, com en aquest cas, un “portó” amb una portella, o porta d’accés individual.
Habitatges i estances
En aquest cas, l’entrada al que seria l’habitatge (2) s’obre en el mateix portaló.
No s’ha reproduït un habitatge complet, i s’ha substituït per un gran habitacle (2) amb finestres i un gran finestral i amb coberta a dues aigües de teula corba, com el portaló.
En les construccions residencials és habitual que, si més no a l’interior, es recobreixin amb enlluïts o amb el rebliment dels buits amb morters que evitin l’entrada d’aigua i vent.
Al centre del parc s’alça un altre recinte rectangular, sense teulada, que bé podria ser l’estructura d’una construcció aïllada (24) o de qualsevol construcció auxiliar com una quadra, un paller o un magatzem.
La fàbrica dels murs és de carreuó-maçoneria, amb blocs de pedra cantonera com a reforç de l’estructura, i les llindes, els brancals i l’ampit formats per un sol bloc de pedra cadascun.
Fargues i ferreries. Poltre de ferrar
Una construcció urbana auxiliar pròpia del treball amb cavalleries era la farga (22), amb el poltre de ferrar (23).
La farga és el lloc on el ferrer treballava el ferro per produir eines, elements metàl·lics per a la construcció o ferramenta de cavalleries.
Segons el tipus de propietat, aquesta podia ser: comunal: pertanyia al poble, que contractava el seu propi ferrer. La forma de pagament per la feina feta era en espècie, és a dir, amb productes segons el nombre de faneques que sembressin cada agricultor. Particular: el ferrer tenia els seus propis clients que li pagaven anualment amb la “iguala” o ajust del preu a canvi d’un servei.
Estaven construïdes en pedra sobre planta rectangular i cobertes amb teulada a una o dues aigües, amb teula corba sobre bigues de fusta, seguint el mateix model de fàbrica que les altres construccions residencials i auxiliars.
A l’interior hi trobaríem la bigòrnia o enclusa ancorada en un tronc de fusta, sobre la qual el ferrer treballava a base de cops de martell; el fogó, amb el foc avivat pel manxó, que servia per escalfar el metall abans de ser treballat; la pila amb aigua per refredar el metall; i altres eines com la pedra d’afilar, les tenalles, els martells o el trepant de paret.
Poltre de ferrar
El poltre de ferrar (23) era un element vinculat a la farga. Podia ser de fusta, tot i que la major part dels que es conserven a la zona són de granit.
El poltre consta de quatre grans peces granítiques d’unes dimensions aproximades de 30 x 30 x 250 cm. Es col·locaven per parelles clavades a terra. Es completaven amb diversos travessers de fusta col·locats longitudinalment des de la primera parella de peu drets fins a la segona. En aquests travessers s’instal·laven els “cinchos”, formats per cordes i corretges de cuir que subjectaven l’animal quan se’l ferrava. Finalment, als peus del poltre, es disposava un tronc entre els pals de la parella transversal o uns mollons que servien de suport per a les potes de l’animal (vaca, bou o cavalleria) i facilitaven la tasca del ferrador.
Murs amb “hincones”
Un element constructiu de la zona estèticament espectacular són els murs amb “hincones” (3).
Es tracta de parets de pedra de mitja alçada que serveixen de tancament als horts i a les “cortanas, cortinas o cortinos”.
És una de les formes d’arquitectura popular característiques de Arribes del Duero (encara que també els hem trobat a la zona occidental asturiana).
El seu tret distintiu d’aquests murs és l’ús de grans pedres clavades verticalment a terra, anomenades precisament hincones —també documentats en algunes zones com fincones o cincones—, que actuen com a peces de suport i estructura del mur.
A partir d’aquests elements verticals, es col·loquen altres pedres de menor mida entre unes i altres, completant el llenç del tancament. D’aquesta manera, el mur no es concep només com una superposició horitzontal de pedres de paredar, sinó com una combinació de pedres mestres clavades i peces intermèdies que consoliden el conjunt.
A la part superior del mur es col·loca una coberta de pedres de mida més gran que serveixen de remat i reforç del mur.
Al parc els trobem tancant els costats oest i nord.
Exemples de murs amb "hincones”
Puede ser interesante ver algunos ejemplos de muros de hincones encontrados en otros puntos del territorio cumpliendo su función de cerramiento.
Feixes
Encara que l’estructura plana del parc no els requereix, és important assenyalar que un ús molt estès de l’aplicació de la pedra seca són els feixes. Es tracta dels murs que es construeixen als vessants dels turons amb la finalitat de crear espais plans o feixes emplenats de terra on poder fer cultius.
Entrades allindanades
Moltes de les cortines i els horts solen disposar d’estretes entrades allindanades (9) amb blocs monolítics de granit sobre els quals s’ha instal·lat algun tipus de tancament.
Normalment, el tancament és una porta de fusta el gòndol de la qual encaixa en orificis o concavitats a la llinda i al terra. Aquesta entrada és utilitzada per les persones per accedir a l’interior de les finques i fins i tot com a pas d’animals.
Exemples de porta allindanada
Construccions agro-pastorils secundàries
Cortinas
Les cortinas, també anomenades en algunes zones cortines o cortanas, són les parcel·les rústiques tancades per murs de pedra seca destinades a l’aprofitament agrícola i ramader. Es tracta d’un dels elements més característics del paisatge tradicional de l’occident de Salamanca, Zamora i zones pròximes de la frontera amb Portugal.
Terres de cultiu o d’ús ramader que estan envoltades per murs de pedra de granit, construïts majoritàriament a mà, i sense ús de ciment o argamassa per fixar.
Corrals, pletes, “chiviteros”
Els corrals, pletes i chiviteros (14) són els tancats on els pastors recullen el bestiar quan no està pasturant i durant la nit.
En aquesta zona són construccions permanents amb murs de pedra seca.
El que s’ha reproduït al Parc és de forma circular. A la pràctica, veiem que la seva forma s’adapta a les característiques del terreny per complir la mateixa funció de refugi i protecció.
El fotograma que presento a continuació, extret del vídeo Trabanca. Parque Temático de Construcciones Populares, permet veure la forma circular i tancada, la disposició de la cabana del pastor oberta cap a l’interior, i sobre part dels murs “chiviteros” circulars adossats al mur amb l’entrada també des de l’interior.
En un punt del mur, l’entrada al recinte interior, i a l’extrem oposat, la cabana del pastor.
Exemples de pletes
En aquests exemples de pletes es verifica la seva forma adaptada al terreny.
Cabanes i cabanes de pastor
Una construcció fonamental als espais agraris són les cabanes, ja sigui de refugi o descans, o bé de magatzem.
En el cas dels Arribes, són abundants les cabanes de pastor o “casitos” (4, 15) de forma circular construïts en pedra, amb la coberta de falsa cúpula també de pedra, i la porta allindanada. També n’hi ha de forma quadrada.
Es poden situar adossades a un mur o exemptes.
Vista per la part posterior on s’observa la seva integració al mur.
Exemples de cabanes o “casitos”
En els exemples trobats al territori veiem una cabanya excavada en un desnivell de terra, una altra exempta de forma quadrada, i dues grans cabanes molt pròximes.
“Arrimaderos”
Una variant més simple i destinada exclusivament a la protecció de la pluja i el vent són els denominats arrimaderos (10, 19, 16)
Un arrimadero és una construcció, generalment semicircular, de pedra, oberta i sense porta, que dona l’aspecte d’una cabana sense acabar. Servia per resguardar el pastor de la pluja, el vent i el fred quan es trobava al camp tenint cura dels animals.
La seva ubicació generalment és en tesos o llocs elevats aprofitant la panoràmica per vigilar el bestiar. En ocasions, aquestes construccions aprofitaven les roques o batòlits granítics existents al terreny com a sustentació de les seves parets, formant aquestes part de la pròpia construcció.
Sol tenir una alçada propera als 2 m i amb l’entrada orientada cap a l’est, evitant els habituals vents i pluges de l’oest dominants a la regió.
Arrimadero (10).
Arrimadero (19).
Arrimadero petit (16).
“Chiviteros”
En sentit estricte, es considera un chivitero (5) una cabana dissenyada exclusivament per resguardar les cries de les cabres (chivos) de la nit i dels depredadors mentre les mares pasturen. Per això, tenen el buit d’entrada molt petit, perquè només hi puguin passar els cabrits i es pugui tancar fàcilment col·locant una pedra per tapar l’obertura.
Els murs tenen forma circular semblant a les cabanes, però més baixos. La coberta pot ser de falsa volta de pedra o, les més senzilles, d’escombra o ginesta negra (Cytisus scoparius).
Per extensió, con he assenyalat, a la regió també s’aplica el nom de chivitero (14) al corral, aprisc o pleta destinat a cabres i cabrits.
Exemples de “chiviteros”
Chiviteros amb coberta d’escombra.
“Marraneros” i “pocilgas”
Un marranero (6) (cort de porcs) és una construcció destinada a acollir porcs. Construïda de forma circular en pedra, d’aproximadament 1,30 m d’alçada i sense coberta. Les seves dimensions estan en funció del nombre de porcs del ramader. Normalment, s’erigia sobre una llosa, i al centre hi havia una pila excavada que servia de menjadora.
La finalitat del “marranero” era facilitar el menjar als “garrapos” —cries del porc— a través d’una porta de dimensions reduïdes que impedia l’entrada dels porcs de mida més gran. En ocasions, es col·locaven pedres sortints al mur, en forma de saltador, que permetien el pas cap a l’interior.
Les pocilgas (11) eren les construccions habilitades per als porcs de cria; allí parien i alletaven la ventrada.
De forma circular feta en pedra, amb una coberta de falsa volta de lloses superposades. La seva alçada màxima era d’uns 1,30 m i el seu diàmetre no superava els 2 m.
Com en totes aquestes construccions, les parets són amples, arribant en ocasions als 50 cm, mentre que l’entrada era reduïda per evitar el pas del bestiar adult de mida més gran.
Es podien construir pocilgas simples o dobles.
Pocilgas dobles (8, 12)
Infraestructures rurals
Al camp també eren necessàries altres construccions auxiliars tant per a l’agricultura com per a la ramaderia, com ara fonts i pous, estanys, ponts i passarel·les, i abeuradors.
Fonts i pous
Enmig del camp existien fonts (13), habitualment amb una pica al costat per a l’abeuratge del bestiar.
També es pot veure un pou amb esglaons (18). Es tracta d’un brollador superficial on es conserva l’aigua que mana de les corrents freàtiques. No solen tenir una profunditat superior als 6 m i estan revestits de pedra fins a la superfície, evitant esfondraments de terra.
Servien per abastir d’aigua els animals, regar els cultius i per al subministrament domèstic. L’aigua s’obté accedint-hi a través dels esglaons. L’amplada d’aquest passadís sol ser al voltant d’1 m, i l’alçada del tram d’entrada és adequada per al pas d’una persona.
Coberta de l’esglaonat.
Exemples de fonts
Font de María Abril a Fermoselle.
Font de la Noria a Fermoelle.
Abeuradors, safareigs
Al costat dels pous i les fonts se situaven piques (7) d’una sola peça de pedra buidada, que podien servir d’abeurador o de safareig.
Exemple d’abeurador al costat d’una font
Estanys i llacunes
Per disposar de llocs on abeurar els animals es construïen estanys o llacunes (20).
Es tracta simplement d’una excavació que busca alguna corrent d’aigua superficial. La profunditat i les dimensions són variables i sempre en funció del terreny. Perquè aquestes basses mantinguessin l’aigua durant tot l’any havien de brollar, ja que l’acumulació de pluja sobrant no era suficient per al seu manteniment.
Aquestes llacunes albergaven gran quantitat de fauna aquàtica, com peixos i amfibis. En determinades èpoques es donava la presència de nombroses aus als voltants a la recerca d’aigua i insectes.
Reguerons (21) per a la canalització de l’aigua cap a les llacunes. Aquestes canalitzacions sobre el terreny podien delimitar-se amb fileres de pedra per dirigir l’aigua.
Ponts
Els torrents que travessen aquestes terres són escassos, i es manifesten amb les pluges de primavera i estiu; per això els guals es salvaven amb petits ponts (17), estrets i de poca alçada, que rarament arriben als 2,5 m d’alçada i als 2 m d’amplada. S’utilitzaven com a lloc de pas per a persones i animals i fins i tot es construïen amb amplada per a carros.
Realitzats a base de grans lloses de granit recolzades en pilars rectangulars construïts amb llosetes.
Per salvar els petits reguerons també es recorria a lloses d’una sola peça de pedra (17b) aptes per al pas d’una persona o cavalleria.
Exemples de ponts
Fi de la visita
Per als interessats en l’arquitectura popular i l’etnografia rural, el Parc temàtic de l’arquitectura tradicional de Trabanca és un espai interpretatiu que val la pena visitar.
L’interès se centra a observar reproduccions a mida real de l’aplicació de la tècnica constructiva en pedra seca a l’arquitectura rural i agrícola i ramadera de Arribes del Duero.
La tècnica de la pedra seca es caracteritza per la seva funcionalitat, la seva integració en el paisatge, la seva durabilitat i el seu valor com a expressió de l’arquitectura tradicional i del patrimoni cultural rural.
Pels exemples que he incorporat, constatem que, malgrat correspondre aquest tipus de construcció a un model socioeconòmic superat, encara és present i és fàcil de trobar per tot aquest territori, proporcionant a l’observador grans sorpreses.
És una veritable llàstima l’estat d’abandonament en què es trobava el Parc en el moment de la visita, amb les cartel·les explicatives de cada element il·legibles.
Bases d’informació
Webs
turismo.lasalina
wikipedia.trabanca
venalasarribes
Webs academic
Cruz Sánchez, Pedro Javier. Ensayo de tipología de las construcciones secundarias en piedra seca en las Arribes del Duero salmantinas
Díaz Viana, Luis i Vicente Blanco, Dámaso Javier (2016). El patrimonio cultural inmaterial de Castilla y León: propuestas para un atlas etnográfico
Tierras de Sayago. Arquitectura popular
Vídeo
En Algún Rincon de los Arribes. Parque Temático de Construcciones Populares. Trabanca