Recópolis (Guadalajara) és l’única fundació visigoda coneguda arqueològicament a la península ibèrica. La visita al jaciment complementada amb el Centre d’Interpretació ens remet al període poc conegut dels segles VI i VII.
Recópolis, ciutat visigoda (Guadalajara)
Recópolis, ciutat visigoda. Zorita de los Canes. Guadalajara
Direcció: Carretera de Almoguera s/n. Municipi: Zorita de los Canes. Comarca: La Alcarria. Província: Guadalajara. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 40°19’15.8″N 2°53’35.1″O Altitud: 650 msnm.
Centre d’Interpretació: Coordenades: 40°19’18″N 2°53’22″O
Web: ayuntamiento
Conjunt Històric Artístic (1946)
Parc Arqueològic de Recópolis: Bé d’Interès Cultural (BIC): Zona Arqueològica (2004)
Visita: 2021
Recópolis, ciutat visigoda. Zorita de los Canes. Guadalajara
Entre els anys 507 fins al 711 dC la Hispània romana és desplaçada pel regne hispanovisigot. Tot i representar un llarg període de dos segles, són escasses les restes documentals, arquitectòniques i artístiques de què es disposa per a aquesta etapa. Durant el període, l’estil tardorromà evolucionarà al visigòtic.
Només es té constància que durant aquests segles es van crear quatre noves ciutats: Recópolis, Victoriaco (a la província d’Àlaba), Oligicus (possiblement Olite a Navarra) i Baiyara (s’associa a Montoro a Còrdova). Pel que sembla, cap d’aquestes ciutats van tenir pervivència en el temps. De totes elles, Recópolis és l’única fundació visigoda coneguda arqueològicament a la península ibèrica.
Aquest Post està dedicat al jaciment arqueològic de la ciutat de Recópolis, situada als voltants de Zorita de los Canes, a la província de Guadalajara.
La ciutat, que va servir de pedrera per a la construcció del castell de Zorita i de la seva medina, va quedar desapareguda fins que va ser descoberta el 1893 per l’arqueòleg Juan Catalina García López. Les restes van ser declarades Conjunt Històric Artístic el 1946, començant les excavacions arqueològiques de Recópolis l’any 1947, dirigides pel professor Juan Cabré. Després d’un lapse de temps sense intervenir, va ser a partir del 1970 quan es van reprendre, sistematitzant-se, les excavacions a partir dels anys 90, i que continua de forma anual actualment.
Una mica d'història: Els visigots i Recópolis
Des de principis del segle VI els visigots arriben a Hispània per defensar la població hispanorromana dels grups de sueus, vàndals i alans. Els visigots es van assentar principalment a la Meseta, una mica al marge de la població autòctona, encara que íntimament relacionats amb el poder.
Van instal·lar la Cort a Toledo, convertint-la en el centre polític i religiós de l’Espanya visigoda.
L’any 578 el rei Leovigild va aconseguir la unificació territorial de la Península, recuperant les terres del sud als bizantins, derrotant definitivament els sueus i mantenint a ratlla càntabres i vascons. No va ser fins més tard, amb Recaredo, quan es va aconseguir la unificació religiosa, abandonant l’arrianisme i convertint-se al catolicisme.
Com a conseqüència d’aquests èxits, i prenent com a referència l’Imperi Bizantí, Leovigild va establir les bases d’un estat centralitzat amb capital a Toledo, va adoptar, per primera vegada al regne visigot, vestimentes i atributs reials, va encunyar la seva pròpia moneda i, per mantenir tot això, va imposar un sistema de recaptació fiscal.
Per commemorar aquesta consolidació del poder reial i de l’estat, Leovigild va fundar una ciutat de nova planta, Recópolis, sembla que ser així nomenada en honor del seu fill, emulant el gran emperador Justinià.
Si Recópolis va estar realment dedicada a Recadero, el seu segon fill, queda la incògnita de per què no ho va fer al seu hereu Hermenegildo, tot i que posteriorment Recaredo arribés a ser rei.
Recópolis es crea l’any 578 per Leovigild, després de la campanya d’Orospeda. Se la ubica a la Celtibèria, a uns 110 quilòmetres lineals a l’est de la capital Toledo, sobre el mateix riu Tajo.
Territori i història de Recópolis
El territori
Situada al marge esquerre del Tajo, sobre el turó de la Oliva, a la província de Guadalajara s’alça Recópolis. Una ciutat que s’adapta perfectament a la topografia del terreny, sobre unes 33 hectàrees en un turó pla, cosa que li atorga unes magnífiques defenses naturals i amb el Tajo als peus.
Es tracta d’un bastió defensiu estratègic prou proper a Toledo i a mig camí de Guadalajara i Conca.
A la imatge s’observa la forma d’altiplà del turó de la Oliva, amb el riu Tajo passant als peus pel costat nord. El riu es perllonga en un meandre que envolta Recópolis per l’oest i parcialment el sud.
Vista de l’altiplà sobre el qual s’assenta Recópolis, pel costat sud.
La perspectiva aèria mostra l’extensió de 33 hectàrees ocupada per la ciutat sobre la plana superior. La part excavada representa un 8%.
Les dues figures següents mostren l’extensió de Recópolis dins de les muralles i la relació amb el jaciment arqueològic excavada fins a l’actualitat, reflectit per la part més clara i acolorida.
A la campanya de l’any 2015, aplicant les tècniques de georradar, es va aconseguir disposar d’una imatge de la gran extensió que queda per excavar pels indicis de les restes detectades, fins i tot extramurs.
Tenir present la relació entre allò visible i l’extensió real del jaciment ens ajudarà a fer-nos una idea de la magnitud del que va ser aquesta gran ciutat.
Acolorida la part visitable del jaciment.
El sistema d’explotació econòmica d’aquest territori estava definit per una utilització mixta agrícola-ramadera. D’una banda, una presència important de bestiar oví, caprí, boví i porcí, així com l’existència de caça entre la qual destaca la de cérvol, porc senglar i conill.
Pel que fa a la flora, les anàlisis de les restes de fusta carbonitzada van documentar la presència abundant de pi -en les seves dues varietats pinus sylvestris i pinus nigra -, així com de roure –quercus -, i olivera –olea– utilitzats en la construcció de la ciutat.
El paisatge estaria format per la vega del riu, reservada a l’ús agrícola per sota de la cota de 600 metres. Probable presència de cultius als petits altiplans entre els 600 i 700 metres, juntament amb els oliverars. En aquesta franja es localitzarien les pastures i la muntanya baixa, destinada al bestiar oví i caprí, i per tant la seva utilització ramadera. A partir dels 800 metres se situarien les zones boscoses, amb la presència de pins i roures, si bé cal suposar, com passa actualment, l’existència de taques boscoses a partir dels 600 metres.
La història de Recópolis
La creació de Recópolis l’any 578 va ser concebuda com a símbol de poder del monarca. La ciutat va tenir una vida dinàmica, amb transformacions i canvis urbanístics, que es va desenvolupar al llarg de l’època visigoda.
La ciutat, de grans dimensions, es va construir amb edificis esplèndids i seguint un pla urbanístic jerarquitzat que els dividia en diversos àmbits: el palau i l’església palatina, la zona comercial i artesana, les àrees d’habitatge, la muralla i els ravals.
Una muralla protegia tot el nucli urbà. A la part nord, un conjunt palatí, organitzat al voltant d’una gran plaça amb l’església palatina, formant un conjunt tancat.
De la porta d’accés al conjunt palatí partia un gran carrer comercial i artesà, així com habitatges. A l’oest es manifesta una zona d’habitatges estructurada en illes traçades seguint el model de tendència regular que caracteritza l’urbanisme de la fase fundacional de Recópolis. Això és el que és visible actualment.
Ja governant Recaredo, la ciutat va rebre un nou impuls, reflectit que va haver de tenir una seca per a l’encunyació de monedes amb la seva llegenda.
A mitjans segle VII dC la ciutat va patir canvis en la seva estructura urbana i en la funció d’alguns dels seus edificis i espais col·lectius. Part dels espais comercials es transformen en zones d’habitatge i alguns carrers es tanquen amb noves construccions.
Durant les dues fases de l’època andalusina, principis del segle VIII i finals del VIII a principis del IX, va continuar la vida ciutadana de l’ara anomenada Madinat Raqubbal o Raqauval.
Per a la primera fase d’època andalusina es fan reformes a l’antic edifici comercial. Es construeixen murs que compartimenten els nous habitatges i que substitueixen els que estaven arruïnats. Associats a aquests espais es localitzen llars de cuina i materials ceràmics andalusins que en testimonien l’ús com a habitatge.
L’espai utilitzat anteriorment com a habitatge es converteix en una zona productiva. L’excavació ha registrat l’existència d’unes fosses grans que es vinculen a la transformació de materials constructius.
L’any 813 apareixen les primeres mencions a la construcció de Zorita a 1,7 quilòmetres al nord-est de Recópolis. A partir d’aquell moment Zorita va substituir definitivament Recópolis i esdevingué la capital d’una important demarcació territorial de Al-Àndalus.
Cap a la meitat del segle IX, es produeix l’abandó definitiu de l’antiga ciutat, que passa a ser utilitzada com a pedrera de la qual s’extreuen i es transformen materials per construir la nova fundació urbana amb el castell de Zorita.
Zorita i el seu territori van passar a mans cristianes l’any 1085, quan es va pactar la rendició de la taifa de Toledo al regne de Castella. Per substituir la població local musulmana, que es veu obligada a emigrar, camperols procedents dels regnes cristians creen nous llogarets.
Un d’aquests es va fundar a l’oliverar de Raccopal, l’antiga Recópolis visigoda i Raqauval àrab, el 1156, en virtut d’una concessió del rei Alfonso VIII a pagesos mossàrabs procedents d’Aragó. La petita comunitat pagesa aprofitarà les ruïnes dels edificis visigots per construir-hi una església i un conjunt d’habitatges.
Al segle XIV el llogaret havia estat abandonat i el seu temple, que es trobava en ruïnes, va ser reconstruït de nou, però ja amb funció d’ermita, sota l’advocació de la Verge de l’Oliva, on els pobles de la zona celebraren romeries fins a ben entrat el segle XVI
La visita a Recópolis
El jaciment arqueològic excavat, que com s’ha assenyalat, correspon a una petita part del que va ser la ciutat, ens mostren el conjunt palatí i una església palatina, tots al voltant d’una gran plaça central.
Les restes d’una porta monumental que enllaçava el conjunt palatí i la resta de la ciutat.
De la ciutat s’observen la zona d’edificis comercials, botigues i tallers, i escassos habitatges.
S’ha plantejat que a Recópolis és possible rastrejar l’impacte dels models urbanístics bizantins, amb els seus palaus, portes monumentals i carrers comercials propers, vinculats a aquests. Aquest projecte estatal de fundació de ciutats, segons això, reflectiria tota una política d’imitació de l’imperi Bizantí, d’homologació ideològica del nou Estat Visigot. A més, seria un exemple clar d’afirmació que reflecteix la intenció del rei Leovigild de consolidar un Estat dirigit per la seva pròpia dinastia.
Perspectiva aèria del jaciment arqueològic, amb l’edifici palatí a l’esquerra, sobre la vora des del cim de la plana sobre el riu Tajo.
Tot i que el recorregut de la visita organitzada s’acaba en aquest punt, em sembla oportú per a una millor comprensió del que va ser la ciutat, començar presentant la zona palatina. Després podrem seguir el recorregut per la zona urbana.
Complex palatí
A la part més alta de la ciutat i al voltant d’una gran plaça, diversos edificis conformaven el conjunt palatí.
El complex palatí està format per tres edificis palatins (A1, A2, A3), l´església (B) al voltant d´una gran plaça (C). Des del sud de la plaça, a través d’una gran portada (D), es feia la comunicació amb el conjunt urbà.
La porta monumental
S’accedeix al complex palatí des de l’interior de la ciutat a través de la que va ser una porta monumental (D) aixecada en època visigoda. Alhora, constituïa el punt d’arrencada del carrer principal de la ciutat. De la portada només se’n conserva el basament
Estava construïda amb carreus recoberts amb un arrebossat de calç, i tenia una alçada aproximada de set metres.
En època andalusina, la porta es va tancar per protegir l’entrada al recinte fortificat d’aquest període. D’aquesta reforma en donen testimonis els carreus que van servir com a topall dels batents i per albergar els buits de les gorroneres.
A la imatge una recreació de la portada vista des del carrer principal, amb el palau al fons.
En fotografia es conserven els basaments de la porta i el carrer d’accés al recinte palatí.
El palau
El conjunt palatí estava concebut com a símbol de poder del monarca. El formaven tres edificis (A1, A2, A3). A més d’allotjar els alts dignataris, hi havia l’estructura administrativa de la ciutat i el seu territori.
Les construccions principals tenien dues plantes, trobant-se la superior realitzada amb acurats paviments i una variada decoració arquitectònica, així com amb rica ornamentació, de la qual s’han aconseguit trobar fragments com gelosies de pedra, bases, capitells i cimacis.
Les excavacions han recuperat tot el basament del mur exterior de l’edifici principal i les bases dels pilars centrals que suportaven la planta superior (A1). S’ha rehabilitat una alçada de mur d’un metre aproximadament.
La recreació pot ajudar a imaginar-nos com podia ser aquest palau.
Des del palau es disposava d’una perspectiva magnífica sobre la vall del Tajo, alhora que el talús del turó retorçava la seva posició defensiva.
El costat est de la plaça l’ocupava un altre edifici palatí (A2), formant angle recte respecte al cos principal, i a continuació l’església palatina (B), a la part sud, el cos de la qual sobresurt al fons.
El costat sud de la plaça el tanca un altre edifici palatí rectangular (A3).
La fortalesa andalusina
En època andalusina, entre finals del segle VIII i principis del IX, part del palau d’època visigoda, ja en ruïna, pateix una transformació profunda en convertir-se en una fortalesa que es construirà sobre les restes de la meitat occidental de l’edifici de majors dimensions. D’aquestes reformes en donen testimoni els murs exteriors que es van reconstruir i reforçar; les compartimentacions de l’interior; una edificació d’una torre a l’extrem occidental o el tancament de les dues portes d’època visigoda. La fortalesa protegia un recinte al què s’accedia a través de la porta monumental, ara dotada d’un tancament.
L'església palatina
L’església palatina (B), va ser el temple més important de Recópolis, sent una de les edificacions més cuidades de la ciutat, com demostra la qualitat dels carreus, els paviments similars als del palau i la varietat dels elements decoratius (capitells, bases, cancel·les, fragments de sarcòfags…) donen idea de la importància d’aquesta construcció.
Tenia planta cruciforme i la seva divisió en diferents espais responia a les necessitats funcionals de la litúrgia. La capçalera, formada per l’absis (a) i el creuer (b), eren els espais reservats, només accessibles per al clergat, igual que la nau nord (d) que tenia funció de sagristia. La nau central (c) era el lloc destinat als fidels –les persones batejades–, mentre que el nàrtex (e), el recinte a través del qual s’accedia a l’interior de la casa i al baptisteri, es destinava als catecúmens. El baptisteri (f) era l’habitació destinada a les cerimònies baptismals.
En aquesta zona baptismal es va trobar un tresor de monedes, que es va haver d’enterrar com a element commemoratiu de la fundació de la ciutat, format per monedes d’imitació bizantina, sueves i merovíngies, també contenia les primeres encunyacions del rei Leovigild.
Crida l’atenció la desviació de la capçalera i del creuer respecte de la nau i els annexos. Pot ser que aquesta desviació estigui en relació amb les diferències de tècnica constructiva entre capçalera i cos i que podrien fer pensar en dues etapes constructives diferents per a l’edifici, encara que sembla que tot l’edifici es va construir alhora.
La recreació ens vol acostar a com va poder ser aquest temple.
La perspectiva aèria reflecteix el perímetre i el basament de la primera església visigoda, així com la reducció de les seves dimensions en reconstruir-se com a església romànica després de la repoblació cristiana del segle XII. Se’n redueixen les dimensions mitjançant un mur que divideix l’antiga església per dos.
L’entrada a través del nàrtex (e) s’efectuava sobre portada amb columnes, de les quals en resten la base de marbre. Com es pot veure, la porta d’accés a la nau del temple es va tancar.
Al fons, el mur de ponent del temple construït en reconvertir-se en església romànica.
Al fons el recinte del baptisteri (f) com a continuació del nàrtex.
Es manté dempeus l’arc triomfal del presbiteri de la primera església i l’arc de l’absis.
Arcs de carreuat, lleugerament apuntats, sobre columnes i senzills capitells a l’arc triomfal.
Els murs del temple eren de carreuat irregular poc elaborat.
L’absis era semicircular al seu interior i recte per l’exterior, com era usual a les esglésies de l’època. (Veure la església de Santa Maria de Melque).
Vista des de la part posterior de l’absis.
És sorprenent com s’han conservat els arcs de dovelles.
El terra de l’absis es presenta elevat respecte del de la resta del temple.
Els dos capitells d’arrencada de l’arc triomfal són senzills i elegants.
Com ja s’ha citat, al segle XII, després de la repoblació cristiana, sobre les ruïnes de l’església visigoda es va edificar un temple romànic amb el seu cementiri, i sobre part dels fonaments es van aixecar diversos habitatges per allotjar el nou grup pagès.
Cal suposar que el menor nombre d’habitants de la repoblació respecte als que havia de tenir Recópolis, feia innecessària les grans dimensions del temple, per la qual cosa se’n va reduir les dimensions mitjançant la partició del cos central (B2).
Es va construir un mur de maçoneria, amb una porta central d’arc de mig punt amb carreus i dovelles.
Probablement, l’espadanya que s’alça als peus del nou temple, al costat de l’evangeli, correspongués a aquell moment.
La recreació mostra com els peus del temple van ser habilitats per habitatges.
L'ermita de la Mare de Déu de la Oliva
Al segle XV, aprofitant les ruïnes de l’església romànica de finals del segle XII, s’alçà l’ermita de la Mare de Déu de la Oliva (B2), que és l’edifici més modern del jaciment. Això explica que sigui l’única estructura edilícia parcialment visigoda que es manté.
L’ermita, fins ben entrat el segle XVI, va ser lloc de romeries en què participaven tots els pobles de la zona els habitants dels quals conservaven la memòria de l’existència d’una antiga gran ciutat, part de les ruïnes de la qual encara s’endevinaven al terreny.
Al costat meridional exterior del temple es percep la funció de necròpolis (E) a què es va dedicar aquesta zona després de la reconquesta.
Àrea d'habitatge i activitats comercials i artesanes
Com sabem, de l’extens àmbit urbà que constituïa la ciutat de Recópolis, només se n’ha excavada una petita part, aquella al sud més propera al recinte palatí i l’església.
El recorregut d’aquesta part el començarem des de la zona est, a tocar de la necròpolis.
La primera imatge, en direcció nord-oest, dirigeix la mirada a la zona de la porta palatina, amb el palau al fons.
Si mirem en direcció sud-oest hi ha la cantonada (H1) on es localitzava un habitatge a l’extrem sud del gran carrer central.
En el recorregut oficial no es passa per la zona de major nombre d’habitatges (H2).
A l’altra banda del carrer, les zones (G2) i (H2).
Els habitatges
Un sòcol de maçoneria de pedra suportava les parets de tàpia; les cobertes, generalment a dues aigües, eren de teules corbes; i els sòls es componien de terra argilosa piconada i assentada sobre un preparat de grava.
De l’estructura dels habitatges de la primera època visigoda, els fonaments i els sòcols dels murs que es conserven transmeten la disposició d’una casa estructurada al voltant d’un pati parcialment porticat i suggereix que disposaven d’habitacions obertes a patis interiors. El cos central podia estar format per dues habitacions que configuressin l’espai principal de l’habitatge.
A la segona època visigoda, cap a mitjans del segle VII, i dins dels canvis que es produeixen a Recópolis en aquesta data, l’habitatge es reforma reduint els espais d’habitació. Aquests canvis afecten principalment el cos central on la menor de les habitacions es transforma en un estable reduint l’espai d’habitatge únicament a l’habitació més gran.
Al Centre d’Interpretació s’hi ha reproduït una habitació amb cuina que correspondria a l’època andalusina.
El carrer
S’arriba a l’extrem sud del jaciment, on s’obre el gran carrer artesà i comercial (F) que duu, en direcció nord, fins a la porta patina (D) per on he començat la presentació.
A més de lloc de trànsit, era un dels punts de trobada on es desenvolupava gran part de la vida social de la ciutat. Era centre de producció i comercial.
Pavimentada amb terra argilosa barrejada amb calç sobre un llit de grava i cantells, aquesta via principal tenia dos nivells, necessaris per salvar el pendent natural. El superior servia d’espai per als transeünts.
A banda i banda del carrer principal, a la part més propera al palau, dos grans edificis es dedicaven a activitats comercials i artesanes, en nou botigues amb els seus corresponents tallers.
La recreació mostra els locals i la portada al fons.
A ponent s’obre un gran carrer (F2).
Les restes i eines trobades indiquen que hi va haver fabricació i venda de nombrosos objectes, entre els quals destaquen els de vidre bufat i les peces d’orfebreria. En aquests edificis es van haver de comercialitzar, igualment, els productes que arribaven a Recópolis, procedents de diferents zones de la Península i la Mediterrània.
Abastament d'aigua: les cisternes
Al marge dret del carrer se situen les restes d’una cisterna (G3) d’època visigoda que formava part del sistema de subministrament d’aigua a la població. Estava protegida per una construcció de parets de tàpia i sostre de teules i s’hi accedia a través d’una habitació contigua, pavimentada amb lloses de pedra, oberta al carrer.
Les cisternes serien, al costat de l’aqüeducte que captava aigua d’una zona de fonts situada a 2 quilòmetres al sud-est de la ciutat, al Turó de la Boneta, els dos sistemes d’abastament d’aigua a la ciutat.
Edificis artesanals i comercials
El lateral de ponent del carrer està format per sis construccions adossades (G2) d’estructura de carreus, on almenys alguna tenia funció de fabricació artesanal.
Una entrada que fa de distribuïdor vers dues habitacions laterals, que van poder tenir la funció de botiga per comercialitzar els objectes fabricats, i una de més gran al fons, que ocupa tota l’amplada de la construcció, on hi havia el taller.
En aquesta zona se situaria una plaça interior (I).
Les activitats artesanals trobades es refereixen tallers de vidre bufat, orfebreria y artesans de la pedra.
A un edifici comercial s’ha documentat l’existència d’un taller de producció de vidre bufat. Les restes d’un forn, així com la gran quantitat de fragments de vidre, provatures i escòries, són testimonis de la importància que aquest tipus de producció va tenir a Recópolis a l’època visigoda.
Una altra activitat molt desenvolupada entre els visigots va ser l’orfebreria, de la qual també hi ha testimonis que es produís en aquest carrer. També cal considerar els picapedrers i escultors en pedra.
Aquestes construccions van patir canvis en època andalusina. S’hi ha detectat una ferreria del segle VIII. Testimoni són part dels murs d’aquest nou edifici, així com la fonamentació del forn.
Les sitges andalusines
Com s’ha esmentat, cap a finals del segle VIII i principis del IX es documenta una segona fase andalusina que va produir grans canvis al paisatge urbà de la ciutat.
Una d’aquestes transformacions està relacionada amb la profusió de conjunts de sitges associades als nous habitatges per a l’emmagatzematge de gra, que s’obtenien d’una intensa explotació agrària del territori. Aquestes sitges, generalment associades als nous habitatges, es localitzaven en espais ocupats per les antigues construccions d’època visigoda. Eren estructures excavades al nivell geològic i impermeabilitzades amb arrebossat d’argila que es tapaven amb una llosa de pedra circular un cop introduït el cereal.
El plànol següent reflecteix la importància del camp de sitges construïdes en aquest moment.
Al terreny s’observen clarament els buits corresponents a diferents sitges.
L’esplanada correspon a la plaça (I) i al fons els habitatges (H2).
Arribats a la portada palatina, cap a llevant s’obre un carrer que porta cap a la zona de la necròpolis.
La muralla
Un element important de la ciutat va ser el sistema defensiu.
Recópolis estava protegida per unes magnífiques defenses naturals, amb el Tajo als peus, que es reforçaven amb una densa muralla de dos metres de gruix, tancant les 33 hectàrees que ocupava la ciutat. Símbol de prestigi i propaganda, la seva finalitat més que defensiva era marcar el límit entre la ciutat i l’àmbit rural.
Les portes d’entrada al recinte urbà havien de coincidir amb els accessos naturals. L’única porta fins ara excavada, d’entrada recta, estava flanquejada per dues torres.
Tot i que l’alçada actual de la muralla se situa entre 2 i 5 metres, es calcula que va poder assolir 7 metres en època visigoda. Construïda amb carreus de marès arrebossats amb un morter de calç, es trobava jalonada per nombroses torres quadrades.
Parc Arqueològic de Recópolis
Recópolis es troba inclosa a la figura del Parc Arqueològic de Recópolis que engloba la ciutat, el Centre d’Interpretació, Zorita de los Canes amb el seu castell i diverses actuacions històriques al territori circumdant vinculades històricament a Recópolis.
Aquests jaciments arqueològics ens porten per un recorregut històric que comença a l’època visigoda, passant per l’andalusina i la feudal, inscrits en un entorn natural d’enorme impacte per la seva bellesa, i de rellevant importància mediambiental per a la conservació de fauna i flora d’especial interès.
Perspectiva des de (1) vers Zorita de los Canes (3).
El Centre d’Interpretació
A uns 300 metres de l’entrada de Recópolis s’ha construït un edifici de nova planta per allotjar-hi el Centre d’Interpretació (2).
A dues sales s’hi exposen els panells d’interpretació de Recópolis, amb unes poques mostres de reproduccions d’objectes trobats durant les excavacions. Una tercera sala serveix de centre de projecció del vídeo explicatiu.
Algunes de les representacions i dels objectes exposats els he anat incloent al llarg del Post.
Camí medieval de Zorita i rodalies
Recórrer els 1.300 metres del camí medieval de Zorita fins al castell és molt interessant ja que permet una observació del paisatge i de la vegetació, de la morfologia sobre la qual s’assenta la ciutat de Recópolis, a més d’una de les pedreres (4) i de la petjada del pas de carretes al camí (6).
La visita guiada té previst desplaçar-se pel camí per visitar el Castell de Zorita.
Les fotografies següents mostren una perspectiva sobre l’altiplà on s’assenta la ciutat, a més d’un conjunt d’instantànies sobre el territori circumdant, amb el riu Tajo i el seu camp o vega fluvial com a important protagonista.
Cap al nord la vega del Tajo i darrere els turons margosos de Pastrana i Yebra. Els colors de les capes permeten diferències els materials geològics l’edat dels quals oscil·la entre els 20 i els 5 milions d’anys.
Al centre, al fons, el castell i la medina de Zorita on, en època andalusina, es va traslladar la població de Recópolis.
Cap a llevant s’alça la serra d’Altomira.
Al camí medieval es poden observar les rodades dels carros (6) que van circular per ell i van deixar sobre la pedra sorrenca.
També és visible una de les pedreres (4) que van aportar la pedra sorrenca per a la construcció de la ciutat.
Castell i medina de Zorita
Al final del camí medieval s’arriba al castell de Zorita de los Canes amb la seva medina i muralles (3).
Els andalusins van considerar que era millor la posició estratègica del turó sobre el riu Tajo per al control del territori, per la qual cosa hi van construir un castell amb una medina. Com sabem això va suposar l’abandó de Recópolis.
Porta d’entrada a les muralles de la medina, actual població de Zorita de los Canes.
Molí, pedrera i aqüeducte
El fullet informatiu sobre el Parc indica que una mica allunyats en direcció est es troba un molí, una pedrera i l’aqüeducte (5).
Tenia temps i em volia acostar a observar-los. Això no em va ser possible ja que la manca de senyalització, ni les imprecises orientacions que vaig rebre, em van permetre localitzar-los.
En qualsevol cas, el recorregut que vaig fer pels camins carreters on em vaig endinsar em van portar al costat sud del meandre del Tajo, a través d’un bell paisatge d’alzines i de la vega de la llera.
Els únics senyals que vaig trobar tampoc ajudaven gaire a situar-me al terreny.
El camí de tornada al jaciment em va permetre observar el costat sud de la plana del turó sobre el qual s’assenta Recópolis, que ja he mostrat en presentar el territori.
Fi de la visita
Una bona ocasió per endinsar-se a la part poc ressaltada de la història d’Espanya que correspon al període visigot.
Una gran ciutat sobre 33 hectàrees, de la qual es coneix molt poc, durant molt de temps amb dubtes sobre la seva ubicació exacta, i que fins ara ha estat molt limitadament excavada arqueològicament.
Queden molts interrogants per conèixer. Per exemple: quants habitants va poder arribar a tenir? Com es produeix un procés de buidament d’una gran població com aquesta?
S’havien de necessitar moltes més activitats per mantenir la vida d’una ciutat?
D’altra banda, allò tret a la llum no ens aporta un coneixement sobre l’estructura urbana del limitat urbanisme visigot a la Península.
En el camp dels desitjos del visitant, m’hauria agradat poder fer-me una idea de l’extensió i els límits de la ciutat, per exemple, per un potencial recorregut jalonat per senyals indicadors del traçat de la muralla, a la qual ni tan sols s’accedeix a la part excavada. O, almenys, uns jalons visibles des de l’àrea visitable, que assenyalessin aquests límits. És un suggeriment.
Tot i que la manifestació arqueològica al terreny sigui limitada, desplaçar-se al lloc té el gran atractiu del paisatge de la comarca de la Alcarria i del Tajo.
La visita del nucli medieval de Zorita de los Canes i del seu castell andalusí complementa perfectament una jornada de visita.
Bases d’informació
Webs
cultura.castillalamancha.parquearqueologico
cultura.castillalamancha.recopolis
Webs academic
Lauro Olmo Enciso (2020): Recopolis. The Representation of Power in a Complex Landscape
Joaquín henning, Michael McCormick, Lauro Olmo Enciso, Knut Rassman, Eyub Fikrit Eyub (2019): Reccópolis al descubierto: el primer mapeo geomagnético de la ciudad real visigoda bajomedieval
Megan Gannon (2019): La mezquita más antigua de Europa podría estar enterrada bajo tierra en esta ciudad visigoda
Lauro Olmo-Enciso, Manuel Castro Priego, Pilar Diarte Blasco (2019): Transformación social y agrosistema en el interior peninsular durante la Alta Edad Media (s. VI-VIII d. C.): nuevas evidencias desde Recópolis (Zorita de los Canes, Guadalajara)
Lauro Olmo Enciso, Manuel Castro Priego, Joaquín Checa Herráiz, Amaya Gómez de la Torre-Verdejo (2017): Espacios de poder en Recópolis en las Épocas Visigoda y Primitiva Andalusí (siglos VI-IX d. C.)
Julia Beltrán de Heredia, Josep Maria Macias (2016): Maneras de vivir, formas de construir: el hábitat en la Hispania visigoda
Ficha inventario (2016): Yacimiento de Recópolis
I. Velázquez, G. Ripoll (2012): Recópolis: Vrbs Relicta? Un debate histórico-arqueológico
Laura María Gómez García (2010): El Parque Arqueológico de Recópolis (Zorita de los Canes, Guadalajara) : teorías y prácticas de una realidad de gestión de nuestro patrimonio histórico y medioambiental
Lauro Olmo Enciso (ed.) (2008): Recópolis y la ciudad en la época visigoda
Lauro Olmo Enciso, Amaya Gómez de la Torre-Verdejo, Manuel Castro Priego, Laura Gómez García (2008): Recópolis. Guía del parque arqueológico
Gisela Ripoll (2000): Sedes Regiae en la hispania de la antigüedad tardía
Lauro Olmo Enciso (1998): Consideraciones sobre la ciudad en época visigoda
Lauro Olmo Enciso (1991): La ciudad de Recopolis y el habitat en la zona central de la peninsula ibérica durante la época visigoda
Pere de Palol (1991): Estat actual de la investigaciò arqueològica de temps visigots a Hispania
Luis Caballero Zoreda (1989): De nuevo a propósito de la basílica de Recópolis
